Un delicte flagrant. París 1949

L’Henry Foissard va sortir gairebé corrents del número 7 de la rue de l’Odéon, de la Maison des Amis des Livres, tal vegada la llibreria més emblemàtica de París en les darreres dècades, a la riba esquerra del Sena. L’Henry era alt i corpulent, tenia la constitució dels Foissard de la Marne, la família representada per en Julien, el germà del seu pare André, que era notari a Reims, migrat i petit. Els amics de la família deien que l’Henry semblava més fill d’en Julien que de l’André.

La primavera semblava haver oblidat els episodis bèl·lics que havien mantingut París en un caos durant tres anys, els anys que va transcórrer l’ocupació nazi, però les persones com l’Henry, que havien format part de la resistència i s’havien forjat supervivents sota l’amenaça de la Gestapo, no. Els resistents com l’Henry ho serien per sempre més, resistents, i mai oblidarien el terror nazi. Fins al darrer dia de la seva vida.

L’Henry va fer el trajecte de dos cents-metres fins al quiosc que queia més a prop de la llibreria encoratjat per la notícia que li havien transmès mentre fullejava un exemplar de Walter Benjamin dins la casa de llibres fundada per la intrèpida Adrienne Monniere. Se li havia apropat per darrere Dominique Sarcey, que freqüentava la llibreria i dispensava una empatia especial per la poesia de Paul Valéry, i li havia deixat caure la bomba:

—Combat anuncia avui que es publicarà La Chasse spirituelle, la gran obra extraviada del teu admirat Rimbaud.

L’Henry es va voler assegurar que no era una broma, tot i que Sarcey no era pas un home de folgances ni de gaire alegries. Precisament el caracteritzava la hirsuta manera de relacionar-se amb els altres i el seu temperament urc.

—És cert el que em dius? —li va preguntar l’Henry, gairebé amenaçadorament.

—Sí, avui dijous, la pàgina literària del diari Combat ho ha anunciat amb tota solemnitat. Pel que sembla, s’ha trobat per fi el poema místic que semblava que l’exesposa de Verlaine havia lliurat a les flames.

A l’Henry, li faltà temps per sortir a correcuita per aconseguir un exemplar de Combat i llegir la notícia.

Havia tingut sort. Adquirí el penúltim exemplar quan encara no eren les dotze del migdia. Dijous 19 de maig de 1949. Com tots els dijous, es publicava una pàgina literària que estava dirigida per un vell conegut seu, també membre de la resistència, i molt proper al partit comunista: Maurice Nadeau.

L’Henry es va col·locar el diari plegat sota el braç i va caminar satisfet fins a la place de l’Odéon, on va seure en una taula de la terrassa d’un cafè a l’atzar per poder llegir tranquil·lament l’article. La satisfacció es va transmutar en emoció indescriptible en copsar a primer cop d’ull a la pàgina literària del dia que hi figuraven alguns versos de La Chasse. Professava una gran admiració per Arthur Rimbaud, el poeta que uns setanta anys abans havia campat per allà mateix, pel Barri Llatí, i havia escrit obres poètiques que superaven, segons el seu criteri literari, Les Fleurs du mal de Baudelaire.

El sol llepava tímidament la plaça que duia el nom del teatre Odéon. La literatura es complaïa en aquells revolts de París, semblava delectar-s’hi i escenificar amb el cisell del temps invisible nous actes de representació literària. El descobriment de La Chasse spirituelle era per a l’Henry la segona gran notícia dels darrers anys després de l’alliberament de França de l’ocupació nazi.

Combat no havia estalviat elogis ni publicitat a la troballa. La bona nova estava redactada amb la solemnitat que mereixia:

La pàgina literària del 19 de maig de 1949 de Combat presenta un document d’una importància i un interès excepcionals. Es tracta d’un inèdit de Rimbaud: La Chasse spirituelle, que es creia perduda després de 1872 i que cap persona ha vist. En realitat, Verlaine, des de Londres, el novembre de 1872, la reclama a la seva esposa, amb qui va viure en malvada intel·ligència. Ella no la hi envia pas i Verlaine pensa que ella li ha fet córrer la mateixa sort que a la correspondència que Rimbaud havia escrit al seu espòs. Estava ben equivocat perquè un rimbaldien notori ha aparegut i ha compartit amb Combat la seva primícia amb reserva. Està servit el misteri que ha acompanyat sempre l’existència d’aquest text i l’extraordinària personalitat de Rimbaud, la presentació per Combat de La Chasse spirituelle arrencarà una polèmica literària d’un enorme interès.

L’Henry va tornar a llegir la darrera frase: «… La Chasse spirituelle va déclencher une polémique littéraire d’un enorme intérêt». No comprenia el que volia dir el seu vell amic Nadeau. Polèmica? Per què? Tal vegada per la seva autenticitat?

Les ninetes dels ulls de l’Henry es van dilatar quan va llegir els disset versos escollits per Nadeau per fer boca acompanyats del retrat de Rimbaud que Vallotton havia fet per acompanyar Le Livre des Masques de Remy de Gourmont.

Havia començat a llegir el primer vers quan el cambrer va acudir-hi a prendre nota. En altres circumstàncies hauria demanat un cafè, però la notícia literària de la descoberta de La Chasse ben bé valia celebrar-la amb una copa. Com que la postguerra estava essent dura, la carestia campava arreu i alguns cafès no disposaven de champagne ni licors nobles, per la qual cosa l’Henry va demanar una copa d’aiguardent. Si bé havien transcorregut dècades des que Rimbaud no caminava per aquells redols del Barri Llatí, era una mena de sacrilegi celebrar l’anunci de publicació del seu inèdit més ambicionat amb un simple cafè, quan l’escriptor era consumidor d’alcohol, tabac i drogues.

Va llegir els disset versos assaborint-los i es va demorar en especial en:

Donner tout pour un meurtre au petit jour au fond d’un parc à Babylone.

Els versos semblaven genuïnament rimbaldiens. Coneixia molt bé la poesia de Rimbaud, l’havia llegida i rellegida, analitzada i sentida, soferta i viscuda, injuriada fins i tot en els moments d’existencialisme lacònic.

El cambrer havia acudit de seguida amb la copeta d’aiguardent. L’Henry la va agafar amb cerimònia i va alçar el braç professant un brindis en veu baixa:

—Per tu, Arthur, per la teva genialitat sempre i la descoberta de La Chasse, per fi.

El primer glop en dejú des de feia estona li va escalfar el tub gàstric i li va robar una lleu ganyota de fortor.

Va continuar llegint. Després dels versos de La Chasse, un home anomenat Gabriel Gros signava un article que explicava la història del poema des que el 1871 Verlaine el reclamà a la seva esposa Mathilde. L’Henry no recordava cap lletraferit o periodista anomenat Gabriel Gros i amb un somrís intern es va imaginar que es tractava segurament de Maurice Saillet, la ploma àcida, culta, irònica, intel·lectual que col·laborava quasi sempre amb diversos pseudònims a la pàgina literària de Nadeau.

Quan va esgotar la pàgina literària, l’Henry va sentir l’escalfament propi de l’espiritualitat humanística davant d’una gran descoberta o vivència memorable. Ell, com tots els grans rimbaldiens, coneguts o anònims, havien esperat sempre l’aparició de La Chasse, el poema que Verlaine havia mistificat mentre estava perdut al cor d’Abissínia i posteriorment sota la terra tocada pel marbre blanc del cementiri de Charleville.

L’Henry havia fet peregrinacions des de Reims a Charleville per seguir les petjades del poeta i n’havia parlat i molt amb el seu oncle, Julien Foissard, l’home de les vinyes i les lletres, del misteri de Bacus sota les celles poblades. I per una sincronicitat celebrada interiorment, l’oncle Julien era a París aquell mateix dijous per negocis de vins i havien acordat trobar-se a mitja tarda. L’anunci del Combat l’hauria sorprès i emocionat tant com a ell mateix. Perquè l’oncle Julien era un rimbaldien heterodox. Això significava que no perseguia el mite de Rimbaud en l’ortodòxia de la seva poesia i el periple vital especial. Ell estava intrigat en l’hermetisme del poeta que es proclamà vident, voyant, més enllà de la bellesa plàstica dels seus versos. Com bé explicava entre els rimbaldiens amics: «Vosaltres us feu un Rimbaud a les vostres imatges inconscients. Jo només vull descobrir-hi el vident que volia comunicar alguna cosa excelsa. I això significa apropar-se a Rimbaud essent ningú».

Gairebé mai ningú contradeia l’oncle Julien quan parlava de Rimbaud amb tanta solemnitat. El gairebé es devia al professor de filosofia, Emmanuel Peillet de Reims. Gran amic de la família Foissard i un minuciós seguidor i col·leccionista de Rimbaud.

*

L’Henry i el seu oncle Julien es van trobar, com ja era escenari habitual de tots dos a París, al restaurant Café de la Paix, al número 12 del Boulevard des Capucines. A en Julien, li agradava el cafè perquè era a la planta baixa de l’Hotel Intercontinental, l’hotel on s’allotjava quan venia a passar dos dies a París amb la seva esposa Marcelle.

En Julien feia metre noranta d’alçada i tenia una complexió robusta, atlètica. Exhibia unes mans dobles i molt de pèl. Pèl blanc que sortia d’arreu com la malesa sobre la terra fèrtil, una exhibició de vitalitat frondosa i certa exuberància; de les orelles, del dors de les mans, les celles, unes celles dobles que es pentinava i retallava sovint, i una cabellera frondosa i cuidada que s’amansia al clatell. Però de tots els trets físics d’en Julien el que més impactava, segurament així seria si haguessin fet una enquesta entre les persones que el coneixien bé, era la intensitat de la mirada d’uns ulls verds maragda espurnejats d’agudesa.

L’Henry s’apropava al metre noranta de l’oncle i també lluïa un tors ample i atlètic. Les mans també eren dobles, més pròpies d’un viticultor del Marne que d’un professor de la Sorbona de París. Però la seva mirada no tenia ni un polsim de la inquisitiva i aguda intencionalitat de la mirada de l’oncle Julien.

L’Henry, que havia arribat primer, l’esperava a la taula on ja li havien servit una copa de vi a petició pròpia. Vivia al Boulevard Saint-Germain, en un petit i solejat apartament, tot sol, la seva soledat era una mescla de misogínia i ascetisme intel·lectual, fet que desaprovava el seu pare André i que mai qüestionava l’oncle Julien.

Es van abraçar i en Julien el va agafar per les espatlles amb les dues mans fitant-lo amb satisfacció:

—Sembla que hem trobat La Chasse spirituelle, Henry. Has llegit el Combat?

—Sí, oncle, jo també he pensat de seguida en tu quan he llegit la notícia poc després de sortir de la Maison des Amis des Livres.

En Julien va colpejar amb els palmells un parell de cops les espatlles del nebot i es va asseure a taula, davant per davant amb ell.

—Hem de ser prudents, però. Es diu que La Chasse era en mans d’un col·leccionista privat que l’ha compartida amb el Combat, però no seria el primer cop que apareix una falsificació de Rimbaud —li apuntà l’Henry, moderant l’optimisme.

—És assenyat el que dius, però provenint del Combat, dirigit per Pascal Pia, i a la pàgina literària de dijous, dirigida per Maurice Nadeau, tot sembla apuntar que es tracta de la veritable Chasse. —En Julien es va acostar per sobre de la taula al seu nebot i en un to de veu greu li deixà anar—: T’he d’explicar una llegenda o faula sobre La Chasse que ben poca gent coneix i quin dia millor que avui, el dia de l’anunci de la publicació i descoberta.

L’Henry va remenar el cap un parell de cops. Al rostre se li llegia certa incredulitat.

—Ja saps que el meu interès per Rimbaud és diferent del teu, oncle. I que les llegendes que versin sobre la seva obra no desperten curiositats extrasensorials, sinó delectances estètiques literàries. En aquest sentit estic més a prop del gust rimbaldien del teu amic Peillet que no pas del teu.

—No t’ho discuteixo pas, però no em negaràs el plaer de compartir aquesta anècdota secreta amb tu avui que La Chasse és una realitat?

En Julien havia arrugat el front i tenia les mans obertes, enormes, rugoses, colrades per la feina a les vinyes.

—D’acord, endavant, t’escolto amb atenció.

En Julien va aclarir-se la veu i va encreuar els dits de les mans sobre la taula.

—La germana de Rimbaud, Isabelle, va confiar després de la mort del seu germà un secret a un dels treballadors habituals de la granja de Roche. Pel que sembla, dies abans de la partida a l’hospital de Marsella novament, perquè la malaltia òssia escanyava, van aparèixer unes escriptures al terra de la granja amb un nom misteriós: Auguste Aphinar. No va aparèixer el responsable dels escrits a terra.

L’Henry va somriure. Aphinar era el misteriós nom de la darrera carta dictada per Arthur a la seva germana hores abans d’expirar i sobre la qual es feien tot tipus de conjectures. Però va deixar continuar l’oncle, tot i que ja intuïa per on anaven els trets…

—A la darrera carta —seguí esplaiant-se en Julien— Rimbaud anomena Aphinar i ningú sap si es tracta d’una companyia naval, el nom del capità d’un vaixell o què volia dir Rimbaud amb aquell nom, excepte una persona.

En Julien es va aturar i va atorgar cerimònia a l’anunci i suspens. Un folgat suspens que va engrandir el maître que els va venir a prendre nota. L’Henry havia anat reüllant la carta mentre conversaven, però el seu oncle no. Per suplir-ho, en Julien va demanar al maître que li recomanés plats. D’una dilatada llista, va escollir unes coquilles de Saint Jacques amb salsa de salmó i herbes d’entrant i un braó al vi de segon. L’Henry el va imitar amb el segon plat perquè el maître havia posat èmfasi en aquesta opció i, de primer, uns ous de guatlla amb tòfona blanca i ceps. Ho regaven, com no podia ser d’altra manera havent-hi Julien Foissard a taula, amb xampany del Marne, no de les seves caves perquè no en tenien, però sí de les de Tellmont de Cumières.

L’oncle va retornar al relat tan aviat com el maître els va deixar.

—Isabelle sí que sabia qui era Aphinar, Auguste Aphinar, perquè el seu germà li ho havia explicat entre dolors i deliris amb la mort alenant-li al clatell.

L’Henry va sospirar i va fer sonor el somriure.

—I ara és quan em dius que era el dimoni.

En Julien va afluixar el cos sobre la taula i es va quedar fitant-lo amb consternació.

—Ho sabies? O ha estat una casualitat?

—El què?

—Que Auguste Aphinar era el diable.

Aquell cop la rialla de l’Henry va ser impúdicament escèptica, però en Julien no es va arronsar.

—Arthur Rimbaud va explicar a Isabelle que, després d’escriure La Chasse, se li va presentar el dimoni en la persona d’Auguste Aphinar i li va reclamar el poema.

L’Henry va fer un gest de negació amb les mans.

—Ja saps que no crec en els aquelarres i tampoc en la visió esotèrica que alguns en teniu, de Rimbaud. El mite del dimoni fet carn és present a la literatura amb el Faust de Goethe i ja des de la Grècia de Bacus als Thiassos…

En Julien el va interrompre amb contundència:

—No, Isabelle ho va amagar sempre, això, i únicament ho va explicar a aquest treballador de la granja, l’Antoine, perquè ell havia descobert els escrits a terra. Isabelle li va mencionar una maledicció que hi havia a sobre de qui llegís el poema i també de qui el destruís, i li va pregar, i això sí que és oficialment reconegut, que anés a recuperar La Chasse a casa de Mathilde Mauté de Fleurville, exesposa de Paul Verlaine.

L’Henry va sospirar un parell de cops i no va abandonar l’àncora d’escepticisme davant aquella revelació de l’oncle per qui professava un respecte i una admiració que únicament s’enterbolia davant les diàspores hermètiques que de tard en tard compartia.

—Doncs, si aquesta llegenda fos veritat, i per cert ja em diràs qui te l’ha feta arribar i com, quan demà es publiqui a tot França La Chasse spirituelle els hospitals i cementeris s’ompliran a vessar, si no havien tingut ja prou hostes amb la guerra.

En Julien no s’immutà amb la incredulitat del seu nebot. En aquest punt era com l’André, el seu germà petit, un home de rigor cartesià i lògica aristotèlica.

—El net de l’Antoine, Guillaume, va treballar una temporada per a mi a Cumières, mentre arreglava les cinc hectàrees que tinc plantades actualment de pinot noir. Quan em va dir que era de Roche, jo li vaig explicar que professava un afecte especial per un poeta la família del qual tenia una granja allí, Rimbaud, i aleshores em va confirmar que l’avi havia treballat per a la «vídua Rimbaud» i havia conegut ja malalt i moribund el gran poeta, a qui havia passejat en cotxe i cavall pels voltants.

En Julien es va detenir abans d’anunciar el final de la contalla. Aquest cop el seu gest semblava més teatral que no pas cerimoniós.

—El dia que el Guillaume se’m va acomiadar, perquè venia a viure a París, on li havia sortit feina, em va requerir en un lloc aïllat per explicar-m’ho. Pel que sembla, el seu pare, Jean Pierre, era un home poruc amb els sortilegis i aquesta mena d’afers i va abandonar-los a ell i la mare als vint-i-dos anys i es va traslladar a Espanya, a una ciutat pròspera de Catalunya anomenada Reus.

—Ja saps prou bé que la ignorància marida bé amb les llegendes i els mites.

En Julien, aquest cop, va somriure.

—Aquí has fet aigua, Henry, el Guillaume m’explicà que el seu pare, Jean Pierre, era un home molt culte i intel·ligent.

L’Henry va arronsar les espatlles.

—I? Què vols dir amb tot això?

—Que sempre ha existit una energia molt fosca al voltant de La Chasse spirituelle.

*

Al Café de la Paix predominava el verd. El verd als davantals dels cambrers, el verd als para-sols, el verd a les cadires, el verd a les cortines… L’Henry va pensar en la paradoxa que el verd, color de l’esperança i la natura, agombolava la contalla del dimoni Auguste Aphinar de l’oncle Julien.

També va pensar, un cop més i ja n’eren uns quants, com era possible conviure amb aquell dualisme com feia l’oncle, tan pragmàtic i terrenal amb el negoci del xampany i les vinyes, i tan esotèric i místic en la condició humana.

—El meu Rimbaud —va explicar-se l’Henry amb un posat circumspecte— no és un Rimbaud de fetilleries esotèriques, oncle Julien. Sí, no et falta raó si parles del poeta «voyant», del vident de la poesia que mesclava la màgia i l’estètica amb el socialisme i la política. No hi ha una intencionalitat mai clara en Rimbaud més enllà d’un talent precoç i gairebé demoníac per les lletres i una intel·ligència proverbial.

L’oncle sentia el pessigolleig a la gola de les bombolles petites i vivaces del xampany de Tellmont mentre mirava i seguia l’explicació del seu admirat nebot Henry, sempre tan escèptic amb la màgia i la no-física.

—El poema que es publicarà —continuà l’Henry— tal vegada s’hagi escrit en unes condicions mentals hipersensibles, el moment en què Rimbaud duu uns mesos per París i beu molt, sobretot absenta, i fuma haixix. Una ment precoç que delira pot crear una cosa excepcional o rocambolesca. Potser les misticitats i intuïcions psicològiques a les quals es referia Verlaine no siguin més que desmesura intel·lectual revestida de simbolismes esotèrics.

—Sí, és possible que així sigui —objectà l’oncle Julien—, però també hi ha la possibilitat que Rimbaud connectés mitjançant les drogues amb altres dimensions de consciència i escrivís de manera mediúmica La Chasse.

L’Henry va obrir els braços com si acceptés la possibilitat i també amb una certa actitud de rendició. Sabia que l’oncle Julien mantindria la dialèctica fins al final. Aquell gest de rendició havia atret el cambrer amb els dos primers plats, que van ser rebuts amb elogis per totes dues parts.

—En el que sí que deus estar d’acord és que Combat, amb Pascal Pia al capdavant i Maurice Nadeau a la secció de cultura, està construint una França veritablement intel·lectual i socialista —va comentar-li l’Henry.

—El socialisme ja va tenir conseqüències funestes amb l’experiment de la Comuna, on per cert va participar el nostre estimat Rimbaud. Tot i que allò va ser més comunisme que no pas socialisme. I el comunisme és una amenaça tan totalitària com ho fou el nazisme.

—Devies estar feliç amb Schuman de president de la República? —va preguntar-li amb certa ironia l’Henry.

En Julien el va mirar de forma aïrada i va deixar caure els coberts assenyalant-lo amb el dit amenaçadorament.

—Escolta, Henry, puc ser conservador, però no m’agraden gens ni mica els covards i molt menys els oportunistes que són covards maniqueus. Vaig estar compromès amb la resistència a la crida del meu admirat De Gaulle que, per cert, no és d’esquerres i va liderar-la. Perquè posa’t bé al cap que la resistència francesa no va ser únicament un moviment d’esquerres, com ara els comunistes volen fer creure.

De sobte, l’oncle va retirar el dit amenaçant i al rostre se li va dibuixar una expressió de sorpresa. Els seus llavis dobles van badar-se com una magrana:

—No pot ser! Quina casualitat!

L’Henry va girar-se perquè l’oncle mirava rere seu, cap a la porta d’entrada del restaurant.

Emmanuel Peillet, acompanyat d’una dama rossa molt elegant, seguia el maître cap a una taula.

—He de convenir —va apuntar l’Henry amb sinceritat— que això és un cop de màgia.

Peillet era una de les autoritats rimbaldianes més autoritzades. Tenia trenta-cinc anys i havia mimetitzat tant la figura de Rimbaud que va viure de lloguer una temporada al quai de Moulinet de Charleville, el carrer on havia viscut la família Rimbaud. Brillant filòsof i professor, havia publicat Philosophie du départ feia deu anys aproximadament i més recentment havia dirigit la primera edició dels poemes de Jacques Prévert. Era, de tots els rimbaldiens de pedigrí que coneixien els Foissard, l’únic que en Julien escoltava amb respecte.

L’oncle va alçar el braç i va fer un gest per fer-se visible. Peillet el va veure i es va atansar a la taula amb l’acompanyant.

—La família Foissard en un dels cafès de més glamur de París, com no podia ser d’altra manera —va dir Peillet, amb un somrís natural i els ulls vius rere les ulleres rodones.

Els dos membres de la família de la Xampanya es van alçar alhora i van encaixar les mans amb ell i la dama rossa, que fou presentada amb cerimònia i una admiració dissimulada per l’amfitrió:

—Els presento Denise Gautier, militant comunista, humanista, i admiradora i bona coneixedora de la poesia del simbolisme.

La Denise anava vestida elegantment amb senzillesa, sense joies ni complements i molt parca en maquillatge. L’elegància d’aquella dona, que era cinc anys més jove que Peillet, era natural. L’Henry va pensar per uns instants en la teoria de l’elegància de Guillem d’Ockham, que afirmava que una teoria era més elegant que una altra si podia explicar el mateix amb menys paraules. Aquesta simplicitat definia l’elegància de la Denise.

—Suposo que el motiu de la conversa d’avui és el de tots els rimbaldians: La Chasse spirituelle ha sortit de l’amagatall —va exposar Peillet un cop en Julien, que esperà que primer oficiés la salutació el seu nebot, havia saludat amb una gentil reverència la Denise.

—T’hem anomenat en la nostra conversa, estimat Emmanuel —va apuntar-li en Julien—. L’Henry i jo mantenim la nostra devoció per un Rimbaud diferent, però en qualsevol cas estem il·lusionats amb la bona nova de la publicació de la seva obra més misteriosa.

Peillet va mirar fugaçment la Denise amb un gest de torbació i es va aclarir la veu abans de parlar:

—Fa dues setmanes, més o menys, que em van deixar llegir La Chasse spirituelle. Va ser una de les plomes del Combat més punyents i intel·lectuals. Els he de confessar que tinc els meus dubtes que sigui l’original de Rimbaud.

L’Henry i en Julien es van mirar amb un gest de consternació.

—No voldria que els plats se’ns refredessin, amics, el xef del cafè no m’ho perdonaria pas —va suggerir Peillet en un to apaivagant—. Si els sembla, després de sopar ens podem reunir per fer un cafè i un conyac plegats.

—No puc estar-hi més acord, Emmanuel —va avançar-se en Julien al seu nebot—. Em sembla que l’Henry també estarà encantat de poder conversar amb vostè i escoltar la seva opinió sobre un text que ja ha tingut la dita de llegir.

Gestos d’assentiment per totes parts i tot just quan Peillet i la Denise iniciaven el gest per tornar a la seva taula, l’Henry, abans de seure a la cadira, li va formular una pregunta que pretenia resoldre un dubte que no volia mantenir durant el sopar:

—Emmanuel, si és que pot respondre’m, la ploma col·laboradora del Combat que li va deixar llegir La Chasse spirituelle no deu ser pas la de Maurice Saillet?

Peillet va afirmar-ho amb un gest de cap i un somriure de complicitat. Li picà l’ullet i va donar-los l’esquena per dirigir-se a la seva taula en companyia de la Denise.

En Julien es va asseure primer i l’Henry es va deixar caure a la cadira amb un gest absent.

—Què estàs pensant, nebot meu, si és que vols compartir-ho?

—Maurice Saillet, íntim del director del Combat, Pascal Pia —s’explicà l’Henry amb la mirada perduda en el plat—. Signa amb pseudònims diversos els articles punyents i àcids. El més intel·lectual i feroç de tots, el de Justin Saget, que signa la columna sarcàstica Billets Doux a Mercure.

En Julien va fer un gest de desgrat i remenà el cap mentre escodrinyava una de les dues coquilles gratinades amb la cullera i l’ajut del ganivet. Abans d’omplir-se la boca, es va trobar la mirada de l’Henry amb aire de sospita:

—Saillet, amic de François Caradec, autor de pastitxos, de falses versions literàries, polemista de la veracitat literària. I Emmanuel Peillet acaba de dir-nos que ha llegit La Chasse i no les té totes… Tinc un mal presagi, oncle. Tal vegada estiguem davant d’una falsificació literària.

En Julien compartia també aquella preocupació. L’Henry va mirar el seu plat i de sobte li va sobrevenir la darrera frase de l’anunci a Combat de la publicació de l’obra inèdita de Rimbaud:

«Està servit el misteri que ha acompanyat sempre l’existència d’aquest text i l’extraordinària personalitat de Rimbaud. La presentació per Combat de La Chasse spirituelle arrencarà una polèmica literària d’un enorme interès».

*

Quan els quatre es van reunir a la taula de Peillet i Denise Gautier, l’ombra de Rimbaud planava per tot París i part del país. L’anunci de Combat havia alçat un rebombori important. El poeta de dinou anys de Charleville, que abandona les lletres i penja els hàbits de poeta «voyant» per anar a fer fortuna, l’explorador de terres hostils africanes i comercial d’Alfred Bardey, el solitari i lúcid francès que s’havia fet amic del ras Makonnen d’Abissínia, al qual els surrealistes i André Breton reclamaven un lloc de privilegi al Parnàs francès, era notícia gràcies a un poema que suposadament Mathilde Mauté, per despit, havia decidit retenir a l’ombra i negar-li la glòria si és que li esqueia.

El Café de la Paix estava ple. Dijous al vespre ja era un avançament del cap de setmana. L’Opéra Garnier, que estava enfront del local, preparava el cap de setmana.

A dins del cafè de color verd fosc i ambientació de finals de segle XIX amb mobiliari més actual, quatre rimbaldians compartien taula per una glopada del destí.

Denise Gautier, que col·laborava en algunes investigacions amb Peillet, amb qui no tenia cap mena de relació especial fora de l’estrictament literària, de seguida es va fer especial per a Henry Foissard. La gesticulació i l’elegància, el progressisme comunista polit i edulcorat, la vivacitat dels ulls castanys, els tirabuixons rossos seràfics… Semblava una dona cisellada en exclusiva per a l’Henry. A en Julien no se li havia escapat aquesta atracció que la Denise exercia sobre el seu nebot predilecte.

Peillet va explicar-los com li havia arribat La Chasse:

—Maurice Saillet em va passar un manuscrit de catorze fulls amb la seva cal·ligrafia i m’explicà que eren una còpia que havia fet d’una altra còpia de l’original de La Chasse que havia fet el llibreter i humanista Marcel Billot. Saillet em contà que Billot li comentà que l’original era en una col·lecció privada i que el col·leccionista no volia desvetllar la seva identitat, però creia convenient no privar el públic d’aquesta joia literària.

L’Henry coneixia Billot molt superficialment, sabia que treballava de llibreter en alguna llibreria i que escrivia i voltava per la Maison des Amis des Livres, però no hi havia parlat mai. En Julien ni el figurava en el seu univers humanista.

—Vaig llegir els catorze fulls que em va proporcionar Saillet. Ho vaig fer uns quants cops i us he de confessar que no hi copso l’ànima de Rimbaud a Une saison o a Les Illuminations. No m’hi vull escarrassar, però sembla un poema de laboratori amb imatges rimbaldianes sense l’esperit del poeta.

—Li ho vas explicar, a Saillet, això mateix? —va demanar-li en Julien.

—Sí, li vaig escriure i li vaig demanar prudència al respecte. Això va ser el 6 de maig. Avui la meva sorpresa ha estat majúscula en llegir el Combat. No n’havia sabut res en aquests tretze dies.

La Denise va avançar-se a l’Henry en l’observació:

—Tretze dies són pocs dies per preparar l’edició d’una obra així. Això fa pensar que Saillet ja havia parlat amb Pia i Nadeau per publicar-la.

—Efectivament —li apuntà l’Henry—, quan Saillet li va demanar l’opinió de La Chasse la publicació ja estava en marxa. Estic d’acord amb vostè, Denise. Però a més: per què Saillet volia la seva opinió si ja la donaven per bona i la publicaven?

—Aquest misteriós col·leccionista i la procedència segurament feien dubtar Saillet —va contribuir-hi Peillet, que estava a gust amb la conversa— i, d’altra banda, Rimbaud és l’autor amb més pastitxos i falsificacions dels darrers temps. La Chasse i la seva història s’hi prestaven.

En Julien ensumava amb ofici un Grand Bas Armagnac. Podia percebre amb un olfacte ensinistrat a la cava familiar l’afruitat fi i equilibrat del destil·lat i, fins i tot, imaginar el raïm blanc originari sobre terres arenoses i ufanoses. Aquest olfacte auguri pels xampanys i alcohols nobles, aquesta sensibilitat intuïtiva, la traspuava també en les lletres.

—Sense haver-la llegit, tinc la premonició, i abans li he esmentat això mateix al meu nebot, que és un pastitx.

—Haurem d’estar atents a les reaccions dels rimbaldians més notoris —va afegir-hi Peillet—. De fet, ja friso per llegir les opinions de Breton, Rolland de Renéville, Henry de Bouillane de Lacoste i la resta.

L’Henry va fer petar la llengua i va deixar anar la darrera frase d’anunci del Combat.

—Generar «una polèmica literària d’un enorme interès» —va apuntar-li la Denise— no és tan important com per què es vol generar aquesta polèmica si és que La Chasse, com Emmanuel tem, és un pastitx.

Va alçar els dos palmells a mitja alçada. Duia les ungles pintades de granat i un senzill anell de plata amb una pedra vermella a l’anular de la mà dreta.

—Si vosaltres volguéssiu que un poema que creieu que està amagat sortís, què faríeu? —va demanar-los amb veu alta passejant la mirada a tots tres.

L’Henry, que la seguia fascinat, va somriure.

—Justament això —va respondre-li amb admiració—. Publicaria un pastitx en què diria que és un original d’una col·lecció privada perquè el veritable original, si existeix, es faci escoltar.

—Exacte! —va exclamar ella, picant-li l’ullet i corresponent a la seva empatia.

—El cas és que La Chasse té una energia especial des que Verlaine l’anomena i Isabelle també ho fa per boca del seu germà —va afegir-hi en Julien.

La conversa es perllongà fins ben entrada la mitja nit. Els brandy, armagnac i cafès desfilaren sobre la taula amb la poesia francesa i Rimbaud de protagonista. Poc abans del comiat i durant els minuts que la Denise i l’Henry es quedaren sols a la taula, perquè Peillet era al lavabo i en Julien s’havia dirigit al mostrador de caixa per pagar el compte, es produí quelcom totalment inesperat per a Henry Foissard. La Denise va cercar amb pressa a la seva bossa de mà una targeta i la hi allargà amb cautela mirant-lo de reüll.

—Hi ha la meva adreça. Pots venir a veure’m quan vulguis i no et vull dissimular que m’agradaria que ho fessis ben aviat. M’agradaria xerrar de moltes altres coses amb tu i gaudir de la teva companyia.

El to de veu assuaujat, vellutat i sensual havia esberlat els debilitats murs misògins de l’Henry, que recollí la targeta i se la desà a la butxaca de l’americana. Una sensació d’excitament gairebé desconeguda el sotragava.

—Celebro haver-te conegut mercès a Rimbaud. Ets casada?

—Per Déu, no! —va contestar-li amb un somriure reprimit—. Una dona comunista intel·lectual no pot anellar el seu cor a les costelles d’un home. M’atreus, Henry, i jo soc així, una dona de passions vitals sense embuts i prejudicis. Ets més jove que jo, però et ben asseguro que el meu cos no desentona amb la teva figura.

L’Henry va envermellir. Esquerp amb les dones i recelós del gènere femení, la Denise l’havia captivat des de l’inici. La Denise va veure que el seu jove partenaire no era precisament un expert en el mite de Don Joan, així és que li ho va posar més fàcil:

—Podem quedar dissabte vinent a casa meva, cap a les vuit, i sortim a passejar.

La Denise era una dama, d’això Henry no en tenia cap dubte, però l’estereotip de dama que ell coneixia no es citava a casa seva amb homes quasi desconeguts. Per uns instants va semblar descol·locat.

—D’acord, a casa teva a les vuit dissabte vinent —va acceptar l’Henry, una mica desconcertat i veient que l’oncle s’apropava juntament amb Peillet.

La Denise li va dirigir una mirada felina i li va recitar el primer vers d’Une saison:

—«Jadis, si je me souviens bien, ma vie était un festin où s’ouvraient tous les coeurs, où tous les vins coulaient».

Ja no van seure a taula i van esdevenir els comiats. Quan Denise Gautier i Henry Foissard ho van fer ni en Julien ni l’Emmanuel van adonar-se de la intensitat de l’encaixada de mà. I cap d’ells va advertir les mirades fulgents de desig que es van entrelligar entre tots dos presagiant la retrobada.

En Julien i l’Henry es van acomiadar a la porta del restaurant poc després. Ho van fer a escassos metres de l’edifici de l’Opéra Gardien i en Julien el va prémer contra el seu pit.

—Molt content d’haver compartit sopar amb tu, Henry. Estarem a l’expectativa del que succeeix amb La Chasse spirituelle. I no triguis tu a fer-me una visita a Cumières. T’ensenyaré les noves vinyes que he posat en marxa.

L’Henry va assentir-hi i li va correspondre, però encara tenia el cap en aquella dona rossa de mirada castanya i elegància natural.

Va veure com l’oncle s’allunyava i, abans d’enfilar el camí cap a casa, va admirar l’edifici de l’òpera. La façana que Napoleó III va encarregar a Charles Garnier mostrava el seu glamur imperial i un estil propi, tan propi, que quan Maria Eugenia de Montijo, l’esposa espanyola de l’emperador, va demanar a l’arquitecte Garnier de quin estil era el teatre, si grec, romà o neoclàssic, Garnier li va respondre: «És d’estil Napoleó III, senyora».

*

El dissabte 21 de maig en què Denise Gautier i Henry Foissard s’havien citat, el món literari francès bullia per causa de La Chasse spirituelle. Els esdeveniments s’havien succeït amb molta rapidesa. Poques hores després de la publicació de La Chasse i en plena cocció de tota mena d’opinions de rimbaldians i literats, enmig de l’emoció dels admiradors del poeta i de l’escepticisme d’alguns humanistes, André Breton havia escrit al diari Combat, en el qual col·laborava habitualment, per denunciar el frau. Ho havia fet poc després de l’anunci, el mateix dijous dia 19 de maig, i havia enviat dues còpies de la carta a dos llibreters per si el diari, com era d’esperar, en retardava la publicació. Una còpia a Henry Matarasso i una altra a Bernard Gheerbrant, fundador de la galeria d’exposicions-llibreria La Hune. Bernard de seguida va penjar la còpia a la galeria perquè fos llegida públicament.

La reacció de Breton havia estat tan ràpida que havia sorprès també els lletraferits francesos. La Chasse encara no s’havia publicat físicament, era en caixes distribuïdes a les llibreries. I la carta era demolidora:

… Je déplore, une fois de plus, pour ma part, que les responsable de cette page puisse tomber dans des pièges aussi grossiers. Il faut, en effet, n’avoir jamais rien entendu à Rimbaud pour oser soutenir que les «quelques phrases» citées sont de lui… Je pense que Combat s’honorerait en déclarant sans tarder que sa bonne foi a été surprise et que l’ouvrage publié sous le titre La Chasse spirituelle est un faux, de caractère particulièrement méprisable…

L’endemà al matí, divendres 20 de maig, dos comediants francesos —Nicolas Bataille i Akakia-Viala— confessaven en una reunió amb el director del diari Le Figaro i altra gent que eren els autors del frau, la qual cosa corroborava la denúncia feta per André Breton.

Els mitjans de comunicació ja parlaven de «L’afer de La Chasse spirituelle» i Rimbaud restava mut sota la terra rellent del cementiri municipal de Charleville, a les Ardenes.

La premonició d’en Julien i l’aguda visió crítica d’Emmanuel Peillet, a qui Maurice Saillet havia deixat llegir el text uns dies enrere, s’havien imposat i La Chasse spirituelle continuava essent un mite arcà. La Chasse publicada era falsa i, fins i tot, «menyspreable», atenent a Breton, però malgrat les fefaents declaracions dels autors del frau, la polèmica seguia viva i semblava atreure totes les mirades de la França humanista i literària, la França de Corneille, Racine, Balzac i Chateaubriand i, sobretot, mantenia Pascal Pia, director de Combat, en la impostura, perquè continuava assegurant que el poema que es publicava era autèntic.

Alertat pels esdeveniments, l’Henry pujava les escales de l’edifici del segle passat del carrer de Buci on residia la Denise. Era el número 4. Pujava els graons lentament, assaborint que molt prop d’aquella casa, en una golfa del número 10, hi havia viscut durant uns dies Arthur Rimbaud. La golfa, en aquell temps, havia estat propietat del poeta Théodore de Banville i l’havia ofert a l’Arthur mentre cercava alguna altra residència que no fos la casa dels Mauté de Fleurville, sogres de Verlaine, on la convivència amb l’esposa i sogres del poeta resultava histriònica i, fins i tot, amenaçant.

L’edifici feia olor de vell i humitat. L’interior de l’escala era ombrívol, únicament una claraboia de vidre al sostre en forma oval deixava filtrar la llum que la brutícia dels vidres permetia. S’hi esbrinava una esplendor passada als passamans de fusta i als ferros de les baranes. L’Henry va pensar en el seu oncle. Julien Foissard repetia que «les coses i les persones tenen un moment àlgid fora del qual només queda esllanguiment d’aquest moment. Únicament l’esperit és aliè al cisell del temps i al motlle de la decadència».

Quan va ser davant mateix de la porta de Denise Gautier, l’Henry va tancar els ulls i va prémer el timbre. No va trigar gaire a obrir-li. Eren les vuit i tres minuts del vespre al rellotge de butxaca de l’Henry.

Una fragància de roses el va colpejar, una fragància acompanyada d’un sentiment desuet de desig que es cargolava entre els rínxols rossos de la Denise i moria al pintallavis vermell que li realçava l’abundància labial. Feia temps que l’Henry no era seduït pel desig. Amb delicadesa, la Denise el va mantenir a la porta de l’apartament i li va pregar uns instants per recollir una jaqueta i la bossa de mà que gairebé tenia a l’abast al rebedor.

L’Henry estava descol·locat, atribolat. Aquella dona de més edat que ell el pertorbava. Tot i que sabia que no era ella, sinó ell mateix qui projectava en la Denise aquell desig, perquè l’Henry era tan epitetià i moralista que subscrivia allò de «ningú no pot ser lliure si no és amo d’ell mateix abans».

Fos com fos, la va deixar passar davant i es va complaure amb el moviment de cames i glutis que un vestit jaqueta gris de primavera amanyagaven.

—He pensat —va suggerir-li la Denise al carrer— que podíem tornar al lloc de coneixença, però aquest cop els dos sols. Et sembla?

L’Henry va assentir-hi. Li hauria semblat bé qualsevol altre lloc si es tractava d’estar amb ella.

—Hi podem anar caminant a pleret i xerrant, si no et sap greu —va seguir la Denise—. Podríem agafar un òmnibus prop de l’Odéon, però si no et sap greu m’estimo més anar-hi a peu amb tu. M’agrada caminar per París al mes de maig.

L’Henry li va somriure i van començar a caminar junts. Quan, al cap de poques passes, van ser davant del número 10, li va apuntar:

—Suposo que saps que Rimbaud va estar allotjat en una golfa d’aquest edifici, oi?

La Denise va somriure-li. El carmí dels llavis contrastava amb la brusa blanca i el corall de dents petites. Tenia els ulls oberts com una lèmur i el maquillatge als pòmuls li feien la fesomia més angulosa. L’Henry va pensar fugaçment que la Denise era massa coqueta per ser comunista. Una creença totalment subjectiva, perquè en el seu imaginari social i intel·lectual les dones comunistes menystenien l’aspecte formal. Eren les Simone de Beauvoir, Aleksandra Kollontai, Federica Montseny… Dones que mitigaren la feminitat com a esquer de seducció dels homes i de les quals transcendiren la bellesa interior i el coratge per ideals de combat.

—És clar —va respondre-li la Denise—, la golfa de Théodore de Banville, on el petit salvatge de Charleville va fer de les seves. Entre d’altres, vendre els mobles per comprar beguda i embrutar-la perquè li desplaïen la neteja i la higiene que associava al costumisme burgès. Fins i tot —això ho va comentar amb jocositat i colpejant amb el colze el braç dret de l’Henry—, expliquen que practicava nudisme a la terrassa, fet que escandalitzava els veïns.

—Un personatge, Rimbaud, viu i mort, perquè suposo que estàs al cas de les darreres notícies de La Chasse? —va preguntar-li l’Henry.

—Sí, és clar, soc rimbaldiana les vint-i-quatre hores del dia, Henry. I no puc entendre que els meus camarades del Combat hagin publicat un pastitx sense garanties. No acabo de veure clar com un poema escrit per dos comediants pot convèncer no sols el director del Combat, Pascal Pia, que és un erudit, sinó també Maurice Nadeau, Maurice Saillet i un editor com Hartmann…

Bufava un oreig suau i la llum s’afluixava entre l’Odéon i el Sena. Entre els sorolls de motors se sentia el cant de crepuscle primaveral de l’ocellada i es començaven a encendre els fars dels vehicles i de les cases.

—Tenia raó el teu amic Peillet de dubtar-ne tant, de l’autenticitat.

La Denise es va aturar i va mirar Henry.

—He estat amb Emmanuel aquest migdia a la Sorbonna on un altre dels nostres, un rimbaldien de casta i oripells, Henry de Bouillane de Lacoste, defensava la tesi que argumenta que Les Illuminations són posteriors en el temps a Une saison en enfer.

L’Henry va fer un gest de sorpresa i la interrompé.

—Les Illuminations posteriors a Une saison? Tots crèiem que Une saison era el testament poètic d’Arthur, escrit a la granja familiar de Roche per fer les paus amb el Parnàs i el karma.

—Doncs Henry de Bouillane demostra que no és així i que Les Illuminations s’escriuen després de 1872, segurament des de Londres el 1873 —s’explicà la Denise, reprenent el pas.

A l’Henry li costà encabir en el seu imaginari rimbaldien que Une saison no fos el comiat poètic de Rimbaud i ho mastegà en silenci. De fet, les dates d’alguns poemes de Rimbaud eren tan arcanes i despertaven tants recels com la seva figura. Pel que feia a La Chasse, per exemple, molts rimbaldiens ortodoxos creien que l’havia escrita la primavera de 1872 i es basaven en els «consells» que Rimbaud donava per carta al seu íntim amic Ernest Delahaye, una carta intitulada Parmerde juinphe 72 escrita mentre ocupava lloguer al carrer Monsieur-Le-Prince. Mentrestant, l’oncle Julien i ell mateix creien que havia estat escrita abans, quan ocupava l’Hotel des Étrangers al Barri Llatí i el poeta estava experimentant amb les drogues com l’haixix i l’absenta…

L’Henry va clavar una mirada entre desafiant i afectuosa a la Denise que va anar acompanyada d’un sospir.

—Rimbaud és l’enigma personificat. Tal vegada per aquest motiu sigui tan atractiu. El misteri atreu —va deixar-li anar l’Henry.

—Encara no em veig amb cor de confessar-te per què soc rimbaldiana —li objectà ella en un to de prudència. I amb un somrís nerviós, alertada per la seva reacció inconscient, corregí—: Però ho faré, no en tinguis cap dubte.

*

Havien deixat enrere el barri i s’apropaven al Sena. La Denise tenia una passa curta i ràpida; mentre que l’Henry, per contra, la tenia llarga i espaiosa. S’havien, però, emmotllat de seguida i també ho havien fet inconscientment en el joc de mirades, en especial l’Henry, que com més anava, més l’atreia aquella dona.

—Emmanuel Peillet m’ha explicat aquest migdia —li contà la Denise— que li va trucar divendres el llibreter i fundador de la galeria La Hune, Bernard Gheerbrant, i que li va confessar que Maurice Saillet li havia telefonat per demanar-li si havia parlat amb André Breton o algú altre de La Chasse spirituelle, però Peillet li va contar una veritat a mitges perquè li va dir que no havia parlat amb ningú des que la hi va passar per veure què li semblava. La mitja mentida és que Peillet només ho ha compartit amb mi i amb vosaltres, tu i el teu oncle Julien.

—He llegit —li comentà l’Henry— que a La Hune hi ha exposada la carta que André Breton va fer arribar al Combat per denunciar que La Chasse és falsa, un pastitx. En tan sols hores, Breton n’ha denunciat la falsedat. Això mateix em sembla també estrany.

La Denise va somriure-li i s’encengué una cigarreta que extragué de la bossa de mà.

—Suposo que no et molesta que fumi, oi? —li demanà amb un aire de satisfacció.

—No, és clar que no. Jo no fumo, però no em fa res.

—Sí que és sospitós que Breton —s’esplaià la Denise— hagi reaccionat amb tanta celeritat i acusi tan de pressa i amb tanta ira. No ho trobes?

—La carta —li respongué l’Henry amb seguretat— és una bufetada als manaires de Combat, cosa que tampoc entenc gaire perquè són intel·lectuals comunistes com ell.

S’havien apropat al Sena i les llums artificials emplaçaven la llum natural. París destil·lava desassossec. La pau havia arribat després de l’ocupació nazi, però hi havia ferides obertes que calia guarir. Exresistents versus excol·laboracionistes. De Gaulle versus Vichy. Fins i tot en els exresistents es produïen dissidències i tensions entre conservadors, comunistes i socialistes. El Sena lliscava impertèrrit a les tensions humanes, llepant els vorals de la ciutat més lluminosa d’Europa. I dins el cor de l’Henry, malgrat Rimbaud i La Chasse, s’hi estava produint un incendi.

—Em consta per Peillet —li observà la Denise en un to distès, però seriós— que André Breton, que milita com Maurice Nadeau a la Fédération Internationale de l’Art Révolutionnaire Indépendant, un òrgan artístic comunista que es va crear amb la complicitat del camarada Trotsky fa onze anys a Mèxic, no es dispensen gaire simpaties. Tot esdevé quan Maurice Nadeau escriu La història del surrealisme i no li envia cap exemplar a Breton, que en aquells moments és als EUA. D’altra banda, Nadeau en l’assaig sembla tenir Breton per una mena de guru intel·lectual autoritari i capriciós, el cap maniqueu dels surrealistes. I pel que fa a Maurice Saillet, l’àcid i cínic Justin Saiget ha fet lliscar tinta a les pàgines de Mercure per titllar Breton també d’envanit i pedant. Fins i tot l’anomena «Richelieu de l’Académie Liberté».

Henry Foissard va riure-se’n.

—«Richelieu de l’Académie Liberté»? Saillet en té de bones! Aquesta ironia quasi sempre malsana, però tan contundent! —li precisà l’Henry.

—I així les coses —hi intervingué la Denise, que treia fum pel nas amb elegància de fumadora experta—, entra en acció Le Figaro. El mateix divendres després de l’anunci de Combat de la troballa de La Chasse i que els dos comediants francesos confessen que són els autors del frau, el director del diari conservador i legitimista de l’establishment —en aquest punt el to de la Denise, la militant comunista, va ser irònic—, Maurice Noël, truca al seu homònim a Combat, Pascal Pia, i aquest darrer, pel que em diu Peillet, li reafirma i perjura de l’autenticitat de La Chasse.

—He llegit aquest migdia l’article a Le Figaro signat per Jean Prasteau titulat «Dos joves comediants han escrit un “chef d’oeuvre” de Rimbaud», en el qual s’exposen tots els fets i la veritable intenció dels joves, que era venjar-se de les crítiques i befes rebudes per part de Saillet i el llibreter Billot en les seves representacions teatrals d’Une saison en enfer.

La Denise es quedà mirant l’Henry.

—T’adones que tot plegat és la història de les revenges? —li demanà la Denise amb una lluor àvida als ulls—. La revenja com a reacció i motor de la història humana.

S’havia aturat i feia les últimes pipades a la cigarreta. A l’Henry, la Denise fumant amb aquell posat li va recordar Lauren Bacall, aquella actriu joveneta que havia actuat magistralment al costat de Humphrey Bogart a Tenir-ne i no.

—Dos comediants —continuà la Denise—, Nicolas Bataille i Akakia-Viala, es volen venjar de Saillet, Nadeau i Billot i fan un pastitx de l’obra de Rimbaud més cercada. Pascal Pia s’empassa l’ham i la publica per seguir essent el rei dels inèdits de Rimbaud. Breton, que té comptes pendents amb Saillet, Nadeau i una mala vibració amb Pascal Pia pels seus pastitxos, aprofita la relliscada per acusar-los i desprestigiar-los. Le Figaro, que manté el pols de la societat francesa amb Combat, aprofita també el frau per furgar a la ferida i desprestigiar el comunisme intel·lectual. No trigarà a dir-hi la seva François Mauriac…

Llençà la burilla a terra i l’apagà amb la sola de la punta de les sabates de taló que li estilitzaven unes cames tonificades dins les mitges.

—Al capdavall, la història d’una revenja —prosseguí la Denise, en un to més circumspecte i lleugerament empipat—. Una revenja rere una altra. I així sempre. Els francesos fem signar als alemanys la rendició de la Primera Guerra Mundial al vagó de tren de Compiègne i els nazis en fan signar la rendició als francesos al mateix vagó amb l’ocupació de França. Revenja. Heus ací el motor de la història de la humanitat: la revenja. «Ull per ull, dent per dent».

L’Henry hi assentí en silenci.

—Revenja de la qual mai s’escapa ningú. A Rússia els revoltats de Lenin i el comunisme acaben amb el tsar i els nobles.

La Denise se’l quedà fitant. Aquella observació era una provocació per al seu estatus comunista.

—De vegades la revenja es confon amb la justícia —en discrepà la Denise—. La revenja és retornar el mal pel mer delit de fer-ho, sense que hi hagi un benefici social, únicament egolatria. La justícia exigeix acció explícita que pot ser confosa amb la revenja. Eliminar la família del tsar i els nobles opressors a Rússia era justícia per tants anys de subjugació i dissidència silenciosa. Però la carta d’André Breton a Combat en què denunciava el pastitx és quelcom més que justícia literària, és revenja i egolatria.

L’Henry se la mirà amb sorpresa. La Denise estava acusant Breton, el pare del surrealisme francès i un dels deu noms de la cultura francesa del moment.

Com si es conjurés amb el moment, una glopada d’oreig va remenar els rínxols sobre les espatlles a la Denise i va refrescar-los els rostres.

—Henry, has sentit mai a parlar d’Auguste Aphinar? —li va demanar en un to de veu incert que desconcertava.

L’Henry va sentir una punxada a l’estómac. El seu oncle Julien li havia parlat d’Auguste Aphinar feia set dies al Café de la Paix. El misteriós Aphinar de la darrera carta dictada per Rimbaud a la seva germana Isabelle el dia abans d’expirar a Marsella.

Va provar de mentir-li, però en creuar-se amb els seus ulls va defallir:

—Sí. El meu oncle me’n va comentar alguna cosa.

Ella va expandir la mirada i va deixar sorgir un sospir sonor.

—Per què m’ho demanes? —li va preguntar l’Henry, que s’havia acostat a ella.

—Perquè aquest és el veritable motiu pel qual soc rimbaldiana. Auguste Aphinar em va acabar per apropar a Rimbaud per sempre més.

S’havien acostat prou l’un a l’altre perquè tots dos poguessin sentir-se l’escalfor dels alens. Ella li cercà la mà dreta amb l’esquerra, perquè a l’altra sostenia la bossa de mà, i ell amb els ulls tancats es va descobrir un peregrí assedegat en els seus llavis cremosos. Quan l’Henry va obrir els ulls, els llavis de la Denise estaven oberts com una magrana del magraner del jardí de l’oncle Julien a Cumières. Va seguir-li l’escot de la brusa blanca amb la mirada i es va imaginar uns pits adamantins coronats per uns mugrons petits. Va sentir que ella li premia la mà.

—M’agradaria que et quedessis a dormir amb mi aquesta nit, Henry —li va demanar amb la veu vellutada.

L’Henry li ho va confirmar amb un gest. Tenia un nus a la gola i dins la ment un esvalot de sensacions que defugien tot el que no fos el contacte amb ella.

—Tu hi creus, en el diable? —va preguntar-li l’Henry, lluitant per retenir les mans que li cremaven de passió.

La Denise va trigar uns segons a respondre-li. Abans de fer-ho el va besar i li va mossegar subtilment el llavi inferior.

—Sí —va contestar-li amb una mirada torbada.

*

Van arribar al Cafè de la Paix cap a un quart de deu del vespre. L’Òpera Garnier lluïa amb tots els llums encesos i les figures daurades dels extrems superiors de la façana central també s’exhibien amb la impudícia de la bellesa imperial desueta. L’Òpera de París era una de les òperes de la vieille Europe i reflectia la victòria del constrenyiment i rigorisme imperial, de les conviccions asfixiants de la burgesia mercantil il·lustrada, tot i que s’oferia al poble i el seu amfiteatre no distingia els culs de pedigrí dels culs d’esquerres. La Denise se la mirà amb recel com feia amb tots els edificis de llinatge i llustres magnes. La paradoxa —i això mateix s’ho havia demanat molts cops en silenci— és que l’atreien homes de tall burgès com ara l’Henry que, malgrat ser un lletraferit, duia a l’aura el glamur d’una família de vignobles i caves.

Els van atendre diligentment malgrat que el cafè estava concorregut i els van fer seure gairebé al mateix lloc on s’havien assegut en Julien i l’Henry feia set dies.

—T’incomoda que sigui cinc anys més gran? —li va demanar la Denise, que s’acomodava a la cadira amb un joc de pelvis.

L’Henry li va fer un gest de negació amb el cap mentre li somreia efímerament.

—M’atreuen les dones madures des que era jove. A Reims em vaig enamorar de la professora de Filosofia de Batxillerat. Es deia Muriel. Era vint anys més gran jo.

La Denise va mirar-lo amb un gest de sorpresa, però ben aviat els seus ulls van mimetitzar el misteri:

—Henry —va qüestionar-li en un to de veu trèmul—, no et resulta estrany que un poema inèdit d’un autor que va morir fa seixanta anys desperti aquesta polseguera?

—Rimbaud desperta passions. No em sorprèn perquè la marxa a l’Àfrica, la desaparició prematura del món de les lletres i el seu tarannà són adob de tot tipus d’especulacions.

La Denise no podia dissimular el desassossec que sentia i es movia sobre la cadira.

—Abans —va començar amb la boca petita i un to de veu fluix— t’he dit que creia en el dimoni i t’he demanat per Auguste Aphinar.

Es va detenir en aquest punt i va fer un parell de rogalls per aclarir-se la veu mentre l’Henry l’observava amb aquella mescla de desig i interès.

—Amb Emmanuel Peillet i altres rimbaldians hem estudiat durant uns anys la darrera carta que Rimbaud va dictar a la seva germana Isabelle a l’hospital de Marsella poques hores abans de morir. La coneixes?

L’Henry havia encreuat els dits de les mans a l’alçada de la boca i se sostenia amb els dos colzes sobre la taula.

—Sí, la conec bé. Un deliri. El sofriment, la medicació, la morfina… No té cap mena de sentit, tret de la seva intenció ferma de retornar a l’Àfrica. Pel que sembla, el cor de Rimbaud s’havia quedat en aquelles terres inhòspites.

Els van prendre nota abans que la Denise pogués explicar-li la revelació més desconeguda i insospitada del seu poeta preferit.

—En la darrera carta, el seu darrer missatge públic, Rimbaud anomena cinc lots de dotze «dents» en total abans de sol·licitar un canvi de «servei» i escollir Aphinar. El 12 en numerologia és el número de la perfecció i l’harmonia, representa la mesura del temps, calendaris, rellotges, són les dotze tribus del Senyor, els dotze apòstols de Jesús… El 12 és perfecció i harmonia, el cel, podríem afirmar. Rere aquesta simple descripció de dotze dents, unes breus línies per demanar els serveis d’Aphinar i embarcar-se. Rimbaud renuncia a la perfecció i l’harmonia, i demana el diable, Auguste Aphinar, poc abans d’expirar.

—Ara mateix —va començar a comentar-li l’Henry—, em recordes el meu oncle Julien amb aquesta afició per trobar hermetismes arreu. —Va obrir els braços mantenint els colzes en el mateix punt i ho va acompanyar d’una cara d’incredulitat—. I per què no pot ser un mer deliri d’un home empatxat de sofriment i morfínics? I en el seu deliri esmenta dents, tal vegada lots de queixals de marfil d’elefant com els que havia comerciat a Aden o Harar i menciona algú anomenat Aphinar, que havia conegut en la seva dilatada aventura africana, algun capità de vaixell o, fins i tot, el nom d’un vaixell o petita companyia naviliera.

La Denise remenava el cap mentre l’escoltava.

—Per què —va preguntar-li l’Henry amb un deix díscol— no pot ser un mer deliri de Rimbaud? Per què aquesta dèria de mistificar el poeta?

La Denise anava a respondre-li, però la va interrompre una mena de discussió que s’estava produint en una taula propera entre dos homes i el maître. Aquella discussió va acabar per centralitzar l’atenció de bona part de les taules del cafè, perquè el to anava augmentant i va requerir la presència del gerent, un home gras amb vestit fosc.

La discussió, per a la sorpresa majúscula de tots dos, versava sobre Rimbaud. Pel que podien haver deduït de les veus que els arribaven, els dos homes havien demanat al cambrer si podien compartir al cafè l’emissió del programa radiofònic «La Tribune de Paris», en el qual es debatria sobre «l’afer de La Chasse spirituelle», i el cambrer s’hi va negar. El gerent els va oferir la possibilitat de passar a sopar a una sala adjunta per poder escoltar la retransmissió en directe del conegut programa d’Émile Dana sense molestar la resta de comensals.

La Denise i l’Henry es van mirar estupefactes per aquella sincronització i van demanar al gerent si podien també seguir el programa a la saleta esmentada i sopar-hi. El gerent va acabar assentint-hi amb un gest de desgrat. Allò afectava la rutina de feina del restaurant.

Els van vestir amb celeritat dues taules. En una hi havia els dos homes que havien iniciat la petició. Un era molt alt i tenia els cabells blancs, l’altre era més o menys de la mateixa edat, cinquanta anys, calb i més aviat doble. Anaven ben vestits i traspuaven un aire de cultura.

—No em diràs que això també és una casualitat —li va demanar la Denise a l’Henry, picant-li l’ullet—. Una retransmissió de «l’afer de La Chasse spirituelle» aquí, al cafè, tu i jo, dos rimbaldians…

A dos quarts i mig de deu s’inicià la retransmissió. Un cambrer va apujar el volum a petició de l’home alt i cabells blancs. L’Henry va percebre amb un cert malestar que aquell individu reüllava sovint la Denise.

Émile Dana va presentar els tertulians que hi intervenien: Claude Mauriac, representant la pàgina cultural de Le Figaro; André Maurois, escriptor i membre de l’Académie Française; André Chamson, humanista i periodista, i Stanislas Fumet, periodista i lletraferit.

Al debat hi havia present la mateixa energia viva que circumda «l’afer de La Chasse spirituelle». Els tertulians es mostraren amb mesura i una certa precaució. Potser fou Stanislas Fumet el tertulià més contundent i incisiu amb la tesi que semblava majoritàriament acceptada que el text era un pastitx, un fals Rimbaud. Fumet deixà anar: «C’est trop Rimbaud pour être Rimbaud» (És massa Rimbaud per ser Rimbaud).

L’Henry va aplaudir la frase i va xiuxiuejar a la Denise:

—Però si és Rimbaud i no pas Lautréamont o Baudelaire, per què no havia de ser massa Rimbaud?

—Significa —va especificar-li la Denise en to d’aclariment— que el text és una combinació del Rimbaud conegut. Denuncia que no aporta imatges noves de Rimbaud, un poeta que com bé saps innova en cada poema, mentre que la presumpta Chasse és un collage del Rimbaud conegut.

El moment àlgid va arribar quan el conductor del programa va anunciar que s’incorporava via telefònica a l’emissió Pascal Pia, el director del Combat i màxim responsable de la publicació del text que fins al moment havia defensat a capa i espasa l’autenticitat del poema.

Émile Dana ho va anunciar amb una sincera expressió d’agraïment interrompent André Chamson:

—«I bé, em disculparà André Chamson, d’interrompre’l, però tenim aquí el mateix Pascal Pia. L’hem estat cercant per telèfon a tot París per tenir-lo amb nosaltres. Estic feliç que pugui ser amb nosaltres».

Tot seguit la veu del narrador del programa el saludà també i l’incorporà a la tertúlia amb la pregunta de les seves declaracions publicades aquell mateix dia a Le Figaro, en què es deia que ell havia explicat al director de Le Figaro, Maurice Nöel, que «el text [La Chasse] que presentava era una previsió de la còpia de l’original que coneixia des de feia trenta anys».

La Denise va allargar la mà per sobre de la taula esquivant els coberts i plats, i va cercar l’avantbraç fort de l’Henry. El va prémer mentre li deia en un to gairebé inoïble:

—Des de fa trenta anys que sabem del cert que hi ha un parell d’originals de La Chasse spirituelle, l’autògraf original de Rimbaud i la còpia que en va fer Paul Verlaine. No m’estranyaria, i aquest matí ho discutíem amb Peillet a la Sorbona, que la publicació d’aquest pastitx sigui un ardit del mateix Pascal Pia per provocar l’aparició de l’original.

L’Henry se la mirà mentre la seva orella escoltava les primeres paraules de Pascal Pia a la ràdio. Entre pensament i pensament, en l’escletxa de buit que cus l’activitat de la ment, Henry Foissard va rescatar del mateix buit una mena de sensació. No tenia cap forma ni etiqueta, no era res sòlid, era tan sols una emoció difusa. Una emoció de misteri i també de perill.