Els darrers deliris i les confessions a la seva germana Isabelle Rimbaud

Isabelle Rimbaud caminava lentament per les rodalies de la granja familiar on creixien enmig dels verds prats les plantes de le pavot, el cascall blanc. Caminava assegurant bé les passes sobre l’herba molla perquè hi havia alguns esvorancs i no es podia permetre fer-se mal just quan el seu germà Arthur jeia amb la cama amputada en un llit a casa.

Els paratges sempre verds de les Ardenes es perpetuaven com un holograma vegetal als voltants de la granja familiar dels Rimbaud a Chuffilly-Roche, un poblet que no distava gaire de Charleville.

El sol s’estava ocultant i les flors blanques de cascall s’ensenyorien sobre el verd de l’herba. Isabelle en duia un manat a la mà, les suficients per preparar-li unes tisanes al seu desvalgut germà, víctima del sofriment i del dolor.

Isabelle estava gairebé convençuda que el dolor que mortificava el seu estimat Arthur anava més enllà del dolor físic, era una sofrença gairebé espiritual, una mena de purgatori disfressat de malaltia física.

Mentre enfilava el camí de ferradura que duia a la granja i abandonava la incertesa del prat, pensava com n’era, d’afortunada, de poder tenir cura d’un germà a qui no havia gairebé conegut. Arthur sempre havia entrat i sortit de casa amb llibertat, fins i tot havia viscut temporades fora, volia escapar de la presència punitiva inconscient de la mare, Vitalie Cuif, i quan partí definitivament cap a París ella tenia divuit anys i quasi desconeixia el seu germà.

Al capdavall del camí de ferradura, s’albirava la teulada de pissarra i els tres dreçats fumerals de totxo de la granja, que la mare dirigia amb mà de ferro i austeritat proverbial.

Un oreig suau li va remenar la faldilla negra llarga de ras, l’oreig que al capvespre refrescava les nits de Roche i a l’estiu mantenia la vegetació rellent i ufanosa.

Els sentiments d’Isabelle eren contradictoris. D’una banda, estava feliç, perquè el seu germà li havia confiat la seva salut, excloent en aquesta missió la mare, i li explicava aventures insospitades per a una dona que vivia sola amb una mare parca de paraules i totalment abocada a la feina. Però, d’altra banda, patia per l’estat lamentable del seu germà, pel martiri que suposava a un home que des de jove havia tingut les sandàlies al vent estar amputat d’una cama.

L’ombra del capvespre es projectava a la façana de totxo vista i la mirada se li’n va anar involuntàriament cap a la finestra del mig de les tres que conformaven la primera planta. Allà jeia, postrat, el seu germà, en un llit de matalàs de llana vestit de llençols de fil i un cobrellit fosc que contrastava amb els colors vius de les catifes de teles lluents que havia fet venir amb ell des de Harar, la ciutat d’Abissínia on estava instal·lat de comerciant.

A mesura que s’apropava a la granja, confirmava el sentiment de beneplàcit que la presència del seu germà Arthur havia atorgat a aquell edifici de camp sobri i tenyit de dol. El pare, el capità Rimbaud, els havia abandonat quan eren uns infants; feia quinze anys que Vitalie, la seva germana, els havia deixat d’una malaltia òssia al genoll quan només en tenia disset, i el seu germà gran, Frédéric, estava alcoholitzat i vivia allunyat d’ells, perquè la mare li negava qualsevol ajut que sabia que destinaria a la beguda, de manera que la relació entre mare i fill era inexistent. Una família trencada i esgarrada de la qual únicament la mare i ella en bastien un pedaç del que fou algun dia a Charleville, si és que ho fou mai.

Isabelle s’havia resignat a la reclusió a la granja familiar de Roche, aïllada de la gent i la civilització, gairebé del món, i l’arribada d’Arthur havia estat una glopada permanent d’aquest oreig fresc que amanyagava els estius els camps de les Ardenes.

A mesura que s’hi apropava, el cor sobreeixia d’alegria de saber-se al costat d’aquell home aventurer que parlava tantes llengües i havia viscut aventures tan inversemblants i excitants per a una noieta que no havia deixat mai la regió.

Isabelle es va detenir a menys de dos metres de la porta d’entrada perquè unes notes d’arpa li arribaven gronxant-se amb l’oreig fresc. Se li va dibuixar un somriure al rostre i els ulls se li van encendre d’emoció. Li agradava escoltar Arthur quan tocava aquelles peces aborígens amb la seva arpa abissínia. Ho feia —deia ell— per foragitar els mals esperits i el dolor, i tancava els ulls mentre acariciava les cordes de ventre d’antílop i —també explicava ell— se sentia a la seva llar de Harar, la ciutat on volia viure fins a la mort.

Va obrir la porta amb compte de no fer mal a un dels gats que vivien amb ells i mantenien els ratolins i les rates lluny de la granja, i la va tancar amb sigil, però el cruixit sobre la fusta del terra d’unes passes curtes que s’apropaven al petit rebedor la van tesar. Va creuar els braços cap enrere amb un àgil moviment d’espatlles dissimulant les flors de cascall blanc rere l’esquena. La figura fosca i migrada, petita de talla de la mare es va interposar entre ella i el corredor estret que duia cap a la cuina.

—Aquest vespre el teu germà està més tranquil que de costum. No l’he sentit queixar-se. Tal vegada el seu estat millori amb l’ajut dels medicaments i pugui descansar —va exposar-li Vitalie amb el rostre inexpressiu.

Isabelle va dissimular un somriure de satisfacció. Estava convençuda que aquella milloria en l’estat d’Arthur era degut a les tisanes de cascall que li preparava i el seu efecte opiaci.

—Sí, mare —va afegir-hi Isabelle—, vostè ja sap que, a més, l’ambient d’aquí casa és ben diferent del de l’hospital de Marsella, atapeït de tuberculosos, mutilats i malalts de tota mena, Déu els ajudi, i Arthur aquí està ben atès i instal·lat amb un aire saludable que es renova pel finestral.

Havia envermellit inconscientment en dir que el seu germà estava «ben atès», perquè el cent per cent de l’atenció del malalt era d’ella mateixa per exprés desig d’Arthur, amb el consentiment de la mare, que mai havia perdonat el seu fill perquè considerava que havia malbaratat la vida per la dèria juvenil d’escriure. Arthur s’havia autocompadit amb l’amputació i en la mare havia trobat aquell mur que repel·lia les lamentacions amb una indiferència inhumana.

—Soparem les dues un cop hagis atès el teu germà —li va ordenar la mare en un to autoritari que no admetia rèplica.

Isabelle va assentir-hi amb el cap i va deixar que la mare desaparegués abans d’entrar a la cuina. Amb diligència va separar els cors del cascall de les espores i les va posar a bullir en un cassó de llauna sobre la cuina de llenya que la mare havia emprat feia poc per fer el caldo. Mentre l’aigua s’escalfava, es va apropar al passadís i va parar l’orella. El seu germà seguia raspant l’arpa abissínia i entonava una melodia en llengua africana que estava amarada de nostàlgia.

Gairebé hipnotitzada per la música i la veu aflautada d’Arthur, es va adonar que l’aigua bullia dins el cassó. Va retirar-lo amb l’ajut d’una manyopla que ella mateixa havia cosit per a aquest menester, per preservar-se les mans de les cremades, i va colar amb destresa la tisana dins una tassa de fang.

Amb la tassa fumejant agafada per l’ansa va pujar les escales que duien al primer pis i va entrar a la cambra on s’allotjava el seu germà Arthur. Estava incorporat sobre el llit i l’arpa decantada cap al costat esquerre, el costat de la cama amputada feia dies a l’hospital de Marsella. L’oreig omplia com una vela la cortina de fil del finestral obert i sobre la taula rodona hi lluïa el ram de flors fresques d’estiu que Isabelle li renovava cada quatre dies.

Arthur va mirar la seva germana des del blau oceà dels seus ulls enfonsats en unes conques torrades de sol i patiment, sense separar-se del contacte de l’arpa. Va deixar de tocar i sense canviar la postura va dir-li:

—T’esperava, Isabelle. T’esperava com els condemnats a mort esperen l’escalfor de la llum promesa o els amants els llavis de foc i sucre de la persona estimada. T’esperava amb la tisana remeiera que em fa oblidar aquest monyó i els dolors que em paralitzen. I ja ets aquí, com l’àngel que acut a amansir la fera del destí tràgic.

*

Isabelle mirava el seu germà plantada a la porta de la cambra com si temés posar el peu sobre alguna d’aquelles catifes somalis. Feia dies ja de la seva arribada de Marsella i, si bé patia pel mal al monyó de la cama amputada, que feia mal, com les aixelles, sobretot la dreta, a causa de les crosses que feia servir per caminar, el contacte amb la germana havia estat un alleujament espiritual i afectiu necessari. La tendresa amb què tractava Isabelle era com un miratge en un home que havia lluitat sempre a mossegades de bàrbar contra la vida.

—Apropa’t, germaneta, i seu aquí a l’espona. Veig que em portes la tisana dels temps perduts —va manifestar-li Arthur amb un somriure perfilat—. He perdut el compte dels dies i, si no fos per la fragància de les flors i els camps, la suau carícia del sol que es demora i els cants festius dels ocells, no sabria que encara som a l’estiu. Quin dia som avui, Isabelle?

Isabelle deixà la tisana fumejant sobre la taula rodona i enretirà l’arpa de sobre el llit. Li ho feia tot amb molta delicadesa, compassió i admiració. Ell li va fer florir l’amor en un cor eixorc. Un amor fraternal, però al capdavall, amor.

Recuperà la tassa i s’assegué amb ella a l’espona. El monyó esquerre del seu germà, que tenia les cames despullades sobre els llençols de fil blanc, semblava inflat i d’un to violaci. L’havia reüllat amb prudència perquè Arthur no se n’adonés.

—Avui és 12 d’agost de 1871. I estem a casa la mare, a Roche —va afegir-hi la Isabelle, somrient.

Li allargà la tassa amb la tisana de cascall i l’advertí com si fos un germà petit, tot i que era més gran que ella:

—Ves amb compte que crema. Deixa-la refredar una mica.

Arthur va recollir la tassa de mans de la seva germana mentre la mirava amb tendresa.

—Únicament en Djami m’havia proporcionat l’afecte que tu estàs regalant a aquest condemnat a mort que vaga sempre pels inferns sense més salvació que una dèbil llum d’esperança al final d’un túnel llarg inacabable.

—Saps? És graciós, Arthur, de vegades quan delires pels efectes del cascall em crides pel seu nom, em dius Djami i de vegades em parles en llengües que no comprenc i que deuen ser africanes.

Així com els ulls blaus estaven enfonsats dins les conques, la rialla semblava surar sobre el mar eixut d’uns pòmuls enfonsats. Rimbaud va ensumar la tassa. La tisana de cascall tenia un gust amarg i la fragància, quan estava molt calenta, encara més, recordava l’orina.

—A Harar de vegades mastegava cat, les fulles d’un arbust que et mantenien despert i en tensió. També era amarg, com la tisana de cascall, i ho feien els guerrers danakil per agafar coratge, més si cal del que tenien, perquè mai he conegut una raça de guerrers més terrorífica. En Djami, el meu fidel servent i jove amic, també era molt coratjós. De fet, Isabelle, pel mer fet de néixer en aquelles terres d’aventura i perill la gent havia d’espolsar-se la por, aquesta por que aquí a Europa paralitza i bloqueja tothom. Jo he vist amb aquests ulls a Harar un vailet de deu anys donant de menjar a una bandada de hienes a les portes de la ciutat per evitar que se’l cruspissin, a ell i els seus germans. Jo he presenciat el part d’una dona sola enmig de la selva i com amb les dents tallava el cordó umbilical i al cap de poques hores tornava caminant amb el nadó a coll al poblat, a uns quants quilòmetres…

—M’encanta tot el que m’expliques. Quina llàstima que no hagis escrit les aventures que has viscut i els paisatges que has vist. Tens maneres d’escriptor, Arthur.

Rimbaud se la quedà fitant amb el somriure dissolt en la pell bruna. La paraula escriptor li removia l’arxiu d’una memòria relegada. Feia molts anys que havia abandonat aquella profecia somniada. «Tu vates eris», li va dir Apol·lo. «Tu ets poeta». El poeta vident. El poeta que volia salvar la humanitat…

—Et passa alguna cosa, germà? —va demanar-li ella, observadora minuciosa del temperament del malalt.

Ell li va fer un gest molt explícit de «no passa res» mentre es dugué la tisana als llavis. No volia recordar pas aquell passat, no n’havia parlat absolutament amb ningú i l’havia cremat pàgina a pàgina sota el sol crematori d’Aden i a les tardes de xafogor abissínies de Harar. No n’havia dit res mai dels anys de poeta al seu col·lega i patró Alfred Bardey, ni al company grec Konstantin Sotiro, ni a monsenyor Jarosseau, ni al ras Makonnen, ni a l’esposa abissínia amb qui convisqué un temps, ni fins i tot al seu fidel i estimat Djami. Cap d’aquests que eren els seus amics més propers durant l’estada africana sabia que ell havia estat poeta i que s’havia assegut amb els Vilains Bonshommes a París i que havia escrit poemaris com Une saison en enfer, Les Illuminations o La Chasse spirituelle.

La Isabelle l’observava inquieta. El pressentia lluny.

—He dit alguna cosa que no havia de dir, Arthur? —va demanar-li amb les dues mans encreuades davant del pit i la veu vellutada tremolosa.

Ell li ho negà amb el cap en silenci. Havia deixat d’escriure poesia el 1874 a Londres. Allà havia enllestit Les Illuminations i s’havia promès no tornar a escriure’n. La poesia no podia salvar el món. Únicament condemnar-lo. Tal havia estat la seva experiència i la de molts companys. La poesia era una maledicció.

Va beure dos glops de la tisana. Encara estava calenta però desitjava sentir aviat el bes dolç de les opiàcies. I recordava aleshores quan amb Verlaine o Cros o Cabaner s’abandonaven a un altre bes dolç, el de «la fada verda», l’absenta, o les carícies psicotròpiques de la pipa de haixix i París, la ciutat de les llums, emmerdada de somnis irresponsables i profetes de la banalitat.

Espaià els glops amb els ulls tancats sota la preocupada i atenta mirada de la Isabelle. Rere seu, la cortina de ras s’inflava amb les glopades d’oreig i s’escolaven les darreres llums del dia.

La Chasse spirituelle. On devia parar, el seu poema? El devia haver recuperat Verlaine finalment de la casa dels exsogres? Tot allò quedava tan lluny. Gairebé més que les terres vermelloses de Harar o les volcàniques d’Aden…

Va esgotar la tassa i la va oferir amb un sospir prolongat a la seva germana, que l’ajudà a estirar el cos sobre el coixí per agafar una posició de descans.

—En un temps passat —va explicar-li amb veu cansada— vaig escriure coses. Suposo que la mare no te n’ha parlat mai perquè per a ella allò era cosa del dimoni i no estava equivocada del tot. Tal vegada sigui l’única cosa amb la qual coincidiríem una mica.

La germana el mirava amb devoció i intriga. Tenia novament les mans lligades al pit i hi sostenia el mentó.

—Ho sabia! Sabia que havies estat escriptor! —va exclamar amb un deix de fascinació—. El que m’expliques i confies és literatura, Arthur.

Va girar el coll cap a l’esquerra i la mirà. Era jove i ingènua, verge i pura. Vivia reclosa com una monja de clausura amb la mare seguint la regla benedictina d’ora et labora. Però era diferent de Vitalie, la mare. Tenia en els ulls clars la llum de l’esperança i la llibertat. Segurament era el llegat del pare, l’oficial francès que els havia abandonat i descuidat.

—Sabies que el pare, de qui mai hem parlat ni en vull saber res, escrivia i va fer una traducció de l’Alcorà al francès? —s’esplaià amb una veu debilitada, somorta—. El vaig tenir a la meva biblioteca a Harar. L’Alcorà traduït per Frédéric Rimbaud. Un home culte, pel que sembla, a més d’infanticida.

Isabelle li havia acostat els palmells de les mans al braç esquerre. Com si cerqués el seu contacte, però sense gosar-lo tocar perquè era un cos sensibilitzat en extrem al dolor.

—Arthur, no m’ho puc creure, tu i el pare escriptors! —exclamà amb una il·lusió infantil—. M’agrada molt llegir i escriure cartes —continuà en un to més prosaic—. De fet, des que vas tornar a casa, que escric un petit dietari de les nostres vivències…

—No, Isabelle —va cridar-li ell amb esforç—. No vull que expliquis a ningú res del que tu i jo hem parlat en aquesta cambra. Mai. Em sents? —va preguntar-li amb una mirada greu—. El que aquí hem dit en els insomnis i vetlles, als matins i migdiades, aquí ha de quedar. Un secret entre nosaltres.

Ella s’atreví a cercar-li la mà i l’amanyagà. Tenia la pell molt bronzejada i fina i llisa. La mà era gran i doble, una mà més digna d’un camperol de les Ardenes que d’un escriptor de París.

—No pateixis, et juro que el que ens hem explicat quedarà per sempre més entre nosaltres. I ni els cucs quan devorin els nostres cadàvers podran saber-ho.

Aquella expressió el va fer somriure. Era una imatge poètica, una metàfora. Isabelle tenia fusta d’escriptora com ell o el capità Rimbaud, a més de la llum de la llibertat i esperança als ulls clars.

De sobte, el somrís que el jurament de la seva germana li havia provocat s’esvaí. Rere Isabelle, en un racó de la cambra, s’intuïa l’ombra d’una figura humana vestida de fosc. Com que els llums estaven apagats i la claror que entrava per la finestra no hi arribava, Rimbaud no podia esbrinar de qui es tractava. Va tancar i obrir els ulls repetidament per veure si guanyava visió i aleshores va sentir que un calfred li pujava per la cama esquerra, justament la que tenia amputada, fins al baix ventre, on s’aturava. La visió de la figura es va fer més diàfana. Un home elegantment vestit de negre, amb un barret de copa lluent i un bastó que tenia un pom d’argent en forma d’una figura corbada. A Rimbaud se li va escapar un sospir de sorpresa inesperada i una rialla entre nerviosa i cínica. Monsieur Auguste Aphinar. Era Auguste Aphinar, l’individu que el visità a París en aquella vinateria propera al Boulevard Saint-Michel hores després d’escriure La Chasse spirituelle. I estava igual que aleshores. No havia envellit. Ni un sol cabell blanc a la barba i ni al cap, la mateixa rialla maligna i guspires de groc fulgent als ulls.

*

Isabelle va mirar enrere perquè va advertir la llambregada de terror del seu germà i no hi va veure res. Però Arthur continuava mirant cap allà, inquiet, neguitós.

Auguste Aphinar se li va apropar amb els ulls d’un groc avern i la rialla malèfica que li arquejava la comissura dels llavis desafiant la barba. Es va tocar el barret amb el pom d’argent i es va col·locar al costat d’Isabelle, que seguia atònita l’expressió d’esgarrifança del seu germà.

—La teva germaneta està preocupada per tu, Arthur. Faries bé de relaxar-te i normalitzar aquestes ganyotes d’esglai. Soc el dimoni. No n’hi ha per a tant.

—No se t’acudeixi fer-li mal! Què vols? —li va demanar Rimbaud, armat de coratge.

—Amb qui parles, Arthur? Relaxa’t, germà, aquí només hi som nosaltres dos —el tranquil·litzava la Isabelle, prement-li la mà esquerra amb les dues mans.

—He vingut a recordar-te —li precisà Aphinar amb veu modulada— que ben aviat el teu esperit errarà per la terra deserta amb altres ànimes que ni Ell ni jo volem rescabalar. I també per dir-te que la meva maledicció per haver-me negat La Chasse spirituelle està actuant en tu. Moriràs mutilat i sofrint després d’un infern de vida. I així és.

Isabelle mirà al buit del seu costat, seguint la direcció dels ulls blaus del seu germà, però no podia percebre res.

—La Chasse spirituelle és en mans de l’esposa d’aquell poeta brètol geniüt amb qui vas viure tantes misèries apassionades. Espero el moment oportú per aconseguir el poema. No puc interrompre el seu peregrinar si no el llegeix i no ho ha fet, el té amb clau en un armari amb altres escrits teus i correspondència amb el seu exmarit.

Rimbaud va sentir que una força desconeguda li escalava des de la cama bona, la dreta, fins al pit. Va tancar els ulls i va sentir la veu ferma i serena del vell Abede, un cap dels guerrers danakils amb qui tenia tractes perquè les seves caravanes no fossin saltejades. Li deien l’home lleó i explicaven els més joves que, a les nits, Abede es transformava en un lleó. Aquesta propietat màgica de convertir-se en lleó la va adquirir quan va caçar tot sol amb un ganivet un lleó mascle que pertorbava el poblat sovint i se li va menjar el cor cru. Rimbaud creia que tan sols era una llegenda, però Abede, un dia que ell li va demanar si era certa, li va confessar amb unes fulles de cat a la boca: «Tots els humans duem el coratge del lleó a dins pel mer fet de ser humans. Es tracta de despertar aquest lleó endormiscat».

Va obrir els ulls com si se sentís posseït pel lleó que Abede li augurà:

—No et tinc por, Monsieur Aphinar. Si tot això —va dir-li assenyalant la cama amputada— és el que saps fer, ja pots tornar al teu foc a escalfar-te. I espero i desitjo que, si La Chasse spirituelle et suposa una amenaça, algun dia sigui editada i faci pols els teus set tabernacles.

—Em temo que això no serà possible. Ell no seria res sense Mi. La llum ho és perquè hi ha foscor. A més, la maledicció que hi he posat a sobre fa enrere tot ésser cabal.

Auguste Aphinar es va alçar i va fer veure que s’espolsava els pantalons. Es va tocar el barret novament amb el pom del bastó mirant primer la Isabelle i després a ell.

—Au revoir, Monsieur Rimbaud. D’aquí a pocs dies, abans que tombi l’any i amb la tardor ja avançada, em reclamaràs amb la mort a sobre i no hi seré. Aleshores saldarem els comptes. Joyeux voyage pour la terre de ne rien pour les siècles des siècles.

I Auguste Aphinar es va esfumar en les besllums del racó dret de la cambra.

Rimbaud va alçar el coll mentre la seva germana el seguia esparverada. Pensava que eren els deliris provocats pel cascall, però cap dia abans l’havia observat tan inquiet i neguitós. Precisament l’efecte de la planta era la sedació i també el deliri amb més o menys intensitat segons el nombre d’espores bullides. Isabelle ho havia pogut experimentar en els dies que havia decidit reemplaçar la morfina i el làudan pel cascall que usaven les remeieres dels pobles veïns per anestesiar el dolor.

—L’has vist? —li va preguntar Rimbaud després d’un ample sospir.

Isabelle li va posar la mà sobre el front, però la temperatura era la normal. Això sí, estava suat. Una suor freda.

—A qui? —li va demanar amb gentilesa.

—A Auguste Aphinar, un home vestit de negre amb un barret de copa i un bastó de mànec d’argent que s’ha assegut al teu costat.

Isabelle va acariciar-li el front i les celles poblades.

—Tant de bo —li respongué somrient— ens visitessin homes a la granja, però l’únic home que ha entrat a casa en els darrers anys has estat tu i el desgraciat de Frédéric quan ha estat tan desvalgut que ho ha necessitat. Ja saps que, per a la mare, la virtut de les dones és una qüestió de prioritat essencial.

—No l’has vist! —exclamà Rimbaud somrient i amb veu cansada—. Els cambrers de la vinateria del Boulevard de Saint-Michel tampoc el van veure…

—Em sembla que hauries de provar de dormir, tens la veu molt debilitada i cansada. Dorms poc, germanet!

—No, si us plau —li va pregar, agafant-li el canell dret amb escassa energia—, no te’n vagis encara i queda’t fins que se’m tanquin els ulls. Avui ho necessito.

Isabelle se li atansà i li besà el front rugós i bru.

—Sempre ho faig, Arthur. Espero que t’adormis per anar a descansar.

—Et mereixes quelcom millor que estar aquí a la granja amb la mare. Jura’m que marxaràs d’aquí quan jo no hi sigui i cercaràs la felicitat. Aquí estaràs morta en vida.

Isabelle va riure-se’n.

—Tampoc s’hi està tan malament, aquí. Tenim de tot i vivim de manera austera, però confortable. Millor que molta gent a les ciutats. Però és cert —va afegir-hi Isabelle, modulant la veu a la baixa pel temor de ser escoltada— que la mare no ajuda a ser feliç. De vegades —digué mirant cap a la finestra on l’oreig seguia inflant a glopades la cortina—, em demano com deu ser sentir-se’n de debò. Riure sense por. Ballar descalça sobre la fusta i cantar sense impudícies…

Rimbaud la mirava consternat i amb un amor que mai abans no havia pogut experimentar.

—Jura’m que quan no hi seré agafaràs el bagul i marxaràs ben lluny, a la recerca d’aquesta felicitat que desconeixes.

Isabelle li va repetir el bes al front.

—T’ho juro.

I va dibuixar un somrís entre infantil i picardiós.

—Què escrivies, Arthur? Poesia? Novel·les? —va demanar-li amb un to jovial.

Rimbaud sospirà profundament. Va mirar cap al racó dret on Auguste Aphinar havia desaparegut i va repetir el sospir, aquest cop menys intens, retornant-li la mirada blava a la seva germana.

—Poesia, Isabelle. Vaig ser poeta durant un temps i vaig compartir taula amb grans noms a París. Allà, precisament, vaig escriure el meu millor poema, un poema que retenen la família d’un amic íntim que també era poeta anomenat Paul Verlaine. No sé si és mort…

Isabelle va rumiar una estona, però desconeixia aquell poeta.

—No el conec, no n’he sentit a parlar —va deixar-li anar amb un deix de tristesa.

—M’has de jurar una altra cosa important, Isabelle —va sol·licitar-li, esforçant-se per incorporar-se sobre el coixí.

—Ja t’he dit que del que aquí parlem tots dos, aquí es quedarà i que ni els cucs en podran treure res.

Rimbaud va fer un segon esforç per poder incorporar-se i veure’s el melic sense dificultat i va exhalar un parell de cops. Les parpelles li pesaven i els moviments se li feien feixucs. L’opi estava actuant.

—Quan ja no hi sigui, vull que visitis la senyora Mathilde Mauté, esposa de Paul Verlaine, i li demanis un poema que vaig escriure i que és el millor que tinc. Es titula La Chasse spirituelle. Li pregues que te’l retorni perquè li ho vas jurar a un moribund que és qui l’havia escrit.

Isabelle el seguia consternada. No sabia si delirava o no, però semblava molt segur del que deia.

—Em vaig allotjar uns dies a la casa dels Mauté, a la rue Nicolet, número 14, de París, convidat per l’amfitrió, i amic íntim i poeta, Paul Verlaine. Al cap d’un temps vaig abandonar la casa per allotjar-me en un altre lloc i l’esposa del meu amic no va voler tornar-me les pertinences i escrits per despit.

—Per despit? —va interrompre’l la Isabelle—. Per despit de què?

—Em considerava una mala influència per al seu marit. Érem joves i rondàvem per Pigalle, el Barri Llatí, fèiem de la nit el dia en cafès com Le Rat Mort. Ens divertíem…

La Isabelle el mirava fascinada. Imaginava el seu germà més jove i ben plantat voltant per París, vestint elegantment…

—Em jures que li demanaràs el poema en nom meu? —va pregar-li, estrenyent-li el canell que encara sostenia dèbilment.

—Sí, ho faré si arriba el cas, germanet. Perquè encara t’he de veure corrent pels prats amb una pròtesi a la cama.

Rimbaud la va renyar:

—No facis bromes a un moribund, germaneta. Sento l’alè de la mort a prop i el que et demano és important —es va interrompre per tossir. La freqüència de la postura gitada li carregava de mocs els pulmons i, de tant en tant, expectorava amb arrencades de tos i xiulits dels bronquis—. Si la senyora Mauté et lliura el poema La Chasse spirituelle, el deses en algun lloc que quedi únicament al teu abast i no el llegeixis mai.

Isabelle va dibuixar una ganyota de desconcert.

—Per Déu, Isabelle, et prego que ho facis —li repetí amb un aire turmentat—. No llegeixis mai el poema. És un text poètic que està maleït pel mateix dimoni i qui el llegeixi acabarà els dies patint com jo, com un gos…

Es va aturar, va iniciar un sanglot i va arrencar a plorar. Isabelle el va abraçar amb molta cura i va començar a acariciar-li els cabells frondosos, resseguint-li les formes del crani. Tenia la galta sobre els pits de la seva germana i podia flairar la frescor de l’alè.

—Relaxa’t, Arthur, estic amb tu i no et deixaré mai. Sempre et cuidaré. Relaxa’t perquè disposes de la meva companyia i la meva estima —el va tranquil·litzar amb la veu endolcida.

Isabelle creia que allò era un deliri del seu germà efecte del cascall i la mateixa malaltia. Un poema maleït pel mateix dimoni? Era del tot inversemblant. Va sentir que el seu germà afluixava el cos i es rendia, però el va mantenir contra el seu pit fins que va advertir que estava totalment adormit. La mare feia dies que no treia el cap per la cambra i les úniques notícies del que allí succeïa les hi explicava ella al migdia, mentre dinaven. Aquella nit, però, Isabelle es retirava de la cambra del seu germà amb el cor inflamat. Arthur havia estat poeta en la primera joventut i s’havia assegut amb grans noms de la poesia de París. I també el pare inexistent, el capità Frédéric Rimbaud, prodigava les lletres i havia traduït l’Alcorà al francès.

Ja a la seva cambra i mentre es desvestia per gitar-se, Isabelle va sentir-se més lliure que mai abans en aquella granja. Tenia la sang dels artistes, de les lletres. Allò era una revelació que l’esperonava i transcendia l’austeritat laboriosa, pietosa i disciplinada de la mare, Vitalie Cuif. Tenia sang de poesia i literatura. I això, allà, envoltada de cultius, fems i animals, era llibertat.

*

Era el primer dia des que va arribar de l’hospital de Marsella que Isabelle no s’havia despertat a la nit alertada pel seu germà, que no havia cridat ni parlat en somnis delirants. No s’havia queixat del dolor, no havia renegat ni maleït la seva existència… Arthur havia descansat tota la nit i també la Isabelle, que hi pensava feliç mentre recollia els ous al galliner i els posava en una ouera de llautó cilíndrica amb molta cura.

La llum matinal banyava l’interior del galliner, que era en un annex al costat de la casa, i la Isabelle es sentia extraordinàriament bé. El descans continuat hi feia, però el motiu veritable del seu estat d’ànim era la descoberta que el seu germà i, fins i tot, el pare desaparegut eren escriptors.

L’arribada d’Arthur havia estat una catarsi per a ella. Amb ell havia transcendit els límits de la granja i la regió per viure experiències insospitades. I, a més, l’ombra del seu germà havia silenciat i empetitit la mare, Vitalie. Aquella presència rigorosa i inquisitiva, gairebé asfixiant.

La posta de les gallines havia estat minsa. Era ben normal que a l’estiu també acusessin la calor. Els hi va dedicar unes paraules d’agraïment —Isabelle s’havia acostumat a parlar amb els animals i les plantes de la granja per suplir la manca de diàleg i afecte de la llar— i va sortir del galliner amb un somrís i unes ales invisibles a les cames.

Al cobert on es desaven les xarugues i altres eines pesades de feina hi cantava l’Antoine, un pagès de seixanta-tres anys que s’encarregava de les tasques més dures i llaurava amb el cavall. L’Antoine vivia al poble de Roche amb la seva esposa i una filla amb una malaltia de retard mental. Ajudava la vídua Rimbaud —així anomenaven Vitalie algunes famílies del poble per disfressar que el capità Rimbaud l’havia abandonada— uns dies a la setmana i feia el mateix amb els veïns més propers de la granja, els Gally.

—Bon dia, Antoine —va saludar-lo Isabelle, que s’apropà al cobert encuriosida per la cantarella de l’Antoine, que no solia fer-ho.

—Bon dia, Mademoiselle Isabelle. Com ha passat la nit, el senyor? —la veu de l’Antoine era doble i afònica. Ell ho atribuïa al tabac. Quasi sempre tenia la pipa als llavis.

—Molt bé, ha descansat molt bé aquesta nit. I precisament m’ha estranyat que vostè estigués cantant, no l’havia sentit cantar mai en el temps que duu treballant per a la mare.

L’Antoine estava esmolant la fulla d’una dalla assegut en un tamboret de fusta. Tenia la fulla arquejada sostinguda dreta sobre la cama esquerra.

—Canto per espantar la mort, mademoiselle. La dalla és l’eina de la mort i el meu pare em va explicar, com l’avi li ho havia fet, que cada cop que s’esmola la dalla qui ho fa ha de cantar per allunyar la mort.

—No deixi, doncs, de cantar, Antoine —va sol·licitar-li Isabelle amb un posat de determinació—. La mort vagareja prop de la granja des que el meu germà és aquí i per Déu que faré tot el possible perquè se’n surti.

—Si us plau, mademoiselle, no marxi, li vull ensenyar una cosa —havia emprat un to més baix de l’habitual, cercant confidencialitat.

L’Antoine va aturar el moviment de pedra amb què afilava la dalla i la va desar en un vas de corn de bou. Va deixar la dalla a terra amb compte, es va alçar i la va plantar sostenint-la a la paret de fusta del cobert.

Amb les mans lliures, el pagès li va fer un senyal de cautela. Era alt, passava del metre vuitanta, però anava lleugerament corbat cap endavant pels esforços continuats amb l’arada, la dalla, l’aixada…

—Segueixi’m, mademoiselle.

Isabelle el va obeir i caminà dues passes darrere seu. Van tombar per darrere del cobert i van arribar al munt de fem de cavall i de vaca que s’acumulava per fertilitzar la terra. La Isabelle el mirà intrigada.

L’Antoine va assenyalar el terra rellent que delimitava el femer. Hi havia unes paraules escrites amb la punta d’algun bastó o una rama.

—Ha escrit això, vostè, mademoiselle?

—No, no he estat jo —va respondre-li amb un gest de desconcert—. Quan ho ha descobert?

—Aquest matí a primera hora, en netejar l’estable del cavall i treure els fems amb el carretó. Ahir a la tarda no hi era. Algú ho ha escrit durant la vesprada d’ahir o amb l’alba d’avui.

Isabelle va fer un pas enrere per agafar perspectiva i llegir millor les tres paraules. Ho va fer en veu alta.

—La Chasse spirituelle.

L’Antoine se la quedà mirant de reüll. Tenia la visió dividida entre la inscripció a terra i la jove ama. Isabelle estava perplexa. Era el títol del poema que el seu germà Arthur li havia dit que demanés a Mathilde Mauté, perquè creia que encara era a les seves mans.

—No sé què significa, això de la caça espiritual, mademoiselle, però m’estranya que algun vailet hagi passat per aquí per escriure un text així. Havia pensat que tal vegada havia estat vostè o, fins i tot, la seva mare, la veuve Rimbaud —va comentar-li l’Antoine mentre es posava la pipa a la boca.

Isabelle s’adonà que la cal·ligrafia, malgrat la dificultat d’escriure a la superfície d’un terra moll amb un bastó, era perfecta i inclinada cap avant amb una tendència arrodonida. Difícilment un vailet hauria estat el responsable d’una cal·ligrafia tan acurada.

—Sap el que significa, això, mademoiselle?

Isabelle s’adonà que l’Antoine la mirava amb una certa malfiança. Era prou astut i observador per copsar la reacció d’Isabelle: estava més sorpresa i consternada pel que li provocava el missatge que no pas pel fet que algú hagués entrat fins al femer per escriure-hi.

—No sé què significa el text, mademoiselle, però no em fa bona espina que algú hagi entrat fins aquí i hagi escrit alguna cosa tan estranya. A més —va afegir-hi amb dues pipades intenses seguides de pausa—, no he pogut trobar cap rastre de qui ho hagi fet al terra. L’autor no ha deixat cap petjada.

Isabelle va mirar amb gravetat l’Antoine, que es gratava la barbeta i la mirava amb els ulls oberts com unes taronges.

Isabelle inspirà profundament i es quedà mirant el text de terra. Estava desconcertada. Ningú més, tret d’Arthur i ella, coneixia el títol del poema que el seu germà havia escrit feia uns quinze anys i ell no havia sortit de la cambra del primer pis des de feia cinc dies, quan havien anat a fer un volt amb el cotxe i el cavall pel poble i la contrada.

Era impensable que Arthur hagués baixat al vespre i hagués fet aquella distància sol en l’estat en què es trobava. Necessitava ajut per caminar perquè tenia les aixelles adolorides per les crosses i tenia poca força, estava molt debilitat pel dolor del monyó de la cama amputada.

A Isabelle li voltava una pregunta: Qui podia haver-ho escrit? Era obvi que l’Antoine i la mare no. I descartat Arthur, qui?

Isabelle i l’Antoine van tornar junts al cobert on ella s’acomiadà d’ell amb el desassossec de no saber qui havia pogut ser el responsable d’aquella escriptura sobre terra. Va entrar a casa i va caminar fins a la cuina, on va dipositar l’ouera sobre el taulell de fusta, es va netejar les mans en una palangana i, mentre se les eixugava pensativa, es va abocar a la finestra que donava a un jardinet de flors on hi havia plantades tulipes i roses de diversos colors que ella feia créixer perquè la mare no dispensava gaire atenció a les coses que no eren productives.

Els ocellets peonaven pel terra fresc del jardinet cercant-hi cucs. De sobte, el cor d’Isabelle va muntar-li a la gola. Amb idèntica cal·ligrafia a l’escrit del femer, algú havia escrit amb l’ajut d’un pal o un bastó en un espai del jardinet, sobre la terra. Li va lliscar la tovallola de les mans en llegir les dues paraules. Un nom i un cognom. Arthur les havia pronunciat a la vesprada en una mena de deliri: Auguste Aphinar.

*

Isabelle va sortir al jardinet i es va quedar observant l’escrit amb la cal·ligrafia perfecta, idèntica a la que havia vist al femer feia poca estona. Va mirar al voltant instintivament, però no hi havia ningú. Ambdós escrits havien estat fets per la mateixa persona i en el mateix moment, probablement.

Va mirar si trobava indicis de petjades i, com en el cas del femer, i allí al jardinet la terra era més rellent i procliu a rebre l’estigma de la petjada, no va poder distingir-ne cap.

«Arthur Aphinar» i «La Chasse spirituelle». Únicament el seu germà podia haver-ho escrit, però era impossible que ho fes. Isabelle es va posar les mans als dos costats i va esbufegar mirant cap a la llunyania, on els sembrats es dauraven al sol alleujats per l’aire fresc.

El mes d’agost a Roche, per regla general, era més fresc que el juliol, els boscs lluïen un verd més pàl·lid que a la primavera, però la fragància de les sembres i els camps daurats omplien el paisatge, i el contrast entre l’or dels camps de sega i el verd del bosc esdevenien una preciosa estampa.

Isabelle va entrar a casa amb pas decidit i va pujar les escales del primer pis fins a la cambra del seu germà. Es va aturar a la porta i la va obrir a poc a poc. Va aguaitar-hi. La llum entrava per la finestra i es colava per la cortina filtrant el color beix amb el qual omplia la cambra. El seu germà Arthur estava estirat damunt del cobrellit i tenia els ulls oberts. Isabelle va tocar amb els nusos la porta de fusta un parell de cops.

—Arthur, puc entrar?

—Sí —va respondre-li ell amb una veu cavernosa.

La Isabelle es va adonar que tenia els ulls molls de llàgrimes i encara mantenia algun sanglot del plor recent.

—Bon dia, Arthur, estàs bé?

S’havia col·locat a l’espona del llit i el mirava amb aquella mescla de devoció, misticisme, compassió i admiració, un còctel de sensacions que feien del poeta moribund i trencat pel dolor un màrtir, un beat que l’alliberava de la por a la vida quan, paradoxalment, la seva icona humana estava sofrint un turment que semblava el que ell havia imaginat a Une saison en enfer.

—No, Isabelle, no estic gens bé. El dolor d’aquest monyó cada cop és més agut i insuportable, ja mai tornaré a cavalcar ni caminar. No te n’adones?

Arthur s’havia incorporat una mica i li assenyalava la cama amputada.

—Ni els gossos del carrer estan més abandonats que jo de la divinitat. Em pensava que l’aire fresc de la regió i aquí a casa, ben alimentat, el meu estat milloraria, però per Déu, mira quin color tan lleig que té el monyó i com es va inflant dia a dia!

Isabelle va abaixar la mirada. Ella feia tot el que podia perquè el seu germà estigués millor, s’havia lliurat en cos i ànima a aquesta missió relegant tota la resta de coses, fins i tot el seu propi benestar, que s’anava omplint més i més de la pau interior i felicitat que li proporcionava, paradoxalment, tenir cura d’un germà amb el qual havia aconseguit veure el món amb els seus ulls d’aventura.

—Com que has dormit gairebé tota la nit, em pensava que et trobaves millor —va deixar-li anar Isabelle amb un filet de veu gairebé extingida.

—Sí que he dormit, però he tingut malsons i tinc la sensació de no haver descansat prou.

—Malsons? —li demanà Isabelle—. És normal —va afegir-hi de seguida amb normalitat—, les tisanes de cascall tenen efectes calmants i delirants. I de vegades els deliris no són sempre dolços.

Arthur va fer un xiscle de desgrat.

—No eren deliris, Isabelle, eren malsons, quimeres fosques. He imaginat i, fins i tot, sentit que estàveu en perill, tu i també la mare. Rondava per la granja un personatge maliciós que vaig conèixer al Boulevard Saint-Michel. I no podia fer-hi res, aquí ajagut, paralitzat, inútil…

L’esglai d’Isabelle va ser difícil de contenir. Es va reprimir, però el malson o la quimera del seu germà esdevenien una sincronia aclaparadora amb els escrits al terra dels voltants de la granja.

Isabelle va inspirar profundament un parell de cops i va demanar en silenci forces a Déu per afrontar la situació.

—Et diu res el nom d’Auguste Aphinar? —li va preguntar Isabelle, en un to fingit d’enteresa.

Els ulls del seu germà, el blau enfonsat dins les conques, es van il·luminar i la pell bruna del front se li va tensar arquejant les celles poblades.

—Per Déu, Isabelle, on has sentit aquest nom?

Isabelle es va asseure al peu del llit i li va col·locar la mà sobre l’única cama.

—Tu el vas anomenar ahir al vespre mentre deliraves abans no marxés a dormir. Mai te n’havia sentit a parlar. I aquest matí, quan tornava de plegar els ous al galliner, l’Antoine m’ha mostrat un escrit fet amb algun objecte punxegut al terra del femer on deia «La Chasse spirituelle»…

Es va detenir perquè Arthur va fer una exclamació d’espant.

—I poc després —va continuar Isabelle—, des de la finestra de la cuina he vist que amb la mateixa cal·ligrafia hi havia escrit en un espai de terra al jardinet «Auguste Aphinar».

Rimbaud estirava amb les dues mans els llençols blancs de fil i quasi estava del tot incorporat, amb el cos tens i el rostre desencaixat de consternació que, amb els senyals del sofriment i el dolor, li donaven un aspecte deplorable.

—Va venir a seure a la meva taula, en aquella vinateria del Boulevard Saint-Michel. Jo aquella nit havia estat —li explicava Rimbaud amb el front suat— bevent absenta i fumant haixix pel barri i vaig acabar la nit a Le Rat Mort, que estava obert a totes hores. Allí se’m va ocórrer conjurar les muses per escriure un poema que colpís el lector i li esborrés aquesta maleïda moral cristiana del bé i del mal que tant ens ha condicionat.

Es va aturar i va percebre una expressió de certa esgarrifança al rostre d’Isabelle, que encara militava en la pietosa moral catòlica, ofrena de la mare.

—Vaig arribar a l’Hôtel des Étrangers amb les primeres llums a la meva cambra, que compartia amb un pianista tuberculós, Cabaner, «el Jesucrist del donzell» l’anomenava jo —en aquest punt se li va dibuixar un somrís—, i em vaig posar a escriure. A migdia em vaig despertar sobre la taula on escrivia i La Chasse spirituelle era allà.

Isabelle el seguia sense pestanyejar.

—Et confesso que no recordo el procés d’escriptura, però és el poema més potent que vaig escriure mai. —Aquí es va aturar i va sospirar remenant el cap—. Vaig sortir esperonat de l’Hôtel per anar a llegir-lo a Paul i, aleshores, en una vinateria on em vaig deturar perquè tenia l’estómac buit des de feia hores es va asseure amb mi Auguste Aphinar i em va demanar La Chasse.

Va exhalar un gran sospir i va deixar caure els braços afluixant tot el cos sobre el llit, la seva presó.

—Per què volia el poema Monsieur Aphinar? —va preguntar-li encuriosida Isabelle.

El seu germà se la va quedar mirant una estona en silenci i va somriure-li.

—Creuràs que soc boig, però Auguste Aphinar és el dimoni, així m’ho va fer saber, i no volia que el meu poema servís per treure-li clientela de l’infern. Imagina un poema que esborri el pecat de la moral i la consciència humana. Sense pecat no hi ha infern.

Isabelle no va dissimular una ganyota d’estupefacció i cert horror.

—No pot ser veritat, Arthur! M’estàs enganyant, oi?

Ella volia creure que era una broma del seu germà, de vegades n’hi feia alguna i ho representava bé, seguia amb un posat circumspecte mentre l’ensarronava. Malauradament, aquell cop no era així.

—No, Isabelle, és veritat. Com també ho és que La Chasse spirituelle es va quedar a casa dels Mauté de Fleurville i que Auguste Aphinar, o sia el dimoni, va llançar una maledicció sobre el poema i qui el llegís.

Rimbaud es va aturar i es va quedar observant les bigues de fusta del sostre. Aphinar no l’havia tornat a molestar des d’aleshores i ahir al vespre va tornar. «Deu ser que la mort em ronda de ben a prop», va pensar en veu baixa.

—No entenc —el va interpel·lar Isabelle— per què, si el dimoni vol el poema, no te’l demana i no el destrueix ell mateix.

Rimbaud va mirar-se-la amb tendresa. Era un regal de la divinitat tenir-la d’assistenta i confident. Malgrat el seu infortuni i calamitós final, la Isabelle era el premi, la seva tendresa i atenció, el seu afecte, la seva devoció…

—No ho sé, estimada germana. No ho sé. Però, si us plau, vull que compleixis el jurament que em vas fer de visitar Mathilde Mauté i demanar-li La Chasse.

Isabelle tremolava com un pàmpol. Aquella història, afegida a l’estrès afectiu dels darrers dies, li van fer perdre el nord per uns moments. Dels ulls li van saltar llàgrimes dobles que al principi tractà de reprimir, però que finalment deixà fluir.

Rimbaud va allargar el braç i li va agafar la mà. La llisor de la mà d’Isabelle li va recórrer el braç i li va encendre una petita pira invisible al pit. Va tancar els ulls per assaborir aquella agradable sensació de benestar. I els llavis se li van obrir per deixar anar un parell de versos d’Une saison en enfer, que havia escrit en aquella mateixa cambra el 1873, uns mesos després del turmentós episodi del tret al canell que li havia disparat Verlaine a Brussel·les i que Isabelle desconeixia, com tota la resta de la seva obra poètica:

*

L’Antoine havia enganxat la tartana de passeig i la tenia davant mateix de la porta de la granja, al més a prop possible, per estalviar passes a Arthur Rimbaud. La mare seguia atenta l’escena des de la cuina. Sentia compassió pel seu fill, però era un sentiment més genuïnament religiós que no pas matern. Com a mare, el seu fill ja havia mort moltes vegades. Sobretot quan va marxar a París per dedicar-se a la literatura. Un entreteniment sense cap futur per a Vitalie…

Lluïa un sol esplèndid i Rimbaud li havia demanat expressament que li tragués el llenç de protecció perquè volia assaborir el dia. La mare havia protestat perquè havien de fer un bon trajecte fins a Charleville i els encontorns i el sol queia aplomat i podia patir una insolació, però Arthur s’havia rigut d’ella i li havia objectat: «A mi, mare, em voleu fer témer el sol quan he estat vivint i sofrint les mossegades de l’astre a Aden?».

Arthur va sortir de la granja ben vestit, afaitat i amb un barret d’ala ampla sostingut per les crosses i la cama penjant. El seguia la fidel Isabelle, també vestida elegantment i amb una pamela que conjuntava amb el color del vestit llarg d’estiu recollit a la cintura per una mena de faixa de color bordeus. L’Antoine el va ajudar a donar-se impuls sobre el tamboret que havia col·locat a la part posterior per fer més accessible el primer pas al graó de la tartana. Amb una certa dificultat, el poeta va acomodar-se al banc de cuir esquerre. Isabelle va pujar sense l’ajut del tamboret i es va asseure al banc dret davant per davant del seu germà.

—Tal vegada sigui el meu comiat definitiu de la regió —va proferir Arthur amb un gest de satisfacció, no pas pel sentiment de comiat sinó pel fet de fer una volta pels paratges de la infància.

Isabelle li va recollir les crosses i les hi va col·locar sostingudes sobre el seu propi banc.

—No diguis això, germanet. Tornarem de Marsella i ho faràs completament restablert i aleshores com que ja no em necessitaràs ni em figuraràs.

Rimbaud va tossir. Una tos humida, de bronquis.

—T’agraeixo que hagis decidit acompanyar-me a l’hospital de Marsella i et quedis amb mi per cuidar-me. La teva presència em dona forces.

Isabelle li va picar l’ullet. La tartana s’havia posat en marxa i Vitalie n’era espectadora des del finestral de la cuina. Va tancar les mans a l’alçada del pit i encomanà a Déu els viatgers.

—Saps que em fa il·lusió visitar Marsella amb tu? —va confessar-li Isabelle—. No he vist mai el mar i vull saber si és tan immens i blau com imagino.

—El mar és fascinant, Isabelle. Els rius que bé coneixes viuen engabiats per les valls, però el mar no té cotilles. S’obre ample i majestuós.

Havia obert els dos braços per afegir grandiloqüència al mar.

—Necessito —va afegir-hi tot seguit en un to trist— que els doctors de Marsella em facin un diagnòstic del monyó. Al contrari del que diu el doctor de Roche, penso que alguna cosa no va bé, perquè el dolor és punyent i s’escampa fins a la columna.

Isabelle també tenia el pressentiment que alguna cosa anava malament. El monyó tenia un color força desagradable i s’havia inflamat molt. Era testimoni del dolor que li provocava.

L’Antoine esperonava suaument amb les regnes el cavall que normalment llaurava, perquè l’animal duia un pas lleuger i tant Isabelle com Vitalie l’havien advertit que el sotrac de la tartana no afavoria l’estat del malalt i els seus dolors.

No podien haver escollit un dia millor. Feia una temperatura agradable. La claror era excelsa. Les partícules de llum realçaven els verds i rellents de la campanya. El riu Mosa llepava amb placidesa i bonança els vorals.

Quan passaven per algun indret que Rimbaud reconeixia li explicava alguna aventura viscuda allà, gairebé sempre amb el seu fidel amic Ernest Delahaye.

—No en saps res, d’ell? —li va demanar Isabelle, contagiada per l’alegria del seu germà.

—No, en vaig perdre el contacte des de la meva estada a Londres amb Germain Nouveau. Des d’aleshores no en tinc cap notícia —va respondre-li amb un semblant nostàlgic—. Aquests darrers mesos l’he recordat més d’un cop.

La Isabelle l’escoltava bocabadada. A més, Arthur ben vestit, afaitat i amb un bon barret, resultava encantador. El seu verb prodigiós maridava perfectament amb la bellesa salvatge.

Rimbaud s’esplaiava compartint els records en veu alta. Fins que van arribar a Charleville, on va semblar que l’envaïa una melangia mòrbida que va afectar-li el rictus.

—Saps, Isabelle, crec honestament que la petjada de l’esperit és el cos. El cos és l’estigma de l’esperit. I ja veus quina mena d’esperit habita dins meu amb aquest aspecte d’invàlid inservible.

—No és veritat, Arthur, el teu aspecte, i avui més que mai, és fantàstic. Tant és així que quan tornem de Marsella et buscaràs com m’has explicat una dona catòlica i formaràs una llar. Podràs escollir pretendentes.

Rimbaud va treure’s uns moments el barret. El sol li fregava la pell fosca com si fos un vell conegut. Els ulls blaus li lluïen.

—No he pogut esborrar el pes del passat malgrat tot. Únicament a Harar vaig aconseguir aïllar-me tant de tot que sempre he desitjat tornar-hi. Allà era un home nou, sense identitat passada.

Van passar per davant de la casa que habitaren a la rue Bourbon, en un barri d’obrers i alguns indigents. Seguia respirant-s’hi carestia i carència. A la ment, a Arthur, se li reproduïren tristes estampes de la fugida del pare a Crimea per sempre més. Tenia només sis anys. L’aspror de la mare, desencantada d’un marit bohemi i somniador, l’ambient trist i fred de la llar.

—Vas tenir sort de no viure la fugida del pare —va exposar Arthur a Isabelle amb les dents ferrades.

Els records infausts de l’abandonament del pare i de la tensió a casa amb l’agreujament del caràcter urc i disciplinari de la mare van acompanyar-los fins que la tartana va passar per davant de l’Institut Rossat, a la rue de l’Arquebusse, que havia canviat força l’aspecte i s’havia convertit des d’aleshores en un centre de prestigi en tot el país.

—Aquests murs estaven pintats de «groc cadàver» —li explicava Rimbaud— i la porta principal era de fusta pintada de verd. Vaig guanyar molts premis i mencions especials en els tres anys i escaig que vaig ser-hi. L’institut era una promesa de salvació per a mi. Se’m feia un nus a l’estómac quan acabàvem la jornada i havia de tornar a casa. Vaig tenir un disgust molt gran quan la mare va decidir treure’ns-en, al Frédéric i a mi, perquè es deia per la ciutat que el senyor Rossat era un home amic dels lliurepensadors, dels proletaris i simpatitzant del socialisme. Aleshores vam passar al col·legi municipal. Ens vam mudar a un carrer més benestant i respectable que no queda lluny d’aquí, al número 13 del Cour d’Orleans…

Rimbaud va pensar que Charleville no havia canviat tant des que se n’havia absentat. Mantenia l’aire de províncies dignatàries de la França Imperial més que no pas del socialisme proletari posterior. Aquesta sensació la va ratificar l’entrada de la tartana a l’espaiosa place Ducale de Charleville, exprés desig del duc Charles de Gonzague. Aquella plaça de llambordes i arcades, on l’aritmètica burgesa i nobiliària eren presents en la geometria arquitectònica.

—Vols que ens aturem a beure alguna cosa? —li va suggerir Isabelle, que se sentia còmoda i feliç amb la roba de mudar i el seu germà d’amfitrió al poble natal.

A Rimbaud se li van obrir els ulls i se li va dibuixar un somrís en veure el Café Dutherme sota les arcades de la plaça i la terrassa que sobreeixia les arcades plena de gent conversant. Va cloure els ulls i es va veure amb gairebé la meitat dels anys assegut amb el culte i amable Charles Bretagne, l’home que prodigava l’esoterisme i que gaudia de la intel·ligència precoç del jove poeta.

Quan anava a contestar que sí, un núvol de pessimisme i negativitat va ombrejar l’alegria. Si algun dels vells col·legues el veien amb les crosses i la cama amputada, els despertaria la compassió del malaurat mutilat malalt i ell no estava disposat a pidolar ni incitar compassió de ningú. En tenia prou amb la seva irada autocompassió i la de la seva germana, que era autèntica i fraternal, no un subproducte de la moral establerta.

—Deixem-ho, Isabelle! No em veig amb cor de fer una passejada. M’estimo més acabar de fer el volt i tornar a casa. Ja he begut aigua durant el viatge i no tinc gana.

Va poder copsar un deix de desil·lusió al rostre de la seva germana, però no estava disposat a córrer el risc de ser reconegut i despertar compassió.

Quan van arribar a casa, la mare ja havia dinat i netejava les verdures de l’horta per vendre-les a un comerciant que les oferia al mercat. Arthur traspuava una mena de pau que únicament l’encontre amb la mare va semblar amenaçar.

L’Antoine el va ajudar a baixar de la tartana. Ell li va donar les gràcies per «l’últim passeig». Isabelle s’adonà de la paraula «últim». D’alguna manera, Arthur s’acomiadava així del cotxer, l’Antoine, i dels seus tours per la regió. Sabia que no tornaria a seure més a la tartana per passejar sota el sol plàcid de les Ardenes i els verds rellents de la regió. Pressentia que el seu últim viatge amb la tartana de passeig familiar seria l’endemà passat, dia 23 d’agost de 1891, per fer els tres quilòmetres de distància fins a l’estació de tren en direcció a París i des d’allà, a Marsella.

Va entrar a la granja amb el barret i no se’l va treure fins que va arribar a la cambra del primer pis. Isabelle el va ajudar a desvestir-se i posar-se còmode sobre el llit.

—Estàs bé? —li va demanar Isabelle, un cop acomodat amb un bes al front.

—Sí. Avui m’he acomiadat de Charleville i de la regió. Tant de bo pogués fer-ho de París, però si a l’hospital de Marsella aconsegueixen treure’m el dolor i restablir-me les forces m’embarcaré des d’allà mateix cap a l’Àfrica i no tornaré mai més.

Isabelle va sentir-se una mica ofesa amb aquella declaració i la mirada feroç del seu germà, però de seguida la va transmutar en una reacció al dolor i la impotència.

—Et demanaria —va continuar Rimbaud en un to circumspecte i certa tendresa i mirant-la als ulls— que m’acompanyessis a Harar, però no és un lloc per a una dona com tu. Faries bé de quedar-te a Marsella, al costat del mar. I si he salpat, quan passegis per la vora del mar i clavis la mirada a l’horitzó blau, sabràs del cert que soc en un punt d’allí.

*

El fred s’havia fet present els tres dies anteriors en una ciutat de clima generalment temperat com era Marsella. El calendari del passadís principal de l’Hôpital de la Conception de Marsella lluïa el 9 de novembre de 1891 aliè al fred que havia esdevingut urc i incipient.

Isabelle estava asseguda en una cadira d’una habitació de descans de l’hospital. De tard en tard, poca estona, sortia de l’habitació del seu germà per retrobar-se amb ella mateixa en el silenci i la soledat.

Aquell migdia feia balanç. Eren allí des de l’agost, Arthur no havia pogut recuperar-se i el cirurgià que li amputà la cama i l’atenia no li havia augurat cap bona expectativa. Els dolors, que no havien remès, i la simptomatologia indicaven que el pacient «Arthur Raimbaud», que uns mesos enrere havia estat intervingut d’un «néoplasme de la cuise», patia un càncer d’ossos que s’estenia sense remei.

Isabelle reproduïa la degradació imparable del seu germà. Primer el braç dret paralitzat, després mig cos esquerre. Gairebé no menjava. Estava tan migrat que el seu cos abans esvelt era un sac d’ossos i pell. Però el que més preocupava Isabelle és que havia perdut la lluor blava dels ulls. Des que li havien practicat a principis d’octubre, com a últim remei, electroteràpia al braç dret mort per veure si amb les descàrregues elèctriques el feien reviure, sense èxit, que el blau oceà dels ulls s’havia esllanguit.

Els metges li mentien pietosament i ell s’aferrava a les seves paraules com un nàufrag espaordit a una fusta, però quan es quedava a soles amb Isabelle li reclamava els braços, i allí se sentia a resguard, emparat per l’escalfor del cos de la seva germana i la fragància familiar del seu alè.

Recordà, Isabelle, les paraules del doctor Malet després que l’electroteràpia fallés i en vista del retrocés del pacient: «Li prego que es quedi al seu costat, mademoiselle. En el seu estat seria una crueltat negar-li la seva presència…».

Isabelle tancà els ulls i va sentir la cadira sota les natges, la fortor dels medicaments i del lleixiu, que ocultava la sal marina de la brisa allà dins. Va donar gràcies a Déu en silenci per aquella expiació que ja duia mesos de durada, des de l’arribada d’Arthur a Roche, i li va encomanar la seva ànima. Era el primer cop que ho feia. El primer cop en aquests cinc mesos que es rendia a l’evidència: Arthur s’estava apagant definitivament.

Escrivia sovint a la mare, li explicava com evolucionava Arthur. Amb ella no mentia sobre el seu estat ni disfressava la realitat perquè sabia que Vitalie, «la vídua Rimbaud», tenia el cor de ferro i la voluntat i la ment a la granja, en els quefers diaris. Des de feia molt de temps que el rol de mare amb Arthur s’havia dissolt per acord mutu.

Isabelle va sentir que les campanes del campanar més proper anunciaven les tres de la tarda. En aquella hora l’hospital estava més tranquil, perquè els pacients havien menjat i la majoria descansava sota els efectes dels calmants i somnífers que aprofitaven els àpats per subministrar-los-els.

Es va alçar i es va estirar el vestit. Va passejar la mirada des de dalt fins als peus i es va adonar que, amb la cura del seu germà i tota l’atenció en ell, s’havia desatès. Però això no la desassossegava. Sabia que tindria més temps del que hauria volgut per tenir cura d’ella mateixa.

Quan va tancar la porta de l’habitació amb sigil perquè creia que Arthur dormia, va sentir-li la veu.

—Isabelle, germana, pots atendre’m una estona? T’he de dictar una carta important.

El to de veu era més greu i lúcid que el dels darrers dies. S’assemblava al to de veu de quan va arribar a la granja al juliol.

Isabelle va seure consternada a la tauleta on tenia la ploma i el tinter i un plec de fulls. Allí escrivia a la mare, i sensacions i coses en les hores de vetlla.

—Si segueixo així, considero important salpar el més aviat cap a Aden, d’allà a Zeilah i fer el trajecte fins a Harar en un cotxe amb llitera. Penso que la calor abissínia és més sana i adient als meus problemes ossis que la humitat de Marsella.

Isabelle el mirava des de darrere la tauleta amb la ploma a les mans i una estranya sensació per aquella revifalla aparent del seu germà, que tenia els ulls clavats en ella però amb el blau esmorteït dels darrers mesos.

—Quan sigui a Harar ens escriurem cada setmana i jo t’enviaré francs perquè els empris amb el que vulguis com a agraïment a la cura i atenció que has tingut amb mi durant aquest temps.

Isabelle el mirava perplexa i en silenci.

—I no t’oblidis de visitar Mathilde Mauté i demanar-li La Chasse spirituelle —va recordar-li amb un augment en el to i un cert deix d’arrogància—. Tant si segueixo viu en les terres del marfil com si t’arriba la notícia de la meva mort, et prego que recuperis el poema i sota cap pretext no el llegeixis ni el deixis llegir i molt menys editar. Enterra’l sota aquells faigs on jugaves de petita a la vora d’on creixen les flors de cascall entre les herbes.

Arthur semblava nerviós i fatigat per aquell petit esforç i es va afluixar sobre el llit amb una exhalació profunda.

Es va fer un silenci de gairebé dos minuts. Ell agafava forces. Ella tenia la ploma a la mà. Estava expectant i alhora desconcertada.

Rere un sospir sonor, Arthur va tornar a parlar:

—Estàs preparada per transcriure la carta?

—Sí, Arthur, estic llesta, comença quan vulguis —va respondre-li amb veueta emocionada.

Arthur començà la redacció de la carta amb la mirada extraviada al sostre:

Carta al director de les Missatgeries Marítimes. Un lot: només una dent. Un lot: dues dents. Un lot: tres dents. Un lot: quatre dents. Un lot: dues dents. Senyor director, vull demanar-li si vaig deixar res a compte. Avui mateix desitjo canviar de servei, el nom del qual desconec, però desitjo que, de qualsevol manera, sigui el servei d’Aphinar. Aquests serveis existeixen a totes les parts i jo, impotent, desgraciat, no aconsegueixo trobar res, qualsevol gos captaire li ho podria dir. Faci’m arribar els preus dels serveis d’Aphinar a Suez. Estic completament paralitzat: per aquest motiu vull embarcar a primera hora. Digui’m a quina hora han de transportar-me a bord.

Es feu un silenci folgat. Isabelle havia mullat la ploma al tinter i esperava reüllant-lo. Però la carta s’havia acabat i també les energies del poeta vident, de l’home de les sandàlies al vent, del salvatge del Barri Llatí, del comerciant de marfil, cafè i almesc, de l’explorador intrèpid de l’Àfrica abissínia…

Isabelle va deixar la ploma sobre la taula i es va apropar al llit d’hospital. Arthur respirava amb els ulls tancats. Ella li va agafar la mà dreta instintivament, però ell no podia sentir ja la llisor de la pell de la seva germana, perquè el seu braç ja era mort des de feia dies, privat de moviments i vida sensorial.

Va obrir els ulls al cap d’una estona i es va trobar la mirada angelical i devota de la seva germana asseguda a sobre del llit agafant-li la mà. Va esgrimir un lleu somriure amb esforç i amb veu baixa li va dir:

—Envia la carta al director de Missatgeries Marítimes avui mateix. Tant de bo m’assigni el servei d’Aphinar.

I va tornar a tancar els ulls amb una respiració amansida. Semblava una respiració pacífica, però Isabelle estava esgarrifada. Arthur es moria.

*

Arthur Rimbaud no va tornar a adreçar-se a la seva germana i quasi no va obrir els ulls. Hores després de la redacció d’aquella carta estranya, a les deu del matí del dia 10 de novembre, els metges de l’hospital en certificaven la defunció.

Isabelle no podia plorar-lo encara. N’havia estat tan a prop en els darrers mesos que el fur intern encara no havia assolit la idea de la partença definitiva.

La caixa de roure amb les despulles d’Arthur van arribar a l’estació de Charleville el dia 14 de novembre. La mare, Vitalie, havia preparat un funeral exprés. Havia encomanat les exèquies al pare Gillet, que havia estat professor del difunt al Col·legi de Charleville.

La mare no va reparar en les despeses per a l’enterrament del fill que havia provat d’aïllar de la seva vida. Isabelle va pensar que era el mínim que la mare podia fer per un fill que li havia lliurat trenta mil francs dels seus guanys en els anys de comerç a l’Àfrica.

No va assistir-hi gent ni es va publicar cap esquela als diaris locals perquè no es va anunciar l’acte religiós ni la mort.

El taüt va fer cap al panteó familiar del cementeri de Charleville. A la làpida, només hi resa —encara es conserva avui—: «Pregueu per ell».

Les notícies de la mort de Rimbaud van trigar uns dies a saber-se i des d’aleshores la seva obra poètica coneguda —les grans obres eren encara en mans d’editors, al forn— començava a alçar el vol. Fins i tot, el poeta del Barri Llatí de París tenia ja un primer biògraf: Rodolphe Darzens.

Però va ser Isabelle qui va consagrar la seva vida a la memòria del seu germà. Isabelle es va casar, a desgrat de la mare, amb un escriptor, Paterne Berrichon, i ambdós van protagonitzar la croada salvadora de la imatge poètica d’Arthur Rimbaud, amb la qual van pretendre esborrar la imatge de salvatge i feroç, d’irreverent i consumidor de drogues i alcohol.

Tant és així que quan al 1901 van aparèixer a Brussel·les els primers exemplars d’Une saison en enfer, el cunyat del difunt poeta va fer mans i mànigues perquè fossin destruïts i alimentar així el mite d’expiació en vida del poeta que purificà la seva obra a les flames.

Però malgrat la croada purificadora del matrimoni Berrichon Rimbaud, Isabelle sabia part de la veritat de la vida del seu germà, que sota els efectes del cascall i dels calmants li feu revelacions extraordinàries que mai sortirien a la llum.

Isabelle vivia amb Paterne lluny de la mare i la granja, amb el mar blau de Marsella a tocar i en l’horitzó aquella terra calenta i perduda on habità Arthur.

Rellegia sovint la darrera carta que li va dictar i s’estremia quan llegia el nom d’Aphinar i recordava els escrits al terra de la granja, la confessió que li havia fet Arthur sobre Auguste Aphinar i la maledicció que vagaria la seva ànima per terra de ningú en negar-se a lliurar-li La Chasse spirituelle.

Observant l’horitzó del mar volia creure que ell estava en algun punt d’allà, que el seu esperit havia retornat a Harar i es complaïa raspant l’arpa abissínia sota el sol ardent…

Isabelle tenia encara una promesa per complir, el jurament que feu a Arthur de visitar Mathilde Mauté i recuperar La Chasse spirituelle per soterrar-la prop de la fageda on jugava de petita, a la vora d’on creixien les flors nívies de cascall…