1
El segle XIX.
L’origen dels cossos de bombers

Joan Rovira

La societat burgesa i la creació de nous dispositius de seguretat

El procés històric d’expansió del mercat, la indústria i les ciutats al llarg dels segles XVIII i XIX comporta l’aparició de noves situacions d’inseguretat. La burgesia —la nova classe social hegemònica— va intentar instaurar nous mecanismes de seguretat per la protecció de les poblacions i les propietats, ja que els dispositius de seguretat procedents de l’Antic Règim van quedar obsolets o transformats. La societat burgesa va bastir un variadíssim espectre de mecanismes i dispositius de protecció i seguretat, tant públics com privats. A Catalunya, la gènesi i institucionalització de les primeres companyies de bombers són un element més d’aquesta cartografia que es va configurant per a la defensa de la vida i les propietats davant d’un vell però renovat enemic: l’incendi.

A la Catalunya del segle XIX, com a la resta d’Espanya, aquests primers serveis d’extinció d’incendis s’implanten amb retard en relació a altres països europeus. El retard en la creació de companyies modernes de bombers, més que per descurança o desídia de les autoritats, s’explica per dos factors que entorpien la seva implantació: els conflictes armats i la manca d’un estat central fort que assumís aquestes competències.

En un context de guerra civil endèmica —les guerres carlines— o de continuada violència política i social com són les bullangues, els amotinaments urbans o les revoltes pageses, la urgència en la creació de serveis d’extinció d’incendis era relativa i quedava sempre postposada davant la necessitat de garantir l’ordre públic i polític, el manteniment de les hegemonies polítiques i les victòries en el camp de batalla. Quedava poc espai, doncs, per a l’organització d’institucions menors com la que representaven els bombers. Així, a nivell estatal les institucions que es prioritzen en l’àmbit de la seguretat interior seran l’exèrcit, la milícia i els diferents cossos de policia existents o en gestació, com els Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Civil, creada l’any 1844. Igualment, a nivell municipal es van gestant la creació de cossos de vigilància com els serenos i, poc després, les guàrdies urbanes.

La vigilància i la protecció pública de les propietats privades davant d’incendis i robatoris

La creació de les primeres companyies de bombers va paral·lela a la creació d’altres cossos de seguretat específicament urbans per a la vigilància i la protecció de les propietats, com ara els vigilants nocturns o serenos i les guàrdies urbanes. Calia protegir les propietats tant dels incendis com dels robatoris. La creació dels serenos és un exemple clar de com les autoritats municipals institucionalitzen una vigilància nocturna que tenia anteriorment una base i formulació popular. Així, per exemple, en l’establiment i organització del servei de serenos del municipi de Sabadell de l’any 1834, es justifica la seva creació per «… la comodidad que ofrece este servicio por su numerosa población, acreditadas fábricas, floreciente industria de toda clase y concurrencia de forasteros… hallándose ya establecido desde mucho tiempo un sereno que paga el vecindario espontáneamente…» (Reglamento para los serenos. Sabadell, 1874).

El vigilants, guardes nocturns o serenos esdevenen un dels primers cossos de vigilància municipal que institucionalitzen la seva organització arreu de Catalunya. A Barcelona les primeres reglamentacions són de 1786 i tenien com a missió la de realitzar rondes de vigilància pel barri. A més, a cada hora de la nit, anunciaven l’estat del temps, i d’aquí en prové el nom. La seva organització oficial a Barcelona no es formalitza fins a la reforma del reglament de 1838. Amb tot, hi havia una dualitat de serveis de vigilància que provocaren conflictes com el del 1869, quan s’enfrontaren els serenos i els vigilants nocturns que havien establert alguns comerciants per iniciativa particular. Finalment es va establir que els serenos municipals, a diferència dels vigilants nocturns privats, tinguessin també un rang d’autoritat i podien portar pistola (fins llavors duien només un pal de defensa) i sabre en el vestit de gal·la. Per tal de comunicar-se amb d’altres serenos duien xiulet o carraca. El 1887 els dos cossos s’unifiquen i sota la consideració d’auxiliars de policia.

Els serenos, a més de ser dels primers cossos de vigilància que s’organitzen per barris, seran els encarregats de donar l’avís i intentar evitar «incendios, robos, insultos y desordenes de la gente licenciosa…». Entre les seves obligacions hi havia la de conèixer els domicilis de metges, cirurgians, notaris, farmacèutics, llevadores, càrrecs municipals i militars, i a més «… de los individuos de la compañía de bomberos y dependientes de la compañía de seguros contra incendios, escribanos del alcalde y sr. Médicos del crimen…» (Reglamento para los serenos. Sabadell, 1874). En cas d’incendi, un cop donat l’avís a tots els implicats, afegirien a l’hora i el temps la crida «foc a la parròquia de…».

La construcció de la ciutat moderna

La important activitat de construcció i les reformes de les ciutats, esperonada pels processos de desamortització de les propietats religioses, va afavorir l’aparició d’un conjunt de condicionants propicis als incendis que dificultaven la seva extinció. La fusta era el material de construcció més utilitzat, tant en els elements estructurals com en les cobertes i en el mobiliari domèstic. En aquest sentit, els reglaments de les primeres companyies de bombers estableixen una clara distinció entre incendis d’edificis, els de mobles i els de xemeneies.

La trama urbana tradicional —molt compacta i amb carrers molt estrets— afavoria també la propagació dels incendis. A Catalunya hi havia dos tipus de models urbanístics. Per una banda, el d’aquelles ciutats que a mitjan segle XIX estaven tancades, encotillades dins de les muralles, que encara mantenien la condició de plaça forta i tenien uns barris històrics altament habitats, com Barcelona o Manresa. Per altra banda, el de les ciutats on les muralles foren desbordades molt abans, com ara Mataró, perquè configuren ciutats obertes que creixen en extensió i que tenen àrees històriques menys denses. A Barcelona, per exemple, tota la superfície de l’actual Eixample era zona de seguretat militar al voltant del recinte emmurallat de la ciutat. La condició de plaça forta no va ser anul·lada fins el desembre de 1858 i, l’any següent, l’Ajuntament ja va convocar un concurs de projectes per l’eixample de la ciutat. Les ciutats catalanes van començar a transformar-se amb l’enderrocament de les muralles, l’alineació i l’obertura de nous carrers i baluards i, finalment, la construcció dels eixamples.

Les primeres ordenances municipals esdevenen un autèntic compendi dels principals riscos i perills que comportaven les noves activitats manufactures i fabrils que s’instal·len a l’interior de les ciutats. Les activitats es comencen a regular segons la seva perillositat i les ordenances són els primers compendis de normativa preventiva contra els incendis. Una clara limitació de les tasques d’extinció era la inexistència d’infraestructures hidràuliques ja que la canalització d’aigua només arribava a les fonts i recs públics. En cas d’incendi calia organitzar sovint llargues cadenes humanes per fer arribar aigua fins a la casa incendiada.

Entre les principals causes dels incendis hi havia: l’ús de la fusta en la construcció de forns i xemeneies, i la manca de neteja d’aquestes; l’emmagatzematge indiscriminat de materials inflamables com ara articles de drogueria, pólvora, fusta, carbó, llumins, espelmes, etc.; l’ús de focs artificials i lluminàries amb motiu de festes i celebracions; l’acumulació de llenya, a poca distància de les cases, per abastir els forns de terrissaires i olleries; les fàbriques d’aiguardent, etc.

Les ciutats estaven immerses en un procés d’urbanització i industrialització constant, amb noves fonts d’energia, fàbriques de vapor dins de la zona urbana, un elevat creixement demogràfic i una trama urbana molt densa en edificis i carrers de característiques arquitectòniques i urbanístiques medievals, les condicions eren propícies perquè els incendis tinguessin greus conseqüències, tant en vides com en propietats.

També hi havia l’amenaça de l’incendi intencionat, com a expressió de la revolta popular que alarmava les classes propietàries. Les bullangues de 1835, que esclaten com a manifestacions espontànies d’ira popular provocaren l’assalt i la crema de convents i l’atac a la propietat privada burgesa. En les bullangues de Reus i de Barcelona de mitjan segle la burgesia reconeix com l’enemic de classe a la patuleia, els incendiaris i malfactors. La revolta social tenia en l’incendi una forma genuïna d’expressió, i es feia necessari articular algun dispositiu de defensa: «… en aquel pueblo, en fin objeto de mi mayor entusiasmo y cariño, allí encontré las columnas de humo de los edificios incendiados: allí vi la revolución…» (Memorias documentadas del Capitan General Manuel Llauder. Madrid, 1844).

I de la crema de convents es passà a la crema de fàbriques. En el primer cas la burgesia s’ho mirava amb una certa indiferència o fins i tot amb expectatives en el context del procés de desamortització de les propietats religioses però la intranquil·litat va anar en augment quan els incendis a les fàbriques es van fer més freqüents.

Els serveis d’extinció d’incendis tradicionals. El cas de Sabadell

La història dels bombers catalans, a mitjan segle XIX, és la d’unes institucions que van sorgir en un país en ple desenvolupament urbanístic i industrial, amb una estructura social que es va modernitzant però mancada, encara, d’un estat modern per institucionalitzar molts serveis públics, entre ells els d’extinció d’incendis. Davant d’aquestes mancances, les primeres companyies de bombers van dependre de la iniciativa privada mitjançant les «societats d’assegurances mútues contra incendis». La manca de serveis d’extinció d’incendis municipals fins ben entrat el darrer terç del XIX a la major part de les ciutats catalanes es deu, tant a una indefinició legislativa sobre a qui corresponia la responsabilitat en la prestació d’aquestes competències com, encara més, a la manca de recursos econòmics dels ajuntaments. L’estat de fallida permanent de les arques municipals és també endèmic, i els migrats recursos que es destinen a l’organització de l’extinció d’incendis a penes permeten la compra de les primeres bombes hidràuliques modernes que arriben de l’estranger i que, tot sovint, són adquirides mitjançant subscripció popular entre els grans propietaris de finques urbanes o els industrials.

El pagament de les despeses generades per les tasques d’extinció era un dels aspectes més crítics d’aquesta època, fos quina fos la dependència orgànica de la companyia de bombers. Es va arribar a situacions límit, com la que es va viure a Sabadell l’any 1865: els mateixos integrants de la companyia de bombers plantegen dissoldre’s donada la situació en què es trobaven cada cop que havien d’actuar en un incendi. En una carta dirigida a l’alcalde li exposen: «[…] hemos observado que en todo punto donde nos presentamos para auxiliar, nos reciben con el mayor disgusto y toda esta vila es una murmuración sobre los Bomberos, a pesar de servir sin ninguna [compensación] a tan generosos actos, y expuestos a recibir cualquier desgracia… hemos comprendido que la causa y motivo de mirar a los bomberos con tanta indiferencia, es sin embargo que a más de recaer sobre una familia el desgraciado caso de incendiarse su casa o edificio, que es lo que más temor hace, les venga después otro disgusto de furor que es el de pagar multa, premios y trabajos de los Bomberos. Pues esta es sin equivocarnos la causa de tan poca voluntad del pueblo para con los bomberos […]». Davant d’aquesta situació, els bombers proposen: «[…] sacar de otros fondos estos gastos, o formar otras providencias a fin de que haya más amor en esta Vila con los bomberos, o de lo contrario estamos ya resueltos toda la Compañía en dejar de existir que es contra nuestra voluntad». La situació no havia millorat l’any següent quan el director de la Companyia de Bombers, l’arquitecte José Antonio Obrador, en un informe que adreça a l’Alcalde en relació a l’incendi d’un paller situat al carrer de l’Estrella, diu: «[…] y al presentarse los individuos de la Compañía para cumplir con la humanitaria misión de su instituto, fueron rechazados y insultados por varios vecinos de la expresada calle, teniendo que impetrar el auxilio de la autoridad para restablecer el orden […]». Curiosament seran les dificultats per finançar qualsevol compra de material o pagament de jornals del personal d’aquestes primeres companyies de bombers la principal font d’informació documental durant aquest període.

La gènesi de les companyies de bombers

La gènesi i l’evolució al llarg del Vuit-cents català de les primeres companyies de bombers es realitza a partir d’assajos successius dels següents models d’institucionalització i professionalització:

– La tradició militar i la creació dels batallons de sapadors-bombers.

– El model del liberalisme progressista amb la creació de batallons de sapadors dins les forces de la Milícia Nacional.

– La privatització del servei d’extinció d’incendis mitjançant companyies de bombers gestionades per les societats d’assegurances mútues contra incendis.

La tradició militar: els batallons de sapadors de l’arma d’enginyeria

El recurs a la utilització de l’exèrcit per intentar extingir els incendis és tan antic com la mateixa existència de la institució militar. De fet, l’exèrcit fou l’element bàsic de seguretat exterior i interior de l’Estat.

El Vuit-cents català és, a més, un període dominat per la figura dels capitans generals, el representant de l’estat central a províncies. El capità general, el mataroní Manuel de Llauder, va tenir un paper actiu en la creació de les companyies de bombers. La intervenció dels militars suplia la ineficàcia o la inexistència dels dispositius municipals d’extinció d’incendis, tot i que habitualment amb poca fortuna i encert.

Els sapadors, generalment vinculats al cos d’enginyers, es van incorporar a l’exèrcit quan es cridà els miners per enderrocar fortaleses i aplicar els mètodes de setge establerts per Vauban, del qual s’ha dit que prodigava la suor dels soldats per evitar-ne la sang. El 1711 Felip V va crear el cos d’enginyers militars, sota la direcció i els criteris establers per Jorge Prospero de Verboom. De fet, les primeres actuacions militars en què participa aquest Cos d’Enginyers van ser el setge de Cardona de 1711 i el de Barcelona de 1714.

Els enginyers militars constitueixen el primer cos organitzat de tècnics de l’estat espanyol. I l’Acadèmia de Matemàtiques de Barcelona va ser un dels centres essencials en la seva formació. En absència d’un cos d’enginyers civils, seran els enginyers militars els encarregats de realitzar la projecció i direcció de nombroses obres civils. I aquí s’encetaran algunes de les primeres tensions, recurrents al llarg de tot el segle XIX, entre enginyers —civils i militars— i arquitectes.

Les primeres unitats de tropa de sapadors espanyols daten de 1802, amb la creació del regiment reial de «zapadores minadores» dins l’arma d’enginyers. Serà cap a mitjan Vuit-cents quan dins d’aquest regiment es constitueix la primera companyia específicament de sapadors-bombers, establerta a Guadalajara a partir de l’any 1833 amb l’Acadèmia d’enginyers i el gimnàs central. Poc després, l’any 1850, el valencià Josep Aparici i Biedma, capità d’enginyers, publica el primer tractat d’extinció d’incendis, el Manual completo del zapador bombero o lecciones teorico practicas para la extincion de incendios. La intenció de l’obra és la de «mejorar los malos é insuficientes metodos empleados generalmente hasta ahora para cortar los incendios…».

Calia homes instruïts en la utilització de les modernes màquines utilitzades en l’extinció dels incendis, les bombes impel·lents, que també estiguessin dotats de «cierto valor y sangre fria nacida de la confianza en sus fuerzas y agilidad». El Manual havia de servir per instruir a la recentment creada companyia de sapadors en el quarter central d’enginyers de Guadalajara. Per fer-ho utilitza els manuals existents editats a França, com ara el del baró de Plazanet, Manuel du sapeur pompier pour les villes et les campagnes (París, 1846), que va obtenir a París per la seva amistat amb el llavors comandant del Cos de Sapadors-bombers parisenc, el tinent coronel d’enginyers Gustau Paulin.

Cal recordar que els bombers de París són el primer cos de bombers organitzat militarment. L’any 1810, arran de l’incendi de l’ambaixada d’Àustria a París, es van evidenciar les greus carències en l’extinció de l’incendi i es decidí la creació d’un batalló militar de sapeurs-pompiers. Entre 1814 i 1845 Plazanet i Paulin, enginyers i caps del sapadors, converteixen un servei civil en un cos d’elit de l’exèrcit francès, i esdevenen un model de referència internacional, particularment pels comandaments dels bombers catalans i espanyols.

El model organitzatiu i professional dels bombers parisencs es basava en una instrucció sòlida i disciplinada, una innovació important en els materials i equipaments i una formació adreçada no només a l’extinció dels incendis sinó també al salvament de persones en situacions de perill generades per l’incendi. La pràctica de la gimnàstica va tenir un paper cabdal en aquest nou model organitzatiu i curiosament fou introduïda a totes les unitats de l’exèrcit francès a partir dels criteris i principis proposats per Francisco Amorós y Ondeano (València 1770 – París 1848), un valencià exiliat a França per la seva activa participació en alts càrrecs del govern de José I Bonaparte durant l’ocupació francesa de 1808 a 1814. El sistema gimnàstic «amorosià» va gaudir de molta acceptació dins l’exèrcit francès i va ser l’únic mètode oficial d’instrucció gimnàstica de les tropes gal·les. De fet, Josep Aparici va anar a París l’any 1845 per estudiar els mètodes i les tècniques gimnàstiques amorosianes amb l’objectiu d’aplicar-les en el futur gimnàs central de Guadalajara, que va entrar en funcionament l’any 1847 i del qual va ser director fins el 1856. La contribució d’Aparici en la introducció de la gimnàstica en l’àmbit militar fou important i es va reflectir en dues obres: Instrucción para la enseñanza de la gimnástica en los cuerpos de tropas y establecimientos militares, que era sobretot una traducció de les ordenances franceses en aquesta matèria, i Instrucción práctica para la enseñanza elemental de la natación en el ejército.

Durant l’estada a París, Aparici també descobreix l’existència d’un servei de bombers implantat militarment dins l’arma d’enginyers i organitzat en batallons distribuïts territorialment per tota la capital francesa. El resultat serà el ja citat Manual completo del Zapador bombero on, entre altres criteris i sota les màximes de «celeridad, prontitud y orden» estableix la clara vinculació que ha de tenir la preparació gimnàstica en la formació dels sapadors-bombers per tal de «facilitar la llegada de los socorros a los puntos mas elevados de un edificio incendiado cuando el fuego haya invadido las escaleras, y solo se pueda penetrar en el interior por las ventanas siviendose de perchas, cuerdas, escalas de garfio, escalas de cuerda, etc.». Són els orígens del que actualment es defineix com a tècniques d’escalada i rescat urbà, com evidencia clarament un gravat de la tipologia d’exercicis que realitzaven aquests primers batallons de sapadors.

A l’agost de 1851, Aparici feia arribar una carta a l’Ajuntament de Madrid: «Imposible parece que la Villa y Corte de Madrid esté desprovista de un servicio eficaz y regular contra incendios…». De la mateixa manera que Rovira i Trias va descriure per Barcelona, la radiografia de l’organització de les tasques d’extinció no és massa positiva ja que aquestes «las más de las veces han sido infructuosas por (no vacilamos en decirlo) el desorden que en tales casos hemos visto reinar, por falta de unidad en el mando y por los conflictos de autoridad directiva que se originan en perjuicio del servicio» (J. C. Barragan; P. Trujillano, Historia del Cuerpo de Bomberos de Madrid, 2005).

Sobre la idoneïtat d’organitzar els serveis d’extinció segons els criteris i la jerarquia militar, a mitjan segle XIX els dos principals teòrics de l’organització de les companyies de bombers, Antoni Rovira i Josep Aparici, coincideixen possiblement en el plantejament ja que comparteixen el referent de l’organització del batalló de Sapeurs-Pompiers de la capital francesa, el qual han visitat i conegut de primera mà: «Si se considera que para el mejor éxito del servicio son absolutamente necesarias la obediencia pasiva y la mayor regularidad, se reconocerá desde luego, que la organización militar es sin duda alguna la más conveniente… Pero para que el servicio de estincion de los incendios se organizara militarmente en toda la nación, seria necesario que el gobierno tomara la iniciativa, y añadiera la institución de los bomberos al cuadro general del ejercito». (Rovira i Trias, 1856).

La milícia urbana

Durant els períodes de govern liberal progressista a les ciutats catalanes es van constituir milícies que, si eren prou nombroses, també formaven una companyia de sapadors-bombers. Si la ciutat tenia la consideració de plaça forta o disposava de fortificacions defensives, la probabilitat que es creessin batallons de sapadors-bombers era més gran, ja que les activitats dels sapadors anaven vinculades en origen a la defensa o al setge de fortificacions. Els sapadors-bombers tenien un caràcter clarament municipalista, i el seu màxim responsable era l’alcalde. Els seus caps s’escollien per un sistema de terna.

La seva vinculació era la mateixa que la resta dels integrants de la Milícia Nacional, però es va començar a instituir un sistema d’incentius basat en la concessió de premis.

Els orígens de la milícia són a la Guerra del Francès, durant la qual un nou concepte militar-revolucionari s’incorpora a la història d’Espanya: el poble en armes. D’aquesta idea sorgeix la milícia: són forces ciutadanes i no de vassalls ni de senyors. Exerceixen un servei públic, íntimament relacionat amb la seva naturalesa civil, i la seva organització, dependència i direcció municipal estava relacionada amb la comunitat. En un dels articles dels reglaments de la Milícia Nacional s’especificava clarament que els caps de la milícia, qualsevol que fos el seu grau, es comportarien com a ciutadans que manen a ciutadans.

La Milícia es va constituir per primer cop amb la proclamació de la Constitució de 1812. Ara bé no eren una institució del tot nova: miquelets, sometents, exèrcits privats… sempre havien coexistit. El que és diferent és el concepte liberal-burgès en què s’inspira: el ciutadà en armes en defensa de les seves llibertats.

La Milícia Nacional, doncs, era un cos armat amb estructura militar, però formada per ciutadans, no per soldats, i que es mobilitzaven per la defensa interior de les ciutats i viles o bé com a exèrcit de reserva.

Els comandaments s’escollien per votació entre una terna i, en aquest període històric s’han de considerar el braç armat del liberalisme progressista. Al llarg del segle XIX les milícies burgeses són creades i dissoltes segons qui governi: si són els progressistes, s’estableixen, si són els moderats es dissolen; els moderats consideraven la milícia urbana com a una «màquina subversiva» que calia desmuntar.

A partir de 1833 la milícia adoptarà una organització de trets més militar, tant per les necessitats de la guerra carlina com pel fet de mantenir disciplinades aquelles companyies més properes a posicions del progressisme radical o de l’incipient moviment obrer. La seva composició social també passa per diferents fases. En un primer moment la burgesia la controla però posteriorment va transformant-se cap a una composició indubtablement popular, produint temor i recel a les classes propietàries. La composició de la companyia de bombers, amb menestrals, artesans i oficis manuals, n’és un bon exemple donat que les tasques rudes foragiten habitualment a les classes burgeses, excepte en els seus càrrecs de comandament. Tot i així, la tropa la formaven classes mitjanes i menestrals, i es van arribar a prohibir la presència de jornalers assalariats i a descartar els que no tenien uns ingressos mínims. El cas del Batalló de la Blusa de Barcelona és simptomàtic d’aquesta exigència.

A partir de 1834 es van començar a encarregar a la Milícia Nacional les tasques d’extinció d’incendis. L’existència de batallons de sapadors-bombers dins de la milícia a Barcelona ja es constata en els períodes 1835-1837 i 1839-1842. El 1840 s’aprova el Reglament de la companyia de sapadors que, entre altres aspectes, preveu dividir la companyia en cinc seccions, que corresponien als cincs quarters o districtes en què s’havia dividit la ciutat, a més d’una esquadra per la Barceloneta. A cada quarter es destinava un oficial, un sergent i dos caporals, els quals, juntament amb els sapadors domiciliats en el districte, eren els primers que havien d’arribar a l’incendi. L’avís es realitzava mitjançant el repic de campanes de la parròquia del barri on es declarava l’incendi. També els serenos estaven encarregats d’avisar els sapadors en els seus domicilis. Estaven establerts uns punts de reunió per a cadascun dels districtes.

En el reglament es recomana que el treball sigui metòdic, sense xivarri ni confusió de cap classe. Els sapadors havien d’actuar exclusivament a les ordres dels seus comandaments o de l’arquitecte major de la ciutat, i s’establí la possibilitat de gratificacions i premis. Per exemple, si el treball no excedia de tres hores i la casa no estava assegurada contra incendis, els bombers-sapadors no percebien cap tipus de gratificació; però si ho estava, la Societat d’Assegurances Mútues, voluntàriament, podia gratificar-los. Si les hores de treball eren més de quatre, cada individu cobrava 12 rals de billó i si l’incendi durava dos o tres dies, percebien 4 rals diaris més. S’establia també un premi de 150 rals de billó, a repartir entre els primers bombers que arribaven amb la bomba, 40 rals més pel primer sapador que acudís i quatre premis més de 20 rals pels sapadors següents. Estaven exclosos d’aquests premis els bombers que realitzaven aquell dia servei de reguarda, ja fos en el magatzem de material o en algun espectacle públic. També hi havia diferents percepcions econòmiques en cas d’accidents laborals, segons la gravetat de les ferides sofertes durant les tasques d’extinció.

Durant el Bienni Progressista, entre 1854 i 1856, el batalló de sapadors era, juntament amb l’anomenat «la Brusa», el que tenia una composició més popular i defensava les postures polítiques més radicals. Al seu capdavant hi va figurar —i amb un paper de clar protagonisme— l’enginyer Ildefons Cerdà que, en més d’una vegada, va mantenir una relació tibant amb el cap de la Companyia de Bombers municipal, l’arquitecte Antoni Rovira i Trias. Poc després, Cerdà i Rovira s’enfronten en un tema prou conegut: el projecte de l’Eixample de Barcelona, que havia estat atorgat inicialment al projecte presentat per Rovira i Trias, però que després s’adjudicà a Cerdà. Cerdà fou elegit successivament primer comandant del tercer batalló, segon comandant del batalló de sapadors i, finalment, el 12 de febrer de 1855, primer comandant del batalló de sapadors-bombers. El paper de Cerdà com a comandant de la Milícia Nacional de Barcelona no fou anecdòtic. El 4 de juliol d’aquest mateix any va tenir lloc una vaga general que va commocionar la ciutat, i es decidí mantenir l’exèrcit a les casernes per no augmentar més la tensió, cosa que va propiciar que la Milícia Nacional es fes càrrec de l’ordre públic. En aquest marc especial, l’arriscada i decisiva actuació de Cerdà com a màxim responsable de la milícia va permetre desactivar la vaga, tot i l’oposició dels militars i dels elements més reaccionaris dels moderats que, al final del Bienni, van comportar el seu empresonament. A partir d’aquell moment Cerdà tindrà un estret contacte amb el món obrer. Ell, que es presentava com a enginyer civil i propietari, va conèixer a fons la realitat dels obrers, com ho demostra a la Monografia de la classe obrera (1856), fet que el marcarà ideològicament. Cerdà va tornar a participar com a comandant de la companyia de sapadors-bombers durant l’etapa de la Primera República.

En el model de seguretat dels moderats o liberals conservadors, la Milícia Nacional no era una bona opció, com tampoc no ho eren les companyies de sapadors-bombers, tal com diu Antoni Rovira i Trias: «El principal inconveniente de organizar las compañias de bomberos segun el reglamento de la Milicia Nacional, nace de la diversidad de objeto de ambas instituciones. Así es que ni el principio de elección de sus gefes, ni la proporción de los empleos o grados de la Milicia Nacional son convenientes y aplicables al servició que la otra institución ha de prestar; y por otra parte dicho servicio tiene por si solo tanta importancia que no debe amalgamársele con otros, si se quiere que produzca buenos efectos». (Rovira i Trias, 1856). El sistema de bombers basat en la milícia és valorat com un servei d’aficionats, una organització massa recent i, per tant, encara molt imperfecta, de força fluctuant que «… entregando el principio de la elección de los gefes al capricho y la intriga, se opone realmente al desarrollo del poder de esta institución…». El mateix Rovira, utilitzant paraules d’un comandament dels bombers francesos de l’època, Victor Frond, afegeix: «… un servicio activo, peligroso y de cada momento; un servicio que requiere una instrucción especial, ejercicios practicos, acción rápida, combinada, inmediata, sin discusión y sin perplejidad, tal como la de atacar al mas peligroso de los siniestros, el incendio; es facil de comprender, repetimos, que un servicio de tal naturaleza no puede ser abandonado por la administración pública a las fluctuaciones de un cuerpo sin disciplina real, sin mando permanente e irrecusable, sin resortes jerarquicos, sin elementos de verdadera cohesión, y sin el poderio de unidad y de ubiquidad que constituyen la fuerza irresistible de un ejercito regular. Y nadie impugnarà, que el servicio de socorros contra el incendio no sea el servicio de seguridad general que exije en el mas alto grado la reunión de las cualidades, que solo puede proporcionar una fuerza disciplinada». (Rovira i Trias, 1856).

De fet, és recurrent la valoració negativa que de l’organització miliciar fan els comandaments de bombers, com per exemple Josep Sabadell, cap dels bombers de Barcelona: «… pues lo mismo las milicias que los voluntariorios realistas, eran, ante todo cuerpos políticos destinados a sostener por las armas sus contrapuestos puntos de vista, y estando formados por ciudadanos, muchos de ellos con toda la buena voluntat que se quiera para la defensa de sus ideales, pero ninguno de ellos… con el tecnicismo que requiere una institución destinada al salvamento de personas y bienes materiales…» (J. Sabadell, 1943).

Les crítiques a l’organització de l’extinció dels incendis de la milícia té un clar to de menyspreu aristocràtic a les fórmules organitzatives basades en la participació dels paisans o ciutadans armats, ja que se’ls considerava indisciplinats, poc respectuosos amb les jerarquies i sense caps permanents, sinó amb lideratges temporals. En aquest cas, però, les armes eren eines, màquines i equipaments per barallar-se contra l’incendi.

En el fons, però, hi ha un debat de concepcions sobre quin model d’organització militar podria servir millor per organitzar les noves companyies de bombers. Per una banda, podem identificar una concepció basada en el tipus de participació militar tradicional, és a dir aquella que té com a referents les figures del guerrer, el soldat de temporada, el defensor del territori i de la comunitat. Amb les revolucions burgeses es produeix una revisió i actualització d’aquestes figures.

Ara serà el ciutadà en armes en defensa dels seus drets i llibertats, a la vegada que calia defensar la vida dels conciutadans d’altres riscos i perills. Per altra banda, hi ha la concepció de participació militar moderna que neix amb l’aparició d’un exèrcit permanent i disciplinat. Aquesta concepció militarista separa l’exèrcit del poble, el distancia. De fet capgirà aquella concepció de la vida militar que estableix que el soldat és home abans que militar, ciutadà abans que soldat.

Hi ha una continuïtat històrica entre aquestes fórmules organitzatives participatives dels mateixos ciutadans en l’autodefensa comuna contra els incendis i les calamitats, i els actuals cossos de bombers voluntaris de molts municipis catalans. Catalunya és terra no només d’una llarga tradició de partides armades —bandolers, miquelets, guerrillers, coroneles, sometents, soldats de temporada… El rebuig dels catalans a enrolar-se en exèrcits regulars és una constant: «Espremut pels uns i pels altres… esdevindrà combatent cada vegada que li calgui defensar la seva casa, la seva terra i la seva família, per retornar a l’arada o al teler en els moments de treva… Serà un tenaç ‘defensor de la terra’, però no acceptarà convertir-se en soldat d’un exèrcit regular». (J. Fontana).

La creació de les companyies de bombers dependents de les societats d’assegurances mútues contra incendis

Els grans propietaris i la nova classe burgesa emergent van constituir societats d’autoajuda en cas d’incendi, en defensa de les seves propietats, que no només rescabalaven les pèrdues en cas d’incendi als seus associats, sinó que també —durant el període 1845-1865— constitueixen, organitzen i mantenen algunes de les primeres companyies de bombers de Catalunya.

El model de creació de companyies de bombers sota el patrocini de les mútues contra incendi no és uniforme a tot Catalunya. La iniciativa, que arrenca a Barcelona, es fa extensiva a la major part dels principals municipis catalans, com ara Manresa, Sabadell, Terrassa o Mataró. També s’implanten a la resta d’Espanya: Sociedad de Seguros Mutuos de Incendios de Casas de Madrid (1822, la primera que es va constituir), Sociedad de Seguros Mútuos Contra Incendios de edificios de Málaga (1840), Sociedad de Seguros Mutuos Contraincendios de Valencia (1843) o la Sociedad de Seguros Mutuos de Casas y Caseríos de Guipúzcoa (1848). Aquest model organitzatiu dels serveis de bombers sota la gestió directa d’una societat privada finalitzarà amb la reforma de la Llei municipal 1845, aprovada l’any 1866, segons la qual l’únic ens amb capacitat jurídica en el camp de l’extinció dels incendis era l’Ajuntament.

Aquestes associacions, a diferència de les companyies d’assegurances privades que es desenvoluparan posteriorment, només tenien la pretensió de cobrir les calamitats i les pèrdues ocasionades per l’incendi mitjançant una compensació econòmica. Cada soci assegurat era a la vegada assegurador. En bona mesura aquestes societats d’assegurances mútues contra incendis poden ser considerades com els antecedents directes de les primeres companyies d’assegurances privades.

Els orígens d’aquestes assegurances mútues serien les «caixes d’incendi» alemanyes. A l’Estat espanyol no es va reconèixer legalment el dret d’associació amb finalitats mutualistes fins l’any 1839. La Reial Ordre de 28 de febrer reconeixia el dret a constituir societats amb la finalitat de «auxiliarse mutuamente en sus desgracias, enfermedades, etc… o reunir el producto de sus economias con el fin de atender sus necesidades futuras…». El context políticament inestable feia que des del poder es contemplés amb recel tot tipus d’associacionisme, atès que podia emmascarar propòsits polítics. Tot i així, a l’empara d’aquesta llei, l’any 1840 s’aprova la primera associació obrera, la Societat de Protecció Mútua de Teixidors de Cotó de Barcelona.

A Catalunya, la primera societat d’assegurances mútues contra incendis es va crear a Barcelona l’any 1836. La gènesi de la seva constitució fou llarga i sotmesa als avatars de la complexa situació política i social, i la iniciativa va ser de Manuel de Llauder, capità general de Catalunya. El febrer de 1833 va dirigir a l’Ajuntament de Barcelona un informe sobre la conveniència de comptar amb una societat mútua que garanteixi el rescabalament de les pèrdues sofertes pels propietaris dels edificis per causa d’incendi. L’ajuntament respon no trobar-se en condicions d’assumir la iniciativa, però anima a Llauder a formar la societat i nomena un representant per a la comissió que ha d’impulsar el projecte. L’any 1835 s’inicia la constitució de la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis però els treballs de la comissió van quedar interromputs per les bullangues de l’estiu, i la constitució de la societat es realitzarà finalment el 6 de maig de 1836.

«El objeto primario y esencial de esta Sociedad es que todo socio sea asegurador y asegurado para proporcionar una garantía Mutua infalible, obligándose e hipotecando las fincas urbanas que quisiere y posea o tenga interés, a los daños causados por los incendios o con motivo de los mismos, e indemnizarse recíprocamente, repartiendo su importe a prorrata del capital asegurado…» (Art. 3 del Reglament fundacional de la Mútua de Barcelona). Amb el temps aquesta responsabilitat inicial del 100% dels béns o capitals assegurats es limitarà fins a percentatges del 2%.

En la major part dels municipis més importants de Catalunya es fan convocatòries adreçades als propietaris de finques urbanes amb l’objectiu de crear societats d’assegurances mútues d’incendis amb els mateixos termes i criteris: «El horroroso recuerdo de la desgracia a que un incendio en pocos momentos redujo la casa é intereses de Esteban Burés, y con él la tan desastrosa muerte de tres de nuestros conciudadanos impelió a este Ayuntamiento a procurarse las noticias y medios que a lo menos pudiesen hacernos menos sensibles las sucesivas desgracias de que de continuo estamos amenazados. En muchas ciudades que acaso tienen menos edificio y riqueza que la presente, establecieron ya una sociedad de seguros mutuos contra incendios, a beneficio de la cual se han salvado muchas familias de la indigencia a que se vieran reducidas á causa de los daños causados á sus propiedades por la llama devoradora: tal es la que tambien está establecida en Barcelona». (AHCM, Ajuntament de Manresa, 16 d’abril de 1841). La poca cultura asseguradora que existia en aquells moments a Catalunya en l’àmbit dels incendis es pot observar en el caràcter didàctic que tenien algunes de les convocatòries que s’adreçaven als propietaris de finques urbanes, com ens il·lustra el cas de Manresa: «Las perdidas ocasionadas por el fuego, y las que manos criminales ocasionen con explosiones de dinamita u otras materias explosivas, a nuestras fincas, a nuestros muebles, a nuestros talleres, a nuestras fábricas, a nuestros ferrocarriles, a nuestras naves, a la propiedad, a la agricultura, a la indústria, a las artes, al comercio, en una palabra, todos los intereses seran indemnizados por la massa de los socios; es decir que la propiedad perdida por uno, en una hora aciaga, el perjudicado la recobra, por y con el concurso de sus compañeros. Amparar y favorecer todos al desgraciado que sufra un siniestro, es el fin que persigue la Mútua General de Seguros Contra Incendios». (Discurs del Sr. José Comas i Masferrer, president de la MGSCI en la presentació de la memòria anual a la Junta d’accionistes el dia 30 de novembre de 1893).

L’element innovador de bona part d’aquestes primeres societats d’assegurances mutuals contra incendis és que organitzaran els primers serveis d’extinció d’incendis en bona part dels municipis on van constituir-se. Tal i com el mateix reglament establia, l’objecte secundari de la Societat era «contribuir a preveure, disminuir i tallar els progressos dels incendis», i afegia que per assolir aquest fi la societat havia de dotar-se dels mitjans tècnics que permetessin lluitar amb eficàcia contra el foc.

Precisament uns dels primers esforços fou l’adquisició de material d’extinció. Personatges com en Josep Xifre o el marquès d’Alfarràs van participar en la gestió directa per la compra del material de la companyia de Barcelona. El primer importa una bomba hidràulica de Nova York, pel preu de 1.500 duros, i el segon fa de mitjancer en l’adquisició de tres bombes i complements procedents de París. També hi ha constància que la Junta de Comerç disposava de bombes hidràuliques de la seva propietat l’any 1835, que guardava a la Llotja. El primer local a disposició d’aquesta companyia de bombers fou la Casa dels Comuns Dipòsits, al costat de la casa de la ciutat i que actualment ocupa una important entitat financera catalana. Paral·lelament a l’adquisició de material van organitzant-se els recursos humans necessaris pel seu funcionament mitjançant la redacció i l’aprovació dels reglaments corresponents.

Fins l’any 1845, doncs, a Barcelona els incendis foren extingits successivament, i en alguns casos de forma complementària, per ciutadans, treballadors municipals, la milícia nacional i el seu batalló de sapadors, forces d’artilleria i sapadors de l’exèrcit, amb el material contra incendis de la Societat d’Assegurances Mútues.

L’any 1866, mitjançant Reial Decret de 21 d’octubre, la legislació va posar fi a la gestió i la participació de les societats d’assegurances mútues en les companyies de bombers, i es fixaven com a despeses obligatòries pels ajuntaments «los gastos que ocasionen los socorros, seguros y otros medios preventivos contra incendios». Moltes societats d’assegurances mútues ja havien traspassat la gestió, l’organització i el comandament de les companyies de bombers a l’ajuntament, però altres, com la de Mataró, les continuaran gestionant mitjançant fórmules administratives de delegació de competències de l’Ajuntament vers la corresponent societat d’assegurances mútues.

La companyia de bombers de la Mútua de Barcelona va ser traspassada a l’Ajuntament el 24 de maig de 1865, i el municipi va pagar una indemnització pels estris i materials traspassats. A Sabadell, l’any 1886, l’Ajuntament sol·licitava encara a les diferents companyies d’assegurances existents en el municipi —la Unión, la Paternal, La Unión y el Fènix…— que col·laboressin en el manteniment del Cos de Bombers. Però aquestes s’hi van negar, amb l’argument que els cossos de bombers són serveis d’utilitat pública o general i que per tant és el contribuent, mitjançant l’ajuntament, qui les ha de mantenir.

L’assumpció per part dels ajuntaments del pressupost de manteniment i funcionament de les companyies de bombers no era un tema menor, com demostren els conflictes entre l’ajuntament i les mútues que hi va haver a Barcelona. Finalment, i després de nou anys de tensions, el governador civil ordena, el 9 de juliol de 1878, que siguin consignades en els pressupostos municipals les partides necessàries per fer front a les despeses del Cos de Bombers.

La problemàtica subjacent a la gestió privada de les companyies de bombers era la del pagament de les despeses que generaven les tasques d’extinció, atès que la quantia dels pagaments era molt diferent si l’edifici incendiat estava assegurat a la societat d’assegurances mútues o no ho estava. En el primer cas el pagament dels jornals i els premis als integrants de la companyia que havien participat en l’extinció el realitzava la societat d’assegurances mutuals, sense retards ni dilacions. En canvi, si la casa no estava assegurada —o estava assegurada en una altra companyia— el pagament el realitzava, a l’avançada, l’ajuntament mateix i, posteriorment, intentava repercutir en els propietaris afectats per l’incendi els costos de les tasques d’extinció. Però els propietaris generalment es negaven a pagar, i l’ajuntament havia d’assumir les despeses. Les principals companyies que asseguraven contra el risc d’incendi de l’època eren La Catalana, La Urbana, la Unión Española, La Paternal, La Mutualidad i La Compañía General Española de Seguros.

Amb la desaparició de les mútues contra incendis de la gestió directa de les companyies de bombers, s’obre una nova etapa en què seran els ajuntaments les úniques institucions que disposaran de companyies de bombers. De fet serà en aquest període quan es comença a constatar el canvi de terminologia, des de les «companyies de bombers» als «cossos de bombers».

L’organització de les primeres companyies de bombers. Antoni Rovira i Trias

La figura d’Antoni Rovira i Trias és fonamental per conèixer els inicis i l’organització dels primers serveis d’extinció d’incendis i salvaments a Catalunya. La seva importància rau en el fet que va ser el cap dels bombers de Barcelona durant més de 40 anys, en diferents períodes i amb diverses vinculacions al llarg de la segona meitat del segle XIX, però també per la influència que va exercir en la creació de les primeres companyies de bombers en molts municipis catalans.

Antoni Rovira i Trias (Barcelona 1816-1889) va ser dels primers arquitectes acadèmics que va ocupar plaça d’arquitecte municipal i que assumiren el comandament d’una companyia de bombers. Fins llavors els caps de bombers havien estat mestres de cases de tradició gremial. Entre 1847-1858 va ser el comandant i perit de la companyia de bombers que va organitzar la Societat d’Assegurances Mútues Contra Incendis de Barcelona. Amb el servei d’extinció d’incendis plenament municipalitzat, va ser cap del Cos de Bombers de l’Ajuntament de Barcelona entre 1867-1870 i 1872-1888 i, el mateix any de la seva mort, el 1889, va ser nomenat cap honorari.

Rovira estudià a l’Escola de la Llotja de Barcelona i obtingué el títol d’arquitecte acadèmic l’any 1842.

Rovira forma part d’un grup generacional reduït i molt actiu d’arquitectes (amb Josep Oriol i Bernardet, Miquel Garriga i Roca i Francesc Daniel Molina i Casamajó) que crearen l’any 1846 la primera revista d’arquitectura catalana el Boletin Enciclopedico de las Nobles Artes.

Aquesta revista, a més de difondre aspectes tècnics i legislatius, tenia l’objectiu de defensar els interessos professionals dels arquitectes, en un moment en què aquests se sentien amenaçats, d’una banda, pels enginyers civils, sobretot els de camins, que els anaven arrabassant l’obra civil i hidràulica —carreteres, ponts, canals, plans d’urbanització, etc— i per l’altra pels mestres de cases que volien seguir fent obres sense la intervenció d’arquitectes. Aquestes mateixes tensions corporativistes van existir en el comandament i l’organització d’aquestes primeres companyies de bombers. Els mestres de cases es veuran desplaçats progressivament des de la primera línia de direcció i comandament de les companyies de bombers i assumiran les tasques de sotscap o de capatàs. Els pocs enginyers que s’aniran incorporant estaran vinculats al manteniment i la supervisió de les bombes hidràuliques a vapor i els primers vehicles amb motors d’explosió. De fet, no va ser fins l’any 1926 quan un enginyer, Emilio Gutiérrez Díaz, va ocupar a Barcelona la direcció d’un cos de bombers.

La preocupació urbanística d’aquests d’arquitectes es constata en els treballs d’aixecament dels primers plànols urbanístics de diverses ciutats catalanes: Garriga i Roca realitza el de Barcelona i el de Mataró; Josep Oriol i Bernardet, el de Sabadell; i Rovira i Trias, el de Manresa. En el cas de Rovira, aquesta inquietud per la transformació urbanística el porta, l’any 1842, a ser director de les obres d’enderrocament de les muralles medievals de Barcelona, i posteriorment, a presentar un projecte d’eixample. L’Ajuntament considerà el projecte guanyador inicialment, però no es va realitzar ja que finalment s’imposà l’any 1859 el proposat per l’enginyer Ildefons Cerdà, que tenia el suport del govern central. El projecte de ciutat que proposa Rovira era molt més monumentalista i participava d’una concepció radial de la ciutat centrada en una gran plaça (la de Catalunya) des d’on partien grans avingudes que es projectaven sobre el pla de Barcelona fins enllaçar els pobles propers. El de Cerdà, en canvi, era més racionalista i es configurava a partir d’una malla reticular homogènia.

Rovira i Trias va ser, doncs, un dels arquitectes clau del segle XIX per la seva abundant obra i per la seva preocupació per satisfer tant les necessitats de nous espais i equipaments com per crear nous serveis públics, i concretament, el servei d’extinció d’incendis i salvaments.

Tratado de extinción de incendios. Ordre i mètode

Rovira va escriure el Tratado de extinción de incendios després de nou anys al capdavant de la companyia de bombers de la Societat d’Assegurances Mútues Contra Incendis de Barcelona, creada l’any 1845.

L’objectiu del llibre és doble. Per una part, pretenia ajudar a la creació de la institució dels bombers en aquelles poblacions que ho desitgessin i, per l’altra, una clara voluntat formativa i professionalitzadora: «ser util a los bomberos que quieran aprender».

Aquest manual estableix el model que serà la referència organitzativa en la pràctica totalitat dels municipis catalans que organitzen les seves companyies de bombers, i la seva influència es perllonga —amb modificacions— durant més de cent anys, fins que els cossos municipals de bombers esdevenen un servei permanent, amb vinculació laboral o funcionarial dels seus integrants.

Rovira participava de la idea que els sistemes d’extinció emprats —enderrocar els edificis— i els models organitzatius fins llavors existents —el gremial i el milicià— eren ineficaços. La seva voluntat de modernització tècnica i organitzativa se centrava, per una part, en el fet d’aplicar els avanços tecnològics de la bomba hidràulica per a l’extinció dels incendis urbans i industrials.

Per altra part, a nivell organitzatiu, el model que proposa és una adaptació del model militar dels bombers de París: «arreglada al sistema militar, se opera con el mayor orden y las maniobras se ejecutan con la debida regularidad»; rebutja el sistema organitzatiu de la Milícia Nacional pel fet que la feble disciplina i jerarquia interna, l’electivitat dels seus càrrecs o l’excessiva presència d’obrers no qualificats no semblava garantir suficientment l’obediència a les ordres. Igualment rebutjava el sistema basat en la resposta espontània i poc organitzada de la tradició gremial. Considerava que la participació dels ciutadans en l’extinció dels incendis era sempre perjudicial: «… los unos guiados por un celo mal entendido, dan disposiciones sin calcular si son ó no son convenientes; y los otros, movidos unicamente por la mera curiosidad, solo causan estorbo y entorpecen las operaciones…».

El model de companyia de bombers que proposa atorga el comandament als arquitectes i, en la seva absència, als mestres de cases. I s’organitzaven, sota disciplina militar, al voltant d’una bomba hidràulica i el magatzem on guardar-la. A més comencen a aparèixer noves figures com les del guarda-magatzem, l’avisador, el guarnicioner o baster, el metge o físic i el professor de gimnàstica. En molts casos figures d’una modernitat sorprenent si tenim en compte la precarietat organitzativa amb què han funcionat molts cossos de bombers catalans al llarg de bona part del segle XIX i XX.

Pel que fa als bombers, s’exigeix que siguin persones joves amb agilitat i robustesa, i que exercissin oficis de paletes, fusters o serrallers.

La pràctica adquirida en aquests oficis permetia conèixer millor com treballar amb més seguretat i mantenir la serenitat necessària per operar en els punts més elevats i perillosos. Amb aquests coneixements també podien executar altres tasques pròpies del seus oficis com assegurar parets que podien desplomar-se, ensorrar alguna part de l’edifici que amenacés ruïna, tapiar obertures… També s’incorporen els maquinistes, que havien de tenir cura de les bombes, i els guarnicioners o basters, encarregats de realitzar el manteniment de la resta de materials i especialment de les mànegues, que requerien una atenció especial perquè eren de cuir. El nombre d’integrants de les companyies havia de ser proporcionat a l’extensió de cada localitat, entre 60 i 120 bombers segons la companyia.

Es creia necessari que totes aquestes persones tinguessin una honradesa acreditada ja que un dels problemes més greus de l’època en el moment de produir-se un incendi, era el robatori. Per això es demanava als bombers que vagin uniformats, per poder-los identificar clarament. S’establia doncs, que durant la nit —ja que sortien des de casa seva—, els bombers estaven obligats a presentar-se amb l’uniforme que havien rebut. En canvi, si l’incendi era de dia, l’obligació es reduïa a col·locar-se en el braç esquerre la planxa o insígnia de llautó amb la inscripció ‘bomber’ «pues los que se presenten sin uniforme o sin insígnia no seran admitidos y no podran recibir premio ni jornal».

El guarda-magatzem tenia com a missió la custòdia i manteniment del material, i va ser el primer que realitzà guàrdies en el mateix parc o magatzem. Tenia l’obligació de viure permanentment en aquestes dependències. La creació de la figura de l’avisador suposa també una inflexió en el sistema d’avisos que s’estableix a mitjan segle XIX. Enlloc de continuar confiant en el repic de campanes de la parròquia més propera a l’incendi, el bomber-avisador havia de cercar a cada un dels integrants de la companyia, ja fos en el treball o en el seu domicili. En horari nocturn rebia el suport dels serenos.

També s’estableixen els criteris d’organització del magatzem o parc de bombers. Es proposava, si era possible, l’existència d’un espai pels comandaments per poder realitzar reunions i formació; un taller per a netejar i reparar les bombes; un cos de guàrdia per poder realitzar reguardes, en el cas que les autoritats així ho disposessin; i, lògicament, un magatzem amb capacitat suficient per a les bombes hidràuliques i la resta de materials. Calia que l’edifici estigués situat en un punt cèntric de la ciutat.

Les novetats més importants són la incorporació de la figura del metge i del professor de gimnàstica dins de les mateixes companyies de bombers. El metge, no només era l’encarregat de supervisar la farmaciola de la companyia i de visitar els bombers ferits o malats al seu domicili, sinó també d’instal·lar l’«hospital de sang» a les proximitats de les cases o edificis incendiats, per tal de realitzar les primeres cures als bombers o ciutadans ferits. El professor de gimnàstica: «… es preciso adiestrarlos en varios ejercicios corporales, para que vayan adquiriendo la agilidad, destreza y serenidad que son tan necesarias para ejecutar las operaciones más difíciles y peligrosas».

Les tecnologies d’extinció

Les tecnologies d’extinció havien evolucionat força en pocs anys. De les bombes de coll de cigne i les xeringues d’aigua es passa a models de bombes hidràuliques impel·lents. Aquesta tecnologia era d’importació, i de procedència majoritàriament francesa, almenys a mitjan segle XIX. Les primeres marques de bombes hidràuliques que s’utilitzen a Catalunya són les Letestus o les Delpech.

El model de bombes hidràuliques utilitzades eren les impel·lents i aspirants, d’una mida intermitja. Es descartaven les bombes grans ja que aquestes, pel seu pes, dificultaven el transport i tenien poca maniobrabilitat. De fet, la tracció animal no s’incorporà fins a la introducció de les primeres bombes de vapor. Fins llavors, les bombes hidràuliques es transportaven sobre carros estirats i conduïts pels mateixos bombers; amb tres bombers era suficient. Un cop arribats a l’incendi la descarregaven del carro i la posaven en funcionament seguint els criteris i maniobres pròpies d’una peça d’artilleria. La bomba hidràulica és la peça clau de tot el sistema d’extinció i les companyies de bombers s’organitzen per transportar-les, emplaçar-les, fer-les treballar, alimentar-les d’aigua contínuament durant l’incendi i, un cop apagat, deixar-les de nou en estat de servei.

Calia aproximar al màxim la bomba a l’incendi per tal d’optimitzar el sistema d’impulsió de les mànegues, de cuir reblonades amb peces de llautó. La seva eficàcia era limitada i requeria d’un manteniment constant i metòdic dels reblons i el greixatge del cuir. Pujar les bombes per les escales fins arribar al pis incendiat era una pràctica habitual, i la metodologia de treball no es va modificar fins a l’aparició de les primeres mànegues de lona.

Pel tal de garantir el subministrament més o menys constant d’aigua a la bomba s’organitzaven les cadenes, és a dir, fileres de persones que s’anaven passant les galledes d’aigua des d’una font, canal o pou fins a la bomba. Les galledes eren de cuir, i totes les companyies en portaven en quantitats importants, entre 30 i 50. El funcionament de la bomba requeria del treball de vuit bombers, quatre per cadascuna de les dues barres de fusta que es col·locaven en els dos extrems del balancí que feia pujar i baixar els èmbols. Traccionar contínuament amunt i avall el balancí suposava disposar de bombers en un número suficient per garantir el relleu de forma regular, atès l’esforç que calia realitzar. La primera bomba a vapor traccionada a cavalls que s’incorpora a Catalunya, a Barcelona el 1877, era de la firma anglesa Merryweather. A més dels carros que transportaven les bombes, en els municipis importants s’incorporava també el denominat carrobota, que tenia com a missió assegurar un subministrament immediat d’aigua a la bomba en el mateix moment d’arribar a l’incendi, i a la vegada permetia transportar totes les eines, galledes, equips, escales i aparells de salvació que calia transportar fins a l’incendi.

Les innovacions també són importants pel que fa als equips d’intervenció. S’incorpora l’anomenat aparell Paulin, el nom del qual prové del seu inventor, Gustau Paulin, cap del batalló dels sapeurs-pompiers de París, i constitueix el primer equip de respiració semiautònoma de què han disposat els bombers catalans. Mitjançant un enginyós sistema d’alimentació d’aire amb una de les bombes hidràuliques, es garantia la possibilitat de respirar del bomber que es trobava embotit dins d’una particular blusa de cuir amb una mascareta de vidre a l’alçada del cap per permetre-li la visió. Tot i que rudimentari, aquest aparell permetia l’accés del bomber en zones ocupades pel fum sense perill immediat d’asfíxia.

Les tecnologies dels salvaments

El salt tecnològic, però, no només es produeix en les tecnologies d’extinció. En l’àmbit dels salvaments i els rescats es produeixen també notables avanços. La prioritat en el salvament de persones, quan l’incendi havia ocupat el calaix d’escala de l’edifici, obligava a disposar de sistemes d’evacuació ràpids per l’exterior de les cases. En aquells moments es descarta la utilització de la manta de salvament, de tradició italiana, per les poques garanties de seguretat que ofereix en les alçades, i s’utilitza poc la mànega o sac de salvament, d’origen francès, atès que aquesta requeria d’espais molt amplis davant de l’edifici incendiat per tal de garantir una inclinació adequada que suavitzés el descens de les persones pel seu interior.

El sistema que s’adopta més sovint és el de l’aparell inventat per Rovira, que consistia en un sistema de cordes i arnesos de cuir que permetien l’establiment d’una tirolina per una evacuació ràpida de persones i mobles dels pisos superiors amenaçats per l’incendi fins al nivell de carrer. L’existència de l’aparell Rovira es constata en els inventaris de materials de nombroses companyies de bombers i serveix, a la vegada, per corroborar la influència de les propostes metodològiques de Rovira i Trias arreu d’Espanya.

L’element més utilitzat era l’escala de ganxos. La seva utilitat era la de poder arribar, des de l’exterior de l’edifici, fins als pisos superiors per tal d’instal·lar l’aparell Rovira i procedir a l’evacuació de les persones. La primera escala mecànica de fusta s’incorpora l’any 1883 a Barcelona. Era de la coneguda casa italiana Porta, tenia una longitud de 22 metres i es transportava tirada per cavalls.

Funcionament de les companyies

Rovira considerava que la disciplina, de marcat caràcter militar, era la condició necessària per aconseguir l’eficàcia i el bon ordre en les accions: «Si se considera que para el mejor éxito del servicio son absolutamente necesarias la obediencia pasiva y la mayor regularidad, se reconocerá desde luego, que la organización militar es sin duda alguna la más conveniente». La disciplina s’aconsegueix mitjançant un sistema de recompenses i càstigs. Les recompenses s’establien mitjançant un sistema de retribucions econòmiques segons es tractés de jornals, premis i gratificacions. El càstig consistia en no abonar els jornals, en cas de no complir immediatament les ordres, o en l’expulsió de la companyia en cas d’insubordinació o manca de respecte als superiors. Els jornals s’establien reglamentàriament, i tots els bombers que participaven a l’extinció de l’incendi tenien dret a la seva percepció. L’import variava segons la categoria. Amb el temps es diferenciaran els jornals segons si es produeixin de dia o de nit, i segons la durada del mateix.

Els premis servien per incentivar una resposta ràpida en cas d’incendi. Els primers bombers en arribar al magatzem a recollir els carros amb les bombes i la resta del material rebien premi, igual que ho feien els primers en arribar al lloc de l’incendi des del magatzem. Per poder controlar aquest ordre d’arribada hi havia unes peces de fusta numerades, les «tablillas», que els bombers trobaven col·locades en els carros. Aquestes fustes eren lliurades al capatàs o oficial perquè anotés l’ordre d’arribada. Els caps, el guarda-magatzem i l’avisador quedaven exclosos de la percepció de premis. Durant anys va mantenir-se també una valoració diferenciada d’aquests premis pel fet de tractar-se de sinistres en incendis de mobles o xemeneies o en incendis d’edificis.

Les gratificacions eren les remuneracions que es donaven per la participació als exercicis doctrinals o revistes que realitzaven periòdicament tots els integrants de la companyia amb les bombes i aparells de salvament. També se’ls ensenyava teoria de l’extinció d’incendis, les precaucions que calia adoptar i els perills a evitar. Aquest sistema d’instrucció pretenia millorar la rapidesa i destresa en les maniobres, per tal que, en el moment de l’incendi, ho fessin amb serenitat.

Els salaris d’aquest sistema de premis i jornals, en comparació a la mitjana de l’època, no eren gens menyspreables.

Un tret important en l’extinció dels incendis és saber qui dirigeix les tasques d’extinció. En aquella època, les autoritats civils i militars es posaven habitualment a donar ordres, sovint contradictòries, i els resultats acostumaven a ser desastrosos. L’any 1852, Antoni Rovira aconsegueix que Santiago Luis Dupuy, el governador civil, publiqués un ban on establia amb tota claredat que la direcció de les tasques d’extinció serà «única y esclusivamente á cargo del Gefe de mayor graduación de la Companyia de Bomberos… Cesará por consiguiente de mandar y dar disposiciones concernientes al indicado objeto, toda Autoridad ó particular que se hubise presentado antes ó presentase después de los Bomberos…». Un fet que possiblement a Catalunya no es torna a produir fins a la promulgació de la Llei de bombers de l’any 1994. Igualment es constata en aquest ban, la voluntat de professionalitzar les tasques d’extinció.

Operativament, en els incendis s’establien diferents elements organitzatius que sorprenen per la seva actualitat. Ja s’ha assenyalat instal·lació de l’hospital de sang per part del metge. Aquest s’establia dins de la «plaça», l’espai de maniobres entre l’edifici incendiat i els carrers adjacents, amb l’objectiu que els bombers poguessin treballar amb més llibertat i que s’hi poguessin dipositar els objectes i mobles que es treien de l’edifici incendiat i custodiar-los perquè, durant la confusió, no fossin objecte de robatori. En aquest espai només hi tenien accés els bombers i les autoritats civils o militars. El control d’accés es garantia mitjançant l’establiment d’un «cordó» al voltant de l’incendi i era format per tropa, policia o «gent d’armes».

Dins de la plaça s’establia també el «centre de direcció», que era el lloc on es col·locaven les autoritats i els comandaments i s’identificava per la banderola de la companyia. Des d’aquest punt es comunicaven les ordres i avisos i es rebien totes les informacions sobre l’evolució de l’incendi. Al llarg de tot el segle XIX i la primera part del XX, en molts municipis els bombers s’activaven mitjançant diferents sistemes d’avisos, ja fos el repic de campanes, els tocs de xiulet o la figura de l’avisador. Els bombers tenien el seu ofici i el combinaven amb la participació en les tasques d’extinció i salvament quan eren requerits. Aquesta vinculació —que avui en diríem voluntària— era, en realitat, un treball remunerat, una particular forma «d’anar a jornal», amb salaris, premis i gratificacions establertes.

Les reguardes o vetlles representen les primeres passes en la voluntat d’instaurar un model de prestació permanent del servei. Les primeres reguardes de bombers es realitzen amb un marcat caràcter preventiu allà on tinguin lloc espectacles o funcions. A Barcelona van començar a fer-se l’any 1854, especialment en teatres i balls, tot i que —com es queixava Rovira— encara hi havia empresaris «que desatienden una precaución tan necesaria y hasta cierto punto indispensable…». A mesura que la política de reguardes es va ampliant es comença a plantejar la necessitat d’organitzar «reguardes permanents» de bombers. Però no serà fins a l’inici del segle XX que es consolidarà aquest canvi de model.

Paral·lelament a l’organització operativa d’aquestes primeres companyies de bombers, s’instauren també les primeres associacions mútues per socórrer els individus de la companyia que no poguessin treballar per malaltia. Aquestes mútues donaven dret a ser assistit gratuïtament per un facultatiu i a percebre un subsidi econòmic d’entre 6 o 8 rals de billó durant un termini màxim de 40 dies. En cas de mort, la família dels bombers podria cobrar entre 300 i 500 rals de billó.

Els inicis de la prevenció d’incendis

La preocupació per la seguretat en els teatres (els edificis que podien incendiar-se amb més probabilitat per l’elevada quantitat de material inflamable) inquietava a Rovira. Era premonitòria la preocupació que assenyalava en el cas del Liceu que va cremar el 1861, cinc anys més tard que Rovira havia escrit: «Horrorízanos en verdad cuando se nos figura la posibilidad de un incendio en el Gran Teatro del Liceo; porque al instante se presenta á nuestra mente el modo como esta situado y el descuido imperdonable en que se encuentra actualmente, y no teniendo establecida ninguna bomba ni los correspondientes grandes depósitos de agua, son incalculables los desastres que un incendio podria ocasionar. […] Y no se crea que esta absoluta falta de prevención se observe tan solo en el mencionado teatro del Liceo; en el mismo caso se encuentran, por desgracia, los demás teatros de esta capital».

De fet també va cremar-se l’únic teatre que Rovira va construir, el Teatre Circ Barcelonès, l’any 1853.

El risc d’incendi també era elevat a les fàbriques de vapor i, en definitiva, en molts costums quotidians, tal com recorda Rovira: «Las fabricas de vapor y grandes establecimientos industriales, llenos siempre de materais inflamables; los almacenes y depósitos de objetos combustibles; el número de casa tan reducidas, donde teniendo que estar los muebles cuasi hacinados, una chispa puede prender fuego con mucha facilidad; y en fin la mala costumbre de dejar solas las habitaciones, sin apagar antes la lumbre, ó bien de dejar en ellas á los niños mientras sus padres están en el trabajo, son otros tanto medios poderosos para que apenas estalle un incendio, se comunique con la mayor rapidez…».