EL MATÍ

Les vuit.

La darrera vegada els va sentir en aquesta mateixa hora, però la cuina era una altra i els passos també, més ferms, més assegurats i decidits, els passos d’un xicot de trenta anys que sap on va. També ho sap la senyora Carme, ben cert, però el seu destí és més proper: la plaça de Sant Antoni, on fa la compra diàriament.

La Teresina escolta com s’allunyen pel corredor i, després, el cop de porta prudent i ben mesurat perquè la lleba del pany encaixi com cal sense batzegar el muntant. És clar, la casa és seva. I aleshores, el silenci només trencat pel degoteig de l’aixeta que té el suro vell i que la dona no es decideix a canviar. Més lluny, cap a la banda de davant, els cops de fre dels vehicles que comencen a animar la circulació del carrer de Floridablanca.

Ella continua asseguda davant la petita taula rectangular, encastada a la paret i coberta amb un hule on reposa la tassa de cafè. Entorn, escampades, hi ha les engrunes del panet que s’ha menjat i els dos fils de plàstic que embudellaven les rodanxes de mortadel·la. Distretament, fita el calendari clavat al mur, on una noia robusta i galtavermella riu joiosament mentre alça contra els llavis els llustrosos grans d’un raïm negre.

Tot seguit s’atansa el líquid a la boca, beu. Ha recolzat l’altre braç sobre la taula i té les cames encreuades, la bata ben arrapada sobre les cuixes, perquè en aquesta hora encara fa una mica de fresca i el pis mai no ha tingut calefacció. No sap per què s’ha llevat tan de matí; ara podria dormir fins que el cos li digués prou, no l’espera ningú, no la necessita ningú, s’ha quedat sola, una noia que viu rellogada, sense treballar, retallant setmana rere setmana el magre peculi que el Daniel, no sabia pas amb quina previsió, va ingressar a nom seu al banc. Aviat li caldrà trobar alguna cosa, fer plans concrets, aquelles cinquanta mil pessetes no duraran sempre. Ja no són ni cinquanta mil: aquesta era la quantitat inicial.

Desencreua les cames, nerviosa, torna a recollir la bata que li rellisca per les cuixes nues, es replega una mica, beu una altra glopada de cafè, mig atenta a l’escalforeta que li endolceix la boca, tot i això amarga. Fa molt de temps que la hi té, de fet, potser des d’aquell dia que en Daniel decidí enredar el senyor Alós. Abans no ho sabia, que fos així. No ho era. Va ser la temptació, el preu de la torre era una veritable ganga.

—Es pensarà que la construcció té algun defecte —va dir.

Tot havia començat així: era un diumenge i havien anat a dinar a casa d’ella, amb la mare, el germà i la seva dona, aleshores prenyada. En Ramon treballava a la costa, a Premià, on la immobiliària construïa un hotel. Al senyor Geyger l’havia conegut al bar, on va sentir-li dir que ja no tornaria cap més estiu per raons familiars.

—I el xalet? —va preguntar-li el bàrman.

—Miraré de vendre’l —féu l’home.

I en Ramon explicà:

—Diu que es conforma amb treure’n el que li va costar, dues-centes mil… Ja fa set anys d’això. Ara en deu valdre ben bé tres-centes, si no més.

Eren a les postres, es menjaven la crema que havia preparat la mare, i en Ramon parlava amb la cullereta alçada, pensarós.

—És un bon negoci. Si no fos un pelat, l’hi compraria. Els preus pugen contínuament, sobretot a la costa, i d’aquí a dos anys s’hi poden doblar els diners.

—Ja saps que els negocis són per als rics —comentà en Daniel.

—No coneixes ningú, tu?

—Ningú per què?

—Ningú que vulgui comprar una finca. Ens podríem fer una bona comissió.

En Daniel gairebé ni s’hi va pensar.

—No, ningú.

—És una llàstima.

—Tampoc no serviria de res. Deu haver confiat la venda a una agència, aquest home. Què és, alemany?

—No… —féu en Ramon, insegur—. Danès, o suec. Es veu que ja fa molts anys que ve per aquí, fins parla una mica de català.

La Maria, que ja s’havia acabat la crema, va interessar-se:

—Què voleu beure, amb el cafè? Conyac o anís?

—Porta totes dues coses.

No se’n va tornar a parlar més, doncs, però en Daniel devia haver-hi anat reflexionant, i de banda de nit, quan es despullaven, va dir inesperadament:

—Ben mirat, el teu germà té raó. És una llàstima.

Ella no hi havia caigut, i li calgué preguntar:

—Què?

—Això de la torre aquesta. —Sospirà i afegí—: Quan penses que tots aquests corredors de finques s’atipen com uns lladres… Comissió per aquí, comissió per allí. I un cinc per cent, quan es tracta de quantitats importants…

Ella es féu lliscar les bragues cuixes avall, perquè no sabia dormir si les duia posades, i preguntà:

—Un cinc per cent, cobren?

—Deuen cobrar el que poden, però un cinc per cent és el que autoritza la llei, em penso. En fi, què hi farem!

L’endemà, però, ja havia pescat el senyor Alós. Va telefonar cap a les dotze, quan ella acabava de tornar de la plaça i, sota l’ull sempre recelós de la sogra, anava traient les verdures i els queviures del cistell.

—Ja hi vaig jo —digué la dona.

Al cap d’un moment tornava a entrar.

—És en Daniel.

—En Daniel? Què deu passar?

No telefonava mai, naturalment, i per això, una mica inquieta, va córrer al despatx del sogre.

—Daniel…

Però ell no li deixà preguntar res; féu:

—Escolta, en Ramon ja deu tornar a ser a Premià, oi?

—És clar, de bon matí. Si…

Ell va tallar-la:

—Saps on cau aquest hotel que construeixen?

—No. Per què?

—Potser he trobat un comprador per la torre del suec —explicà aleshores—. Em convindria veure’l de seguida. En Ramon, s’entén. Per això et preguntava… Ell ja no deu tornar fins dissabte al vespre.

—Suposo; com sempre.

—I no tens cap idea…? De l’hotel.

—La mare em va dir que era a l’entrada de la població. No sé si venint de Barcelona…

—Escolta, saps què faré? No vindré a dinar. Quan surti del despatx me n’aniré a Premià. Molt serà que no el trobi.

—Tan segur és? Vull dir si aquest comprador…

—No, segur no; la vol veure. Però de primer he de parlar amb ells, amb en Ramon i amb el suec… No m’esperis, doncs.

—I on dinaràs?

—No t’amoïnis, per això. Qualsevol cosa…

Confiava que a la tarda, en tornar del viatge, telefonaria de nou, però eren ja les cinc i el timbre encara no havia sonat. La sogra tenia un mal dia, perquè des de l’habitació, on va tancar-se, la sentia rondinar de tant en tant. Cada cop es mostrava més malhumorada, més embafadora, es ficava en tot, li criticava els vestits, el maquillatge… De primer no ho havia semblat, que havia de ser d’aquella manera.

A un quart de sis decidí trucar al despatx. Podia haver-li passat alguna cosa. És clar que Premià era a dos passos, però així i tot… Va tranquil·litzar-se quan sentí la seva veu.

—Sí, he fet una mica tard, pel tren —digué—; però a dos quarts de cinc ja era aquí.

—L’has trobat?

—En Ramon? Sí, ha estat molt fàcil. Ja t’ho explicaré tot al vespre. Ara tinc feina.

Quan penjà, la sogra era a la porta del despatx.

—A qui has telefonat?

Va empassar-se les paraules que tenia a la punta de la llengua i digué simplement:

—A en Daniel.

—I què són, tots aquests misteris? Per què no ha vingut a dinar?

Aleshores ella va somriure.

—Vol comprar una casa.

La dona la fità incrèdulament.

—Una casa? Què t’empatolles?

—Per què no li ho pregunta a ell?

Però la sogra continuava interrogant-la:

—D’on ha tret els diners?

—No és per nosaltres —explicà ella.

—Per qui, doncs?

—No ho sé. Per un senyor. No faci més preguntes.

Se n’anà cap a la comuna i quan en sortí la sogra ja havia tornat al menjador, on plegava roba. Va tancar-se al dormitori i no l’abandonà fins que sentí la porta del pis, a dos quarts de vuit. Però era el sogre.

En Daniel arribà deu minuts després, quan la vella ja havia parlat amb el seu marit.

—Demà l’anirem a veure —va dir ell, d’entrada.

—Però com ha anat, això?

La sogra cridava:

—Ets tu, Daniel?

Van entrar al menjador, on se’ls reuní el sogre amb el diari de la nit. Els esguardà amb un ull entremaliat, perquè ell era d’un altre tarannà.

—Què és això d’aquesta casa que compreu? No m’havíeu dit que us ha tocat la rifa.

En Daniel explicà:

—Vendre, volem fer; no comprar. Una torre de Premià, prop de l’hotel on treballa el germà de la Teresina.

L’home semblava escèptic.

—Tu, l’has de vendre?

—Sí, al senyor Alós, el soci del senyor Pagès, el que no ve mai.

De fet, era el veritable amo, perquè el senyor Pagès només hi tenia una petita participació i el sou que cobrava com a gerent. Ell tenia altres negocis.

—Ha estat una xeripa —prosseguí en Daniel—. Si no arriba a deixar-se caure pel despatx no hi hauria pensat, però en veure’l… Se m’ha acudit que, ni que només fos per tornar-la a vendre, li podia interessar. Ja sabeu que és un trafica.

Ho sabien perquè ell mateix ho havia dit d’altres vegades, però tots van assentir.

—Li he demanat audiència, doncs —rigué en Daniel—, i li he explicat de què es tractava… A la meva manera, és clar.

Els detalls, però, se’ls va reservar per a més tard, quan eren sols a l’habitació.

—Li he dit que la torre valia tres-centes mil —féu—. He pensat que sempre érem a temps de rebaixar. Després, ja saps què va dir el teu germà…

—Però això no està bé! —protestà ella—. És com si el volguessis estafar.

—Deixa’t de manies! Les val, oi? —i fou aleshores que afegí—: Si li sembla massa barata, es pensarà que té algun defecte de construcció…

—La deu poder fer examinar per un entès, oi?

—Suposo. Però no es tracta d’això… El senyor Geyger no hi ha fet pas escarafalls. Ell mateix diu que ja sabia que val això i més i tot, però que l’únic que li interessa és fer de pressa, vendre-la abans d’anar-se’n. I se’n va el dia vint-i-tres, d’aquí a dotze dies.

—Hi heu parlat, doncs?

—És clar. Hem convingut que si la venda es fa, a més del nostre cinc per cent, cobrarem la meitat de tot el que passi de les dues-centes mil. Està bé, oi? —va riure—. Havies de veure quins ulls posava en Ramon.

—I hi aneu demà al matí?

—A les dotze. —I aleshores, inesperadament—: Per què no véns?

—Jo?

—Per què no?

—I què diria el senyor Alós?

—Què ha de dir? No el paga pas ell, el viatge.

—No hi aneu amb el seu cotxe?

—Ell sí, però jo no. Aquesta tarda se n’anava a Mataró i diu que vindrà directament. Jo he d’agafar el tren. Per això t’ho dic… Ens podem quedar a dinar en algun restaurant. —Va abraçar-la—. Fet?

A l’hora de sopar, quan li ho van dir, la sogra va rondinar una mica, però el sogre aprovà:

—Bona idea. Aquesta noia surt poc de casa.

La vella digué:

—I on vols que vagi? El lloc de les dones és a casa.

Però ella estava contenta i no li’n va fer cas. Tampoc no s’hi volgué amoïnar l’endemà quan, en veure-la ja mudada i a punt de sortir de casa, va fer:

—Tot això sí que són ganes de gastar.

Va limitar-se a replicar-li:

—Expliqui-ho al seu fill, eh? Ell té la bossa.

Van trobar-se a l’estació, on ell arribà tard. Va presentar-se tres minuts abans de la sortida del tren, perquè l’autobús que havia agafat envestí un turisme en una cantonada, el carrer quedà parcialment interceptat durant deu minuts i no passava un taxi ni per remei.

—Mira que m’hauria ben aixafat la guitarra, si faig tard —explicà precipitadament mentre corria cap a la taquilla.

Pel camí va dir-li que aquella tarda no li calia tornar al despatx, així ho havia convingut amb el senyor Pagès.

—Ja és estrany —féu ella, que sabia que era un home molt exigent.

—Tractant-se d’una cosa que interessa el senyor Alós… Llàstima que ja no faci prou bo per banyar-se. Però podrem passejar una estona per la platja. Sempre és bonic, el mar.

Després resultà que gairebé no el van veure, però en aquell moment ja ni hi pensaven car els tractes havien estat tancats i podien considerar-se per tant en possessió de quaranta-tres mil pessetes, a partir amb en Ramon.

El senyor Geyger els esperava a la torre, amb les begudes com qui diu a punt, sol, perquè la seva dona s’havia mort aquell estiu i no tenien fills. El senyor Alós volgué visitar la casa detingudament, per fora i per dins, arrufà el nas davant d’una clivella de la paret de les menudes golfes, però en Ramon li demostrà fàcilment que només afectava la capa superficial de guix; aprovà en veure la distribució de les habitacions, la terrassa, trobà envellides algunes de les instal·lacions, volgué assegurar-se fins i tot que la canonada de l’aigua es trobava en bon estat, provà les aixetes, estirà la cadena de la comuna… Es mostrà d’una meticulositat terrible, però a la fi va confessar que l’interessava i afegí:

—És clar que no per aquest preu.

Aleshores començà el regateig, en el qual el senyor Geyger es mostrà poc hàbil, cosa que, com després explicà en Ramon, no era d’estranyar, perquè el suec no era un comerciant sinó un professor universitari. Més que res, fou el mateix Ramon qui forcejà amb el senyor Alós.

—Vostè faci-la peritar —va dir-li—. No ho ha de decidir pas en aquest moment, si no vol. I, si la torre fos meva, li diria: si un peritatge honest assegura que val un cèntim menys de les tres-centes mil la hi deixo per una quarta part. Però és del senyor Geyger, naturalment. El terreny sol… Vostè sap com puja el terreny per aquesta banda? Només li diré…

—Una venda s’ha de fer al preu actual, no al preu que pot valdre el terreny o la finca l’any vinent o d’aquí a un mes. I vós sabeu perfectament que per aquest preu ara com ara la finca no trobarà comprador. Dues-centes vint-i-cinc mil és el meu preu, i em sembla que no m’aparto de la raó.

Tots miraren l’estranger, ja que al capdavall ell havia de dir la darrera paraula.

—Tinc ganes de vendre —va fer—. Puc rebaixar-li vint-i-cinc mil pessetes.

En Ramon i en Daniel van arrufar el front, reprovadors; afluixava massa de pressa. Però el senyor Alós brandà el cap.

—No farem res, doncs. Això no és la Costa Brava…

—Oh! —saltà en Ramon—. No n’hi trobaria cap, allí, per aquest preu.

—Potser no. Però això no vol dir que no sigui cara, aquí. —Se li girà i, inesperadament, va consultar-la—: Vostè què opina?

—Oh, no sé… —féu ella, desconcertada—. No hi entenc, jo. —I en un intent de ser lleial al seu marit i al germà, afegí—: tot és tan car, avui…

Tots van somriure, potser perquè l’observació els semblava ingènua. El senyor Alós decidí:

—Molt bé. Podria arribar fins a les dues-centes cinquanta, però ni un cèntim més. Tinc la impressió que em mostro generós.

Al cap de deu minuts s’havia avingut a pujar fins a les dues-centes seixanta a conseqüència de la frase inevitable d’en Daniel que semblava adonar-se que aquelles vint-i-cinc mil pessetes que separaven ara l’oferta de la demanda eren un carreró sense sortida:

—Per què no fan una cosa? Partir…

Abans d’avenir-s’hi, el senyor Alós encara volgué donar un altre cop d’ull a la finca i el tracte, a la fi, fou tancat a la banda de fora, sobre els tres graons que menaven al porxo. Ella, aleshores, s’havia separat una mica del grup i des del breu jardí abandonat examinava distretament la construcció, dos cossos d’edifici encastats que per les seves línies i materials recordaven l’estil de les masies catalanes del segle passat. Sentí que el senyor Alós deia:

—Molt bé, que no se’n parli més.

Van tornar a l’interior, on el senyor Geyger els serví més begudes mentre concretaven els darrers detalls. En Ramon donà un cop d’ull al rellotge.

—Jo he de tornar a l’obra.

Com per confirmar-ho, fora, cap a la banda de l’hotel, va sentir-se el xiulet estrident que cridava els obrers a la feina. El senyor Alós s’admirà:

—Si que és tard, ja… Massa tard per anar a dinar a Barcelona. No sé si hi deu haver algun restaurant acceptable, aquí… —digué mirant cap al senyor Geyger, que devia conèixer el terreny.

L’home féu precipitadament:

—Jo convido. Dinarem tots…, plegats.

En Ramon no podia acceptar i de fet ja era a la porta, des d’on els deia adéu, però tots els altres van enquibir-se al cotxe del senyor Alós i el suec els adreçà cap al poble, carretera amunt, els féu entrar per un carrer estret que duia el nom d’un reverend, tombaren a la dreta i el senyor Alós aparcà al costat mateix de l’edifici, on hi havia un terreny lliure, ocupat només per un altre cotxe.

L’hostal era modest però agradable i van poder seure a la llarga taula del costat de la finestra, de cara a les vies del tren, més enllà de les quals, sobre la riba, es veien quatre o cinc barques de pescadors, verdes, blanques i blaves. En un racó, sobre una tauleta, hi havia un canari empresonat en una gàbia rodona, de filferro niquelat. El marbre, al seu entorn, era ple de clofolles de mill, de menudes deixalles.

Com aquesta taula, pensa ara, esguardant les engrunes de pa i els dos fils del budell de plàstic. Sospira, de nou atenta al món present, a l’indret on es troba, la cuina de la senyora Carme, que se n’ha anat a comprar.

Mandrosament, s’aixeca, recull el platet i la tassa, ja buida, ho duu tot als fogons, al costat de la pica, agafa un drap i el passa per la taula que torna a quedar neta. Aleshores renta els objectes que ha utilitzat, els desa a l’armariet i es queda mirant finestra enllà, cap al celobert, per on penetra una llum pixosa, la mateixa llum d’aquella tarda sense sol, una claror densa i palpable, com emboirada, que semblava fer-se més opaca arran d’onades quan, amb el cotxe, van tornar a sortir a la carretera, camí de Barcelona.

El senyor Alós va voler que s’assegués al seu costat, davant, perquè era més còmode, més agradable, digué, i durant el viatge va fregar-li dues o tres vegades la cama amb la seva, amb intenció, n’estava segura; des del primer moment que se l’havia mirada molt, i així ho va dir després a en Daniel. Ell va riure:

—És un conquistador!

Però la cosa no el preocupava, va oblidar-se’n tot seguit, només pensava en els diners que cobrarien a final de setmana, quan el suec i el senyor Alós haguessin firmat davant del notari, on van quedar que es trobarien divendres a migdia.

—Quaranta-tres mil —va dir—. Vint-i-una mil cinc-centes per nosaltres… És bonic, oi? Mai no les hem tingudes.

El sogre, a l’hora de sopar, quan li ho va explicar tot, féu:

—Et felicito, noi. En aquests temps, un bon racó sempre va bé.

—En Francesc es morirà d’enveja, quan ho sàpiga —rigué ell.

—I per què s’ha de morir d’enveja?

Ho sabia perfectament, però; entre els dos germans sempre hi havia hagut una mica de competència, tots dos havien canviat repetidament d’empreses amb l’afany de millorar, de guanyar més que l’altre. Fins ara, en Francesc gairebé sempre havia anat davant, per alguna cosa tenia quatre anys més; li duia avantatge.

—Ara m’agradaria fer-les treballar —digué després.

—Com? Comprant paper?

Ho va dir una mica despectivament, perquè el sogre era un home d’ideari socialitzant, abominava les empreses capitalistes on es veia obligat a treballar, com els fills, li feien un fàstic immens les grans societats anònimes gràcies a les quals uns quants senyors treballaven en benefici llur amb els diners dels accionistes i la suor dels obrers.

—No ho sé, com —contestà en Daniel—. Cal pensar-hi.

Més o menys, ja hi devia haver pensat, potser durant el viatge de tornada, sol a la part de darrere del cotxe, i més tard, a l’habitació, quan ella ja era al llit, féu:

—En això de les finques hi ha diners a guanyar. Sempre m’ho havia pensat… Ja sé que una operació com la d’avui és excepcional, vull dir que no sempre deu ser fàcil trobar un senyor Alós i una ganga com la d’aquesta torre. Li n’havia d’haver demanat més.

—I aleshores no li hauria interessat.

—No se sap. Aquesta gent volen col·locar diners. Negocis, cases, finques rústiques… Ho venen, en tornen a comprar… Hi ha molta gent així, ara; la qüestió és conèixer-los, saber-los trobar.

—Tu no els coneixes.

—De moment, no… És una feina que m’agradaria. Què et sembla, a tu? No voldries ser rica?

—No ho sé. Jo m’acontentaria amb una casa meva.

Ell va inclinar-se sobre el llit, ara només vestit amb la camisa i la roba interior.

—Abans eres més ambiciosa. Recorda que vas estudiar comerç perquè no volies passar-te la vida darrere el taulell d’una bacallaneria…

—Ja ho sé.

—Doncs? Què ha canviat? —Va arronsar les espatlles però ell continuava fitant-la mentre es treia la camisa. Insistí—: Què ha canviat?

—Potser m’he adonat que els diners poden fer perdre el cap a la gent.

En Daniel va riure:

—Si no n’hem tingut mai!

—Fins ara, no…

—Ho dius per aquestes vint-i-una mil d’avui?

Ella va fer, una mica rancuniosa:

—Ni t’ha importat que el senyor Alós intentés d’aprofitar-se…

—No siguis fleuma! Perquè t’ha fregat la cama un parell de vegades? Potser ni ho ha fet a posta.

—El cotxe és ample.

—I això t’ha molestat?

Es veia que no ho entenia, se la mirava amb els ulls molt oberts, com si acabés de descobrir-la, però l’home nou era ell. Va limitar-se a assentir:

—És clar.

I ell, a la fi, indecís, optà per riure-se’n.

—Apa, apa, no exagerem. No tornant-lo a veure s’ha acabat.

Era una resposta de ximple, perquè no es tractava de res d’això, i al cap d’un moment, quan ja despullat ell se li abocà damunt, li féu comprendre el seu disgust.

—Deixa… —i se separà.

Al mateix temps sabia que aquella no era l’actitud escaient, en Daniel sempre havia estat obstinat, li agradava de sortir-se amb la seva fos com fos, les resistències l’exasperaven sense que ho volgués confessar. Va deixar-se caure al seu costat però no li va treure la mà del ventre, ben al contrari, insistí a acariciar-la i després l’obligà a tocar-lo.

—Teresina…

Insinuà una cama entre les seves, la besà, i ella sentí que a despit de tot es desvetllava una urgència dintre seu, una esperança, i va abraçar-lo amb uns darrers mots de protesta que no es referien pas a l’instant actual, sinó al passat recent i a la seva despreocupació:

—No t’hauria de mirar la cara…

Ell intentà de riure de nou, però la rialla era ronca i tenia una ressonància absent, car tota l’actualitat es resumia en el joc físic, en el deler d’una consumació que al capdavall seria solitària com sempre. Un cop més, l’esperança fou defraudada i, quan l’abandonà, ella se sentia encara tensa i plena d’una passió que reclamava temps, un temps que en Daniel no li podia donar perquè en definitiva només pensava en ell. Com tothom, va dir-se mentre s’eixugava.

No va preguntar-li res, no ho feia mai. No era com en Marià.

—En Marià… —mormola, i tot seguit mira al seu entorn, com temorosa que algú pugui haver-la sentida. Però no hi ha ningú, la senyora Carme continua absent, no tornarà abans de les onze quarts de dotze, sempre troba coneguts, s’entreté, volta totes les parades abans de decidir-se a comprar miserablement. És clar que la paga de viduïtat és escassa, que els llogaters de la casa són antics, però ella és mesquina. Potser no ho ha estat sempre, no ho sap, abans no la coneixia de res.

Es mou cap als fogons, comprova que el gas és ben tancat, que ho ha ordenat tot, com vol la vella, abandona la cuina i travessa el corredor, fins a la porta de davant. La comuna és immaculadament neta, no pot negar-se que la senyora Carme és gairebé maniàtica en algunes coses, i mentre s’asseu sobre la porcellana mateix, perquè també ella deu ser maniàtica i li fa una mica de repugnància posar les natges on la dona ha reposat les seves, recorda aquella conversa del primer dia, quan va preguntar-li:

—No té cap malaltia?

Ara la tuteja, però de primer li deia de vostè. De fet, només va tractar-la’n el primer dia, ella deu saber per què.

—Malaltia? —va estranyar-se—. No.

—Ja m’entén —féu la vella.

—És clar; sempre he estat bona.

Però no, no l’havia entesa, i la senyora Carme se’n devia adonar pel seu posat, car insistí:

—Cap malaltia de dona, vull dir.

Per què no havia dit d’homes?, va preguntar-se després ella, en pensar-hi, però en aquell moment només va saber obrir els ulls, sense poder decidir com s’ho havia de prendre, si li calia indignar-se o posar-se a riure. No va fer cap de les dues coses.

—Oh, no! Mai no he tingut res. Per què?

Aleshores va explicar-li que l’altra noia que havia viscut a la casa fins feia poc patia d’un «mal lleig» i que per això l’havia treta. Ho havia descobert un dia que li trobà el fullet d’un específic i va llegir-lo.

—No, jo no tinc res —repetí ella ximplement—. Sóc casada —li recordà, perquè la primera cosa que ella havia volgut saber fou la seva situació. Va haver d’explicar-li que el seu marit havia estat destinat a l’estranger i que més s’estimava orientar-se i veure com anaven les coses abans de cridar-la al seu costat.

—No vol dir res —contestà la vella—. N’hi ha que encara que siguin casades…, ja sap què vull dir. —Va envermellir, ofesa, i potser hauria girat cua i tot si la dona no hagués afegit ràpidament—: No parlo per vostè, naturalment.

Era una mica contradictori, però al capdavall aquella humiliació que sentia era hipòcrita. Hi havia en Marià, de manera que també ella era una adúltera… El sentit del greuge, però, persistia, i ni ara no estava del tot segura d’haver-li perdonat totes aquelles insinuacions.

Estira un tros de paper del ganxo que hi ha darrere la porta, paper de diari, car la senyora Carme fet i fet és més avara que repelosa. Prou avara, en tot cas, per a comprar els diaris a pes, com un drapaire, a la veïna del pis de sota que els hi guarda.

Avui ha ensopegat la pàgina dels anuncis econòmics, però ni intenta de llegir-los mentre continua culivada, car la bombeta del sostre és dèbil i el raig de llum natural que entra per la finestra és massa escàs. Reposa, doncs, el paper contra els genolls i després escolta el taloneig que davalla per les escales. Deu ser la Maria-Cinta. No hi té cap relació, se saluden simplement quan coincideixen a l’escala, però ara ja sap tota la seva vida i miracles, la senyora Carme l’ha anada posant al corrent amb pèls i senyals, sense estalviar-li cap dels abundants xicots que l’han festejada i que han acabat desapareixent en veure que tot plegat era tan fàcil. Naturalment, no té res a fer en tot el dia, i espiar els veïns se li ha convertit en una mena de deformació professional.

També a ella ha intentat de fer-la cantar. On vivia? D’on era? Quant de temps feia que era casada? I, darrerament: com era que no rebia mai cartes del seu marit? Però no podia pas inventar-se-les, si no hagués dit que se n’havia anat a l’estranger ella mateixa se n’hauria pogut escriure alguna, però va cremar les naus sense adonar-se’n. La vella comença a sospitar alguna cosa, doncs.

—Que sospiti —es diu en veu alta mentre s’incorpora amb un gest absurdament desafiador que la fa riure.

Engega l’aigua i espera que se’n vagi totalment avall. Aleshores agafa l’escombreta que sempre hi ha darrere la comuna, la passeja per la porcellana, fins que queda tan immaculada com abans, i torna a estirar la cadena. Una altra exigència de la senyora Carme.

—Puc ser pobra, però no bruta —va dir-li el segon dia.

De vegades la diverteix, de vegades l’amoïna. També ella s’ha tingut sempre per neta, ho han estat a casa seva, ho és la seva sogra, però no fins a l’extrem de la vella. Ni tan capritxosament, perquè la neteja de la dona no arriba pas fins a la seva persona: mai, en els dos mesos que fa que és a la casa, no ha vist ni sentit que es rentés o es dutxés, car a la casa, contra el que podia haver esperat, hi ha dutxa i banyera. És clar que l’escalfador no funciona.

—Si es vol dutxar, ho haurà de fer amb aigua freda —va dir-li quan li féu visitar el pis.

—No es podria arreglar?

—Diu que costaria més que comprar-ne un de nou.

No se’n va parlar més, doncs, i no li quedà més remei que dutxar-se amb aigua freda. Avui li fa una mica de mandra, potser s’ha entretingut massa a la cuina, i només de pensar en el doll glaçat se li posa la pell de gallina.

De primer fa temps per l’habitació, on entra a cercar una tovallola de bany. Decideix que més val començar per fer el llit, treu la roba, la deixa sobre el respatller de la cadira, doblega el matalàs, el colpeja amb les mans planes, tota ella abocada endavant, la bata oberta. Reacciona ràpidament, la pell de gallina dels braços li desapareix, i continua colpejant, ara animada, tot seguit una mica galtavermella i tot.

S’ha d’interrompre quan truquen al timbre.

Corre cap a la porta, però va despentinada, sense maquillar, mig despullada, i per això es limita a obrir l’espiell i a preguntar:

—Qui és?

—El cobrador de l’aigua.

—No hi és, ara, la mestressa… —Tot seguit es repensa—. Esperi’s. Quant puja?

—Cent vuit amb deu.

—Un moment —decideix.

S’adreça de nou a la seva habitació, cerca el portamonedes desat a l’armari, però només n’hi ha cinquanta i tantes i li cal obrir un calaix, aixecar el paper de diari sota el qual guarda cinc bitllets de cent. Després torna a córrer cap al vestíbul, fixa la cadena i deixa la porta prou badada per a treure una mà mentre s’excusa:

—Perdoni que no l’obri, però encara vaig sense vestir.

La veu del cobrador, bonhumorada, diu:

—Si ho fa per mi, no es preocupi.

Li lliura el rebut, li torna el canvi, el rostre avançat cap a l’obertura, des d’on espia cap a dintre, encuriosit. Ella, però, ja va ajustant.

—Bon dia.

Va a deixar el rebut sobre la taula de la cuina, on la senyora Carme el pugui veure, i s’encamina al dormitori per tercera vegada. Desa el canvi al portamonedes i amb tot de gestos eficients, acostumats, torna a col·locar la roba al llit, l’aplana, tomba la gira sobre el coixí.

Després li cal escombrar. L’habitació només es frega una vegada cada setmana, i ho ha de fer ella, la senyora Carme també ho aclarí el primer dia:

—Al preu que cobren ara, no puc tenir una dona per a fer les feines. I jo ja sóc massa vella…

—No s’amoïni —va contestar-li, plena de bona voluntat—. A casa estava acostumada a fer-ho tot jo.

Es referia a quan vivien amb els sogres, perquè la mare d’en Daniel tampoc no era partidària de tenir gent de fora.

—Al capdavall perds el temps com si no tinguessis ningú. També has d’anar vigilant-los…

Àdhuc la vigilava a ella i, pitjor que això, no parava de fer-li observacions.

—Sobretot, no deixis llepades; no hi ha res que faci més fàstic… Mulles massa la baieta; quan la treguis de la galleda l’has d’escórrer.

Ella serrava les dents per no contestar, no tenia ganes de barallar-se per tan poca cosa, volia fer-se càrrec que es tractava d’humors de vella tot i que no ho era pas tant com això, només tenia cinquanta-tres anys.

El dia que va esqueixar el mocador, rentant, no va poder callar, però. Protestà:

—Si fossin nous, no passaria. Ja els hauríem de retirar.

—És una roba delicada, s’ha de fregar amb més de compte que no fas tu. De vegades ets una mica barroera, filla.

Ella es redreçà:

—Fa vuit mesos que sóc en aquesta casa, vuit mesos que rento setmana rere setmana i mai no he esquinçat res. Avui és el primer dia. Si tan barroera fos…

La sogra posà el crit al cel:

—No se’t pot dir res, noia. Tot t’ho prens malament.

—Perquè vostè no em deixa mai tranquil·la. Ara mateix, per què s’ha de quedar aquí mirant com rento? L’únic que fa és posar-me nerviosa.

—Em sembla natural que els qui tenim més experiència…

—Des dels tretze anys que rento la meva roba —aclarí ella—. Als disset ja feia tota la feina de casa. No és pas una cosa tan complicada com perquè ara m’hagin de venir a ensenyar com se fa.

—El que passa és que ets una orgullosa —declarà la sogra.

—Això vostè, que sempre es pensa que ho fa tot més bé que els altres. Oi que jo no li vinc mai amb avisos?

—Només faltaria, criatura!

—Doncs jo tinc el mateix amor propi que vostè. Si un dia faig una cosa veritablement mal feta, m’ho diu i en paus. Però no em pessigui contínuament.

—Jo?

—Sí, vostè. Sempre nyic-i-nyac i ja n’estic cansada. No té res més a fer, ara?

—Tens la llengua massa llarga, Teresina, aquest és el teu mal.

Al vespre ho va contar a en Daniel, sentí com xiuxiuejaven quan era a la cuina, fent el sopar. Ell no li’n va dir res fins que es trobaren a soles, quan preguntà:

—Què us ha passat, amb la mare?

Sortosament, la coneixia. La vella havia volgut omplir-li el cap, però ell no s’havia deixat entabanar.

—Sí que és amoïnadora, de vegades —va reconèixer—. S’hi ha tornat darrerament, gairebé diria des que ens hem casat. No ho entenc.

—Sí, home, és prou clar: li faig nosa.

Però ell reflexionà:

—No sé si és tan senzill. Sé que no té raó, però posa’t al seu lloc… —Ella devia posar molt mala cara, perquè afegí precipitadament—: Ja sé que això no justifica res. El que volia dir és que per una dona deu ser una mica dur això de veure que una altra de més jove va ocupant el seu lloc. Sempre ha manat i disposat al seu gust…

—Si ja ho fa! Al capdavall jo no em poso en res. Ella disposa què s’ha de comprar, què menjarem per sopar i per dinar, quin dia dedicarem a la neteja del pis, a rentar la roba… En el fons, només sóc com la criada. Jo li reconec els seus drets de mestressa, és a casa seva, nosaltres li sobrem…

—No, això tampoc. Sé que li agrada de tenir-nos amb ells. Ella mateixa va proposar que visquéssim plegats, oi?

—Devia ser per poder disposar de servei. Si ara fos a fer…

—De moment ja saps que no ens podíem permetre un pis, els mobles, tot el que cal quan t’instal·les de nou…

Però ella s’obstinava; a la fi, àdhuc va dir:

—Encara hauria preferit anar de rellogada. Si més no, ningú no s’hauria ficat en les meves coses.

És clar que ara veia que allò tampoc no era enraonat. Mai no havia viscut a casa dels altres. La senyora Carme era una bona dona, no ho podia negar, però a despit de tot encara es ficava en moltes coses que no l’afectaven. Potser per allò que s’havia dit, que no tenia res més a fer.

Sempre es tracta del mateix, pensa mentre recull la brossa de l’escombrada amb la pala i la llença a la llauna de les escombraries. Després ho torna tot sota els fogons, darrere la cortina verda que penja fins a terra i ho dissimula. Ara es podrà dutxar i vestir.

Amb la tovallola i la capsa del sabó a les mans s’adreça al lavabo. De primer el sabó el deixava a la lleixa, com era natural, però aviat observà que es fonia molt de pressa i no li fou difícil de deduir, i finalment de comprovar, que la vella se’n servia en el seu afany d’estalvi. Per això ara el carreteja amunt i avall cada vegada que s’ha de rentar. No deixa de ser empipador, naturalment.

Encén el llum i tanca la porta al seu darrere. No caldria, perquè ningú no l’ha de sorprendre, però el gest és familiar i ja el fa sense adonar-se’n. A més, tancada, la cambra resulta més recollida, sembla menys freda. Es despulla amb quatre esgarrapades, només porta la bata i la menuda camisa de dormir, una peça que tot just li arriba a mitja cuixa, un present d’en Daniel, perquè ella, a casa seva, sempre dormia en pijama.

—No m’agrada —va dir ell—. És poc engrescador.

Ella es trobava indecent, no podia moure’s sense fer una exhibició però ben aviat va veure que era més còmoda en tots els sentits i ara ja la porta amb tota naturalitat. Més costa amunt li seria haver-se de tornar a posar el pijama.

Ja dins el plat de la dutxa, s’adona que s’ha oblidat de la gorra que sol posar-se per protegir els cabells, i ha de córrer encara cap al dormitori, aquest cop nua com un verm, per tal de recollir-la. Hi entatxona els blens i aleshores, decidida i amb els llavis premuts per l’anticipat impacte de l’aigua, fa girar l’aixeta. El doll glaçat la sorprèn com una agressió tot i haver-s’hi preparat, el cos se li encongeix i obre la boca, gairebé a punt de queixar-se. Després es frega vigorosament els braços, els pits i el ventre, s’inclina endavant perquè l’aigua espetegui contra l’esquena. Aleshores se separa una mica, s’ensabona copiosament, sobretot preocupada per les aixelles i per l’entrecuix, que immediatament queda cobert per una gran capa d’escuma blanca.

Tot seguit torna a avançar cap al doll, s’hi submergeix, el cos de nou eriçat, però només és un moment, l’aigua sembla haver perdut quelcom de la seva fredor, la pell reacciona, posa a contribució tot de mecanismes de defensa que ella ignora però que sap que existeixen. Es passeja les mans pel cos, més delicadament ara, empenyent ventre avall la sabonera que la despulla per segona vegada. A la fi s’asseu al cantell del plat, les cames allargades al seu davant, tota ella eixancarrada, recull un peu per tal de fregar-se entre els dits, i, sense ganes, recorda aquell dia que en Daniel la va sorprendre en aquesta posició i va voler tenir-la allí mateix, recolzada contra el lavabo. Però el cos se li refreda ja, fora de l’aigua, i el pensament perd força, es dilueix en la incomoditat física, gairebé la mateixa que sentia aleshores, perquè no volia.

Era com si fos una altra noia, se li acudeix, i torna a incorporar-se per entrar de nou sota l’aigua abans de netejar-se l’altre peu, cosa que fa dreta i tota repenjada sobre una sola cama, el colze clavat a la paret plena d’esquitxos que van escorrent-se lentament fins al plat.

Tanca aleshores l’aixeta i salta llestament a la menuda estora que havia col·locat uns pams més enllà; s’embolcalla amb la tovallola, es fricciona amb energia, fins que la pell sembla fer-se encara més tibant i rosada. Després el gest va alentint-se, respira fort, gairebé esbufega. Ara té calor.

Els esquitxos han arribat fins al mirall del lavabo, hi passa la tovallola per tal de tornar-li la visibilitat, es contempla, una mica estranyada d’aquell cos de dona de vint-i-nou anys al qual no sempre pot avesar-se, d’aquelles sines tenses i altes que, encara que sigui poc, semblen no haver parat mai de créixer des dels dies de la seva adolescència, quan va conèixer en Daniel, també adolescent, i encuriosit, una mica cara dura i tot, es diu ara com s’ha dit tantes altres vegades, perquè se li havia trencat el tirant del viso i mirava de clavar-s’hi una imperdible quan ell, des de l’escala, va dir:

—Si et puc ajudar…

Només l’havia vist una altra vegada, aleshores, tot just feia una setmana que treballava a la bacallaneria, i no s’havien dit res, van passar l’un pel costat de l’altre amb la petita inclinació de cap que semblava imposar la soledat de l’estreta escala per on ella baixava cap al carrer després d’haver donat un cop d’ull a l’escudella que feia bullir la senyora Filomena. Potser no li ho hauria d’haver encarregat, ella va llogar-se de dependenta i després, a l’hora dels fets, resultà que la feien servir una mica de tot. No la molestava, però, li agradava entrar i sortir i, més endavant, quan començà a interessar-se verament per en Daniel, encara li plaïa més; així tenia ocasió de trobar-lo.

Aquell dia va girar-se rancuniosament d’esquena, vermella, indignada amb ella mateixa per haver-se deixat sorprendre amb la brusa descordada sota el davantal blanc que la senyora Filomena li feia portar a la botiga i que no valia la pena de treure’s quan només havia de travessar el carrer.

Tampoc ell no devia ser tan atrevit com es pensava o com volia fer veure, però, perquè no insistí, només va riure una mica, d’una manera ximpleta, mentre es quedava al seu darrere sense saber què fer. Ella va dir:

—Vés-te’n…

Sense girar-se, naturalment, perquè estava massa torbada, ja s’havia punxat una vegada i després tornà a fer-ho. I al capdavall per no res, el seu atabalament era tan gran que acabà sortint de nou al carrer amb el tirant del viso sense fixar. Ell va quedar-se a la porta, mirant-la, ho va comprovar quan va ser prou bleda per a tombar-se des de l’entrada de la botiga.

L’endemà es van veure al carrer, quan ella ja plegava, i el noi li va somriure. Ella, no. No perquè no el trobés agradable. Ara que s’hi havia fixat veia que era un xicot ben plantat, potser un xic massa prim, perquè encara devia fer la creixença. En canvi no li agradaven aquells pantalons que duia, una mica massa curts. Al seu germà, en Ramon, li havia passat el mateix: durant uns quants anys sempre va dur els pantalons ridículament curts, però la mare ja ho deia:

—No puc pas fer-te’n fer uns cada sis mesos…

Tenia unes faccions una mica desiguals, però baronívoles ja, i la cara fina, sense cap gra. En Ramon n’havia tingut molts, uns granets menuts que de vegades s’omplien de pus i que ell es turmentava amb les ungles, cosa que ho empitjorava tot. En Daniel tenia un cutis suau, una mica trencat de color, i es pentinava amb la clenxa al mig, una cosa molt còmica.

A l’entrada, no s’hi van tornar a trobar fins al cap de tres dies, aquest cop quan ella hi entrava amb el recapte que la senyora Filomena havia dut de la plaça i que li feia pujar per tal d’evitar-se un viatge d’escales.

Ell va mig barrar-li el pas, desplaçant-se d’una banda a l’altra.

—Deixa’m passar —féu ella.

—M’has de dir com et dius.

—No n’has de fer res.

Ell li va fer una ganyota que l’obligà a somriure, i immediatament tot semblà més fàcil, com si ja haguessin parlat altres vegades.

—Teresina.

—I jo Daniel.

—Ara deixa’m passar —repetí ella.

El noi va apartar-se, i només quan ella ja era al reclau del primer pis gosà bromejar mentre s’entaforava una mà sota la camisa, a l’altura del pit.

—Què, no et passa res, avui, per aquí dins?

—Antipàtic! —exclamà ella, i redreçà el cap.

Però no ho deia de veritat; no ho era. L’únic que passava era que aquelles al·lusions l’avergonyien. Ell va riure i s’allunyà cap a la porta. I ella, no sabia per què, o potser ja ho sabia massa, en arribar al pis el primer que féu va ser contemplar-se al mirall de la consola que hi havia al rebedor. La molestà haver envermellit una vegada més, però potser era degut al fet que havia pujat les escales molt de pressa.

A la tarda ell va entrar a la bacallaneria a comprar olives que va dir que li havia encarregat la seva mare. Va despatxar-lo la senyora Filomena, però ell només feia que mirar-la i la dona acabà d’esguerrar-ho tot quan, en adonar-se’n, comentà intencionadament:

—Ja veus quina dependenta més eixerida que tenim, ara! I espavilada, també —afegí—. Estudia el comerç, com tu.

—Ah! —només va fer ell.

Però quan la va tornar a veure a soles, sempre a l’escala, li preguntà:

—El peritatge, estudies?

—No, vaig en una acadèmia.

—Quan? Si treballes…

—Quan plego, a les set. Tu fas el peritatge?

—Sí, vaig a l’Escola de Comerç. Ja saps, al carrer Balmes. Només em falta un curs. No sé si després seguiré.

—Jo faig mecanografia, taquigrafia, correspondència i comptabilitat.

—No t’agrada, ser bacallanera?

—Vull treballar en un despatx —digué ella—. Es guanya més. Darrere un taulell hi pot estar tothom.

—Per què ho fas, doncs?

Confessà sense vergonya:

—A casa som pobres. L’acadèmia me l’he de pagar jo.

Aquell dia no se li devia acudir, potser perquè ella, en dir això, ja s’anava allunyant cap al carrer, però quan van tornar a coincidir li preguntà:

—En quina acadèmia vas?

Li ho va dir, era al passeig de Sant Joan, no lluny de casa seva. Ell comentà:

—No deus poder aprofitar gaire, si hi entres a les set.

—Faig dues classes cada dia, fins a les nou.

Ho va dir amb tota la innocència, no s’imaginava pas que l’endemà l’aniria a esperar a la sortida. Mai no l’havia esperada cap noi, l’acadèmia només era de noies, sortien totes plegades i a baix se separaven, perquè cap al carrer del Rec Comtal no n’hi vivia cap.

Ell era a la cantonada, mig dissimulat darrere un arbre, i la seva primera intenció fou passar de llarg, de pressa, com si no l’hagués vist. És clar que era pueril. Ho hauria fet, però, sense el somrís, un somriure avui tímid, que semblava voler-se fer perdonar alguna entremaliadura. Es va aturar. I tots dos van dir el mateix:

—Hola…

—Hola…

I ell:

—On vas?

—Cap a casa.

—Avall?

—Sí.

Va deixar-se acompanyar, naturalment, però no volia que la veiessin a casa seva, la mare probablement la renyaria i el germà se li’n burlaria. Van seguir cap a Trafalgar, doncs, i després trencaren pel carrer de Ludovic Pius i cap a l’Hort dels Velluters. No van parlar gaire, i res d’interessant.

—Arribaràs tard a casa, avui…

—No sopem fins prop de les deu.

—Jo no em puc entretenir gaire —digué ella.

—Els dissabtes també hi vas, a l’acadèmia?

—No, el dissabte no.

Es pensava que aleshores li demanaria de sortir junts, però no ho va fer, i ella gairebé se’n va alegrar; li hauria hagut de dir que no. Els dissabtes sempre plegava més tard de la botiga. Potser ja se n’havia adonat, ell.

S’havien aturat a la recolzada que feia el carreró, ella va demanar-li que la deixés allí, abans de sortir al seu carrer, i tots dos se sentien una mica violents, una mica cohibits, mirant-se i somrient-se en silenci. Després ell es va treure una cigarreta de la butxaca, i allò els donà un tema de conversa:

—Fumes?

—Sí, ja fa temps.

—No sé quin gust hi trobeu.

—Perquè no ho has provat. Vols fer una pipada?

—Oh, no!

—Quan t’hi acostumes ja no te’n saps estar —declarà ell amb petulància, la cara mig amagada darrere una cortina de fum.

—Ja ho saben, a casa teva? —va tenir ella la ingenuïtat de preguntar.

—És clar que sí!

Però no devia ser veritat, perquè pel veïnat mai no el va veure fumar; és a dir, fins al cap d’un any, quan ja havia acabat la carrera i decidí que no hi havia cap necessitat de prosseguir els estudis, que més s’estimava treballar. Aleshores ja festejaven, feia potser quatre mesos que sortien plegats sense dir-ho a ningú.

Fins i tot havien tingut les seves picabaralles, com aquell dia que ell va seguir-la al pis de la senyora Filomena i, un cop sols, intentà de besar-la. Ella va molestar-se, encara no li havia dit mai que l’estimava i no volia que la prengués per una noia fàcil. Eren a la cuina, ell al seu darrere, quan sentí que li passava els braços per la cintura i, en girar-se, sorpresa, gairebé ensopegà amb els seus llavis que avançaven. El defugi immediatament.

—No, Daniel!

El cor se li precipità, perquè no era solament el bes que ben just si havia evitat, sinó la seva proximitat, el contacte amb el cos que la premia estretament i li feia sentir la seva virilitat. S’espantà.

—Deixa’m! No està bé…

—Si tothom ho fa —adduí ell.

—Doncs jo, no.

—No és cap mal.

—No vull, et dic!

Havia abaixat el cap i ell provava de fer-l’hi redreçar, de girar-l’hi.

—Que m’enfado de veritat, Daniel!

Ell va resignar-se i ella gairebé corregué cap a la porta.

—Per això has volgut pujar?

—No ens veiem mai a soles.

—Ni ens hi veurem, ara que sé que ets així.

Però s’hi van veure, és clar, potser tres setmanes després, quan ell ja s’havia fet perdonar el seu atreviment i la convencé que digués a casa seva que sortia amb una companya de l’acadèmia. A ella li venia costa amunt, no estava acostumada als enganys, però ell exclamà, impacient:

—Festegem o no?

—No ho sé.

I així era, no n’havien parlat mai d’una manera explícita. Es trobaven contínuament, molts dies anava a buscar-la a la sortida de classe, ara ja no se sentien estranys al costat l’un de l’altre, però res més. Afegí:

—Som molt joves, per festejar.

—Quant vols esperar, doncs? —replicà ell.

Era ridícul, però tot just tenia disset anys, i ella quinze, cap de les seves conegudes no festejava.

—Hi ha llocs on a la nostra edat ja es casen i tot —afegí.

I ella, plena de sentit comú:

—Però no som en aquests llocs.

—Ja ho sé… No t’agradaria, sortir amb mi? Hi ha algú altre, potser?

—És clar que no.

Eren ganes de preguntar, perquè ho sabia molt bé, però aquell interès l’afalagava, i això la féu cedir. Així i tot, comentà:

—Si a casa ho sabien, em mataven.

—No sabran res.

—Més valdrà que no ens vegin parlar gaire per aquí, però. La senyora Filomena podria olorar-se alguna cosa i contar-ho a la mare.

Era fàcil de dir i difícil de fer, es trobaven massa sovint, se sentien massa atrets l’un per l’altre per a limitar-se a canviar una frase i passar de llarg, s’entretenien a la porta, a mitges escales… Era inevitable que la senyora Filomena acabés per comentar, un dia que eren soles a la botiga:

—Em sembla que, a tu i a en Daniel, us haurem de vigilar… —Va posar-se com una magrana, i la dona va riure—. T’agrada, oi? —Ella no va dir ni sí ni no, però els ulls o el posat devien trair-la—. No cal que ho diguis —manifestà la bacallanera—. I no te n’has d’avergonyir pas. És un noi ben plantat i llest.

Després devia canviar impressions amb la mare d’en Daniel, perquè la dona, quan anava a comprar, se la mirava molt, i hauria jurat que amb escassa simpatia. A ell, en tot cas, no li va dir res, perquè mai no féu al·lusió a cap conversa. Es devia pensar que era una cosa de criatures, que ja els passaria.

No els va passar. Cada dia s’estimaven més, i més endavant, quan ella abandonà la bacallaneria i es posà a treballar al despatx del carrer de Tallers, les entrevistes es feren diàries. Cada vespre es trobaven a la sortida del metro de la plaça de la Universitat i passejaven fins a quarts de deu o es ficaven en algun bar si plovia o feia mal temps. Però ella encara no li permetia d’acompanyar-la fins a casa, ja tindrien temps, tampoc no es podien casar abans que ell fes el servei militar i tot just tenia divuit anys. Solien acomiadar-se, doncs, en aquell mateix carreró de l’Hort dels Velluters que havia estat testimoni de la primera sortida, només que ara, de vegades, es ficaven un moment en una entrada discreta, sempre la mateixa, on es besaven i s’abraçaven.

El primer petó se l’havien fet al cine, al Provença, sempre anaven a locals llunyans, on no era fàcil de trobar coneguts. La pel·lícula era d’amor, una mica massa tèrbola per al seu gust, la història d’una dona promíscua, però s’hi havia deixat agafar, ja no sabia si ella mateixa no inicià el moviment. En tot cas, quan se n’adonà, els llavis d’en Daniel es premien contra els seus amb una passió maldestra que gairebé la féu sofrir. Van restar llarga estona enllaçats, protegits per la penombra còmplice, per totes les parelles que a llur entorn es lliuraven a la mateixa il·lusió eròtica.

Després no va dir que havien fet mal fet, no se’n penedí, li agradava de sentir els seus llavis tibants sota la boca impacient del xicot, els braços que la recollien contra el seu pit. L’enquimerava una mica, en canvi, aquella sotragada de la carn, l’ànsia que l’obligava a moure les cames nerviosament. I la molestava també una mica que ell se n’adonés, que es quedés mirant-la amb aquells ulls àvids que li feien una mica de por. Per això no tolerava que la toqués. Només la cara, la cara que de vegades li resseguia llargament, com per aprendre’s de memòria la configuració dels seus trets. Després li deia:

—Ets bonica, Teresina.

Encara ho és, comprova ara davant l’espill on s’examina. Els anys i el pes de la vida han donat una altra densitat al seu rostre, han transformat la mirada ingènua i neta en un esguard aprofundit i, segons en Marià, ple de secrets. De fet, però, no l’han tocada gaire. «Sí, sóc bonica», es diu interiorment, un dit sobre els llavis, com si volgués privar-se d’afegir que fins a cert punt ho és més que aleshores. Però no ho sap, s’ha acostumat al seu cos, li és difícil de recordar els membres fins de la noieta que treballava a la bacallaneria i després al despatx, la noieta que va anar-se fent dona al costat d’en Daniel fins a convertir-se en això que és ara: una femella madura i de formes subtils però generoses, momentàniament enamorada d’ella mateixa perquè un home la troba tan desitjable.

Gairebé se n’avergonyeix, i per això tot d’una es tomba d’esquena al mirall, torna a passar-se la tovallola per l’espatlla que ja es va enfredorint, es posa la bata i, després de recollir la camisola, s’encamina al dormitori, on es vesteix curosament, escollint les peces interiors més noves i agradoses, una combinació d’un verd pàl·lid adornada amb una breu punta blanca, les mitges que va comprar dissabte passat…

Seguidament es pentina amb la mateixa atenció, inclina els cabells de tal manera que uns blens li cauen sobre la cara, fins a frec d’ull, un pentinat de joveneta que l’afavoreix més que els cabells que duia aleshores, curts i ondulats. A ell, a en Daniel, li agradava, deia que li donaven un aire una mica xicotot i descarat, i el seu amic Fernàndez devia ser de la mateixa opinió; la primera vegada que es van veure digué:

—Sembles la Brigitte.

I no s’hi assemblava gens, naturalment, ni per la cara ni pel pentinat. Però era una lloança, volia dir que se la veia com havien de ser les noies en aquell moment, com les volien els xicots joves. Aquella mena d’admiració que sentia per ella, però, no el feia pas més simpàtic. Li havia desagradat des del primer instant, era un xicot egoista i infatuat que a en Daniel li podia fer més mal que bé. Ja li n’havia fet, perquè totes aquelles idees que se li anaven ficant al cap, en part eren d’ell; de primer, quan es van conèixer, pensava d’una altra manera, com a casa seva. Ella no ho sabia, aleshores, però temps a venir, quan els tractà, pogué comprovar-ho. El senyor Bastida era un home ponderat al qual agradava de repetir:

—No oblidem mai que els altres existeixen.

Així s’imaginava ella el seu propi pare per tot el que n’havia sentit contar a la mare, ja que ella pot dir-se que no l’havia conegut, van matar-lo al front quan tenia tres anys. Va ser-li simpàtic de seguida, doncs. Per allò i per tot. En Daniel ja li havia explicat que s’havia ficat en política, que va ser el responsable d’una fàbrica, però que això no havia privat que en acabar-se la guerra continués treballant-hi.

—És un home molt íntegre —va dir-li un dia que parlaven de tot això.

I semblava que ell també volia ser-ho, li explicava que vivien en una societat defectuosa i plena de paranys que feia temps que havia procedit a una subversió dels valors autènticament humans. Potser ho havia sentit dir així mateix al seu pare, però se’l veia sincer, ho creia.

—La cosa que fa més mal és cedir a les pressions d’una societat que s’ho ha baratat tot a la carta burgesa de l’ordre…

Quan parlava així li feia gràcia, se li’n reia una mica, no eren paraules pròpies d’un adolescent, tot allò sonava a pedanteria, era massa allunyat del llenguatge senzill a què estava acostumada entre els seus, els familiars i els veïns. El seu germà, per exemple, per bé que això una mica més endavant, quan ja era més gran, deia:

—Anem a contra corrent, el món ara s’orienta cap a un respecte de la persona que abans no es tenia.

Potser era una mica el mateix, però expressat d’una manera molt diferent. A en Daniel li agradava de fer frases, i després també cal dir que procedia d’un ambient més cultivat, no com el d’ella, perquè a casa seva sempre havien estat obrers. Un dia que li ho féu remarcar, ell gairebé va molestar-se:

—I què sóc, jo, doncs? No visc d’un jornal? O potser et penses que només són obrers els peons?

Però ella sabia què volia dir. Els obrers de coll i corbata no eren part del món dels obrers que vestien granota, i no era simplement una qüestió de cultura, d’educació, sinó de sensibilitat. L’obrer mudat ja formava part d’una classe superior a la qual procurava identificar-se perquè li permetia d’acariciar unes esperances de promoció que, pel restant, sovint eren defraudades. L’obrer d’espardenya, encara que ara portés sabates, no tenia aquesta esperança i potser ni la necessitava si se sentia veritablement obrer; les seves aspiracions eren unes altres: en lloc d’integrar-se en un ordre acceptat i reconegut per les classes dirigents, crear-ne un altre a la mesura de tots els homes.

Hi havia temporades que en parlaven molt, sobretot quan s’esdevenien alguns incidents que els galvanitzaven. De vegades deia:

—La decència ens obliga a estar al costat dels humils, i no solament amb paraules; amb actes. De paraules se’n diuen massa, ara.

Era dogmàtic, feia afirmacions en lloc de raonar, però allò sí que s’avenia amb la seva edat, i ella no ho trobava estrany. L’essencial era que el revoltés la injustícia, la mentida, que no fos com tants altres joves, incapaços de pensar, de preocupar-se, interessats únicament per les satisfaccions primàries i immediates.

Després, però, començà a canviar, i en Fernàndez en tenia una part de culpa. Havien fet els estudis de peritatge plegats, a l’Escola de Comerç, però aleshores només es coneixien, no eren encara amics, anaven amb colles diferents, i ell mai no n’havia parlat. No va ser fins que coincidiren al mateix despatx de la casa Borredà i Cia., on van ingressar amb una diferència de sis mesos. El fet de ser tots dos nous a la casa, d’haver estudiat junts, els atansà. Si en Daniel no hagués estat tan influïble, no hauria passat res, però encara que tenia obstinacions que podien fer creure en una fermesa de caràcter, en el fons cedia molt sovint a aquelles mateixes pressions que volia evitar.

En Fernàndez es qualificava a ell mateix de realista, però el seu realisme era d’una volada molt curta i de fet es confonia amb un conformisme de mala llei, com va poder veure aquella tarda que digué:

—Tenir ideals està molt bé, però tu no tens ideals, sinó idees envellides. Tot això que tu voldries ja ha estat posat a la pràctica i ha fracassat.

En Daniel, naturalment, s’hi girava:

—Que hagi fracassat no demostra que no fos vàlid, que no continuï sent-ho. L’únic que demostra és que no fou defensat amb prou fermesa, que hi havia una bona fe que…

—Ximpleries! —el va interrompre l’altre—. Sembla mentida que puguis parlar així. De què en dius bona fe, tu? De matar tots aquells que no pensen com nosaltres?

—També ho han fet i ho fan els teus benpensants, això. Si s’ha de jutjar pel que poden fer quatre exaltats, ja podem plegar. A totes bandes n’hi ha.

—Jo no parlo dels exaltats. Parlo del crim organitzat. Siguem realistes, home! No llegeixes els diaris? No veus el que passa a fora?

—Ens diuen el que volen. Tot el que fa l’adversari és dolent.

—I no se t’ha acudit que per això s’ha convertit en l’adversari, perquè el que fa és dolent? Si no fos així, ja no ho seria.

—Això no vol dir res. També ells pensen el mateix de nosaltres. Per què hem de tenir raó i ells no, doncs?

—No es tracta de tenir raó, perquè això no hi ha manera d’aclarir-ho. Es tracta de poder viure.

—I podem? D’això en dius viure, tu?

—I tu també. Que jo sàpiga no et molesta ningú, oi? Ningú no es fica amb tu…

—Ah, no? —I afegí—: En tot cas, perquè dic amén. Si mostrés la més petita disconformitat seria diferent.

—Qui ho ha dit? Pots manifestar-te, ningú no te’n priva. Hi ha maneres legals de fer-ho.

—Maneres legals de lligar-te les mans. Si vols fer alguna cosa has de començar per pensar com pensa o com diuen que pensa tothom. I aleshores no es pot fer res, perquè tot el que facis serà una repetició del mateix.

—Per als afeccionats com tu, sí. I com jo, naturalment. Què et sembla que passaria si tothom volgués imposar el seu criteri? No ens entendríem, oi? —I després d’una pausa—: Tot això és política. El que compta, si ho mirem bé, és que l’organització social en què vius t’asseguri una estabilitat on progressar i fer la teva vida sense maldecaps.

—És clar, és allò que ens diuen: els altres ja pensen per tu.

—No. Tu pensa el que vulguis, ets ben lliure de fer-ho. No ets lliure en canvi de molestar ningú amb els teus pensaments.

—I si em molesta el pensament diguem-ne públic?

—Aleshores senyal que ets un inadaptat. Mira, et priva algú de canviar de col·locació, de fer negocis, de divertir-te…?

—La vida és alguna cosa més…

—Morir pobre, oi? —va riure l’altre—. Que n’ets, de criatura! Si et penses que preocupar-te per tot això, fins i tot patir pels altres, és una prova d’altruisme, t’equivoques. Els mateixos catòlics diuen que la caritat ben entesa comença per casa!

—Això justifica tots els egoismes!

—Ets un carallot. En definitiva, segurament que ni acabes de saber què vols.

—És clar que sí. Més justícia social, més llibertat…

—Suposem-ho —prosseguia l’altre, implacable—. Suposem que vivim realment en un món injust i sense llibertat. El canviaràs, per parlar-ne amb els amics? Per fer alguna cosa cal poder, riquesa, prestigi, cal que d’una manera o altra siguis una força. I per aconseguir tot això de primer et caldrà trepitjar els altres, abusar-ne, enganyar-los. Ni el poder ni la riquesa ni el prestigi no es conquisten impunement.

Aquests arguments el desmoralitzaven. Hi reaccionava, sí, però semblava que no acabés de veure on era la falla dels raonaments d’en Fernàndez. Ella tampoc, però sabia que en algun lloc hi havia d’haver una esquerda per on infiltrar-se i destruir-los, i hauria volgut que ell la descobrís. El mal era que en Fernàndez hi havia reflexionat més perquè, com tots els qui se senten en fals i són prou intel·ligents, sabia que no es podia permetre el luxe de ser derrotat ni en una discussió privada. Els seus raonaments l’havien de justificar, com a tots els qui actuen de mala fe, amb cinisme. En Daniel només tenia al seu favor una dosi de bona voluntat i l’exemple del seu pare, al capdavall sempre menys prestigiós per ser precisament el seu pare i un home d’una altra generació.

Recordava que aquell dia, quan ja eren sols i a punt d’acomiadar-se, va preguntar-li:

—A tu et sembla que hi creu, en el que diu?

—Sí —féu ell, convençut—. Estic segur que sí.

—És un amic que no m’agrada —va dir ella.

—No puc pas renyir-hi per una diferència d’opinions.

És clar, no podia insistir si ho posava en aquest terreny. I no s’atrevia a dir-li que hi havia altres coses, la seva conducta, per exemple, ben poc digna d’imitació, perquè aviat va veure que canviava de xicota com qui canvia de camisa. Gairebé cada vegada que van sortir junts compareixia amb una noia diferent. El mateix Daniel va contar-li que solia dir:

—Cal espavilar-se, noi; avui hi som i demà no hi som.

Li costava poc d’imaginar-se’l amb aquella rialleta desagradable de l’individu que se sap en el secret de la cosa i que fa el seu camí sense preocupar-se dels sentiments ni dels interessos dels altres. Pel restant, prou que ho deia:

—Si no la fas, te la fan.

Per això, quan en Daniel decidí canviar de feina va animar-lo tot i que les cent pessetes més que havia de cobrar mensualment ben just si justificaven haver-se de desplaçar cada dia a l’Hospitalet i començar la mateixa feina amb cares noves. Es pensava que l’amistat s’aniria refredant, però es va equivocar; en Fernàndez, tot i els seus defectes, era capaç d’algunes fidelitats inexplicables. Potser era només que li agradava de discutir; quan sortien plegats els dos xicots es passaven més temps parlant entre ells que a les noies. També això li dolia, se sentia una mica negligida i al mateix temps no gosava protestar. Va pensar que potser valdria més que també ella prengués part en aquelles inacabables consideracions, però en Fernàndez li’n feia poc cas, no tenia en compte les seves opinions, somreia amb una suficiència odiosa, i una vegada fins va dir:

—Les dones no hi enteneu, en això.

Aquell dia va picar-se de veritat:

—Per què?

—No són coses pròpies del vostre sexe.

—De manera que tu ets d’aquells que creuen que les dones només són bones per fer la feina de casa, cosir, rentar, cuinar…

—I altres coses —somrigué el noi, i donà un cop de colze a en Daniel—. Oi, tu?

L’hauria escanyat, no sols pel que deia sinó per la complicitat que cercava. Va dir, una mica rabiosa:

—Una dona pot valdré tant com un home.

—Però en el seu terreny.

—No hi ha hagut dones estadistes, artistes…?

—Poques. És allò de les excepcions…

Aleshores fou ella qui el tallà, amb unes paraules no premeditades:

—Mira que t’agrada, a tu, parlar per tòpics!

Va molestar-se, era fàcil de veure, perquè fins i tot es va posar una mica vermell, però també va trobar la rèplica més o menys oportuna:

—Totes les veritats són tòpiques.

—Les teves, deus voler dir!

El pitjor, encara, era que en Daniel s’hi divertia.

—Quines mossegades, noi! —va exclamar.

Tots dos van prescindir del comentari i en Fernàndez, amb una suficiència que feia mal, explicà:

—Sembla que la humanitat va passar per una etapa matriarcal. Si va abandonar-la, per alguna cosa o altra devia ser.

—Tu sempre tens raons per tapar els altres, oi? Això deu ser com tu dius o no ho deu ser —féu, una mica insegura, ja que tenia una idea molt vaga del matriarcat, cosa que en aquell moment li va saber un greu immens—, però no justifica que no deixis parlar els altres.

—Jo? Pots dir tot el que vulguis —replicà ell amb la mateixa suficiència.

—Ningú no pot dir el que vol si comences per posar-lo en un pla d’inferioritat. Perquè encara que digui, tu no escoltes. Per dictador serviries, noi!

Aleshores ell va girar-se a en Daniel:

—Tu, no sabia que fos tan bèl·lica! Vigila, eh?

—Té raó —declarà el xicot, ara seriós—. Em sembla que ja t’ho vaig dir un dia, tu em fas pensar en aquests diàlegs que s’entaulen entre un que sempre parla i un altre que sempre diu amén.

—Carall, si sempre em portes la contrària!

—Però tu vas a la teva, com si res.

—Ho fa tothom, no?

—No ho sé. En tot cas, no està bé.

La noia que l’acompanyava aquell dia, una rosseta de formes generoses, com gairebé totes les amigues d’en Fernàndez, badallà:

—No sabeu parlar de res més? Sou cansats!

El noi, el qual devia molestar malgrat tot el tomb que havien pres les coses, s’hi agafà; va riure:

—El bombó té raó. Això és avorrit.

Però ella estava tan molesta que no va saber callar i es ficà on no la demanaven.

—Bombó! —exclamà. I a la noia—: Tu deixes que et tracti així?

La rossa parpellejà, gairebé espantada de la seva vehemència.

—Ah…!

—És com si fossis una cosa! —insistí ella.

En Fernàndez havia tornat a envermellir una mica.

—Ja està bé, eh, Teresina? Ni que l’hagués insultada.

—És que l’has insultada!

En Daniel es mossegava una ungla, sense saber què fer. Però en Fernàndez va trobar encara el mol escaient:

—I si li agrada?

Després d’allò ja només podia fer que mirar-se’ls tots dos rancuniosament, a ella perquè li ho tolerava, a ell per la seva cara dura.

Més endavant, va saber que l’endemà o l’endemà passat, quan es van tornar a veure, perquè de tant en tant feien el vermut plegats ell i en Daniel, va posar-lo en guàrdia.

—És de les que esgarrapen —es veu que va dir-li.

—I tu què li has contestat? —volgué saber ella.

—Què volies que li contestés? El vas molestar i…

—I ell em va molestar a mi. No és motiu perquè ara t’ompli el cap a la meva esquena. Ditxós individu!

Va estar a punt de demanar-li que no l’hi portés més, però aleshores ja sabia que entre homes de vegades s’estableixen unes lleialtats que és difícil de trencar sense perjudicar-se’n. Però quan s’atreví a presentar-se amb la Carlota, ja no ho va resistir més. Estava gairebé segura que l’havia portada per ella, per humiliar-la d’una manera o altra, perquè mai no li havia perdonat que li plantés cara.

Potser no ho era, una professional, però ho semblava. Per començar era força més gran que tots ells, devia tenir ben bé vint-i-cinc anys; duia un vestit molt cenyit, gairebé indecent, perquè li dibuixava tota la ratlla dels culots, l’única peça que devia portar a sota, ja que, de sostenidors, era segur que no se n’havia posat, només calia veure com li tremolaven els pits. I la seva manera de parlar!

—Va agafar una trompa que n’hi havia per pixar-se de riure! —exclamà aleshores que en Fernàndez va voler fer-li explicar què havia passat en un festa a la qual havien assistit tots dos i on pel que es comprenia es van conèixer—. Es devia creure que era un reservat, perquè si no l’agafen m’enfila allí mateix…

En Daniel no feia més que llambregar-la, inquiet, però en Fernàndez no parava de riure, sense voler-se adonar de les cares consiroses dels altres. I tot això encara no hauria estat res si a Montjuïc, ja de banda de vespre, no hi hagués hagut la segona part, quan estaven asseguts al parapet del camí que mena als Baleros. Perquè aleshores, tot d’una, ella va adonar-se que les mans del noi havien desaparegut sota les seves faldilles i que la Carlota gairebé se li vessava damunt, esbufegant com un gat satisfet.

No va dir res, premé els llavis, i, quan va poder recobrar una mica la serenitat, proposà:

—Anem?

Els altres no volien, en Fernàndez, sempre amb les mans amagades, digué:

—És d’hora, encara.

—No, que ja són més de les vuit.

S’aixecà i en Daniel va imitar-la sense fer-se pregar. Als altres no els va quedar més remei que cedir i tots quatre van anar baixant per la carretera, ells dos davant, en Fernàndez i la seva amiga uns passos més enrere. De fet, cada vegada una mica més separats, perquè devien entretenir-se amb els seus jocs.

I ella va continuar callant, o contestant les coses que li deia en Daniel com si no passés res, però se sentia despitada fins al fons de l’ànima i al metro mateix, a l’estació de Trafalgar, on deixaren els altres que prosseguien fins al Clot, on devia viure la xicota, plantejà clarament la qüestió:

—Suposa que és la darrera vegada que sortim tots plegats… —digué.

—Amb en Fernàndez? —féu ell com si no ho acabés d’entendre.

—Amb en Fernàndez. Tu has vist què feien? —En Daniel assentí, no li quedava més remei. Ella afegí—: I encara que no ho haguessin fet. Jo amb noies d’aquestes no hi vull sortir.

—No et pensis que a mi m’ha agradat —però així i tot encara semblava voler excusar-lo—. Una broma de les seves… Sense gràcia, és clar.

—Jo no hi passo, Daniel. No ho comprens?

—Li ho diré —féu ell.

—Vull que sortim sols. Oi que mai no t’he embafat amb la mare, jo?

—No, ja ho sé…

—Doncs no tenim cap obligació de suportar-lo —digué ella com si una cosa es desprengués prou clarament de l’altra.

De tota manera, en Daniel no li ho va discutir.

—Li ho diré —repetí.

—Ja no hi havíem d’haver sortir mai, per començar.

—No, potser no.

Es mostrà dòcil, totalment dòcil, però ella es ressentí que la decisió de prescindir de la seva companyia no hagués sortit d’ell mateix. Així i tot, no en volgué fer un motiu de discussió i tres o quatre vespres després, cap a mitja setmana, quan ell declara: «Ja està, li ho he dit», va acceptar-ho sense fer-li preguntes, per bé que ja suposava que no tot devia haver estat tan senzill com volien fer suposar aquelles simples paraules. Esperà que ell li ho contés per pròpia iniciativa, cosa que no va fer fins al cap d’unes setmanes, un dia que el seu nom, que ella procurava evitar, sortí a la conversa.

—Es va enfadar, naturalment.

—Eres tu, qui s’havia d’enfadar —va protestar ella.

—També em vaig enfadar. Tots dos. Em va dir que tenies molt poca corretja i molts fums.

No va queixar-se tan vehementment com hauria fet en una altra ocasió, aquella ingenuïtat d’ell la desarmava una mica; ella, en el seu cas, això potser no li ho hauria contat. Només va fer:

—Sempre el mateix poca-solta! Pot parlar…

—És el que li vaig dir. Ens vam esgratinyar de veritat, no et creguis. Vaig tractar-lo d’idiota i tot quan exclamà: «Tu vés fent cas d’aquesta mocosa i ja veuràs com acabes». Li vaig dir que era jo qui no volia que sortíssim més, però ja em podia pensar que no s’ho creuria.

—Que es cregui el que vulgui. No es mereix cap consideració, perquè ell no en té cap als altres. El que hauries de fer és no veure’l més. —Li semblà que ell podia trobar que s’imposava massa, i per això afegí—: No és que et vulgui fer renyir amb els teus amics, però en Fernàndez no ho és.

—Ens hem vist molt poc, darrerament.

Però sabia que continuaven fent el vermut plegats, de tant en tant, i que de renyir no van renyir mai. I si deixaren de veure’s encara fou per iniciativa del mateix Fernàndez, gairebé un any després, quan va sortir-li una col·locació molt avantatjosa, o així sembla que ho deia, que l’obligà a traslladar-se a Vilanova i la Geltrú. De fet, ell ja era d’allí, encara hi vivien els seus pares, a Barcelona s’estava amb una germana més gran casada amb un metge.

—Bon vent —fou el comentari d’ella.

Però la seva amistat ja havia deixat rastre en en Daniel, se’n podia adonar en tot de petits detalls, en algunes reaccions que tenia ara i adés, en simples comentaris, com aquell dia que va dir del seu pare:

—És un il·lús.

Aleshores ella ja coneixia la família, feia relativament poc, i no n’havia pas tret aquesta impressió. Per això, estranyada, preguntà:

—Per què?

—Per tot plegat, per la seva actitud. Després de tants anys encara continua encarcarat en posicions que ja han fet el seu temps. És clar que també és una qüestió d’edat.

—Heu tingut alguna discussió, potser?

—No. No discutim mai. Amb el meu germà.

—En Francesc?

—Sí. Ha vingut a propòsit d’un discurs on un ministre ha parlat de col·laboració pacífica entre el proletariat i el capital. S’ha indignat que es poguessin dir aquestes coses quan per exemple els fabricants del ram del cotó, que es veu que passen per una crisi, poden exposar les seves queixes i proposar solucions mentre el treballador ha de callar.

—I no és veritat, això?

—El que ell no veu —replicà en Daniel, sense contestar directament— és que si els patrons no solucionen les seves dificultats l’obrer encara ho passarà pitjor que ara. És el que li ha dit en Francesc, i aquesta vegada hi estic d’acord. En un clima diguem-ne de conflicte, ningú no guanya res.

—Què s’ha de fer, doncs, segons tu?

—No ho sé, què s’ha de fer. Però sé que no s’han de tirar guitzes. Alguns, i el pare és d’aquests, només saben parlar d’explotació… Ja sé que no tot rutlla bé, però no en pateixen solament els obrers, sinó tots plegats. La col·laboració pot ser una bona cosa.

—Jo només veig que ells segueixen amb els seus cotxes, el seu servei, els seus embolics de faldilles…

—Què té a veure, això?

—Molt, té a veure! Les crisis les paguem nosaltres.

—No és tan senzill. Tu només veus que cobres un sou migrat mentre el gerent s’embutxaca potser deu mil pessetes mensuals. Si en fem un cas personal, tots tenim motius per queixar-nos. Els problemes s’han de veure en el seu conjunt, d’una manera global…

Vaguetats, naturalment, contradiccions, perquè al capdavall, si l’aculava massa, tampoc no se sabia justificar. Devia ser que la contradicció existia dins d’ell mateix, partit com es trobava entre una actitud familiar i el món de fora que l’empenyia a desinteressar-se de tot, a deixar els problemes en allò que se’n deia «mans competents» i a mirar d’enfilar-se tan amunt com pogués per l’escala social. Perquè aleshores ja tenia un afany terrible de prosperar, aquell canvi de col·locacions que havia iniciat era quelcom més que simple competència amb el germà, era l’ànsia de guanyar, de viure més bé, més confortablement, sense esforç, despreocupadament, i això també li tallava les ales a ella, perquè no podia evitar de seguir-lo per aquest camí; entre els nois i noies que coneixia, al despatx on treballava, hi havia la mateixa febre que atacava fins i tot aquells que tenien aspiracions d’un altre tipus i volien sentir-se responsables. En definitiva, potser també ells, com en Fernàndez, pensaven que no es pot fer res si abans no ets alguna cosa. El mal era que en aquest forcejament les aspiracions s’anaven quedant pel camí, els anys se succeïen iguals, sense veritables oportunitats, i el seny, un seny que ella menyspreava una mica, convertia els mitjans en finalitat. Fet i debatut, tampoc ella no era diferent, conservava rastres d’una mena de missatge que li havia estat transmès a través de generacions no totalment resignades a suar la cansalada per un mos de pa, però ja era un missatge diluït, que potser no sabia ben bé en què consistia. Més que res, era el pes del pare que no havia pràcticament conegut, que havia mort a la guerra per una causa que insistia en la igualtat entre tots els homes i que per això tenia un aspecte fins i tot religiós. Si hagués viscut, potser també ella hauria fet com en Daniel, se li hauria girat d’esquena pretenent que els temps eren uns altres i que, d’il·lusions, no se’n viu: els fets són els fets.

«Però són tristos», es diu mentre sacseja el cap davant l’espill on acaba de pintar-se els llavis. No comprèn com cada dia, d’una manera o altra, ha d’acabar pensant en les mateixes coses, reconstruint la seva vida i la d’en Daniel i, de passada, una mica la del món on han viscut.

«Ganes de turmentar-se per no res», es diu. I tot seguit se sent molesta amb ella mateixa, perquè si continua així acabarà per convertir-se en un hàbit això de fer comentaris en veu més o menys alta. No és tan vella, encara, ni està sola del tot. Hi ha la senyora Carme, la família, en Marià. No precisament en aquest ordre, somriu aleshores.

Deixa la barra de vermell a la lleixa, torna a mirar-se i després, fent mitja volta, com fastiguejada amb el seu rostre, tanca el llum i s’adreça per darrera vegada a la seva cambra.

Acaba de vestir-se, ara més de pressa, ja ha perdut prou de temps. Sense pensar-s’hi massa, decideix posar-se el vestit jaqueta i la brusa verda que fa joc amb la combinació. I les sabates de taló més alt, que acaben de fer-li les cames boniques.

Finalment, agafa el portamonedes i, després d’assegurar-se que les mitges li han quedat ben rectes, surt cap a la porta. Abans d’arribar-hi se li acudeix que no ha repassat la cambra de bany, no ha eixugat la mica d’aigua que s’ha escampat per terra. Però ja ho farà després, quan torni a migdia.