6
Els Bombers de la Generalitat
(1980-2008)

Carles Savalls

Els Bombers de la Generalitat (1980-2008)

Les quatre diputacions catalanes havien començat a plantejar-se una actuació conjunta en el marc de l’extinció d’incendis i dels salvaments l’any 1969. Els presidents de les entitats provincials van considerar aleshores interessant iniciar contactes periòdics amb l’objectiu de coordinar actuacions i normalitzar el material que empraven els bombers de les seves demarcacions. L’any 1976, en les jornades tècniques que es van fer en el marc de la fira Expro-foc de Reus, es reiterava aquesta necessitat. Des de gener, representants de les quatre diputacions van mantenir contactes periòdics per crear un servei mancomunat de bombers per a tot el territori català. Tot i això, es va descartar que aquell servei pogués entrar en funcionament abans de la campanya forestal de 1977.

El 3 de febrer d’aquell mateix any els diputats es van reunir a Lleida per preparar una actuació coordinada de cara a l’estiu.

Però no va ser fins el 30 de març de 1977 que aquell clima conduí cap a una acció concreta. En una reunió conjunta dels diputats i els tècnics provincials dels serveis d’extinció de Catalunya i els representants d’ICONA, aquests es constituïren en la Comissió Consultiva Regional contra Incendis, junt amb els caps provincials de bombers i un tècnic coordinador. La funció de la Comissió era estudiar un pla comú de prevenció i extinció de focs per a tot Catalunya.

La Comissió Consultiva Regional contra Incendis i els primers estudis d’un servei nacional de bombers

Segons recorda Lluís Pou, aleshores cap de l’SPEI barceloní, la Comissió va detectar greus deficiències dels serveis de bombers catalans quant a dotació de personal i infraestructures. Segons consta en les actes de les reunions, les mancances es devien a les «insuficientes consignaciones presupuestarias». En la tercera reunió, feta a la Diputació de Tarragona el 21 de setembre de 1977, es va sentenciar que el material que hi havia als parcs de bombers de Catalunya, un cop inventariat, «en su mayor parte no es apropiado para incendios forestales». Els auxiliars contractats per reforçar el plantilla durant l’estiu «no cubren las necesidades mínimas indispensables». Es reconeixia que els canvis experimentats pel país, com ara la creixent industrialització, obligava a preveure una atenció permanent a les possibles emergències. En aquestes reunions fins i tot es va arribar a plantejar la possibilitat que la lleva de l’exèrcit fes tasques d’extinció d’incendis i salvaments si abans se’ls preparava en un curs de formació. A més, els soldats podrien treballar durant tot l’any, més enllà del personal contractat només per a les campanyes forestals. Es preveia, fins i tot, que els soldats s’integressin com a bombers voluntaris un cop finalitzat el Servei Militar o fins i tot a les plantilles de funcionaris.

La primera tasca a què va fer front la Comissió va ser la millora de la coordinació dels serveis de bombers de cara a la campanya forestal d’aquell estiu, segons recorda un dels seus membres, Ferran Liesa. Però acabada la campanya forestal, en la reunió celebrada a Girona el 19 d’octubre, la Comissió acordà redactar un avantprojecte de servei català de bombers. L’avantprojecte, finalitzat el desembre, va ser lliurat a Frederic Rahola, primer conseller de Governació de la Generalitat restaurada. Nou mesos després, el 9 de setembre de 1978, el Departament de la Presidència dictava un Decret nomenant una Ponència per plantejar l’esquema de l’estudi previ que s’havia de fer per crear un servei nacional de bombers. Ja aleshores quedava fora de l’àmbit de l’estudi la ciutat de Barcelona, ja que l’Ajuntament volia mantenir la titularitat del servei. La proposta de la Ponència fou acceptada pel qui fou segon conseller de Governació, Manuel Ortínez, que l’11 de gener de 1979 ordenà la constitució d’un equip de treball de 42 tècnics, encapçalat per Lluís Pou, per començar aquell estudi.

En l’equip es van integrar persones de diferents àmbits, tant tècnic com territorial. Hi havia representants de l’Associació Empresarial Química de Tarragona, el Laboratori General d’Investigació i Assaigs de la Diputació de Barcelona, la Unió Catalana d’Entitats d’Assegurances i Capitalització, l’Institut de Seguretat i Higiene en el Treball, l’Entitat Metropolitana de Barcelona, l’ICONA i la Creu Roja. Els perfils dels seus membres eren enginyers, arquitectes, pèrits i, lògicament, bombers. Només una dona, Anna Armans, integrada en l’estructura administrativa de l’SPEI barceloní.

En el si del grup es constituïren cinc comissions: avaluació del risc, presidida per Ferran Liesa; mitjans per cobrir el risc, encapçalada per Pere Fina, cap del servei municipal d’extinció de Girona; estructura del nou servei nacional, coordinada per Lluís Pou; forma de gestió, de la qual n’era responsable Joan-Josep Huerta, i prevenció, liderada per l’enginyer industrial Josep de C. Peradejordi.

Segons recorda Enric Ventosa, enginyer industrial de la Diputació de Tarragona que va formar part de l’equip de treball, no hi havia gaire confiança en què la Generalitat pogués assumir la creació d’un servei com el que ells proposaven, per la manca de recursos econòmics.

Assegura, però, que això no va condicionar en cap moment l’elaboració del pla que l’equip considerava adient. L’estudi costà 2,5 milions de pessetes; és el conegut com a Llibre Vermell, que Pou presentà a l’aleshores tercer conseller provisional de Governació, Josep Maria Bricall, el dia del patró dels bombers, sant Joan de Déu, de 1980.

En el Llibre es feia una radiografia de l’estat en què es trobava el servei de bombers. Es considerava, per exemple, que el fet que els serveis provincials no disposessin d’un òrgan propi de gestió en dificultava el funcionament. Les compres de material i les propostes d’obres de parcs es feien en funció de les disponibilitats econòmiques i no atenent les necessitats reals dels serveis. També es constataven problemes d’actuació en determinats serveis per culpa de les divisions territorials entre municipis, que generaven conflictes de competències entre cossos.

L’edat mitjana dels bombers oscil·lava entre els 40 i els 45 anys. En general, els serveis tenien desateses les qüestions tècniques. Els mitjans no eren prou adequats, les xarxes de ràdio no arribaven a tots els vehicles i molt del material que s’emprava no estava normalitzat. Faltaven boques de subministrament d’aigua per als bombers i moltes zones del país quedaven a més que 20 quilòmetres d’un parc. No hi havia programes de pràctiques conjuntes dels diferents serveis provincials. Les ordenances de prevenció de cada Diputació eren diferents; gran part de les empreses privades no tenien ni plans d’emergència ni mesures de prevenció de sinistres. I en l’aspecte financer, es considerava que els diners que aportaven els ajuntaments als serveis provincials no es calculaven en funció dels riscos d’incendi o de qualsevol altra emergència, en funció de la riquesa de cada zona.

Per això, el Llibre analitzava els riscos de cada punt del país. Tenia en compte l’existència de poblacions estacionals, segons les zones, que generaven activitats concretes amb riscos específics. Igualment, es va elaborar un mapa català de l’índex de risc d’incendi de vegetació, que es fixà en quatre nivells: extrem, alt, mitjà i baix. Cada nivell es determinà en base a criteris objectius, com ara el tipus de vegetació, la climatologia habitual a cada zona, la proximitat de vies de comunicació i la continuïtat de les superfícies vegetals.

El servei que es projectava en el Llibre havia de treballar, no només en l’àmbit de l’extinció i els salvaments, sinó també en el de la prevenció: control d’aplicació d’ordenances, inspeccions d’indústries, campanyes públiques de sensibilització, homologació de materials, etc. Optava per la fórmula mixta professionals-voluntaris, per controlar la despesa. També es descartava la creació d’un cos format només per voluntaris; ho feien desaconsellable «la tecnificació del servei i la introducció de nous vehicles i màquines que requereixen un manteniment constant i una formació permanent». El document també fixava, entre d’altres aspectes, el personal que hauria de composar les esquadres, el sistema de torns, l’equipament de què hauria de disposar cada bomber, el tipus de vehicles i com havien de ser els parcs i les instal·lacions per fer pràctiques. Es proposava la creació de cinc brigades de bombers: Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona i Manresa. Aquesta darrera cobriria les comarques de l’Anoia, el Bages, el Solsonès, el Berguedà, el Ripollès i Osona, però no es va constituir. En total, 116 parcs de bombers i unes 5.200 persones treballant-hi.

El pressupost total del servei que es proposava era de 5.562 milions de pessetes a finançar en cinc etapes, fins a 1986, incloent-hi obres i l’adquisició de més de 800 vehicles, 2 helicòpters i material divers.

El Llibre vermell i la creació de la Direcció General de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvaments

El Llibre i el projecte de creació del Cos nacional de Bombers van quedar aturats amb el final de la Generalitat provisional. El 20 de març se celebraven les primeres eleccions al Parlament de Catalunya amb la democràcia recuperada. Un cop constituït el primer Govern, el Departament de Governació, encapçalat per Joan Vidal, decidí tirar endavant amb les propostes del Llibre vermell. El primer pas era estrictament legal, però del tot necessari per fer realitat el projecte: segons l’Estatut de 1979, la Generalitat tenia atribuïdes les competències en protecció del medi ambient. A més, es preveia que les diputacions podien transferir-li aquells serveis que, per les seves característiques, necessitessin d’un plantejament coordinat a nivell nacional, com era el cas dels bombers. Els protocols establerts amb les corporacions provincials determinaven que seria la Generalitat qui gestionaria aquests serveis. A més, substituiria les diputacions en tots els convenis que aquestes tinguessin vigents amb l’Estat, els ajuntaments i les companyies d’assegurances. D’aquesta manera, un Decret de Presidència del 15 de maig de 1980 certificava el traspàs de serveis de les diputacions a la Generalitat. El Decret 93/1980 de 27 de juny creava la Direcció General de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvaments. Alfons Ortí en va ser el primer responsable. Lluís Pou va ser designat cap del Servei d’Extinció d’Incendis i Salvaments, una de les unitats assignades a la nova Direcció. Els primers caps de Brigada van ser Elies Serra (Barcelona), Antoni Güell (Girona), Ferran Liesa (Lleida) i Francesc Riocabo (Tarragona). Tots quatre havien estat membres de l’equip redactor del Llibre vermell.

Tal com recorda Lluís Pou, el programa que es va acabar executant invertí la previsió d’inversions en vehicles i en obres que s’havia fet en el Llibre vermell. En el document, els diners que s’havien de gastar en el parc mòbil triplicaven els calculats en el capítol d’obres, perquè els redactors del Llibre pensaren que el lloguer de locals era una fórmula adequada. Tot i això, la nova Direcció General optà per les construccions de nova planta, i pròpies. Per a Pou, aquesta era una bona manera de fer arribar a tot arreu el nom i l’escut de la Generalitat, present en els rètols de cada parc de bombers. De fet, aquest va ser el primer servei que es va organitzar amb la recuperació de l’autogovern.

El Decret 301/1982 de 5 d’agost de la Generalitat certificava l’acceptació de la transferència que les diputacions li havien fet dels serveis de bombers. Aquí s’hi incloïa també el traspàs del personal. Els ens provincials, però, continuaren contribuint econòmicament en el manteniment del servei. La Diputació de Girona, per exemple, ja havia aprovat el 1981 una partida de 136 milions de pessetes per a l’adquisició pel procediment d’urgència de set autobombes rurals pesants (BRP), una d’urbana (BUP), un furgó de salvament, una autoescala automàtica de 30 metres, un vehicle de comandament (Unidad Móbil de Jefatura, en la terminologia de l’època), equipament per als bombers, 55 equips de ràdio i mobiliari divers. L’octubre del mateix any, i gràcies a un conveni amb l’Ajuntament de Girona, el parc d’aquesta ciutat esdevenia la seu central de la Brigada de Bombers de tota la demarcació. El Consistori mantenia en la seva plantilla municipal a quatre bombers, quatre conductors i quatre caporals, mentre que la resta de personal passava a dependre laboralment de la Generalitat. El parc, que havia de tenir una reguarda mínima de quatre persones, el compondrien 45 bombers més el cap i tot el personal de comandament de la Brigada. L’Ajuntament, a més, es va comprometre a aportar al nou servei nacional l’1% del seu pressupost anual de prevenció més l’import de les taxes de prevenció d’incendis. La Diputació de Barcelona traspassà un total de 360 persones, entre les quals hi havia 275 bombers, 46 caporals, 8 sergents, 6 suboficials i el personal tècnic i administratiu. Igualment transferí les vacants que encara no s’havien pogut cobrir.

El Cos de Bombers voluntaris

Paral·lelament, es creava el Cos de Bombers voluntaris. Una ordre del Govern de 1984 fixava les proves per als aspirants: primer, havien de superar un reconeixement mèdic; després, demostrar les capacitats físiques (curses de 1.000 metres llisos, de 80 metres lliures, trepar per una corda, nedar 50 metres, aixecar 50 quilos de peses i salt de llargada); fer una prova escrita i, finalment, una de conducció. Més tard, la Llei 5/1986 de 10 de novembre, de Cossos de Funcionaris de l’Administració autonòmica, creava el Cos de Bombers de la Generalitat. Per tant, es podia parlar ja d’un col·lectiu de treballadors, format per funcionaris i per personal voluntari, amb estatus propi. Finalment, la Llei 5/1994 de 4 de maig, coneguda com a Llei de Bombers, fixava les atribucions, tant de la Generalitat com dels bombers. A aquests, la Llei els considerava agents de l’autoritat quan estaven de servei. El text també creava les categories de sergent, caporal i oficial, i els bombers d’empresa, que han d’acreditar la seva preparació amb un curs a l’Escola. A part de treballar directament en els sinistres que puguin tenir lloc en les empreses, la Llei també els atribueix la tasca de vetllar perquè les seves companyies adoptin mesures de prevenció. Han de controlar el bon funcionament de les instal·lacions i se’ls faculta per fer formació tècnica a la resta de personal de l’empresa. L’Ordre de 13 d’abril de 1989 del Departament de Governació ja establia l’obligatorietat de disposar de bombers d’empresa per a aquelles companyies que treballin amb productes perillosos. A Catalunya també existeix un altre tipus de bombers, els d’Aeropuertos Españoles y Navegación Aérea, AENA. Per això, els aeroports de Barcelona, Girona, Reus i Sabadell tenen els seus propis parcs de bombers.

Organització del Cos de Bombers de la Generalitat

Estrenada la Direcció General, va ser l’hora de passar a l’acció i cobrir les mancances que s’havien detectat en els cossos provincials. Un Decret de Governació de 1981 va establir un procediment per a l’adquisició de material per al Cos i l’autorització de contractacions directes de manera urgent.

El 1982 la Generalitat convocava el primer concurs per proveir places: 47 a la Brigada de Lleida, 42 a la de Tarragona i 17 a la de Girona. Els aspirants havien de tenir entre 18 i 30 anys, o més si podien acreditar haver estat fent de bomber municipal. Era una manera de facilitar l’accés al Cos de tots aquells que havien estat fent de bombers però que oficialment constaven en altres llocs de treball, en les plantilles dels seus ajuntaments, com per exemple, en les brigades d’obres. També s’exigia el Graduat Escolar i procedir d’oficis relacionats amb la construcció. Igualment es van demanar tècnics en telecomunicacions i auxiliars sanitaris.

Quant a la construcció i reforma dels parcs de bombers, es van fer convenis amb diversos ajuntaments, que oferien els terrenys. El primer a fer-ho, l’octubre de 1982, va ser l’Ajuntament de Lloret de Mar, que proposà al Govern la finca Marsal, de 4.202 metres quadrats. Poc després, també van oferir solars els consistoris de Tremp, Santa Coloma de Farners, Tàrrega, Móra d’Ebre, Pineda de Mar, Solsona i Balaguer. L’any següent va ser el torn de Cervera, Castell d’Aro, Girona, Pobla de Segur i Olot. En les mateixes dates, l’Institut Català del Sòl també va oferir un terreny a Reus. Les primeres obres adjudicades, el 1987, van ser les dels parcs de bombers de Prats de Lluçanès, Palafrugell i Vielha e Mijaran.

L’adquisició de vehicles i material no va quedar al marge d’aquest procés. El 1987 es convocava un concurs per comprar 925 rodets de mànegues de 25 mil·límetres, 3.000 camises, 1.200 jerseis, 25 carrosseries completes per a autobombes rurals pesants, quatre vehicles de comandament i material divers per als especialistes en rescats de les brigades de Lleida i Girona, entre d’altres.

La formació i l’Escola de Bombers

El servei va establir la seva seu central en les instal·lacions de Bellaterra (Cerdanyola del Vallès), al campus de la Universitat Autònoma de Barcelona. Les noves dependències van acollir els serveis administratius, el servei de formació (amb aules, oficines i habitacions per als alumnes), el control central de la Brigada de Barcelona i, des del juliol de 1985, el parc de bombers de Cerdanyola del Vallès. Fins aquell moment els comandaments operatius havien estat fent les guàrdies al parc de Sabadell. L’autor del projecte arquitectònic va ser Elies Serra, integrat al servei tècnic quan deixà de ser cap de Brigada el 1984.

L’havia redactat ja en època de la Diputació de Barcelona, quan es pensava instal·lar a Bellaterra la seu de l’SPEI. L’obra havia estat adjudicada a Construccions Castells SA, empresa que va acabar fent fallida. Per això els treballs van estar aturats i quan es van reprendre, la Generalitat ja havia creat la Direcció General de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvaments, que va ser la que s’hi va instal·lar un cop acabada l’obra. El recinte va ser inaugurat el març de 1983.

La primera promoció del servei de formació a Bellaterra va ser la d’aquell mateix any. En total, 50 bombers que havien ingressat al servei adscrits a la Brigada de Barcelona, seguint un curs des de juliol fins a octubre. José Luis Martínez adaptà el manual del bomber que havia redactat amb Rafael Izaguirre en temps de l’SPEI. Bienvenido Aguado havia dissenyat la Secció de Selecció i Formació de Personal per encàrrec de la Direcció General. El 1986 el Decret 220/1986 de 17 de juliol transformà aquest servei de formació en Escola de Bombers. El seu primer cap va ser José Luis Martínez. Amb ell van treballar colze a colze Aguado, com a responsable de formació, i Joan Gràcia, que s’encarregà de la programació del contingut dels cursos. En aquella època l’Escola també formà els aspirants a bomber del Consell Insular de Mallorca i va fer la formació contínua dels bombers de Castelló, Las Palmas i el País Basc.

En una segona etapa l’Escola va tenir com a cap a Josep Arola, des de l’1 d’octubre de 1989 fins el 1995. Va ser en aquells moments que es va fer el disseny curricular de cadascun dels cursos. També aleshores es va contactar amb especialistes de fora de l’àmbit dels bombers per fer sessions teòriques; es tractava d’experts de l’empresa privada i de la Universitat, com ara el geògraf Josep Maria Panareda, Carme Baixeras, cap del Servei de Protecció Radiològica de la Universitat Autònoma de Barcelona, i Lluís Font, del Grup de Física de les Radiacions de la mateixa universitat. També en aquesta etapa es creà un curs per als aspirants a bomber voluntari.

Però les instal·lacions de Bellaterra es van quedar petites, raó per la qual es va projectar el trasllat a Mollet del Vallès, en un nou edifici que es va començar a construir el 1994 en el recinte de l’Escola dels Mossos d’Esquadra. Les activitats en la nova ubicació es van iniciar el març de 1995. Vuit mesos després, Albert Vilanova substituïa Arola en la direcció. En aquesta nova etapa, les assignatures que s’impartien es van agrupar en mòduls temàtics: incendis urbans, focs forestals, rescats i salvaments, i assistències tècniques. L’Escola s’integrà també a l’EFSCA (European Fire Services Colleges Association), fundada el 1988. Era, junt a l’Escuela Nacional de Protección Civil de Madrid, l’únic membre de l’Estat espanyol en aquest organisme. En el marc de l’EFSCA l’Escola de Bombers va participar en projectes europeus de formació de comandaments, com el Gamma i el Life. Amb Vilanova com a cap, els alumnes del curs per als aspirants a bomber van començar a fer pràctiques d’extinció d’incendis en les petroquímiques de Tarragona. I també van iniciar-se els cursos per als bombers d’empresa.

Vilanova va ser substituït per Jordi Sans el febrer de 2003. Amb ell, l’Escola va viure la remodelació total de les seves instal·lacions, ubicades al peu de la carretera C-17. Així, a més de l’ampliació de l’antic edifici, se’n va construir un de nou. D’aquesta manera, es va passar de 3 a 7 aules, es va construir una aula laboratori i una altra d’informàtica. Les dependències van passar de 1.174 a 2.811 metres quadrats, acabades les obres el 2007. Sans va ser el darrer director de l’Escola, ja que aquesta ha quedat integrada en l’estructura de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya, creat per la Llei 10/2007 de 30 de juliol. En aquesta darrera etapa, l’Escola amplià de 460 a 580 el nombre d’hores lectives del Curs Bàsic per als aspirants a bomber i s’incrementà el nombre de formadors.

L’Escola igualment va crear una nova estructura acadèmica, amb 17 departaments que s’encarregaren de cadascun dels àmbits del temari a impartir als alumnes. També inicià un programa de formació a distància per als bombers d’empresa, gràcies a un conveni amb l’Associació Empresarial Química de Tarragona, AEQT.

Les telecomunicacions

Les telecomunicacions també es van haver d’adaptar a la nova realitat.

Quan la Generalitat assumí el servei, a les demarcacions de Lleida i de Tarragona no hi havia cap repetidor que fes viable un sistema de comunicació via ràdio entre els parcs i els controls. Per això, es projectà instal·lar-ne un al límit entre ambdues províncies, al pic de la Baltasana, a la serra de Prades. Dit i fet. L’equip utilitzat era el que la Diputació de Barcelona havia adquirit anys enrere per a la Tossa d’Alp i que mai no s’havia arribat a instal·lar. A partir d’aquell moment va ser necessari adaptar totes les emissores dels parcs de bombers de les dues brigades, cosa que en quatre dies van fer Eduard Ruíz i el seu jove ajudant, Jordi Gallart. A les comarques de Girona no hi havia encara cap repetidor, però s’aprofitava la cobertura que donava el que la Diputació de Barcelona havia instal·lat anys enrere al Turó de l’Home. Això va obligar a renovar els equips emissors i receptors, perquè els que estaven operatius eren models antics que ja no es fabricaven.

Per tal de tenir xarxes de ràdio similars a les de la Brigada de Barcelona, el 1981 es convocaren concursos per a l’adquisició de tres repetidors per demarcació i nou material. En el projecte de desenvolupament de la xarxa de ràdio es va tenir en compte els bombers voluntaris, amb la qual cosa no hi havia guàrdies de permanència contínua les 24 hores del dia als parcs. Per això es va pensar en crear una xarxa d’alarma que activés els buscapersones que haurien de dur els voluntaris i una sirena ubicada al centre de les localitats que disposessin de parc. Les sirenes, però, no es van arribar a instal·lar. L’any 1983, amb l’entrada al servei de Mateu Mas, es va executar el projecte. D’aquesta manera, per exemple, a Lleida, van començar a funcionar els repetidors de Comiols i els dels pics de l’Orri i Cogulló.

L’avanç de les tecnologies va possibilitar que els bombers poguessin treballar amb més canals: inicialment, la separació mínima entre canals, per evitar interferències, era de 100 Khz, però amb equips millors, es va poder rebaixar fins als 50 Khz, i després fins als 25 Khz. D’aquesta manera, i en una mateixa banda, es van poder habilitar més canals. A la fi, se’n van aconseguir 13: 3 per a cada brigada, més un de comú per a tot el país, el Canal 4, que era el que s’usava quan en un sinistre treballaven vehicles de 2 o més demarcacions.

El 1987 Mateu Mas projectà la instal·lació de 39 repetidors i l’habilitació de 46 canals. Això obligava, novament, a sol·licitar freqüències i a adquirir nou material emissor-receptor. Aquest moment va ser un punt d’inflexió important en la millora de les ràdiocomunicacions, gràcies a un nou avanç tècnic: es deixava per a la història la tecnologia de cristalls per adoptar la de sintetitzats, que permetia incrementar considerablement el número de canals, amb una separació entre ells de 12,5 Khz.

El 1991, finalment, es va fer el canvi dels equips instal·lats als vehicles.

Per a la campanya forestal de 1993, el Taller de Ràdio va muntar el primer vehicle de comunicacions del servei; l’E-90, una Volkswagen Syncro de transport de personal que havia arribat de la Brigada de Lleida. El vehicle es va equipar amb posicions per a operadors i va estar operatiu fins a 2003.

Les telecomunicacions van viure un nou canvi després dels incendis de 1998. Un dels punts febles en aquell episodi de focs havia estat el de les comunicacions via ràdio. Per això, el Govern encarregà al Centre de Telecomunicacions de Catalunya un projecte per millorar la qualitat de la xarxa. El 1999 es va fer la prova pilot d’implantació de la tecnologia digital TETRA (coneguda a bombers com a Àgora), que millorava la qualitat de l’àudio i possibilitava la transmissió de dades, com ara les de posició per al GPS. La prova es va fer en les comarques afectades pels focs de 1998, on es van duplicar equips: els digitals i els analògics que s’havien estat utilitzant fins a aquell moment. L’experiència pilot va servir tant per la Direcció General, com pel Centre de Telecomunicacions abans d’implantar-lo a la resta de cossos i institucions del país. El resultat va ser positiu, i el Govern decidí instal·lar la xarxa per a tot el servei. La campanya forestal de l’any 2000 es va fer amb les dues tecnologies a tot arreu. Va ser necessari, però, solventar tots els problemes tècnics que presentava la nova xarxa, amb la supervisió de Jordi Vidal, el qual va crear el Sistema d’Informació Geogràfica, de localització de vehicles i mitjans aeris a temps real sobre el mapa. Finalment, el 2004 es va fer l’apagada analògica i es va començar a desmuntar tota la xarxa convencional. Quan els Mossos d’Esquadra es desplegaren a la ciutat de Barcelona el novembre de 2005, la Generalitat decidí que tots els cossos operatius treballessin amb la mateixa xarxa. Fins aquell moment, els Mossos d’Esquadra havien estat operant amb la Tetrapol, però a partir d’aleshores s’implantà el sistema Rescat per a tots.

Modernització dels vehicles i utillatge. La flota aèria

El Servei Tècnic de la Direcció General per la recerca de solucions per superar l’eficiència del material emprat pel Cos. Dirigit per José Luis López, i amb la col·laboració d’Elies Serra, el Servei Tècnic va desenvolupar una tasca novedosa aleshores a l’Estat: la redacció de les especificacions tècniques del material i, sobretot, dels vehicles de bombers. D’aquesta manera, era la Direcció General la que establia què li convenia per millorar les seves dotacions en els diversos concursos de compra. Va ser d’aquesta manera que el Servei dissenyà, per exemple, llances i fins i tot una bomba rural pesant. I ja, el 1995, les basses remotes d’atac (BRA), que es muntaven en llocs de difícil accés per garantir l’aportació d’aigua als treballs d’extinció d’incendis. Els primers tests els van fer els Bombers de Tremp sota el comandament de Lluís Rodríguez, cap de zona del Pallars. Constatada la seva eficàcia, l’ús de les BRA es va fer extensiu a la resta del país. Es tractava de muntar basses amb capacitat per a 3.000 litres en llocs on difícilment podien arribar els vehicles de bombers. Posteriorment, els helicòpters hi feien arribar dipòsits amb 1.000 litres d’aigua, amb què s’omplien les basses. La instal·lació es feia funcionar amb dues motobombes i 500 metres de mànega. Aquest giny el van acabar adoptant els bombers de Madrid. A Catalunya va funcionar fins al moment en què es va començar a fer ús del foc tècnic en l’extinció dels grans incendis.

La fortalesa tècnica del servei que s’estava creant i dels seus professionals es constatava també fora de les nostres fronteres. Així, el terrassenc Josep Pedrola és des de 1999 el cap del servei de prevenció i extinció d’incendis del Douglas County Fire District número 2, a Orgeon (EUA).

Elies Serra va ser formador de l’escola de bombers de Texas, als Estats Units, i membre de l’associació mexicana de caps de bombers. El terrassenc Carles de Pablos va exercir des de setembre de 1990 fins a setembre de 1993 com a sotscap del servei de bombers de l’Organització Europea per a la Investigació Nuclear (CERN), el laboratori d’investigació en física de partícules més gran del món, amb seu a Ginebra (Suïssa).

En aquest mateix centre treballa, actualment, Maurici Galofré, un bomber de la Generalitat en comissió de serveis. Màxim del Valle, número 1 de la primera promoció convocada per la Generalitat de Catalunya, va ser durant més de 13 anys director general tècnic dels bombers d’Andorra, entre gener de 1993 i juny de 2006. Actualment, ja reincorporat a la Direcció General, exerceix de cap del Servei Tècnic. Ja més recentment, l’analista en cap dels GRAF, el tivissenc Marc Castellnou, va treballar entre 1997 i 1998 al servei forestal i al servei de zones protegides dels estats nord-americans de Washington i Oregon. Hi va poder aplicar el model d’anàlisi que havia treballat en el seu projecte final de carrera, i va ampliar el seu coneixement sobre el comportament del foc.

Una empresa californiana, la Wildland Fire Specialist, li’n va comprar la patent. I ja en l’actualitat, un altre bomber de la Generalitat, el sergent de Reus Antoni García Fiel, treballa al Cos de Bombers del Centro Euratom, a la localitat italiana d’Ispra.

Mentrestant, la flota pròpia de mitjans aeris es va anar incrementant. El 1983 s’havien adquirit dos helicòpters Messerchimitt-Bölkow-Blohm Bo 105CBS-4, que s’usaren per a les tasques de comandament d’incendis i per als rescats de muntanya amb grua. Era el primer cop que s’empraven helicòpters en la lluita contra els incendis a l’Estat. Fins aquell moment tan sols s’havia treballat amb avions, com ara els Canadair i els Dromadair. El 1987 la Direcció General va adquirir un tercer helicòpter i l’any següent es va començar a contractar de forma sistemàtica helicòpters HS de transport de comandament. Els primers van ser el Hughes 500 i el Bell 206 jet-Ranger. Se’n va posar un a cada brigada. Amb aquell gruix de mitjans, la Generalitat decidí crear la Secció de Mitjans Aeris a finals de 1988, el primer responsable de la qual va ser Josep Arola. L’any següent es va contractar el primer helitanc, l’helicòpter bombarder, que reforçà la capacitat extintora en incendis forestals. El 2004 la Direcció General disposava d’una flota contractada de 10 d’aquestes aeronaus per fer front a la campanya d’estiu. El 1990 es va comprar un helicòpter Bölkow-Kawasaki BH 117 A4 de majors prestacions que els anteriors. El 1994 n’arribà un altre que superava l’anterior, un BO-105 Superfive; i l’any següent arribava una altra innovació, dues unitats de l’Air Tractor AT-802F. Després dels incendis de 1994, el cap del Cos, Manuel Bosch, i l’aleshores responsable de Mitjans Aeris, Ramon Dinarès, van viatjar als Estats Units per conèixer les darreres novetats del mercat per millorar encara més la capacitat extintora de la flota aèria dels bombers, que en aquells moments també comptava amb avions Firecat. Allà van descobrir l’Air Tractor, l’avió de vigilància i atac, que acabava de ser presentat i que va revolucionar l’ala fixa en la lluita contra els focs per la seva maniobrabilitat, la seva capacitat i el sistema de descàrrega. Catalunya va ser la primera a dur-los a Europa, de manera que tècnics grecs i croats, per exemple, van venir a fer-ne un seguiment per a un possible ús als seus països.

El 2002 se n’adquirí un de nou; un EC-135-P2, per als rescats de muntanya.

Els mitjans de comunicació i l’Oficina de Premsa

El creixement constant del servei nacional de bombers també es va experimentar en l’àmbit de l’atenció als mitjans de comunicació. La Direcció General va començar a organitzar una oficina de premsa arran dels greus incendis forestals de l’estiu del 94. Fins aquell moment, Joan Pascual havia estat fent una primera atenció als periodistes. Cada matí, per exemple, contactava ja des de casa amb els controls de les brigades per conèixer les incidències de les darreres hores i feia un comunicat en directe per a Ràdio 4. Segons recorda la seva vídua, Lupe Tenas, Pascual era un apassionat d’aquest món. Va ser en aquella època que començà a col·leccionar cascos de bombers, fins a reunir-ne gairebé 500 de tot el món i de diferents èpoques. Actualment, és una de les col·leccions més importants que existeixen d’aquestes característiques. Quan entrà en contacte amb els Bombers de la Generalitat, a Pascual se li va encarregar tot el que feia referència als bombers juvenils i va arribar a exercir de cap de Relacions Exteriors de la Direcció General.

Fins aleshores, la premsa contactava directament amb els controls centrals per rebre informació sobre les actuacions dels bombers. Però durant l’onada de focs del 1994, la Direcció General i el gabinet de comunicació del Departament de Governació, encapçalat per Susanna Quintana, van veure clara la necessitat de crear un servei regular de premsa a Bellaterra; almenys fins al final de l’estiu. Va ser així que la periodista Núria Iglesias va començar a fer atenció als mitjans, comptant amb l’ajut de Pascual. L’experiència, que es valorà com a positiva, va fer que es mantingués un cop acabada la campanya forestal. L’estiu de 1995 l’Oficina de Premsa articulà una guàrdia permanent de 24 hores que atenien Iglesias i tres periodistes més, entre els quals hi havia Verònica Pardo. A partir d’aquell moment s’establí un equip fix per a tot l’any que informava sobre les actuacions diàries del Cos de Bombers i gestionava la demanda d’entrevistes i reportatges dels mitjans.

L’Oficina de Premsa, instal·lada al Centre d’Informació i Coordinació Operativa de Catalunya (Cicoc) a Bellaterra, és ara l’òrgan encarregat de transmetre a la població les consignes de les autoritats en cas de grans emergències. El model comunicatiu de la Direcció General es va implantar també posteriorment als Mossos d’Esquadra i al Servei Català de Trànsit quan hi van començar a exercir de responsables de premsa periodistes de l’equip de Bellaterra; Carles Fernández a la Direcció General de Seguretat Ciutadana i Verònica Pardo a Trànsit. En l’actualitat, l’Oficina la componen 11 persones. Només al llarg de 2008 va atendre 61.000 trucades de periodistes, quan, per exemple, al 1998 n’havia rebut només 27.000.

Incorporació de les dones al servei

En aquells primers moments del servei també es va iniciar un procés lent d’incorporació de les dones al Cos de Bombers. Ja a començaments dels anys 80, el parc municipal de Gelida va tenir entre els seus membres les tres primeres dones bomberes voluntàries: Manoli Ocaña, Montse Nebot i Joana Vilarroig. Aquesta darrera va arribar a ser sotscap de parc. Van ser nomenades voluntàries de la secció activa el 23 de juliol de 1984, quan la Direcció General de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvaments de la Generalitat integrà el parc de bombers de la localitat en la seva estructura operativa. Vilarroig, el 1988, accedí com a operadora del control central de la Brigada de Barcelona, tasca que ha estat desenvolupant fins a la seva jubilació, a finals de 2008. Per la seva banda, Nebot presta servei actualment al magatzem general dels bombers a Martorell. Ocaña està totalment desvinculada del Cos.

L’arquitecta Cecília Egea havia accedit a la Direcció General com a tècnica de prevenció el novembre de 1982. Un cop creat oficialment el Cos de Bombers de la Generalitat, el 1989, entrà a formar part del Cos mitjançant una oposició, assolint la categoria d’inspectora. En tot aquest temps ha desenvolupat força tasques. Primer, com a tècnica del Servei de Prevenció de la Direcció General, va fer comprovació de projectes i inspecció d’edificis per verificar el compliment de la normativa. Posteriorment es va incorporar a la Divisió Operativa com a cap de l’Àrea de Planificació, on realitzava tasques de suport i gestió dels mitjans aeris. Com a cap de l’Àrea d’Avaluació també va treballar en el sistema procedimental. També ha col·laborat amb el Servei Tècnic en la redacció de projectes i visites d’obres de parcs de bombers. I en l’àmbit operatiu ha fet guàrdies a la sala de control dels bombers a Bellaterra i investigació de sinistres. Va ser la primera dona bombera de la Generalitat.

La primera a fer guàrdies en una Regió, la també inspectora va ser Anna Martín. Aprovada una oposició com a arquitecta, accedí al Cos com a tècnica el 31 de gener de 1994, i a finals de juliol entrà a la roda dels caps de guàrdia de la Brigada de Tarragona. El 1996 Terrassa incorporà les primeres auxiliars forestals de la seva història: Mariona Casals, Eva García i Sílvia Gibert. L’arquitecta tècnica Carlota Dicenta havia entrat a Prevenció el 1990, treballant en edificis públics. Va fer, per tant, inspeccions a les instal·lacions olímpiques. El 1998, essent conseller de Governació Xavier Pomés, els tècnics es van integrar al Cos de Bombers.

D’aquesta manera, Dicenta va començar a fer guàrdies ja com a bombera al Cicoc. Com la resta del personal afectat per aquesta mesura, va haver de superar un curs de 200 hores que va impartir l’Escola de Bombers. Dicenta, que va ser nomenada subinspectora, actualment està en excedència.

Elisabet Justribó va aprovar l’oposició com a tècnica el desembre de 1991.

Tenia la seva plaça d’arquitecta tècnica a la Brigada de Barcelona. I, com Carlota Dicenta, va ser integrada a l’estructura del Cos en l’etapa de Pomés al Departament. Fet el curs obligatori, va començar a fer guàrdies al Cicoc.

Més tard va ser destinada en comissió de serveis a la Brigada de Tarragona, on va fer de cap de guàrdia a l’any 2000. Després d’un període d’excedència, l’any 2008 ha reingressat al Cos, a la Regió d’Emergències Metropolitana Nord.

L’aparelladora Mercè López va entrar igualment com a tècnica a la Direcció General i, també el 1998, va ser absorbida pel Cos de Bombers.

El 2000 va ser destinada a la Brigada de Lleida, on va començar a fer de cap de guàrdia. El 2002 va ser la primera dona nomenada cap d’Àrea Bàsica d’Emergències del Vallès Oriental. A partir d’aquell moment, va fer de cap de guàrdia a Bellaterra. El 2004 va ser nomenada cap de la Regió d’Emergències de Lleida i, per tant, la primera dona a dirigir una Regió. López ha ocupat aquest càrrec fins el març de 2008.

El 1998 van entrar les primeres dues dones després de superar un concurs-oposició específic per al Cos de Bombers funcionaris. Es tracta de Glòria Sorigué, que venia del Cos de Mossos d’Esquadra, i de Gemma Milián. Des d’aleshores, la presència de la dona al Cos s’ha anat incrementant, tot i que a poc a poc. Per aquesta raó, el Servei Tècnic de la Direcció General va haver de començar a incloure l’habilitació d’espais específics per a dones en totes les obres de parcs. El primer parc adaptat per a bomberes va ser el de Vilanova i la Geltrú, l’any 2001. La capital del Garraf ja havia estat la primera a estrenar un parc de bombers de l’SPEI provincial. Després, van seguir els parcs de Banyoles (on es va construir un edifici nou) el 2002, Sant Feliu de Llobregat i la Seu d’Urgell (remodelació dels parcs existents) el 2003, Santa Coloma de Gramenet (renovació) a l’any posterior, i els edificis nous de Montblanc, al 2004, Sort, Mollerussa i Cambrils, el 2005.

Els Grups de Recolzament d’Actuacions Forestals (GRAF) compten també amb dues bomberes, Etel Arilla i Marta Miralles. I, més recentment, el Grup de Recolzament d’Actuacions Especials (GRAE) ha incorporat les dues primeres bomberes professionals, Rocío Sánchez i Emma Roca, campiona d’Espanya d’esquí de muntanya el 2005 i campiona d’Europa de maratons de muntanya el 2001, entre d’altres títols. El 2005, Olga Lanau va esdevenir la primera dona a ocupar el càrrec de directora general.

Reivindicacions laborals

Les primeres reivindicacions laborals van arribar l’any 1987, quan els bombers es van afegir a la primera vaga de funcionaris de la Generalitat.

El Departament de Governació va xifrar el seguiment de la convocatòria en el 75%. Bombers uniformats destacaven entre les 8.000 persones que es calcula que van participar en una manifestació que acabà davant el Palau de la Generalitat a Barcelona. En general, es reclamava igualtat de drets amb els funcionaris d’altres administracions, com ara sous un 6% més alts, les 35 hores setmanals, un conveni específic per al personal laboral i jornada contínua. Entre les demandes dels bombers hi havia els plusos de perillositat i nocturnitat i l’augment de plantilla i de mitjans. En aquella jornada, tan sols es van atendre serveis urgents. A Terrassa, per exemple, van desplegar una pancarta amb la llegenda «Bombers de la Generalitat en lluita», van treure els vehicles al carrer i van fer sonar els clàxons en una pitada reivindicativa.

El 1995 es creà el Consell de Bombers Voluntaris, òrgan a través del qual aquest col·lectiu passaria a canalitzar totes les propostes de millora del seu servei. Dos anys després arribava el segon conflicte laboral dels bombers funcionaris. El novembre de 1997 els bombers van iniciar una vaga que es perllongà fins a l’abril del 98. En aquella ocasió es negaren a fer hores extres i les revisions dels vehicles. Demanaven que els equiparessin els sous i les condicions laborals amb els que tenien, per exemple, els bombers de la Comunidad de Madrid i del País Basc; que es regularitzés la segona activitat sense que hi hagués pèrdua de drets, ni econòmics ni laborals; que s’actualitzés el preu de les hores extraordinàries, s’incrementés la plantilla, es renovés la flota de vehicles i de materials i es potenciés l’Escola de Bombers i la formació del col·lectiu, entre d’altres punts. La Generalitat oferí increments de sou de 267.000 pessetes anuals per als bombers de l’escala bàsica, de 250.000 per als caporals i de 365.000 per als sergents. Quant a la segona activitat, acceptà totalment la proposta dels bombers. Pel que feia a les hores extres, oferí una actualització que oscil·lava entre les 2.200 pessetes/hora per als bombers i les 2.600 per als oficials. Respecte l’increment de personal, el Govern convocà per l’any 1998 un concurs per proveir 140 noves places, a més de les de promoció interna; el 1999, 120 places de l’escala bàsica; el 2000, 126 i a l’any següent, 65. El Govern també es comprometé a destinar 1.400 milions de pessetes en un pla quadriennal per a la renovació del material, que incloïa l’adquisició de 31 nous vehicles, entre els quals hi havia 20 bombes rurals pesants. La Generalitat també es va comprometre a crear un programa de formació permanent obligatòria.

Abans de l’acord final, uns 400 bombers es van manifestar el 15 d’abril a Barcelona. Van llençar escuma davant la seu del Departament de Governació, a la Via Laietana, i ocuparen la seu del d’Economia i Finances, d’on van ser desallotjats pels Mossos d’Esquadra. Alguns bombers van resultar contusionats. El darrer punt del desacord va ser la distribució horària de les guàrdies: el Govern proposava 12 hores de treball seguides de 48 de festives. Els bombers no ho acceptaren en considerar que aquests torns generarien encara més hores extres. A la fi, pactades les millores, es va fer efectiva la regulació de les guàrdies en el Decret 103/1998 de 28 d’abril, que també s’estructurava la nova Direcció General d’Emergències i Seguretat Civil.

El servei d’atenció sanitària

La nova Direcció General també va crear un servei d’atenció sanitària a les víctimes dels sinistres a què assistien els bombers. L’embrió d’aquella unitat, l’actual Grup d’Emergències Mèdiques (GEM), data de 1985.

Va ser el moment en què alguns hospitals, com el de Puigcerdà i el de Vielha e Mijaran, van veure la necessitat de millorar la xarxa de trasllats secundaris de pacients greus i de nounats. Així, i gràcies a un conveni amb el Departament de Sanitat i Seguretat Social i l’Hospital Clínic de Barcelona, durant la Setmana Santa s’establí al Cicoc una guàrdia mèdica que disposà de l’helicòpter medicalitzat Bölkow 105 de la Direcció General, de 2 ambulàncies medicalitzades amb conductors i infermers de la Creu Roja, un metge del Departament de Sanitat i Seguretat Social i un de bombers, i anestesistes, un metge del servei d’urgències, infermeres i material mèdic de l’Hospital Clínic de Barcelona. L’objectiu era fer assistència in situ a les víctimes de diferents sinistres, per evacuar-los, posteriorment, a centres sanitaris i fer el transport secundari dels malalts crítics que necessitessin ser derivats d’un hospital a un altre en helicòpter o en ambulància medicalitzada. Entre el 4 i el 8 d’abril es va atendre un total de 19 serveis. L’experiència es prorrogà automàticament acabada la Pasqua, amb el Pla Pilot de Transport Secundari de Malalts Crítics. Fins el 31 de desembre d’aquell mateix any es van fer 897 trasllats sanitaris. La col·laboració es va extingir el desembre de 1987. En tot aquell temps es van fer més de 1.800 serveis.

En aquells moments el Departament de Sanitat i Seguretat Social, amb la direcció del doctor Santiago Ferrándiz, va optar per establir un servei propi, nucli del que després va ser el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM), que treballà en els trasllats interhospitalaris. Però mentre no es va crear el SEM, la Direcció General va continuar prestant aquell servei.

D’aquesta manera, la Direcció General contractà part dels metges voluntaris que havien estat atenent fins aleshores aquell servei des de Bellaterra, als quals ja havia nomenat bombers de l’escala especial.

Quan el Departament de Sanitat i Seguretat Social va crear oficialment el SEM, la Direcció General deixà de prestar el servei de trasllat secundari entre hospitals i es dedicà exclusivament als rescats de muntanya, a atendre les víctimes de grans sinistres i a la seva evacuació a centres sanitaris, a més de fer l’atenció mèdica als bombers.

Així, el juliol del 1989 es contractaren sis metges que depenien de la Secció d’Inspecció, el cap de la qual era el doctor Ramon Prat. Entre aquells primers contractats hi havia personal que encara avui forma part del grup: els doctors Miquel Vidal, Antonio Benavides, Conchita Morales i Marta Hernández. Havia nascut el GEM. En aquella època, alguns ajuntaments i consells comarcals, les diputacions de Lleida i Barcelona i empreses privades van adquirir ambulàncies per atendre zones on la cobertura sanitària no era òptima i que van tenir la seva base en determinats parcs de bombers. N’hi va haver a Prats de Lluçanès, Calaf, Guardiola de Berguedà i en parcs de bombers voluntaris de Lleida. Ramon Prat també treballà en aquesta època amb el seu grup de metges per donar un mínim de formació sanitària als membres del Cos. Prat també lluità perquè els metges contractats per la Direcció General mantinguessin el seu bon nivell. El 1991 demanà que poguessin fer cursos de formació i reciclatge en hospitals per evitar que es quedessin aïllats en l’atenció immediata en sinistres i perdessin la pràctica en determinades tècniques. Va ser així que el personal mèdic va fer formació continuada a l’hospital Parc Taulí de Sabadell i a l’hospital Mútua de Terrassa. Prat també demanava que els helicòpters tinguessin major protagonisme en els serveis fets pels metges dels bombers, ja que tan sols havien estat activats en el 8% dels casos. De cara a l’any olímpic, el cap de la Secció d’Inspecció també demanava que s’institucionalitzés un altre curs per als bombers, perquè aprenguessin a fer atenció primària a les víctimes i es familiaritzessin amb el material mèdic que hi ha en una ambulància. D’aquesta manera, el 1992 es va poder impartir un curs de socorrisme i primers auxilis a l’Escola de Bombers, mentre que tots els integrants del GEM van fer un postgrau sobre medicina d’urgències a la Universitat de Barcelona. El 1999 es va fer un nou curs per a tots els bombers, l’Emerssa, que era una versió ampliada del temari de tècnics de transport sanitari del Departament de Sanitat i Seguretat Social. Les sessions es van fer per tot Catalunya amb més de 60 formadors.

Els grups especials de rescat i salvaments

La Llei de regulació de serveis de prevenció i extinció d’incendis i de salvaments de Catalunya, de 5/1994 de 4 de maig, atorgava als bombers la competència dels rescats i els salvaments de persones en els espais naturals. Es posava ordre, d’aquesta manera, en un àmbit que fins a aquell moment ja havia viscut altres intents d’organització. Entre 1966 i 1981, els rescats els feia el Grup de Socors de Muntanya, format per gent de l’Escuela Nacional de Alta Montaña; és a dir, experts escaladors, esquiadors i muntanyencs amb qui es contactava en cas d’una emergència per treballar de forma voluntària. Alguns d’ells es van integrar al Cos especial de salvaments del Cos de Bombers de l’Ajuntament de Barcelona.

En aquella època hi havia un buit legal al voltant de la competència en rescats, però el Decret autonòmic 171/81 de 29 de juliol de 1981 va provar de posar-hi ordre. Es creava la Comissió Tècnica de Coordinació de Salvaments Especials, presidida per la nova Direcció General de prevenció, extinció d’incendis i salvaments i integrada per la Creu Roja de Muntanya, la Guàrdia Civil, els bombers de l’Ajuntament de Barcelona i les federacions catalanes d’Entitats Excursionistes, d’Espeleologia i d’Esports d’Hivern. Va ser a partir de 1984 que el Cos de Bombers de la Generalitat començà a incorporar progressivament experts en rescats d’escalada i d’espeleologia, i que s’inicià el camí de la professionalització. S’estava creant el Grup de Rescat de Muntanya (GRM). A la Brigada de Barcelona els pioners van ser un operador del control central, Carles Galán, i dos germans, auxiliars forestals de Sant Feliu de Llobregat; Cesc i Jordi Farré. Aquell equip s’amplià a l’agost de 1985 amb altres bombers, que eren experts muntanyencs, i personal que provenia de les federacions esportives. Eren admesos Joan Anglada, Llorenç Bonet, Jordi Camprubí, Jaume Ganges, Joan Guirado, Antoni Martínez Robles, Antoni Llasera, Enric Pagès, Sergio Palacios, Alfons Valls i Bernat Clarella, el responsable del grup de socors de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya. En aquells moments s’unificà el comandament dels operatius de rescat, es centralitzà a la seu de la Direcció General a Cerdanyola del Vallès la recepció de les alarmes i es posà a disposició dels operatius un parell d’helicòpters per a les emergències.

Aquell primer nucli de Barcelona s’integrà al parc de Cerdanyola del Vallès, on es centralitzà el GRM de la Brigada de Barcelona. El grup, però, s’havia creat per actuar en qualsevol punt del país, encara que a les Brigades de Girona i de Lleida també es van crear unitats de rescat i salvament. A Camprodon, l’alma mater d’aquest procés va ser Francesc Carola, que havia accedit a la Brigada Alpina de la Creu Roja el 1968 i als bombers, com a voluntari d’aquest parc del Ripollès, el 1979. Formant part dels GRM de Girona, Carola va viure el moment en què el cap de Brigada, Antoni Güell, va proposar la creació d’un grup específic de rescat de muntanya a la Vall de Camprodon integrat pels bombers i la Creu Roja, que ja treballaven conjuntament en força serveis. Aquesta darrera institució, però, no acceptà la idea. Amb el pas dels anys, i amb l’ajut de la Direcció General, l’Ajuntament i el Consell Comarcal del Ripollès, el parc de Camprodon s’ha equipat força, de manera que en l’actualitat disposa de 3 lliteres i sacs per a allaus, a més del material petit necessari per als rescats.

A Olot cal esmentar especialment Jordi Francès Buxó, que accedí al Cos el 1979. Buxó reivindicà la creació d’una base permanent de rescat a la capital de la Garrotxa perquè els bombers experts en muntanya estaven dispersos en diferents parcs. I ho aconseguí amb la creació oficial del GRAE anys després. Buxó, que va començar a fer muntanya als 12 anys, recorda com en aquells inicis els rescats eren força difícils, sense telefonia mòbil, amb emissores amb poca cobertura i sense el suport dels helicòpters, la qual cosa obligava els rescatadors a fer llargues travesses per la muntanya. A Ripoll, Manel Pereda organitzà un grup en una comarca on fins aleshores els rescats els havien fet la Creu Roja, la Guàrdia Civil i els pisters de la Molina i de Núria. Va ser un moment en què els rescatadors compraven per compte propi el material i l’equipament que havien d’usar en els serveis. Pereda, que havia accedit al Cos provincial dels Bombers al febrer de 1981, va formar-se tècnicament en diversos cursos sobre activitats de muntanya, animat també per l’aleshores responsable de la Brigada, Antoni Güell. Des de 2007, Ripoll no és seu de GRAE, i els seus especialistes en muntanya s’han integrat al parc de funcionaris d’Olot, mentre que els voluntaris romanen adscrits al de Camprodon.

A la Brigada de Lleida els Pompièrs de Vielha van ser els primers a fer rescats de muntanya als Pirineus de Lleida. Els primers rescatadors del Cos aranès, Javier Tous, Rafael Villamor i José Gasa, era gent aficionada a la muntanya que havia rebut formació a França. Després se’ls va afegir gent jove que va mantenir els lligams amb el país veí, especialment amb els bombers, la Gendarmerie i la unitat de muntanya de la Garde Republicaine dels departaments de l’Arieja i l’Alta Garona. Joan Canalias, actual director general dels Pompièrs d’Aran, va accedir al Cos en aquella època, el 1971. Aleshores, els rescatadors aranesos no només es formaven al país veí, sinó que feien pràctiques conjuntes i demanaven col·laboració a l’altra banda de la frontera en determinats serveis.

Els Pompièrs de Vielha també treballaven en rescats als Pirineus fora de la Val d’Aran, com ara a l’Aragó i en altres comarques de Lleida.

El 1979 es formà un grup de rescatadors al parc de bombers de Pobla de Segur, que s’havia creat aquell mateix any. Josep Calvet, el primer cap, havia reclutat dos experts muntanyencs, Josep Tunica i Ramon Caballé ‘Capi’, que havien fet les seves primeres escalades quan encara eren adolescents. Després els van seguir Julià Paüls i els germans Pere i Josep Solana. Amb la subvenció municipal, les aportacions voluntàries d’alguns veïns i els guanys de la venda d’uns calendaris i d’una festa per Nadal, els voluntaris de Pobla de Segur van comprar el seu propi material de rescat. El primer servei d’escalada el van fer l’11 de maig de 1980, per recuperar un cos sense vida penjat de la paret a la via Reina, a Terradets.

El 1983, a instàncies del cap de parc Carles Royo, la Seu d’Urgell també va organitzar una unitat de rescat. L’organitzador del grup va ser Josep López Rico ‘Boy’, president de la Unió Excursionista Urgellenca. Aquell primer nucli de la Seu el formaren una quinzena de membres del club que presidia ‘Boy’, treballant com a voluntaris i únicament en rescats de muntanya, a l’Alt Urgell, la Cerdanya i el Solsonès, i en altres zones en què fos necessària la seva participació. Aleshores, els rescatadors empraven el seu propi equipament i material en els serveis. No va ser fins el 1993 que se’ls va integrar a la secció activa. A partir d’aquell moment, els voluntaris treballarien en tota mena de serveis, a més dels rescats.

Paral·lelament també es va crear el Grup de Rescat i Salvaments Subaquàtics (GRS). El 1982 es constituïa un nucli a la Brigada de Lleida, que formaren un grup del parc de la capital del Segrià i bombers d’altres punts de les terres de Ponent que havien superat un curs específic de formació.

En d’altres parcs del país també hi havia submarinistes, a qui es localitzava en cas de ser necessari. La Brigada de Girona tenia ja a 2 submarinistes experimentats de Santa Coloma de Farners, Nandu Font i Josep Climent, que ja havien començat a fer rescats aquàtics per als bombers en temps de la Diputació l’any 78. Quan van plegar de l’empresa en la qual treballaven, el cap dels bombers provincials, Antoni Güell, els integrà al servei al 1980 per treballar en tota mena de serveis. Per a això, van haver de superar un curs bàsic. Amb ells, el parc de Santa Coloma començà a tenir una guàrdia permanent de 24 hores. Poc després també accedí al Cos un tercer submarinista, Josep Gutiérrez, que com Font i Climent havia d’usar el seu propi equipament quan hi havia un rescat. Però no va ser fins el 1993 que es va convocar una prova específica per reclutar titolats experts en immersió. Era un primer pas cap a la regulació dels rescats aquàtics en el Cos de Bombers de la Generalitat, amb la idea de crear una plantilla definida de bussos a qui recórrer quan calgués. A més, es creava un grup de submarinistes concentrat al parc de Cerdanyola del Vallès, format per Carles Galán i els germans Farré. Aquests treballaven sobretot en mar obert. També hi va haver un altre grup a Mollerussa, requerit especialment per rescats en aigües interiors. I també hi havia experts disponibles en els parcs de Sant Feliu de Llobregat, l’Hospitalet de Llobregat i Mataró, entre d’altres.

El 1997 la Direcció General unificà el GRM i el GRS, i creà els Grups de Recolzament d’Activitats Especials (GRAE). Això significà unificar a Cerdanyola del Vallès els grups de submarinistes, encara que en la Brigada de Girona se’n tenien de repartits en diversos parcs. Els submarinistes van tenir una destacada participació en l’arriscada operació de rescat del cadàver d’un espeleobucejador basc a la cova Fuente Azul, a Burgos, l’any 2000. El cos es trobava a 70 metres de fondària. La Guàrdia Civil no se n’havia sortit i el cos finalment va ser recuperat pels bussos Carles Galán, Joan Perona, Jesús Almagro i Miquel Román. Els experts en rescats de muntanya, els antics GRM, es van mantenir a Cerdanyola i als 3 parcs dels Pirineus occidentals on havien existit fins al moment. A Girona, Olot es va afegir a Camprodon a la llista de parcs amb unitats GRAE. Els voluntaris d’aquest darrer parc i els funcionaris que hi ha a la capital de la Garrotxa han rebut cursos de formació en rescats en neu, roca i barrancs amb bombers francesos. I han impartit formació a les unitats de rescat dels bombers de Navarra.

Darrerament, la Direcció General ha reordenat la unitat GRAE sota el comandament de Josep Colàs, primer, i de Santi Lleonart i de Sebastià Massagué després. Ara es pretén tornar a diferenciar les unitats de muntanya de les de rescat aquàtic. Ambdues, però, sota la denominació comú de GRAE. D’aquesta manera, els experts submarinistes estaran repartits en 3 bases, amb les quals es cobrirà tota la costa catalana, a més d’atendre serveis en aigües interiors. Hi haurà una seu a Cambrils, una altra a Girona ciutat i la de Cerdanyola del Vallès. Pel que fa a les unitats especialitzades en rescat de muntanya, continuaran existint els 6 parcs en què estan establerts en l’actualitat. Es va obrir un procés d’admissió de nous GRAE, que van haver de fer un examen teòric i proves físiques d’escalada, espeleologia, natació, esquí i curses d’orientació.

Són les mateixes proves que han hagut de passar els GRAE que ja havien estat exercint com a tals fins a l’actualitat, per tal d’acreditar la seva capacitat per continuar fent aquesta feina.

La Direcció General va crear un tercer grup d’especialistes després del gran incendi que afectà la Catalunya central el 1998. El Grup de Recolzament d’Actuacions Forestals, GRAF, naixia com una nova eina per reforçar la lluita contra els grans incendis forestals i estava integrat per experts que treballarien únicament en aquests sinistres. Però no només en l’extinció, sinó també en el desenvolupament d’un ampli projecte tècnic que incloïa, per exemple, la creació d’una cartografia operativa actualitzada per al Cos de Bombers. Es van definir des de les simbologies a utilitzar en els mapes fins a les quadrícules que s’hi havien de crear. Els GRAF també van desenvolupar un programa de cremes prescrites per a la neteja del bosc, la formació tant interna en el Cos de Bombers com de col·lectius clau en l’extinció d’incendis (com ara les ADF, voluntaris, ecologistes, propietaris forestals, mossos d’esquadra i agents rurals), l’intercanvi d’experiències amb professionals d’altres països i s’integrà en projectes internacionals de lluita contra els focs, com el Fire Paradox. En aquest programa, que té per objectiu conscienciar sobre l’ús del foc com a eina per fer gestió forestal així com extinció, hi prenen part la Unió Europea, Líbia i el Marroc. Els GRAF també van introduir una nova manera d’analitzar els incendis i van incorporar una terminologia comú, com ara ‘focus secundari’, ‘atac directe’, ‘indirecte’ o ‘paral·lel’, ‘alineacions’ o ‘columna convectiva’. El grup també creà un butlletí electrònic de divulgació, Lo Forestalillo, que té una versió reduïda de difusió interna per als comandaments, el 3 Minuts.

El GRAF va néixer oficialment l’1 de març de 1999. La idea de crear un grup d’especialistes, a l’estil de les Brigadas de Refuerzo de Incendios Forestales (BRIF) creades pel govern espanyol el 1992, l’havia tinguda el conseller de Governació Xavier Pomés acabat el fatídic estiu de 1998. En el moment de constituir el grup, el cap de la Divisió Operativa, Manuel Bosch, va proposar un projecte més ambiciós. Volia alguna cosa més que un reduït grup de bombers ben formats en les noves tècniques d’extinció d’incendis forestals. Va ser d’aquesta manera que es fixà en Marc Castellnou, un jove enginyer forestal i bomber de Tivissa que fins el 1998 havia col·laborat amb la Brigada de Tarragona en temes de formació.

Castellnou va ser nomenat analista en cap dels GRAF. La idea amb què començà a treballar el grup, i que rebé el suport convençut de Pomés, era la d’estudiar el comportament dels incendis i predir-ne l’evolució per planificar millor l’estratègia d’atac. Els GRAF també van incorporar altres eines d’extinció a la tradicional d’atac amb aigua, com són les cremes d’eixamplament, els contrafocs i l’ús de les eines manuals, com la pulaski.

La presentació oficial del grup es va fer a Cabra del Camp el 28 de maig de 1999, amb una demostració de crema al bosc de la Duqueta i la formació d’una línia de defensa manual al bosc del Cossiol. El grup està estructurat des d’un cervell central a Bellaterra, la Unitat Tècnica, amb unitats repartides per les quatre demarcacions del país. A Tarragona, Lleida i Girona hi ha 17 bombers mentre que a GRAF Barcelona n’hi ha 22.

Aquests són bombers especialistes que al llarg de la campanya forestal fan les guàrdies a les unitats GRAF dels parcs de Rubí-Sant Cugat, Cassà de la Selva, Reus i Tremp, i no pas en els parcs on treballen la resta de l’any.

El model GRAF s’ha acabat adoptant en altres zones, com ara Aragó, les illes Balears, Canàries, Portugal, França i el Regne Unit. Membres del grup van iniciar un procés de formació a tècnics bombers d’aquestes zones.

Recursos per la lluita contra els incendis forestals

1994 va ser un any de força canvis. El Decret 170/1994 de 14 de juny ordenava el traspàs de serveis, mitjans i recursos de la Generalitat al Conselh Generau dera Val d’Aran en matèria d’extinció d’incendis i salvaments. Malgrat això, els parcs de Vielha e Mijaran, Bossòst i Les van continuar integrats a la xarxa del Cos de Bombers de la Generalitat. A la vall només es crearen plantilles de bombers voluntaris, formats per l’Escola de Bombers però retribuïts pel Conselh.

La resta de canvis es viurien després d’un estiu tràgic en què el foc tornà a devorar els boscos del país i es cobrà algunes vides. L’onada d’incendis d’aquell any va generar una allau de crítiques contra el que es considerava un fracàs de la política de prevenció, manca de mitjans dels bombers i descoordinació entre els diversos cossos. Els ajuntaments reclamaren més competències en la lluita contra els focs, cosa que rebutjà la consellera de Governació, Maria Eugènia Cuenca. Però el Govern va proposar mesures de xoc per afrontar el drama dels grans incendis forestals. Així, el pressupost de la campanya forestal de 1995 es va incrementar un 20%, i arribà als 8.098 milions de pessetes encara que en exercicis posteriors la inversió es va anar desaccelerant. Al control de la Brigada de Barcelona, a Bellaterra, s’instal·là un nou sistema informàtic que integrava les funcions de ràdiocomunicació i telèfon, el SIACOM. També es va fer la prova pilot d’un sistema de GPS. Se n’instal·laren 34 unitats en tots els mitjans aeris que participarien en la campanya forestal següent i en alguns vehicles de comandament. Es va instal·lar una xarxa de repetidors, que si bé resultà efectiva per als mitjans aeris, no va ser suficient per garantir prou cobertura a les dotacions terrestres.

També el 1995 entrà en vigor el pla d’emergències per incendis forestals, l’Infocat. El pla preveia una cadena d’actuacions preventives en funció del risc diari, calculat en base a la temperatura, la humitat, la sequera acumulada, les ratxes de vent previstes i la disposició geogràfica de les superfícies vegetals del país. En quart lloc, es va començar a estudiar una llei de protecció civil, aprovada finalment el 20 de maig de 1997. En el text es fixaven les competències de la Generalitat i els ajuntaments i es determinava que en cas d’emergència aquestes administracions havien de treballar de manera coordinada sota el comandament dels bombers. A més, es demanava als municipis vulnerables als incendis forestals que elaboressin els seus plans, en què s’hauria d’especificar la manera més eficaç d’organitzar recursos en cas de foc. Això significava no haver d’improvisar la forma com organitzar evacuacions i determinar, per exemple, quins membres del Consistori havien de formar part del gabinet de crisi i quines serien les seves tasques.

Més encara, un decret de 1995 obligava les companyies elèctriques a netejar de vegetació el recorregut de les seves línies en trams forestals. Malgrat això, el 1998 no s’havia adequat ni el 20% de la superfície afectada. També arran dels focs de 1994, el Departament d’Agricultura va iniciar un programa de recuperació de cultius que havien de trencar la continuïtat del bosc i esdevindrien franges de protecció on els focs forestals perdrien intensitat i podrien ser més fàcilment atacables pels bombers. Els propietaris forestals, però, reclamaren més ajuts econòmics per mantenir en condicions els boscos del país. Un altre decret, el 64/1995 de 7 març, dictava les mesures de protecció que havien de tenir les urbanitzacions a peu dels boscos. Se’n veien afectades 1.028; la meitat de les que existien aleshores al país. Se les obligava a crear una franja de 25 metres sense vegetació en tot el perímetre de la trama urbanitzada. Els deures, però, no es van fer. En el rerefons hi havia la manca de liquidesa per dur a terme aquells treballs en les urbanitzacions, algunes de les quals tenien importants mancances en infraestructures mínimes. El 1997 es va obligar els ajuntaments a crear una franja de 10 metres de terreny lliure de vegetació al voltant dels abocadors.

Arran del greu episodi del 94, també es va impulsar la col·laboració activa de les Agrupacions de Defensa Forestal, les ADF. Es crearen línies de subvencions que el col·lectiu, però, valorà com a insuficients. Per a l’any següent, la Direcció General ja contractaria els dos primers Air Tractor 802 com a avions de vigilància i atac, que oferien una gran maniobrabilitat.

La Direcció General d’Emergències i Seguretat Civil

L’any 1997 també va ser de canvis, tot i que en aquest cas organitzatius.

El setembre, el Decret 225/1997 reinventava la Direcció General, a la qual se li adscrivien les funcions que fins aquell moment havia tingut la Gerència de Protecció Civil. Va ser en aquell moment que naixia la Direcció General d’Emergències i Seguretat Civil, que va tenir a Enric Prior al capdavant. Fins aquell moment, Prior havia estat el gerent de Protecció Civil. Aquella mesura implicava reforçar el Cicoc, que des d’aquell moment passà a activar els plans d’emergència del país a més de coordinar l’actuació dels bombers i de la resta de cossos operatius que actuessin en qualsevol eventualitat. La sala va passar a ser el Centre d’Emergències de Catalunya, Cecat.

Dos anys després, es feia un pas més en la millora de la gestió de les emergències: Catalunya estrenava el telèfon únic d’emergències 112 l’1 de febrer de 1999. Es complia d’aquesta manera una ordre europea sobre l’obligatorietat de tots els països de la Unió d’implantar aquest número comú a tots, unificant la dispersió de telèfons que existia fins aleshores, ja que cada Cos operatiu tenia el seu. Aquell primer 112 va operar des d’una sala habilitada a l’avinguda de Josep Tarradellas de Barcelona. Les proves s’havien iniciat al novembre anterior. Fins el 2001, el servei va conviure a les comarques de Barcelona amb la centraleta del 085, número específic de bombers que havia entrat en funcionament el 1991. Però el 22 de juny de 2001, el 085 continuà existint però les trucades que li entraven es derivaren directament cap al 112.

El 13 d’octubre de 2003 s’inaugurà el 112 de les comarques de Tarragona i les Terres de l’Ebre en la seu del nou Centre d’Emergències d’aquella demarcació, ubicada entre Reus i Tarragona, on també s’hi va instal·lar la Brigada de Tarragona. El juny de 2004 entrà en funcionament un sistema de seguretat per als taxis per enviar un senyal d’alarma directa a la centraleta del servei per alertar els Mossos d’Esquadra i poder fer un seguiment de la ruta del vehicle a través del GPS en cas d’emergència. Una setmana després començava a funcionar un sistema de comunicació amb persones sordes a través de telèfon mòbil.

Aquestes informaven a la sala del 112 d’emergències, degudament codificades, a través de missatges sms. L’any següent el 112 va començar a rebre directament les trucades que encara entraven pel 085 a les comarques de Lleida i Girona.

Més canvis organitzatius el 2001. La divisió territorial del Cos de Bombers va ser modificada amb el Decret 162/2001 de 12 de juny. El text disposava la transformació de les brigades en set Regions d’Emergència: Girona, Lleida, Tarragona, Terres de l’Ebre, Centre (amb seu a Manresa), Metropolitana Nord (Cerdanyola del Vallès) i Metropolitana Sud (l’Hospitalet de Llobregat). Les tres últimes havien format part fins llavors de la Brigada de Barcelona. Els àmbits territorials de cada Regió es dividiren en Àrees Bàsiques d’Emergències, un total de 26 a tot Catalunya. D’aquesta manera, s’apostava per apropar al territori els equips tècnics del Cos de Bombers per millorar la relació amb l’administració local, els comandaments i els operatius dels altres cossos que treballen en emergències.

D’aquesta manera també es reforçava el coneixement del territori, el risc associat a les emergències i les seves problemàtiques.

L’estiu de 2003 dos bombers van perdre la vida en pocs dies de diferència en accidentar-se els vehicles en què treballaven, els Pegaso 3046/10 i 2223, coneguts com a ‘egipcis’. El 12 d’agost bolcava a Seròs el vehicle L-245, al quilòmetre 9,5 de la C-45. Hi viatjaven dos bombers voluntaris i quatre auxiliars forestals. Un d’aquests darrers, Isaac García, va perdre la vida; els altres companys van resultar ferits. En el moment de l’accident, l’egipci tornava d’un incendi forestal iniciat aquell mateix dia a la Granja d’Escarp. Quinze dies després va bolcar la bomba rural pesant L-228 de Les al quilòmetre 166 de l’A-2, a les Borges Blanques. El vehicle tornava a la Val d’Aran des del taller de Cerdanyola del Vallès, on havia passat una revisió de la bomba d’aigua. En aquest accident va morir Francesc Medialdea, del parc de Vielha e Mijaran. Un altre bomber va resultar ferit lleu.

Com a conseqüència d’aquests accidents, la Direcció General va ordenar el 28 d’agost la paralització cautelar de la flota d’egipcis, un total de 58 vehicles. Un cop la Subdirecció General d’Afers Laborals i d’Ocupació va anul·lar la mesura, s’optà per deixar treballar els egipcis només en sinistres que tinguessin lloc a un radi de 15 kilòmetres del parc, però s’ordenava que no se circulés amb ells a més de 50 km/h i s’indicava que la pressió dels pneumàtics havia de ser de 6,5kg/cm².

Tot i això, tan sols quatre dies després, el Departament ordenava donar-los de baixa definitivament. El gener de 2004 el Consell Executiu del Govern aprovà un crèdit extraordinari de 24 milions d’euros per a l’adquisició de 58 noves autobombes que substituirien als egipcis: 48 de rurals pesants, set de forestals pesants i tres de forestals lleugeres. Els sindicats consideraren que la retirada dels vehicles es va decidir gràcies a la seva pressió.

El 2007 es va iniciar la penúltima reestructuració de la Direcció General. El Decret 479/2006 de 5 de desembre creava la Direcció General de Protecció Civil, que passaria a assumir part de la tasca que fins a aquell moment s’havia fet des d’Emergències i Seguretat Civil. Aquesta darrera Direcció tornava a ser la de prevenció, extinció d’incendis i salvaments. Això implicava redefinir les tasques del Cecat de Cerdanyola del Vallès. El Cecat passava a ser Sala Central de Bombers, però vinculat només a Protecció Civil, en una nova sala de control que va començar a operar diumenge 1 de juny de 2008 a l’antic edifici de les Aigües del passeig de Sant Joan de Barcelona, nova seu del Departament. I el 2008, essent Antoni Rifà subdirector general operatiu, desapareixen les ABE i es reestructuren les Regions d’Emergències, amb una àrea d’Operacions i una de Prevenció i Gestió. El nou equip directiu el formaren Pasqual Gámez, Joan Rovira i Jordi Vila, a les Regions Metropolitana Sud, Metropolitana Nord i Centre, respectivament; Enric Cano a Girona; Juanjo Bellostas a Lleida: Agustí Gatell a Tarragona, i Fèlix González a les Terres de l’Ebre. En aquesta mateixa etapa, la Subdirecció general operativa dóna nou impuls a l’estandarització dels procediments operatius en totes les Regions. Una tasca que ja s’havia iniciat amb Santiago Rovira al capdavant de la Divisió Operativa, des de la qual havia projectat la «Regió d’Emergències única», deixant enrere el concepte de «confederació de regions». Amb Rifà, a més, es va generar una estructura de comandament més sòlida per respondre a les grans emergències, amb una major sectorialització dels escenaris crítics i delegació de funcions i de responsabilitats en comandaments intermitjos.

Els grans sinistres

La primera gran emergència a què va haver de fer front el Cos va ser el diumenge 7 de novembre de 1982, quan un episodi de pluges va provocar unes riuades que van arrasar les comarques de Lleida. Pont de Bar va quedar totalment destruït i a Senterada es va esfondrar el pont d’accés al poble. Oliana va ser evacuada, així com part de la Granja d’Escarp i Ponts; en aquesta darrera localitat van desaparèixer un noi i una noia, i només se la va trobar a ella, a l’endemà, dalt d’un arbre. A Balaguer, el Segre inundà la cèntrica plaça del Jutge. I a Lleida es va evacuar el barri de Cappont; algunes llanxes van circular per la part baixa de la ciutat. Van morir 19 persones, 13 de les quals havien estat arrossegades per l’aiguat des d’Andorra a l’Alt Urgell.

El 12 de juny de 1987 esclataren dues bombes que ETA havia posat les instal·lacions d’Enpetrol, a Tarragona. Les flames, que van arribar als 60 metres d’altura, van trigar dies a ser extingides. Unes 12.000 persones que vivien a la zona propera al polígon van fugir aterrides. Quatre van resultar ferides.

Una setmana després esclatava un cotxe bomba al centre comercial Hipercor de Barcelona, on van morir 21 persones. Només hi van treballar els bombers de l’Ajuntament; els de la Generalitat tan sols van prestar ampolles d’aire per accedir a l’aparcament del centre, on havia esclatat el vehicle.

El 2 de setembre de 1988 els bombers van treballar en l’incendi d’un tren estacionat a Sabadell Centre. A l’altra via, un segon comboi aturat i ple de gent, i, dins el túnel, un tercer tren que va ser evacuat amb les persones caminant per les vies fins a Sabadell Nord. Els bombers que s’endinsaren pel túnel per socórrer els evacuats van haver de recular quan les ampolles d’aire arribaren al límit de pressió, però se’ls va acabar l’aire i van haver de fer els darrers metres a pulmó lliure; vuit bombers van ser hospitalitzats i 52 passatgers, del segon comboi a l’estació, van resultar intoxicats.

La dècada acabava tràgicament per als bombers de la Generalitat a Olot.

El 6 d’abril de 1989 un helicòpter del servei topà amb cables d’alta tensió prop del pont de les Tries i s’estavellà. Els 3 ocupants van perdre la vida: el bomber Ciríaco Arroyo, el pilot Francisco Javier Santodomingo i el metge del Cos Joan Torró. I el 19 setembre, una fuita d’hidrogen de refrigeració a la nuclear Vandellòs I provocà un incendi, que afectà la turbina del grup principal número 2. Els bombers van treballar amb escumògen i evitaren que les flames s’estenguessin a altres instal·lacions. No hi va haver risc nuclear ni emissions a l’exterior. Els bombers van passar dues revisions mèdiques per constatar que no s’havien contaminat.

El primer gran sinistre de l’any 1990 va dur novament el segell del terror, en aquest cas, del GRAPO. Dissabte 8 de setembre de 1990 esclataren dues bombes a les línies de propilè de Repsol, a la petroquímica de Tarragona. No hi va haver víctimes, però el foc va trigar més de dos dies a cremar tot el combustible i a ser extingit. El 29 de maig de 1991 un nou atemptat d’ETA va fer esclatar un cotxe-bomba a la casa-caserna de la Guàrdia Civil de Vic. L’explosió va ensorrar les tres plantes de l’edifici i es van produir destrosses per l’efecte de l’ona expansiva en un radi de 300 metres. Van morir dos guàrdies i set civils, i un policia local que col·laborava en les tasques de salvament va perdre la vida en ser atropellat per una ambulància.

El 12 de febrer de 1993 el petrolier danès Robert Maersk col·lidí amb el pantalà de Repsol a Tarragona i trencà un feix de canonades, provocant una fuita de nafta al mar, i poc després s’iniciava un incendi. Aquell mateix any, el 19 de desembre, un nou accident d’helicòpter es cobrà la vida de dos bombers. L’aparell havia sortit de Vielha per fer el rescat del cos sense vida d’un muntanyenc accidentat a Montellà i Martinet.

L’accident va tenir lloc al canal del Tristany, zona rocosa de molt difícil accés, mentre s’estava pujant el cos a l’aparell. Van perdre la vida el bomber Bernat Renom, membre del GRAE, i el pilot Eduard Balboa.

El 31 de gener de 1994 cremava el Gran Teatre del Liceu de Barcelona.

Els bombers de la Generalitat col·laboraren amb els de l’Ajuntament en les tasques d’extinció amb helicòpters.

Els accidents químics van ser els grans protagonistes de 1996. L’ensurt més gran va tenir lloc l’1 de juny en l’empresa Uquifa de Sant Celoni on va caure un tanc de lleixiu sobre unes canonades de PVC per on passava àcid clorhídric. La trencadissa va posar en contacte ambdós productes, que reaccionaren i provocaren un núvol tòxic de gas clor. 93 persones van resultar afectades per intoxicació, entre elles, veïns, bombers, sanitaris de la Creu Roja i treballadors de l’empresa. El 19 de juliol va explotar un dipòsit de propà en les instal·lacions de Repsol-Butano al polígon Pedrosa de l’Hospitalet de Llobregat; un treballador va morir i cinc més van resultar-ne ferits.

El 1998, a banda dels incendis forestals a la Catalunya central, va quedar marcat per l’enfonsament d’un vaixell recreatiu al llac de Banyoles, amb 141 persones a bord, de les quals 21 van morir ofegades. Dos bombers van resultar greument ferits en unes pràctiques a la Val d’Aran el 23 de setembre de 1999. Es tractava del cap de parc de Bossòst, Josep Maria Cau, i de Benjamín Yáñez, del parc de Les, els quals es van recuperar totalment de les seves ferides un mes i mig després.

Aquell any al Cecat a Bellaterra es van menjar el raïm del 31 de desembre uns quants directors generals del Govern, tècnics i periodistes. La causa, el canvi de dígit que implicava entrar a l’any 2000 i els efectes que això podia suposar en els sistemes informàtics de totes les infraestructures i serveis. Es va activar el pla de protecció civil de Catalunya, Procicat, en fase d’alerta, però no es va detectar cap mena de problema.

El 2000 va ser l’any dels aiguats. Primer, el juny, al voltant de Montserrat, i després, l’octubre, a les comarques de Tarragona. Ja des de la matinada i durant el 10 de juny, la força de l’aigua provocà nombroses destrosses. Una dona de Sant Vicenç de Castellet va morir ofegada a casa seva, construïda a la vora d’una riera que es va desbordar. Les carreteres d’accés a Montserrat van quedar intransitables i les dependències del monestir van patir danys greus. La muntanya va quedar totalment incomunicada, de manera que es va organitzar una operació d’evacuació de les 500 persones que hi havia a la zona amb helicòpters dels bombers cap a l’aeroport de Sabadell. A Esparreguera es va esfondrar el pont de la N-II, el de Magarola, i van morir els dos ocupants d’un vehicle que creuava en aquell moment el pont. Els bombers van haver de fer més de 800 sortides en tot l’episodi.

L’octubre, més aigua. El dia 22 es van desbordar nombroses rieres. La de Montbrió del Camp va arrossegar quatre persones. L’endemà, una dona va morir ofegada a casa seva, a Godall, en haver-se desbordat el torrent del Barranc d’en Galera. Hi va haver esllavissades en nombroses carreteres locals i es van esfondrar dos ponts a les Terres de l’Ebre. Els bombers van haver de fer el salvament de persones que havien quedat aïllades per l’aigua. Un d’aquests rescats el va fer un helicòpter aprofitant un vol de reconeixement amb el conseller Pomés, que feia inspecció de tota la zona afectada.

L’últim dia de l’any s’havia aixecat assolellat i amb una temperatura força càlida. Unes condicions idònies per anar a la muntanya. Així ho havien decidit vuit persones que optaren per fer el Balandrau, al Ripollès. De sobte, un brusc descens de la temperatura i un vent cada cop més fort, el torb, va acabar reduint la visibilitat a la muntanya. Els bombers, alertats per les famílies, van estar cercant els muntanyencs una setmana. Van morir set persones i només una va sobreviure, encara que el darrer cadàver es va localitzar el 24 de març, amb el desglaç.

Hi col·laboraren bombers andorrans, madrilenys i francesos, a més de gossos de recerca i psicòlegs per atendre els familiars dels desapareguts.

En aquell servei van treballar junts per primera vegada els GRAE de les brigades de Girona i de Lleida.

La neu també va ser la protagonista del Nadal d’aquell mateix any.

Catalunya va quedar absolutament col·lapsada. El 14 de desembre, dia que va començar l’episodi, els bombers van atendre més de 200 serveis.

En total, i fins al dia 16, es van tallar 30 carreteres en diferents trams; entre elles, les principals del país: l’AP-7, la N-II i la C-58. Centenars de vehicles van quedar atrapats en les vies. També hi va haver caos en la circulació ferroviària i va caure la xarxa elèctrica, que va deixar part de Barcelona a les fosques.

Com a conseqüència de la psicosi generada per l’atemptat de les Torres Bessones de Nova York, la Divisió Operativa dissenyà un protocol d’actuació davant els possibles casos de contaminació per àntrax. S’ordenà que tots els paquets i cartes sospitosos que estiguessin tancats els haurien de recollir les policies, però si estaven oberts ho havien de fer els bombers. La sortida mínima havia de ser, en aquest cas, amb un vehicle d’aigua i una unitat personal de càrrega. Calia dur-hi els guants de làtex, els vestits de protecció contra esquitxades d’un sol ús, les motxilles forestals per ruixar amb aigua i lleixiu l’àrea on es trobessin els paquets i l’equip de respiració autònoma, entre d’altres. De les mostres dels productes sospitosos se’n farien càrrec les policies mentre que els bombers que hi haguessin treballat haurien de ser ruixats dos cops i, en arribar al parc, se’ls demanava que es dutxessin amb aigua i sabó. La roba i l’equipament utilitzats durant el servei calia desar-los al parc degudament etiquetats a l’espera dels resultats de les analítiques. Entre el 16 d’octubre i el 10 de gener de 2002 els bombers van fer un total de 31 serveis d’aquest tipus.

El 31 de març de 2002 un Euromed procedent d’Alacant i un Catalunya Express que arribava de Tortosa, ambdós camí de Barcelona, van col·lidir als afores de l’estació de Renfe de Torredembarra. Dues dones van perdre la vida i 142 persones més van resultar ferides. Hi van treballar 15 dotacions dels bombers.

La setmana del Pilar de 2005 va estar marcada pels aiguats que van caure al litoral català, però de manera especialment greu al de Girona.

Les primeres pluges, caigudes el 12 d’octubre, van obligar a activar la fase d’alerta del pla d’inundacions, l’Inuncat. L’endemà va ser pitjor; els bombers van atendre més de 800 serveis per causa de la pluja, que va fer moltes destrosses al Baix Empordà i a la Selva. Una dona va morir en ser arrossegada per la riera de Calonge i tres persones més van perdre la vida quan intentaven creuar la riera Cagarell amb els seus vehicles per un gual tancat a Vilanova de la Muga. Les aigües desbordades de les rieres i fins i tot del Ridaura van envair cases, comerços, aparcaments subterranis i carrers. Seixanta-sis persones van ser evacuades de les seves cases a Castell-Platja d’Aro, Palamós, Calonge i Sant Feliu de Guíxols. Nombroses vies, tant locals com principals, es van tallar al trànsit. A Castell-Platja d’Aro, en 48 hores van caure 300 litres per metre quadrat. En aquella tràgica jornada es va activar l’emergència 1 de l’Inuncat, que va estar en vigor fins al dia 15.

A Piera, un edifici antic de tres plantes del carrer Sant Bonifaci es va ensorrar la matinada del 15 d’octubre de 2005. Hi van morir cinc homes i quatre més en van resultar ferits. Pocs dies després, el 10 de novembre, una explosió en un pis de Tarragona causava la mort de cinc persones i ferides de diversa consideració a sis més. L’edifici, el número 72 de la Rambla Nova, es va acabar ensorrant. Els bombers, que hi van arribar amb 17 dotacions, van evacuar dos blocs veïns en previsió que la seva estructura hagués quedat afectada. Entre els morts hi havia un nadó i dos infants de tres i cinc anys.

El 12 de gener de 2006 un vehicle de bombers va ser destinat a inspeccionar una fuita de gas a la rambla del Fondo de Santa Coloma de Gramenet. Mentre es col·laborava amb els tècnics de la companyia del gas per localitzar l’origen del sinistre, hi va haver una explosió que esfondrà un bloc de 4 plantes. Immediatament s’activà una segona sortida amb 25 dotacions més. Van morir dues persones i 18 més en van resultar ferides; entre elles, dos bombers: Rafael Olalla, del parc de Santa Coloma, va ser evacuat en estat molt greu, tot i que es va recuperar posteriorment. A l’hospital li van reconstruir la cara, inclosa la massa òssia, amb titani; li van arribar a posar fins a 70 rosques de pròtesi.

Les missions d’ajuda a l’exterior

Els bombers de la Generalitat també van treballar en aquest temps fora de les fronteres catalanes. L’octubre de 1982 es col·laborà en les tasques de sanejament que es van fer després que rebentés la presa de Tous, a València. I l’agost de 1983 s’envià un equip a Bilbao, que havia quedat inundat per la crescuda del Nervión. El 1985 la Direcció General va enviar una expedició a Mèxic per col·laborar en les tasques de salvament de víctimes del terratrèmol de 8,1 graus en l’escala de Richter que va afectar el Distrito Federal els dies 19 i 20 de setembre. Elies Serra va ser un dels 3 primers bombers que l’Estat espanyol va enviar al país centreamericà, per visualitzar sobre el terreny quines podien ser les necessitats a cobrir per la cooperació espanyola. Posteriorment, l’Estat va enviar dos avions Hèrcules amb ajuda humanitària i 52 persones disposades a salvar vides. La Generalitat també hi va col·laborar, enviant un equip de vuit bombers entre els quals es trobaven José Luis López, Bienvenido Aguado, Domingo Jiménez i Antonio Valbuena. Van rescatar amb vida una noia que havia passat una setmana colgada entre la runa. El novembre de 1987 els bombers de la Generalitat ajudaren en el salvament de persones afectades per les inundacions al País Valencià, després de la crescuda del Xúquer.

El 18 d’agost de 1999 s’organitzà una expedició de 35 bombers per col·laborar en les tasques de rescat i salvament de les víctimes del terratrèmol de Turquia. L’equip va treballar a Estambul, Yalova, Çiftlikkoy i Golcuk. A Çiftlikkoy, els Bombers van rescatar amb vida una dona de 72 anys, colgada sota la runa. A Golcuk, rescataren amb vida una noia de 22 anys i un nen de 6.

Aquell mateix any 2001 l’Agrupació Cultural i Recreativa dels Bombers de les Comarques Tarragonines, nascuda l’any 1986, inicià un projecte humanitari amb el Sàhara. Es tractava de muntar una xarxa de comunicacions per ràdio entre els camps de refugiats, i entre aquests i la ciutat. D’aquesta manera, finalitzava l’aïllament en què vivien, que es notava de manera especial en situacions d’emergència. El projecte, que es desenvolupà en quatre anys, comptà amb el finançament de la Universitat Rovira i Virgili, amb el qual es va adquirir el material que bombers de la Brigada de Tarragona muntaven després al desert en època de Pasqua. La Direcció General també va cedir material per al projecte. Dos tècnics sahrauís van viatjar a Tarragona per rebre formació per fer el manteniment de la xarxa.

La Direcció General també va enviar una expedició de més de 200 persones a Galícia, per treballar en la neteja de les platges afectades pel ‘chapapote’, els dies 14 i 15 de desembre de 2002. El grup es va dividir en dos; un va treballar a l’illa d’Ons i a la platja de la Lanzada i l’altre, a les illes Cies.

El 2003 la Direcció General envià un equip per assistir les víctimes del terratrèmol de Bam, a l’Iran: el doctor Miquel Vidal i els infermers Vicenç Ferrés, Sílvia Panadès, Victòria Morón i Maribel Ortiz.

L’assistència sanitària es va fer a l’hospital de campanya de Bam. Va ser de vital importància la tasca de les infermeres per atendre les dones ferides, ja que en aquell país cap home no les pot assistir.

Més recentment, l’agost de 2006, la Direcció General envià una expedició de 96 bombers, dos tècnics, 20 vehicles i dos helicòpters als focs forestals de Galícia. Allà van treballar principalment en l’extinció de l’incendi d’Avión, a la província d’Ourense, que afectà 2.500 hectàrees.

Un cop controlat aquest foc, els catalans es van desplaçar a un segon foc, a Ponteceso, a la Costa da Morte. En aquelles mateixes dates, un segon comboi col·laborà en l’incendi de Calasanz, a Osca, on cremaren 1.200 hectàrees. En aquest foc, els bombers de la Generalitat hi treballaren amb 30 dotacions terrestres i vuit mitjans aeris. El 30 d’agost de 2007 un altre comboi català treballà al foc forestal de Llucena, a Castelló. En total, 14 dotacions terrestres, dos helicòpters bombarders i una dotació humana de 52 bombers.

El 2007 els parcs de bombers de la Regió Metropolitana Nord i el personal de la Direcció General a Bellaterra van col·laborar en la campanya de recaptació de fons que Paola Salas, operadora de Control, havia organitzat per ajudar les víctimes del terratrèmol de Pisco (Perú), d’on és originària. La campanya també va recollir contribucions externes; en total, 6.000 euros, que s’invertiren en adquirir set tones de menjar i una de joguines, que van ajudar a repartir dos bombers: David López, GRAE de Cerdanyola del Vallès, i Xavi Planas, del parc de Badalona.

Al marge de les emergències, en aquest temps també hi ha hagut moments per a les commemoracions i les activitats esportives. El 2003 el parc de Manresa va celebrar el seu 150è aniversari. L’any següent, Terrassa va complir 125 anys. El 2005 fou el torn d’Olot, que també complia segle i mig, els mateixos que Mataró al 2007, que Vic l’any passat i que Tarragona enguany.

Els bombers de la Generalitat també han pres part en els Jocs Mundials de Policies i Bombers. La primera vegada que ho van fer va ser l’any 1997, en la setena edició, que va tenir lloc a Calgary (Canadà). El 1999, a Estocolm, els bombers hi van tornar, i van aconseguir medalla en quatre modalitats esportives. També van ser presents a Indianàpolis’01, però la gran cita va ser a Barcelona, dos anys després. Els X Jocs es van inaugurar a l’estadi Lluís Companys de Barcelona. En la cita catalana van aconseguir 63 medalles. El 2005, en l’edició del Quebec, els bombers de la Generalitat hi van anar amb una delegació força més reduïda, i van guanyar sis medalles. Per tal de finançar el viatge de l’expedició de 25 bombers a l’edició de 2007 a Adelaida, Austràlia, van editar un calendari amb fotografies artístiques d’alguns membres de l’equip lluint cos musculat; els bombers van aconseguir quatre metalls.

Els grans incendis forestals

Els anys 1986, 1994 i 1998 han quedat marcats en el record com els pitjors pel que fa als incendis forestals, a Catalunya. El 18 d’agost de 1986 es van originar tres incendis a la muntanya de Montserrat que afectaren el 90% de la seva superfície boscosa. Van treballar-hi 26 vehicles, aproximadament un centenar de bombers, 16 dels quals van resultar ferits en les tasques d’extinció. També hi van participar dos hidroavions i efectius de l’Exèrcit. Els accessos a Montserrat van quedar totalment tallats, tant per carretera com pel funicular. Unes 3.000 persones van quedar aïllades i van haver de ser evacuades. En total, 4.517 hectàrees cremades, principalment a la vessant de l’Anoia. Els sindicats van acusar del desastre el Govern per manca de política forestal i de mitjans. A Catalunya, aquell any, van cremar entre gener i agost 69.940 hectàrees de vegetació.

1994 va ser un any tràgic. Dissabte 9 d’abril s’iniciava un foc forestal al massís del Garraf, que va cremar gairebé la meitat de la seva superfície, més de 4.300 hectàrees. L’endemà començaven dos més, a Sant Martí Sarroca, on van quedar calcinades 511 hectàrees, i a la serra de Llaberia, on van cremar 2.380 hectàrees de quatre municipis. L’alcalde de Tivissa, Fermí Pallisé, criticà la manca de mitjans tècnics i humans i el fet que els hidroavions que havien estat treballant en l’incendi es retiressin per anar als del Garraf i Sant Martí Sarroca. El juliol, més focs: el dia 4 van començar sis incendis en diferents punts de les comarques de Barcelona. Al Berguedà n’hi van haver dos; a Olvan i Casserres cremaren 843,5 hectàrees, i van perdre la vida dos avis. Però el foc més gran de la comarca va afectar 15 municipis, calcinant 16.832,8 hectàrees. Montserrat també va cremar, aquell dia, 13.323 hectàrees a la cara del Bages, incloses deu propietats particulars. Es va haver d’evacuar Sant Mateu i la urbanització Canet de Fals. A la vessant occidental de la muntanya, a Collbató i Esparreguera, van cremar 3.104 hectàrees més. Aquí les flames també van destruir deu cases als afores d’Esparreguera.

Tres excursionistes de Terrassa que fugien de l’incendi s’havien refugiat en una cova. Uns despreniments a l’interior els van matar. Set excursionistes més i un bomber van resultar ferits i un guàrdia civil va patir cremades en el 80% del seu cos. A Castellbisbal, un altre foc. El balanç va ser de 1.719 hectàrees cremades. L’incendi també va afectar diversos masos i la nau de l’empresa Cartonajes Internacionales SA. A Canyelles va començar un incendi a la nau de la Pirotècnia Igual, que va provocar un foc forestal on es van perdre 1.004 hectàrees. Les autoritats van optar per evacuar tot el poble. Un treballador de l’empresa i un policia nacional van resultar ferits.

Finalment, al Montseny van cremar 245 hectàrees en un altre incendi, que va obligar a evacuar gran part del nucli de Bigues, masos, torres de la urbanització El Serrat de l’Ametlla, empreses, campaments i el santuari de Puiggraciós. En aquella fatídica jornada encara va haver més focs, tot i que de menor importància. En total, més de 36.000 hectàrees i una pluja de cendra que arribà fins i tot a la ciutat de Girona. Els bombers van activar 121 vehicles, vuit helicòpters bombarders i tres de comandament i dos hidroavions de l’Estat. Fins i tot França n’envià. La Direcció General va mobilitzar bombers fora de servei per col·laborar en les tasques d’extinció.

També van treballar-hi forces de l’Exèrcit, la Guàrdia Civil, la Policia Nacional, Protecció Civil i voluntaris.

El 10 d’agost del mateix any es va tornar a viure un altre caos. Començaren dos nous grans incendis, a Gualba i a Santa Coloma de Farners. A l’endemà, s’unien en un de sol a Riudarenes. Un altre cop les evacuacions; més de 1.000 persones. Les flames, que afectaren el parc natural del Montseny, cremaren 8.757 hectàrees. El dia 11, als boscos del Barcelonès, també es visqué la tragèdia: un foc a la Vallençana va obligar a evacuar la cartoixa de Montalegre, però un dels monjos que no havia pogut sortir-ne prou ràpidament va morir calcinat. Les flames van fer que s’evacuessin també dues urbanitzacions i dos geriàtrics d’Alella. A la Floresta, un altre foc afectà 200 hectàrees i destruí 15 cases de can Cortés. A Barcelona, un incendi de 10 hectàrees obligà a evacuar els milers de persones que hi havia al parc d’atraccions del Tibidabo i nombroses cases de Vallvidrera.

Aquell agost encara tenia reservada una nova desgràcia per als bombers.

El dia 13, un helicòpter que anava a un incendi forestal a Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant va tenir una avaria en plena maniobra d’enlairament i va acabar caient. Els quatre ocupants van resultar ferits i el més greu de tots, Francesc Riocabo, cap de la Brigada de Tarragona, va morir dies després.

El 14 de setembre, un foc forestal iniciat a Nonasp, a la província de Saragossa, entrà a Catalunya empès per les fortes ratxes de vent. Un Pegaso dels bombers de Móra d’Ebre va quedar rodejat per les flames en un camí. Els seus quatre ocupants van morir calcinats. Es tractava del bomber Eusebi Fidel Miró i dels auxiliars forestals Pedro Vicente Mendoza, Jaume Munté i Manuel María Ruíz. El vehicle que els seguia va poder fugir per poc de les flames, encara que també va quedar afectat. Els bombers que hi viatjaven van resultar ferits amb cremades. El foc va afectar un miler d’hectàrees i obligà a mobilitzar 40 dotacions terrestres, quatre helicòpters i hidroavions. Aquella campanya forestal acabà amb vuit morts a Catalunya per culpa dels incendis.

L’estiu de 1998 la Catalunya central va a tornar a cremar. Dissabte 18 de juliol un petit foc de matolls va començar a Aguilar de Segarra, prop del cementiri. Un cop de vent, però, va alimentar les flames i les conduí cap a la serra de Castelltallat. La gran velocitat de l’incendi va fer que en 16 hores es cremessin 1.000 hectàrees. Tot i això, la nit de dissabte a diumenge semblava que el foc ja no presentaria més problemes. Al matí següent se’l donava per controlat i es començà a retirar vehicles. S’havia menystingut el foc: a les 14:54 es detectava una reproducció i una hora després se’l considerava «totalment descontrolat», segons l’informe d’incidències d’aquell servei. En aquells moments començava un segon incendi, a Cardona. El foc calcinava la vall de Coma, travessava el riu Cardener i s’atansava a Navès. Començaven les evacuacions. Al vespre, ja havien cremat, entre els dos incendis, 2.600 hectàrees. No acabaven aquí els problemes; aquell mateix dia, poc després de les sis de la tarda, s’estavellava un helicòpter del Cos a Sant Pau de Segúries. L’aparell havia tocat uns cables d’alta tensió. Van morir el pilot, Fructuoso Prado, i el cap de guàrdia de la Brigada de Girona, Joan Josep García, que havien sortit a inspeccionar una columna de fum. Dilluns, Solsona es veia assetjada per les flames. Els dos incendis s’havien unit. Al migdia havien cremat 7.500 hectàrees però a les 23:30 ja se’n comptabilitzaven 17.000. Finalment, dimarts 21 es va poder controlar el foc, que ja havia arrasat 26.700 hectàrees al Bages.

Des d’aleshores, la campanya forestal més complicada va ser la de 2003.

Al voltant de Sant Joan, Catalunya va viure una onada de calor que va incrementar considerablement el risc d’incendi forestal en tot el país.

Del dia 21 al 25 de juny, els bombers van treballar en uns 500 focs. Els més importants van ser els de les Avellanes i Santa Linya, que va afectar 44 hectàrees forestals (el dia 21) i el de Santpedor (dia 22), que n’arrasà 62 d’agrícoles. El juliol va començar amb l’activació de l’alerta del pla d’incendis, l’Infocat, per la simultaneïtat de 5 focs urbans i agrícoles que van mobilitzar a 67 dotacions terrestres i 19 mitjans aeris, entre tots ells. El dia 13 un foc calcinava 65,8 hectàrees a Caldes de Malavella i gairebé 288 a Castellbell i el Vilar. El dia 18 la ciutat de Girona vivia un bon ensurt: un foc afectava unes 20 hectàrees a la Font de la Pòlvora, obligant a treballar-hi 22 dotacions terrestres i vuit mitjans aeris. I l’endemà, un nou incendi: a Talamanca, Calders i Monistrol del Calders es perdien 162,36 hectàrees. Al mes d’agost va haver diferents focs importants: el dia 5 a Alcover, on cremaren 205,6 hectàrees; el dia 7 a Maçanet de la Selva, on quedaren afectades 81,4 i on va ser necessari evacuar unes 2.500 persones com a mesura preventiva. El dia 10 començava un foc a Sant Llorenç Savall que acabaria unint-se amb un que s’inicià a Gallifa a l’endemà. Entre ambdós, cremaren gairebé 4.200 hectàrees. El dia 12 es van perdre unes 1.500 hectàrees agrícoles a la Granja d’Escarp. Al 13, més focs; els més importants, els que afectaren Tordera i Maçanet de la Selva, que s’acabaren unint i que, junts, calcinaren més de 931 hectàrees. En aquest incendi també es va evacuar un miler de persones; algunes d’elles van haver de ser ateses en haver inhalat fum o en haver sofert crisis nervioses i de fatiga. Finalment, el 29 d’agost hi va haver el darrer gran foc de l’estiu, a Castell-Platja d’Aro, on van cremar 297 hectàrees i on va ser necessari evacuar 10.000 persones d’un total d’11 urbanitzacions i tres nuclis urbans de població.