El secret de l’avi Antoni

Els cofins ploraven oli i aigua aixafats l’un a sobre de l’altre a la premsa de ferro que havien forjat al taller Blanch de Reus. En Lluís s’imaginava que eren les llàgrimes de dolor dels cofins premsats. L’avi Antoni Esteve li explicà que havien emplaçat aquella enorme premsa el 30 de desembre de l’any 1892, l’any que la ciutat de Reus col·locava l’estàtua eqüestre del general Prim a la plaça del mateix nom. L’avi explicava, cofoi, la sincronia. Perquè l’avi Antoni, com a descendent d’un llinatge d’oripells de Reus i liberal, era un admirador del general Joan Prim i Prats.

La mixtió d’oli, aigua i impureses lliscava pels cofins fins a la banyera de la carreta sobre la qual s’apilaven un a un, enfilats a l’eix d’acer pel forat del centre de cada cofí, per evitar així que s’escolés sota la premsa. Malgrat que encara no era oli pur, la mixtió que recollia la banyera ja reflectia les tonalitats daurades de l’oli verge d’oliva.

A en Lluís li agradava sucar el dit índex a la banyera i, en treure’l, veure regalimar aquella mixtió greixosa des de la punta del dit fins a la base, mentre la caixa de bombes hidràulica feia pujar el pistó que empenyia la columna de cofins amunt i avall la premsa, emetent aquell so recalcat i mecànic.

L’espectacle del premsat assolia el punt àlgid quan en Jaume de Roso, el «Parador» (nom que rebia el responsable del molí), adreçava els cofins amb un perpal de fusta de pi, tensant la seva musculatura gegantina. Els cofins s’adreçaven perquè tenien un cert joc i amb el premsat podien relliscar. Això no ocorria sempre. Únicament quan la pasta de les olives duia més aigua del normal, ja fos perquè havia plogut dies abans de la recol·lecció i les olives venien inflades, o perquè eren varietats d’olives més proclius a retenir l’aigua, com ara l’oliva farga.

En Lluís admirava la perícia i la força que demostrava en Jaume adreçant la cofinada, el peu d’olives —així s’anomenava cada premsada: «parar un peu d’olives».

A l’almàssera del senyor Antoni Esteve, l’avi d’en Lluís, tot era grandiós: la premsa, la batedora on es removia i escalfava la pasta de les olives, el roll o mola de pedra que les triturava en un circuit circular, fent palesa aquella perfecció universal de l’esfera grega, el circuit de corretges de cuir que movien els engranatges… Tot era repetitiu, periòdic, mecànic, i evocava un univers endreçat i organitzat, res pledejava amb res; un univers perfectament explicable i lògic, newtonià, cartesià i lliscós, sobretot això darrer, llisquent, perquè l’oli és un greix finíssim.

De manera que en Lluís es va alletar amb la visió mecànica del món, admirat pels ginys que feien moure el molí d’oli de casa on passava moltes estones. Quan arribava de l’escola, deixava la cartera a l’habitació, berenava amb l’àvia —uns berenars memorables que els dietistes d’avui desaprovarien pels ingents continguts de sucre, però que eren un regal per als sentits—, feia els deures i, cap a dos quarts de set, baixava a l’almàssera. Era l’hora de més bullici, perquè els pagesos feien l’entrada d’olives de la jornada, però el xivarri no el destorbava de seguir el circuit de les olives des que el roll les esclafava fins a la premsa, on els cofins gemegaven en silenci i s’obtenia aquella mixtió d’oli i aigua.

Potser per aquesta visió tan mecanicista de l’almàssera en el seu inconscient, en Lluís va trigar una pila d’anys a poder desempallegar-se de la idea d’una gènesi universal mecànica i controlada per un déu arquitecte, com el GADU dels maçons, però amb les barbes blanques de les lectures bíbliques.

Tenia dotze anys el dia que l’avi Antoni Esteve li va revelar el secret. Un 12 de desembre de 1980, l’any de les primeres eleccions democràtiques al Parlament de Catalunya, en què va guanyar Convergència i Unió i que van dur Jordi Pujol a la presidència de la Generalitat amb el suport d’Esquerra Republicana i de la UCD-Centristes per Catalunya. En Lluís era un infant amb algunes idees ja preclares, com ara que l’Univers, a més de mecànic i endreçat, era molt gran, gairebé infinit, atapeït d’estels i constel·lacions, planetes i nebuloses com les de les il·lustracions dels llibres de la biblioteca de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros i que el llenguatge era allò que ens humanitzava i ens permetia organitzar el pensament i ens diferenciava dels animals.

El secret de l’avi esperà que les campanes de l’església toquessin les nou del vespre. El fred emblanquinava els carrers i el darrer dels pagesos que els venia les olives havia descarregat els deu sacs sobre el carretó que en Ricardo, l’ajudant d’en Jaume de Roso, empenyia cap a la bàscula. Allí, l’avi Antoni, amb les ulleres a la punta del nas, movia els pesos amb els dits i afinava la pesada davant la mirada condescendent del pagès, que sabia que al molí de l’Esteve eren honestos amb el tema de les pesades i els diners i això era la base —deien el pare d’en Lluís i l’avi Antoni— de la prosperitat i l’absència de maltempsades.

L’Antoni i el seu fill únic, també Lluís com el net, eren taxatius amb la moral dels negocis. Maximitzar els guanys sempre, sense excuses, però sense estafar ni enganyar proveïdors ni clients. «La pela era la pela», però amb moralitat i bons costums. A més hi havia una rebotiga moral cristiana en el comerç dels Esteve que reforçava l’ètica de les bones pràctiques comercials. Robar no només no era ètic, sinó que a sobre era pecat.

Amb la pesada consumada, en Ricardo estirava el carretó amb aquella pila de sacs de roba de quaranta quilos llargs cadascun i els treia al pati de fora, contigu a l’almàssera, on hi havia una bona pila de sacs l’un al costat de l’altre i amb les boques deslligades i obertes per evitar que les olives es florissin, mentre l’avi feia l’albarà d’entrada, hi anotava la pesada i el preu del quilo d’olives, que variava en funció del rendiment d’oli de les olives, o sigui, el percentatge d’oli que s’obtenia d’un quilo d’olives.

També al pati de fora hi havia un ordre important. Els sacs estaven alineats i es mantenien drets l’un amb l’altre. Les entrades més velles d’olives estaven més a l’abast perquè havien de ser les primeres a moldre’s i evitar així que s’envellissin més i l’acidesa i els paràmetres de l’oli se’n ressentissin. Per obtenir un bon oli, el senyor Esteve prioritzava moldre les olives al més aviat possible i evitar-ne la fermentació dins els sacs.

En Lluís va seguir en Ricardo fins al pati. Allí s’hi va afegir en Roso per ajudar-lo a descarregar. En Jaume de Roso era com un colós. Alt, fornit i amb una rialla perenne. Tenia els cabells blancs, frondosos i sempre anava en màniga curta. Val a dir que a dins del molí la temperatura era elevada. La caldera que alimentava el circuit d’aigua calenta cremava des de les sis del matí. S’alimentava de sansa, la pasta seca que quedava als cofins després de la premsada i que descofinaven els treballadors en un munt a un altre pati annex al qual s’acumulaven les olives. Quan el munt era prou gran, a palades, el carregaven a un remolc i el duien amb el tractor a casa Campos de Móra d’Ebre, una casa comercial de solera de caire comarcal, que tenia també una almàssera d’oli, però de dues premses i una extractora d’oli de sansa. Els Campos compraven la sansa de gairebé totes les almàsseres dels pobles veïns.

La caldera que escalfava el circuit d’aigua l’encenia el pare d’en Lluís. Era ell qui s’alçava i, amb el barnús de llana sobre el pijama, baixava al molí, que era a la planta baixa, carregava de sansa la caldera, hi afegia uns encenalls i hi introduïa un paper de diari encès. La combustió era quasi immediata. La sansa té un poder calorífic i igni espectacular, i més encara la procedent de les almàsseres de cofins on una part de l’oli quedava a la pasta en el procés de premsat i que era l’oli que extreien les fàbriques extractores com la dels Campos de Móra d’Ebre.

El pare se’n tornava al llit una horeta més un cop la caldera estava encesa. D’aquesta manera, els treballadors començaven amb el circuit d’aigua calenta a punt. A les vuit en punt, el soroll rònec del roll i el de la caixa de bombes despertava en Lluís i la seva germana. La remor pujava des de sota, ofegada per les parets i la distància, fins al dormitori dels infants, que s’abocava al pati on s’acumulaven els sacs d’olives. Cinc o deu minuts després, hi entrava la mare i els encenia el llum, però ja estaven desperts, tot i que la germana d’en Lluís, l’Anna, sempre feia el ronsa.

*

L’avi donà l’albarà de l’entrada d’olives al client i es va apropar a en Lluís, que treia el cap per la porta que donava al pati mirant com en Ricardo i en Roso descarregaven els sacs. L’avi tenia els ulls encesos rere les ulleres de pasta, que únicament es posava per llegir o pesar a la bàscula.

—Quan en Roso i en Ricardo marxin t’ensenyaré una cosa. Serà un secret entre tu i jo —li va dir gairebé a cau d’orella i en un to de confidencialitat que el va sorprendre. S’havia ajupit per mirar-lo als ulls i l’agafà càlidament per les espatlles—. És un secret —va prosseguir l’avi, amb la veu modulada— que he guardat des de fa molts anys, des que encara no havia conegut l’àvia i estava treballant a Reus. Serà una gran responsabilitat per a tu, perquè ningú més, tret de tu i de mi, no en sap res.

L’avi s’alçà i es va retirar cap a la bàscula reüllant el net amb un somriure enigmàtic i còmplice. En Lluís es va quedar immòbil. L’emoció i el misteri el van emmordassar fins al punt que va trigar uns minuts a bellugar-se.

*

En Lluís es va asseure en una de les cadires que utilitzaven per esmorzar els treballadors i va mirar l’avi amb estupefacció. L’avi era el seu padrí. L’admirava. Era molt culte, i afectuós amb els seus dos únics nets, ell i l’Anna.

Mentre l’avi repassava les entrades de les olives de la tarda al talonari d’albarans, fent temps fins que en Roso i en Ricardo marxessin, en Lluís es va entretenir jugant amb un parell de suros amb què tapaven el vi dels àpats, delerós de conèixer el secret.

La veu doble d’en Roso es va fer sentir més tard del que hauria volgut. Estava impacient perquè marxessin i que l’avi li desvelés el secret. En Roso es va posar un tres quarts de llana i una bufanda. El seguia en Ricardo amb un anorac vermell i un passamuntanyes marró. Es van acomiadar i van sortir per la porta lateral de doble full que donava al carrer de Santa Anna —avui Rafael de Casanova—, i que era per on els pagesos descarregaven les olives.

Les bombetes del molí estaven totes enceses, però les màquines estaven aturades, tret de la batedora, que emetia una remor rònega que no tenia res a veure amb la resta de sorolls més contundents de les altres màquines. Les pales d’acer inoxidable s’endinsaven a la pasta d’olives un cop i un altre per preparar-la.

La fragància de l’oli verge d’oliva ho embolcallava tot i s’hi estava bé, de temperatura. A fora, el fred urc de la cubeta de Móra la Nova, a aquelles hores, mossegava. Es feia estranya la quietud, allà a dins.

L’avi Antoni va demanar-li que el seguís i el va acompanyar fins a la cambra on hi havia les bassetes de decantació de l’oli, unes basses d’obra, rectangulars, folrades de manises vermelloses. En aquestes bassetes —eren tres— l’oli feia el circuit de decantació i, per una aixeta que hi havia al cul de la primera basseta, s’eliminaven l’aigua i les impureses que havien escopit els cofins sota la premsa. L’oli, com que té menys densitat, hi sura.

La cambra de les bassetes estava tres esglaons d’escala de fusta per sota del nivell de l’almàssera, i en un racó hi havia la caldera. Allà dins hi feia més calor. L’avi li havia explicat que aquell plus de temperatura ajudava la decantació de l’oli en les tres bassetes. Aquell petit recinte era l’únic lloc on en Lluís no es deturava. El pare l’anomenava «l’infern», perquè hi feia molta calor. I, segurament per una analogia inconscient amb l’infern del catecisme, en Lluís s’hi va mantenir sempre a distància.

—Compte, que no caiguis! —li va advertir l’avi, que baixà primer i li donà la mà per ajudar-lo. Tot i que tenia dotze anys, com que les escales eren de fusta estretes i plenes d’esquitxos d’oli, havia de vigilar de no relliscar.

L’avi el va agafar per les espatlles i el va mirar cerimoniosament. Tenia uns ulls de color de mel clara sota unes celles dobles i grises.

—El que avui t’ensenyaré només ho sabrem tu i jo. Només tots dos aquí a casa. Ni l’àvia ni els teus pares ho saben. Sabràs guardar-ne el secret?

Ho va anunciar tan seriosament i alhora amb tanta emoció que el va intimidar. Però li feia molta il·lusió compartir un secret en exclusiva amb l’avi. Era el segon secret que li confiaven. El primer, l’Anna, la seva germana. Havia amagat uns sugus en un racó de l’armari del dormitori, perquè els pares els tenien racionats els dolços per la càries, que en aquell moment era com una pandèmia, fins al punt que, de tard en tard, a l’escola feien que tots els alumnes glopegessin fluor al pati, en uns gotets de plàstic.

Va respondre-li, amb un nus a la gola, que estava disposat a guardar silenci i, tot seguit, l’avi es va agenollar, va picar amb els nusos de la mà dreta un parell de cops sobre una manisa encastada a terra. El soroll buit va fer-li repetir la picada dos cops més al mateix lloc per assegurar-se que era el punt exacte del secret i li va somriure.

—Vine, apropa’t!

En Lluís es va agenollar al seu costat, tremolant com un pàmpol d’emoció. L’avi va alçar la manisa i va introduir les mans al buit sense apartar la seva mirada afectuosa del seu net. Va treure’n un cilindre metàl·lic de dos pams de llarg i dos dits de diàmetre, i va somriure amb una mescla de satisfacció i misteri.

—Recordes que et vaig explicar que abans de la guerra vaig treballar a Reus, que era la ciutat de la meva mare, l’Assumpció Pascual, i que estudiava francès al Centre de Lectura?

El noi va assentir-hi amb el cap sense treure els ulls d’aquell cilindre que relluïa i els reflectia.

—Aquí a dins —va explicar-li amb el rostre resplendent i els ulls encesos— hi ha un poema original, amb cal·ligrafia de l’autor, d’un escriptor francès molt important. És un poema que molta gent ha estat buscant des de fa molt temps. És un llegat del meu professor de francès del Centre de Lectura. Jean Pierre, es deia. Me’l va llegar i em va demanar que el guardés sempre, en secret, fins que trobés la persona que em rellevés per fer-ho.

En Lluís tenia una afició no gaire habitual per les lletres, atesa la seva edat, i no va dissimular un rictus d’estremiment. I l’avi, que tenia el do de llegir la ment de les persones, el va acabar de submergir de seguida en l’emoció de la revelació:

—Aquest poema que hi ha aquí a dins —va seguir l’avi— no és un poema qualsevol. Es titula La Chasse spirituelle, que vol dir ‘la caça espiritual’. El va escriure Arthur Rimbaud, un nen precoç de les lletres que va abandonar la literatura als dinou anys i avui és reconegut com un dels més grans poetes d’Europa.

L’avi va fer un rogall i es va aclarir la veu. Va reüllar la porta de la cambra de les bassetes i va abaixar encara més la veu:

—Aquest poema, Lluís, és una mena de conjur màgic escrit en vers que no has de llegir ni deixar que altres ho facin —va afegir l’avi amb solemnitat. I tot seguit va tornar a desar el cilindre a dins el buit i va tornar-hi a col·locar la manisa.

En Lluís estava entre espantat i decebut, perquè l’avi no li havia mostrat el manuscrit del poeta. Però no va recriminar-li-ho. Va comprendre, malgrat l’edat, que hi ha secrets que no es poden desvelar de sobte sinó que s’ha de fer a pleret. Allò no era com els sugus de l’amagatall de l’Anna. Era una mena de grimori com el dels contes i llegendes de bruixes que l’avi els llegia a les nits per fer-los venir la son. L’avi li desvelava una cosa tan important que ni l’àvia ni el pare, el seu fill, o la mare coneixien.

La fragància de l’oli nou s’havia ensenyorit de l’ambient i des d’aquell moment l’oli d’oliva i Rimbaud li van quedar lligats per sempre més en la consciència.

Amb els anys, en Lluís es va anar demanant si l’afició que havia tingut sempre per l’almàssera de casa estava relacionada amb el secret del poema de Rimbaud a la cambra de les bassetes. Una atracció magnètica i invisible que treballava molt abans de la revelació de l’avi.

Molts cops després de la revelació del secret i sobretot amb la mort de l’avi, tres anys després, en Lluís es demanà per què un poema amb propietats màgiques estava amagat en un lloc com l’almàssera, on la física més newtoniana i lògica s’imposava a l’espiritualitat màgica. El poema de Rimbaud li va marcar la vida, perquè un secret important és un ritu que condiciona l’existència. En Lluís va haver de conciliar la vida quotidiana amb ser el manescal del secret de l’avi i això ho va fer extensiu a altres àmbits per evitar les topades entre el conscient i l’inconscient. Així, per exemple, i pel que feia al molí de casa, transmutà el procés de l’obtenció d’oli d’oliva mitjançant procediments mecànics en un procés alquímic que s’adeia més al secret. Al cap i a la fi, els alquimistes eren químics primigenis.

El secret de l’avi va tenir un efecte molt important en aquell vailet de dotze anys. Li ensenyà a conciliar els dos mons, el prosaic i el màgic, amb els conceptes i les paraules de manera precoç. I això mateix, com podeu imaginar, ja era màgia.

*

La nit del 12 de desembre de 1980, el dia que l’avi li va revelar que a la cambra de les bassetes d’oli s’hi amagava un poema inèdit de Rimbaud, va ser especialment desconcertant per a en Lluís.

Aquell divendres no va menar paraula durant el sopar. No deixava de mirar l’avi, que de tard en tard li dedicava un somriure efímer o una llambregada de complicitat.

Va escrutar sovint els rostres de tota la família asseguda a taula —el pare, la mare, l’àvia i l’Anna— i no hi va descobrir cap indici de sospita del que havia succeït a l’almàssera feia una hora. El secret el lligava al seu padrí d’una manera més especial encara, transcendia la reverència afectuosa que li tenia i semblava com si, envoltats de la família, tots dos poguessin parlar-se amb un llenguatge arcà de petits gestos i mirades espremudes. Els secrets, i això ho saben molt bé les religions i les fraternitats, creen complicitats més enllà dels noms i les formes.

En acabar de sopar, se’n va anar al dormitori de seguida i va gitar-se al llit. L’Anna es va quedar l’estona que tenien assignada pels pares asseguda al balancí davant la llar de foc de la sala d’estar, i en Lluís va poder gaudir aquella estona a soles. Se sentia descol·locat.

Estava content per la confiança de l’avi, però alhora se sentia inquiet. Per què havia d’amagar-se un poema sota les manises del molí d’oli? Per què l’àvia no ho sabia? Ni el pare. Per què el professor de francès del Centre de Lectura li n’havia encomanat la guarda i custòdia? Una successió de perquès el va solcar fins que va aconseguir recordar el nom del poeta: Arthur Rimbaud.

Va saltar del llit esperonat per la troballa. Es va felicitar per la seva memòria i va dirigir-se ràpidament a la biblioteca de casa, que era una habitació folrada d’estants atapeïts de llibres, amb la taula del despatx del besavi de Reus —també anomenat Antoni i que havia estat batlle de la ciutat— i una taula braser amb tres cadires al voltant. Va estirar el banquet de fusta per accedir als estants més elevats i s’estiregassà fins al volum dotze de la Gran Enciclopèdia Catalana, la llustrosa i flamant enciclopèdia verda i en català que l’avi havia adquirit feia un any per compromís humanista i que havia sortit a la venda feia ben poc.

L’avi es jactava d’haver estat una de les cent primeres persones del país a subscriure-s’hi. Una fita cultural i humanista que fou rebuda amb molta efusió pels lletraferits catalans després de quaranta anys de dictadura i quatre de transició. Just en aquell instant, amb el volum dotze a les mans i la mirada excitada, va entrar el pare i va esberlar-li el lleure.

Se li va apropar. En Lluís, inconscientment, va dissimular el voluminós llibre verd entre els braços i el pare, amb la seva veu rogallosa pel tabac, efectivament, li va demanar:

—Estàs bé, Lluís? No has obert boca en tot el sopar i sembles nerviós.

El pare era una d’aquestes persones que semblava no ser-hi, però estava en tot. Era molt àgil mentalment, sobretot amb els números, però ni l’avi ni tampoc els germans escolapis on havia estudiat havien aconseguit fer-li estimar les lletres. El pare era comerciant i home de números, de cinegètica i biologia, de política i sociologia. Un home xorc de lírica i literatura, però amb una cultura vastíssima pel que feia a les ciències naturals.

En Lluís va treure l’aire i amb la llengua balba va respondre-li:

—Sí, pare, estic fent un treball a l’escola i anava a consultar l’enciclopèdia.

Els pantalons de pana doble del pare li van fregar els braços tancats sobre el volum verd. Va passar-li la mà pels cabells mentre li formulava la pregunta:

—I de què és el treball?

La pregunta el va tenallar. La por li va florir al cor com l’atzavara. Si li mentia i el pare veia a la coberta que era el tom que comprenia els termes des de «Pos» fins a «Rz» podia posar en perill el secret de l’avi. Però si li explicava que era Rimbaud el que cercava, també li encenia la llum d’una possible revelació. Així doncs, en Lluís va respondre-li amb ambigüitat. Ell encara no n’era del tot conscient, però l’ambigüitat és la manera més cerimoniosa i menys resistent de no descobrir-se mai.

—És un treball sobre poetes.

El pare li va somriure. Tenia els ulls verds maragda i era gairebé calb. La mare presumia sovint que el pare tenia el mateix color d’ulls que Paul Newman. I és ben cert que el pare va conservar el verd maragda a la mirada fins a la seva mort.

—Molt bé, et deixo treballar, però ja saps que a dos quarts d’onze has de ser al llit. Tens el cap de setmana per avançar el treball.

En Lluís va sospirar profundament dos cops. Tampoc sabia encara que els secrets, malgrat cohesionar i fiançar complicitats, alhora són un dels motius de la pèrdua de llibertat. Si vols esclavitzar algú, explica-li un secret inconfessable.

En Lluís es va asseure a la taula braser folrada amb un estampat de flors, va encendre el llum auxiliar que hi havia a sobre per facilitar-hi la lectura i va cercar Rimbaud a l’enciclopèdia. Va sentir una certa decepció en veure la il·lustració en blanc i negre del poeta, un jove no gaire més gran que ell amb els cabells llargs i desendreçats i una postura efeminada.

Va llegir la breu biografia amb moltes aturades i gestos de sorpresa. La brevetat del text no l’eximia de frases que l’omplien d’estupor, allà a la biblioteca de casa, a la claror somorta de la bombeta del llum de lectura. S’havia encimbellat amb el secret de l’avi, el poema inèdit de Rimbaud i, en aquell moment, la Gran Enciclopèdia Catalana li descobria un poeta que li semblava tèrbol i desconcertant.

La va tornar a llegir per segona vegada i va tancar el volum dotzè de l’enciclopèdia, amb un sospir profund. El poema que l’avi guardava zelosament a l’almàssera, l’havia escrit un jove talentós i precoç amb les lletres que deixà d’escriure als dinou anys i que —i això era el que en aquells moments l’havia embardissat més— va mantenir relacions homosexuals amb un altre poeta més gran anomenat Paul Verlaine.

En Lluís va desar el volum al seu lloc amb un esvalot de pensaments empaitant-lo. Havia llegit que Rimbaud havia estat educat «severament» i que trencà amb la «moral tradicional, la religió…». Allò el descol·locava. Com devia ser que l’avi, un home de moral i missa dominical, guardés un poema d’un poeta amb aquesta carta de presentació?

A casa els Esteve s’hi respirava catalanisme, negoci, república, tradició i catolicisme. Arthur Rimbaud no maridava amb la nissaga familiar i els costums de la família.

Diuen els més savis que la vida és més sàvia que nosaltres i que el més sensat és no resistir-s’hi. Gairebé sempre la no-resistència s’assoleix amb l’edat, a còpia de fracassos i amb l’esgotament fruit de resistir-s’hi. En Lluís, malgrat la seva joventut, tenia aquesta actitud innata d’acceptar sense lluites. Així és que se’n va tornar a l’habitació i es va estirar al llit mirant cap al sostre empaperat de color cendra.

Li resultava francament extraordinari que Rimbaud ja hagués escrit als dinou anys tota la seva obra poètica i fos un dels grans de la literatura europea. Allò desdeia amb la quotidianitat. Estem acostumats a veure com els èxits es recullen quan es té una certa edat. Tenim la cultura de «la pedra picada» molt arrelada al genoma. I Rimbaud trencava aquest paradigma.

En Lluís mirava absort el sostre de color cendra quan va sentir l’impuls de saltar del llit i baixar a l’almàssera per desenroscar el cilindre que contenia el poema de Rimbaud. Sabia que no podia fer-ho, l’avi havia estat taxatiu prohibint-li la lectura del poema. Hi havia una força magnètica invisible que el cridava des la cambra de les bassetes, «l’infern», com en deia el pare. No era pas Rimbaud qui exercia aquesta atracció. Era el secret. El misteri. Allò que és misteriós es fa doblement atractiu per a la ment humana.

De sobte hi va caure: el volum on havia cercat el poeta francès era el número dotze. El mateix número que la seva edat, el dia present i el mes, desembre. Una conjunció que ornava el perfum del misteri.

*

L’avi Antoni va entrar al dormitori dels nets amb el sigil de costum. No era un home d’escarafalls ni teatralitat. Es movia amb l’elegància i la discreció de les persones que són conscients de la cerimònia de la quotidianitat. Caminava a poc a poc i, a diferència del pare, que prou feines tenia per seguir-lo, els seus moviments eren suaus i harmoniosos.

Va seure a l’espona del llit sense menar paraula i aquest silenci còmplice va acompanyar-los durant uns minuts. En Lluís va percebre de seguida l’olor del Vicks VapoRub que l’avi es posava al pit i que deia que l’ajudava a respirar millor.

El punt feble del senyor Antoni Esteve eren els pulmons, la respiració. Patia d’asma bronquial i l’atribuïa a les mullades i el fred que va patir al front, a la guerra. Amb tristesa, l’home li havia explicat molts cops aquells episodis bèl·lics, en especial la campanya andalusa com a combatent republicà a les ordres del general José Miaja, les calamitats i les penúries que ben aviat van amansir els ideals i van alimentar l’esperit homínid de supervivència.

—He donat un cop d’ull a la biografia de Rimbaud a la Gran Enciclopèdia Catalana —va confessar-li en Lluís en un to de veu suau. Es va detenir perquè li va semblar sentir una lleu exclamació de l’avi.

—I què et sembla? —va preguntar-li—. N’has quedat decebut?

—No ho sé —va balbucejar en Lluís—. No és ben bé decepció el que sento. Més aviat desconcert.

—Per l’homosexualitat? —va inquirir l’avi.

—Sí. I també que reaccionés a l’educació severa i que abandonés les lletres als dinou anys per anar-se’n a l’Àfrica d’aventura…

L’avi li va posar la mà sobre el genoll i el tustà dos cops amb suavitat.

—Rimbaud és un home especial. De tard en tard, a la Humanitat floreix aquesta mena d’homes que viuen de forma diferent i són capaços de desafiar les regles i les normes socials i ens lleguen grans obres d’art. No et vull dir amb això que aprovi les seves actuacions i facècies, no, ni de bon tros. La meva admiració per Rimbaud és gairebé literària, però he de reconèixer que aquest punt de somniador, de «sandàlies al vent», de voluntari a la Comuna de París per una societat més justa, d’aventurer africà, em mouen certa empatia.

En Lluís el mirava fixament. L’avi havia estat el més petit d’una nissaga de comerciants i terratinents benestants que va sofrir les llatzèries més severes de la història a partir del seu naixement el 1910. Els cinc anys posteriors al seu naixement —el conegut període de sequera del 1910 al 1915— van ser uns anys de gran eixorquia a les comarques catalanes del sud, les collites van minvar i, a sobre, tres anys després del període de sequera, quan l’avi tenia vuit anys, el seu pare va traspassar d’un càncer de fetge i va deixar una vídua amb sis fills, entre adolescents i infants, i una hisenda patrimonial molt gran amb pocs ingressos i moltes despeses. La vídua es deia Assumpció Pascual Cugat i era filla d’Antoni Pascual Vallverdú, batlle de Reus, famós empresari tèxtil i militant liberal conservador a Reus que escrivia columnes polèmiques a diaris de la ciutat. Les rendes van minvar tant que l’avi, que era el més petit, no va seguir la tradició, com van poder fer els seus germans, d’estudiar a col·legis religiosos, i la mare el va enviar a Reus, al sopluig de la seva família, perquè es cultivés com a persona de lletra i negocis…

Tal vegada per aquest motiu, l’avi d’en Lluís tenia aquesta empatia inconscient per Rimbaud, el poeta que amb catorze anys abandona Charleville per anar a París, on esperaven el seu talent precoç. Probablement l’avi s’identificava d’alguna manera amb aquell èxode juvenil i hi veia un paral·lelisme amb la seva marxa de Móra la Nova quan només tenia deu anys i de seguida que va poder es va emancipar, es va pagar els estudis al Centre de Lectura de la ciutat i es va deixar seduir pel republicanisme liberal que el seu avi Antoni Pascual havia satiritzat en les columnes del Crónica reusense.

—Com et va arribar el poema que tens desat a baix? —va demanar-li el net, que s’incorporà i es va asseure sobre el coixí recolzant l’esquena al capçal.

—Ets l’única persona a qui ho explico, això —va confessar-li l’avi amb la veu emocionada—. Pots creure’m quan et dic que, des d’aquella tarda de finals de gener de l’any 1937, mai n’he parlat amb ningú per complir la promesa que vaig fer al meu professor de francès, en Jean Pierre.

Aquell punt de confidencialitat fa pensar que l’avi i en Lluís eren homes d’una mateixa estirp espiritual, no pas familiar. L’avi li desvelava secrets que no havia compartit amb la seva esposa ni amb el seu únic fill. Això només tenia una explicació: la proximitat espiritual entre tots dos, que transcendia el llinatge sanguini.

—Aquella tarda de l’hivern del 37 —va prosseguir l’avi— a Reus, a la plaça de Prim, membres de la CNT volien enderrocar l’estàtua del general Prim. Al capdavant dels ceneteros, hi havia un militant anarquista que anomenaven «el Macarrillo». Els anarquistes volien tombar l’estàtua perquè Prim representava el poder militar colonial espanyol i la defensa de la monarquia. La seva coartada era que podrien aprofitar el bronze fos per fabricar material bèl·lic. Jo estava amb el meu amic i company Jordi Portal entre la munió de reusencs que miràvem amb consternació aquella facècia. Prim és un símbol de Reus, com Gaudí o Fortuny, molt arrelat a l’imaginari de la ciutat. Aleshores va aparèixer en Josep Rosers amb un grup de militants d’Esquerra Republicana i reusencs indignats amb aquell acte de la CNT i es van enfrontar als anarquistes, fins al punt que van fer enretirar-los i van salvar l’estàtua, que havia estat mutilada anteriorment, en els primers dies de la guerra civil, per comunistes del POUM encapçalats pel comissari Oliva.

—Mutilada? —va exclamar, interessat per la contalla. En Lluís tenia una imatge magnificent del general Prim i l’estàtua eqüestre al bell mig de la plaça principal de Reus.

—Sí —va somriure-li l’avi—. Els comunistes, sempre més moderats que els anarquistes, s’havien conformat segant des de la soca el sabre de bronze del general. D’aquesta manera, Prim quedava amb el puny enlaire com si fes una salutació revolucionària.

Va acompanyar el somriure irònic de l’avi. L’anècdota resultava fins i tot divertida. El general Prim, comte de Reus, i heroi de la guerra africana, el seu majestuós posat sobre el cavall enlairant el sabre… acabava esdevenint un revolucionari amb el puny alçat.

—A la plaça, aquella tarda, hi era també seguint els esdeveniments el meu professor de francès al Centre de Lectura. En Jean Pierre se’ns va apropar, a mi i a en Jordi Portal, que també era soci del Centre, i vam xerrar una estona. En Jordi s’havia citat amb una cosidora molt eixerida i ens vam quedar en Jean Pierre i jo sols. Era molt més gran que jo, havia nascut al 1870 en un poble de les Ardenes, al nord de França, i amb vint-i-dos anys s’havia enamorat de Reus en un viatge de negocis per a la casa de la Xampanya per a la qual feia d’agent comercial. Vivia a Reus, aleshores, i es començà a guanyar la vida treballant per a unes bodegues com a agent comercial amb França i un parell d’anys després impartint classes de francès al Centre de Lectura i classes particulars als fills de dues nissagues importants de comerciants de la ciutat.

L’avi es va aturar i va fer un gest estrany amb les mans, va obrir els palmells, se’ls va mirar i va tornar a tancar-les.

—Em va fer acompanyar-lo a la dispesa on s’allotjava, al carrer de les Galanes, a tocar gairebé de la plaça del Mercadal, i allí em va lliurar el cilindre amb La Chasse spirituelle de Rimbaud. Es va esplaiar amb la història del poema i em va demanar que el guardés i que no el lliurés ni deixés llegir a ningú fins que trobés la persona que em rellevaria en aquesta tasca. L’endemà, en Jean Pierre va aparèixer mort a prop de l’antic taller de fosa de campanes dels Pomerol, al carrer de Monterols. Tenia un tret al front.

En Lluís anava a demanar-li si no era més fàcil destruir el poema. Al cap i a la fi, quin sentit tenia l’existència d’un escrit que mai veia la llum ni podia ser llegit? Però la germana d’en Lluís va interrompre el moment i va avortar la pregunta. L’Anna va encendre el llum i quan va veure l’avi assegut a l’espona del llit va exclamar:

—No s’hi val, avi! Estàs explicant un conte a en Lluís i jo també volia sentir-lo.

L’avi es va alçar del llit i va abraçar la neta, que feia el ploricó en un racó del dormitori amb els braços plegats i la barbeta enganxada al pit.

—No et disgustis, Anna, l’avi no ha explicat cap conte al teu germà. Parlàvem d’història, de quan els anarquistes de Reus volien tombar l’estàtua del general Prim. Ja saps que al teu germà li agrada molt la història i tu ets massa petita per entendre aquesta mena de coses, encara.

Va picar l’ullet a en Lluís mentre abraçava l’Anna. La seva germana es va conformar de seguida, va abalançar-se cap al seu llit i s’hi llançà a sobre.

—D’acord, avi, però em promets que demà m’explicaràs un conte? —va demanar-li encara amb un posat fingit d’enfadada.

L’avi va assentir-hi amb el cap i verbalment. Es va mirar el rellotge amb un gest de canell espaiat i harmoniós, i els va anunciar dos quarts d’onze, l’hora que els tocava ser dins del llit amb pijama i els llums apagats.

Els va desitjar un bon repòs i va desaparèixer. L’Anna es desvestia. En Lluís continuava assegut al llit amb l’esquena enganxada al capçal i la ment en la contalla de l’avi i la pregunta que no havia pogut formular-li: per què l’avi no havia destruït el poema d’Arthur Rimbaud i el mantenia entaforat a la cambra de les bassetes de l’oli? Per què mantenia aquell poema amagat?

*

En Lluís escoltava atentament la senyora Moliner, la professora de francès del Col·legi Nacional 3 d’abril, on estudiava sisè d’EGB. Els explicava, amb la veu tremolosa i una lluïssor als ulls, l’episodi d’El petit príncep amb la rosa al seu asteroide B612, quan aquesta li demanava que la protegís dels corrents d’aire mostrant-li així la seva presumptuosa essència…

No podia deixar de pensar en el poema de Rimbaud i el poeta francès. Fins al punt que quan la professora va manifestar la seva admiració per Saint-Exupéry i el va catalogar com el més conegut i brillant dels escriptors francesos en un acte de desmesura i passió, en Lluís va exposar en un to de veu contrariat:

—L’escriptor més prodigiós de França és Arthur Rimbaud.

No havia emprat el to suficient perquè la senyora Moliner el sentís clarament. Els companys que seien davant es van girar cap a ell. De fet, tots se’l van quedar mirant. Tots sabien que en Lluís anava molt avançat en literatura i coneixien la seva afició a llegir i escriure, però aquell comentari havia estat una mena de desautorització acadèmica a la professora.

—Pots repetir el que has dit, Lluís? —va reclamar-li la professora en un to contundent, però correcte.

El noi va vacil·lar uns instants. Es va maleir interiorment perquè aquella bretolada podia posar en perill el secret de l’avi. Amb el remordiment rosegant-li el fetge es va alçar i va demanar-li excuses:

—Disculpi, senyora Moliner, no he dit res important. Té raó, vostè, quan diu que El petit príncep és una obra sublim.

La professora se’l va quedar mirant amb un posat desafiant. Aquella rendició tan evident sonava fins i tot a insolència. Tots els ulls de l’aula continuaven clavats en ell.

—T’he demanat que repeteixis el que has dit. Pots fer-ho?

En Lluís va esforçar-se per sobreposar-se i va repetir que Rimbaud era l’escriptor més prodigiós de França.

La senyora Moliner va somriure.

—Vaja, ara tenim un expert en literatura francesa a classe i jo sense saber-ho.

Va avançar fins a ell amb passes curtes alhora que parlava mirant els alumnes.

—Ens podries explicar a tots què has llegit d’Arthur Rimbaud?

En Lluís es va sentir acorralat. No n’havia llegit res, d’ell. Només en sabia el que havia llegit a la Gran Enciclopèdia Catalana i que tenia un poema inèdit, La Chasse spirituelle, que el seu avi amagava a la cambra de les bassetes de l’oli.

—Deus conèixer molt bé la seva obra i la literatura francesa per fer aquesta afirmació tan taxativa —afirmà la senyora Moliner, en un to de cançoneta irònica.

En Lluís va serrar les dents i va focalitzar la memòria en l’article de Rimbaud a la Gran Enciclopèdia Catalana.

—Deia que Rimbaud és un poeta insòlit perquè va escriure algunes de les millors poesies de la literatura francesa, Les Illuminations o Une saison en enfer, abans dels dinou anys i després deixà d’escriure.

Després de la intervenció d’en Lluís, hi va haver un silenci solemne. Fins i tot la senyora Moliner es va quedar petrificada. Va trigar a reaccionar uns instants, es va apropar al pupitre d’en Lluís a pleret i sense badar boca, i es va situar davant seu.

—Has llegit Une saison en enfer, Lluís Esteve?

La llambregada de la professora era més aviat d’incredulitat que d’acusació. En Lluís era un alumne de lletres brillant, havia guanyat gairebé tots els certàmens literaris de la seva edat que es feien al col·legi i sempre anava acompanyat de lectures, llibres i còmics. Els íntims li coneixien l’afició per la col·lecció il·lustrada de clàssics, com ara els de Dickens o Scott o Salgari que l’editorial Bruguera havia titulat Joyas literarias juveniles. Els amics més pròxims sabien la facilitat que tenia per memoritzar versos que recitava en algunes festes d’aniversari o en ambients propicis. Però Rimbaud ja era d’una altra lliga. Rimbaud exigia un bagatge literari que transcendia tot allò. I la senyora Moliner estava estupefacta.

—Sí, a casa l’avi, que va estudiar francès al Centre de Lectura de Reus. Té llibres de poemes i literatura francesa.

La mentida disfressada de realisme d’en Lluís i l’actitud amb què va acompanyar-la, un fingit posat d’avergonyiment i humilitat, van fer abaixar la guàrdia a la professora, que va dedicar-li un gest d’assentiment i va girar cua cap a la tarima docent mentre s’explicava en veu alta:

—El vostre company té raó quan diu que Arthur Rimbaud és un prodigi de les lletres, perquè Monsieur Rimbaud escriu tota la seva poesia des dels quinze fins als dinou anys i després abandona la literatura. Un poeta brillant que va desafiar els cànons de la poesia vigent a París, els anomenats parnassians, amb poesies sense rima i escrites en prosa.

Es va deturar en arribar a la tarima i va fer una pausa.

—Gràcies, Lluís, per la teva aportació. Algun dia espero i desitjo que quan conegueu molt bé aquesta llengua que ara us ensenyo llegiu Arthur Rimbaud i altres excel·lents poetes en la seva llengua mare, el francès. Ara, però, seguirem amb El petit príncep i la seva rosa…

Quan a un quart de sis va arribar a casa, en Lluís va deixar la bossa a sobre del llit i se’n va anar directe al molí a trobar l’avi. Es va saltar el berenar. El remordiment se’l cruspia i necessitava explicar-li l’anècdota de Rimbaud.

A dins l’almàssera hi havia aquell ambient dens perfumat d’oli d’oliva. Un tel de boirina de vapor surava a l’atmosfera de l’almàssera que, acompanyada del frec de les corretges de cuir a les politges, la remor del roll, els pistons de la premsa hidràulica o l’ofegada remor de les pales de la batedora i les besllums de les bombetes que penjaven del sostre de bigues de fusta, afegia un alè de misteri especial al molí.

Instintivament, en Lluís es va dirigir cap a la cambra de les bassetes i des de la porta va comprovar amb satisfacció que el terra de manises vermelloses estava intacte. El secret de l’avi estava a resguard.

Tot seguit va saludar en Roso i li va demanar per l’avi. Era al pati de fora, on s’acumulaven els sacs d’olives, xerrant amb un pagès proveïdor i va tornar a dins per no interrompre el que devia ser un tracte comercial. L’avi i el pare compraven les olives, però no totes al mateix preu. L’origen de l’oliva, la qualitat i el rendiment en determinaven el preu definitiu. L’avi sempre deia que el negoci de l’almàssera no consistia a comprar olives sinó a comprar oli. En Lluís ho va entendre anys després. No totes les olives proporcionaven el mateix rendiment d’oli. Varietats com l’arbequina eren per norma general molt més generoses en àcid oleic que no pas la varietat morruda. Això volia dir que, si amb un quilo d’olives morrudes obtenies una mitjana de cent seixanta grams d’oli mentre que amb un quilo d’arbequines n’obtenies una mitjana de dos-cents, no podies pagar al mateix preu un quilo d’olives arbequines que un quilo d’olives morrudes.

En Roso i en Ricardo escampaven amb les mans dins els cofins la pasta d’oliva tèbia procedent de la batedora. A en Lluís li plaïa molt seguir aquella operació. Amb les mànigues de les camises arremangades tots dos, un davant de l’altre, escampaven la galleda de dotze quilos de pasta dins de cada cofí amb moviments de braços enèrgics i circulars. I així un cofí rere l’altre fins que es feia la cofinada sencera.

L’avi el va sorprendre per darrere embadalit amb la preparació dels cofins. Li va fer un petó i, gairebé a cau d’orella, en Lluís li va dir que li havia d’explicar una cosa important. Com que a dins de l’almàssera el soroll obligava a parlar fort amb el perill consegüent que els sentissin, avi i net van anar al petit despatx contigu a una mena de petit magatzem que donava al carrer del Generalísimo i on als matins l’avi venia, apilades sobre uns peus de fusta, mandarines i taronges procedents d’una finca de la família a Benifallet, a la riba del riu Ebre.

Quan en Lluís va acabar d’explicar el que havia passat a la classe de francès, l’avi el va tranquil·litzar amb un ample somriure d’orella a orella.

—No has de patir, no has posat en perill el secret, però això és bo perquè has d’aprendre a no parlar de Rimbaud, tan poc com puguis.

L’avi va fer una pausa i es va aclarir la veu amb un rogall. Estava constipat. Se li havia fet la veu més doble.

—Si La Chasse spirituelle està ben resguardada és perquè ningú mai no sospitaria que és en un lloc tan impensat com la nostra almàssera. Hi ha hagut intents per recuperar-lo, però aquí, a la nostra almàssera, el poema màgic de Rimbaud està segur.

Fou llavors quan en Lluís va veure el moment per formular-li aquella pregunta que el neguitejava:

—I per què no cremes el poema i així ja no cal patir? De què serveix un poema que no es pot llegir, publicar i editar?

Les parets del diminut despatx estaven folrades d’un paper verd amb motius florals que creava una atmosfera claustrofòbica. A l’avi, no li agradava gens ni mica aquell paper, però havia estat l’àvia qui feu empaperar el despatx amb el paper sobrant després d’empaperar el menjador. En Lluís tampoc li dispensava gaire simpatia, a aquell paper.

—La Chasse spirituelle no es pot destruir perquè hi ha un conjur de protecció sobre ell i la mà que ho faci condemnarà la seva nissaga a la calamitat i a les desgràcies.

El rostre de l’avi s’havia agreujat, les celles dobles arrufades i la mirada circumspecta l’envellien més.

—Ja sé que és una penyora, aquest poema. Hi ha moments que maleeixo el fet que en Jean Pierre me’l confiés. Però si el poema segueix a la cambra de les bassetes reposant sota les manises tot estarà bé. Estarem tots segurs. I no condemnarem ningú a la desgràcia.

—Et va explicar el teu professor de francès com li havia arribat el poema? —va demanar-li en Lluís, lleugerament atordit.

—Només em va dir que li n’havia fet entrega un prohom important de Reus, un industrial als nets del qual donava classes particulars de francès. En vaig tenir prou —va dir l’avi amb un rogall d’emoció—. En Jean Pierre era un home molt seriós i bona persona. No vaig tenir temps de xerrar-hi més perquè l’endemà el van assassinar i no en vaig saber mai el motiu.

L’aire del despatx es va fer dens i el món exterior aliè a l’estança va empetitir tant que en Lluís va témer per uns instants que al món només hi fossin ell, l’avi i el seu secret.