La genealogia d’un poema extraviat: La Chasse spirituelle

En Maurice Foissard, descendent d’una nissaga de vinyaters de la Côte Noire de la Xampanya francesa, havia estat l’únic dels fills d’en Jean Noel que havia girat l’esquena al xampany i les vinyes per endinsar-se en el món de la literatura. Al seu pare mai li va agradar l’èxode de les caves i vinyes familiars, i molt menys encara que es traslladés a viure a Espanya que, per als francesos propietaris del nord, seguia essent un país de segona divisió en gairebé tots els aspectes malgrat pertànyer al mercat comú i els èxits esportius futbolístics del Barcelona i el Reial Madrid.

El que més incomodava en Jean Noel, el patriarca que tenia el casal i les caves principals en un poblet a escassos quilòmetres de Reims, Cumières, era que el seu fill humanista, a més de fill pròdig, era díscol amb ell i molt crític amb la moral empresarial de la família. Res a veure amb el seu pare, en Julien, que maridà amb un equilibri aristotèlic negoci i humanitats i va plantar gran part de les vinyes que avui constituïen el cor del xampany Foissard.

Des de ben jove s’havia mostrat força atent i solidari amb les desenes d’immigrants portuguesos i marroquins que s’allotjaven als departaments annexos a la cava per fer la campanya de la vendange oferint-los menjar i serveis a esquena del seu pare i milità literàriament en els moviments de lletres més contraris a la moral burgesa benestant de casa seva mantenint la seva idolatria per la figura de Rimbaud, el poeta díscol amb la burgesia i que donà suport a la Comuna de París i per qui el seu avi Julien sentia també devoció, però una devoció esotèrica.

Charleville era relativament a prop del seu poble natal, Cumières, aproximadament a una hora i mitja en cotxe, i havia peregrinat diversos cops al poble que va veure néixer el que per a ell era «el poeta més gran de França de tots els temps».

L’ombra de Rimbaud semblava haver-lo perseguit sempre, però mai hauria imaginat que a la meitat del curs de la seva vida, aquesta passió rimbaudiana acabaria en la recerca del misteri més anhelat de la poesia de Rimbaud: La Chasse spirituelle.

En Maurice comprà com cada diumenge des que vivia a Espanya un exemplar d’El País i s’assegué, també seguint el ritus dominical, en una terrassa de la plaça del Mercadal de Reus sota l’ombra d’un para-sol a l’espera del cambrer a qui demanaria, com cada diumenge, un vermut amb sifó. El sol queia aplomat sobre la plaça i les partícules de llum semblaven detenir-se especialment en la façana modernista de cal Navàs. L’estiu de l’any 2017 estava resultant especialment asfixiant i xafogós. Feia mesos que no plovia i la sequera s’havia encomanat a la població, fet que gravava encara més la sensació de crisi econòmica i política que el país patia des de feia temps.

Ell no podia queixar-se de crisi, perquè el seu avi Julien li havia deixat, en morir, una petita fortuna; d’una banda, en existències de botelles de champagne Foissard a les caves que cada any anava venent al seu germà gran al capdavant del negoci i, de l’altra, en una bona suma d’euros en un compte al banc Société Générale del qual transferia sumes de tard en tard al seu compte del Banc de Sabadell. Així, en Maurice, llicenciat en Filologia i Literatura francesa per la Sorbona, impartia classes de l’assignatura optativa de llengua francesa als germans de la Salle de Reus com un hàbit i disciplina de vida, però, gràcies a la renda familiar, podia dur una vida més ostentosa que la que el seu sou de professor li permetia.

En Lluís no va trigar gaire a reconèixer-lo, tot i que únicament havia vist la foto de perfil del WhatsApp i es va acostar al para-sol sota el qual s’asseia amb les cames llargues encreuades dins els pantalons de fil beix i el diari reposant sobre les cames.

—Disculpi, el senyor Foissard? —va demanar-li en Lluís amb educació.

En Maurice va apujar la mirada i les retines van mantenir la imatge d’un home més o menys de la seva edat, ros amb el front buidat, no gaire alt i fornit.

Diuen que hi ha persones que sense haver-se vist abans, de seguida aconsegueixen fraternitzar perquè són ànimes bessones. El cas d’en Lluís i en Maurice era un més d’aquesta tipologia, perquè des del primer moment sota el para-sol de la terrassa de la plaça del Mercadal que va néixer un corrent d’afecte entre tots dos.

En Maurice va plegar el diari, el va deixar sobre la taula i es va alçar per encaixar la mà del seu amfitrió. Dempeus, el francès li treia un cap d’alçada, fet que accentuava encara més el barret Trilby de color blanc que tocava el cap d’en Maurice.

Van seure tots dos alhora mentre s’observaven. En Lluís va percebre l’aura de distinció i classe del francès, i en Maurice es va adonar de la noblesa i la sobrietat del seu interlocutor.

—Així que vostè és un rimbaldien que viu a Móra la Nova? —va inquirir en Maurice, amb una rialla franca ornada per una dentadura blanca perfecta.

—No gosaria a tant, senyor Foissard, deixem-ho en un admirador de la seva obra.

No es tractava de falsa modèstia per part d’en Lluís. Els seus coneixements sobre Rimbaud eren notables, però no excel·lien. De fet, el responsable de l’interès per Rimbaud fou el seu avi Antoni Esteve, l’home que li confià la custòdia de La Chasse spirituelle quan tenia dotze anys. Des d’aleshores es va nodrir de l’univers del poeta i havia llegit i adquirit gairebé totes les publicacions que es referien al poeta de Charleville.

En Maurice Foissard va aixecar la mà per cridar un dels dos cambrers que atenien a la terrassa i que encara no li havien pres nota.

—Si m’hagués de definir Rimbaud en els seus propis termes, en els del poeta vull dir, com me’l definiria, senyor Esteve?

En Lluís va somriure i no va trigar ni tres segons a respondre-li:

—«Je est un autre».

—Bravo! —va exclamar en Maurice—. Definitivament és vostè un rimbaldien sense saber-ho!

Just en aquell instant va acudir el cambrer i els va prendre nota. El sol brillava amb més intensitat ben a prop del seu zenit solar de migdia. Al front, al cambrer li lluïen unes gotes de suor a punt de deixar-se caure front avall. Un parell de vermuts de Reus amb sifó va ser la comanda.

—«El desgavell dels sentits», efectivament! No es pot dir «Jo penso» sinó «Hom em pensa», aquesta és la pedra angular del poeta —va explicar-se en Maurice, que imprimia d’energia i cordialitat les seves paraules.

—Sí, hi estic d’acord. De fet, en les Lettres du voyant, les que escriu des d’Izambard el 13 de maig de 1871, i el 15 de maig, dos dies després, a Paul Demeny són la seva declaració d’intencions més ferma i totalment premonitòries del que succeirà després a París.

En Maurice semblava satisfet amb l’interlocutor.

—Sap una cosa, senyor Esteve? Quan la nostra amiga comuna, la professora Montse Abelló, em va parlar de vostè casualment i em va explicar aquesta afició devota, diguem-ho així, per Rimbaud, vaig recordar una història que un brocanter de llibres de vell del voral dret del Sena, al quai du Louvre, em va explicar.

Es va detenir i extravià la mirada en algun lloc de la plaça. En Lluís no podia afirmar-ho perquè en Maurice duia ulleres de sol.

—Louis Casters, així s’anomenava el brocanter, em va contar que Paul Verlaine li va vendre un plec de poemes inèdits a un comerciant de vins francès que residia a Espanya, a Reus. Entre els manuscrits, un plec de quaranta fulls, hi havia un poema en prosa totalment inèdit firmat per Arthur Rimbaud i intitulat La Chasse spirituelle.

En Maurice es va aturar en el nom del poema i la seva mirada, dissimulada pel fosc de les ulleres de sol, fitava en Lluís, que va notar com el cor li pujava a la gola en sentir el títol, però no va donar cap mostra de consternació.

—Ha sentit a parlar de La Chasse, senyor Esteve? —va demanar-li en un to fingidament circumstancial.

—Sí, el poema perdut de Rimbaud i falsificat memorablement el 1949 a França.

—L’aparició de la falsa Chasse al Mercure de France el 1949 ha seguit alçant discussions en els nostres dies. No hi ha cap mena de dubte que la història de La Chasse spirituelle és un dels enigmes de la literatura europea contemporània més atractius.

—Tot i que Jean-Jacques Lefrère deixa entreveure en el seu assaig pòstum sobre La Chasse que veritablement existeix el poema, jo soc del parer que només és una llegenda —va apuntar-li en Lluís, fingint desinterès.

La reacció d’en Lluís de fals desinterès obeïa a aquest hàlit de protecció que volia mantenir sobre el poema i també per esbrinar l’actitud d’en Maurice.

La resposta d’en Maurice davant aquella treta no es va fer esperar més de trenta segons:

—Creu, vostè, en Déu, senyor Esteve?

—Sí —va respondre-li sense vacil·lar.

—Voltaire deia: «Sí, ja sé que Déu no existeix, però no ho expliqueu al meu criat, no sigui cas que m’assassini mentre dormo». Doncs La Chasse és similar. Hi ha creences que no obeeixen a una realitat, són totalment construccions fictícies, però protegeixen un estatus, un ordre.

En Lluís va arronsar les espatlles i va fer una ganyota de no entendre’l:

—No acabo de comprendre el que em vol dir, Maurice!

En Maurice va somriure-li i va fer un lleu moviment de cap de negació:

—Doncs, que en aquest cas no creure en l’existència de La Chasse és una manera de protegir-la.

*

—La condició humana —s’esplaià en Lluís per reforçar el seu argument de desinterès totalment fingit per La Chasse— sempre ha estat una quimera. Vivim en la nostra ment i tot el que sentim és gairebé una idea mental. Fins i tot les lleis més solemnes com és el cas de la declaració d’Independència dels Estats Units, en la qual s’ha vist una llavor de la consciència dels Estats Humans no són més que idees. Idees bastides sobre pensaments que sostingudament són creences. La Chasse és tan sols una idea més. S’ha sobredimensionat, aquest poema…

En Maurice el seguia atent. L’esguardava com la guineu observa la presa, amb astúcia, sense pressa.

—Estic d’acord amb vostè que l’Univers és mental, però sembla que aquest poema tenia alguna cosa especial, senyor Esteve. Tal vegada recordi que Paul Verlaine en la publicació de 1888 Les Poètes maudits fa menció de La Chasse sense anomenar-ne el títol, però referint-s’hi com: «Un manuscrit dont le titre nous échappe et qui contenait d’étranges mysticités et les plus aigus aperçus psychologiques».

En aquell moment àlgid de la poesia francesa, el cambrer serví els vermuts i deixà una botella de sifó i també una petita barqueta d’ametlles torrades salades, obsequi de la casa que acompanyava les consumicions.

—«Estranyes misticitats», «agudes intuïcions psicològiques» —va pronunciar en veu alta en Lluís mentre se servia sifó al vermut—. Tal vegada Verlaine exagerava una pila d’anys després amb la malenconia mòrbida del record del passat amb Rimbaud.

En Maurice també s’afegí sifó al vermut i va mirar en Lluís per sobre de les ulleres de sol. En aquell moment es va adonar que el francès tenia els ulls verds com les maragdes.

—És quasi segur que la relació amb Rimbaud va marcar Verlaine per sempre més i que la seva admiració més enllà de la mera devoció poètica influís a l’hora de ponderar la seva obra, però, per què Verlaine havia de citar un poema extraviat en la seva recopilació de Les Poètes maudits quan ja tenia material de Rimbaud real per coronar-lo príncep poeta?

—Potser per despit de la seva esposa Mathilde i els Mauté de Fleurville, que a priori retenien manuscrits i correspondència de Rimbaud amb Verlaine —va apuntar-li en Lluís, acompanyant-ho d’un gest de satisfacció amb el vermut.

En Maurice el va assenyalar amb el dit índex dret alhora que sostenia el vas amb la mateixa mà.

—Ben vist! Tot i que jo m’inclino a pensar que Verlaine volia recuperar el poema de totes passades i aprofitava qualsevol gran ocasió com aquesta publicació per reclamar-lo. En aquesta mateixa publicació Verlaine diu que el poema tomba «dans des mains qui l’égarèrent sans bien savoir ce qu’elles faisaient».

—I aquestes «mans que el retenen sense saber el que fan» —va insinuar-li en Lluís— són les de Mathilde Mauté de Fleurville, l’esposa de Verlaine que maleïa Rimbaud i l’acusava d’embruixar el seu marit i allunyar-lo d’ella i el seu fill.

Ambdós van fer un armistici silent i van contemplar la plaça, que lluïa vitalitat humana. Moltes soles petjaven les llambordes de pedra centenàries alienes segurament a la història que s’hi demorava. La plaça del Mercadal de Reus que era, juntament amb la plaça de Prim, l’axis mundi de la vida reusenca, comunicades ambdós pel carrer de Monterols, el carrer de més pedigrí comercial del sud de Catalunya i que formava part de l’aforisme popular, d’altra banda ben guanyat: «Reus, París, Londres i el carrer de Monterols».

—Crec —va començar en Maurice— que definitivament vostè és un rimbaldien.

En Lluís va somriure amb l’afalac rere el got de vermut, però estava inquiet.

—I així doncs, Maurice, com em relaciona amb el brocanter de París al qual ni conec ni n’he sentit mai a parlar?

—En Louis, que és la història viva dels quais del Sena i dels llibres de vell, m’explicà que el 1890 un home de negocis i col·leccionista de llibres de vell va comprar La Chasse spirituelle que ell tenia aparaulat al mateix Paul Verlaine, que en aquell moment vivia en la misèria i tenia una salut molt precària. Va pagar una suma molt important de francs per tot de manuscrits de poemes de diversos poetes parnassians i per La Chasse. No va desvelar-me’n la identitat, però em va dir que era francès i residia a Reus des de feia temps, on tenia les seves vinyes i bodegues.

En Lluís va mirar inconscientment cap a cal Navàs, símbol modernista de la burgesia de la ciutat, una burgesia liberal i tenaç que havien fet de Reus la segona ciutat de Catalunya durant diverses dècades. A la ciutat hi havia un pedigrí burgès importantíssim, Reus havia estat la llotja que marcava els preus dels fruits secs, la ciutat que havia invertit en una central de gas per l’enllumenat públic…

—I en explicar-me la nostra amiga comuna, la professora Abelló, que vostè vivia en un poble molt a prop d’aquí —va seguir totalment distès en Maurice—, que dispensava una empatia especial per Rimbaud i que, a més, un avantpassat seu havia estat batlle de la ciutat, em va semblar oportú conèixer-lo. Tal vegada vostè podria proporcionar-me alguna dada important per apropar-me a La Chasse.

En Lluís es va quedar observant en Maurice totalment desarborat. Havien passat trenta-vuit anys des que l’avi Antoni Esteve li confià el secret, el poema de Rimbaud amagat al molí de casa, i ningú no l’havia demanat. Trenta-vuit anys després apareixia un francès per sol·licitar-li si tenia cap notícia de La Chasse spirituelle…

Va recordar l’avi Antoni, agenollat al terra de la cambra de les bassetes amb el cilindre a les mans, el vespre de la revelació, i va poder sentir la fragància d’oli extra verge d’oliva, la mateixa que l’acaparava allí dins des de trenta-vuit anys enrere.

—Tant de bo sabés on és La Chasse, però ja li he confirmat abans que malgrat la seva actual revelació que Verlaine tenia el poema en el seu poder, molt em temo que únicament sigui una llegenda i, a més, inventada per Verlaine i Rimbaud per recuperar la correspondència entre ambdós incriminatòria d’homosexualitat i, d’altra banda, molt important com a prova judicial pels Mauté de Fleurville en contra de Paul Verlaine. De fet —va explicar-se serenament en Lluís—, aquesta tesi defensada per força rimbaldiens és la que em sembla més probable. Des de Londres, després de la seva escapada, els dos poetes volien esborrar les proves acusatòries d’homosexualitat que en un judici serien definitives en el París de final del segle XIX.

El vermut de Reus amanyagava els sentits d’en Maurice Foissard, el fill díscol de la família Foissard dels Champagnes Vignobles de Cumières i una intuïció aguda humanista més que no pas detectivesca li deia que el senyor Lluís Esteve mentia d’alguna manera en tot allò, tot i que el personatge li despertava cada cop més atracció.

Va deixar les ulleres de sol a sobre de la taula, al costat del got buit de vermut i va posar-se una ametlla torrada als llavis. La sal que cobria l’ametlla li remembrà el seu avi patern, Julien Foissard, un home estricte que tenia una afilada intuïció per als negocis, de fet era el que havia comprat els terrenys a la Côte Noire, prop de Cumières, que després esdevindrien vinyes sota el rígid control del Consell Regulador de la Xampanya, però del qual s’afirmava que formava part d’una fraternitat secreta molt antiga a França. L’avi Julien li va asseverar una vegada, quan en Maurice ja feia més de metre vuitanta d’alçada: «El misteri és la sal de la vida. Els àpats insulsos són com una vida tediosa. La sal atorga sabor al menjar com el misteri atorga emoció a la vida».

Els ulls verds maragda d’en Maurice eren intimidatoris. Un verd gairebé sobrenatural, un verd maragda lluent que atreien com dos fars encesos. En Lluís es va mirar el rellotge de polsera amb un cop de canell sec i va començar a acomiadar-se’n. Havia quedat per dinar amb la Montse Abelló, l’amiga comuna, però va preferir mantenir-ho en secret.

—Em permetrà que el convidi, Maurice? M’haig d’acomiadar de vostè perquè he quedat per dinar a prop d’aquí amb una amiga i la puntualitat és una de les poques virtuts que encara segueixo sense excuses.

En Maurice va fer un gest d’assentiment i tots dos es van alçar quasi alhora.

—M’agradaria mantenir el contacte amb vostè, senyor Esteve, i adquirir oli del que vostè produeix, permeti’m que li digui que és excel·lent. L’he tastat a casa de la Montse Abelló.

El somriure fingit d’en Lluís no podia ser més forçat. Aquell desig de mantenir el contacte per part d’en Maurice Foissard constituïa una amenaça per al secret de l’avi Antoni Esteve, per al poema de Rimbaud amagat a l’almàssera de casa.

L’encaixada de mans ferma segellava un destí inaudit entre tots dos. La vida té aquesta mena de capricis quàntics, aquesta capacitat de relacionar elements aparentment desconnectats. Com en Lluís Esteve de Móra la Nova, fabricant d’oli d’oliva, i Maurice Foissard, llicenciat en Filologia i Literatura francesa, nadiu de la Xampanya.

A la vida tot és possible i tot és probable. Sempre que sigui susceptible de pensar-se.

*

A la boca del carrer de Monterols s’obre la plaça de Prim amb l’estàtua eqüestre del general, de bronze, ensenyorida al bell mig. En Lluís va remembrar novament la història que li havia contat l’avi de com els militants anarquistes del POUM, l’any 1936, segaren el sabre del general Prim i d’aquesta manera el militar i polític més predilecte de la ciutat de Reus, agradi o no, quedava simulant una salutació revolucionària amb el puny dret enlaire.

Rere l’estàtua s’alça el Teatre Fortuny, un elegant i barroc petit teatre que impulsà la Societat El Círcol i que amenitzà els dies de més oripell de la burgesia reusenca des de mitjan segle XIX en endavant. En Lluís hi assistia de tard en tard, en especial quan es representaven clàssics del teatre o òperes, i li dispensava una empatia especial perquè un dels seus promotors havia estat l’avi del seu avi, Antoni Pascual Vallverdú, l’accionista principal de la Sedera Reusense, un militant del Partido Conservador de Cánovas del Castillo.

Mentre avançava cap als porxos dels tres edificis, pensava en la revelació devastadora que li havia fet en Maurice i que no lligava amb l’actitud de Verlaine des de la desaparició de Rimbaud respecte al poema. Si ell mantenia La Chasse spirituelle en el seu poder, per què havia fet unes quantes denúncies públiques que els Mauté de Fleurville, els seus sogres, el retenien? L’única explicació lògica és que La Chasse hagués fet cap a les mans de Verlaine al final de la seva vida.

Amb aquest desassossec incomprès es va situar sota els porxos de l’edifici del Círcol de Reus, al costat mateix del Teatre Fortuny, i va experimentar agraït la presència de l’ombra. Va reüllar a través dels vitralls del Viena per veure si la Montse l’esperava asseguda i la va localitzar en una taula arraconada a l’esquerra del local.

Abans d’entrar va pensar en el seu avantpassat Antoni Pascual, en quantes vegades havia passejat sota aquells porxos, l’avi (que, per cert, també havia estat membre de la societat El Círcol de Reus amb la seu allà mateix). Què diria l’Antoni Pascual si veiés que el Viena ocupava els baixos d’edificis de tanta vanaglòria i oripell? Els nous poders econòmics eren les multinacionals i les corporacions de tendències estandarditzants. Els McDonalds, Burger King, Viena, Pans & Company, etc., tenien prou beneficis per ocupar els llocs de l’aristocràcia burgesa i comprar-ne els elegants actius. En Lluís no va saber per què li va sobrevenir l’aforisme que titulava una novel·la de Manuel Vicent —No posis les teves mans brutes sobre Mozart—. quan entrava al local.

La Montse es va alçar per saludar-lo i l’abraçà efusivament per adobar-ho amb un bes a la galta.

—Quant de temps feia que no ens vèiem? —va preguntar-li la Montse, mentre s’asseia amb un rictus de satisfacció sincer i indissimulat.

En Lluís va rumiar uns segons.

—Vuit mesos, gairebé. Vas venir a buscar l’oli pels volts de Nadal de l’any passat i no ens hem tornat a veure des d’aleshores.

—I no hem de deixar passar tant de temps! Em fas falta, Lluís! —li va dir, agafant-li les mans sobre la taula.

No únicament es van somriure amb els rostres sinó que ho feren amb les mirades.

—Ets tu qui s’ha distanciat i ja no em truques! —va recriminar-li en Lluís, arronsant les espatlles—. Des que tens parella, que m’has relegat a l’ostracisme. Per cert, està bé la Gemma?

Ella va alliberar-li les mans i, rere un sospir profund i una abaixada de la mirada, va deixar anar amb un filet de veu emocionat:

—Ja no estem juntes.

—Ho sento —es va afanyar a respondre-li en Lluís—. El cert és que us veia tan bé.

La Montse seguia amb la mirada llepant la taula acolorida i no va badar boca.

—Estàs bé? —li va demanar en Lluís, recuperant el contacte manual.

—No, no ho estic, amic meu, per què t’hauria de mentir? I molt menys a tu.

—Pots explicar-m’ho, si et fa sentir millor.

Ella va remenar el cap un parell de vegades i li va prémer amb força les mans. Va alçar la mirada. Tenia els ulls molls. Les llàgrimes s’agombolaven al voltant de les nines de color grisós, es resistien a desaferrar-se de la claror somorta d’uns ulls tristos i bondadosos.

—És molt recent. Fa tres dies que ho hem deixat —va confessar-li ella amb un sanglot.

En Lluís va deixar que el silenci s’endugués aquella confessió com si fos una llepada d’ona a la sorra de la platja.

—És definitiu?

—Sí —va afirmar-li sense titubejar.

Seguien amb les mans lligades l’un amb l’altre. En Lluís va mirar per sobre de les espatlles d’ella extraviant-se en les escales de fusta que pujaven a la planta superior. Pensà que ell la podria haver ajudat a ser feliç com a parella. N’estigué enamorat un temps en silenci, feia uns anys, fins que ella li va confessar que li agradaven les dones. I des d’aquella nit de primavera sobre l’Arno, al Ponte Vecchio, que la Montse es va denudar amb ell i, per un mecanisme mental complex arrelat en creences inconscients, en Lluís se’n va desenamorar. El sentiment de passió i la voluntat de fusió va transmutar-se en un afecte especial…

—Hi ha una tercera persona, amic meu —va prosseguir-hi la Montse—. Almenys ha estat noble i m’ho ha advertit. Una noia més jove que ella que treballa de dependenta al Jofré. S’han vist un parell de cops aquest estiu i estan enamorades. La Gemma no em vol fer mal i m’ho ha explicat. Però el cert és que sense voler me’n fa molt, de mal, molt, Lluís.

Sanglots i plor. Ell li va prémer les mans amb energia mentre pensava en la insuportable lleugeresa de l’amor, la fragilitat de l’atracció, la impermanència de la passió.

La Montse va trigar a recuperar-se uns cinc minuts i ambdós van decidir quin seria l’àpat. Va ser en Lluís qui es va alçar i va fer cua.

Quan va tornar a taula, la Montse li va mostrar una fotografia que havia cercat a la galeria del mòbil. Era una foto de tots dos durant el viatge a Florència del 2015, a la Logia de la Signora.

—Aquesta foto sempre serà la nostra fotografia, Lluís! Mira que ens ho vam passar bé! I allí vam despullar-nos tots dos i segellàrem una amistat genuïna.

Havia deixat la safata amb els entrepans a sobre de la taula i s’atansà el mòbil de la seva amiga. Era una foto preciosa amb les llums violàcies del capvespre i l’estampa atemporal del Ponte Vecchio sull’Arno. En Lluís recordà que els va fer la foto amb l’iPhone d’ella una noieta japonesa que només reia i es va prestar de seguida a immortalitzar l’instant.

—I tu? Com estàs? —va demanar-li ella, mentre alliberava l’entrepà vegetal del paper.

—No sé si faig bé explicant-t’ho, Montse, però estic preocupat. Fa trenta-vuit anys que arrossego un tema en la més estricta soledat i sento com si m’hagués marcat la vida inconscientment.

Els ulls d’ella se li van posar a sobre com la rosada.

—És clar que fas bé d’explicar-m’ho, soc la teva amiga i t’estimo gairebé com un germà.

En Lluís va somriure-li.

—Les traïcions més solemnes des d’antic han estat entre germans, Montse. El mite de Caín i Abel és més que un estigma en el nostre inconscient col·lectiu.

—Saps que pots confiar en mi. Et vaig prometre amistat eterna sobre l’Arno.

En Lluís va sentir un pessigolleig al ventre que no era amor ni tampoc el pòsit d’una vella passió extingida. Era una mena d’inquietud, de desassossec novell que podia traduir-se com una voluntat de confiar-se en la Montse i compartir el secret de l’avi que durant trenta-vuit anys l’havia esguardat en cadascuna de les seves decisions.

Va clavar un mos a l’entrepà d’ibèric mentre acabava de rumiar-se les següents paraules:

—Em convides a fer un cafè a casa teva? El que t’he d’explicar necessita recolliment i secret.

La Montse vivia a pocs metres d’allí, al carrer de Sant Joan, molt a prop del Mercat Central i gairebé al costat de la Casa Gasull, el casal d’una de les famílies d’oripell de l’oli d’oliva de la ciutat de Reus.

—Sí, és clar —va acceptar la Montse, amb el semblant preocupat—. És alguna cosa que et posa en perill d’alguna mena?

En Lluís va fer un sospir curt seguit d’una rialleta efímera.

—No et sabria explicar del tot fins a quin punt, però molt em temo que sí. El cert és que estic molt confós i la trobada d’avui amb el teu amic Maurice Foissard m’ha acabat de descol·locar.

La Montse va esbossar-li un gest de sorpresa.

—Us heu conegut finalment amb en Maurice?

Ell va assentir-hi en silenci.

—És un home molt elegant que va insistir a conèixer-te quan li vaig explicar que professaves aquesta admiració per la poesia de Rimbaud, perquè ell també sembla abduït pel poeta.

Va aturar-se un moment i va canviar el rictus de folgança per un d’estranyesa.

—Espera… I per què em dius que t’ha descol·locat conèixer en Maurice?

El sospir d’en Lluís, aquest cop, va ser prolongat.

—Perquè amenaça el meu secret de tots aquests anys.

*

A la sala d’estar de la Montse s’hi respirava una atmosfera propera i càlida. Els colors càlids, els espais buits, la fusta clara i la ceràmica primitiva tradicional es combinaven per oferir aquesta sensació acollidora i beneplàcita.

En Lluís creia fermament que la decoració era el reflex interior del propietari. I així passava amb la Montse, l’escalfor d’on s’asseia amb un cafè a la mà era una extensió de l’interior de la seva amiga.

La Montse el mirava amb una mescla d’incredulitat innocent i desconcert. Encara estava paint la revelació del secret de l’avi Antoni Esteve i, com que coneixia en Lluís gairebé millor que ningú, estava del tot convençuda de l’autenticitat d’aquella confessió, de l’existència del cilindre de metall amb el poema La Chasse spirituelle a la cambra de les bassetes d’oli de l’almàssera, però sí que dubtava de l’autenticitat del poema desaparegut de Rimbaud.

—Segur que no hi estic posada com tu —va asseverar-li la Montse, asseguda en la posició del lotus sobre el sofà—, però sempre he pensat que La Chasse spirituelle és una llegenda que van alimentar François Caradec i Pascal Pia amb l’aparició de la falsificació de 1949 a Mercure de France.

—L’aparició de la falsa Chasse a Mercure va ser providencial —va explicar-se en Lluís amb un deix de satisfacció—. Va augmentar-ne la llegenda i, sobretot, va capbussar els investigadors i rimbaldiens en la cronologia de fets i pistes fefaents que en determinen l’existència.

La Montse es va balancejar àgilment un parell de cops. Practicava el ioga i tenia molta cura del cos. Duia una vida holística que en Lluís només creia que no seguia amb els amors. Les dues darreres relacions amb dones més joves que ella havien estat fracassos fugaços.

—La Chasse es coneix més perquè Verlaine en parla, no pas Rimbaud, oi?

—En certa mesura —li va aclarir en Lluís—, no et falta raó, però la primera notícia del poema la tenim al novembre de 1872. Rimbaud i Verlaine escapen a Londres i aquest darrer volia recuperar les seves pertinences, que s’havien quedat a casa dels Mauté de Fleurville, els seus sogres, on vivia Mathilde, l’esposa. Rimbaud va escriure un inventari. Entre les coses que hi inventarià hi havia un manuscrit «sous plis cacheté» intitulat La Chasse spirituelle par Arthur Rimbaud. Verlaine va escriure una carta des de Londres amb aquest inventari a Edmond Lepelletier, que entregà l’inventari a la mare de Rimbaud, la senyora Cuif, que passà pel 14 de la rue Nicolet a recollir les coses del seu fill. Mathilde, l’esposa de Verlaine, va atendre la senyora Cuif, però li va assegurar que no hi figurava cap poema «sous plis cacheté» amb aquest títol i que només hi havia unes cartes d’amor del seu fill al seu espòs que no li lliuraria perquè eren una possible prova judicial important.

—Té la seva lògica perversa —li apuntà la Montse— que el poema fos una estratègia subtil de Rimbaud i Verlaine per recuperar les cartes incriminatòries, no creus?

—És possible i un dels arguments als quals s’han aferrat els partidaris que La Chasse no ha existit mai. En aquest sentit, Verlaine, en una carta del mateix any 1872 a Philippe Burty, advocat, li explicà que les cartes no eren tals, eren el poema La Chasse spirituelle del seu company Rimbaud. I així les coses, passen dotze anys i, al febrer del 1884, Verlaine publicà Les Poètes maudits. Rimbaud era a Aden fent d’agent comercial de la companyia Bardey i feia anys que no escrivia poesia i no havia vist Verlaine des del 1875.

—Aquesta és una de les coses —el va interrompre la Montse— més fascinants de Rimbaud, el fet que arribat en un punt i amb dinou anys deixa d’escriure poesia i se’n va a cercar fortuna al món dels negocis i comerç internacional, un gir de cent vuitanta graus.

En Lluís va assentir-hi amb el cap.

—Totalment d’acord, Montse. Com t’explicava, el 1884 Verlaine, que ja s’havia convertit al catolicisme i era una persona de moral respectable, va publicar aquesta recopilació de sis poetes francesos a qui anomenava maudits, un dels quals era Rimbaud, com no podia ser d’altra manera. Quan hi citava l’obra de Rimbaud, feia referència als poemes publicats i als que estaven en fase de fer-ho i parlava especialment d’un poema: «Un manuscrit el títol del qual se’ns escapa i que conta misticismes estranys i les intuïcions psicològiques més agudes, és a les mans que el retingueren sense saber ben bé el que fan».

—Ufff! —va sospirar amb profunditat la Montse—. Això darrer que no saben «ben bé el que fan» més enllà de titllar d’ignorants literaris els Mauté de Fleurville fa pensar en aquest contingut malèfic que em comentaves i que era la causa per la qual el poema no havia de ser editat.

—La insistència de Verlaine amb La Chasse no acaba aquí, estimada amiga. Dos anys després, l’octubre de 1886, Verlaine va escriure a la revista La Vogue l’anunci de la publicació imminent de Les Illuminations i feia referència a uns altres dos manuscrits en prosa versada que serien publicats més endavant. Un era Une saison en enfer i l’altre —hipotèticament i amb la perspectiva actual— havia de ser La Chasse spirituelle. Només Une saison en enfer es va publicar després de Les Illuminations.

La Montse semblava captivada i immersa en l’afer de La Chasse i a en Lluís li agradava poder compartir el seu secret amb ella. L’alliberava de la responsabilitat solitària i li oferia aixopluc emocional…

—Si Verlaine va anunciar a La Vogue —va reflexionar ella en veu alta— que el poema es publicaria, era perquè estava del tot convençut que La Chasse spirituelle acabaria a les seves mans.

—Sí, però fixa’t que curiosament tampoc feia referència al títol, com ja havia fet dos anys abans amb la publicació de Les Poètes maudits.

—I per què creus que Verlaine s’estalviava el títol? —li va preguntar la Montse.

—M’ho he demanat més d’un cop durant anys i no sabria ser-te concís en la resposta. Tal vegada perquè Verlaine sabia que, com més notorietat li atorgués, la seva exesposa Mathilde, encara dolguda amb ell i Rimbaud, més el retindria i d’aquí que, de tard en tard, en parlés ometent el títol.

El sol s’escolava cada vegada més subtilment a través de les cortines de cotó de color torrat clar i conferia a la sala d’estar un hàlit de misteri gradual.

—L’any 1888, Verlaine —va continuar en Lluís— sembla voler esberlar els forrellats dels Mauté de Fleurville i va fer tres intents més clars de recuperar La Chasse. A Les Hommes d’aujourd’hui, revista il·lustrada per André Gill, un vell conegut de Rimbaud i Verlaine, Léon Vánier, que n’era el director, va entrevistar Verlaine i li va fer tornar a citar el poema en prosa que Rimbaud va escriure, sense mencionar-ne el títol, i va tornar a repetir que «unes mans que no saben el que fan el retenen». D’altra banda, el crític literari Vittorio Pica va relatar en una carta al director de La cravache parisienne que Verlaine li va explicar el projecte de la publicació de les obres completes de Rimbaud incloent-hi «un manuscrit en prosa que no és ni Les Illuminations ni Une saison en enfer». El més notori era que en aquesta carta Vittorio Pica es va mullar i va escriure que «aquest manuscrit que l’amic Verlaine espera recuperar s’ha perdut irremissiblement». Era una opinió de Vittorio Pica o una certesa? Sabia alguna cosa més del que Verlaine creia sobre La Chasse?

La Montse es mostrava pensativa, però no gosava respondre-li. Com podia saber-ho? Sí que apuntà al seu amic una evidència lingüística:

—Si el senyor Pica —anotà la Montse— va emprar explícitament els mots «perdut irremissiblement» podem pensar que està del tot convençut de la desaparició definitiva del poema, no creus?

—Veritat —va respondre-li en Lluís—. Era una declaració més que no pas un dubte de Vittorio Pica, una convicció que el poema ja no existia però que havia existit i no es tractava únicament d’un ardit dels dos poetes per recuperar la correspondència incriminatòria d’homosexualitat. I finalment —va prosseguir— en una carta a Rodolphe Darzens, Verlaine per primer cop va incriminar sense impudícies els Mauté de Fleurville, perquè explicà que «les mans que retenen el poema sense saber el que fan» eren les mans de Mathilde de Fleurville, la seva exesposa.

Just en aquell instant l’iPhone de la Montse sonava damunt la tauleta de centre rodona que atreia els dos sofàs de dues places fent angle. La Montse el va agafar desfent la posició del lotus i va mirar la pantalla. Li va fer un gest de silenci a en Lluís amb el dit índex de la mà dreta mentre amb l’esquerra sostenia el mòbil a l’orella esquerra. Era sinistra. Des de ben petita i malgrat els intents de l’àvia materna de corregir el que pensava que era quelcom «maligne» ser sinistra i no destra.

A en Lluís se li va fer un nus a la gola quan, a la salutació, la Montse va anomenar l’interlocutor. «Maurice», va pronunciar amb un accent francès marcadament nasal. Es tractava de Maurice Foissard, l’home que tot just feia unes hores li havia demanat per La Chasse spirituelle.

*

La conversa telefònica entre tots dos i el to reflectien confiança i empatia. La Montse li picava de tant en tant l’ullet a en Lluís, que se sentia incòmode i potser per aquest motiu s’alçà i es dirigí a un bufet de fusta blanca on, a la dreta, lluïa una figura en terracota de Shiva i, a l’esquerra, un cistell de vímet, presumiblement antic, amb unes flors seques naturals de bosc. Va apropar el nas a les flors amb l’esperança de trobar-hi les restes de la genuïna fragància, però ja no en quedava res, més enllà d’una somera imaginació de la seva esplendor vegetal viva momificada.

Després va passejar fins a una vitrina quadrada lacada de blanc i amb dues portes de vidre fumat que dissimulaven una vaixella i des d’allà va sentir el comiat de la Montse amb un «Ens veiem aviat» que li va fer sentir una gelosia injustificada.

—Era en Maurice Foissard —va confirmar-li la Montse, recuperant la postura del lotus—, que m’explicava que s’havia trobat amb tu a la plaça del Mercadal i que li havies causat molt bona impressió.

En Lluís estava palplantat darrere del sofà amb les dues mans sobre la coixinera del suport mirant-la.

—Tant de bo pogués dir jo el mateix —va pronunciar serrant les dents.

—No sé per què ho dius, això —el renyà la Montse—. La teva preocupació és infundada. En Maurice és un bon home, seguidor de Rimbaud i aquest poema constitueix una llegenda dins l’univers del poeta que exerceix un magnetisme important en ell. No tens motius per intuir perill on segurament hi ha curiositat i afecte pel poeta i el seu món.

En Lluís va seure a pleret mentre l’escoltava.

—Hi ha massa misteris al voltant de La Chasse spirituelle per banalitzar les sincronies que en puguin sorgir —en Lluís parlava circumspecte—. Tinc l’encàrrec de ser-ne el protector per part del meu avi i la cronologia de fets succeïts al seu voltant no conviden a pensar que és una qüestió per prendre a la lleugera.

—Jo no ho dic pas, això —va objectar-li la Montse en un to de veu més contundent—. Únicament observo que en Maurice, que és un seguidor de Rimbaud aferradíssim, simplement es mostra atret per la circumstància que tu, també seguidor acèrrim de Rimbaud, provens de Reus amb un batlle de la ciutat a la teva nissaga i un brocanter de París va revelar que el poema va ser adquirit per un home de negocis de Reus a finals de segle XIX, tal com tu m’has explicat.

En Lluís la mirà perplex i desconcertat.

—I et sembla poc, aquesta sincronia? Si tu estiguessis a la meva pell, no estaries preocupada si, de cop i volta, un expert literat francès en Rimbaud et demanés si saps res del poema La Chasse spirituelle?

La Montse se’l mirà en silenci uns segons.

—Si fos una altra persona, potser sí; però tal vegada perquè conec bé en Maurice no hi veig cap mena de perill ni cap indici que hagis de protegir-te’n.

En Lluís no semblava tranquil·litzar-se amb les paraules de la seva amiga i es va quedar rumiant-hi amb el semblant preocupat. Als pocs segons i amb el rostre agreujat va narrar-li:

—Poc després de la mort de Verlaine, el 1895, i quatre anys després de la mort del seu germà, Isabelle Rimbaud, que va tenir cura d’ell al llit de mort durant els darrers mesos d’agonia del poeta, va reclamar a Mathilde Mauté La Chasse spirituelle i altres pertinences del seu germà que pogués encara conservar. Mathilde la va rebre dos anys després, el 1897. L’encontre entre totes dues dones va ser excepcionalment circumspecte i transcendental. D’una banda, l’exesposa ferida, humiliada i irada amb el seu espòs i el jove poeta que l’havia allunyat d’ella i el seu fill, conduint-lo a una vida de vici i desmesura. De l’altra, Isabelle Rimbaud, la dolça germana que tingué cura del seu germà repatriat d’Etiòpia amb un tumor maligne a la cama, la germana que l’escoltà en els seus deliris més íntims i li preparava les tisanes de «le pavot», unes flors opiàcies que creixien a prop de la granja familiar per alleujar-li els dolors.

En Lluís es va detenir, com si en aquell punt la dolcesa del relat el commogués i necessités aturar-se uns segons.

—Quan es van trobar —continuà en Lluís—, Isabelle li demanà si era cert que tenia a les seves mans uns escrits del seu germà dels quals parlava, fins i tot, en somnis i deliris, i en què l’acusava de retenir-los. Mathilde li va respondre amablement que només havia tingut a les seves mans unes cartes que el seu germà havia escrit al seu primer espòs i que, un cop morts tots dos, havia decidit cremar per raons personals i per protegir-les dels seus fills. Amb especial atenció, li va confessar que l’única cosa del seu germà que li quedava era una foto seva que per justícia li pertanyia i que la hi lliurava.

—Sembla, doncs —intervingué ella—, que d’acord amb la trobada Mathilde corroborava que La Chasse spirituelle mai havia existit.

—Sí, així és, i també ho és que, poc abans de morir i en la publicació de les seves memòries intitulades Mémoires de ma vie, Mathilde Mauté de Fleurville insistia que ella mai va destruir cap «obra sublim» de Rimbaud com alguns havien volgut fer creure, referint-se al seu exespòs Verlaine i altres amics.

La Montse va reclamar una treva amb un gest dels dos palmells alçats.

—I un cop morts tots dos, Verlaine i Rimbaud, per què Mathilde havia de mentir a la germana? Per què no confessar-li que per despit havia cremat el poema i altres escrits? —va demanar-li la Montse—. Al capdavall, Isabelle, com a dona, podia haver-ho comprès perfectament. Una exesposa ferida i dolguda que es venja del causant del seu trencament, un poeta adolescent, crema els seus escrits a casa seva…

—Segurament Mathilde volia desaparèixer d’aquesta quimera i dels ulls acusatoris de tothom i la millor manera era negar que La Chasse spirituelle hagués estat mai a les seves mans. Això tancava l’expedient del poema per sempre més als ulls dels curiosos, seguidors, amics i enemics del poeta.

La Montse va fer un gest d’assentiment no del tot convençut i en Lluís va continuar:

—Sembla, però, que ni la mateixa Isabelle Rimbaud va quedar satisfeta amb la trobada i les explicacions de Mathilde Mauté de Fleurville, perquè el seu espòs, Paterne Berrichon, es va sumar a la croada d’honorar el seu cunyat poeta Arthur Rimbaud i va agafar el relleu de Verlaine i Isabelle i va furgar per retrobar La Chasse spirituelle. L’agost de 1910 Berrichon va escriure al director de Mercure, Alfred Vallette, i li va demanar si tenia alguna notícia de La Chasse spirituelle, el poema desaparegut del seu cunyat. Mercure era una revista que havia estat refundada per Vallette el 1890, després de 65 anys de silenci i dos segles d’existència. Hi donaven suport els simbolistes francesos, entre ells Jules Renard, i publicava inèdits de Mallarmé i Heredia, ambdós poetes coetanis de Rimbaud en els llorers parnassians. Per aquest motiu, Berrichon va pensar que Vallette podia saber alguna cosa de La Chasse, perquè tenia accés a inèdits del període.

—Va obtenir-ne resposta?

—Sí, Vallette li va respondre que no en sabia res, de La Chasse, sense fer-l’en fora perquè Berrichon era la font oficial familiar de Rimbaud aleshores. Sis anys després, el 1916, Berrichon va escriure un article sobre el seu cunyat al mateix Mercure, en què advertia que «seria bo de retrobar els poemes en mans dels Mauté. Sobretot el poema o manuscrit que Verlaine cita a Les Poètes maudits que conté misticismes estranys i les més agudes intuïcions psicològiques». No obstant això, el 1914, Berrichon va rebre una carta des de Niça, on havia residit els últims anys de vida Mathilde Mauté, signada per Georges Maurevert, en la qual afirmava que «Mathilde no l’ha tingut mai, ni l’ha vist mai, aquest poema. Se’l va endur Verlaine a Anglaterra». Amb la mort de Berrichon sembla que s’acaba el sainet de La Chasse spirituelle, almenys aparentment. I La Chasse spirituelle desapareix dels escenaris públics literaris fins que el 1949 Mercure va publicar la falsa Chasse escrita per dos comediants i estudiants de literatura francesa.

La Montse es fregà el front en un gest molt eloqüent:

—Déu-n’hi-do amb aquest poema!

En Lluís va sospirar alleujat.

—Sí, Montse, un poema del qual avui, després de la mort del rimbaldien més autoritzat, Jean-Jacques Lefrère, encara se’n parla, i ningú —tret de tu i jo— sap que és a la meva almàssera. I avui mateix, fa unes hores, el teu amic Maurice Foissard em revela que el poema sempre va estar en poder de Paul Verlaine i que és aquest qui el ven el 1890 a un empresari d’aquí de Reus comerciant de vins i col·leccionista de llibre de vell.

La Montse va somriure-li i va fer una ganyota divertida.

—Un secret que podria valdre molts calés, ben mirat, oi? Imagina que el poema que tu guardes amb zel és autèntic. Aquest manuscrit al mercat pot valdre molts diners.

En Lluís la mirà consternat. Ell ni s’ho plantejava, de fer públic que tenia el poema més buscat de Rimbaud, i encara menys de fer-hi negoci. L’avi li havia confessat que era un conjur, un text perillós que havia de seguir ocult.

—La Chasse continuarà inèdita fins a la meva mort i algú em rellevi en aquesta tasca.

La Montse es va encomanar del seu to circumspecte i greu.

—Només bromejava, Lluís. Ho sento. Entenc que ha estat gairebé una quimera ocultar-la trenta-vuit anys sense parlar-ne amb ningú.

En Lluís la va fitar sense abaixar el volum de la circumspecció. Confiava en ella. Sabia que mantindria el secret amb ell. Coneixia bé la Montse, n’havia fregat l’ànima.

—Voldria que siguis tu la meva successora en aquest llegat de protegir-lo si em passa res.

—Si t’he de ser franca, m’agradaria que no m’encomanessis aquesta tasca. Guardaré sempre el secret, però no em facis la putada de coartar la meva llibertat protegint un poema maleït.

—No tinc ningú més a prop que tu a qui confiar-li el secret de La Chasse —va dir en un to pesarós i trist—. Si em passés alguna cosa te n’hauries de fer càrrec tu. El proper dia que vinguis a casa meva et mostraré el lloc exacte on és, el quarto de les bassetes d’oli de l’almàssera, sota una manisa. L’única cosa que has de fer és amagar-la i mantenir-la lluny de l’abast d’algú. Però recorda que mai l’has de llegir ni deixar-la llegir.

Es feu un silenci inquietant.

—Per què no l’elimines? No ho sé, el cremes o el llences al mar!

—No puc fer-ho —va contestar-li amb autoritat.

—Per la maledicció o conjur que hi ha sobre ell?

—D’una banda, sí —va apuntar en Lluís— i, de l’altra, perquè ho vaig prometre al meu avi Antoni. No podria trencar mai aquesta promesa al meu padrí.

*

En sortir al carrer de Sant Joan, en Lluís arrossegava una certa penyora emocional perquè havia desvelat el secret de l’avi Antoni. No es va adonar que les voreres del carrer fins al Mercat Central estaven molt transitades i va passar, sense admirar-la, per davant de la Casa Gasull, un dels tòtems arquitectònics de l’oli d’oliva verge extra del sud de Catalunya, una de les firmes comercials que va ajudar a forjar l’aforisme de «Reus, París, Londres i el carrer de Monterols», quan la ciutat de Reus mantenia el llustre d’una burgesia internacionalitzada, benestant i capdavantera al país.

La revelació a la Montse de La Chasse spirituelle li havia atorgat una certa pau perquè l’alleujava de la responsabilitat absoluta de ser possiblement l’única persona que sabia que el poema de Rimbaud existia i estava amagat a l’almàssera. Aquest era el yin de la decisió, però el yang irremissible raïa en la temor que la Montse pogués explicar-ho a algú, i no per una voluntat decidida de fer mal, no la creia capaç de trair-lo, la seva amistat era més que evident, sinó en un acte inconscient.

Ell havia alimentat la importància de mantenir oculta La Chasse i la seva particular màgia i misteri, i ho havia fet durant trenta-vuit anys. La Montse ho acabava de saber, difícilment podia assolir en ella una importància com la que el poema inèdit de Rimbaud tenia per a ell.

Va avançar fins al mercat encaboriat, demanant-se per què no es desfeia de La Chasse. Molts altres cops que hi havia pensat li havia vingut el desig d’immolar-se, al cap i a la fi ell no tenia descendència, llinatge, i li sorgia aquest deliri messiànic present en l’ésser humà que no és altra cosa que un reflex més del narcisisme de l’ego. Sempre acabava pensant que el millor era mantenir-la a la cambra de les bassetes de l’oli fins que trobés algú adient per rellevar-lo…

En Lluís ignorava que el secret de l’avi, el poema de Rimbaud, era una creença gravada amb foc al més pregon de l’inconscient, no era fàcil de foragitar i que, malgrat que la vida l’havia tractat força bé i tenia una situació plaent en gairebé tots els àmbits, exercia una força d’atracció sobre el seu senescal.

El mercat bullia de gent. No era estrany, perquè a l’estiu Reus, malgrat tenir la costa de Salou, Cambrils, Vilafortuny i Port Aventura a uns quilòmetres, era un punt d’atracció turística important. El recinte rectangular vomitava turistes i nadius per les portes. En Lluís es va quedar mirant l’estampa una estona amb la bagatel·la que tota aquella gent era aliena al misteri de La Chasse quan de sobte es va fixar que, rere unes noies rosses d’aspecte nòrdic, hi havia un home disfressat d’època, vestit elegantment de negre. L’home duia un barret de copa negre lluent i cridava molt l’atenció entre la gent que vestia d’estiu amb peces de roba lleugeres de colors clars.

Li va venir una esgarrifança des de la panxa quan es va trobar amb la seva mirada des de la llunyania, una sensació desagradable que va augmentar quan va adonar-se que l’individu de la disfressa se li apropava amb pas ferm i decidit, i un moviment compassat de cama dreta amb el balanceig suau del braç també dret, en el qual sostenia un bastó amb un mànec d’argent on el sol tronador s’emmirallava.

L’individu se li va atansar a només un metre i li va fer un gest de salutació tocant-se amb el mànec del bastó l’ala del barret. En Lluís va sentir que una suor freda li escalava l’espinada i una punyent sensació d’inestabilitat i irrealitat li enterbolia la vista. Va fer un pas enrere premonitori, intuïtiu, i l’individu, un avant.

—Ens coneixem? —li va demanar en Lluís, en un to desassossegat.

L’individu lluïa un somriure malèfic. Va alçar el bastó i el reflex d’un raig de sol al mànec d’argent va enlluernar en Lluís, que va sentir la resposta sense poder esbrinar-li el rostre.

—I tant! Estic al teu costat des que vas néixer i molt especialment des que el teu avi et va confiar un text que em pertany i que amagues sota una manisa de l’almàssera.

En Lluís es va esglaiar i el va envair una bafarada momentània de sofre calent. Quan l’individu va abaixar el bastó, va descobrir-li al rostre un rictus demoníac.

—El meu nom és Auguste Aphinar, tot i que tinc molts altres noms. Feia molt de temps que et volia visitar, però no podia deixar que La Chasse quedés òrfena i oblidada en una almàssera d’un poblet insignificant.

—Aphinar? Aquest és el nom misteriós que figura en la darrera carta que Rimbaud va redactar a la seva germana Isabelle el dia abans de la seva mort a l’Hospital de Marsella! És una broma? Qui ets? —va dir en Lluís amb esglai.

—Ben vist, senyor Esteve, Auguste Aphinar, el mateix Aphinar que va visitar Arthur Rimbaud per reclamar-li La Chasse spirituelle i a qui va invocar sense èxit un dia abans d’expirar patèticament sobre el llit de l’hospital. Ara —va afegir l’individu fregant-se lascivament la barba— em toca passar comptes amb tu.

—No pots fer-me això! —va cridar-li en Lluís, atemorit. Un presagi infaust s’havia ensenyorit de la seva ment.

L’individu li va apuntar al cor amb la punta del bastó.

—I tant que puc! Ara la teva amiga sap on és el meu text i és el teu relleu en el secret, malgrat el seu desgrat a succeir-te. Ja no ets necessari. I, per ser-te franc, ets un imbècil, el més imbècil de tots els senescals que el text ha tingut des que Monsieur Rimbaud el va escriure el dotze de novembre de 1871.

—Què he fet malament? He custodiat La Chasse spirituelle tal com em va demanar l’avi!

Auguste Aphinar va tocar-li lleugerament el pit esquerre amb la punta del bastó.

—Creus que pots enganyar qui tot ho veu, imbècil? Vas sucumbir a la teva egolatria i vas llegir el poema. I el teu avi te n’havia advertit, i molt. Però tu vas defallir i el vas llegir. Consola’t si més noque no tens descendents que hauries condemnat per la teva tossuderia tafanera.

En Lluís va sentir que s’ofegava. Una sensació desagradable i punyent d’opressió al pit i va recordar fugaçment el vespre de l’11 d’agost de 1999, dia de l’eclipsi solar més important dels darrers anys, quan va desenroscar el cilindre de metall, en va extreure els fulls cosits i va passejar la mirada per una cal·ligrafia difícil. Recorda que va llegir uns versos aleatoris i, víctima d’un pànic irracional, va tornar a desar els fulls dins el cilindre.

—Només vaig donar-hi un cop d’ull, no vaig arribar a llegir-lo —va justificar-se en Lluís, en un ofec definitiu mentre s’encorbava.

Va caure de genolls amb les dues mans al pit i, acte seguit, es va desplomar definitivament a terra amb la imatge d’una serp enroscada a una talla d’ivori on el sol s’entretenia reflectint-s’hi, el mànec del bastó de Mefistòfil.

L’individu li va posar la punta del bastó al clatell, perquè en Lluís havia caigut de bocaterrosa, i va augurar-li:

—D’aquí a uns segons seràs al no-res condemnat per sempre més. La teva curiositat t’ha mort. No podies llegir cap vers de La Chasse spirituelle, cada mot escrit és una invocació a la destrucció del vell món i una esperança per a la dimensió oblidada per vosaltres mateixos. Aquells dies on no havíem caigut en desgràcia i Ell es complaïa del nostre art i presència.

Un home de mitjana edat que havia presenciat com en Lluís es desplomava se li va apropar i el va tombar de costat. Va veure que se li havien quedat els ulls en blanc i, en posar-li les puntes dels dits a la caròtida esquerra, l’havia tombat cap al costat dret, no va poder descobrir-li el pols. Alguns espectadors se’ls van atansar, encuriosits, mentre una noia morena s’oferia per trucar a emergències. L’home de mitjana edat, en comprovar que no tenia pols, l’havia tombat cap per amunt i li practicava un massatge cardíac sobre la camisa. Dos guàrdies municipals de ronda per allí van acudir-hi en veure l’escena.

—Què ha passat? —li preguntà un dels guàrdies, agenollant-se al costat de l’home de mitjana edat que seguia practicant-li el massatge cardíac.

—Aquest home s’ha desplomat de cop i volta a terra i em sembla que és una aturada cardíaca, seria bo que avisessin una unitat motoritzada amb desfibril·ladors de seguida o que una ambulància el dugués immediatament a l’hospital. Soc metge.

De seguida es va fer un redol de gent al voltant de l’escena. Un dels infermers va reconèixer el metge i el va saludar:

—Doctor Lloveras! Què ha passat?

—Aquest home s’ha desplomat fa uns minuts. Crec que és una aturada cardíaca i per desgràcia em sembla que és mort.