Dos quarts d’onze.

El replà és inundat de llum que es vessa per l’ample finestral de l’escala, per la claraboia que hi ha més amunt, i ara, en aquell espai reclòs i després d’haver muntat una quinzena de graons, la jaqueta gairebé li fa nosa. Se sent les aixelles lleugerament entresuades, no prou, però, perquè facin fortor. Pel restant, a ell més aviat li agrada, un dia va dir-li:

—Totes les olors del cos són bones. En això penso com la Lessing.

Ella no sabia qui era, una escriptora anglesa, li va explicar, que havia escrit un llibre molt fort, molt franc, sobre la manera de sentir de les dones. Sempre llegia coses estranyes, ell.

Avança cap a la porta, es treu la clau del portamonedes, aquesta clau que ara no li cal dissimular com feia abans de la fugida d’en Daniel i que guardava en un racó de l’armari de la cuina, darrere d’uns pots. Obre, empeny la porta cautament, sense fer soroll, i, després de mirar amunt i avall de l’escala silenciosa i com abandonada, perquè no se sent res, ni el cant d’una criada, es lleva les sabates, s’ajup a recollir-les, penetra en el pis i tanca darrere seu amb la mateixa discreció.

El reduït vestíbul és a les fosques, però no encén el llum, sap on és la porta interior i que no ensopegarà amb cap moble, perquè és un vestíbul despullat, gairebé despullat, sense altres objectes que una gerra alta i panxuda que ell va dir-li que havia contingut oli i que ara fa de paraigüer, i les dues canyes que en surten, dos bambús que pretén que serveixen de penjadors; de fet, en serveixen, ja que en general hi penja el seu gec.

La porta, al fons, és només ajustada, l’empeny i s’atura, escorcollant amb els ulls la cambra espaiosa que originàriament en devia contenir dues, la sala d’estar i el dormitori, i que ara és l’estudi, en un racó del qual hi ha un ample divan on dorm ell. Les gruixudes cortines cobreixen l’ample finestral que s’allarga per tot el mur del fons, però així i tot penetra llum suficient perquè ella pugui veure el desordre acostumat i el mateix xicot, ajaçat de sobines, molt cap a l’extrem del divan, gairebé a punt de caure, amb una mà allargada cap al costat i que frega el terra. Ha rebutjat la roba que li devia fer nosa i en la seva nuesa, perquè només duu la jaqueta del pijama, tota rebregada sota el pit, tindria alguna cosa d’innocent si no fos per la virilitat dreçada entre les cuixes piloses.

Avança més, sempre silenciosament, per no despertar-lo, deixa el portamonedes en una cadira, sobre unes revistes, i s’atansa al divan, al costat del qual comença a despullar-se. Després no sap on deixar la roba, tot sembla ocupat, i a la fi va a penjar-la al cavallet que veu a l’altre extrem. S’entreté uns segons mirant la tela, però és de tons molt foscos que es confonen amb la penombra, gairebé no aconsegueix de distingir les formes i renuncia a treure’n l’entrellat.

De nou al costat del noi, es lleva les mitges, les enrotlla i les deixa a l’interior de les sabates que ha col·locat al peu de la cortina. Aleshores, per baix, s’esmuny cap al divan, s’estén al seu costat, sense tocar-lo, arronsada contra la paret, la boca una mica entreoberta, l’esguard clavat en el sexe del dormilega. Era una ironia de la sort que l’hagués conegut gràcies a un error d’en Daniel, que deia que era un pintor famós.

—Però em pensava que era mort, ja —comentà.

Fins després no van adonar-se que havien confós el nom, perquè el noi es deia Moret i en Daniel, que d’art no en sabia res, es referia a en Monet. Però aleshores, quan van comprendre que havien badat, ja eren a la sala i les teles els agradaren. El preu, quan van preguntar-lo, resultà que també era assequible, l’autor era encara relativament desconegut i semblava que volia vendre. De fet, en Daniel ni s’atreví a regatejar, potser perquè l’encarregat de la sala d’exposicions els va dir:

—D’aquí a un parell d’anys valdran cinc vegades més. No cada dia surt un pintor amb tanta personalitat com en Moret.

Van comprar-ne dues, però no precisament les que volien, car en aquell moment, quan s’adreçaven al despatx per tal de formalitzar l’operació, entrà l’artista i l’encarregat de la sala els el volgué presentar. Ell preguntà immediatament:

—Per on són?

Van explicar-li que les destinaven al menjador. Ja feia un any que havien estrenat pis, però encara no… El xicot els tallà:

—No escolliria pas aquestes, jo. Per un indret com el menjador són massa austeres, més aviat s’avindrien amb l’atmosfera d’una biblioteca, d’una sala d’estudis. Cada habitació vol la seva mena de pintura.

—Quines ens aconsellaria, doncs? —preguntà ella.

Els menà davant d’un paisatge de tons càlids i de composició més aviat barroca que ja els havia atret de primer. La violència de la terra que semblava estremir-se a impulsos d’una força interior era matisada per la serenitat del cel que planava damunt arbres i pedres.

—La vista hi reposa i se sent estimulada, però a diferència de les que vostès escollien, aquesta no provoca, permet una acceptació de tipus vegetatiu…

L’encarregat somreia per sota el nas, i digué:

—En Moret no sols és un pintor; té alguna cosa de filòsof.

El noi replicà amb tota naturalitat:

—Sabó, no.

Va continuar explicant-se, els menà seguidament cap a una natura morta que no s’assemblava de res a cap de les que ells dos podien haver vist i on les fruites que la componien, els digué ell, tenien una presència dinàmica, la palpitació d’alguna cosa segada de la font de la vida, l’arbre, que ara entrava en un ordre novell, més rigorós…

Ni ella ni en Daniel no ho van entendre gaire, i l’encarregat de la sala probablement tampoc, perquè s’escurava l’orella amb un posat perplex, però es van deixar convèncer, més que per les teles per la personalitat del xicot, molt segur d’ell mateix, perfectament natural amb el seu jersei negre i més aviat brut sota el coll obert de la camisa. Ella observà que els pantalons li feien genolleres i que duia unes sabates que semblaven de ciclista. D’un altre, aquell abillament n’hauria fet poc menys que un mendicant. Ell, però, tenia una mena d’elegància natural que triomfava de tot.

L’havia deixada una mica fascinada, calia confessar-ho, però ella, en canvi, tot i que el xicot se la mirava molt i se li dirigia preferentment, no devia pas haver-lo impressionat gaire, car quan van tornar a veure’s, a la parada de l’autobús, potser al cap d’un any i mig, de moment semblava no reconèixer-la. La saludà quan ella el saludà, tímidament, però després es girà en rodó. Tenia el front arrugat, com si fes un esforç de memòria.

—Vostè és la senyora que volia un quadre per al menjador… —digué, encara una mica vacil·lant.

—Dos —somrigué ella.

—Sí, dos. Ara ho recordo. Una natura morta i un paisatge. N’està contenta?

—Sí. Trobo que tenia raó. Els vam fer posar uns marcs clars.

Ell assentí, preguntà:

—Mobles funcionals?

—Com?

—Els del menjador, vull dir.

—Ah, sí!

—Pot haver quedat bé —comentà ell—. En general se sol pensar que als pintors només els interessa de pintar i de vendre… Potser sí, en alguns casos, però jo crec que una tela només revela tots els seus valors en un conjunt adequat i, per tant, no em deixa indiferent saber on va a parar i com s’organitza l’habitació on se la penja. Per desgràcia, no tothom sap acceptar un bon consell. N’hi ha pocs, com vostès.

—Vam ser dòcils, oi? —rigué ella.

Ell també va riure.

—Mai no n’havien comprat cap, eh?

—No, la veritat. Els va vendre tots, vostè?

—No, pocs. No m’importa; ara ja faig altres coses.

—Vol dir que ha canviat d’estil?

—He evolucionat. —Deixà relliscar la mirada pel seu pentinat i després li somrigué als ulls—. Per què no ve a veure-ho, un dia?

—Fa una altra exposició? —preguntà ella, ingènuament.

—No; fins a l’any vinent. Al meu estudi.

—No sé… El meu marit sempre té molta feina —s’excusà, perquè no podia pas dir-li que ara ja gairebé mai no sortien plegats, que des que van comprar les dues teles tot era diferent.

Ell esperà una mica i tot seguit, desimbolt, encara mirant-la, precisà:

—Vostè sola. Només parlava de vostè.

—Ah! —se li va escapar.

—No ha estat mai a l’estudi d’un pintor?

—No.

Ho va dir més aviat secament, i aleshores es girà cap a l’autobús que s’aturava a llur davant.

—Perdoni, però he d’agafar aquest.

—És el meu, també.

Va pujar darrere seu, sense deixar-se desconcertar pel posat sever, ben al contrari, perquè dalt, quan, ja havien pagat, insistí com si fos la cosa més natural del món:

—Vol venir ara?

Uns mots li acudiren a la punta de la llengua: «Vostè s’equivoca, no sóc d’aquestes, jo», però va empassar-se la saliva i replicà:

—He d’anar a veure la meva mare.

—L’espera?

—No.

—Vingui, doncs.

—Per què? No hi entenc gens, jo, en art.

—Millor. Els entesos em rebenten.

—Ho sento. No puc.

—Té por —digué ell amb la mateixa naturalitat.

—De què he de tenir por? —el desafià ella.

Però el cor li glatia més fort, perquè tot d’una s’adonava que acabaria per cedir. No feia el que volia, en Daniel? No s’havia dit que la seva conducta la deixava en llibertat de procedir com li semblés? Tot d’una, allò que només havia estat una mena de raonament abstracte, d’intenció sense objectiu, es precisava terriblement, li feia gairebé mal. El xicot era molt a prop seu, la fregava amb tot el cos, perquè el vehicle anava ple, i ella el trobava tan atractiu…

—De la seva imaginació —declarà ell—. Els estudis de pintor tenen mala reputació, això sí que ho deu saber.

—Bé…

La desconcertava, no sabia què dir, i no feia més que desviar l’esguard per tornar-lo immancablement al seu rostre franc, potser una mica burleta.

—Però jo només l’he invitada a veure unes teles.

—Naturalment —féu ella, amb un deix d’ironia.

—Per què no ho prova?

—Què he de provar?

—Si dic la veritat… Un moment! —exclamà tot d’una, i alçà les mans cap al seu rostre. Però les va tornar a deixar caure sense haver-la tocat.

—Què?

—La seva expressió… Una expressió estranya, insegura i al mateix temps anhelant. Molt difícil —acabà en veu més baixa, plegant els llavis d’una manera infantil que gairebé la féu riure.

—De pintar, vol dir?

Ell assentí amb el cap. Va empresonar-li la mà.

—Vingui. Potser la tornarem a trobar.

—Però…

—Vingui —repetí ell, i se la començà a endur cap a la porta—. Hem de baixar aquí.

Ella va desfer-se dels seus dits, protestà:

—És obstinat, oi?

Ho havia preguntat en veu massa alta i ara tothom se la mirava, cosa que la féu ruboritzar. Ell no digué res, va limitar-se a mirar-la i després, quan les portes s’obrien, davallà els dos graons del marxapeu i saltà al carrer.

Ella baixà darrere seu.

Van tombar cap al carrer d’Aragó, l’un al costat de l’altre, una mica separats, gairebé com si no anessin junts. A la parada de l’altre autobús que pujava cap a les Corts va aturar-se darrere seu, fitant la vorera amb tossuderia, tota ella desfeta en una mena de remolí vertiginós que la marejava. Va sentir la veu del xicot que preguntava:

—Com te dius?

No contestà; digué:

—No sé per què he baixat…

—Com te dius? —tornà ell.

—Teresina.

—Altre cop tens aquesta expressió… No ben bé, ara és més complexa.

Alçà el cap i va mirar-se’l incrèdulament, però en el fons sense hostilitat, tot d’una estranyada de no avergonyir-se que la veiessin amb ell, perquè anava tan mal vestit com aquell dia que el van conèixer a la sala. Era curiós que fins ara no se n’adonés.

—Puja —digué ell.

Li fregà la cintura amb la mà, com per ajudar-la, i ella sentí que la faldilla li tibava contra les cuixes, ja que el marxapeu era molt alt. El precedí cap a la part de davant del vehicle, molt més buit que l’altre, i ell se li reuní després de pagar.

—Et molesta que et tutegi? —Només va moure el cap, denegant—. No sóc gaire més gran que tu. Tinc vint-i-vuit anys. —Ella continuà callada, se separà una mica de la barra on se subjectava perquè el passatger que ocupava el seient proper s’havia aixecat—. Seu —digué ell.

Va adonar-se que li mirava les cames i després s’odià una mica per no haver sabut resistir la temptació d’estirar-se la faldilla; el xicot somreia.

No es van tornar a dir res fins prop de la parada de Calàbria, quan ell indicà:

—Baixem aquí.

Va quedar-se darrere seu, a tocar de la porta, mirant-li el clatell que exigia una passada de tisores, les espatlles amples i el tòrax vigorós, una mica inclinat endavant, com si li fos difícil de suportar la seva fortalesa.

En aturar-se el cotxe saltà llestament i va veure que des de baix li allargava les mans per tal d’ajudar-la.

—Gràcies —mormolà.

Ell tornà a deslliurar-la i seguiren carrer amunt com de primer, un al costat de l’altre, però lleugerament separats. S’adonà que la mirava de reüll, una mica desconcertat, i aleshores, inesperadament, li somrigué.

—Com sóc, oi?

Ella preguntà:

—I tu com et dius?

—Marià. És molt empipador, perquè gairebé tothom em diu Mariano.

—No és tan bonic —féu ella, sense saber què dir.

—No és això. En català és Marià.

Va aturar-se.

—Ja hi som.

Ella va mirar la casa, un edilici nou, anònim, amb unes plantes al vestíbul, darrere la tanca de fusta, reixada.

—Aquí? —va estranyar-se—. Jo em pensava…

—Què pensaves?

—No sé. Una cosa…, no sé com dir-ho.

—Més pintoresca? —insinuà ell.

—Potser sí.

—Espera que siguem dalt. El desordre és pintoresc.

Avançaren cap a l’ascensor que algú devia haver acabat d’utilitzar, i que ara davallava silenciosament, obrint i tancant llumets vermells a mesura que travessava els replans.

Quan pujaven, ell va dir:

—Encara tens por?

—No n’he tingut mai.

—Naturalment. Sóc un bon xicot.

Ho va ser, sí. En arribar dalt va precedir-la dins del pis fosc, encengué el llum del vestíbul i obrí la porta de l’estudi. El primer que ella va veure fou el divan en un racó. Fins després no s’adonà del desordre a què ell havia al·ludit moments abans. Pertot arreu hi havia teles girades de cara als murs, muntanyes de llibres, pots amb regateres de pintura, pinzellades, lleixes damunt les quals s’arrengleraven capritxosament objectes d’aram, morters, figuretes… Una taula i tres cadires que vessaven de papers, una camisa plegada sobre un respatller, unes sabatilles a tocar del cavallet reclinat contra la paret lateral, sota un fris romànic clavat una mica tort.

—És prou pintoresc? —preguntà després de deixar-li-ho examinar tot a lloure.

—T’hi entens? —replicà ella.

Ell va riure i avançà cap a la cortina, acabà d’arrossegar-la cap als costats i la cambra recollí tota la lluminositat de la tarda, un raig de sol es disparà cap a una mena de xocolatera plena de verdet, s’escampà fins als racons més allunyats, desvetllant grans ventalls de pols.

—No cal pas que et pregunti si vius sol…

Però ell allargava les mans.

—Vine. —I tot seguit, repensant-se—: Espera.

Anà fins al divan, s’ajupí i, de sota, en va treure una estora gairebé nova, la dugué fins a mitja estança.

—Seu aquí.

—Per què?

Li va prendre el portamonedes que encara duia a les mans, el deixà als peus d’una cadira i repetí:

—Seu.

Ella es resistí.

—No puc seure, a terra, amb aquestes faldilles.

—Què tenen de dolent?

—Són massa estretes.

Ell va riure, però després se n’anà cap a la porteta que hi havia al costat del divan, va desaparèixer i tornà amb un tamboret de bany. El col·locà sobre l’estora.

—Seu —digué de nou.

Era molt baix i l’obligava a inclinar les cames, però ell les hi redreçà, subjectant-les pel tou. Aleshores va tocar-li la cara, la hi féu girar, fins que quedà en angle agut respecte al finestral. Després va moure el cap.

—No —digué—. Potser hauria de ser al matí. No pots venir, al matí?

—Em vols pintar?

—Sí. Aquella expressió. —Va quedar-se pensarós, la barbeta sobre el palmell del braç que reclinava sobre l’altre braç encreuat damunt del pit—. Però falta alguna cosa… A veure.

La va fer aixecar i la dugué cap al divan.

—Seu. Replega les cames sota teu.

L’obeí i ell va separar-se una mica.

—Inclina el cos cap a l’altra banda… Repenja’t contra el braç…

De nou es quedà mirant-la, meditabund, el cap inclinat. Mormolà:

—No… Ja sé com. Duus viso?

—Que si duc… —les paraules se li nuaren a la gargamella.

—Sí. Mira —va dir, i se li atansà—. Ho veig així: una noia que s’acaba de despertar i que quan anava a saltar del llit es queda pensarosa, sobtada per un record…, un record que no sap ben bé si és agradable o no. Comprens?

—No.

—Sí, dona. Té una expressió insegura, entre hostil i complaguda, una expressió que també es manifesta en l’actitud del cos, tensa i ensems abandonada.

—I què té a veure això amb el viso?

—Aniria més bé una camisa de dormir —confessà ell—. Una camiseta d’aquestes curtes, caiguda sobre la part alta de les cuixes… A veure, treu-te el vestit.

Se’l mirà amb la boca oberta, molt immòbil, però tot seguit desplegà les cames i s’incorporà al seu davant. Mirà de dominar-se, d’evitar una escena, i tan serenament com pogué va dir:

—No et serviria igual una model professional?

—No.

Només va ser un monosíl·lab, però tot d’una va adonar-se que sí, que ell parlava de bona fe per increïble que fos. Sentí que els músculs, tensos, se li afluixaven mentre mormolava:

—No ho entenc…

—T’ho he explicat. Mira… —tornà.

—Sí, sí —féu ella, i afegí—. Porto viso.

Va descordar-se els tres grossos botons del vestit, s’ajupí a recollir la punta de la faldilla amb els dits i, sense acabar de redreçar-se, se’l féu passar per damunt del cap. Quan va emergir, sacsejant la testa enrere per mor dels cabells, ell era a l’altra banda i traslladava el cavallet cap a mitja habitació. Ella deixà el vestit escampat sobre el divan i dòcilment, sense necessitat de cap altra indicació, va asseure’s com de primer, el cos reposat sobre un braç i les cames replegades.

Quan tornà prop seu, però, ell encara no estava satisfet.

—Les mitges —va dir.

I es quedà mirant-la, tranquil·lament, mentre ella se les treia sense protestar, amb tanta discreció com podia, una mica incòmoda i avergonyida i, gairebé sense confessar-s’ho, un xic humiliada que ell pogués observar-la amb aquell esguard distant, com inspirat, en el qual no hi havia rastre de desig.

Seguidament l’ajudà a trobar la posa que volia, li recollí el viso sobre les cuixes, li féu lliscar un tirant cap al braç. Quan se n’adonà, li estava descordant els sostenidors:

—S’ha de veure una mica de pit —féu.

Se’ls va treure com pogué, sense retirar el viso, sota el seu esguard que no l’havia abandonat i que l’observava críticament.

—Ara està més bé.

Però encara li féu baixar el tirant, fins que gairebé tota la sina dreta quedà exposada. Va passar-li la mà pels cabells, els hi desordenà, i ella alçà els ulls fins als seus.

—Així —digué ell—. L’expressió…!

Va córrer cap al cavallet, hi col·locà apressadament una tela blanca de les que hi havia apilades en un racó, gairebé darrere la cortina, disposà tubs i pinzells, arrossegà un pot amb el peu, però quan va haver acabat les seves maniobres deixà caure els braços, descoratjat.

—Ja has tornat a canviar… I la llum…

Mirà cap a la finestra, desplaçà encara el cavallet i va tornar a fitar-la.

—No trobo res, ara.

—Com? —s’admirà ella, sense entendre’l.

—Una cosa que et sorprengui, que t’amoïni una mica…, quan tens aquella expressió.

—T’asseguro que estic sorpresa i amoïnada.

I era veritat. Mai no s’havia trobat en una situació semblant, li era difícil de comprendre el seu capteniment, tan oposat a les seves habituds, la docilitat amb què obeïa aquell desconegut…

—No deu ser ben bé això, doncs.

Alçà el braç armat amb un carbonet, dibuixà ràpidament, amb gestos fàcils i enèrgics, un ull al seu damunt, l’altre sobre la tela, i ella continuà immòbil, recolzada contra el braç que se li adormia, però sense gosar dir res.

El raig de sol havia desaparegut, l’habitació es transformava, s’insinuaven tot d’ombres que abans no hi eren, però ell anà dibuixant durant cinc, deu minuts més, en silenci. Després deixà caure el carbonet sobre un plat que hi havia a la lleixa més propera.

—No es pot fer res més, ara.

—Em puc vestir, doncs?

—Sí.

S’incorporà, però en lloc de recollir la roba avançà fins a darrere la tela, on quedà defraudada, perquè el carbonet només havia esbossat la composició general; el rostre, en la mesura que podia distingir-se un rostre, era buit. Ell semblà no adonar-se del seu desencís, no féu cap explicació. Va preguntar:

—Pots venir, al matí?

—Em penso que sí.

—A les deu?

—Més aviat i tot.

—No, a les deu.

Hi anà, puntualment, i continuà acudint-hi tots els matins, dia darrere dia, mentre ell començava a turmentar-se perquè aquella expressió se li escapava, se’ls escapava a tots dos. Es passava l’estona fent i desfent, va recomençar una dotzena de vegades.

—Però deixa-la, de moment —li deia ella—. Només és la cara. Pinta el restant.

—No, és tot plegat. Quan tens aquella expressió tot canvia.

—La posició és la mateixa —argüia ella.

—Et sembla la mateixa, però hi ha una transformació subtil que es manifesta fugisserament i que no puc retenir. No sé què em passa.

Obcecat, va provar-ho tot, l’obligà a reclinar-se més, a ajeure’s amb el cap dreçat, a seure amb les cames penjant, a repenjar el cos sobre els dos braços projectats enrere… Acabà per renunciar al divan, la féu col·locar sobre l’estora, a terra, vestida, despullada. Ella s’hi plegà, compenetrada amb el seu projecte, gairebé tan turmentada com ell; potser per això s’allunyava cada cop més del que el noi volia, ho dificultava tot, com acabà per dir-li un matí, enrabiat, insultant. Van barallar-se, ella dreçada al seu davant sense més abillament que la camisola que havia acabat per dur a l’estudi, inconscient que mostrava les sines, que tenia totes les cuixes exposades. Va ser llavors, després…

El xicot es mou i ella atura el doll del pensament, observant-lo, els ulls clavats en la seva nuesa, en el sexe tibant que oscil·la una mica. Sent la respiració feixuga que sembla voler-se disparar en un ronc i es queda a mig camí, convertida en un esbufec profund i satisfet.

Acaba de tombar-se en un moviment de rotació, desplaça el braç esquerre cap a l’espai que deu suposar lliure, i aleshores hi ha com un gran silenci a despit de les remors que pugen del pati i de la queixa de la molla del divan que es perllonga. Continua amb els ulls clucs, però la mà s’obre del tot, palpa, i ella es frega contra seu amb tot el cos afalagat.

Tot d’una s’adona que la mira, però potser encara sense veure-la, perquè la veu pastosa mormola:

—Teresina…? —Ella se li abraça, entortolliga les cames en les seves, cremada per la duresa del sexe que li rellisca pel ventre. En Marià repeteix, més segur—: Teresina.

S’incorpora una mica, però tot seguit es torna a deixar caure contra seu, la rodeja amb els braços i la besa. Balanceja el cos per tal de muntar-la i ella instintivament obre les cames, acollidora i assedegada.

—Estimada… —diu.

—Sí…

Li lliga les cuixes per darrere, la immobilitza en la profunditat de la seva carn, i ell es replega una mica, li toca els pits, li besa els mugrons que sent adolorits i palpitants.

—M’agrada que em despertis així…

—I a mi despertar-t’hi.

Mai no s’havia sentit tan dona, va caldre que el conegués, que accedís a seguir-lo a l’estudi i que, quinze dies després, tingués lloc aquella escena violenta, quan ella va perdre estreps i tots dos van insultar-se. Perquè fins aleshores no hi havia hagut mai res, l’amor es veu que no era prou, o potser era que no hi havia amor. Ni per part d’ell ni per part d’ella. Si l’hagués estimada, en Daniel mai no hauria fet allò, no se li hauria imposat gairebé per la força. Perquè en el fons fou això: va obligar-la.

Era un diumenge, poc després de casar-se en Ramon, la parella encara era en viatge de noces, a Mallorca, on a la Maria sempre li havia fet il·lusió d’anar. A casa no hi havia ningú quan van arribar-hi a quarts de nou, la mare devia ser en algun pis del veïnat, com feia sovint per no trobar les tardes tan llargues. Els altres dies no li feia res, però els diumenges i les festes sempre li havien pesat una mica des que ells dos eren prou grans per a anar per les seves. Sovint tornava tard, xerrant perdia la noció de l’hora i era ella qui havia de començar a preparar el sopar.

En entrar al pis, digué:

—Em vaig a canviar.

Ell sempre es quedava una estona, tant si eren sols com si hi havia la mare i en Ramon, esperava que es posessin a taula i aleshores s’acomiadava. Va veure que s’asseia al menjador, a la cadira de costum, perquè ja havia pres les seves habituds, i que deixava un paquet de tabac al seu davant. Ella travessà fins al dormitori, ajustà la porta, sense tancar-la, perquè no tenia balda, només una clau que ara era a la banda de fora; empenyé el finestró que s’havia quedat badat, obrí l’armari i en va retirar el vestit que solia posar-se per casa. Va despullar-se a frec del mirall, que li retornava la seva imatge, tota ella una mica enervada, aquella tarda, al cine, s’havien besat més que de costum, encara tenia els llavis vermells, rebregats. Sentia una buidor estranya, com solia passar-li després d’aquella mena de sessions sense satisfacció, el cos li feia mal, com si hagués caminat molt, i la roba se li clavava a la pell entresuada. Per això va decidir de treure-se-la, canviar-se del tot. Obrí el calaix on guardava les peces interiors, es féu lliscar les calces cames avall i, enrotllant-les, se les passà pel ventre i per l’entrecuix com si fossin una tovallola.

Quan tornà a alçar els ulls cap al mirall, hi havia dues imatges: la seva, mig nua, i la d’en Daniel, aturat al pas de la porta. Però només hi va ser un moment, car tot seguit avançà. Ella ja es girava.

—Daniel! —el reptà.

—Què feies? —digué ell.

Aconseguí de rebutjar-lo, encreuà les mans sobre el pit, com per protegir-se, i, sense contestar la seva pregunta, pregà:

—Vés-te’n.

—A tu et sembla que me’n puc anar? —féu ell, amb una veu ronca que no semblava ben bé la seva.

—No havies d’haver entrat.

Continuava rebutjant-lo, mirava d’empènyer-lo cap a la porta que s’havia quedat oberta, mentre ell protestava:

—Ens hem de casar, Teresina, fa anys que festegem…

—Quan ens casem serà diferent.

—Per què? No t’adones del que has fet?

—No. Què he fet?

—M’has pres els millors anys de la teva vida.

Ella no ho entenia, no ho volia entendre, estava atabalada, encara servava les calces a la mà i va deixar-les caure.

—Vés-te’n, Daniel. M’he de vestir.

—A mi m’agrades així.

Va sentir les mans sobre la carn, nervioses i una mica humides, massa calentes perquè fossin agradables, els llavis que li premien la boca, i el rebutjà encara, cada cop més enquimerada.

—Que pot venir la mare, Daniel!

—No, la sentirem.

Maniobrava per tal d’empènyer-la cap al llit i ella havia de cedir una mica, tot i la seva voluntat que es negava, perquè ell era més fort.

—Vés-te’n, vés-te’n! No està bé… No vull.

—No és veritat.

Va adonar-se que relliscava sobre el matalàs, i cridà:

—La porta del pis!

Ell va redreçar-se, vermell i amb els ulls que se li escapaven de les conques, però quan va veure que fugia tornà a subjectar-la per la cintura, l’obligà a girar-se.

—Em tractes com un estrany —va queixar-se—. Sempre m’hi has tractat. No vols que et toqui, de vegades fins i tot sembla que et sàpiga greu que et besi…

—No…

—Sí. Et repugno, potser? O potser, després de tants any, creus que només vinc amb tu per aprofitar-me?

Deixà caure els braços, desanimat, rancorós.

—Ja sé que no —digué ella.

—Doncs?

—Ens sobrarà temps, Daniel —contestà mentre agafava bata per tal de cobrir-se.

Ell assenyalà amb un gest las, ferit:

—Te n’adones? Et sap greu que et vegi.

Es deixà caure sobre el llit, el somier del qual cedí una mica, perquè era vell, ja hi havia dormit la mare, de soltera.

—De vegades em sembla que no m’estimes.

—És clar que sí… Hauries d’estar content.

—Content? De què, si es pot saber?

—D’això… —féu ella vagament.

—Que siguis tan desconfiada, tan estranya…? —Es passà la mà pel front i, gairebé amb ira, afegí—: Veus que em consumeixo, per força te n’has d’adonar, però tu com si res, de pedra picada…

—Daniel…

Se li havia atansat, ara que les queixes substituïen l’agressivitat ja se sentia més segura, el perill havia passat; sabia que podia dominar-lo. Li fregà l’espatlla amb la mà.

—Deixa —féu ell.

—Hauries d’estar content —tornà ella— que vulgui que tot sigui tan net.

Però el xicot redreçà el cap, com si acabessin d’insultar-lo, i els ulls encara els tenia plens de rancúnia.

—Què té de net aquest cremar i cremar inútilment? És això el que és brut, Teresina, no dormir plegats quan en tenim ganes. Que potser no sents res, tu?

Ella no contestà, va retirar els dits que encara reposaven en la seva espatlla, i ell va agafar-la pel muscle, l’obligà a inclinar-se al seu damunt.

—Digues, no sents res?

Va afirmar amb el cap, però les paraules li sortiren remotes, escanyades, com si les digués algú altre:

—Sí, Daniel.

—Doncs?

Les mans van baixar fins a la cintura, la premé contra seu i ella volgué desenllaçar-se, però s’immobilitzà quan sentí que deia:

—T’estimes més que vagi amb altres dones…?

No va poder parlar, ho digué només amb el cap. Sentí que els ulls li espurnejaven quan cedí a la pressió que la feia caure al seu costat i els tancà per no veure res quan ell va inclinar-se al seu damunt i començà a mormolar tot de mots tendres que encara no li havia dit mai. Tenia la carn eixuta i el cor glaçat, però retrobà la veu per a dir, ben inútilment:

—No, Daniel, no, si et plau…

Ell va cloure-li la boca amb els llavis, gairebé l’ofegava, i allò va privar-la de xisclar quan ell li obrí les cuixes amb els genolls i li esquinçà la carn que es resistia. Per dins, anava dient-se: que no vingui la mare, que no vingui la mare…

Després ell la mirava des dels peus del llit, un noi despentinat i foraster amb el qual li semblava no tenir res de comú, i menys que res aquell acte que només ell havia consumat. Quan s’adonà que havia obert els ulls desvià l’esguard, ara com avergonyit. Només al cap d’un moment va allargar els dits i va tocar-la en una vaga moixaina que li provocà un moviment retràctil dels músculs.

—T’has de rentar, Teresina —digué.

Ella es va incorporar, obedient, se n’anà tentinejant cap a la cuina, on va omplir un pot d’aigua. Les llàgrimes li queien galtes avall mentre el líquid envermellia.

Quan tornà al dormitori, més recobrada, però encara adolorida, ell continuava assegut al llit, el vestit de nou ordenat, però intranquil, cohibit. Ella gairebé ni el mirà.

—Vés-te’n, que m’he de vestir —digué.

Aleshores se li atansà, va passar-li el braç per l’espatlla i, tímidament, acostà la cara a la seva.

—Ja sé que ha estat trist… —Ella no replicà, lluitava contra les llàgrimes que tornaven a amenaçar-la. Ell continuava fregant-li la cara—. Perdona, Teresina. No et pensis que volia que fos així…

—Tant és —digué ella, sordament.

—No, Teresina. Jo…

Obria i tancava la mà a la seva espatlla, nerviós i contrit.

—També ha estat culpa meva —digué.

—No, tu no volies…

—Però t’ho he deixat fer… Vés-te’n, ara.

Va obeir-la, ajustà la porta al seu darrere i ella va quedar-se un cop més davant del mirall, com moments abans, però totalment distinta, com si tot d’una hagués envellit. Se sentia estranyament desposseïda. Aclofà la cara entre les mans, dreta mateix, i ara sense plorar, però a la gargamella sentia un nus, una nosa que li pujava i baixava, com si tingués ganes de vomitar. Se li va resoldre en un sanglot sec, amarg i dens, oliós, i quan va mirar-se de nou els llavis li tremolaven, tota la cara se li estremia sota uns ulls profunds dels quals no podia separar l’esguard.

Devia restar així molta estona, o potser a ell el temps se li feia llarg, perquè va sobresaltar-se en sentir la seva veu a l’altra banda de la porta.

—Teresina, Teresina…

—Què?

—Què fas? No et trobes bé?

—Sí.

—Puc entrar?

—No, ja surto.

Tancà la porta de l’armari, per no veure’s més, i es va treure tota la roba que encara duia damunt, fins i tot les mitges, evitant de tocar-se la carn, que li feia fàstic.

Quan sortí al menjador, al cap de deu minuts, ja que havia estat lenta i les mans gairebé es negaven a obeir-la, la mare encara no havia tornat. Va passar de llarg, sense dir res, i s’adreçà a la cuina. Ell va seguir-la-hi.

—Teresina…

—Què?

—Mira’m.

Però ella continuava d’esquena, girada cap als fogons.

—Per què?

—Sé que he fet mal fet. —No replicà, i ell va esperar uns moments, empassant-se la saliva. Podia sentir com deglutia amb esforç—. Però fa massa anys que ens coneixem perquè puguis creure que sóc així.

—Ja t’he dit que també era culpa meva.

No ho entenia, és clar, i quan va girar-se per agafar la capsa de llumins de l’armari i encendre el fogó, va veure que movia els llavis i sacsejava el cap, com si discutís amb ell mateix. Aleshores la tocà al braç i repetí:

—Teresina… —Ella va esperar, sense rebutjar-lo, sense encoratjar-lo—. No voldria que això canviés res.

—No.

—Però ja ho ha canviat, oi?

—No ho sé…

—Jo t’estimo…

—Sí…

Era una mica penós, gairebé tant com ho havia estat l’escena del dormitori, i sentí una llàstima sobtada per tots dos que l’obligà a alçar l’altre braç, a fregar-li el costat del coll i una part de la galta amb la mà. A ell se li aclariren una mica els ulls, esperançat.

—I tu, Teresina? —féu, àvidament.

—Ja saps que sóc teva —replicà.

Però no era veritat, només que aleshores no ho sabia; no ho havia estat mai. No de la manera que era d’en Marià, ara arrelat dintre seu com una presència immensa que s’enduia tot el que era possible d’endur-se, perquè aquell vespre pretèrit a casa seva, un vespre que no finalitzà ni quan la mare va presentar-se i ell se n’anà, car ella va tancar-se al dormitori amb l’excusa que havia berenat i no tenia gana, ja no era un record, ni tan sols un pensament fugisser que vingués a turmentar-la, sinó quelcom que formava part del teixit de la seva vida i per tant incorporat al seu ésser, actual i alhora remot, sense necessitat d’evocar-ho, de reflexionar-hi, una experiència que, a la seva manera, també menava al moment present, car sense tot allò no hauria estat la mena de dona que era, no hauria pogut reaccionar com féu i ara, en aquests segons gloriosos, no se sentiria sadolla d’amor, desbordant d’una felicitat que anava més enllà de la satisfacció física que l’arrossegava cap a un origen impersonal i la xopava tota, fins a l’impalpable reducte on niava una defensa, ara esfondrada, que podia anomenar la seva intransferible intimitat.

Sent les paraules sense capir-ne el sentit, sap que ell diu el seu nom i hi afegeix uns mots que no volen dir res i ho volen dir tot, però no s’esforça per entendre’ls, aquest moment tan seu, més seu potser que qualsevol altre, és també un moment d’absències, l’instant precís de compartir la totalitat del seu ésser que ja no pot abraçar. I tot seguit hi ha un altre instant de quietud absoluta, quan tots dos reposen exteriorment mentre per dins els músculs tensos s’afluixen, els cors s’aquieten i el bleix de les respiracions retroba un ritme aproximadament normal.

—Teresina… —repeteix després ell.

La mira, una mica incorporat, li amoixa la cara amb uns dits ingràvids, li passa les mans pels cabells escampats sobre el coixí, i ella reacciona amb un impuls net que la duu a abraçar-lo estretament com de primer, però ja sense cobejances, i a mormolar ininterrompudament:

—Marià, Marià, Marià…

Tot seguit se’n separa, torna a sentir la necessitat de mirar-lo, de saturar-se visualment de la seva presència, com sempre que té lloc el miracle, i tots dos es troben asseguts l’un davant de l’altre, les cames replegades en una posició incòmoda. Ell avança la mà, li toca les sines tendrament, engrapant-les per sota, com si les sospesés.

—Que ets bella, Teresina —mormola.

—Sí?

Sent que els ulls li resplendeixen, no cal que ell li ho digui, tota la cambra sembla haver-se il·luminat, però no se sent coqueta, tot i la pregunta que ha fet, ni desitjosa de provocar l’afalac; el somrís llaminer no progressa, es queda aturat entre els llavis greus i entreoberts. S’inclina, el besa lleugerament, però la pressió de la seva boca creix, sent que els braços l’enllacen de nou, hi cedeix un segon abans de separar-se’n amb recança.

—Deixa’m passar, ara…

Salta del divan amb un moviment àgil que li fa tremolar les sines i corre sota l’esguard que la segueix. Des de la porta del bany, girada, li somriu encara abans de desaparèixer.

Cinc minuts després l’ha de cridar:

—Marià… Vols dur-me la roba?

La veu d’ell contesta:

—No.

Ella riu, tanca l’aixeta, s’incorpora cap al mirall del lavabo que l’encara amb unes dents blanques i un rostre gairebé infantil.

—No?

—Vull pintar-te —diu ell des de l’estudi.

—Altre cop?

—Sí. Però avui, nua.

Sent els dits dels peus que li peten mentre avança cap a la cambra de bany, i tot seguit el veu dreçar-se al llindar, encara sense vestir.

—Vull fer un nu després de l’amor.

—Quan se t’ha acudit?

—Ara. No havia d’haver deixat que et llevessis.

—Per què?

—Ara ja no és el mateix…

Es fiten, tots dos sobtats pel mateix pensament, una mirada curiosament clara, però còmplice, fins que ella diu amb la veu una mica trasmudada, mentre les sines li creixen per dins:

—Perquè no vols…

Ell mou el cap, abraçant-la amb l’esguard.

—Sí que vull.

S’inclina ràpidament, l’enllaça per les cames, per sota els braços i, gairebé corrent, se l’enduu de nou al divan. Al moment de deixar-la, pregunta:

—I tu?

—No ho veus?

Se li arrapa ben fort, com una estona abans, el fa caure contra seu i, sense abaixar els ulls, diu:

—Sempre que vulguis, Marià, sempre…

—Encara que només sigui per pintar un quadre?

—Sí.

Però després l’esguard s’enfosqueix una mica, desenllaça les mans que el subjectaven pel coll, les va deixant esmunyir per l’espatlla d’ell.

—I si passa alguna cosa?

—Què ha de passar? —Però hi cau immediatament i mormola més que no pregunta—: Un fill, potser?

—Sí.

Ell s’incorpora una mica i, l’esguard encara fit en el seu, s’humiteja llavi contra llavi.

—No hi havia pensat. —Té un somrís ingenu, estrany, un somrís que no li ha vist encara mai quan afegeix—: M’agradaria, fer-te un fill… Però no ara, és clar, per una pintura…

Ella es redreça amb un sol moviment, amb una violència apassionada, li agafa la mà mentre les galtes se li encenen.

—No m’ho havies dit mai.

—No.

Sembla una mica avergonyit, també, i ella riu:

—Marià!

El xicot es deixa caure al seu costat, ara contemplant les mans que continuen unides, però només un moment, car torna a clavar-li els ulls al damunt.

—T’has torbat.

—I tu també!

Amaga la cara contra el seu pit, va alçant-la de nou, li besa el coll, però aleshores la rebutja i amb una veu pastosa diu inesperadament:

—Odio pensar que el teu cos pot deformar-se, que… He dit una ximpleria, oblida-la.

—No! Però Marià, si això…

Ell la talla:

—Romanticismes! Tots els homes que volen una dona i totes les dones que volen un home tenen la mateixa idea.

—Els homes, no —protesta ella.

Es redreça més sobre les cames, fins que queda totalment agenollada contra seu, xiuxiueja:

—Me’l vols fer?

Ell s’alça, deixa lliscar l’esguard per la seva cara enrojolada.

—Vull pintar —diu, i s’allunya cap al cavallet.

—Marià!

Mai no ha estat tan conscient de la seva nuesa, els pits i el ventre mai no li han fet mal d’aquesta manera, ni ha conegut una confusió semblant en cap moment de la seva vida, però salta al seu darrere i insisteix:

—Digues… Vols?

Ell li mira llargament la superfície del cos, com si no l’hagués vista mai, com si examinés un animal.

—Ets una noia molt bonica, Teresina —diu a la fi—. I vull que continuïs sent-ho. Tu i jo no n’hem de fer res, d’un fill.

—Ho has dit…

—Es diuen moltes coses. També m’agradaria ser milionari. —Li prem una natja, li empresona el pit amb l’altra mà—. Això m’interessa més.

Ella li colpeja els nusos, tot d’una irada, duta per una ràbia que li esbandeix tota la confusió de moments abans.

—Ets odiós.

—Si tu ho dius…

Però ella ja ha comprès, no es deixarà enredar, l’expressió torna a asserenar-se-li.

—Et sap greu ser sincer, et dónes vergonya dels teus sentiments… Et creus que no ho sé…?

—Vergonya?

—Sí, sí, vergonya.

—Vergonyós i tímid —intenta de bromejar ell.

—No et pensis que m’enganyes.

—Jo, no. T’enganyes tu mateixa.

—Et penses que et desmereix, mostrar-te massa humà.

Però ell mou el cap, diu:

—Vols que això nostre sigui el gran amor… I no ho és. Ni cal. No tenim per què justificar res.

—Ja ho sé. De primer, quan vaig cedir amb tu, no t’estimava.

—Ni ara. Ens agrada dormir plegats, ens avenim, però res més. Un dia ens separarem com vam trobar-nos.

—I quan dius que m’estimes, què? És mentida?

—T’estimo com s’estimen les coses agradables i boniques que ens donen satisfacció. I tu me’n dónes moltes.

—Aquestes te les pot donar tothom…, qualsevol dona.

—Qualsevol, no. Amb tu dóna bo només de veure com et poses…

El rostre se li emporpra com si l’hagués insultada, però no es vol deixar desmuntar, sap que ho fa a posta.

—No t’escau, de fer el cínic —li contesta—. No ho ets, tu, així.

—Com sóc, doncs?

—Te’n recordes d’aquell dia que em vas preguntar si tenia por?

—Sí, i en tenies, ara ja ho pots dir —somriu ell.

—I tu en tens ara. Saps que ens estimem i et turmentes…

—Per què? Perquè ets una dona casada?

—No. Perquè no havies previst que seria així, tan seriós.

—Mira, tu ets una bona nena, però ja comprenc que ho has de racionalitzar…

—No sé què vol dir, això.

—Busques una manera de tranquil·litzar-te la consciència. I així i tot, de vegades et deus tractar de perduda i et deus penedir…

—No em penedeixo de res —l’interromp ella—. Tornaria a començar tantes vegades com fos.

—Potser sí. Però això no demostra res. En tot cas, únicament que també el cos té les seves necessitats. Un orgasme de tant en tant, va bé.

No contesta. Clou els llavis per barrar el pas a les paraules, fa mitja volta i s’adreça on ha deixat la roba interior, la recull i se’n va cap a la cambra de bany, decidida, però sense pressa. Ell, que no deu haver fet cap moviment, espera fins que és prop de la porta.

—On vas, ara?

I ella, amb tota naturalitat:

—A vestir-me.

—Per què?

—No deus pas voler que surti despullada.

—T’he de pintar.

—Què, has de pintar? —pregunta, entregirada. I amb intenció—: Nu després de l’amor, has dit?

Ell pica de peus a terra, sense massa força, perquè va descalç, exclama:

—Aquesta noia és estúpida!

—Si ho fos, em quedaria i prosseguiríem.

I empeny la porta. Però ell ja s’ha posat en marxa, travessa l’estudi precipitadament, l’engrapa per les espatlles i la fa tombar.

—Escolta…

—Em faràs un blau.

—Et faré els que sigui. No t’has de despullar davant de ningú més.

Ella el desafia:

—I tu què saps?

—Teresina…

—Deixa’m vestir.

—M’agrades més així.

—Mira que bonic!

Ell alça els braços, els deixa caure, exasperat.

—No hi ha manera d’entendre aquestes dones!

—De primer t’has d’entendre tu.

—M’entenc molt bé, perquè ho sàpigues!

—I jo també. Deixa’m passar.

—És clar, la senyora s’ha enfadat!

—Digues que no em vull enfadar. No hi tinc cap dret, tampoc. No em dónes el que vinc a buscar, un orgasme? És ben senzill…

No acaba, perquè ell li ha tallat la paraula amb la seva bufetada.

—Ja n’hi ha prou!

—Tu ho has dit —s’obstina ella—. Un orgasme de tant en tant va bé. No puc repetir les teves paraules?

—No. És indecent.

—Ho sóc jo. Si no ho fos… —la veu se li trenca.

—Està bé! —crida ell.

Gamba cambra enllà, enfurit, una mica grotesc en la seva nuesa, i ella mig somriu entre les llàgrimes que li espurnegen.

—Està bé —repeteix.

Pega cop al cavallet, que cau per terra, arrossegant la tela, es gira i tanca els punys, gairebé amenaçador.

—T’estimo, sí, t’estimo! I m’agradaria fer-te un fill…! Però què en trec, de dir-t’ho? —Es passa la mà per la cara, amoïnat—. Sí, més val que te’n vagis.

—No —fa ella.

—No veus que ho dic per tu?

Avancen tots dos, es troben a mitja cambra, i ella se li arrapa.

—Jo també t’estimo, Marià; t’estimo molt.

—Més valdria que no. Voldria que fossis una perduda, que m’enganyessis…

Ella riu:

—Boig, més que boig!

—Però no —prossegueix ell—, calia que fossis una bona noia, fidel i enamorada, una fleuma que posa els ulls en blanc cada cop que la miro…

—Sí, Marià.

—I jo, un idiota! Com si no n’hi hagués d’altres, de noies ben fetes… No sé què hi devia veure, en tu!

—Doncs això, que t’estimo.

Ell sembla indignat:

—Repeteix-ho, dona!

—Sí, t’estimo, t’estimo…

—Ah! No saps dir res més?

—No.

Es troben abraçats, galta contra galta, i tot seguit els llavis s’uneixen, ell li refrega les mans per l’esquena, la prem com si tingués por que no li fugís, i ella s’abandona sota la fiblada de la seva virilitat que li creix arran de sexe. Li acaricia el coll amb uns dits lents, mandrosos i alhora enervats. No els calen paraules, ha passat el moment de parlar, ara cal que s’encarin amb aquella urgència fonamental que els empeny lluny d’ells mateixos i, ensems, els centra en una mena de plenitud on són sempre vius i sensibles per primera vegada.

Els mots no tornen fins després, quan la llum de la cortina que en Marià ha fet córrer els sorprèn al costat del divan, on ell fuma una cigarreta tot vestint-se mentre ella ordena la roba del llit. O no tornen fins al cap d’uns minuts, quan ell, provocat per la seva posició, li dóna un copet a les natges.

—Tu, que fas mal!

Se somriuen, i ell diu:

—Ara em beuria una bona tassa de cafè.

—És veritat, no has esmorzat!

—Ja saps que gairebé mai no esmorzo res sòlid.

—Te’n faré —decideix ella.

—Si en queda.

—Abans-d’ahir en tenies un pot gairebé ple.

—Encara hi és, doncs.

—Ara hi vaig.

Acaba d’ordenar el divan i s’adreça a l’altra porteta, al costat mateix de la del bany, on hi ha una minúscula cuina, amb el seu fogó i la pica gairebé de joguina. Mentre s’escalfa l’aigua renta dos plats, un got i una tassa bruts abandonats sobre la lleixa, desa una ampolla de vi, frega el marbre on es veuen tot de taques de rovell d’ou. Els rajols també són molt bruts, hi ha petjades de sabates humides, i per això torna cap a l’estudi i diu:

—Potser que et netegi el terra.

Ell, que redreçava el cavallet caigut, s’hi nega:

—No, deixa.

—Serà un moment.

—Deixa, et dic. No ets la criada.

Es resigna, sap que no li agrada que insisteixi en aquestes coses, i s’atansa de nou al fogó, on l’aigua ja bull. Prepara el cafè, veu un pot de llet en un racó i crida:

—Hi vols una mica de llet?

—Bé, posa.

Ho barreja tot, ho tasta, agafa un plat petit i ho porta cap a l’estudi. Ara ell ja s’ha posat la bata que sol dur quan treballa, una bata blava que li arriba fins al genoll, plena de taques de tots colors.

—Vols pintar?

—Sí, una estona.

—Me’n vaig, doncs?

—No. M’agrada veure’t aquí.

—On t’ho deixo, això?

—Espera…

Retira els objectes de la lleixa més propera, els acumula cap a un extrem.

—Deixa-ho aquí.

Ella passa cap a darrere el cavallet, però aleshores s’atura, obre uns ulls sorpresos.

—Què és?

S’ha oblidat del que duu a les mans, inclina el plat i ell es precipita.

—Vessaràs el cafè!

L’hi pren, beu un glop, i ella repeteix:

—Què és?

—Op art —contesta simplement el xicot.

—Pop art? Jo em pensava…

—No, no! Op, no pop. Vol dir òptic. Art òptic.

Ella passeja l’esguard de la tela al xicot, del xicot a la tela.

—Però el que feies és molt diferent. Des de quan…

—Vaig començar-ho ahir. En Ribalta, el de les Galeries, m’ho va encarregar. En vol dos, els hi va demanar un client. No t’ho havia dit?

—No. —Assenyala amb un dit insegur—. És un moviment nou, potser?

Arronsa les espatlles, torna a beure una mica de cafè, travessa cap a una cadira on hi ha un paquet de cigarretes al costat del vestit d’ella que de primer ha enretirat del cavallet, n’encén una altra.

—Què vols que et digui? Ja fa anys que ho va començar un americà, Josef Albers, un home que ara té més de setanta anys. A París també hi ha un grup capitanejat per Vasarely.

—No n’havia sentit parlar mai.

—Ja ho suposo.

—I què es proposen?

—Una mena de catalogació d’efectes visuals, o de les respostes possibles de l’ull a les formes i colors.

Ella continua mirant la tela, on tot de línies sinuoses simulen diferents nivells de profunditat.

—I li vas dir que sí…

—A en Ribalta? És clar.

—Però aquesta no és la teva pintura. Per què no l’encarregava a un abstracte?

—No ho sé. No li ho vaig preguntar.

—Jo no ho hauria volgut fer. La teva manera… Vols dir que t’ajuden, aquests experiments?

Ell deixa la tassa, la mira gairebé encuriosit.

—En què, m’han d’ajudar?

—Per això ho dic.

—Encara no t’has adonat que sóc una mena de manobre, que no sóc ni seré mai ningú?

Ho ha dit sense violència, amb una dolcesa resignada que fa mal, i ella protesta immediatament, ferida per ell.

—No és veritat! El mateix senyor Ribalta, aquell dia que vam comprar les dues teles, ens va dir que valies molt…

—És clar, què havia de dir, ell? L’únic que volia era vendre.

—I les crítiques…

—Que les vas llegir, potser?

I riu, ara gairebé amb ferotgia.

—Una.

—I què?

—Deia que prometies.

—Sempre es diu, això; fins que comences a fer-te enemics no proven de descoratjar-te. I quan te’ls fas és precisament perquè vals. Sóc un mediocre, Teresina, cal resignar-s’hi…

—No és veritat, no és veritat! —diu ella apassionadament.

—Vols dir que no voldries que ho fos. Jo tampoc. Però no n’hi ha prou amb tenir vocació.

—A mi tot el teu m’agrada.

—Fa bonic i prou. I, en art, fer bonic…

Es precipita cap a la paret, comença a tombar teles, les ordena matusserament l’una al costat de l’altra.

—Mira, mira! Fotografies, cromos… Tot mort i enterrat abans de néixer… Apa, digues, on és aquella pinzellada genial que et fa venir salivera? On és?

Ella s’agafa una mà amb l’altra, gairebé angoixada.

—No ho sé, no hi entenc, jo…

—Ara ho has dit, no hi entens. Jo sí, per desgràcia. Hi entenc i no em serveix de res. Només per adonar-me que sóc un de tants, de la barreja… Que et pensaves que era un Velázquez, un Rembrandt, un Picasso? —Clava puntada de peu a la tela que té més a prop, la fa volar cap a un racó—. Apa, fora!

—No, Marià!

Se li arrapa, vol immobilitzar-lo, però ell encara té temps d’esbotzar una altra tela. Riu amargament:

—Tens por que em quedi sense obres mestres, oi?

—Si no ho són, ho seran. Les faràs.

Ell s’aquieta, sembla tranquil·litzar-se, li dóna uns copets al braç.

—Molt bé, les faré. Mira que pots ser ingènua!

—Força content que estaves d’aquell primer retrat que em vas fer…

—Potser sí. De vegades em deixo dur per la il·lusió… És difícil ser sempre sincer.

—No ho eres, aleshores?

—Sí, en aquell moment em semblava… Deixem-ho. No me’n facis parlar més. No en vull parlar! —Es desenllaça, avança cap al cavallet—. Si et feies la idea de passar a la posteritat com l’amant d’un gran pintor, més val que et vagis desenganyant. D’obres mestres només n’he fet una, i ningú no ho sabrà mai, ni la repetiré…

—Quina?

—Tu.

—Jo?

—Sí. Ja saps què vull dir. I això només demostra que potser sóc un bon amant, però la pintura és una altra cosa. —Agafa un pinzell fi, apunta a la tela del cavallet—. Una altra cosa.

Ella calla, s’ha col·locat darrere seu, l’observa mentre fa saltar un cuc blanc i un cuc negre sobre la paleta, els barreja.

—Convençuda?

—No. No puc discutir-ho, perquè no tinc paraules, però sé que no és veritat, ho sé del cert. Un dia t’ho recordaré. D’aquí a un any, d’aquí a deu anys…

Ell cloqueja, però és una rialla fingida.

—D’aquí a un any… Qui sap on seràs, d’aquí a un any! —Aplica el pinzell a la tela i, començant per dalt, dibuixa una ratlla sinuosa al costat de les altres, la perllonga d’un sol tret, amb la mà segura. Només en arribar a baix, sense girar-se, diu—: Oi? —Tampoc no es gira quan ella no li contesta; espera uns segons i pregunta—: No has rebut res, encara?

—No.

—Se’n deu haver anat molt lluny.

—No ho sé.

—O potser no escriurà.

—Sí. Va dir que sí.

Inicia una altra ratlla, i ella observa la galta que sembla haver crescut, perquè de vegades té el costum, quan treballa, de doblegar la llengua dins la boca. Fins al cap d’una estona no afegeix:

—Un individu com el teu marit sí que no l’entenc.

—N’hi ha molts.

Es desplaça cap a la finestra, on mira breument el paisatge de patis i galeries.

—I tampoc no t’entenc a tu. Dues persones tan diferents… No ho veies, com era?

—No ho era, de primer.

—Ho havia de ser. La gent no canvien tant com ens pensem. Van desenvolupant qualitats i defectes, però en principi ja els tenien.

—Potser sí. No ho sabia, jo.

—Et molesta, parlar-ne?

—No. —Es recolza a tocar de la cortina, el braç estès sobre l’ampit—. Ja vaig dir-te que era una criatura. Tu no pots saber com és d’afalagador per una noieta de catorze anys que un xicot…

—Però després en vas tenir divuit, vint, vint-i-dos…

—El mal ja estava fet.

—Quin mal? No deu pas ser obligatori casar-se amb el primer amor.

—No… —Torna a esguardar cap al pati mentre ell abandona un moment la tela i acaba de beure’s el cafè amb llet. No li cal mirar-lo per saber que li té la vista clavada al damunt—. Em penso que m’acontentava amb molt poca cosa, aleshores. No solament quan tenia catorze o quinze anys, sinó després.

—Resignar-te, vols dir.

—No, no resignar-me. Acontentar-me. I no ho dic perquè ell fos insignificant. Mai no ho ha estat. És ben plantat, gairebé tan alt com tu… Un home corrent.

—No tan corrent, si ha fet el que ha fet.

—No sé… La culpa potser és d’aquesta manera que tots tenim de viure, avui. No tothom pot ser com tu, la majoria són influïbles. T’hauria de contar moltes coses perquè ho entenguessis, i així i tot… Jo mateixa no ho veig ben clar. Hi ha nois que a casa seva els han malavesat, han vist que els seus pares no tenien gaires escrúpols i fins els atiaven a triomfar… D’altres han patit misèria, s’han hagut de privar de tot i després es volen rescabalar. Però ell no. Ni una cosa ni l’altra. Més misèria he passat jo, que si vaig voler estudiar una mica m’ho vaig haver de pagar treballant. La mare feia feines, rentava, planxava, i al vespre encara cosia colls de camisa fins a les tantes… Mai no ens havia sobrat un duro. A ell, en canvi, mai no va faltar-li res, va poder estudiar el peritatge sense presses, hauria pogut continuar si hagués volgut…

—Què és, el seu pare?

—Comptable. No nedaven en l’abundor, però es defensaven, ell sempre ha estat un home molt treballador i la sogra, cal dir-ho, és una bona administradora, massa i tot, perquè de vegades tenia mesquineses que no li estaven bé… És clar que ell de diners a la butxaca mai no en duia gaires, en part perquè a casa seva no creien que això fos bo per un jove. En sofria una mica, sí. Vull dir, quan va començar a venir amb mi, li hauria agradat de portar-me als cines d’estrena, al teatre, i no sempre podia. Jo ja li deia que a mi no em feia res, que no anava pas amb ell per allò, que fins i tot m’estimava més passejar. I després de casats, mai no he demanat res que no pogués ser, només el pis, perquè ja estava cansada de la sogra, i ella de mi… Ell també devia tenir una mica de desengany. Si de joveneta no m’havia resignat a fer de dependenta d’una bacallaneria…

Ell immobilitza el pinzell, es treu la cigarreta que li penja de la comissura dels llavis.

—Mai no m’ho havies dit, això!

—Si. Al carrer de casa seva, a la botiga d’una dona que vivia i encara viu a l’escala dels seus pares. La mare, que feia feines en una casa del veïnat, al carrer de Siracusa, hi va anar a comprar per la mestressa i va sentir que la senyora Filomena parlava amb una altra parroquiana que volia llogar una noieta, li preguntava si coneixia algú fiat… La mare hi va intervenir, li parlà de mi, i com que ella, la senyora Filomena, ja la coneixia una mica i sabia on treballava, li va dir que ho podien provar.

—M’hauria agradat de veure’t!

Ella somriu amb un deix trist, melangiós, abandona la finestra i es desplaça cap a l’altre costat d’estudi, més enllà del cavallet.

—Pots comptar…! A mi no m’agradava, potser perquè ja tenia les meves idees, volia treballar en un despatx; a col·legi la mestressa m’havia dit que era una llàstima que no continués, que no em donessin una mica d’estudis, tenia el cap clar, les coses m’entraven fàcilment, sempre era de les primeres de classe… En Ramon, que ja saps que és una mica més gran, m’atiava, deia que no li agradaria de veure’m treballar en una fàbrica, que era on de primer ens pensàvem que acabaria en deixar l’escola. La mare, quan em va sortir aquell lloc de dependenta, ja va donar~se per satisfeta, li semblava la gran cosa, però no va oposar-se que anés a l’acadèmia, encara que allò fos un retall en els nostres ingressos. Estàvem ja tan acostumats a passar amb no res…! Ja sé que tot això, aquestes ganes d’estudiar i col·locar-me de mecanògrafa, podia passar per ambició en una noia de família tan humil, i potser jo mateixa aleshores em creia que sí, que era ambiciosa. No ho és tot aquell que procura sortir de la seva classe? Però era una ambició molt limitada, del contrari hauria pensat en altres coses, a treballar al cine, per exemple, com tantes noies, com moltes companyes meves que ja llavors, jovenetes com érem, vivien enlluernades. És que jo no he volgut mai riquesa ni res que sortís del corrent, només volia escapar de la misèria que havia vist, i hauria estat estúpid que no ho hagués provat si podia, encara que fos fent un sacrifici. És a dir, estúpid… Potser hauria valgut més… —Però immediatament rectificà—: No, no, tot hauria anat igual.

—Tu et deus entendre, suposo —li diu ell—, però jo, no.

—Pensava que sense tot això no l’hauria conegut mai, en Daniel. Però no és veritat. El vaig conèixer treballant a la bacallaneria. Tant era que estudiés com que no estudiés. Si hagués continuat fent de dependenta, també m’hi deuria haver casat.

—Potser a casa seva no els hauria vingut tan bé i l’haurien fet renyir.

Ella branda el cap, torna a creuar en direcció a la finestra.

—No, no s’hauria deixat influir, en això. Potser fins i tot li hauria agradat de demostrar-los com era d’independent. Que no els hauria vingut tan bé, ja ho sé. És a dir, a la sogra, perquè el seu pare no té cap mania de classe o, si la té, és més aviat contra els burgesos… No sé si s’acaba d’adonar que en el fons ell també n’és un, o gairebé. Quan els va parlar de mi es veu que l’únic que va dir és que confiava que fos una noia honesta i com cal, que el restant no tenia cap importància. La sogra va reaccionar d’una altra manera, això sí. No tenia res contra meu, no em coneixia com no fos de veure’m a la botiga, la humilitat de la meva família tampoc no l’esfereïa, en principi… Però li va fer tot de reflexions, ell i jo ens havíem criat en ambients molt diferents, no teníem la mateixa mena de formació i això, encara que aleshores no ens n’adonéssim, podia distanciar-nos el dia de demà. Ell, per la seva professió, es veuria obligat a alternar amb determinada gent, i jo potser no m’hi sentiria bé, el faria quedar malament, hi ha coses que costa de superar…, tot amb molta mà esquerra, saps? Sense dir mal de mi, sense oposar-se a les nostres relacions… És clar que si es pensava que era una pobra desgraciada després va haver de rectificar, el primer dia ja va reconèixer, com va contar-me l’endemà en Daniel, que tenia «conducta», com deia ella, i que semblava una noia eixerida. Però fins molt de temps després no em va confessar que també li havia dit: «Tu podries fer un casament millor, si volies». O potser no li ho va dir amb aquestes paraules, li ho devia donar a entendre, perquè no li agrada ser tan directa, ja t’he dit que quan vol té mà esquerra… —S’interromp, el mira—. No sé per què t’ho conto, tot això. És avorrit, oi?

—No m’avorreixes mai, tu.

—Però no pot interessar-te. És tot tan allunyat de les teves preocupacions, de la teva manera de viure…

—No hi fa res, al contrari. El que trobo estrany és que et contés tot això, al cap i a la fi, si havíeu d’anar a viure amb ells, i encara que no hagués estat així, aquesta diguem-ne desconfiança de la sogra no et podia pas predisposar gaire favorablement.

—Aleshores era molt sincer amb mi, en Daniel. Potser per això em pensava que m’estimava més que no m’estimava realment. I tampoc no li hauria servit de res callar, prou que ho hauria vist tot després, en casar-nos.

—Així i tot, ho trobo ingenu.

—Ja ho és, també. O ho era. És tantes coses, un home! Tots, som moltes coses. Potser per això resulta tan difícil entendre’ns, conviure, perquè sempre ens busquem allí on no som, ens mal interpretem. En aquests catorze anys llargs que fa que conec en Daniel, he conegut en realitat tres o quatre homes diferents… Sempre hi he pensat molt, en nosaltres. O si més no des de determinat moment, quan va semblar-me que començava a canviar. I, darrerament, hi he pensat sense cap mena de passió. Però que et creus que això me’l fa més clar? No. Segons tu, és l’ambient que ens fa ser com som, però tots aquests Daniels en què ell s’ha anat transformant no sols tenen la mateixa formació, sinó que sempre han viscut en un ambient semblant. Hi ha hagut males influències, ja ho sé, amics i coneguts, un dia vaig parlar-te d’aquell Fernàndez…

—Sí, ja ho recordo.

—Però al costat d’aquestes influències desfavorables, n’hi ha d’haver hagut d’altres de bones, hi són, jo mateixa em penso haver-ho estat sempre, i el seu pare, com et dic. Per què doncs en un moment donat han de pesar més les unes que les altres?

—En això es manifesta el caràcter —diu ell esclafant la punta de la cigarreta contra el platet on hi ha la tassa buida del cafè—. El deu tenir dèbil.

—No… I tampoc no explicaria res. Potser és el contrari del que tu dius, i la formació i l’ambient no ho són tot, o gairebé tot. O, si ho són, potser no és com ens pensem.

—Ja t’entenc. Vols dir que ho són en el sentit que reacciones contra. Contra allò que són els teus, contra allò que t’han ensenyat, contra allò que volen que siguis els qui et volten…

—Sí. Cada dia m’inclino més…

—Però quan passa això —la interromp ell— és que en algun lloc o altre hi ha una falla. Imaginem per exemple un ambient hipòcrita…

—No ho era, el de casa seva! Hi ha gent que prediquen una cosa i en fan una altra, sí, però el pare d’en Daniel sempre ha estat conseqüent. Per tot el que sé, sempre ha tingut les mateixes idees i ha viscut d’acord amb elles. En Daniel podria haver-se desmoralitzat si hagués vist que en acabar-se la guerra el seu pare canviava de pensar; s’hauria adonat que era un oportunista. I ha estat tot al contrari, més aviat s’ha perjudicat.

—En quin sentit?

—No amaga com és. Una vegada, per exemple, volien fer-lo enllaç sindical… Però s’hi va negar, va dir que ell continuava sent el mateix que havia presidit el comitè que s’emparà de l’empresa l’any trenta-sis.

—Cony, aquest sí que és ferm! —exclamà el xicot.

—Sí.

—I no va passar-li res?

—No, allí ja el coneix tothom. Si es fiqués en política suposo que seria una altra cosa.

—I què és, això, si no política?

—Ja m’entens. No conspira, no forma part de cap partit clandestí…

—A tu t’ho diria!

—No, ja ho sé. Però no oblidis que he viscut a casa seva i que hi ha coses que no poden amagar-se als familiars, anades i vingudes, cops de telèfon, visites, què sé jo! I ella, la sogra, tampoc no li ho consentiria, és més aviat poruga.

—Com gairebé totes les dones. Tu li ho hauries deixat fer, al teu marit?

—Em penso que sí. Trobo que quan un pensa una cosa, l’ha de defensar. El mal és que en Daniel en definitiva no pensava, no pensa res.

—No se t’ha acudit mai que pot haver-lo desorientat el contrast, o la contradicció, entre l’ambient de casa seva i el de fora? Això podria explicar, potser, la seva actitud.

—Sí, hi he pensat. Ja et dic que fa temps que hi dono voltes. Suposo que per un noi, i per una noia també, és clar, ha de ser molt dur això de veure que la seva família és diferent de les altres, que els seus pares tenen unes idees que ja no té ningú, o que ningú no manifesta, per por, per conformisme, pel que sigui. Això potser no hauria passat si el sogre no hagués quedat una mica aïllat en acabar-se la guerra. Gairebé tots aquells que havien col·laborat amb ell van anar-se’n, els van empresonar o van morir al front. D’altres han canviat de camisa, de vegades ho contava. Va tenir molts desenganys, i això el devia fer replegar una mica en ell mateix. Em fa l’efecte que a en Daniel aquesta actitud podia semblar-li una anomalia. I, al seu germà, segur que li ho semblava, és un xicot que creu que s’ha de viure al dia, que entossudir-se en posicions heroiques i sense sortida és anquilosar-se. També això podia influir-hi una mica, i no perquè sentís cap respecte especial pel seu germà, però ja veuràs, és el més gran, i això sempre compta. Quan jo vaig entrar a la casa ell ja era casat, com la Neus, de manera que no vaig tenir ocasió d’assistir a discussions i desavinences, però sé que n’hi havia, que n’hi van haver quan vivien tots plegats; en Francesc era partidari de la moral dels més forts, com va dir-me un cop el mateix Daniel… Té una actitud més aviat aristocràtica, saps? És d’aquells que pensen que la humanitat no pot igualar-se per dalt i que, per tant, els millors, o sia els més forts, han d’imposar el seu criteri als més febles, que, deixats a la seva iniciativa, acabarien per destruir la societat. No és que a mi m’ho hagi dit mai, tot això, mai no hem tingut converses d’aquesta mena, i ben poques de les altres, si ho anem a veure, però ho sé per les explicacions de tots plegats… En Daniel potser va deixar-se impressionar perquè ell de seguida es va guanyar bé la vida. Si hagués estat un fracassat no li n’hauria fet cas. Com que no ho era i existia una mica de rivalitat entre ells dos, en Daniel només tenia la dèria de superar-lo, i no podia fer-ho sense deixar moltes coses pel camí. Més que en Francesc, fins a cert punt, perquè ell no ha causat dany a ningú i el meu marit sí. No vull dir que el seu germà sigui més escrupolós, no ho sé, però sí que ha estat més prudent i la prudència, de vegades, ja és un principi d’honestedat.

—Potser és honest perquè no ha tingut ocasió de deixar de ser-ho. El teu marit probablement continuaria treballant normalment si no hagués tingut aquella oportunitat, la venda d’aquella torre de la costa que em vas contar. En el fons, tot va començar aleshores, pel que comprenc.

Ella fa uns passos cap a l’esquerra, on hi ha una cadira de la qual treu una paleta i unes quantes revistes que deixa a terra; s’asseu.

—En cert sentit, sí. Si ningú no li hagués donat corda per penjar-se, és natural que no s’hauria pogut penjar. Però la seva…, la seva disposició ja existia d’abans. D’això parlem, oi?

—Sí, ja sé.

Ella encreua una cama sobre l’altra, aplana una mà sobre la cuixa, la deixa relliscar fins a la vora del viso.

—T’hauria de molestar, que parli de tot això.

Ell mou les espatlles.

—Potser em molesta, però comprenc que ho has de fer. Potser fins i tot vull que ho facis, és l’única manera que tens de desfer-te d’aquesta obsessió…

—No és cap obsessió. És natural que em preocupi. És el meu marit, hi estic lligada tant si vull com si no vull, encara que avui ja no sigui res per a mi i ho hagi corromput tot… —Centra la vista, la mà se li immobilitza totalment—. O potser ho hem corromput tots dos. Vull ser raonable i reconèixer que tampoc jo no devia ser com ell volia, com esperava…

Ell alça la mà armada amb el pinzell, la fa callar amb el gest.

—Un moment… Ara parles d’una altra cosa. Encara que no hagués passat res de tot això, encara que tu haguessis estat com ell volia i ell com volies tu, amb el temps tot s’hauria acabat per corrompre. No ho veus, que el pitjor mal és la vida en comú?

—Ho dius perquè tu no creus en la família, no creus en res…

—En res, sí; en la família, no.

—Si no hi ha això, doncs, què hi ha? Una societat feta de parelles com tu i jo, que es veuen d’amagat o gairebé d’amagat?

—Saber que hi ha un problema no implica solucionar-lo, només tenir present que cal posar-hi remei. A tu et sembla que la gent estan veritablement fets per viure junts, i viure-hi les vint-i-quatre hores del dia com aquell qui diu. Però l’experiència demostra el contrari. La convivència massa seguida, obligada, ho va destruint tot, l’amor, els bons sentiments, la tolerància… Com s’explicaria, si no, que tantes parelles que s’han casat profundament enamorades amb el temps acabin per relacionar-se només a base d’hostilitat?

—Es defrauden. No es coneixien prou bé.

—Això, es defrauden. Tots ens defraudem més o menys quan acabem per conèixer-nos bé, i podem tolerar-ho, podem suportar-ho quan la nostra relació no és ni obligada ni ininterrompuda. Els defectes d’alguns coneguts fins i tot poden fer-nos gràcia. En el nostre marit o en la nostra muller, no els suportaríem.

—I de qui és la culpa, segons tu?

—De ningú, o de tots plegats. Som així. Potser caldria canviar l’home, i això deu ser difícil. Ara com ara, i sent com som, la vida d’una parella no pot tenir mai un final feliç.

—I pensant això goses estimar-me? Som una parella, també…

—No estem casats.

—I això garanteix alguna cosa?

—No, no garanteix res. Sigui com sigui, tampoc el nostre final no serà feliç. Però no es tracta de gosar estimar-te, sinó que no ho he pogut evitar… Nosaltres només tenim l’avantatge que som lliures.

—Lliures de què? De separar-nos?

—Sí, si un dia en tenim prou. I en tindrem prou, tots dos alhora o separadament, perquè en general un s’avança a l’altre.

Ha deixat el pinzell i s’ha mogut cap a la noia que continua asseguda amb una cama sobre l’altra, s’atura al seu davant, s’inclina al seu damunt.

—Mira, ara ens sembla que mai no ens cansarem, em sento trasbalsat cada vegada que et toco, i no puc veure’t sense que les mans se m’escapin cap a tu… —Les allarga, les esmuny sota el viso, que arregussa, i l’acaricia cuixes amunt, fins a l’inici de les calces, que queden al descobert—. I a tu et passa el mateix, no pots suportar el contacte de la meva mà sense torbar-te… Fixa’t, ara mateix has desencreuat les cames, les obres. Ni t’adones que ho fas, oi?

Ella repenja el cap contra el seu, mormola:

—No.

—Però un dia ja no serà així. Tu et tancaràs al meu desig o jo ja no em dreçaré al teu. Un de nosaltres en tindrà prou, i l’altre no s’hi conformarà. —Retira les mans, lentament de primer, més de pressa seguidament, es redreça—. Això és un final. I n’hi ha d’altres. Nosaltres només podrem usar el desig, perquè no som casats ni vivim junts, però quan s’hi viu, s’usen altres coses…

—Potser perquè hi ha moltes altres coses —diu ella en veu baixa.

—Potser sí. També hi ha més coses entre nosaltres. Simplifico. I totes s’usen, el contacte seguit, el costum, allò que hi ha d’irreductible en cadascú de nosaltres i que l’altre no pot assimilar ni li permetríem d’assimilar…, tot va creant un desgast. I quan es viu aquest desgast tot es corromp. En Daniel i tu hi heu arribat molt aviat, a d’altres els costa més… Potser perquè sou tan diferents i sempre ho heu estat encara que de primer no us n’adonéssiu. O potser perquè, com diria la teva sogra, tots dos procediu de classes diferents…

—En això s’equivocava. I tu també, si ho creus —l’interromp ella.

—Sí, ho crec. —Ara és ell qui va cap a la finestra, mira breument a fora i torna a girar-se immediatament—. Però no em refereixo a la mateixa mena de classes que al·ludia la teva sogra. No classes socials, on compta la posició econòmica o el pedigree, això que en diuen la genealogia, sinó classes…, diguem humanes? Tu ets d’una família més modesta que ell, no tens o no tenies tanta categoria social, però pel que sigui ets una noia recta i neta…

Ella riu, una rialleta breu, contrariada.

—Seria aquí…, i així, mig despullada, si fos recta i neta?

—Sí. Com jo ho veig, sí. Ets una dona pràcticament abandonada…

—No ho era quan vam començar.

—Una dona sense amor —prossegueix ell sense fer-li’n cas— que es va trobar en una situació que la llei i el costum condemnen…

—No t’estimava quan vaig cedir davant teu, ni tu a mi —torna a tallar-lo ella—. Ho saps molt bé.

—No, no ho sé. Digues que no érem conscients d’aquest amor. No vas pas cedir el primer dia.

—Potser ho hauria fet, no m’ho vas demanar. Només t’interessava pintar-me. Em vas potinejar pertot arreu, gairebé em vas despullar…

El xicot somriu, però només amb els ulls.

—Em devies prendre per un anormal.

—No. Per un home al qual una dèria no deixava veure res més. Potser hauria cedit, si haguessis volgut.

—Potser sí, doncs. Però continues sent recta i neta.

—Com? Digues: com?

Ell torna de la finestra, passa pel seu davant, però no s’atura fins més enllà.

—Hi ha el dret de perseguir la felicitat.

—Has dit o has donat a entendre que no existia…

—Però continua existint el dret de mirar de trobar-la. I, si és possible, només pot trobar-se en les coses essencials. Buscar-la en aquestes coses no ens fa menys rectes o menys nets. Allò que ens embruta és cobejar coses accessòries, la riquesa per exemple, l’ascensió social, el poder… La diferència entre en Daniel i tu és aquesta: a ell l’essencial no devia interessar-li.

—Bé buscava l’amor, també…

—On?

—El sexe, doncs. El sexe és essencial. No em diguis que no, perquè tu me n’has convençut.

—Sí, però hi ha moltes maneres de buscar-lo i satisfer-lo. Cal que vagi acompanyat d’una «eròtica». L’home que només té aventures no estableix aquesta mena de relació, satisfà un caprici i prou… Tu creus que nosaltres dos satisfem únicament un caprici?

—No, ja ho sé.

Ell acaba de girar-se, torna a atansar-se-li, però després prossegueix de nou cap a la finestra.

—Partim del sexe per establir una relació total, ho hem de fer perquè és l’única cosa primordial que hi ha entre un home i una dona, sobretot quan es té una naturalesa tan sensual com la teva. La teva tragèdia potser és no haver-ho descobert fins tan tard, als vint-i-set anys… Dius que no ets recta i neta. Vols dir que no ho series si, havent descobert com ets, volguessin mutilar-te per culpa o en nom d’algun tabú social o religiós… No ho has fet.

—No.

—T’has acceptat per poder continuar vivint. Com has tingut aquest valor, encara no ho sé. Una noia plena d’inhibicions…

—Perquè t’estimo.

—I no cal molt de valor, per estimar així i estimar precisament fora de la llei que t’havien ensenyat? —Dreça una mica més el cap—. Veus? Una altra diferència entre tu i en Daniel. Tu sempre havies obeït la llei que van ensenyar-te; ell no l’ha obeïda mai.

—Si fos així, seria un rebel.

—Ho és. A la seva llei, a la de casa seva, a la del seu pare. És clar que no té cap mèrit quan aquesta rebel·lió et col·loca automàticament en una posició avantatjosa, al costat dels vencedors… En realitat és una falsa rebel·lió —afegeix pensarós—. El rebel és el seu pare i ell renega d’aquesta rebel·lió per tal de conformar-se a la norma… Sí, és això. I en un xicot jove és estrany… En el teu sogre hi deu haver una feblesa, alguna falta de prestigi personal… Cap dels seus dos fills no li ha sortit com volia. Per alguna cosa deu ser. I la noia? Vas dir-me que hi havia una germana, oi?

—Sí, la Neus. No sabria què dir-te d’ella.

—Vols dir que és esborradissa, sense massa personalitat, ni carn ni peix…

—Una mica. —S’aixeca i, sempre descalça, se li reuneix al costat de la finestra, hi repenja una mà—. L’he coneguda poc, ja saps que va casar-se abans que ens caséssim nosaltres i ells no en parlaven gaire…

—Per què?

—Bé, sí, en parlaven. Però no coses significatives. És una noia com moltes. Però no, no era com ells. El seu pare, el volia molt. És clar que també el volien en Francesc i en Daniel a pesar de totes les diferències d’opinió i de conducta. Però ella el volia d’una altra manera, el veia…, com t’ho diré…?, el veia gran. «Més n’hi hagués, d’homes com el pare», recordo que va dir un dia. Però potser ho deia en un altre sentit, perquè era fàcil d’acontentar, se supeditava als desigs dels altres, sobretot de la dona… No vull dir que manés o no manés a casa, les decisions importants, que gairebé sempre només l’afectaven personalment, les prenia ell, i la sogra prenia la iniciativa en les qüestions pràctiques. En aquest sentit pot dir-se que eren, que són, un matrimoni ben avingut. Potser una mica per indiferència d’ell…

—Com vols dir, indiferència?

—Les coses d’ordre pràctic no l’amoïnaven, tant li feien, no entrava en el seu caràcter ficar-s’hi. Les coses de la llar, s’entén.

—Que vols dir que s’hi fiquen, els altres homes, en això?

—No ho sé. N’hi deu haver de tots. Ell deixava fer. No sols no l’amoïnaven sinó que en el fons no volia que el molestessin amb el que ell en deia detallets.

En Marià immobilitza l’esguard al seu damunt, com si volgués precisar alguna idea, i tot seguit diu:

—Això podria ser important si… Saps si considerava un detallet l’educació dels seus fills?

—De petits no els vaig conèixer, ja ho saps. Però potser sí, per coses que es deien més aviat vaig treure la impressió que de tot això se n’havia preocupat ella, la sogra… Recordo que en Daniel va contar-me que quan tenia deu anys el volien treure del col·legi on anava, ell va dir que per una entremaliadura, però una altra vegada que hi va al·ludir se li escapà que ell i dos nois més…, bé… —mira l’ampit de la finestra amb molta atenció, com si examinés les vetes de la fusta que es traslluen una mica sota la pintura—, sembla que eren a la comuna i els van sorprendre.

—Es masturbaven? —diu ell.

—Sí; es veu que sí. El mestre va dir que els expulsaria i va cridar els pares, però hi va anar la sogra, perquè ell va dir: «En tornar de veure el senyor Morros, la mare em castigà». Del pare no va dir res, com si no l’hagués reptat, o en tot cas no tant com la mare. No sé exactament com va anar, no vaig atrevir-me a fer-li preguntes, em feia una mica de fàstic de pensar-hi.

—Ja tenim una falla familiar, doncs. Potser n’hi ha d’altres, però aquesta és important. En Daniel depenia de la seva mare i no del seu pare, o en depenia més.

—I què pot tenir de desfavorable, això? No és el mateix?

—No. Tu parles de l’exemple que va donar-li, i no li’n va donar cap de bo. No hi fa res que ell fos una persona com cal, un home ple de bones intencions. Faltava la seva autoritat.

—La mare la suplia.

—No, una dona no pot suplir-la. Ni quan falta el pare. Però encara és pitjor quan no falta i s’absenta espiritualment de la llar, perquè això el desprestigia, li fa perdre un ascendent que després ja no pot recobrar. El teu marit és un home tarat per un defecte de formació. Ell no se’n devia adonar, però establia ja des de petit una distinció entre l’actitud pràctica i les virtuts teòriques que el seu pare professava. Ell podia ser un home excel·lent, però això encara ho complicava tot; en Daniel va acostumar-se a associar aquesta excel·lència amb un món de coses irreals, inoperants. Potser amb la debilitat i tot… M’imagino que el teu sogre deu ser un senyor molt especial. La família no li ha interessat mai gaire, sempre ha viscut per coses més elevades, més importants, coses que s’han hagut de limitar a una aspiració… No comprens en quin confusionisme havia de caure el teu marit? Ell i els altres. Un home que, a la seva manera i dins de les seves limitades forces, aspira a una renovació de la societat, es mostra políticament avançat, i en l’ordre familiar és incapaç de fer un gest, com si tota renovació no comencés des de dins, no obligués a formar els qui tenim més a prop i que depenen de nosaltres, els fills…

—No hi havia pensat —confessa ella—. Potser sí. Ell era un idealista. En Daniel havia dit prou vegades que no tocava de peus a terra, i la veritat és que sempre prescindia alegrement dels seus consells, de les seves advertències quan li’n feia alguna, com aleshores que decidí abandonar la feina pels negocis. És curiós… En Daniel deia que volia la seva independència i ell li contestava que, d’independent, en seria menys que mai, disposaria de menys llibertat personal, treballaria més hores, s’alienaria… Sí, aquesta és l’expressió que va usar. Jo aleshores no sabia què volia dir i recordo que vaig haver de mirar la paraula en un diccionari, no volia preguntar-ho… Un vespre van discutir-se força seriosament. «Què vols, doncs, en definitiva?», va fer en Daniel. «Que sigui un esclau tota la vida? No parles sempre de l’emancipació del treballador?». El sogre pretenia que ell ho confonia tot, i probablement era així, l’emancipació no consistia a engrossir les files dels capitalistes, el problema social desbordava el marc privat, la conveniència i l’egoisme personals, particulars. «Si et penses que procedint així ets útil a algú», va dir-li també, «és que et tires terra als ulls. Què haurà guanyat, la societat, amb un empresari més?». «Unes cases, uns habitatges, els que faré. No és útil, no és pràctic, això?». «A tu no t’interessen les cases que pots fer», li replicà el sogre, «sinó el benefici que et deixaran. I no vols veure que darrere d’aquest benefici hi perdràs bous i esquelles encara que t’omplis la butxaca…». Va tenir raó, i n’hauria tingut encara que no tot hagués acabat tan desastrosament, perquè, com ell havia dit, en Daniel s’anà convertint en un esclau de la feina. Fins i tot els llibres abandonà, a ell que tant li agradava de llegir…

—Què llegia?

—De tot, l’interessaven els llibres d’història, les novel·les, obres de viatges… Ell m’hi va fer acostumar, a llegir. A casa meva mai no havia vist altres llibres que els de col·legi i després els manuals tècnics i els tractats d’economia que comprava en Ramon. La mare no havia llegit mai res, com no fos el diari o alguna revista, però més endavant, quan festejàvem, i ell ja treballava i per tant tenia més diners, començà a regalar-me’n. A casa seva, el seu pare tenia una petita biblioteca, no et pensis, no cap cosa, potser dos-cents llibres, gairebé tots eren coses catalanes, i tots ells, fins la sogra, consideraven normal llegir per gust. Em penso que m’hi hauria anat afeccionant encara que de primer m’hagués vingut a repèl, però no m’hi venia, sempre m’havia agradat estudiar, i més m’havia d’agradar, doncs, fer-ho sense que fos obligació, com quan anava a col·legi o a l’acadèmia. Molts vespres llegíem una estona al llit, ens tancàvem a l’habitació tot seguit d’haver sopat, és a dir, quan jo ja havia rentat els plats, perquè sempre me n’encarregava, i llegíem fins que ens venia la son. Però quan ell començà a treballar amb en Ramon, pel seu compte, i després tot sol, anà abandonant aquest costum, venia tard, més cansat que mai… Un dia acabà per queixar-se que amb el llum encès no podia dormir… Aleshores ja vivíem sols, recordo que jo llegia una Història de Catalunya que tenia el sogre i que em va deixar emportar quan ens n’anàrem. Eren uns volums molt incòmodes, grossos, sobretot per manejar-los al llit, de manera que vaig preferir no dir res i des de l’endemà ja no vaig llegir-los més a l’habitació, sinó al despatx que havíem posat i que ell no utilitzava gairebé mai, perquè ja tenia les oficines del carrer de Fontanella… La sogra tenia por que no es casés amb una noia massa inculta i poc podia imaginar-se que a la llarga els papers s’invertirien una mica. Cap al final semblava fins i tot impacientar-lo que li parlés de les meves lectures, assentia distretament, feia «sí, sí, interessant», però tot seguit canviava de conversa, tornava a les qüestions de la feina… Era com si no sabés parlar de res més. Em penso que tots els homes s’hi obsessionen una mica, amb el treball, quan és una cosa seva, o complicada, o responsable, però el sogre a casa no en deia mai res, de tot això, era com si quan sortia del despatx ho oblidés tot, com si es reservés sencer per la família.

—No sé si ho acabo d’entendre —diu ell mentre reposa la mà sobre la seva, encara abandonada a l’ampit de la finestra—. De què podien parlar, en família, si ell no s’interessava per totes aquestes menudeses del viure diari, pels problemes domèstics…?

—No ho sé. Sempre hi havia coses a dir, de gent coneguda, del diari, de les pel·lícules que vèiem, de les lectures. I les discussions sobre política, o religió… El cas és que es parlava molt a casa d’en Daniel, no era com a casa meva, on tots érem més eixuts, sobretot en Ramon, tot i que després, de més gran, de casat, ha canviat força. Nosaltres menjàvem molt sovint en silenci, o gairebé… No vull dir amb hostilitat, no, sempre ens hem entès bé, nosaltres tres, de manera que aquells silencis no tenien res de trist ni de desagradable. Quan vaig entrar a casa d’en Daniel era com si entrés en un altre món també per això, els dinars i els sopars eren animats, tothom xerrava… La sogra potser no tant, però ells dos semblava que no callaven mai.

—Més que res discutint, però…

—No, no et pensis… Discutien, sí, però gairebé mai seriosament. En Daniel… Sí, en Daniel era una mica condescendent amb el seu pare —entrellaça els dits amb els seus, assenteix a les seves pròpies paraules—. Tenies raó. En el fons, fins devia menysprear-lo una mica. No vull dir que li fes respostes despectives, brusques… No feia gaire cas del que ell deia, o només l’indispensable per contradir-lo. Tampoc no era una contradicció oberta, tallant, més aviat una manera d’indicar subtilment que tot allò no tenia cap valor, o només el que podia donar-li el fet de proporcionar-li a ell l’oportunitat d’exposar el seu punt de vista… Potser és una mica complicat.

—No, no ho és gens.

—A mi de vegades em feia una impressió estranya —prossegueix ella gairebé sense interrompre’s—, perquè em semblava que el sogre tenia raó i que al mateix temps no l’acabava de saber defensar com calia. Potser perquè sempre, o molt sovint, discutia en termes generals i en Daniel només veia o volia veure el fet concret. Ara començo a saber per què. En Daniel no tolerava bé que ell parlés…, com ho puc dir…?, en nom de la humanitat. No, potser tampoc no és ben bé això, diuen que les dones no tenim un cervell analític…

Ell li somriu de nou, una mica afalagadorament burleta.

—No sembla pas que ho facis tan malament.

—Sí, hi ha alguna cosa que no dic bé, però la comprendràs. El meu sogre, per exemple, examinava un intent de vaga, un aldarull estudiantil, el que fos, en relació a tot un estat de coses del qual això només era un símptoma.

—Diguem que ho integrava en el seu context.

—Sí, això. I en Daniel només volia veure el fet particular, com si fos una mena de cosa espontània, deslligada de tot el que no fos un ressentiment ben manifest, declarat. —Desenllaça els dits i s’allunya lentament de la finestra, pensarosa, s’asseu de nou a la cadira i uneix les mans al seu davant, sobre el viso que li remunta per les cuixes—. I no és que no s’adonés de les coses, em penso. El molestava la terminologia del seu pare, una vegada va dir que parlava com la gent d’abans de la guerra… Era natural, oi?

—Suposo que sí. Però també comprenc que no li agradés. En el fons, vols dir que no vivia en un ambient ideològic una mica enrarit?

—Potser sí. El sogre no havia tingut gaire ocasió de renovar-se a causa d’aquella mena d’aïllament que t’he dit. Era una mica com l’home que se sent ofès, perjudicat, i es replega.

—Un sobrevivent.

—És possible. A en Daniel l’enfitava quan començava a parlar de dretes i esquerres, de responsabilitats… Un dia hi va haver una discussió molt llarga, quan en Daniel va dir-li que tot i les seves idees socialistes el catalanisme que predicava era burgès i no podia interessar les classes treballadores… De vegades costava d’entendre, de tant en tant en Daniel es mostrava tan radical que s’hauria dit que era el sogre qui defensava una posició conformista. Ben mirat, potser la defensaven tots dos… El sogre havia estat un aferrissat seguidor d’en Macià, i ell li deia que a l’hora de la veritat l’Avi s’havia fet enrere, que havia cedit a les pressions de Madrid quan, després de proclamar la República catalana abans i tot que es proclamés la República espanyola, es deixà convèncer per no crear problemes al règim central. «I amb què l’hauríem defensada, aquesta república nostra?», replicava el sogre. «Amb les armes que ens donava el pacte de Sant Sebastià», feia en Daniel. «Però no, en els moments decisius els catalans sempre fallem, i saps per què? Perquè aquesta famosa consciència de nacionalitat fa segles que l’hem perduda». El sogre no hi volgué passar, sortí a relluir que gairebé un noranta per cent de catalans i de no catalans residents aleshores a Catalunya havien votat per l’Estatut.

—Tants? No ho sabia.

—Es veu que sí, el sogre estava al corrent d’aquestes coses, les recordava.

—I com va acabar, la discussió?

—Com totes, de cap manera, tots dos segurs que els assistia la raó, el sogre una mica molest perquè en Daniel presentava els fets com volia, fent-ne una interpretació tendenciosa. No ho sé. Com passa sovint, la raó devia anar a mitges, però no és això el que interessa. Jo a en Daniel li deia: «No sé per què sempre li has de dur la contrària». I ell: «Si tots dos penséssim igual, ja no caldria ni parlar. Després, tot això que conta és aigua passada. D’acord que se’ns perjudica, que no tot és com hauria de ser, que ningú no està content. Però quan n’han estat la gent, de contents? I millor que sigui així, la gent satisfeta no fa mai res, ho tenen tot ja. Però el món avança, carall, no hem pas de tornar a repetir la mateixa història!». —Fa una pausa, es redreça lleugerament—. Al capdavall, saps que no sé com pensava?

—Probablement tampoc no ho sabia ell. Ni ho deu saber ara. Però és natural. El teu marit és una víctima de les circumstàncies, d’una societat que ha perdut el nord.

—No l’ha perdut pas tothom.

—Alguns han tingut ocasió de reflexionar serenament, ell no. Esqueixat entre dos extrems, el ressentiment d’un pare sense prestigi i la violència d’un poder públic que ho tancava tot amb pany i clau, què li quedava? —Sacseja el cap i afegeix—: En parlem gairebé com d’un monstre, d’un cas clínic, com si hagués fet alguna cosa excepcional. I és, de segur, un noi força corrent que ha fet exactament el que han fet centenars d’altres: espolsar-se les sabates i tirar endavant. Quan no poden haver-hi satisfaccions espirituals, només queden les materials.

Ella sospira, allarga una cama al seu davant, es queda mirant-la amb el rostre inclinat cap a una banda.

—Podia haver-m’hi conformat si aquesta persecució de satisfaccions no l’hagués menat tan lluny. Però a la fi la seva ambició ja era sense objecte.

—Potser no —fa ell.

—Ho dius pels seus embolics?

—És clar.

—No sé si era qüestió de diners. Vosaltres, els homes, quan penseu en les aventures dels altres, sempre us imagineu que han de pagar. Hi ha moltes dones com jo, Marià, a la deriva. I no diguis que no sóc una aventura…

—Si ho ets, és perquè vols.

—Perquè vull… Com et penses que em puc sentir?

—Culpable?

—Sí.

Ell se li atansa, es culiva el seu davant, li agafa les mans.

—D’estimar, Teresina? No pot ser de no estimar prou?

—D’estimar a qui no hauria d’estimar.

—Per què?

—Perquè és a ell que vaig prometre de ser fidel en la sort i en l’adversitat.

En Marià es queda fitant-la, molt quiet.

—Tu no tens cap dret, doncs?

—No ho sé —però avança els braços, li empresona la cara, s’inclina al seu damunt—. Marià… I si només fos el que has dit?

—El sexe?

—Sí.

Ell es va redreçant, li repenja les mans a les espatlles.

—Parlaríem així, si no hi hagués res més?

—No ho sé. Només us he conegut a tu i a ell. No ho puc saber.

—Jo sí. En aquest divan n’hi han dormit moltes, Teresina.

—Jo puc ser una d’aquestes.

—Només si tu vols. I ni així, ara. No cal que t’ho expliqui. No t’ho puc explicar. Ho has de sentir.

—Potser sí.

Li toca la barbeta, se li aboca als ulls.

—Què sents?

—Una tristesa immensa, Marià.

El xicot retira les mans, colpit, però ella se li arrapa al braç, s’alça al seu davant.

—T’havia d’haver trobat primer, quan tot era senzill…

—T’equivoques —es recobra ell—. Aleshores no hauries sabut si valia la pena. I jo tampoc. I potser no l’hauria valguda. Comprens què vull dir?

—Em penso que sí… Besa’m.

S’enllacen breument, ella enfilada sobre les puntes dels peus, gairebé penjada al seu coll que es vincla, i sent les mans que li premen la cintura, unes mans fortes i potser brutes de pintura. S’estremeix quan pugen i li busquen les sines, però fa:

—Ara no, Marià…

—No —diu ell.

Se separa una mica, pregunta:

—Ja deu ser molt tard, oi?

—No —consulta el rellotge—. Tres quarts d’una tocats.

I aleshores, amb la mà plana, es dóna un cop al cap, retrocedeix ràpidament cap a la paret de darrere.

—Me n’havia oblidat. Amb tu, un s’oblida de tot.

—Per què? Què passa?

—A la una ha de venir un client, un senyor que de tant en tant em compra dibuixos i aquarel·les. Ahir el vaig trobar i em va dir que passaria en sortir del despatx.

—Així, me’n vaig, jo —diu ella.

Ell s’atura amb la carpeta a les mans.

—Per què?

—Més m’estimo que no em trobi aquí. —I, en veure la seva mirada, acaba—: No et pensis que me’n dono vergonya. Però comprèn…

En Marià assenteix, diu:

—Si hagués pensat que havies de venir, li hauria dit que ho deixés per un altre dia.

—No hi fa res, ara ja ens hem vist.

I mentre ell empeny cap a un costat els objectes que omplen la taula i obre la carpeta, ella agafa el vestit, cerca les mitges i les sabates, es desplaça cap al divan i s’hi asseu.

—És un col·leccionista? —pregunta.

—Relativament modest. Mai no s’ha quedat més de dues o tres coses al mateix temps.

Es queda mirant-la des del costat de la taula, i ella sent els ulls que pesen sobre el gest de les mans que enfilen la mitja sobre la carn de les cuixes exposades, sobre el cos mig vestit.

—Quan tornaràs?

—No ho sé… Demà passat?

—Per què no vols que sortim mai plegats?

—Ja ho saps —diu ella, subjectant la lligacama—. I si ens veia algú?

—Millor —declara ell brutalment.

—Millor? —i suspèn el gest.

—Sí. Aleshores potser perdries aquesta por. Què n’han de fer, els altres?

—Res, ja ho sé. Però em desagrada. No vull fer parlar.

—Per ell?

—No, per mi. Al barri… —vacil·la, confusa, i s’inclina a posar-se l’altra mitja—, al barri n’hi havia una que anava amb homes i tothom ho comentava.

—De vegades et pegaria, Teresina! Tu no vas amb homes.

—Però ells no ho saben. Et sembla que podria anar a dir-los: no penseu malament, ens estimem!

Ell colpeja nerviosament la taula.

—Hi penses massa, en els altres. Per qui vius, per ells o per tu?

—Si fossis una dona ho entendries. Vull dir una dona hon… No, res —es talla.

—Una dona honrada —completa ell.

—Sí. I no ho sóc.

Ell inclina les espatlles, com si es preparés a córrer, a envestir-la, però es domina.

—Què és, per tu, una dona honrada?

—El mateix que per tothom, una dona que sap guardar-se, que no té amants…

En Marià gairebé martelleja les paraules:

—Quants anys et caldran per comprendre que ser honrat vol dir ser honest amb hom mateix?

Se li ha anat atansant, l’empeny una mica i la fa caure sobre el divan, perquè ella s’havia aixecat per tal d’acabar de tibar-se les mitges.

—Marià!

—Quants anys?

—No puc oblidar en quatre dies allò que m’han ensenyat des de sempre —protesta mentre s’ordena la roba.

—Ho vas oblidar en un moment —diu ell, i torna a empènyer-la.

—Marià!

—Aquí mateix —prossegueix—. Ho vas oblidar en un moment. Per què? —I quan ella no contesta—: Per què?

—No ho sé —xiuxiueja.

—Et vaig forçar?

—No.

—Em vas dir que no una sola vegada?

—No. Jo…

—Sabies que acabaríem així si continuaves venint. I vas continuar venint.

—Sí.

—Ho vas oblidar, doncs, ja abans, quan vas ficar els peus en aquesta habitació. I abans i tot, quan vas baixar de l’autobús al meu darrere.

—No.

—No?

—M’havies desafiat.

—I cada cop que algú et desafia el segueixes a la seva habitació?

—Ja saps que no. Marià!

—Doncs, per què vas venir?

Ella mou les espatlles, perduda, atabalada, els ulls plens de llàgrimes.

—Si ho sabia!

—Estaves cansada de ser honrada, oi?

—No. Per què em turmentes, Marià?

—Hauries anat amb el primer que se t’hagués presentat…

—No!

—Jo era el primer que se’t presentava i vas venir…

Es mig tomba, aclofa la cara contra el coixí, les mans clavades als ulls, però ell posa un genoll al seu costat, parla per damunt del seu cos.

—Què n’havies fet, aleshores, d’allò que van ensenyar-te?

—No era res d’això que dius… —somiqueja—. No…, no t’ho perdono…

No li’n fa cas, es redreça una mica i diu:

—Si no ho era, sóc jo qui es va aprofitar. Un barrut, un seductor.

—No, no ho he dit…

—Un que les tomba totes i després les abandona i que com que ara ja en té prou i ha fet tot el que ha volgut amb tu, et diu: busca-te’n un altre. No és això?

—No…

—Doncs què és? Deu ser una cosa o altra, oi?

—No ho sé… —Es gira, ara exasperada sota el seu plor—. No veus que em fas fer un embolic?

Aleshores ell riu, tranquil, com si no hagués passat res.

—Està bé. Però l’embolic te l’has fet des de sempre, te’l devien fer fer a casa teva, ja. Mira, Teresina… —S’asseu al seu darrere—. De moral n’hi ha una per a cadascú, o dues, la que ens apliquem a nosaltres i la que apliquem als altres. Sembla que tothom s’hi conforma força bé i per això anem tirant sense amoïnar-nos massa. Però de vegades algú comença a preocupar-se amb la moral que els altres apliquen als seus semblants i no s’apliquen a ells mateixos, i aleshores passa el que et passa a tu. —Li toca les cuixes amb la mà, la deixa lliscar més enllà de les mitges, la hi endinsa sota el camal de les calces, i ella té un sobresalt, però no protesta, espera—. No està bé, Teresina. Admeto que deus un respecte als altres, però de primer te’l deus a tu mateixa, això ho saps, o ho sents. Te l’has perdut, aquest respecte?

—No ho sé. Des que et conec, no ho sé. Abans tot era clar…

—Abans, precisament, res no era clar. No eres tu, sinó aquesta mena de robot en què t’havia convertit la societat. Un robot no té conducta pròpia, i tu no la tenies…

—Ningú no em podia tirar res en cara, aleshores.

—I ara?

—Tinc un amant —diu ella infantilment—. Dormo amb tu.

—Perquè m’estimes. Abans dormies amb el teu marit sense estimar-lo. Era més moral, això? Teresina… —Allarga l’altre braç, l’obliga a tombar-se-li de cara, retira la mà de les natges—. Contesta’m la veritat. No se t’havia acudit mai que quan toleraves que et tingués no et respectaves?

Ella defuig l’esguard, mira cap a la paret.

—Potser sí.

—Consenties a dormir amb ell no per amor, ni per necessitat sexual, sinó a canvi d’alguna altra cosa, i tant li fa que fos el teu desig de seguretat, de confort, com l’imperatiu que t’obligava a respectar un pacte al qual ell faltava.

—Què havia de fer, doncs?

—Escollir l’única moral possible, la de la llibertat. —Se separa una mica, va incorporant-se—. Ja sé que era difícil, ningú no t’ha ensenyat mai res…

—No tothom pot ser com tu —diu ella— que sempre penses a contra corrent.

—I així i tot em deixo enganxar en una sèrie de trampes… Però en aquesta no hi vull caure, ni vull que hi caiguis tu. No ho comprens?

Ella assenteix, de primer una mica vacil·lant, després més segura, se li va atansant, li posa una mà al pit.

—M’agradaria ser com tu em vols, Marià.

—Però no solament perquè ho vulgui jo, Teresina; també perquè tu creguis que has de ser així. Si només ho fessis per complaure’m, tot seria fals… Vesteix-te, ara, si te n’has d’anar.

—Sí.

S’aixequen tots dos, ella torna a tibar-se les mitges, es posa el vestit per sobre el cap, amb un gest cada vegada més lent, fins que l’atura del tot.

—Vols que em quedi?

—No, ara no. Ara ho faries per mi.

L’acompanya fins a la cambra de bany, on ella es passa una mica d’aigua pels ulls envermellits i comença a pentinar-se. Hi ha un silenci i tots dos se somriuen a través del mirall, ella més tímidament, com si s’hagués de fer perdonar alguna cosa. Després ell torna a enseriosir-se i, seguint el fil de les seves reflexions, diu:

—Ja sé que puc acabar per fer-me odiós…

Ella denega amb el cap, el somrís se li torna més càlid i greu.

—M’agrada que siguis com ets. Ja veus que si algú porta desavantatge, sóc jo. A tu no t’agrada que sigui com sóc.

—Com ets, sí. El que no m’agrada és el que penses de la teva manera de ser. Em fas sentir com si jo…, et disminuís, et prengués alguna cosa. I voldria que fos al contrari, que encara que un dia ens hàgim de deixar tu poguessis dir-te sempre: «No va ser inútil, ara sóc millor que abans». I que si després de mi hi ha algú altre…

Ella es tomba, ràpida, li posa la mà sobre la boca.

—Calla! No hi ha d’haver ningú.

—Com ho saps? Que potser pots prometre l’eternitat? I la vida és una eternitat.

—Ningú! —repeteix ella.

—Si tornes amb el teu marit, hi serà.

El braç li ha anat caient cap al costat, torna a girar-se de cara al mirall, reprèn la pinta amb un moviment balb.

—Després de tot això, no sé si hi podré tornar… —Ell espera, atent a la mirada incòmoda que el defuig i el cerca alternativament—. Si el meu deure no és el meu deure…

—Ho has de decidir tu, Teresina.

—Sí, ja ho sé. —Es passeja la pinta pels cabells, però l’esguard és absent, ignora la mà que s’afanya, que obra tota sola—. Ja ho sé —repeteix en veu baixa.

Abandona el mirall i ell es retira per tal de deixar-la passar, observa el pas àgil que s’adreça on ha deixat el portamonedes; no es mou fins que ella diu:

—Me’n vaig…

Però l’espera, se li abraça quan ell li cenyeix la cintura, li passa la mà lliure per la galta una mica rasposa.

—Marià…

—Què?

—Res… T’estimo.

Se separen a la porta de fora, cap a on avancen enllaçats.

—Demà passat? —fa ell.

Ella mou el cap, torna a alçar-se de puntetes i el besa ràpidament. Després es mou cap a l’altra banda de replà, es tomba.

—Adéu, Marià…