EL VESPRE

Les set i dotze.

També el pis és fosc, només hi ha, cap al fons, el petit ventall que s’escapa per la porta mal ajustada del dormitori de la senyora Carme i que tot seguit es dilueix en la feble claror del llum del vestíbul que ella encén.

—Senyora Carme…? —diu mentre avança.

—Sóc aquí, entra.

Empeny la porta, s’atura.

—Què hi fa, al llit? Que no es troba bé?

La dona mou una mica la mà per sota el llençol, rebutja la gira cap a sota la barbeta.

—M’han agafat calfreds i he pensat que aquí estaria més calenta. Has portat el gel?

Ella alça una mica la galleda, tot i que la dona per força l’ha d’haver vist.

—Sí.

—Posa’l a la nevera —diu innecessàriament.

—No s’aixeca, a sopar?

—Em penso que no soparé.

Torna a obrir la boca, vacil·la, però a la fi diu:

—Si necessita alguna cosa…

—No, no és que em trobi malament, però m’han agafat uns calfreds —repeteix—. Una mena de tremolor a les cuixes… Fins m’he hagut de repenjar a la paret.

—Ja li ha passat, ara?

—Sí, aquí estic bé.

—Vaig a deixar això —diu ella, i retrocedeix.

En passar obre el llum del menjador, després el de la cuina, on veu que hi ha una tassa sobre el marbre i un potet als fogons apagats. Inspecciona el seu contingut, mig dit de líquid damunt un pòsit que li sembla de camamilla. La vella en consumeix molta.

Deixa la galleda a tocar de la nevera i se’n va a la seva habitació, on ajusta els finestrons abans de treure’s el vestit i les mitges. Es posa una faldilla i una brusa velles, es desplaça cap al vestíbul, el llum del qual continuava encès, i, en passar de nou cap a la cuina, treu encara el nas al dormitori de la dona que ara té els ulls tancats.

—Senyora Carme… Dorm? —diu baixet.

—No, no.

—Si vol que més tard li faci una sopa… O arròs. Penso fer-me arròs bullit, jo.

La vella s’hi pensa, treu una mica més la barbeta.

—Una sopeta, potser. Amb farigola. En trobaràs al pot de l’armariet, on guardo les herbes, ja saps… No sé si n’hi ha gaire.

—Ja ho miraré. Li tanco el llum, si vol dormir?

—No, de son no en tinc. Ha estat el tremolor aquest. M’ha agafat de sobte, com una mena de debilitat.

—Per sort, ja li ha passat —diu ella, i retrocedeix ràpidament—. Ja li portaré això quan faci el meu sopar.

No espera les gràcies, s’adreça per segona vegada a la cuina, on col·loca el gel a la nevera, deixa la galleda sota els fogons, consulta l’hora. És aviat, encara.

Ja és a tocar de l’habitació quan sent els trucs a la porta, uns trucs forts, directament sobre la fusta, com si no hi hagués timbre.

—Ja vinc!

Hi corre, obre. L’home, un veí, ni saluda; diu:

—La llum. No han donat la llum.

—Perdoni, ara ho faré…

—Un dia ens trencarem el coll, en aquestes escales —remuga ell, allunyant-se ja.

Ella gira l’interruptor que hi ha sota la cortineta de roba, tanca la porta i després ha de córrer cap al dormitori de la vella, que crida:

—Qui era?

No hi entra, des de fora mateix replica:

—No havia donat la llum, vostè.

—Amb tot això, se m’havia oblidat. Saps on és, l’interruptor?

—Sí; ara ja l’he encès.

—No deu ser pas tan tard, de totes maneres…

—Però ja és fosc. Ajusto la porta, eh?

—No —diu la vella—, ja pots deixar-la així.

Al dormitori, tanca el llum del sostre, encén el flexible i es deixa caure a la cadira, davant la tauleta, on repenja els colzes, les mans obertes sota les galtes, els ulls distretament fits en els pocs volums recollits contra la paret, l’un damunt de l’altre.

Al cap d’un moment allarga una mà, estira el segon, una antologia de proses catalanes que procedeix de la petita biblioteca del sogre, però no l’obre, llegeix només el títol. Es va dir que l’hi tornaria, aquell i els altres dos que s’havia endut, però això va ser en un moment de despit que no tenia res a veure amb ell, sinó amb la seva dona. Ell comprenia més les coses, o potser coneixia més bé el seu fill, ni una sola vegada no va dir ni li donà a entendre que la considerava responsable, ni que només fos en part, del que s’havia esdevingut, ben al contrari, sortí en defensa seva i fou gràcies a ell que les coses no acabaren d’enverinar-se i que en abandonar el pis del carrer de Banyoles no van quedar renyits.

L’atac de la sogra no començà en forma directa, sinó hipòcritament, però de la manera com la mirava no quedava cap dubte que es referia a ella.

—En Daniel tot sol, mai no l’hauria feta, una cosa així —digué—. Si ningú no li hagués donat ales…

—Jo, potser? —va redreçar-se ella.

En el fons havia anat a cercar un reconfort, una paraula que fes menys amarg aquell moment, però no havia sabut escollir, ja s’ho hauria pogut pensar, que en sortiria amb les mans al cap.

La sogra contestà una mica al marge:

—Gastàveu molt, ja m’havia adonat de com vivíeu… Sempre vaig dir-vos que per començar el pis era massa car, que dues mil pessetes cada mes, sobretot aleshores, quan hi vau anar, eren moltes pessetes. Però tu tenies tanta pressa de marxar…

—El pis el va escollir ell. I tot.

—Tu també hi vas dir la teva, suposo.

—Amén, vaig dir jo. Si ell creia que hi podíem arribar… Que es pensa que ho he sabut mai, el que guanyava o deixava de guanyar?

La sogra va mirar-la, una mica incrèdula, però era veritat. Potser havia fet mal fet, però després d’unes quantes respostes vagues ja en va tenir prou; ell semblava poc interessat a posar-la al corrent del seus ingressos, un cop fins i tot va dir que eren difícils de precisar, que s’havia de fer càrrec que allò no era com quan hom cobra un jornal o té una botigueta on cada nit pot comptar què ha fet de calaix. Calia esperar el balanç de finals d’any, balanç que pel que es veia tampoc no demostrava res, al banc hi havia una quantitat, però circulaven lletres, hi havia factures i rebuts, tot de despeses que calia deduir. Bé ho devia fer, no era possible que no tingués una idea clara dels guanys anuals, però en tot cas, a ella, mai no li ho va dir, a ella només li constaven aquelles dotze mil pessetes que s’havia assignat de sou o, més precisament, les set mil dedicades a la casa, que manejava personalment i que d’altra banda no incloïen les despeses de vestits, distraccions, regals de natalici i sant… I tot allò altre que encara oblidava, factures impensades, vaixella, roba de llit, reparacions…

—Doncs hi tenies una obligació —va dir la sogra—. Una casa la fa més la dona que l’home.

Això li agradava de dir-ho, no era la primera vegada que sentia aquesta frase que la molestava perquè ella sempre s’havia limitat en les seves despeses, renunciava a molts petits capricis només perquè li semblaven massa cars, ara mateix, tot i l’aparent canvi de fortuna dels darrers anys, continuava vestint senzillament, com havia fet abans, no tenia mai més de mitja dotzena de vestits comptant-hi els de l’hivern i els de l’estiu.

—Si l’home no els rebenta fora de casa, potser sí —replicà.

—Com vols dir, fora de casa?

Però ni aleshores no ho volgué dir, tot i que estava tan enrabiada.

—Això li ho podria contar ell, no jo. Si es pensa que mai li he anat amb exigències, s’equivoca de mig a mig. Jo sempre m’he conformat amb poc i puc donar compte de cada cèntim que he gastat o fet gastar.

—N’estic segur —va dir el sogre, fins aleshores molt pansit—. Si algú s’ha begut l’enteniment, em penso que no ets pas tu. Potser tampoc no és culpa seva, no ho sé, és massa aviat per dir-ho, a en Daniel li faltava experiència encara que no volia que fos dit, i es deu haver deixat arrossegar.

No era sincer del tot, és clar, però se li podia disculpar, no havia pas d’atacar el seu fill, prou vergonya passava. I la que passaria encara quan s’acabés d’esbrinar tot l’embolic que havia fet.

—Però tu havies de saber com anaven les coses —tornà la sogra—. Ara, si no volies fer-li costat…

Va ser el marit qui la va interrompre:

—Calla, Quimeta! No és moment perquè ens recriminem els uns als altres què hauríem i què no hauríem pogut fer. Probablement no hauríem pogut fer res.

—Sempre es pot fer. —Tornà a adreçar-se-li—: Si tu havies observat alguna cosa, l’havies de frenar, per això és una dona.

Un moment, semblà com si anessin a repetir la petita escena d’anys enrere, quan la sogra pretenia que potser es feien l’amor massa sovint i ella havia de tenir seny per tots dos. Però el sogre ho tallà:

—I què carall vols que observés? No traguem les coses de polleguera.

—En el fons —va dir ella, a la dona— jo sempre he tingut la culpa de tot, segons vostè. Què li he fet perquè em tingui tanta antipatia?

Ningú no hauria pogut dir si la sorpresa era fingida, però cal reconèixer que no ho semblava:

—Antipatia? Ai, filla, que en vas, d’equivocada! És una manera molt còmoda de rentar-se les mans de tot, això.

El vell s’impacientà:

—Collons de dones! —va fer—. En lloc de discutir, més valdria que ens preocupéssim de pensar què es pot fer. Demà passaré pel despatx, hi deu haver algú, suposo…

—Tots, hi deuen ser.

—Qui és el cap del personal?

—Hi ha un escrivent, dues noies i un comptable, el senyor Fraga. Ell m’ha telefonat. I també l’encarregat, des de l’obra.

—Confirmarem el que ha passat. Al cap i a la fi, ara per ara, això dels materials no és segur.

—Per què hauria marxat, ell, si no?

—No ho sé, un moment de pànic…

—Però sense esperar-se, sense…?

No acabà. Tots tres van mirar cap a la nota que hi havia damunt la taula, on l’havia deixada el senyor Bastida després de llegir-la.

—Sí —va dir ell—, es difícil de justificar. —Sospirà—. Sigui com sigui, l’haver marxat el posa en una situació molt compromesa. És una llàstima que no et trobés a casa.

—De què li hauria servit? —féu la sogra.

El seu marit la fità breument.

—Quimeta…

No prosseguí, però. Els malentesos entre elles dues sempre l’havien amoïnat i no era la mena d’home que sap trobar remei per a evitar-los.

—I on eres, si es pot saber? —preguntà encara la sogra.

Hauria pogut dir una mentida, però no n’hi havia cap necessitat, tenia dret a ocupar-se de la seva persona. Féu:

—A la perruqueria.

—A la perruqueria! —esclafí despectivament la dona—. El teu marit es veu en un embull i tu te’n vas a la perruqueria!

—Que ho sabia, jo, potser? —Ho va contestar tan agressivament que la sogra gairebé féu un pas enrere i alçà les mans fins a la sina, com si s’hagués de defensar d’una escomesa—. Que no hi va mai, vostè? Però, és clar, li cal un cap de turc per dissimular-se d’una manera o altra que el seu preciós fill ha fet una bretolada!

—Teresina, filla… —començà el sogre, però ella no li’n féu cas, estava llançada.

—Què es pensa que hauria pogut fer, si m’hagués trobat a casa? Ja hauria de saber que ell sempre va a la seva, que no admet consells, que és més llest que ningú…

—No hi tens dret! No tens dret a dir-ho!

—Prou! —colpejà el sogre la taula—. Què hi guanyem, amb tot això?

—No puc consentir tantes reticències —digué ella—. Si m’hagués pensat que em sortiria amb aquestes, ja no hauria vingut.

—No t’ho has de prendre malament —féu el vell—. Són els nervis… Ara tots estem alterats, i és natural. Totes dues teniu el vostre geni…

—Si algú pot queixar-se, sóc jo. Jo passaré les molèsties i la vergonya.

—La passarem tots.

—Jo més que ningú. Que es creu que no n’hi haurà d’altres que també pensaran que potser és una mica per culpa meva, que l’he fet gastar, que he exigit…? —La veu va trencar-se-li, de pur nerviosisme, d’exasperació continguda—. I no he demanat mai res, mai, perquè ho sàpiguen! Jo ja estava contenta, no volia pas que en fes, de negocis…

El sogre va passar-li el braç per l’espatlla, mirà de conhortar-la.

—Apa, apa, filla… No et posis així!

—No…

—La Quimeta no té mala intenció, en el fons.

Ella va mocar-se, més que res per contenir, per empassar-se les llàgrimes que sentia que li volien desbordar els ulls. Després va dir, amb una veu ja més tranquil·la:

—Més val que me’n vagi…

—Per què no et quedes aquí, aquesta nit? —proposà el sogre—. Tota sola al pis…

—No, més m’ho estimo. Aquí…

La sogra tornà a parlar, també en un altre to.

—Sí, queda’t.

—Després del que m’ha dit?

—Ets la seva dona —aclarí ella—. Podem tenir totes les diferències que vulguis, però això no vol dir que t’hàgim d’abandonar.

—Veus? —recalcà el sogre.

—No, gràcies…

—Però tota sola… —tornà l’home.

—No hi fa res.

—Si et cal alguna cosa…, vull dir…, ja m’entens…

Ella brandà el cap.

—Per ara, no.

—Però ell pot tardar a tornar, no sabem…

—Si convingués, ja els ho diria. Gràcies —repetí.

S’havia aixecat de la cadira i la van acompanyar fins a la porta, on trucava algú. No, és ara que truquen. Ara, a la porta del pis de la senyora Carme.

Deixa caure la mà que havia servat arran de galta, escolta, i el timbre torna a percudir. La veu de la vella, que també el deu haver sentit des del seu dormitori, crida:

—Teresina… Truquen!

Abandona la cadira, que rellisca darrere seu amb un grinyol agut que li fa posar la pell de gallina; diu:

—Ja hi vaig.

Al corredor s’ha d’entretenir a posar-se la sabata que li ha caigut del peu, una sabata d’estiu només amb dues tires a la part de davant, lleugera i fugitiva.

—Un moment! —fa.

Semblen haver-la sentida, el timbre no insisteix, i ella s’atansa a la porta, prop de la qual encén el llum del vestíbul abans de badar-la. I aleshores obre molt els ulls, sorpresa; prova de somriure.

—Dolors!

És la cunyada, la dona d’en Francesc, que es riu de la seva admiració:

—Sí, jo. Puc entrar?

—Ah, sí, sí! Perdona…

Li cedeix el pas, tanca la porta.

—No recordava que us havia donat la meva adreça.

—Tu, no. El sogre —fa l’altra, mirant al seu entorn—. Et porto una cosa —diu.

—Vine a la meva habitació, estarem més bé.

La precedeix cap al dormitori, en arribar al qual la deixa un moment mentre s’excusa:

—El llum… —xiuxiueja—: La vella no pot suportar que es malgasti llum per no res. Seu.

S’escapoleix cap al vestíbul, torna ràpidament a la cambra, on la Dolors no s’ha assegut, sinó que mira al seu entorn, encuriosida. En sentir-la, assenyala el retrat mentre ella encén la bombeta del sostre.

—No us l’havia vist mai, aquest retrat…

—No el teníem. És d’ara. Què em portes?

—Una carta. No he pogut venir abans, la botiga…

Però ella la interromp, tot d’una impacient. El cor li ha fet un salt dins del pit.

—Una carta?

La cunyada obre el portamonedes, en treu dos sobres del correu aeri, un d’ells més gros que l’altre.

—D’en Daniel. Té —li lliura el més petit, explica—. Era dins de l’altre, amb dues ratlles per a dir-me que te’l donés. Les pots llegir.

Però ella ja no l’escolta, obre el sobre que té a la mà, matusserament, deixant-lo ple de dents, una de les quals esquinça una mica el paper que hi ha dins i que desplega amb uns dits tremolosos. Llegeix:

La Dolors s’ha assegut als peus del llit, des d’on la mira amb una cigarreta a la boca; ella ni s’ha adonat que l’encenia.

—Bones notícies? —pregunta.

—És a Tànger —diu ella—. Té, pots llegir-la.

—No et creguis obligada… —comença.

Però ella insisteix:

—Pots llegir-la.

La hi lliura, dóna un cop d’ull al sobre, on només hi ha el seu nom, agafa el full de paper adreçat a la Dolors, llegeix les dues ratlles que preguen a la noia de fer-li passar l’altra carta. Ho deixa caure tot sobre el llit amb un gest vagament amoïnat, perplexa.

—Dóna’m una cigarreta —demana.

L’altra alça l’esguard.

—Fumes, ara?

—No… De lluny en lluny.

—Són a la cartera. Té.

Treu el paquet, cerca el petit encenedor que hi ha al cul de tot del portamonedes, encén i deixa escapar el fum entre els llavis mig tancats. Aleshores s’asseu a la cadira, però ha d’aixecar-se gairebé immediatament perquè la senyora Carme crida:

—Teresina, Teresina!

—És la vella? —pregunta la Dolors.

—Sí. Què vol?

Va cap a l’habitació, on es queda a la porta, la cigarreta, que no ha sabut on deixar, amagada darrere l’esquena; sap que la senyora Carme no ho aprova.

—Qui hi havia? —pregunta la vella.

—És la meva cunyada. M’ha vingut a veure.

—Ah! Pensava que no fos alguna cosa de la casa…

—No.

Ajusta una mica la porta i prossegueix cap a la cuina, on recull un platet amb el qual torna a l’habitació.

—Precisament buscava on poder tirar la cendra —fa la Dolors, que ja ha acabat la lectura.

Deixa el platet sobre el llit, però no queda prou pla i el trasllada a la tauleta de nit.

—Has vist? —diu, assenyalant la carta.

—Li sap greu. Millor.

Ella inclina el cap.

—No sé què pensar.

—Com vols dir?

—És una mica…, una mica freda.

La Dolors torna a mirar-la, però sense llegir-la.

—Sabia que l’hauries d’ensenyar a la família.

—Potser és això —reconeix—. Però ni donar-me l’adreça…

—Jo ho comprenc. I ja ho diu ben clar. No sé com van aquestes coses de l’extradició, però havent entrat al país il·legalment… —esclafa la punta de la cigarreta contra el plat, torna a redreçar-se—. T’has quedat molt pansida.

—No sé…

La Dolors s’aixeca, se li atansa, li fa una carícia a la galta.

—T’estima, i això és el principal.

Ella mou el cap, i aleshores s’adona del ventre de la cunyada, dèbilment inflat. La noia li segueix la mirada, que s’ha quedat fita.

—Sí —fa, sense ser preguntada—. Ja veus…

—M’ho havia dit la Gabriela; l’he trobada aquest matí.

—Em fa sentir una mica ximple, aquest cop no volíem. Amb la parelleta ja en teníem prou.

—No estàs contenta, doncs?

—No és això… —sospira—. Som uns imprudents.

Es gira cap al paquet, agafa una altra cigarreta. Ella diu:

—No fumes massa? Vaig llegir que a les criatures no els és bo.

—Ja ho sé. També m’ho va dir el metge. Sí, potser val més que la deixi. —Torna la cigarreta al paquet, es gira de nou—. Però parlem de tu.

Ella arronsa les espatlles.

—No hi ha res a dir, em sembla.

L’altra s’asseu, estira una cama al seu davant i es mira la sabata abans de dir:

—No t’acabo d’entendre, Teresina. Potser no t’he entès mai. Som molt diferents, tu i jo.

—Sí.

—Ara mateix… Reps una carta seva després de dos mesos de no saber-ne res, i et quedes així, com…

—Què he de fer, doncs? Saltar de contenta?

La Dolors no contesta directament.

—T’has passat dos mesos tancada, rumiant els teus greuges, sense acudir a ningú… Com si tothom et fes nosa. Per què et penses que no he vingut ni una sola vegada? I que ara, si no hagués estat per la carta… Ja sé que mai no hem estat gaire íntimes, no hi ha hagut ocasió, però…

—Si us he ofès, em sap greu. Perdona’m —diu ella.

—No és això, Teresina… El mal te’l fas tu mateixa.

—Ja ho sé.

—Calen compensacions, i tu es diria que les defuges. Per això t’amargues i… Et molesta que t’ho digui? T’estimes més que calli?

—No.

—No m’enfadaré.

—No. Ja sé que tens raó.

—Doncs?

Sense contestar, es gira cap al platet, hi deixa caure mig dit de cendra. Quan mira de nou cap al llit, s’adona que la Dolors fita el retrat per segona vegada.

—Qui te’l va fer? —pregunta com si acabés d’oblidar la conversa iniciada.

—Un pintor que ens va vendre dues teles quan ens vam instal·lar al pis del carrer de Mandri.

—Ah! Ja les havia vistes, em sembla.

—Sí.

La noia s’aixeca, avança una mica més cap a la paret, sempre fitant la tela.

—Ets tu i no ets tu. Vull dir que t’hi assembles i al mateix temps… Sembles una altra, contenta… No, no és això. Però hi ha alguna cosa…

—Els pintors sempre idealitzen.

—Sí, és clar, així deixen satisfet el client. T’ha fet molt bonica. No és que no ho siguis.

—Bah! —fa ella, amb sincera indiferència.

La Dolors desplaça l’esguard cap a la seva cara.

—Et veig malament, Teresina. Jo, al teu lloc, em sembla que m’ho prendria d’una altra manera.

—Tens un altre caràcter, tu.

—Sortosament. És clar que és difícil de saber com reaccionaria si en Francesc n’hagués fet alguna i se n’hagués anat gairebé sense dir adéu. Més que res, li deus retreure això.

—No. Tot plegat. —Fa una pausa, deixa la cigarreta sobre el plat i camina cap a la cadira—. El que més em va doldre fou allò de vendre els pisos dues o tres vegades… —L’altra va girant-se, avança fins als peus del llit, on s’asseu mentre ella continua dreta al costat de la cadira, les mans al respatller, com si l’acariciés—. Mai no ho he entès. Bé, ja saps… A casa els sogres ens ho van contar tot, i també hem llegit el que deien els diaris. El que vull dir és que no veig com esperava sortir-se’n. En acabar-se la casa, per força s’havia de saber que els pisos eren venuts a més d’una persona.

—No ho sé… Sé el mateix que tu. Mai no me n’havia dit res, ja t’ho pots pensar. De primer només hi havia això que la casa s’havia enrunat, l’assumpte dels pisos va sortir després, quan va presentar-se la gent.

—Potser confiava poder tornar els diners…

—Suposo que sí. Havia comprat altres solars i els devia voler vendre, devia confiar que en trauria un guany.

—Però com va anar, tot plegat? Els diaris sempre sembla que contin les coses a mitges i a casa seva…, ja saps com són, sobretot ella. De primera mà, es pot dir que ni en Francesc ni jo no sabem res.

—Molt senzill. —Mou una mica la cadira, s’asseu, encreua una cama sobre l’altra—. Jo havia anat a la perruqueria. Va ser en tornar…

Ja era fosc del tot, l’havien entretinguda perquè davant seu hi havia dues permanents i faltava una de les dependentes, van dir-li que estava malalta. Però ella no tenia cap pressa, pensava fer un sopar senzill, i ell vindria tard, com de costum.

Se’n va anar directament al dormitori, de manera que la nota no la va descobrir fins que potser ja feia vint minuts que era a casa, perquè en Daniel l’havia deixada sobre la taula del menjador, repenjada al pitxer, molt visible. Era una quartilla doblegada pel mig i el text no tenia encapçalament, anava directament al gra:

Res més. Va haver de llegir-ho tres o quatre vegades abans de començar a fer-se’n càrrec. Una lectura difícil, perquè es veia que la nota va escriure-la amb una mà molt nerviosa, molt impacient, sense acabar de formar les lletres.

Després se’n va anar al telèfon i trucà al despatx, però comunicaven, l’aparell no parava de donar l’exasperador senyal d’ocupat. O potser ja no hi havia ningú i s’havia quedat mal penjat; en consultar el rellotge va adonar-se que eren dos quarts de vuit. Tot i això, insistí dues vegades més, sempre amb el mateix resultat.

Tornà a agafar la nota, la rellegí, sense saber què fer, amb qui parlar, no tenia l’adreça del senyor Fraga, el comptable, ni de cap dels empleats; ells devien estar al corrent de l’esdevingut… Aleshores sonà el telèfon; s’hi va precipitar.

Una veu estranya, gruixuda i una mica enrogallada, preguntà:

—El senyor Bastida?

—No hi és. De part de qui?

—Sóc en Basili, el capatàs. Ja fa més d’una hora que l’esperem…

Va vacil·lar. Un instint de fidelitat l’obligava a protegir el seu marit, en la mesura que una protecció era possible; potser valdria més que no parlés de la nota…

—No era a l’oficina? —va sentir-se dir.

—Ha dit que venia, però encara l’esperem —repetí l’encarregat—. Al despatx no hi ha ningú, no contesten.

—Ha passat alguna cosa?

L’altre va fer una pausa, respirà fort i l’aparell espetegà.

—Perdoni —digué a la fi—. Ja suposo que no sap res, vostè. És la seva senyora?

—Sí. Què ha passat?

—La casa, ha caigut; per sort, ja plegàvem…

—Ha…, caigut?

—S’ha enrunat, sí. Hem telefonat de seguida i ha dit que venia cap aquí.

—Ha pres mal algú?

—No… —la veu semblà vacil·lar—. Res d’important. On li sembla que el podria localitzar?

—Deu estar pel camí.

—Però ja fa més d’una hora…

—Torni a trucar al despatx. Hi ha d’haver algú, si ha passat això. I el senyor Fraga, tampoc no ha vingut?

—No, ningú.

—Deuen estar pel camí —insistí ella, molesta amb ella mateixa per la mentida. Tenia el paper a la mà, obert, i mentre parlava podia llegir la missiva que ara se sabia ja de memòria.

—No ho sé… Els esperarem, és clar.

Va penjar, però no es va moure de prop del telèfon. Passat un moment, provà de nou el número del despatx. No contestaven, sempre el mateix senyal d’ocupat.

Aleshores va córrer al dormitori, tornà a treure el vestit que havia desat a l’armari. Tot d’una, li semblava que tenia l’obligació d’acudir a l’obra, de comprovar personalment què havia passat. Hi devia haver ferits, el capatàs havia estat voluntàriament poc explícit.

Quan ja s’havia mudat, però, tornà a canviar de parer. Què hi faria, ella, allí? No podia ajudar ningú, encara destorbaria… Potser valdria més que anés a casa dels sogres, els ho havia de dir, ells…

El telèfon la reclamà de nou amb el seu xiscle urgent, més angoixós que mai; hi va córrer.

—Digui!

—Senyora Bastida…

No va reconèixer la veu, hi havia parlat només dues vegades, però una mena d’intuïció l’obligà a formular la pregunta justa:

—Senyor Fraga?

—Sí, sóc jo; acabo d’arribar a l’obra i…

—Fa poc que m’ha telefonat el capatàs. Diu que en Daniel…

—Ja hauria d’haver vingut fa més de mitja hora, jo…

Es prenien mútuament la paraula de la boca, va arribar un moment que tots dos parlaven alhora, fins que ella féu una pausa. El senyor Fraga va dir:

—Tinc por que no li hagi passat alguna cosa.

—Era al despatx, quan els han dit això?

—Sí. I ha sortit immediatament.

—Quanta estona fa?

—Més d’una hora.

Alguna cosa va moure’s dintre seu. Quan arribà al pis en Daniel tot just devia fer uns instants que era fora.

—Hem quedat que jo hi aniria després, estava enllestint uns pressupostos i no ha volgut que l’acompanyés. El capatàs es pensava que potser havia passat per casa…

—Si hi ha passat, jo no hi era. Quan ha telefonat, acabava d’arribar. Alguna cosa el deu haver entretingut. Digui-li que em truqui, quan arribi. Ara estic amb ànsia…

—Ja ho comprenc. Em sap greu haver-la molestada, però ja es fa càrrec…

—Sí, sí, és molt natural…

No ho era pas tant el que feia ella, tenien dret a saber que s’esperarien inútilment, que en Daniel havia decidit de captenir-se com un covard… Va girar-se iradament. En aquell moment ja li sabia greu haver-lo protegit, haver mentit perquè tingués temps d’allunyar-se una mica més, de passar a l’altra banda abans no es donés l’alerta, si és que hi havia alertes per a aquesta mena de coses…

Fins després, quan ja baixava les escales per anar-se’n a veure els sogres, no se li acudí que en definitiva no havia preguntat res sobre les desgràcies personals, que tot continuava tan vague com ho havia deixat el capatàs.

La Dolors deixa lliscar la mà per la superfície polida de la fusta que prolonga els peus del llit, pregunta:

—Ells ho devien aprovar… Vull dir que callessis que era fora.

—Sí… No ho sé. No van dir res, d’això. Gairebé no van dir res de res, ben mirat la sogra es posà insuportable…

—No hi vas anar, a l’obra?

—L’endemà. Per no res, és clar… De primer, però, va venir el senyor Fraga al pis. Aquell mateix vespre, ja molt tard, quan feia una estona que havia tornat de casa els sogres.

L’home havia sospitat alguna cosa des del primer moment, i el pitjor és que estava convençut que ella també la sospitava, o la sabia, perquè no s’estranyà que no hagués telefonat a la policia, als hospitals, als indrets on era natural de telefonar quan una persona desapareixia. Va preguntar-li:

—Se n’ha anat, oi?

—Anat? Què vol dir?

—Que ha tocat el dos —féu ell, gairebé brutalment.

Eren al vestíbul encara, però aleshores va dir-li:

—Entri —i el precedí cap a la saleta que només utilitzaven quan hi havia visites—. Segui.

Tot d’una s’adonava que més valia parlar clar, de primer ni se li havia acudit que es feia reu de complicitat si amagava els fets que coneixia. I el més important era l’existència del paper que en Daniel li havia deixat.

—Esperi’s un moment —va dir.

Va córrer al dormitori, on la missiva encara era a la cartera, on l’havia ficada en deixar els sogres. Tornà a la saleta.

—Fins després de telefonar vostè no he trobat això —va explicar—. Era al menjador i encara no havia tingut temps d’entrar-hi.

L’home va llegir-ho i després tornà a plegar curosament el paper.

—Caldrà que l’ensenyi a la policia.

—Hi ha intervingut, ja?

L’altre assentí.

—Hi ha hagut desgràcies. Per sort no han estat greus, dos obrers una mica magolats i un altre que s’ha trencat una cama. El capatàs es veu que ha avisat una parella que hi havia al barri, de vigilància, i una ambulància.

Ella es va asseure al seu davant, inicià el gest d’encreuar les cames, però la faldilla era molt curta i hi renuncià.

—Què podien fer-li, si s’hagués quedat?

—No ho sé. En casos així sol obrir-se una investigació, un expedient, la cosa passa a mans d’un jutge d’instrucció, hi haurà un sumari… Depèn de qui sigui el responsable. Però ell… Treballàvem amb materials de baixa qualitat i no sempre s’obeïen les indicacions de l’arquitecte i l’aparellador. No sé si sap que havia canviat…

—No.

—Sí. Sortosament, no hi ha hagut morts, i la responsabilitat criminal… Potser podrà limitar-se tot a la responsabilitat civil, no ho sé, caldrà parlar amb l’advocat —va moure les mans, amoïnat, sospirà—. Ens molestaran molt, sobretot a vostè, els pisos eren venuts i tothom voldrà que el reembossem, és possible que li embarguin els dos solars que va comprar darrerament…

Ella anava assentint, angoixada, interiorment irada perquè ell l’havia deixat amb unes responsabilitats que no eren les seves i que en aquell moment ni podia sospitar fins on arribarien. Preguntà:

—Què li sembla que he de fer, jo?

—En casos com aquests, avui hi ha una tendència a creure que la dona també hi pot estar complicada. Si té béns que no siguin de procedència familiar, finques, establiments…

—No tinc res.

—No ha posat mai res al seu nom, el senyor Bastida?

—No. Tinc… —Anava a dir que tenia un compte corrent, però va repensar-se ràpidament i prosseguí—: Alguns joiells, no gaires…

—No, això em sembla que no. D’altra banda, em pensaria que en aquest cas el valor dels dos solars és prou per fer front a les quantitats que ens havien avançat els compradors dels pisos i a qualsevol indemnització que pugui presentar-se. Els obrers eren assegurats, naturalment.

Ella repetí:

—Què he de fer?

—Potser valdria més que la portés a la policia.

—A la comissaria?

—Sí.

Tot allò ho haurien hagut de discutir amb els pares d’en Daniel, hauria estat més positiu que esgratinyar-se amb la sogra, ara se sentia sola, perduda, desconcertada. El senyor Fraga podia ser un bon comptable, però en tot allò probablement no hi entenia gaire, mai no es devia haver trobat en un cas semblant.

—Tenia un advocat, en Daniel? —preguntà.

—No, que jo sàpiga. No l’havia necessitat mai. Un gestor. No és el mateix, és clar. Però d’això de dur la nota del senyor Bastida a la policia, em penso que li diria el mateix… Demostra la seva bona fe.

Va decidir-se, s’aixecà.

—Vol acompanyar-m’hi?

El senyor Fraga mirà el rellotge, però assentí.

—Permeti’m telefonar a la meva dona, de primer. En general, en aquesta hora ja fa estona que sóc a casa.

Va telefonar mentre ella tornava a mudar-se, però després va resultar que la seva presència li servia de ben poc; la policia, o potser l’ambient de la comissaria, semblava impressionar-lo, va ser ella qui ho hagué de contar tot. Naturalment, no en sabien res, la denúncia s’havia formulat a la comissaria del barri de l’obra, s’hi van posar en comunicació, escoltaren les explicacions que els van donar des de l’altra banda del fil i després ella va fer una curta declaració i va dipositar la nota d’en Daniel.

En sortir es feia poques il·lusions, però mai no s’hauria imaginat tot el que l’esperava.

—Van molestar-te molt, doncs? —pregunta la Dolors.

Ha encreuat les cames i ella li observa distretament els genolls una mica punxeguts, el panxell que, potser per la posició forçada, s’accentua estranyament.

—Sí, força.

S’aixeca, camina cap a la tauleta de nit, on la cigarreta s’ha consumit tota sola, i, amb l’ungla, fa lliscar la cendra fins al fons del platet.

—Me’n vaig veure un bull, potser perquè no hi estava avesada. Res no em va impressionar tant, però, com l’embargament del pis. Dels mobles.

—Diu que t’ho van prendre tot?

—Tot, no. No ho podien fer. El llit, la taula, les coses de cuina… Tot això t’ho deixen, com els vestits, la roba indispensable de la casa, els joiells que són teus…

—No n’hi havia prou amb els solars que dius que ell tenia?

Arronsa les espatlles, es torna a girar.

—Es veu que no. Perquè mentrestant havia sortit allò dels pisos venuts dues o tres vegades.

N’hi havia hagut alguns que fins i tot l’anaren a amoïnar a casa, un migdia gairebé va haver de demanar ajut als veïns per a treure’s de sobre una dona que cridava i amenaçava, i si no s’hi decidí fou perquè se’n donava vergonya. Ningú no li havia dit res, però ja suposava que tothom sabia el que s’havia esdevingut pels diaris, que era com els compradors s’havien assabentat de l’enrunament de la casa. És veritat que pitjor ho van passar al despatx, però a ella ni això no li fou estalviat, és clar que en gran part perquè va voler, va creure que era el seu deure fer-hi acte de presència, com també d’anar a veure com havia quedat l’edifici. Hi va acudir amb el sogre, però no hi havia ningú, la brigada d’obrers havia plegat, només es veien uns badocs entre els quals es quedaren, sense identificar-se, contemplant les parts caigudes i l’entrada obstruïda pels enderrocs. Els comentaris eren feridors.

—Un bon escarment, haurien de fer.

—Es passen sis mesos a la presó, i a córrer.

—Què vols que els facin? Tenen diners i influència…

—Quina bretolada! Només pensen a omplir-se les butxaques.

El despatx era un desori, un dels escrivents havia telefonat que estava malalt, devia ser una excusa, al capdavall tots podien pensar-se que el negoci s’havia acabat i que pràcticament es trobaven al carrer. L’envestida greu la va rebre el senyor Fraga, que havia fet una mena de qüestió d’honor de no deixar-la sola, sobretot quan va veure la seva bona voluntat, excessiva al seu dir.

—No té cap necessitat de rebre carades.

—I vostè? —va contestar-li ella.

Entre tots dos, doncs, van fer front a la situació, als humils immigrants que els acusaven d’estafadors i reclamaven el dipòsit que havien fet, dipòsits de vint-i-cinc mil pessetes en amunt que no hi havia manera de retornar perquè el compte corrent d’en Daniel no arribava ni a les trenta-cinc mil. Pel restant, no tardà a fer-se càrrec de tot un administrador judicial nomenat pel jutge d’instrucció, un homenet d’una seixantena d’anys, si més no en aparença, perquè potser l’envellia una mica la barbeta que duia, molt grisa però escrupolosament retallada.

Va citar-la al seu despatx del Palau de Justícia, on va haver de presentar-se un matí, també amb el sogre, tan ignorants l’un com l’altre de la topografia de l’indret, que li semblà molt complicada. Probablement perquè la citació l’havia impressionat i l’edifici li feia un estrany respecte. A l’entrada, passada la reixa de ferro forjat i la porta de vidres, totes dues obertes, van haver de preguntar a un home assegut al peu del primer tram d’escales, davant una menuda taula on es veien capses de llumins i números de la rifa dels cecs. No havien sabut descobrir cap ordenança tot i que de primer miraren a una i altra banda i cap a les escales centrals que s’enfilaven al primer pis entre la doble barana de pedra ornamentada.

L’home va indicar-los que anessin cap a la dreta, on s’obria un curt passadís que desembocava en una galeria de cristalls disposada a l’entorn d’un pati on es veia un brollador d’aigua en el qual incidia un raig de sol. Aleshores van tombar cap a l’esquerra, passaren per davant de la Clínica Mèdica Forense, penetraren en un altre passadís, fosc i humit com tots aquells baixos, tornaren a preguntar a un home d’uniforme que sortia de la Sala dels Procuradors.

El jutjat era al final d’una segona galeria que circumdava un pati semblant al que havien vist feia un moment, enrajolat de vermell, amb una fontana que mostrava dues menes de plats sobreposats sota el brollador que reunia prop seu uns quants testos alts de faiança on creixien unes palmeres pràcticament sense tronc, de fulles desproporcionadament amples i llargues.

Va tenir ocasió de mirar-s’ho tot en detall durant la mitja hora llarga que els feren esperar, tots dos asseguts al costat de la porta ajustada del jutjat, en un banc de fusta bruta que es repenjava en una paret de pedra negra i ronyosa. La galeria era molt animada, contínuament s’obrien i es tancaven portes, en sortien i hi entraven individus de totes les edats que es manifestaven amb una desimboltura envejable. També hi havia grupets de persones que de sobte es disgregaven i desapareixien cap a un altre indret sota el guiatge d’un nouvingut amb cartera i aspecte professionals. En altres bancs esperaven persones solitàries, un xicot que pesava figues, una dona que duia un cabàs de la plaça…

A la fi va sortir un individu, els mirà i digué només un nom:

—Bastida?

Van aixecar-se i entraren al despatx, una peça gairebé quadrada, amb tres taules, una darrere la porta, on no hi havia ningú, i dues més cap al fons, aquestes ocupades. Van fer-los seure en un divan tronat, de color forçosament sofert, i ella va quedar-se mirant el moble dividit en tot de compartiments quadrats on s’amuntegaven papers, els grans feixos de sumaris numerats i amb indicació de l’any, que amenaçaven caure de la lleixa superior, l’escrivent que teclejava amb dos dits la màquina que hi havia a tocar d’una de les taules ocupades, la perxa d’on penjaven dos abrics i una gavardina, bufandes, una gorra i un capell.

Cinc minuts després l’individu de la barbeta que seia a la taula que hi havia sota l’alta finestra va alçar els ulls dels papers que tenia davant, els féu senyal d’atansar-se i els va dir que era el jutge. Però aleshores entrà algú, va xiuxiuejar-li uns mots a l’orella, i l’home s’aixecà i els confià a l’oficial de l’altra taula.

Van començar per preguntar-li el nom, l’edat, la naturalesa, i aleshores va haver de declarar tot el que sabia, però ella no fou franca del tot, va callar que ja hi havia uns antecedents pel que feia als materials. En Ramon, el qual havia vist dies enrere, li va dir que no calia parlar-ne, d’allò, no ho sabia ningú i en definitiva el sumari s’interessava més per l’estafa que significava haver venut els pisos unes quantes vegades que per la responsabilitat de l’enrunament, responsabilitat compartida per tots els tècnics que havien pres part en l’obra, fins i tot per l’inspector encarregat de supervisar-la. També va callar que tenia un compte corrent de cinquanta mil pessetes, en contra de l’opinió del sogre, al qual s’havia confiat i que va assegurar-li que ho esbrinarien. Però no ho van fer, mai no l’havien molestada en aquest sentit, cosa que després l’home no s’explicava.

Ben mirat, encara que en conjunt li semblava haver estat sincera, de mentides n’havia dit moltes, com quan van preguntar-li per què havia tardat tant a presentar-se a la policia amb la nota d’en Daniel. En canvi va poder declarar sense reserves ni recels quan l’oficial volgué saber si estava assabentada de les combinacions del seu marit.

—No.

—No li ho havia dit mai?

—No.

—No rebia mai els compradors o presumptes compradors a casa?

—No. És a dir, quan començà a dedicar-se a la construcció. Després, quan obrí el despatx al carrer de Fontanella, ja no.

—No la tenia al corrent dels seus assumptes?

—Molt poc.

—Què entén, per molt poc?

—De vegades feia algun comentari sobre la marxa de les obres. També si comprava algun solar.

—Vostè no sospitava res?

—No.

—No tenia confiança en vostè, ell?

—Sabia que no li ho hauria aprovat.

—Com ho pot dir?

Havia parlat massa, però se’n sortí:

—Sabia que jo no aprovava un marge de negoci massa crescut. Menys podia aprovar això altre.

—Discutien els preus dels pisos, doncs?

—Darrerament, no. Al principi, algun cop. Després també va deixar de parlar-me’n.

—Vostè tenia alguna idea dels seus ingressos?

—No. Sabia que es guanyava bé la vida pel que gastàvem.

—Què gastaven?

—Em refereixo a les despeses de casa, que manejava jo. Unes deu mil pessetes, en conjunt.

—No sembla excessiu.

—No. Però només érem ell i jo.

—Li comprava joiells, presents cars?

—No, rarament. Mai no ens havíem acostumat a fer-nos-en. Unes arracades, un rellotge d’or i un collaret és tot el que recordo.

—No havia posat mai cap bé a nom de vostè?

—No, mai.

—Ni li ho havia proposat?

—No.

—A part de les que hem dit, hi havia altres despeses fortes? Potser despeses personals d’ell…

—No ho crec. Treballava molt.

—Què vol dir?

—Que no tenia temps per res més.

L’oficial havia somrigut per primera vegada, discretament i comprensiva.

—Calcula si pot haver-se endut alguna quantitat important?

—Em penso que no. Sempre duia dues o tres mil pessetes a la cartera.

El jutge havia tornat a entrar, però féu una indicació a l’oficial que podia continuar. Aleshores, de tota manera, ja acabaven, l’home semblava haver esgotat el seu repertori, ben abundant, de preguntes. Moltes semblaven no tenir gaire sentit, però després el sogre li ho va aclarir.

—Miren d’assegurar-se que tu no hi tens res a veure, s’han donat molts casos de complicitat, sobretot en aquest ram. No sé si recordes que darrerament hi va haver un cas d’estafa de pisos i que la dona també va anar a la presó…

—Sí, ho recordo.

El sogre afegí:

—Jo no sé ben bé com van, aquestes coses, però no m’estranyaria que el jutge ordenés o hagués ordenat ja una investigació policíaca. Em penso que es fa, de vegades.

Potser ho havien fet, però en tot cas fou duta a terme discretament i no li n’arribà cap ressò. Amb l’autoritat ja només hi va tornar a tenir relació dues vegades, la segona quan decidí abandonar el pis i anar-se’n a viure de rellogada, cosa per a la qual li van dir que li calia el permís del jutge, l’altra el dia que se li presentaren l’agutzil i un oficial del jutjat que anaven a embargar els mobles i a procedir a l’inventari.

Quan van trucar, ella era a la dutxa, però ja havia tancat la clau de l’aixeta i s’eixugava, de manera que va sentir el timbre. Va posar-se el barnús sobre la pell i acudí a la porta. Normalment, en aquella hora, hi hauria hagut d’haver la Llúcia, però ja feia quinze dies que l’havia acomiadada, perquè ella sola no necessitava ningú i, d’altra banda, comprenia que li caldria estalviar.

Abans d’obrir, mirà per l’espiell, però només va veure una orella i un fragment de cap.

—Qui és?

El cap avançà fins a fer-se totalment visible, i la veu desconeguda va dir:

—Som del jutjat.

—Porten una citació?

—No —digué l’home—. Es tracta d’un embarg.

—Ah! Esperi’s un moment, m’he de vestir.

Va córrer a l’habitació, on amb les presses no va posar-se ni calces ni sostenidors, només el viso i el primer vestit que li caigué sota la mà. Va ser una elecció poc afortunada, perquè el cos de la roba era estret i li dibuixava els mugrons, cosa de la qual no va adonar-se fins després, en observar les llargues mirades de reüll que li adreçava l’agutzil, un xicot d’una trentena d’anys, molt pàl·lid i de barbeta enfonsada; l’oficial, un home madur, es captingué més discretament.

Van anar recorrent les habitacions, ho xafardejaren tot. Ella més s’hauria estimat deixar-los sols, retirar-se al seu dormitori, però l’home va dir-li que la seva presència era indispensable i va haver de seguir-los, incòmoda, íntimament exasperada per aquella intrusió, per l’abús que li semblava que es cometia amb ella, per la fredor de l’oficial que, amb perfecta indiferència, anava pronunciant el nom i les característiques dels objectes i dels mobles, valorant-los; per les llambregades del seu company, que prenia nota de tot, per la seva incapacitat d’encarar-se amb la llei i amb la seva arbitrarietat, perquè el pis era tant d’ella com d’en Daniel, amb aquell acte la despullaven de quelcom que li pertanyia, introduïen un segon desordre en la seva vida ja prou turmentada.

No van oblidar-se de res, inventariaren fins i tot els vestits que havia deixat el seu marit, les sabates, la roba interior, els llibres, o si més no una bona part d’ells, més que ella no hauria volgut, car els que havia comprat en Daniel eren pocs.

—No hi fa res —explicà l’oficial quan va explicar-li-ho—. Formen part dels béns objecte d’embargament i, al cap i a la fi, foren adquirits amb diners del seu marit. No podem fer distincions entre el que ha comprat vostè i el que ha comprat ell.

—Però si alguns ni són nostres! Ens els han deixat…

S’avingué a tenir-ho en compte i ella ho aprofità per salvar els que procedien de la biblioteca del sogre i uns quants més que la interessaven particularment.

En acabar, l’oficial la féu firmar i li va dir que seria responsable de qualsevol desaparició que pogués produir-se entre aquell moment i l’instant en què tot fos recollit per confiar-ho a un dipòsit judicial, però ella no s’hi va avenir, exigí que ho tanquessin en dues habitacions que després foren segellades. Per això, quan va trobar-se novament sola, el pis semblà caure-li damunt. Tot d’una, s’havia convertit en un altre pis, en un indret hostil, ple de ressonàncies estranyes que abans no havia tingut mai; havia deixat, definitivament, de ser una llar.

—Més que res —diu ara— per això me’n vaig anar. No és possible de viure en un lloc on t’ha quedat únicament el més indispensable, una taula on menjar i un llit on dormir…

El que no diu, però, és que de fet ja va abandonar-lo aquella mateixa nit, que a dos quarts de nou, en un impuls sobtat i sense sopar, va anar-se’n a l’estudi d’en Marià, on no hi havia ningú.

Feia molt de fred, era un vespre ventós i ennuvolat, i ell havia deixat apagar el foc, l’estufa de serradures que havia comprat de vell, al mercat de Bellcaire, difícil de preparar i d’encendre. No va sentir-se amb cor de posar-se a la tasca, preferí despullar-se i ficar-se al llit on, a dos quarts de dues, ell va trobar-la adormida.

Van passar-se la nit arraulits l’un contra l’altre, fent-se desesperadament l’amor, ella amb un frenesí que gairebé el va espantar, sense tendresa, amb una mena de ràbia sorda que semblava perseguir la destrucció de tots dos…

—Què dius?

La Dolors li ha fet una pregunta, però només ha sentit el so de la seva veu, els mots se li han escapat entre el devessall d’imatges que gairebé li envermelleixen les galtes, perquè mai no s’havia abandonat tant, mai no s’havia mostrat tan lliure, tan despreocupada, tan devoradora.

—Et preguntava què n’havies fet, del que et van deixar.

—Ho vaig vendre. Aquí no ho podia portar.

Torna cap a la cadira, s’hi asseu amb una cama replegada sota l’altra, s’estira les faldilles, que s’han arregussat.

—Tampoc no volia conservar res, en aquell moment. Tu no pots imaginar-te com em sentia.

—És difícil, és clar —reconeix l’altra—. Cal trobar-s’hi.

—És molt dur sentir-se víctima d’una injustícia, però encara és pitjor quan veus que, amb l’excusa de fer justícia, s’acarnissen amb tu. Vaig adonar-me que tothom tenia drets, llevat de jo. Com si, a mi, en Daniel no m’hagués estafat tant i més que als altres… A tots us estranya que m’hagi apartat de la família, us ofèn…

La Dolors la talla:

—Ofendre, no. Jo ho deia per tu, més que res.

—T’ho sembla, ara. Dius que no hauries vingut a visitar-me si no hagués estat per aquesta carta… No te’n faig pas cap retret, però si t’has cregut obligada a dir-m’ho és per això, perquè et sents ofesa.

—T’asseguro, Teresina… —S’interromp, dreça una mica el cos, i el ventre sembla accentuar-se-li lleugerament—. Bé, sí, tens raó. Estava ofesa.

—I els altres també. Si hagués acudit a gemegar, a plorar, tots us hauríeu sentit satisfets. Hauria estat una manera de pagar, per poc que fos, la meva culpabilitat. Però jo no me’n sento, de culpable. No d’això.

La Dolors s’aixeca, se li atansa.

—Ho desenfoques, Teresina. Ningú no et vol fer pagar res. Volíem, volem ajudar-te.

—Com? —dreça el cap i totes dues es miren fitament als ulls—. Que vas venir mai, a casa, a saber què havia passat, si podies fer alguna cosa per mi? I el teu marit?

L’altra esquitlla l’esguard cap a la tauleta, on la vista se li atarda, inquieta.

—Comprèn que entre les criatures i la botiga…

—Ara has trobat temps per dur-me aquesta carta, per fer-me preguntes… I ja veus que te les he contestades, que t’ho he contat tot. Això vol dir que sóc jo qui us comprèn, no vosaltres a mi… Em sento ferida, Dolors, no em fa res de confessar-ho, sóc més humil que no us penseu tots, però també sóc sensible, molt sensible, i per això no voldria que ningú més tingués l’ocasió de fer-me mal, ni que fos amb les millors intencions del món… Ho entens?

—Potser sí. —Li agafa les mans, les hi estreny, afirma—: Sí. No sé com reaccionaria, jo, si em passés una cosa així… Però ho entenc. Al cap i a la fi, mai no t’hi has avingut gaire, amb la família d’ell.

Ella reflexiona:

—No sé si té res a veure. És clar que això sempre afecta.

—Ara canviarà tot —diu l’altra, forçant l’optimisme—. Amb aquesta carta… En el fons en Daniel no és un mal noi, el que diu ho demostra prou bé. —No contesta, i la Dolors tampoc no sembla esperar una resposta, car ara es gira cap al llit, d’on recull el portamonedes—. Ja tornarem a parlar-ne, ara me n’he d’anar; m’he entretingut molt.

Ella passeja un esguard amargat per l’esquena inclinada, el perllonga cap al rostre quan la Dolors s’incorpora i torna a tombar-se.

—Sí, és tard —fa.

S’aixeca i totes dues es queden l’una davant de l’altra, vacil·lants, fins que la Dolors diu:

—Ja tornaré, un altre vespre… Tu sempre hi deus ser, oi?

—Sí.

L’acompanya fora la cambra, cap al passadís on, més enllà, sorprèn un moviment furtiu, el moviment de la porta de l’habitació de la senyora Carme, que deu haver-se aixecat a espiar-les. Però no diu res, precedeix la seva cunyada fins al vestíbul, on a tocar de la porta es besen superficialment.

—I a veure si t’animes una mica, eh? No t’has de deixar dominar pels nervis.

Ella posa la mà sobre el pany de la porta, l’obre.

—No m’hi he deixat dominar mai.

—Més val així.

Li somriu, però ella continua fosca, de nou reservada, i el somrís de la Dolors va apagant-se, consumit pel seu propi esforç que res no alimenta.

—Apa, doncs, bona nit. A casa ja em deuen esperar.

—Adéu.

Espera que hagi deixat el replà i aleshores va tancant lentament, retorna cap al dormitori. La vella crida:

—Teresina…

Avança fins a la cambra, empeny la porta ara ajustada.

—Què vol?

—Ja se n’ha anat?

—Que no ho sap? —diu ella.

—He sentit la porta.

Ella la mira, sobtadament fastiguejada i hostil; fa:

—S’ha aixecat a espiar.

—Jo?

—Vostè. No li han tremolat, ara, les cuixes? —La vella obre la boca, disposada a protestar, però ella no li’n dóna temps, prossegueix—: Què vol saber més? Hi ha alguna cosa que se li hagi escapat?

—Si només he anat a la comuna!

—Què es pensava, que rebia algun home? —continua ella, implacable.

—Teresina, per l’amor de Déu…

Es veu que no sap com prendre-s’ho, no està acostumada a veure-la violenta, mordaç com ara, i es mou sota els llençols, incòmoda, potser una mica enquimerada.

Ella retrocedeix, però torna a aturar-se. Amb el mateix to de veu, diu:

—No penso fer-me sopar. Si vol unes sopes amb farigola, aixequi’s.

I aleshores, decidida, se’n va a la cuina, on es llesca un crostó de pa, l’obre pel mig, hi col·loca dues sardines de llauna, ho posa tot sobre un plat. Abans de retirar-se omple un got d’aigua, se’l beu sense respirar i s’eixuga els llavis amb el dors de la mà.

En sortir amb el plat, la senyora Carme ja s’atansa pel passadís, vestida només amb una camisa de dormir, llarga i ampla, plena de puntes col·locades als indrets més inesperats.

—Teresina… —diu.

—Deixi’m. No tinc ganes de parlar més, ara.

—T’asseguro que he hagut d’anar a la comuna.

—No he sentit l’aigua.

—Perquè no l’he tirada.

—És la primera vegada que no ho fa, doncs.

La vella replica:

—No m’agrada, quan hi ha algú de fora. —I aleshores—: Es veu que aquesta visita t’ha pertorbat molt.

—Potser sí.

Contorneja el cos de la vella que li mig barra el pas i s’allunya cap a la seva cambra, on apaga el llum del sostre i deixa el plat amb l’entrepà damunt la taula. Però no menja, encara. Recull la carta abandonada sobre el llit, la desplega, s’asseu. Finestra enllà remoreja l’autobús i després se senten uns espetecs feixucs, probablement d’un camió de gros tonatge.

Rellegeix la carta, lentament, repeteix frases senceres abans de prosseguir, sospesant cada mot, cada concepte, com si fos vital descobrir l’esperit amb què els va escriure tres dies enrere, data de la lletra. Però no ho esbrinarà, se sent desequilibrada, previnguda, i al mateix temps glaçada per una mena d’indiferència que l’aïlla de tot i de tothom. «Estic malalta», es diu, i aleshores enfonsa el cap entre les mans, cerca desesperadament un record al qual agafar-se, quelcom que li proporcioni una sensació de calor, de benestar, però només retroba les imatges primeres, velles de gairebé quinze anys, l’entrada del carrer de Banyoles, l’arbre del passeig de Sant Joan, la foscor de l’Hort dels Velluters, i tot seguit, un procés d’enrunament interior, perquè en el fons mai no s’han estimat, mai no van estimar-se, eren massa joves quan van conèixer-se i tots dos van ser víctimes d’un miratge. Però com explicar els moments de tendresa viscuts fins i tot ben endins del matrimoni, la seva preocupació, per exemple, la seva angoixa quan ella va estar malalta, uns mesos després de descobrir el seu embolic amb la Dorita i quan ja havia reincidit, aquest cop amb aquella noia del despatx, la Juliana, una xicota jove i fresca, miop, amb la qual acudia a una casa de cites del carrer de Ballester? És a dir, ella no ho havia vist, no havia volgut comprovar-ho, li ho havia dit la Filomena un dia que anà a visitar els sogres i al pis no hi havia ningú. La Filomena, que era a casa seva, es va abocar a la barana i començà a preguntar:

—Qui demana…? —però aleshores la va reconèixer—. Ah, ets tu! No hi són, oi? Fa una estona que els he sentit marxar. Puja, dona!

—Que no ha d’anar a la botiga, vostè?

—Hi ha en Llorenç, jo estava repassant roba.

Va pujar-hi, van asseure’s al menjador, àdhuc l’ajudà a plegar uns mocadors, a estirar uns llençols. Però la dona no va dir res fins que ja acabaven. Aleshores, tot d’una, li sortí amb una pregunta inesperada:

—Potser em diràs que no n’he de fer res i m’ho hauré ben merescut, però… No viviu bé, tu i el teu home?

Va sobresaltar-se, naturalment.

—Per què?

—He pensat molt si t’ho havia de dir o no t’ho havia de dir, però em sembla que a mi, si em passés, m’agradaria saber-ho. Fins i tot ara, que ja som vells…

—No l’entenc.

—La gent, en casos així, solen callar, però jo ho trobo mal fet… L’altre dia, fa potser una setmana, en Llorenç va veure sortir el teu marit d’una casa d’habitacions del carrer de Ballester. I ben acompanyat, és clar. Jo, en Daniel, l’estimo molt, com tota la seva família, sempre ens hem fet molt, ja ho saps, i l’he vist néixer. Però em sembla que tu tens dret a saber-ho. És delicat, ja ho sé, ho pots interpretar malament…

—No —va dir ella—. Li ho agraeixo, encara que no sigui agradable.

La Filomena, que semblava una mica ofuscada pel seu propi valor i ara s’havia quedat mirant-la amb una altra mena d’esguard, féu:

—Es diria que no t’ha sorprès gaire…

—Ja sap com sóc, jo. No en sabia res. No el va veure, ell, a en Llorenç?

—No…, em penso que no. Anaven en cotxe.

—No podia haver-lo confós?

—Diu que no. Ella era una noia molt rossa, amb ulleres…

Va pensar immediatament en la Juliana, la qual havia vist dues vegades i que li havia estat molt antipàtica perquè li semblà que pertanyia a aquesta mena de noies ansioses d’exhibir llurs encisos, anava molt escotada, duia una faldilla tan estreta que gairebé no la deixava caminar i el segon cop que la va veure, asseguda darrere la seva màquina d’escriure, s’adonà que encreuava les cames molt despreocupadament. Per si fos poc, tenia un somriure vagament irònic, menyspreatiu. O potser només l’havia tingut per a ella?

—La coneixes? —preguntà la Filomena.

—No n’estic segura.

—Una amiga vostra?

—No, una mecanògrafa del despatx.

—Ah! I què penses fer?

—No ho sé…

No podia competir amb ella, no podia competir amb cap d’elles, ja se n’havia adonat aleshores de la Dorita. A més, potser el comprenia una mica, si més no en aquest cas; la Juliana podia fer ballar el cap a qualsevol home. Més difícil li era entendre-la a ella. La Dorita era una professional, vivia dels homes, una entretinguda, però l’altra era una noia que treballava, que vivia amb els seus pares, que devia tenir intenció de casar-se un dia o altre… Tan seductor era, en Daniel? És clar que també devia donar-li diners, però ho explicava tot, això?

Hi havia moltes coses inexplicables. La seva mateixa conducta, per començar, i la d’en Daniel, que, tot i aquell afer i l’encegament en què devia viure, no es va moure pràcticament del seu costat quan, un parell de setmanes després emmalaltí a conseqüència del que es pensaven que era un refredat mal curat i que a la fi fou una broncopneumònia. De bon començament semblava que no reaccionava bé al tractament i el metge, pressionat pel xicot, s’avingué a fer una consulta.

Tot el seu capteniment demostrava que s’interessava per ella, que, lluny de fer-li nosa, volia salvar-la i no desitjava enviduar. Va adonar-se’n entre la febre i els desvaris, i potser al capdavall fou això que la salvà, el metge cridat a consulta havia dictaminat que la pacient no reaccionava com calia, en part perquè semblava haver perdut l’ànsia de viure, opinió de la qual ella no s’assabentà fins que ja era fora de perill, quan en Daniel li ho contà.

Cada vegada que sortia, ni que només fos parcialment, d’aquell món de malson que l’empresonava, veia el seu rostre prop del llit, un rostre inquiet, atent, de primer encara juvenil, però després cansat, afeixugat per l’insomni. No va voler que la portessin a cap clínica, com es veu que el doctor va suggerir, féu venir la seva mare i una infermera que li costà un grapat de diners; però així i tot semblava no confiar prou en elles, s’oblidà dels negocis, negligí la Juliana, un cop li va sorprendre els ulls enllorats, el dia que la malaltia féu crisi i no sabien cap a quin costat s’inclinaria. I després, quan ja començava a recobrar-se, les hores que es passava al seu costat, assegut a tocar del capçal, prement-li la mà com un enamorat, com quan encara eren adolescents i sortien d’amagat de les famílies respectives…

Com entendre-ho? Ell l’estimava, la necessitava d’una manera obscura i irracional que probablement no s’hauria pogut explicar; la Dorita, la Juliana, les altres dones que ella no devia haver conegut i que potser existien, no li havien fet oblidar que eren l’un de l’altre, que es devien l’un a l’altre, que per a cadascun d’ells l’existència se centrava en l’altre… La sogra havia dit:

—Tens un marit com no n’hi ha.

Era veritat i no ho era. Un poca-vergonya, un empaitafaldilles, un adúlter, un ambiciós, un estafa… Tot això la sogra no ho sabia. Ignorava que li havia fet molt de mal, tant, que de vegades ella l’odiava, o es pensava odiar-lo. Però no aleshores, mentre es recobrava, durant la convalescència. L’estimava també, experimentava una dolorosa necessitat d’ell, fet i debatut potser la mateixa necessitat que havia experimentat sempre i que fou decebuda, que tornaria a ser-ho…

S’adona, amb sorpresa, que s’ha aixecat, que es mou d’una banda a l’altra de l’habitació mentre fora se sent la veu de la senyora Carme:

—Teresina… Puc entrar?

—Què vol, ara?

Però va a la porta, l’obre. La senyora Carme deu haver ploriquejat, té els ulls envermellits, se la veu insignificant i ridícula dins la seva camisa de dormir antiquada que encara la fa més vella. Se sent estranyament entendrida, neta de tota hostilitat, de tota malvolença, i per això diu abans de deixar-li obrir la boca:

—Perdoni, senyora Carme… No havia d’haver-li parlat com he fet de primer.

La dona, tot d’una, sembla créixer, els llavis se li endureixen una mica.

—M’has ofès molt, Teresina.

—Ja li dic que em perdoni.

—Jo no he espiat. De les teves coses, no n’he de fer res. M’he aixecat per anar a la comuna…

—Sí, ja ho sé.

Entre una difusa compassió i un enervament del qual la vella no és del tot culpable, troba un somrís espontani; és conscient que, com més en parlin, més ridícula serà la situació.

—He sentit que enraonàveu, sí, però ni m’he atansat. Si hagués cregut que series tan mal pensada, hauria tirat l’aigua.

—No s’hi amoïni més. Estava de mal humor.

La vella rondina quelcom entre dents, sembla cercar alguna cosa, però a la fi es limita a repetir:

—M’has ofès molt.

Ella no contesta, espera que la dona faci mitja volta i se’n torni. Continua amb la mà al pom de la porta, sap que si la deixa entrar li costarà de treure-se-la de damunt. Però la vella no sembla haver acabat, encara.

—No sabia que tinguessis una cunyada —diu.

—Sí.

—Com que no et ve a veure mai ningú… I ara, segur que per dur-te males notícies.

—No —diu ella pacientment.

—Si haguessin estat bones, no m’hauries dit el que m’has dit.

Ella es mossega el llavi, s’empassa una resposta poc avinent i fa:

—Amb aquesta camisa agafarà fred. Més val que se’n torni al llit.

—M’estic fent la sopa —contesta la vella, en un to reprovador.

—Vagi-se’n al llit i ja la hi portaré.

—No, no cal. Prou maldecaps que tens, pel que veig. Si no has volgut sopar…

—M’he fet un entrepà. I he berenat.

Va ajustant la porta, molt a poc a poc, gairebé sense adonar-se’n. La vella torna a mastegar alguna cosa entre dents, però retrocedeix una mica. Més alt, diu:

—No m’agrada que mengis a l’habitació. Es poden fer taques…

—He dut un plat. No es preocupi.

Ajusta, ara més impacient.

—Però no t’hi acostumis.

—No.

La veu tombar-se, resignada a renunciar a les xafarderies que es devia prometre, acaba de tancar i es queda repenjada a la porta. Una vella sola. Potser també ella s’hi trobarà, un dia. Segons quina sigui la seva decisió, potser no tindrà ocasió de fer-se vella al costat de ningú. Una vegada en Daniel va parlar-ne:

—Envellir junts… —va dir.

Eren encara molt joves, això era abans del servei militar, un dia de festa que van agafar el tren de Sabadell i anaren a passejar-se per les Planes. Feia una mica de fresca, devia ser el mes de març, al bosc, més aviat solitari, es respirava molta humitat, però ells van asseure’s en una clariana penjada, on tocava el sol. En Daniel tenia un dia malenconiós, però la tarda no fou de tot repòs, perquè després que ella va haver-se deixat besar, volgué tocar-la. Van discutir-se, com sempre que ell es mostrava massa insistent.

—Però per què no vols?

—Perquè no vull, ja ho saps.

—No és cap mal.

—Tampoc no està bé.

—Ho fa tothom.

—No és veritat. I encara que així fos…

—I d’això en dius estimar-me…

—Més que tu a mi. Com que saps que no m’agrada, no hauries d’insistir.

—Així digues que només compta el que t’agrada a tu?

—Ja saps que no.

—En això, sí.

—N’hauries d’estar content.

—No sé per què. De vegades em penso que deus tenir algun defecte i que tens por que no te’l vegi.

—Quin defecte vols que tingui?

—No ho sé. Potser estàs mal feta.

Ho deia per molestar-la, per provocar-la, perquè, com va contestar-li ella:

—De la manera que vestim ara, seria difícil d’amagar.

—No n’estic tan segur. Hi ha noies que es posen postissos.

—Jo no ho necessito, noi.

Ja ho sabia, al cap i a la fi algun cop havia aconseguit de posar-li la mà al damunt tot i les seves protestes.

—Potser no. Pot ser alguna altra cosa. Potser ets garrella de cuixes.

—I et penses que, dient-me això, te les ensenyaré?

Va somriure-li, i en aquell moment s’adonà que, de fet, ni l’un ni l’altre no estaven veritablement enfadats.

—A la platja, bé les ensenyes.

—A la platja és diferent.

—No ho sé veure. És una moralitat ben estranya…

—Tothom hi va, allí, mig despullat. No deus voler pas que em banyi vestida.

Van esgratinyar-se potser més d’una hora, mentre el sol anava baixant. Ell, però, mai no va fer un moviment, llevat del gest que s’havia permès de primer, quan iniciaren la discussió; aleshores li havia tocat les cames.

En davallar cap a l’estació, ja fosquejant, van tornar a besar-se sota els arbres, abans de sortir a l’esplanada, on se sentia enraonadissa de gent. Ell va abraçar-la fort i sospirà:

—Tan feliços que podríem ser…

Però ella ja el rebutjava, aleshores.

—No ho som?

—Ho podríem ser més. Tu trobes natural que amb el temps que fa que festegem no t’hagi ni pogut tocar els pits?

—No hi tornem, Daniel. No saps pensar en res més?

—Tu m’hi obligues.

S’havia emmurriat una mica, ara, i després, al tren, s’emmurrià ella, perquè en Daniel començà a mirar-se amb atenció les cames d’una noia que no semblava adonar-se que seia massa eixarrancada. Tots eren iguals, ben mirat, sempre enderiats amb el mateix. No ho sabia per experiència, és clar, però n’hi havia prou amb escoltar el que deien les amigues. La Marta mateix no feia gaires dies que li havia contat la petita aventura que va viure un vespre, quan anava a visitar una tia seva, al carrer de Llançà. Va pujar a l’ascensor amb un xicot que entrava darrere d’ella i, abans d’arribar al segon pis, el vehicle s’aturà en sec, amb un gran espurneig que va espantar-la. Sense adonar-se’n, va trobar-se agafada al muscle del xicot, com si cerqués protecció.

—No ha passat res —diu que va dir-li ell.

—I ara com sortirem?

—No s’amoïni.

Va obrir la porta interior, s’enfilà cap al breu replanet que quedava a més de mig metre d’alçada i empenyé la de fora.

—Ja veu si és senzill…

Però tot seguit ho va complicar. En lloc de donar-li la mà des de dalt, perquè ella pogués repenjar un genoll contra el replanet i sortir, tornà a saltar a la caixa de l’ascensor i pretengué ajudar-la per darrere.

—Jo no podia aixecar el genoll fins al replà —va contar-li la Marta— perquè la faldilla era massa estreta. Duia aquella grisa, de tub, ja saps… No em va quedar més remei que arremangar-me-la una mica, però així i tot no hi arribava, i ell va dir que ja m’empenyeria…

Es veu que va posar-li les mans a les natges i després, com que ni amb aquella ajuda no acabaven d’aconseguir res, ell mateix s’encarregà de pujar-li més les faldilles.

—I tu què deies? —va preguntar-li ella.

—Què volies que digués? Estava vermella com un pebrot, però no m’havia pas de quedar tota la nit a l’ascensor.

—Podies cridar, algun veí t’hauria dut una cadira…

—No se’m va acudir, aleshores. No pots imaginar-te com estava d’atabalada. Oh, i el pitjor encara va ser després.

Ja podia moure les cames amb llibertat i amb una mica d’empenta d’ell hauria arribat amb el genoll al replanet, però aleshores al xicot se li va acudir una altra cosa.

—Es farà malbé les mitges…

I, sense demanar-li permís ni consentiment, li va descordar el portalligacames perquè se les pogués enrotllar avall.

—Si la cosa dura cinc minuts més, t’asseguro que em deixa despullada! —va riure la Marta quan ho contava—. Era un noi molt viu.

De fet, devia passar-se de llest, perquè encara no en va tenir prou; quan van ser dalt, pretengué tornar-li a subjectar les mitges, ajustar-li la faldilla, però aleshores la noia va plantar-li cara, ara se sentia segura, la por i l’atabalament ja li havien passat. Va bufetejar-lo mentre deia:

—I gràcies.

Ella havia brandat el cap.

—No m’ho crec, t’ho inventes.

—Que caigui morta si no és veritat —protestà la Marta—. I encara et diré més: mentre m’enfilava em va tocar el tall. Per sobre les calces, és clar…

Sí, tots eren iguals, tots buscaven el mateix, i en Daniel no era cap excepció, només calia veure com es mirava les cames de la rossa. Va retirar el braç amb què enllaçava el seu, perquè ells anaven drets, i va dir-li:

—Potser més val que et deixi sol.

—Com?

—Podràs mirar-la més bé, home!

És clar, no ho va entendre.

—En un lloc o altre he de mirar, oi?

—I no hi ha cap més indret…

—Està bé, no t’enfadis. Tot t’ho prens malament…

Van quedar-se callats, tots dos molestats, ell d’haver-se deixat sorprendre, ella d’aquella avidesa que li semblava llegir en els seus ulls i que no era sola a provocar. En aquell moment cap d’ells dos no hauria pogut imaginar-se ni remotament que el dia acabaria amb una nota trista però esperançada que els tornaria a unir, que els uniria fins i tot més que mai.

La van provocar els vells, un home i una dona que ja devien passar dels setanta i que per la ronda de Sant Pere els precedien, tots dos inclinats, vençuts pels anys, ell repenjat en un bastó, ella agafada a l’altre braç, mudada i fràgil, amb unes cames escanyolides que feien pena de veure. Tots dos vestien pobrament, ell una mitja gavardina bruta i la dona un abric negre desllustrat. Parlaven, s’inclinaven l’un cap a l’altre, més com dos festejadors que com un parell de vells que devien dur cinquanta anys de matrimoni.

Aleshores va ser quan ell va dir:

—Envellir junts… —Va callar mentre els avançaven, però després tornà—: Fan pena, oi? I una mica d’enveja també. Han viscut tota una vida l’un al costat de l’altre, s’han enfadat moltes vegades, com tu i jo aquesta tarda, ell ha mirat altres dones i ella potser ha sentit més d’un cop la temptació de deixar-se abraçar per algú altre, han tingut fills que s’han fet grans i que els han abandonat… I ara tornen a trobar-se sols, i són feliços, feliços a la seva manera; ja no es desitgen, ja no els turmenta res, saben que poden confiar l’un en l’altre, que moriran junts, gairebé junts… —Va girar-se—. Mira’ls. —Els va mirar. Ja s’havien quedat molt enrere, avançaven a poc a poc, feixugament, sobretot ell, que tenia tota una cama gairebé encarcarada—. Envellir amb tu, Teresina…

Va xopar-la una tendresa infinita. No era solament la possibilitat d’envellir plegats, de passar tota la vida l’un al costat de l’altre, sinó la seva veu, el to d’en Daniel, aquella esperança que manifestava i que només l’amor, i l’amor autèntic, podia explicar.

—Sí, Daniel —va xiuxiuejar.

—Perquè un dia ho serem, vells. Ara no ens ho sembla, és tan difícil d’imaginar! Gairebé ni m’ho crec… Però ens hi farem, cada dia més petits, més menuts, més baldats, i totes les nostres converses començaran així: «Recordes…?». I potser ens desesperarem perquè ja tot ha passat, perquè s’acaba. Però ens farem companyia, ens consolarem l’un a l’altre, plorarem junts…

A l’Hort dels Velluters, protegits per la fosca de la recolzada, van besar-se sense passió, com si ja ho fossin, vells, i a ella va semblar-li que els costava més que mai d’acomiadar-se. Els pits li tibaven, tenia un ventre llis i unes cuixes dures, el sexe intacte, era terriblement jove, no podia sentir-se vella ni que ho volgués amb tota l’ànima, però la vellesa, d’una manera misteriosa, era allí, a tocar, com havia dit en Daniel, existia encara que no hi creguessin, i els sorprenia sols, inermes. Calia que no els sorprengués també buits, i per això tots dos s’entretenien, inconscientment enderiats a retenir aquell moment que podria ser recordat, viscut de nou, que seria la carn d’un d’aquells «recordes?» que es dirien.

Va tancar els ulls i unes paraules ressonaven dintre seu: «Un dia, a la cantonada de l’Hort dels Velluters, tu i jo, joves, pensant en ara, en aquest instant que aleshores era futur, abraçats i joiosament tristos, jo encara verge perquè em feia por de donar-me, no sabia…».

—Què penses? —va preguntar-li, perquè tots dos callaven.

—Estic trist —féu ell simplement.

—No, estimat. Jo t’estimo…

Es miraven, ben distints en la foscor, i ella repenjà el cap contra el seu pit. Les mans d’ell pujaren automàticament fins als cabells que aleshores duia lliures, els hi acaricià.

—Voldria que fos sempre —va dir.

—Sempre, sempre… —repetí ella com un ressò.

Plora, una llàgrima li cau sobre les mans unides al seu davant, a l’altura del pit, com si pregués. I la veu torna:

—Sempre, sempre…

Però ara ja es mou, avança el cos fins aleshores repenjat contra la porta i, sense redreçar-lo, fa el pas que la separa de la cadira, on es deixa relliscar de costat, els braços caiguts sobre el respatller.

«I no ha estat per sempre», es diu.

O potser sí. Un dia, tots dos sols i arrupits, nets de tota cobejança, plens de records compartits i de memòries intransmissibles, superats els obstacles de la joventut i els deliris de la carn que els han dut a braços estranys, perdonades les flaqueses i purificats del mal que no han volgut però que han fet perquè eren vius, dèbils i ignorants, retrobaran la innocència dels quinze anys, sense il·lusions, ja, i sense futur, però units davant el silenci que ara, i des de sempre, els amenaça.

Potser sí…

Barcelona, abril-maig 1965