2
Temps d’innovacions i motorització
(1900-1935)

Marc Ferrer i Murillo

Renovacions de material i reorganització dels cossos de bombers

A cavall entre els dos segles, els bombers catalans van fer canvis molt importants i significatius en la renovació i la modernització del seu material antiincendis. Un d’aquests va ser la substitució de la bomba manual per la bomba de vapor. La bomba de vapor aplicada a l’extinció d’incendis va ser inventada per l’enginyer anglès John Braithwaite el jove l’any 1829 amb la col·laboració del suec John Ericsson. Tenia una potència de 10 HP i necessitava 13 minuts per generar el suficient vapor per a poder funcionar. Suposava un avenç respecte de l’anterior, però tenia més inconvenients que avantatges. Es trigava molt de temps a posar-la en funcionament, tenia un pes de 12’5 tones que dificultava el seu transport i en focs petits subministrava excessiva quantitat d’aigua.

La bomba de vapor es va anar perfeccionant i, a partir de 1853, empreses nord-americanes van començar la producció en sèrie. Des de principis dels anys setanta, els Bombers de Barcelona van començar a estudiar la possibilitat de comprar una bomba de vapor, però va ser el 1877 quan van comprar la primera, de la casa anglesa Merryweather & Sons.

Aquesta companyia tenia un gran prestigi europeu. La bomba de vapor model sistema Valiant —també d’aquesta casa—, la qual subministrava 450 litres d’aigua per minut, i que podia enviar un raig vertical i un d’horitzontal i funcionava amb carbó, va ser la que van adquirir molts cossos de bombers catalans. Així, després de Barcelona, Manresa la va tenir a partir de 1896, Olot l’any 1902, Sabadell el 1913 i Terrassa el 1916.

A més de les bombes angleses, els Bombers de Barcelona van disposar l’any 1903 de tres bombes alemanyes, de la firma EC Flader de Jöhstadt, més petites i manejables que les angleses, i que subministraven 600 litres d’aigua per minut amb una alçada màxima de 40 metres.

Paral·lelament a l’adquisició de bombes de vapor, molts cossos de bombers van haver de comprar cavalls per poder transportar-les. Així doncs, de la tracció manual o de sang de bombes, passem a començaments de segle XX a la tracció animal.

El segon pas cap a la modernització va ser substituir les bombes de vapor per les bombes de motor d’explosió o de combustió. Aquestes bombes eren rotatives axials o d’hèlix. A partir de 1930 les bombes centrífugues van començar a desplaçar les axials per la possibilitat de major cabal, uniformitat sense variacions i millor control i fàcil funcionament.

Així, un dels primers cossos que en va tenir va ser el de Terrassa, que l’any 1920 va adquirir-ne una de la casa barcelonina Edmundo y José Mezeger, model «Delfin». La bomba, construïda expressament per als serveis de bombers, estava muntada sobre un carro de dues rodes apte per ser arrossegada a mà. Rendia de 320 a 400 litres per minut i podia llençar aigua per dues mànegues al mateix temps. La seva potència permetia llençar un raig horitzontal de 36 a 40 metres i el vertical assolia de 26 a 28 metres. El dipòsit de benzina podia alimentar la bomba durant 6 hores seguides i portava mànegues, llances, una debanadora per les mànegues i una capsa d’eines. Els Bombers de Manresa, l’any 1926, van comprar una bomba de motor de la casa francesa Delahaye, model 47MP, amb un rendiment de 500 litres per minut.

Per cuidar que el manteniment de les noves bombes de vapor o de motor fos òptim, es va crear la figura del maquinista, el bomber encarregat d’engegar i fer-la funcionar als incendis.

Una de les innovacions de material d’aquella època i que marcarà per sempre la història dels bombers és l’invent del ràcord Barcelona. Aquest va ser possible gràcies a l’artesà i fabricant sabadellenc de boques de rec i incendis, Teodoro Sanmartí. L’any 1917, basant-se en les connexions dels components russos importats va fabricar un nou ràcord, que va presentar als Bombers de Barcelona, i que des d’aquell moment va ser anomenat ràcord Barcelona. En el mes de febrer de 1918, Teodoro Sanmartí va subministrar els primers 50 ràcords Barcelona per mànegues de 45mm i 30 per mànegues de 70mm. Davant els excel·lents resultats, el desembre d’aquest mateix any, es van demanar 80 ràcords de 45mm i 10 més de 70mm. A partir de 1919, ja substituïen els ràcords antics.

La fabricació dels nous ràcords era totalment artesana i el seu cost alt.

Inicialment van ser fabricats de llautó, un material fàcilment mecanitzable i l’únic conegut en aquella època que no s’oxidava amb l’aigua. Els primers ràcords no tenien fixa la volandera de goma, peça essencial per garantir l’hermetisme de la unió. Com que es perdia amb facilitat, molts caps de bombers van obligar als seus membres a portar-ne sempre a sobre.

L’avenç tècnic, la preparació física i el modern material no podien fer res davant un altre problema complex que moltes viles i ciutats arrossegaven des de feia decennis. Es tractava de la manca de subministrament d’aigua per alimentar les mànegues amb les boques d’incendi. Al llarg dels anys deu i vint serà un problema seriós, com reflecteixen moltes memòries d’ajuntaments catalans i informes de caps de bombers.

Aquest fet se solucionarà amb la implantació progressiva de les boques d’incendi en tot el territori català. En alguns llocs, per facilitar la seva localització els fanals més pròxims a les boques d’incendis tenien un vidre glaçat o vermell.

Entre els avenços significatius en la renovació i la modernització del material antiincendis també podem destacar en les primeres dècades del segle XX uns aparells per netejar i conservar les mànegues, d’altres per eixugar-les i finalment uns ponts flexibles que es col·locaven sobre les mànegues per permetre el pas de vehicles per sobre d’elles sense fer-les malbé. Tot i així, un eficaç mètode per eixugar les mànegues era penjar-les de finestres, escales o torres de pràctica.

Canvis en els parcs de bombers, reorganitzacions i conflictes

En els anys que obren el segle XX els cossos de bombers no van millorar les seves condicions, sinó tot el contrari. Molts dels primers reglaments havien quedat obsolets, cosa que comportava irregularitats i indisciplines en el seu compliment. Aquest fet, i el mal estat del material d’extinció, va portar a una sèrie de dissolucions i reorganitzacions dels diversos cossos, moltes d’elles derivades de dimissions en bloc o d’un nombre important de bombers.

Així, el de Terrassa es va dissoldre quatre vegades entre 1898 i 1920 i el segon reglament data de 1920. Els Bombers d’Olot es van constituint i dissolent constantment des de la seva creació, l’any 1855. A Girona, l’any 1902, van dimitir disset bombers. A Badalona l’any 1898 van dimitir 9 bombers, entre ells el cap, el 1904 es va destituir tota la plantilla i el 1914 hi va haver una nova reorganització. Els Bombers de Tàrrega es van reorganitzar el 1878 i el 1895. A Puigcerdà el reglament de 1872 va ser ampliat i modificat els anys 1906, 1911 i 1931. A Sabadell el reglament va ser modificat el 1901 i el 1923. A Mataró l’antic reglament de 1856 va ser actualitzat l’any 1910 i 1927. A Banyoles els bombers van ser reestructurats l’any 1910 i a partir de 1926 passaran a dependre exclusivament de l’Ajuntament, amb un nou reglament el 1928. Per la manca de material indispensable per la seva feina, pràcticament tots els bombers van presentar la dimissió a finals de març de 1933 i per tal de reorganitzar el Cos en el mes d’octubre es va modificar el seu reglament. Els Bombers de Manresa van viure una reorganització interna l’any 1931. Els Bombers de Lleida modifiquen el reglament de 1863 l’any 1923. Els Bombers d’Igualada van modificar el reglament de 1872, els anys 1888, 1896 i 1924. A Tarragona el reglament de 1857 va ser modificat el 1894, 1913 i 1935. Els Bombers de Figueres l’any 1909, modifiquen l’anterior reglament de 1863 i l’any 1928 els de Tortosa van reorganitzar el Cos amb la renovació de la plantilla. Els Bombers de Vic van veure modificat el seu reglament de 1893, 16 anys després.

El nou segle també va aportar canvis importants en l’estructuració dels cossos de bombers. L’any 1913 els Bombers de Barcelona van estrenar un nou reglament, que implantava torns de 12 hores seguides de servei i que suposaria la desaparició de la figura del bomber eventual i voluntari.

Cassos similars de semi-professionalització i de reguarda els trobem a altres llocs. A Banyoles, el guarda del magatzem, a partir de 1910, ha de viure en el mateix parc i no es podrà absentar sense deixar substitut. A Tarragona trobem l’any 1913 una reguarda diària de 2 bombers des de les 9 de la nit fins les 5 o 6 de la matinada, depenent del mes. A Manresa, l’any 1928 es fixa un servei permanent de guàrdies diürnes i nocturnes que cobrien les 24 hores del dia. El servei, des d’aleshores va ser obligatori i s’havia de prestar per rigorós torn de llista. A Vic, tots els bombers eren voluntaris, però amb l’adquisició del 1r vehicle, l’any 1927, l’Ajuntament va proposar assignar un xofer interí.

Si bé la majoria de dissolucions i dimissions estaven fonamentades en les discrepàncies entre els bombers i les autoritats municipals, ja que els segons negaven moltes vegades el material i els diners que els primers reclamaven per poder oferir millors serveis, també trobem algun cas de dimissió que no té res a veure amb els anteriors. A principis d’estiu de 1931, la Companyia de Bombers va presentar la dimissió en bloc per uns desacords entre l’alcalde i el cap de Bombers de Tàrrega, que volia una subvenció per anar a una excursió a Montserrat com a recompensa dels serveis dels bombers. L’Ajuntament va aprovar en la sessió del dia 13 de juliol de 1931 un nou Reglament i va acceptar els nous ciutadans que volien convertir-se en bombers.

En aquells anys també van aparèixer nous cossos de bombers arreu del país. El d’Esparraguera, creat l’any 1915, comptava amb 1 cap, 1 caporal, un avisador i 7 peons i el de Reus, el qual, després d’uns anys sense servei de bombers, l’any 1931 creà un nou Cos amb 29 membres. Els Bombers de la vila de Sarrià, annexionada a Barcelona, van incorporar-se al Cos de Bombers d’aquella ciutat a finals de 1924.

I en aquelles poblacions on no hi havia un Cos de Bombers organitzat, els ajuntaments compraven diferent material d’extinció, sobretot bombes, que eren utilitzades per personal municipal. Valls i Tremp són un exemple d’aquestes ciutats que en aquella època malgrat no tenir bombers sí que disposaven de bombes antiincendis.

També podem destacar el naixement de les Brigades del Foc de Begues, l’any 1930, sorgides per iniciativa pels propietaris forestals, conseqüència dels darrers incendis forestals que havien afectat el massís del Garraf.

Aquestes brigades estaven formades per camperols i treballadors del camp els quals, en sentir el senyal d’avís de foc de les campanes de l’església, deixaven el que estaven fent i juntament amb el terratinent, que comandava la brigada, anaven a extingir el foc. Si algú s’hi negava se’l castigava amb una penalització econòmica i si la mateixa persona era reincident perdia el seu lloc de treball. L’any 1932 l’Ajuntament de Begues va assumir la direcció de les Brigades del Foc, formades per 78 persones, a més de la gent del poble i les seves despeses anaven repartides entre l’Ajuntament i els propietaris.

Una curiositat d’aquells temps repetida en molts cossos de bombers és que la persona que s’encarregava del magatzem o tenia el càrrec de guarda del material, quan es jubilava o moria passava la seva tasca al seu fill. De fet, trobem molts pares i fills, germans i cosins entre els bombers de principis de segle XX, i era fins i tot costum de traspassar el càrrec de pares a fills.

Els reglaments del segle XX mantenen la tradició de fer que el personal de bombers quedi lliure d’allotjament o que gaudeixi de franquícia d’allotjament. Això vol dir que quedaran exempts de l’obligació d’allotjar tropes militars a casa seva quan aquestes s’havien d’allotjar a la seva vila o ciutat per qualsevol circumstància.

Sous, premis, càstigs i multes

Els diversos reglaments es fan prenent com a model un reglament anterior d’una altra població. Resseguint els diversos reglaments podem observar quins eren els sous, els premis i els càstigs i multes que rebien els bombers catalans. Els sous moltes vegades es pagaven per jornals de 8, 10 o 12 hores o fraccions. Veiem alguns exemples: A Vic, els capatassos rebien 1,25 pessetes i els individus 1 pesseta l’any 1909 per hora de treball. Per la nit tenien un augment del 50%. Rebien uns premis compensatoris de 8 ptes el 1r, 7 el 2n i 6 el 3r. Els Bombers de Figueres rebien l’any 1909, un jornal segons el càrrec. En incendis de dia de més d’una hora, el cap rebia 10 pessetes, el cap de secció 8 pessetes, els ajudants 7 pessetes, els capatassos 3,50 i els individus 3. En canvi en els incendis de nit, la quantitat era menor. Així el cap rebia 5 pessetes, el cap de secció 4,50, els ajudants 4, els capatassos 3 i els individus 2,50. Els premis per actuació eren pels cinc primers bombers que acudien al parc i aquests eren de 3,50, 3, 2,50, 2 i 1,50 pessetes que es repartien del primer al cinquè. A més el metge rebia 5 pessetes per cada incendi on prestés servei i tots els individus que anessin a les revistes mensuals rebien 50 cèntims de premi.

A Terrassa, l’any 1910, el sotscap rebia 400 pessetes l’any, els capatassos primers 129, els segons 97, els tercers 65 i els individus 50 pessetes. Els honoraris per incendi: per 3 hores de feina, el sotscap rebia 10 ptes; el capatàs 1r, 3; el capatàs 2n, 2,50; el capatàs 3r, 2,25 ptes; el mecànic, 7,50; l’inspector, 3,75 i l’individu, 2. Per 6, 9 o 12 hores de feina, l’import s’incrementava. Les reguardes es pagaven en jornals de 12 hores, per anunciar una alarma el sotscap rebia 2 pessetes, 1,50 el capatàs primer; 1,25 els altres capatassos i el mecànic i 1 pesseta cada individu. Els sinistres que s’esdevenien entre les 9 de la nit i les 6 de la matinada, augmentaven la paga en un 25%. També es van preveure premis pels primers quatre individus que arribaven i que eren els primers en arrossegar la bomba. Els premis es repartien en 7,50 pessetes el primer, 6 el segon, 4,50 el tercer i 4 pessetes el quart. Un any després es van aprovar premis similars pels bombers que arriben amb la resta de material el carro amb els extintors, el de les mànegues, i altres carros amb bombes.

A Banyoles, el mateix any, trobem que per 10 hores de treball o jornal, el comandant i el sots cobraven 5 pessetes, el brigada i el capatàs de primera 4,50, i els capatassos de primera i els individus, 4 pessetes.

Els Bombers d’Igualada rebien l’any 1919 una gratificació de 3 pessetes al mes, els caporals de brigada quatre pessetes i el cap sis pessetes, quantitat que era abonada entre l’Ajuntament i la caixa especial de la companyia. La jornada d’incendis considerada de deu hores es cobrava a 12 pessetes, tot i que si eren menys hores la quantitat també era menor i sempre proporcional. El cap cobrava 20 pessetes per sinistre. Els premis eren sempre pels sis primers bombers que arribessin al Parc i aquests eren de 7,50, 6, 5, 4, 3 i 2 pessetes respectivament.

A Badalona el mateix any els bombers rebien un sou de 9,10 pessetes mensuals, els dos primers que arribessin al parc en cas de sinistre rebien un premi de dues pessetes i entre tots els bombers que anaven al sinistre es repartien 33 pessetes de manera proporcional.

Els Bombers de Lleida tenien establert l’any 1923 com a dietes en sinistres, en fraccions de dues hores, pel cap, sotscap, director i sotsdirector, 30, 20, 18 i 15 pessetes respectivament. Pel brigada, capatàs primer, capatàs segon, cornetes i bombers, 2,25, 2, 1,75, 1,75 i 1,50 pessetes també respectivament. De nit s’augmentaran aquestes quantitats en un 50%. Pel que fa als premis en incendis d’edificis es premiaven als 12 primers bombers i la relació era 10 pessetes al primer, 7,50 al 2n, pel 3r i 4t, 5, pel 5è i 6è, 4, i a la resta, fins el 12è, 3. A més l’Ajuntament donarà anualment una gratificació al cap de 150 pessetes, al sotscap 100 pessetes, al director 90 i al sotsdirector 80 pessetes. Al brigada i capatassos primers, 64 pessetes, als capatassos segons, 56 i a la resta, 40. El metge rebia 100 pessetes anuals i 20 per cada sinistre on acudís.

A Manresa trobem l’any 1926 que anualment el cap cobrava 750 pessetes, el sots, 600, els encarregats de primera, 500, els de segona 400, el metge, 250, el professor de gimnàstica, 250, i els bombers, 365. El xofer cobrava 3.650 pessetes anuals, però també era l’encarregat de regar la via pública, i el sanitari 150 pessetes anuals. A més a més, tots cobraven a part la participació en els sinistres.

A Tàrrega els jornals de l’any 1931 eren de 20 pessetes al dia per tots els membres del Cos, que es pagava com a mig jornal si es treballava d’1 a 4 hores i quan s’ocupaven més de 4 hores, llavors es pagava tot sencer. La gratificació mensual era de 10 pessetes pel capatàs, 7,50 pels sotscapatàs i 5 per a tota la resta. Els quatre individus que arribessin els primers al parc, tenien un premi de 15 pessetes pel primer, 10 pel segon i 5 pel tercer i quart.

A Tarragona l’any 1935 els bombers cobraven per jornal de 8 hores, el cap, 40 pessetes, el sotscap 24, el mestre de gimnàstica 15, el brigada, 12,50, els caporals 11,50 i els bombers 10. També tenien una gratificació mensual de 30 pessetes i en els incendis de mobles o xemeneies hi havia premis pels set primers, el primer 4 pessetes i la resta 2. En els incendis d’edificis els 11 primers també tenien premi, el primer 10 pessetes, el segon, 8, el tercer, 6, el 4t, 5è, 6è i 7è, 4, i el 8è, 9è, 10è i 11è, 2 pessetes cadascú. A més cada any hi havia una revista que gratificava amb 100 pessetes el millor caporal, 50 el millor bomber en exercici de maniobres, 50 el millor obrer en exercici de gimnàstica, 125 el bomber que hagués salvat una vida i 100 pessetes al bomber que s’hagués distingit en un servei.

Els Bombers de Reus l’any 1930 cobraven una pesseta diària i els xofers i el secretari 1,25. Els premis eren pels sis primers bombers, distribuïts en 10 pessetes pel primer xofer, 5 per cada un dels dos bombers i 2,50 pels altres tres que els segueixin. A més tenien una gratificació extra de 7,50 pessetes si el temps esmerçat en l’extinció és 8 hores, de 6 pessetes si aquest temps és de 4 hores i 2,50 pessetes si és de 2 hores.

Però malgrat els sous i premis, sovint se suspenen els bombers per indisciplina, faltes d’assistència als assaigs i sinistres sense avisar, tal com estipulen tots els reglaments. Els càstigs per indisciplina eren força comuns i corresponien a la suspensió de sou per un o diversos mesos per faltar a les seves obligacions o faltar el respecte als seus superiors. En molts reglaments també es contemplava l’expulsió del Cos si les faltes eren reiterades i greus.

La incomprensió dels encarregats o patrons, tot i no ser generalitzada, sí que va repercutir en alguns bombers, ja que moltes vegades no veien amb bons ulls que els seus treballadors també fossin bombers i eren represaliats quan aquests deixaven les seves tasques al taller o a l’empresa per anar a apagar un foc. Hi ha documentat més d’un cas on un bomber és acomiadat o sancionat amb la pèrdua del sou, per haver marxat de l’extinció d’un incendi.

En alguns reglaments, com el de Manresa de 1896, si el servei feia perdre el sou de la seva jornada laboral, l’Ajuntament se’n feia càrrec, de la mateixa manera que si havien de fer un servei de guàrdia en una sala d’espectacles, el propietari els havia de pagar el sou.

I, finalment, un altre càstig que rebien els bombers era la incomprensió de la població, com escrivien els Bombers d’Igualada el juliol de 1931:

Un altre exemple el trobem a Barcelona on, després d’una sèrie d’incendis, l’any 1924, un regidor de l’Ajuntament va començar una campanya contra el Cos de Bombers que va fer que els bombers fossin rebuts de manera hostil en alguns incendis.

Mesures de seguretat i estratègies contra incendis

La seguretat en els teatres

Un dels sinistres que en aquella època tenien molta repercussió era l’incendi d’un teatre. Els teatres eren un dels principals llocs d’esbarjo de la població i malgrat els incendis i destruccions ràpidament es refeien per ordre de les autoritats. Les causes més freqüents eren la utilització d’espelmes i la proliferació de l’enllumenat a gas.

Ja en el segle XIX moltes de les grans ciutats europees van veure com les seves principals sales d’espectacles eren destruïdes per les flames. Així la Fenice de Venècia es va cremar l’any 1836 i el Covent Garden de Londres va ser destruït el 1856. L’any 1861 es va cremar el Gran Teatre del Liceu de Barcelona, l’Òpera de Dresden va patir un incendi el 1869 i l’any 1887 es va calcinar l’Òpera Còmica de París. La ciutat de Terrassa va patir aquesta dissort dues vegades: el Teatre Principal era destruït per les flames l’any 1847 i l’any 1879 el Prado Egarense; el Teatre de Lleida els anys 1845 i 1876.

Però malgrat aquests grans incendis, no hi havia una legislació que obligués l’empresari teatral a prendre mesures de prevenció, més enllà de l’obligatorietat d’assistència d’una reguarda de bombers als espectacles teatrals i de cinema. Aquesta reguarda estava contemplada en molts reglaments dels cossos de bombers i el seu incompliment o no assistència era una falta molt greu per a un bomber. La reguarda podia ser d’un sol bomber o de tota una esquadra o equip. A més de les reguardes, els caps de bombers també efectuaven inspeccions, proposaven mesures de seguretat i denunciaven els responsables en els casos en què el perill d’incendi era elevat.

En alguns cossos, tocava servei de reguarda masses vegades al mes i com que aquesta guàrdia era, en alguns llocs, sense remunerar i es realitzava després de treballar durant tota la jornada, la reguarda en les sales d’espectacles sovint era menystinguda.

Així doncs, una de les faltes més habituals era no presentar-se al servei.

Per això, molts ajuntaments van decretar que aquest servei fos obligatori i van incrementar les sancions. A Terrassa, per exemple, els bombers que no respectessin l’ordre d’assistir al servei l’any 1913 serien multats amb 1,50 pessetes per una falta, amb 30 dies sense sou per faltes més greus i els més reincidents serien expulsats del Cos. Si l’individu no pagava aquestes multes en el termini de tres dies seria donat de baixa del Cos. Els bombers que abandonessin la reguarda abans que s’acabés l’espectacle serien arrestats per unes hores. A Igualada, l’any 1927, si un individu deixava de fer una reguarda tindria una multa de 1 pesseta i, si reincidia, la multa seria de 3 pessetes. A Manresa, en canvi, trobem que si la reguarda feia perdre el sou de la seva jornada laboral, era el propietari de sala d’espectacles qui havia de pagar el sou als bombers.

A banda de les multes, les reguardes eren gratificades. Per exemple, els Bombers de Figueres, l’any 1909, cobraven reguardes al Teatre durant els balls de carnaval, tres pessetes per nit i en les funcions teatrals on s’exigia una entrada, 50 cèntims. A Tarragona, l’any 1913, els teatres pagaven una pesseta per reguarda. A Granollers, l’any 1918, les reguardes en teatre es pagaven a 4 pessetes de nit i 5 de dia. En cas de reguarda nocturna dictada per l’Ajuntament, els bombers rebien 3 pessetes i 4 pessetes si la reguarda era de dia. Els Bombers de Lleida percebran de les empreses 1,50 pessetes.

Totes les precaucions no van poder evitar que les flames destruïssin molts teatres catalans. Així, per exemple, el 31 de juliol de 1904 el teatre del Casino de Puigcerdà va quedar destruït per un incendi. Gràcies a la gran tasca dels bombers i de nombrosos voluntaris, es va evitar que les flames s’estenguessin per la resta de l’edifici i les cases veïnes. El 10 de juny de 1906 el Teatre de les Arts de Barcelona quedava calcinat malgrat l’esforç dels bombers. La ciutat de Girona veia com la nit del 15 d’octubre de 1906 cremava tot el Teatre Novedades. Les tasques d’extinció van obligar a tallar l’electricitat de tota la ciutat. El 15 de desembre de 1909 un incendi fortuït va destruir l’escenari del teatre de l’Ateneu d’Igualada. L’enderrocament de la font del fons de l’escenari va servir d’apagafocs natural i va evitar que l’incendi es propagués per la resta de l’edifici. El 23 d’agost de 1908 va cremar completament el Teatre Principal de Gràcia, a Barcelona. El 3 de novembre de 1915 era el Teatre Principal de la Santa Creu de Barcelona el que va cremar completament malgrat la intervenció dels bombers que no van donar el foc extingit del tot fins el dia 5. El mateix teatre va cremar l’any 1924 i el 17 de setembre de 1933. A Tortosa dos dels seus teatres van cremar en menys d’una dècada. El 10 de gener de 1923, el teatre Balneario va cremar completament gairebé en una hora, malgrat la ràpida arribada dels bombers.

Nou anys després va ser el Principal de Tortosa que va cremar el 10 de juny de 1932, i l’incendi va afectar dues cases veïnes més. Un altre teatre que es va incendiar en aquella època va ser el Teatro Ausense de Vic que va cremar totalment en un incendi provocat el 26 de maig de 1919.

Sistemes estratègics per combatre el foc

El nou segle va portar una millora en els aparells extintors. Els extintors portàtils van ser inventats l’any 1860 per l’empresa de Chicago HD Harden i consistien en una ampolla esfèrica de vidre que contenia una solució química que es llançava al foc com si fos una granada militar.

L’any 1894 van aparèixer uns extintors metàl·lics que tenien aigua i bicarbonat sòdic en el seu interior. En impulsar-ho per pressió es barrejava l’àcid sulfúric que es trobava en un tub de vidre.

Els aparells extintors es poden classificar en dos grups: els extintors secs a base de matèries polvoritzades i els extintors amb líquid, que eren generalment d’aigua amb una dissolució de bicarbonat sòdic. Els primers no tenien tanta acceptació i generalment es feien servir per focs de petroli, benzina, etc. Els segons eren els més freqüents i s’utilitzaven per qualsevol tipus de foc.

Els extintors amb líquid funcionaven mitjançant la ruptura violenta del recipient que contenia el líquid o bé per simple inversió. Els extintors més primitius i econòmics eren una simple granada de mà, tot i que requeria gran destresa i precisió a l’hora d’utilitzar-los perquè, a vegades, no s’aconseguia alliberar el líquid. Els que s’utilitzaven per inversió tenien l’inconvenient que a vegades l’àcid s’evaporava o es neutralitzava després d’algun temps.

Dels extintors més populars podem citar l’Extintor Biosca, Le Rapide, el Minimax i L’automatic. El primer funcionava mitjançant una maneta que trencava la càpsula que contenia l’àcid reactiu i es barrejava amb l’aigua, i es dirigia cap al foc amb una mànega que calia revisar periòdicament. El model gran era força pesat i el petit, tot i que més lleuger, moltes vegades no tenia prou càrrega extintora i es disparava fàcilment per error. El model Le Rapide funcionava per percussió. Mitjançant un percussor situat en la part alta es colpejava i sortia l’agent extintor.

El Minimax també funcionava mitjançant un percutor, però aquest estava situat en la part baixa, cosa que facilitava la seva posada en marxa. El model L’automatic era el més fàcil de fer servir, ja que no calia gaires instruccions, però tenia el defecte que el seu àcid s’evaporava sovint.

L’any 1915 es van inventar els extintors manuals d’escuma i l’any 1928 els de pols química.

A cavall entre els dos segles, els bombers catalans van aprendre a organitzar-se i sobretot a coordinar-se en un incendi mitjançant els senyals de xiulet o tocs de corneta que anunciaven les diferents maniobres que s’havien de fer amb combinacions de tocs curts i llargs. Naixia un nova figura dins els cossos de bombers: els cornetes.

Aquests, evidentment, havien de conèixer els tocs i treballaven al costat del cap de més grau que hi hagués en el sinistre i que havia de transmetre les ordres: tirar aigua, parar, avançar, reunir-se, auxili, etc.

Perquè tots els bombers coneguessin els tocs es van imprimir fulls amb els tocs de corneta, que havien de memoritzar o portar sempre a sobre.

Alguns cossos de bombers també van crear la figura del corneta de districte, que eren els primers en ser avisats quan hi havia un incendi i recorrien la població tocant un determinat nombre i combinació de tocs per avisar del districte on s’havia declarat el foc i on s’havien de dirigir els bombers. El setembre de 1910 els bombers de Sabadell i Terrassa acordaven unificar els senyals de xiulet que anunciaven les maniobres en els assajos i sinistres per actuar de manera coordinada en cas d’actuació conjunta. La relació dels tocs és reflectida en una taula en la que apareixen els tocs curts i llargs representats per ratlles i creus.

Toc d’aigua la 1ª bomba	X ---------------------------------- X X
Toc d’aigua la 2ª bomba	X X -------------------------------- X X
Toc d’aigua la 3ª bomba	X X X ------------------------------ X X
Toc d’alto aigua la 1ª bomba	X ---------------- X --------------------
Toc d’alto aigua la 2ª bomba	X X ----------------- X -----------------
Toc d’alto aigua la 2ª bomba	X X X --------------- X -----------------
Toc de Retirada en curs de perill	------------------------------------------
Toc d’auxili	--------------- ----------- -------------
Toc d’auxili amb llitera	-------------- ----------- ------------ X
Toc de salutació al cap	----------------- X X -------------------
Toc de plegar l’escala portable	-----------------------------------X X X
Toc de reunió de bombers amb equipament	X X X X --------------------------------
Toc de reunió de bombers sense equipament	---------- X X --------- X X -----------
Toc de muntar els establiments	--------- X ---------- X ----------------
Toc de desmuntar els establiments	--------- X ---------- X ----------------
Toc de reunió davant el cap	----------- X X ---------- ---------------
Toc d’aturada	------------------- ----------------------
Toc de silenci i atenció	X ---------------------------------------
Toc de foc al districte 1er	----------- ----------- X --------------
Toc de foc al districte 2n.	----------- ---------- XX --------------
Toc de foc al districte 3r.	----------- ---------- X X X -----------
Toc de foc al districte 4t	----------- ----------- X X X X -------
Toc de foc al districte 5è	--------- ---------- X X X X X --------
Toc de foc al districte 6è	--------- --------- X X X X X X --------
Aturada, descans i a formar davant del material	----------------- ------------------- X

Quan els sinistres es produïen de nit i per tal que els bombers poguessin acudir amb promptitud molts cossos de bombers catalans tenien la figura de l’avisador. Una altra manera d’avisar els bombers era mitjançant els vigilants nocturns, serenos i la policia municipal, els quals disposaven de llistes amb les adreces dels bombers. En molts municipis s’identificava la porta d’on vivien els bombers amb una placa amb la inscripció «bomber».

Els anys 20: la prevenció dels industrials

Durant les dues primeres dècades del segle XX el nombre de quadres i fàbriques tèxtils que son afectades per incendis és força considerable.

Progressivament els bombers van augmentar els serveis en aquells locals on s’acumulaven grans quantitats de productes altament inflamables com llana i cotó. Les raons d’aquest increment es troben en un augment de la població i de les indústries, però també en la difusió de noves energies com l’electricitat, el gas o el petroli. A més de focs causats per efectes mecànics o naturals, també hem de tenir presents aquells provocats intencionadament, per perjudicar a l’empresari, fruit dels disturbis socials i de les lluites de classes. Així, les causes dels incendis es diversifiquen i el treball dels bombers es fa més complex, ja que han d’actuar no tan sols en habitatges i fàbriques, sinó també en incendis forestals, inundacions, desenrunaments de cases i sinistres derivats de la manipulació d’elements inflamables.

Els industrials catalans intentaven combatre aquests accidents contractant assegurances contra els incendis. Les companyies asseguradores van començar a treballar molt abans de la creació dels primers cossos de bombers, com s’ha vist en l’anterior capítol. Aquestes assegurances, molt freqüentment, no arribaven a cobrir les despeses d’un incendi de grans proporcions, de manera que una empresa podia arribar a desaparèixer després de patir-ne un, malgrat estar assegurada. Davant aquest risc les indústries començaren a dotar-se d’altres sistemes d’extinció d’incendi que permetien apagar les flames abans que arribessin els bombers. En les empreses importants era força comú que es dotés tot l’edifici d’una canalització d’aigua amb aixetes situades a cada secció, de manera que els mateixos treballadors podien enfrontar-se al foc just després d’haver-se localitzat, atacant-lo amb mànegues i galledes d’aigua. A partir dels anys 20 varen popularitzar-se els extintors manuals, d’aigua i d’escuma, molt eficaços per extingir els focs incipients de manera ràpida. Un dels extintors que es va fer més popular van ser els extintors manuals de la marca Minimax. Aquest tipus d’extintors, caracteritzats per la seva forma cònica, s’instal·laven en suports clavats a les parets i eren molt fàcils d’utilitzar.

També hi havia ja sistemes de detecció de flama que feia sonar una alarma i fins i tot n’hi havia que engegaven un sistema d’extinció automàtica a través de dipòsits i canalitzacions situades als sostres. Un d’aquests aparells va ser l’inventat per Joan Vila Forns i patentat amb el nom d’Aparell elèctric Fènix, que era un avisador automàtic d’incendi i un mesurador de temperatures a distància, que mitjançant el canvi de temperatura podia avisar d’un incendi. Va obtenir molts premis durant els primers anys del segle XX.

Un altre invent que es va popularitzar en les primeres dècades del segle XX i que va ser cabdal per a la resposta ràpida dels serveis de bombers va ser el telèfon. El telèfon va arribar al nostre país l’any 1877. El primer Cos de Bombers que va disposar de telèfon va ser, lògicament el de Barcelona.

El 8 de maig de 1888 l’Ajuntament de Barcelona va acordar instal·lar una xarxa telefònica que unís els diferents parcs de bombers amb la guàrdia municipal i el domicili de l’alcalde amb les cases consistorials.

Però els primers anys de funcionament, el telèfon portava més maldecaps que no pas solucions. El juny de 1890, tenim constància que les autoritats de Barcelona es queixaven del servei telefònic, ja que la central de telèfons, trigava quinze minuts en establir comunicació amb els bombers i alhora reflexionaven sobre la importància d’aquesta demora en un sinistre molt urgent.

A Barcelona, a principis de 1914, els bombers van tenir el seu número de telèfon en cas d’emergència: 3000. Deu anys més tard, el 16 de setembre de 1928, es va substituir aquest número, per un nou número d’emergències, el 12.345, que aviat es va estendre a altres poblacions catalanes. Per evitar les falses trucades d’alerta, les autoritats van disposar d’ordres per identificar l’autor de la trucada i també de severes multes per sancionar-los. Amb la popularització del telèfon, la figura de l’avisador aniria desapareixent progressivament i essent substituïda per la del telefonista.

La motorització del Cos de Bombers

A partir de 1910 les principals ciutats europees van començar a disposar de bombes a motor instal·lades sobre xassís d’automòbils. Neixen els primers vehicles de bombers, coneguts inicialment com a «autobombes». A casa nostra, encara van trigar uns quants anys a arribar.

Lògicament el primer Cos de Bombers del nostre país que va tenir un vehicle motoritzat va ser el de Barcelona. Es tractava d’un furgó per a transport de personal de la casa Dürkopp & Cia. de Bielefeld de 28cv de força que van comprar l’any 1907. Un any després es va comprar un altre d’igual i l’any 1910 van adquirir el primer Hispano-Suiza de 18cv, com a cotxe de comandament i cinc vehicles Ford de 18cv. Els primers vehicles Delahaye, que estaven dotats d’una bomba amb rendiment de 60.000 litres/hora i un dipòsit addicional amb capacitat per quatre-cents litres d’aigua van arribar l’any 1922, coincidint amb la compra d’una escala Magirus. Coincidint amb l’Exposició Universal de 1929 es van adquirir 22 automòbils, entre ells dues ambulàncies, un camió de transport de material, vuit autobombes Magirus i sis autoescales també Magirus. Ara bé, no tot eren vehicles a motor, l’any 1918 van adquirir set bicicletes.

Els Bombers de Terrassa van disposar del seu primer vehicle l’any 1923, un Renault MZ amb un tanc amb una capacitat de 3.200 litres. Comprat a França i construït durant la Primera Guerra Mundial, en realitat era un autobomba regadora que assolia una velocitat de 15/20 quilòmetres per hora i disposava d’una bomba capaç de llençar 80.000 litres d’aigua en una hora. El 1925 van adquirir el segon vehicle, un autobomba Renault de 18 cavalls i un tanc de 3.200 litres i l’any 1929, van incorporar dos cotxes porta-escales model Ford T.

Els Bombers de Manresa van adquirir el seu primer vehicle l’any 1924, un Ford T modificat per a poder transportar el personal, l’autobomba, escales i altre material d’extinció i salvament. El motor era d’explosió amb 15 cavalls de potència i 2’9 litres de cilindrada. El segon vehicle va ser un Delahaye 47MP comprat a França l’any 1926, que ja incorporava una motobomba amb un rendiment de trenta mil litres per hora. L’any 1930 van disposar del tercer vehicle, una autobomba regadora, un Renault MZ de les mateixes característiques que el dels Bombers de Terrassa. I el quart vehicle va ser comprat el 1936, poc abans de l’inici de la guerra, un Chevrolet de sis cilindres amb un dipòsit amb capacitat per a 6.000 litres.

Els Bombers d’Igualada van tenir el seu primer vehicle l’any 1926, equipat amb un motor de vaixell de pistó de la marca Somwar i amb una capacitat per a 5.000 litres d’aigua en una cisterna de ferro reblonat.

Aquell mateix any els Bombers de Vic van poder comptar amb un Dion Bouton, amb un tanc amb capacitat de 3.600 litres, rodes d’acer i una bomba que permetia impulsar l’aigua per extingir incendis i també per un sistema de reg. Posteriorment van disposar d’un altre vehicle, ideat per un membre del Cos, que amb una plataforma i el motor d’un vehicle de la marca Ford, incorporava una escala plegable.

Els Bombers de Figueres van disposar l’any 1927 del seu primer vehicle, una autobomba amb tanc per a capacitat de 4.000 litres, marca Hispano-Suiza amb pneumàtics massissos. Un any més tard, els de Tortosa van comprar un xassís d’una camioneta i el van adaptar per funcions de reg i de bomba d’incendis i els Badalona una autobomba amb tanc Hispano-Suïssa amb capacitat per a 4.000 litres d’aigua.

Els Bombers d’Arenys de Mar van disposar l’any 1929 del seu primer vehicle, una autobomba Chevrolet comprada a la casa Biosca de Barcelona, que també tenien a Sant Celoni i Calella. Els Bombers d’Olot no van tenir el seu primer vehicle fins l’any 1930, un Chevrolet amb motor d’explosió de sis cilindres, amb una autobomba de 3.000 litres.

L’any 1934, els Bombers de Granollers van tenir el seu primer vehicle, una autobomba Ford de 2.000 litres. Els de Sabadell van comprar a principis de 1936 un xassís de camió Chevrolet amb un motor de la mateixa marca de 6 cilindres i 21 HP de potència i després d’adaptar la carrosseria el van destinar per transport de material i personal. Aquell mateix any els Bombers de Reus van disposar del seu primer vehicle, un cotxe Hispano-Suïssa amb motor de 6 cilindres i 32 HP de potència.

Amb l’arribada dels primers vehicles també s’incorporaven als cossos catalans els xofers-mecànics. Els diversos cossos de bombers també van adaptar els seus parcs, amb la creació de cotxeres i tallers de reparacions.

L’arribada dels vehicles va significar per alguns, haver de fer un parc nou per a poder tenir més espai, com el cas dels Bombers d’Olot.

L’aparició dels primers vehicles va fer necessària l’adopció de mesures per tal de facilitar la seva circulació. Així, l’any 1920, l’Ajuntament de Barcelona, va publicar un ban en el qual s’informava que tots els vehicles, tramvies i peatons havien d’aturar la seva marxa en escoltar una sirena o clàxon dels bombers per no obstaculitzar-los el pas. I els primers vehicles, lògicament, també van comportar els primers accidents de trànsit en què es van veure implicats bombers, alguns d’ells molt tràgics.

En poc menys d’un any van morir sis bombers de Barcelona (Buenaventura Aspa, Josep Flamerich, Carlos Smith, Claudio Garcia, Valentin Almazán, Lluís Pons i Antonio Edo), a conseqüència de quatre accidents de trànsit. Per tal de demanar prioritat en el pas es van anar substituint les rudimentàries campanes per sirenes.

Associacions per a la protecció mútua

Una de les seves principals preocupacions des de la fundació dels cossos de bombers ha estat les conseqüències dels accidents pels bombers de servei.

A Olot es va crear l’any 1888 la mutualitat La Amistad, més coneguda popularment com la Bomba vella. D’aquesta mutualitat només podien formar part els bombers en actiu i els que havien passat a la reserva.

Amb els anys es va fer necessari obtenir més ingressos per fer front a les despeses i als subsidis i es va acordar que n’entressin de no-bombers.

Més endavant, poc abans de 1936, es va fusionar amb un grup de petites mutualitats i van crear la Germanor Olotina. També des de l’Ajuntament es va fixar una aportació anual a la mutualitat i es va establir el pagament d’una quota diària, procedent dels fons municipal, pels bombers que, per accident en un servei, estiguessin de baixa. Si quedaven inutilitzats pel treball, l’Ajuntament havia de proporcionar-los la feina adequada a les seves aptituds. I si el bomber quedava invàlid el compromís era vitalici. I en cas de mort en acte de servei, els beneficiaris serien la família.

A Manresa es va crear l’any 1896 el Montepio de bombers amb la finalitat de socors mutu en casos de malaltia i el seu fons social es basava en quotes mensuals dels seus associats, a més de la subvenció de l’Ajuntament, de donatius particulars i de multes que s’imposaven al personal en cas de faltes en el servei. Estava format pels bombers, a més de socis protectors i honorífics.

A Puigcerdà si bé no es va crear cap associació de protecció per a bombers, des de l’Ajuntament es va acordar l’any 1897 l’exempció del pagament de prestació personal, com atenció als serveis que els bombers prestaven gratuïtament a la població i com una manera d’incentivar la seva feina.

En canvi a Terrassa, l’any 1899 dues asseguradores van proposar assegurances col·lectives pels bombers, però l’Ajuntament va decidir de no dotar d’assegurança al Cos, ja que el reglament ja concedia una compensació a les lesions i impediments que la seva activitat els provoqués, tot i que eren molt més baixes que les que oferiren les asseguradores.

A Igualada, l’Ajuntament va contractar l’any 1905 una pòlissa d’assegurança contra els accidents en el treball que poguessin patir els seus bombers durant les tasques d’extinció d’incendis. Del mateix Cos de Bombers trobem en el reglament de 1924 una mesura totalment innovadora respecte a la seva època i a d’altres cossos de bombers: els bombers jubilats que hagin estat 20 anys en el Cos percebran 4 pessetes mensuals, aquells que hagin estat entre 20 i 25 anys, 5 pessetes mensuals i els que tinguin més de 25 anys de servei, cobraran en concepte de jubilació el mateix que els bombers en actiu. L’any 1933 es crea la Mútua del retir del bomber, amb la finalitat que tot bomber en arribar als 60 anys pugui ser subvencionat amb una paga diària. A més aquells bombers amb baixa per malaltia en el treball tindran una paga mentre li duri la baixa.

A Figueres, l’any 1909, es va aprovar el reglament del Montepio de la Companyia de Bombers, fundat per socórrer els bombers en cas de malaltia i els accidents en cas de servei. Els fons sortia de l’Ajuntament, de la quota dels bombers i de la recaptació de les multes per incompliment del reglament. En cas de mort d’un bomber tots els individus havien d’assistir al seu enterrament sota multa de 2,50 pessetes.

Els Bombers d’Esparraguera establien en el seu primer reglament de 1915 que, si un bomber prenia mal en acte de servei, cobraria 2,50 pessetes diàries durant un mes a càrrec de l’Ajuntament.

Els Bombers de Mataró, per millorar la cobertura assistencial en cas d’accidents, invalidesa, defunció o jubilació, van constituir l’any 1919 l’Asociación Obrera de Socorros Mutuos de Bomberos, que es nodria econòmicament dels donatius dels seus socis protectors.

El reglament dels Bombers de Lleida estipulava l’any 1923 que si algun individu del Cos prenia mal en un sinistre o acte de servei se l’atendrà per mitjà d’assistència i indemnitzacions detallades en la pòlissa que l’Ajuntament tindrà subscrita amb una societat d’assegurances.

El mateix any en el reglament dels Bombers de Sabadell quedava estipulat que els individus del Cos que es posessin malalts o rebessin ferides o altres danys en sinistres se’ls atendrà mitjançant els cabals del Montepío del Cos o de la Societat amb la qual l’Ajuntament té contractades les indemnitzacions o subsidis corresponents.

Els Bombers de Vic van crear l’any 1927 la Germandat del Cos de Bombers que s’encarregava de socórrer els bombers en cas de malaltia. Quan un bomber prenia mal, la Germandat li pagava una indemnització. En cas de mort en servei, la vídua o els familiars rebrien una compensació de 25 pessetes.

Els Bombers de Tortosa tenien estipulat l’any 1928 que la jubilació fos als 55 anys, una de les edats més joves de l’època, i cinc anys més tard, es pagava 9 pessetes de mensualitat a tot bomber jubilat.

En la majoria de reglaments podem citar com a curiositat que els bombers no tindran dret a subsidi si pateixen malalties venèries i sifilítiques, així com tampoc les originades en lluites o violències d’altra índole en les quals l’interessat s’hagués exposat.

La primera associació a nivell general es va fundar a Barcelona amb el nom d’Unión Nacional de Bomberos Españoles l’any 1902 amb l’objectiu d’estrènyer els llaços d’unió entre els caps i els individus dels cossos de bombers espanyols. A més, volia impulsar l’estudi de totes les qüestions relacionades amb els serveis d’extinció i salvament en els incendis, procurar la propagació de les idees de mutualitat, establir l’assegurança per incendis i afavorir el perfeccionament del material i les maniobres per mitjà de concursos. Des de la Unió es va pretendre fomentar i cooperar amb l’organització de cossos de bombers en poblacions on no n’hi hagués.

El Congreso Nacional de Bomberos Españoles

Una eina molt important i pionera en el nostre país va ser la revista El bombero español, editada a Barcelona. De periodicitat quinzenal, el primer número va sortir el 10 d’agost de 1919 i amb un tiratge de 7.000 exemplars, amb la intenció de donar a conèixer a tots els bombers tot allò relacionat amb l’extinció d’incendis, la prevenció, el material, la formació, la higiene i la sanitat, assegurances, notícies d’incendis i sinistres, relatives a l’organització, el servei i les actuacions de bombers estrangers, i fins i tot informació econòmica i borsària. Progressivament, la revista barcelonina va esdevenir una de les millors revistes europees del seu gènere.

Des de les pàgines d’El bombero español es van portar a terme moltes iniciatives i campanyes, com la «Orden de Cervantes» amb la intenció de dotar de pensions i assegurances d’accidents a tots els bombers, idees per a organitzar cossos de bombers provincials i la creació d’una federació de bombers espanyols. També van portar a terme subscripcions populars per a poder comprar material per a diversos cossos de bombers.

Entre els que es van beneficiar podem destacar els Bombers de Reus, Badalona i Sabadell. L’aparició d’El bombero español va possibilitar la formació de nous cossos de bombers i la reorganització i la millora d’alguns altres. Moltes vegades els seus articles eren crítiques ferotges i denúncies sobre l’estat del material de molts cossos de bombers, la precarietat amb què treballaven i la manca d’assegurances o pagaments al dia. La revista va voler ser pionera en moltes qüestions relacionades amb els bombers i per exemple, només pel simple fet de subscriure’s, els bombers rebien una garantia d’assegurança de mort i d’incapacitat perpètua.

Però una de les iniciatives més sonades que van sorgir des d’El bombero Español va ser la celebració d’un congrés de bombers espanyols, anomenat Segon Congrés, ja que l’any 1904 es va celebrar a Barcelona el que podríem considerar el primer, tot i que va passar bastant desapercebut. En aquella ocasió, i a banda de les desenes d’adhesions de cossos de bombers espanyols, des de Catalunya s’hi van adherir els Bombers de Barcelona, Badalona, Figueres, Girona, Igualada, Lleida, Olot, Puigcerdà, Tarragona, Terrassa i Sabadell, els respectius caps dels quals van participar en el congrés. Després de mesos de preparació, l’esdeveniment es va celebrar del 25 al 29 de novembre de 1920 a Barcelona.

En el congrés es van tractar diversos temes relacionats amb el material d’extinció, la seva unificació i el seu preu i aranzels, mesures des dels ajuntaments de cara a la prevenció d’incendis i al seu incompliment, educació física dels bombers, tipus d’assegurances, accidents de treball, si els bombers han d’entrar en política, etc. En el congrés es va practicar amb diferent material d’extinció. També es va aprovar la creació de la Federació Nacional de Bombers Espanyols, amb l’objectiu d’estrènyer els llaços d’unió entre els bombers d’Espanya, volia estudiar totes les qüestions relatives al servei d’extinció d’incendis, establir serveis de previsió i socors, millorar els serveis d’extinció i les organitzacions, fomentar i cooperar amb l’organització de cossos de bombers allà on no n’hi hagi i concedir premis i recompenses als bombers que pels seus mèrits i serveis ho mereixin.

L’any 1926 els Bombers de Sabadell i Terrassa van organitzar una mutualitat, a la qual molt aviat s’hi van afegir els Bombers de Barcelona, Igualada, Granollers, Mataró, Tarragona, Caldes de Montbui, Badalona, Girona, Vic, Manresa i Figueres. La mutualitat també va admetre adhesions de fora de Catalunya, com ara Alcoi, València, Granada i Pontevedra. Amb aquesta mutualitat es pretenien cobrir despeses especials com la de pagar una indemnització a les vídues de bombers morts en acte de servei. La mutualitat estipulava que en aquests casos es recollís una quota de 5 pessetes per individu de tots els cossos adscrits. Però la mutualitat es va veure afeblida el 1929 en donar-se de baixa l’important i nombrós Cos de Bombers de Barcelona ja que un gran nombre d’individus havien ingressat en el Foro de guerra.

A finals de 1929 es va mirar d’organitzar la Federació de Bombers Espanyols. La iniciativa va partir d’Emilio Gutiérrez, cap del Cos de Bombers de Barcelona i de Joan Burgarolas i Lorenzo Aragay, subcap i bomber respectivament del Cos de Bombers de Sabadell, que van redactar un projecte d’estatut.

El 5 d’octubre de 1930 es va celebrar a Barcelona una Assemblea general consultiva i hi van assistir representacions dels cossos de bombers d’Albacete, Alacant, Àvila, Badalona, Barcelona, Bilbao, Burgos, Cadis, El Escorial, Elda, Granollers, Guadalajara, Igualada, La Unión, Lleida, Madrid, Manresa, Olot, Orense, Oviedo, Sabadell, San Sebastià, Santa Cruz de la Palma, Santander, Segòvia, Terrassa, Terol, Torrelavega, València, Vic, Vigo i Saragossa.

Per aclamació va ser designat el Comitè directiu, que va quedar constituït per Emilio Gutiérrez, cap del Cos de Bombers de Barcelona, com a president; López Coca, cap del de Madrid com a vicepresident primer; Luis Juan Ferrer cap de la brigada de Sapadors de València, com a vicepresident segon; Joan Burgarolas, sotscap del Cos de Bombers de Sabadell, com a secretari; Morera, cap del de Lleida, com a tresorer i Posada, cap de Vigo, com a comptador.

El Comitè executiu va quedar constituït pel president delegat Pedro Sanchez, cap del Cos de Bombers de Terrassa; tresorer delegat, sotscap de Barcelona; i secretari delegat, Lorenzo Aragay, del Cos de Bombers de Sabadell. Aquests càrrecs eren corporatius.

La finalitat era crear una organització defensiva dels interessos morals i materials dels cossos de bombers i en general de la tècnica contra el foc, així com constituir un fons pels hereus dels bombers que perdessin la vida en acte de servei.

Per aclamació es va acordar que l’assemblea anual de gener de 1932 se celebrés a València, però aquesta no va arribar a celebrar-se mai per les circumstàncies polítiques de l’època.

La revista ¡Fuego! Previsión, Extinción, Salvamento, Revista Técnica, que es publicà per primera vegada el febrer de 1930, va ser nomenada òrgan oficial portaveu de la Federació. Aquesta revista era editada pels Bombers de Barcelona, amb la col·laboració de bombers catalans i espanyols i de tot el món, així com enginyers i arquitectes.

A més dels problemes polítics la Federació també va viure la reorganització durant els primers mesos de 1931. Conseqüència d’aquesta reorganització va ser destituït Emilio Gutiérrez, cap del Cos de Barcelona i de la Federació. A partir de 1934 els cossos de bombers catalans van posar el seu esforç en crear una nova Federació però a nivell de Catalunya.

La Federació Nacional Catalana de Bombers

L’any 1934, amb el fracàs de la Federación Española de Cuerpos de Bomberos, es van establir les bases per a la fundació d’una federació de bombers de Catalunya i una mutualitat que es va fer realitat l’any 1935.

El 16 de juny d’aquell any es va celebrar a Manresa una primera reunió per iniciar la creació d’aquesta federació mútua, a la qual van assistir diferents caps de bombers, que van proposar uns primers acords i van convocar una assemblea constituent a Barcelona el 24 de novembre. Hi van assistir delegats de Sabadell, Badalona, Manresa, Mataró, Lleida, Igualada, Arenys, Granollers i la Seu d’Urgell, i s’adherí a l’acte el delegat de Figueres.

La Federació Catalana de Bombers tindrà un paper molt important en l’organització dels bombers catalans durant la Guerra Civil, tal i com veurem en el capítol següent.

Incendis i sinistres

Tot i que d’incendis i sinistres n’hi va haver molts més, aquests són els més destacats d’aquestes primeres dècades del segle XX per diferents motius.

El 17 de gener de 1902 va explotar una caldera de vapor a la fàbrica Jover del Pont de Vilomara i l’explosió va causar 12 morts i 40 ferits.

Una secció dels Bombers de Manresa va treballar juntament amb els veïns de la vila, sometents i metges dels pobles propers.

El 27 d’agost de 1903 va cremar la fàbrica de Baldiri Descals d’Olot. Els Bombers de la vila van desplaçar tots els efectius i malgrat la seva lluita contra les flames i l’ajut de nombrosos treballadors, res van poder fer per evitar que el foc cremés completament la fàbrica i deixés uns 200 treballadors sense feina. Durant les tasques d’extinció cinc bombers van resultar ferits i bona part del seu material va patir desperfectes.

El 5 juliol de 1907 el foc va destruir completament el Vapor Borràs i Bendranas de Terrassa malgrat els esforços dels bombers, Guàrdia Civil, Creu Roja i les autoritats municipals que acudiren al lloc del sinistre.

Una de les causes de la propagació del foc va ser l’absència del cap de bombers. Després d’uns minuts de desorganització durant els quals el foc es va anar escampant sense control, els bombers van començar a atacar-lo des de les teulades de les fàbriques veïnes. Els diaris de l’època van publicar queixes sobre el mal estat del material d’extinció, que va fer estèril els esforços dels bombers terrassencs.

L’octubre de 1907 va ser especialment plujós. Gairebé va ploure cada dia i moltes zones de Catalunya van patir importants riuades i inundacions.

Així, el 12 d’octubre de 1907, els Bombers de Manresa van quedar pràcticament desbordats per les nombroses actuacions que havien de fer tant a la seva ciutat com a les viles veïnes. El balanç de la riuada, ja que també el riu Cardener es va desbordar, va ser de moltes fàbriques i cases destrossades. A Lleida, el dia 22, després de desbordar-se el riu Segre, l’aigua va entrar amb molta virulència a la ciutat, es va endur el pont, i va negar cases i carrer, i a la banda esquerra, al barri de Cappont, va arrasar l’horta. El 23 d’octubre l’Ebre es va desbordar a Xerta. S’enfonsaren 110 cases i hagué 29 morts. Als carrers de Tortosa s’acumularen 3’5 metres d’aigua. Aquell mateix mes, Mataró també va patir una sèrie d’aiguats que van obligar els bombers a realitzar jornades esgotadores. A mitjans de novembre de 1908 una ferotge tempesta va ocasionar inundacions importants a Girona i la Costa Brava, pel desbordament de rius i rieres, que van provocar moltes destrosses i una dotzena de morts. Els bombers gironins van treballar de valent durant hores per treure l’aigua de moltes cases i baixos.

L’església de Santa Maria dels Turers de Banyoles va cremar pràcticament tota el 8 de febrer de 1910, per culpa d’una espelma que es va quedar encesa. La magnitud del foc va ser tan gran que els bombers de Banyoles van necessitar l’ajut dels de Girona per poder fer front a les flames, tot i que no van poder impedir que es cremés l’orgue, el crucifix, l’altar major amb el seu cadiratge de fusta tallada i el retaule barroc.

Els Bombers de Terrassa van veure com tres companys patien ferides en un incendi l’any 1912 en una botiga de la ciutat. Després d’aquest servei, els bombers van demanar a l’Ajuntament una sèrie de reformes per poder actuar millor: substituir els extintors per uns previstos amb vàlvules de seguretat, comprar una escala de mà i una de telescòpica, comprar lots i torxes i 100 metres de mànegues i una bomba nova.

Un bomber de Badalona, Antonio Ventura, va morir durant les tasques d’extinció d’una refineria de petroli a Badalona la nit de 1912.

Els Bombers de Vic van ser requerits a la vila de Tona la matinada del 12 de novembre de 1918 a causa d’un incendi a la fàbrica de cadires Vilella.

El 23 de novembre de 1919 va cremar una part important de la fàbrica tèxtil Corderos y Segalés de Granollers. Gràcies a la intervenció dels bombers, del destacament militar de la ciutat i de nombrosos veïns, les flames no es van propagar per tota la fàbrica.

La matinada del 14 abril de 1920 va començar a cremar el Vapor Marcet de Terrassa, una de les empreses més grans de la ciutat. L’incendi va ser esfereïdor i els bombers hi van estar treballant des de la matinada fins entrada la tarda. Van aconseguir que el foc no afectés les finques col·laterals, ja que la fàbrica va quedar completament destruïda, malgrat també la intervenció dels bombers de Sabadell i Barcelona. Després d’aquell sinistre hi hagueren crítiques al Cos de Bombers de Terrassa que en alguns moments va patir una manca de direcció i de recursos.

El 12 d’octubre de 1920 es va declarar un incendi a la fàbrica Prat Hermanos, al terme municipal d’Olot. El fet que la fàbrica es trobés allunyada del nucli urbà va condicionar l’actuació dels bombers olotins que, tot i aconseguir salvar les parts més importants, els danys van ser considerables i molts productes van quedar inutilitzats.

La farinera del Sindicat Agrícola de Cervera va patir un incendi provocat la matinada del 7 d’agost de 1923 que va destruir completament tot l’edifici. Els bombers de la comarca, amb l’ajut dels treballadors i de nombrosos veïns, van lluitar contra les flames durant hores.

De la ciutat de Manresa podem destacar tres grans incendis en 5 anys.

El del 9 de maig de 1925 de la tintoreria Baltiérrez, que va quedar completament destruïda. En les tasques d’extinció, que es van allargar durant un dia, va resultar ferit un bomber. A més, va ser la primera actuació en què els bombers manresans provaven el seu primer vehicle.

L’any 1927 els Bombers de Manresa van quedar marcats, ja que un dels seus membres, Llorenç Torrens, va morir en un gran incendi que va afectar les carrosseries Novell el 19 de novembre. Per aquest fet es va fer una mobilització de cossos de bombers de tot l’estat espanyol. I el 6 de març de 1930 una explosió a la caldera de la Fàbrica Carreras SA es va saldar amb set treballadors morts. L’explosió va causar un esfondrament i un incendi que va provocar nombrosos ferits.

La fàbrica de teixits Yute de Banyoles va patir un incendi el 23 de juny de 1929 i les tasques d’extinció de 38 bombers d’aquella ciutat es van allargar més de 12 hores. El cap dels bombers de Banyoles va presentar una queixa sobre les interferències de la gent que els impedia treballar, i va amenaçar de retirar-se de l’incendi si en la propera vegada no hi intervenia la força pública.

Fets polítics i inseguretat ciutadana

Els bombers també van intervenir en alguns esdeveniments polítics d’aquells anys: la Setmana Tràgica de 1909 i els Fets d’Octubre de 1934.

A Barcelona, entre el 26 de juliol i el 5 d’agost de 1909, van cremar més d’una dotzena d’esglésies, convents i edificis religiosos. Els bombers, a més de fer front a aquests incendis, van haver de treballar de valent per evitar que el foc s’estengués per les cases veïnes i, en més d’una vegada, van haver de fer front als incendiaris i fer sortides relacionades amb petits incendis a vehicles particulars. A Manresa els incendis als edificis religiosos van començar els darrers dies de juliol i els bombers van haver de fer múltiples sortides per evitar que el foc s’estengués per les cases i els edificis veïns. A Granollers es va cremar l’església dels frares conventuals.

L’altre esdeveniment important va tenir lloc el 6 d’octubre de 1934 quan el president Lluís Companys va proclamar l’Estat Català i, durant unes hores, pels carrers de molts pobles i viles catalanes, hi hagué enfrontaments amb l’exèrcit espanyol.

A Barcelona els bombers van haver de realitzar molts serveis per sufocar focs de barricades i de tramvies incendiats i algun altre conat en edificis oficials i religiosos.

A Granollers els revolucionaris es van apoderar de l’autobomba del servei municipal d’incendis i, amb el dipòsit ple de benzina, van incendiar l’església parroquial i el col·legi de Sant Josep fins que l’arribada de la Guàrdia Civil va impedir l’acció.

A Vilafranca del Penedès els revoltats van cremar la capella de Sant Magí, l’església de l’escola de Sant Elies, el convent del Carme, la capella del Remei i part del claustre de la Trinitat, les capelles dels Dolors i de Sant Pelegrí i la basílica de Santa Maria. A Vilanova i la Geltrú també es va cremar l’església del Mar, l’Església arxiprestal i l’Església de la Geltrú, així com l’edifici de la Lliga Catalana. A Mataró es va calar foc a la Basílica del Mar, però gràcies a les actuacions dels bombers el foc només va cremar l’altar i no es va propagar. A Sant Vicenç de Castellet, Navàs, Sant Jaume dels Domenys, els Monjos, el Morell, Sabadell, Palafrugell i també es van incendiar algunes propietats eclesiàstiques.

Tenim constància que a Reus un bomber va ser processat i empresonat a Tarragona durant tres mesos per haver realitzat serveis ordenats des de l’Ajuntament en uns moments de revolta contra el govern de Madrid.

Els incendis forestals

I, finalment, també podem destacar que a principis del segle XX una altra tragèdia va començar a colpir el nostre país: els incendis forestals que es repetien quasi cada any, amb estius particularment dramàtics associats a climatologies seques. Entre el període 1909-1935 podem destacar més de 225 incendis forestals de diversa consideració.

Quan es va crear la Mancomunitat de Catalunya una de les seves inquietuds també va ser la preocupació pels incendis forestals. Així, l’any 1923, des de la Comissió de repoblació forestal s’edità un manual de formació sobre incendis de boscos. En aquest manual es diu que «de tots els enemics de la repoblació forestal, tarifes ferroviàries, contribucions exagerades i impostos de tota mena, invasions criptogèniques i d’insectes…, cap deixa sentir tant intensament la seva influència com el foc […]. Cap altre enemic resta major nombre de partidaris a la reconstrucció forestal com aquest». En l’informe s’especifica que la causa principal dels incendis forestals dels darrers anys és la humana i que el perill més gran està en els mesos d’agost i setembre. Especifica que cal treballar abans, durant i després dels incendis. Finalment, el manual també parla dels articles del codi penal que fan referència a les sancions establertes per castigar els causants d’incendis forestals.

L’agost de 1928 va ser especialment dramàtic, ja que importants incendis van cremar la Serralada Litoral, des de les Gavarres fins al Montnegre. Del 4 al 8, un foc forestal va cremar més de 200 hectàrees als boscos Mola de Cati a Tortosa. A Girona, el 14 d’agost, un incendi iniciat als boscos del terme de Madremanya va arribar fins al Santuari de Nostra Senyora dels Àngels. Als Bombers de Girona s’hi va afegir un regiment de soldats. Aquell any 113 termes municipals van veure com les flames arrasaven els boscos, en uns 159 incendis que cremaren 8.000 hectàrees. L’any 1934 també trobem un elevat nombre d’incendis forestals, que van afectar principalment les comarques tarragonines.

Les entitats lligades a l’explotació forestal van ser especialment sensibles a aquesta problemàtica i l’estiu de 1928, des de l’Institut Català Agrícola de Sant Isidre es va demanar als governadors civils i al ministre de Governació mitjans, particularment de la Guàrdia Civil, per incrementar la vigilància als boscos davant els focs. Aquesta demanda va tenir cert ressò i els governadors de Girona i de Barcelona van dictar instruccions per incrementar la vigilància i prohibir el llançament de coets i altres artefactes voladors inflamables. El governador de Tarragona no es va afegir a les actuacions en contra del foc fins al 9 d’agost, després que hi haguessin incendis a Vilavert, Prades, Santa Coloma i Salou.

El 6 de setembre de 1929 es va publicar un reial decret per a la defensa contra els incendis forestals que reconeix les tres fases d’actuació: prevenció, extinció i repoblament forestal. Les propostes de mesures de prevenció restaven a càrrec dels enginyers en cap dels districtes forestals, però la seva execució quedava en mans de l’Asociación Nacional para la Defensa Contra los Incendios, creada en el mateix decret, i del Ministeri de Foment. L’extinció es canalitzava a través dels municipis, sense que s’especifiqués l’estructura de comandament de les autoritats implicades —alcaldes, enginyers en cap i Guàrdia Civil. En aquest decret s’obliga als veïns i usuaris del bosc a participar en les tasques d’extinció.

L’any 1933 el Servei Forestal de la Generalitat va publicar un decret per a la previsió i l’extinció d’incendis als boscos no declarats d’utilitat pública.

El preàmbul d’aquest decret deia que: «Afectat la major part del territori català per les característiques del clima mediterrani, els incendis, deixant de banda els motius unes vegades evitables, altres no evitables de llur declaració; prenen molt sovint proporcions gegantines degut a l’extraordinari desenvolupament del matoll. La neteja de les llenyes baixes i terreres fóra la mesura per excel·lència per a lluitar contra els incendis, però essent aquesta operació mantes vegades antieconòmica per al propietari i fins i tant que no, es legisli par a resoldre el problema de la utilització d’aquelles llenyes baixes, és precís emprar el sistema de vigilància com el més eficaç per a aquest objecte. Ara bé; la vigilància suposa sempre l’existència d’una llei o d’un reglament que imposi sancions a qui no s’atengui els seus preceptes, i la legislació actual en matèria d’incendis de boscos de propietat particular és tant reduïda i tant antiquada que per a trobar-la hem de remuntar a les Ordenances de l’any 1833. En conseqüència, fins que el Parlament de Catalunya, legisli sobre boscos de propietat particular, cal adoptar, amb caràcter provisional, les mesures necessàries per tal d’obligar el compliment estricte d’aquelles Ordenances, fer extensives als boscos particulars les disposicions que regeixen per als Monts Públics, amb les modificacions imposades per l’avenç del progrés i per les característiques de les nostres comarques, encomanar una extremada vigilància a tots els agents de l’autoritat i reforçar la guarderia forestal amb Mossos de l’Esquadra, per ésser els únics elements dels quals disposa la Generalitat actualment per a exercir amb eficàcia les funcions de vigilància esmentades». Anteriorment, en el mes de maig, la mateixa Generalitat va demanar al Servei Forestal de Catalunya i a la comissaria General de Sometents de Catalunya l’organització d’un servei especial de vigilància els diumenges i dies de festa i romeries a càrrec dels somatents de cada poble per evitar els incendis forestals.

Però malgrat el Decret de la Generalitat, l’any 1934 va haver-hi un elevat nombre d’incendis forestals, que van afectar principalment les comarques tarragonines.