Les quatre i deu.

L’Eusebi és darrere el menut taulell del fons, entre bótes de vi i caixes de sifons i Coca-Coles, i quan ella diu «Li deixo la galleda del gel, ja la vindré a recollir al vespre», aixeca els ulls dels cupons que tallava per a la clienta que té davant, pregunta:

—Dues pessetes, com sempre?

—Sí. Bona tarda.

—Passi-ho bé.

Surt de nou al carrer, molt prematurament enfosquit, car el cel s’ha anat emplenant de núvols baixos darrere els quals cova un gran disc desdibuixat, entre groc i vermell, semblant a un ou ferrat.

Puja per Villarroel, on la sabata dreta gairebé li fuig del peu, el taló se li ha clavat en un forat dels rajols, cosa que sembla fer gràcia a dos nois que vénen darrere seu i que riuen, però sense dir-li res, potser perquè són molt jovenets encara, gairebé uns barbamecs. Prossegueix, més atenta, més conscient de l’empedrat.

Totes les botigues, llevat de les de queviures, són obertes ja, però no s’hi veu ningú, només els amos i els dependents reunits prop dels taulells, mirant enfora, on la circulació de transeünts també és escassa, mandrosa. La brisa del matí s’ha aturat, potser és presonera dels núvols, com el sol, i sota els arbres, entre les cases, més aviat fa xafogor.

En arribar a la Gran Via, des de l’altra banda li surten a l’encontre unes lletres grosses, negres, sobre un fons groc que, més avall, escapça un rostre de noia, del qual únicament són visibles els ulls i el pentinat, caigut sobre el front. Llegeix: «No falla! Una novela de la “Cua de palla”». El cartell és clavat a la columna anunciadora del passeig de dalt, cap on avança esguardant fugaçment a una i altra banda. Després, a tocar, s’hi atura, veu que es tracta d’una col·lecció policíaca. Dues noies més, joves, s’han aturat també, una d’elles comenta:

—És en català, tu!

—Oi, sí!

«No ben bé», està a punt de dir, però calla. Ho vol ser, s’hi atansa, ho seria sense el mot «novela», està segura que s’escriu amb ela geminada tot i que el seu domini de l’idioma escrit és deficient, se l’ha fet a base de lectures i en Ramon també li n’ensenyava una mica, ell va assistir a un curset; en Daniel l’escriu més bé, el va aprendre amb el seu pare, i de vegades li deia que quan fossin casats farien una hora diària de pràctiques. No les van fer, ell semblava haver-se desinteressat del tot de l’assumpte, el seu desmenjament formava part del canvi, de la transformació que a poc a poc experimentava i que a la fi el duria a actituds com aquella de quan va acomiadar un dels seus escrivents, en Mateu, perquè s’havia significat com a activista i va estar dos o tres dies detingut. Ella ho va saber per casualitat, un vespre que es queixà de l’empleat nou, un xicot que tenia moltes paraules i pocs fets.

—Ah! —va dir—. No sabia que havies llogat més personal.

—No. És el que substitueix en Mateu, ja saps, el del bigoti en punxa.

—T’ha deixat?

Si no hagués fet aquesta pregunta, com la féu, potser encara no hauria dit res, però ara, sense pensar-s’hi, replicà:

—L’he tret, que no és el mateix.

—Em pensava que n’estaves molt content…

—Era llest, sí, però hi ha coses per les que no puc passar.

—Poc fiat, potser?

Aleshores ho digué:

—És un activista.

Havia sentit la paraula en altres ocasions, sabia molt bé què significava, però en aquell moment, en llavis d’en Daniel, que semblava pronunciar-la tan despectivament, no hi va caure.

—Com vols dir?

—La policia el va detenir, ja deu fer deu o dotze dies… Recordes que vaig comentar que potser estava malalt però que era estrany, no havia fet avisar…?

—Sí.

—Doncs estava detingut. L’endemà de parlar-te’n, van venir dos inspectors al despatx.

—No vas dir res.

—No, per què? Total, res, unes quantes preguntes sobre què sabia d’ell, ja t’ho pots imaginar. Però no em van dir perquè me les feien, no vaig saber que l’havien detingut fins que ell mateix m’ho explicà, en deixar-lo en llibertat.

—I què va fer? Darrerament no hi hagut cap manifestació, que sapiguem.

—Repartia papers, el desgraciat.

—Comunistes?

—No, separatistes. Es veu que hi ha un partit nacionalista clandestí i ell en deu ser. En duia una cartera plena.

—I els repartia així, pel carrer…?

—No siguis beneita! Els repartia als indrets on els havia de repartir, els deixava a cases de simpatitzants, dins d’un sobre. Papers com els que de vegades arriben a casa, ja saps.

—Sí.

També n’arribaven a casa seva, hi devia haver algú que havia conegut el seu pare, de vegades anaven a nom d’ell i venien de fora, de l’estranger. En Ramon els guardava tots, cosa que la mare creia poc prudent, més s’hauria estimat que els hagués fet passar.

—I per això el vas treure? —preguntà aleshores.

—Naturalment. A les bones, és clar, li vaig dir que més m’estimava que busqués feina en un altre indret i s’hi va avenir. No en vull, jo, de compromisos per no res.

—No veig que fos cap compromís.

—Et penses que em va agradar, rebre la visita de la policia? Aviat estaria fitxat.

Ella joguinejà un moment amb les mongetes tendres que tenia al plat, perquè sopaven, i només al cap d’una mica va dir:

—I què passaria si tothom fes com tu?

—Fer què?

—Si ningú no li volgués donar feina o se’l traguessin de sobre per això…

—No és assumpte meu. Quan un fa una cosa així, ja sap a què s’exposa. No sé si fa bé o fa malament, no m’hi vull ficar. I, si tant ho vols, fins i tot ho comprenc, ja saps com penso en el fons, sóc tan català com el primer, però això no vol dir que aprovi els extremismes i que n’hagi de patir.

—El teu pare no l’hauria tret.

—El meu pare és el meu pare i jo sóc jo. I ell mai no ha tingut la responsabilitat d’una empresa seva. Només faltaria que comencés a omplir l’oficina de gent així! Aviat hauria de plegar. I per què? —prosseguí—. Tot això és sentimentalisme pur, folklore. Com li vaig dir… —però aleshores, una mica abruptament, callà.

Ella mirava el plat, va preguntar:

—Us vau discutir, doncs?

—Volia justificar-se.

—Em pensava que s’havia fet càrrec de la cosa.

—Què havia de marxar? Al cap i a la fi, si no hagués volgut marxar feina hauria tingut, amb tota la legislació actual! Però és natural que es volgués justificar. Li vaig dir: «De català en sóc tant com tu o més, i em penso que faig més que tots vosaltres per Catalunya, perquè vosaltres què feu? Ompliu el cap de la gent amb idees superades, sembreu vents per veure si recolliu tempestats…».

—I no et va preguntar què feies, tu?

Potser no va voler veure la ironia, potser preferí passar-la per alt.

—No calia. Ho sabia. Treballar seriosament, contribuir a fer una regió rica, més rica, econòmicament poderosa…

—Li devia agradar, això de regió —el tornà a tallar ella.

—Que no ho és…? Però ja veig cap on vas, tu. No l’havia d’haver tret, oi?

—No. De vegades t’havia sentit dir que tothom té dret a les seves idees, fins i tot discutint amb el teu pare ho havies dit per justificar coses que a ell no li agradaven, ni a tu, potser…

—No l’hi nego pas, el dret de pensar com vulgui. Quines ganes de confondre-ho tot! Em sembla que va fer alguna cosa més que pensar, eh? Allò a què no té dret és a comprometre els altres.

Ella va aixecar-se per tal de canviar els plats.

—I en què et comprometia, a tu?

Però aleshores es va adonar que ja era la segona vegada que ho preguntava i que la resposta seria la mateixa que de primer. Ho fou, en termes diferents.

—No vull que puguin sospitar cap connivència. —I afegí—: Un dia se li podia acudir de guardar tots aquests papers al despatx…

Se n’anà cap a la cuina, recollí el peix que hi havia a la paella, sobre el foc apagat, el posà en una plata i tornà al menjador. Ell, mentrestant, havia anat reflexionant.

—Em fas gràcia, tu —va dir-li—. Però si t’hi trobessis ja veuríem què faries. T’agradaria que algú, un amic, vingués a guardar papers subversius aquí, a casa? O, millor exemple encara, que la Llúcia fos d’aquesta mena i pel que fos t’hi compliqués? Series la primera a despatxar-la.

—Em penso que no —replicà ella plàcidament.

—Ho dius ara. Quines unes, les dones! De criticar els altres en sabeu molt, però a l’hora de la veritat… —I després—: S’ha de saber elegir, el qui vulgui fer de revolucionari que en faci, però sense exposar els altres. Un empresari no es pot permetre aventures, té la teulada de vidre i la hi podrien trencar.

—No t’he dit pas que facis res.

—Ja ho sé. Només faltaria! Si m’hagués donat per algunes cebes ja no m’hauria casat, per començar. Precisament per això, per no exposar ningú.

A ella va escapar-se-li un somrís involuntari. No pas perquè ell havia acabat per desorbitar-ho tot, sinó perquè aquella actitud semblava més pròpia d’una dona. Amargament, se li va acudir que la seva previsió era entendridora. Ell no va adonar-se de res, però, havia agafat la forquilla i el ganivet i trinxava el tall de lluç.

La taquillera, al seu davant, diu:

—És una cinquanta.

—Ah, sí, perdoni!

Fa poc que han apujat el preu del transport subterrani, encara no s’hi ha acostumat i, d’altra banda, agafa poc el metro, en general prefereix anar en tramvia, avui potser també hi hauria anat sense l’anunci que l’ha atreta i l’ha obligada a travessar el passeig.

Fica el bitllet al portamonedes i davalla les escales pel costat dret, per no ensopegar amb la dotzena de persones que pugen cap al carrer. Al moment de travessar la porta de baix l’acull una bravada d’aire immòbil, enrarit, en l’atmosfera del qual se submergeix sense pressa, amb el seu pas seguit i sorollós, més ací que no a fora, car l’estació és pràcticament buida, tot reposa en una quietud profunda, divorciada de l’estrèpit de la ciutat.

S’atura en arribar davant la bàscula automàtica i després d’una breu indecisió agafa una pesseta, es treu la jaqueta i, amb el portamonedes, la deixa sobre el banc del costat. S’enfila a la plataforma i sent la moneda que rellisca mecanisme avall i posa en joc unes palanques que mobilitzen l’agulla. Puja fins als seixanta, torna a davallar una mica, oscil·la i es queda en el 58,8. De la darrera vegada, ha perdut cent grams.

Torna a recollir el portamonedes i la jaqueta, però ara no se la posa, se la penja al braç, i avança una mica més per l’andana, des de la part central de la qual mira túnel enllà, cap als llums netament visibles de l’estació de Rocafort.

No és estrany que cada dia es tornés més reservat, reflexiona. Cada dia s’avenien més poc, i un matí, a la cuina, on esmorzaven, ell va dir-li:

—Sembla que només esperis que digui alguna cosa per esgarrapar-me…

Però aleshores encara era pitjor, perquè no feia gaire que havia descobert els seus embolics amorosos, per pura casualitat, com solen passar aquestes coses.

El record, però, ara no progressa, queda tallat en el seu inici per la dona que al seu costat pregunta:

—Oi que per aquesta banda es va a l’estació?

—La del Nord?

—Sí… No ho sé.

Per l’accent li sembla endevinar la seva procedència, fa:

—La de Lleida?

—Sí.

—Sí, s’hi va per aquí.

—Jo, en això dels metros, m’hi faig un embolic.

Assenteix amb un petit somrís, un gest del cap, mou el peu per allunyar-se, però la dona encara no ha acabat, és xerraire.

—Tot ho veig igual… Vostè també hi va?

—No. És a dir, també salto a Triomf.

—Ah, sí! Això és el que m’han dit, a Triomf.

—No es pot perdre, és la…, a veure…, la quarta parada.

—Ja hi havia estat altres vegades, és clar, però sempre anava amb el meu fill i no m’hi fixava. Quan vas amb algú que coneix els topants, et deixes portar…

—És clar.

Torna a mirar cap a Rocafort, però ara els llums de l’estació són interceptats per la massa fosca del tren que avança amb el seu ull vermell a la banda de davant.

—Ja ve —diu.

La dona s’inclina a recollir una maleteta i una capsa lligada amb cordills que havia deixat a terra, i ella ho aprofita per a separar-se una mica, amb un gest insociable que en Daniel li hauria retret, fa encara uns quants passos més quan el comboi entra a l’estació i comença a alentir.

La dona puja al seu darrere, però segueix endins, cap a un seient buit que hi ha a l’altra banda, des d’on li somriu. Ella es queda al costat mateix de la porta, mig repenjada contra l’agafador de llautó, acobla el seu moviment als moviments del vehicle, que engega amb brusquedat, alenteix i torna a reprendre amb una velocitat més uniforme que es va accelerant imperceptiblement.

Les parets de fora semblen espetegar contra els cristalls, i ella torna a desviar la mirada cotxe endins, cap a dos soldats agafats a la barra central que xerren animadament, però no prou alt perquè se’ls pugui sentir. Deuen ser de la caserna de Lepant, porten les mateixes insígnies de l’uniforme d’en Daniel, quan encara era un Daniel innocent i ella una noia confiada que l’estimava o es pensava estimar-lo. Recorda que una vegada va anar a esperar-lo a la plaça d’Espanya, l’únic cop que ho va fer, un dia que feia festa entre setmana i ell acabava la guàrdia a les dotze. Venia amb tres companys més, però van deixar-lo de seguida, abans no els presentés, i ells dos van continuar per la Gran Via, fins prop de Calàbria, on es van asseure en un cafè a fer el vermut, més interessats a mirar-se, a agafar-se les mans, que en la beguda que tenien davant i que ella ni es va acabar. Aleshores ja feia temps que li havia perdonat, o s’ho pensava, aquell episodi a casa seva, li semblava sentir-se més enamorada, contenta que la veiessin amb aquell minyó tan ben plantat, tan bru, tan agradable d’aspecte encara que vestís de soldat…

Quelcom espetega de nou contra els vidres, el final de la paret que es trenca per donar pas a l’altra estació, on el comboi entra amb un petit xiulet que ha deixat anar el conductor. Quan les portes s’obren només salten una noia i un home granat, entren una dotzena llarga de passatgers, però el vehicle s’entreté una mica, les portes es tanquen per a tornar-se a obrir abans de tancar-se de nou definitivament. Algú corre, però el metro ja ha reprès el seu viatge, de moment lent, i la cara, femenina, somriu amb un posat confús.

Dóna una ullada al rellotge de polsera, però torna a abaixar el braç gairebé sense haver vist l’hora, fita els anuncis clavats als vidres oposats, en un dels quals hi ha una fotografia d’un cotxet de criatura semblant al que ells volien comprar, perquè ja el tenien triat, al capdavall ella estava de sis mesos.

Aleshores ni l’havien volguda ni l’havien evitada, la criatura, en Daniel creia que potser valia més esperar una mica, fins que no es guanyés més bé la vida, però molt sovint era imprudent, ho eren tots dos. Cosa que no evità que se sorprengués aquell vespre que li va dir:

—Encara no m’ha vingut la regla, aquest mes.

Ell no se n’havia adonat, és clar, tot i que ella més aviat era una noia regular, menstruava cada vint-i-nou dies, trenta a tot estirar.

—Quant t’havia de venir?

—El disset, i ja som al vint-i-vuit.

Va gratar-se el cap, cosa que feia rarament, perquè en general solia expressar la seva perplexitat passant-se els dits de la mà oberta pels llavis. Féu:

—Vols dir que t’has quedat, doncs?

—No ho sé, però és estrany…

—Sí, et deus haver quedat —va concloure ell mateix.

Havia deixat caure el braç, però després tornà a aixecar-lo, ara per lliurar-se al seu gest característic.

—Esperem una mica més, de tota manera, a veure…

És clar, no podien fer res més que esperar. Una espera que el mes següent els dugué pràcticament la seguretat, perquè la regla va tornar-li a fallar, com ella ja havia previst. No sentia res, encara, cap molèstia, fins a finals d’aquest segon mes no s’adonà verament que el ventre li començava a canviar, que ella mateixa no era la d’abans, que alguna cosa pesava dintre seu sense pesar-hi del tot, perquè era massa aviat. En Daniel, però, va decidir:

—Més val que anem a veure el metge.

—Jo em trobo bé. Ja tenim temps —es resistí ella.

—No costa gaire, oi?

Hi devia influir, en el seu interès, el fet que la dona d’en Fernàndez, casat des de feia un any, havia tingut un gastament, va contar-li-ho ell mateix un vespre que es van trobar pel carrer, car només es veien molt de lluny en lluny, ni van assabentar-se del seu matrimoni fins que ja feia mesos que s’havia celebrat, i ella se’n va estranyar una mica atesa l’opinió que tenia del xicot.

Van anar a l’especialista, doncs, un tocòleg del carrer de Girona que els recomanà el metge de capçalera, un xicot encara jove, però ja totalment calb, la instal·lació del qual ja els advertí d’entrada que devia cobrar uns bons honoraris, com fou el cas.

Va passar molta vergonya; mai, com no fos una vegada, de petita, no s’havia hagut de despullar davant de cap metge. Ben cert que la cosa fou feta discretament, el tocòleg va deixar-la sola a l’habitació annexa on hi havia la taula metàl·lica desplegable, li va dir que només calia que es llevés els pantalons i la cotilla si en duia. Al cap d’una estona prudencial va tornar a entrar, seguit d’en Daniel, al qual va sentir que deia:

—Ja pot venir, ja.

Va fer-la estirar sobre la taula, amb els talons de les sabates dins d’una mena d’anelles, en una posició que li plegava els genolls enlaire i la deixava tota oberta. Ell, però, va cobrir-la amb un drap que li estengué damunt del ventre i les cuixes i que pel restant no amagava res, perquè, després, quan es posà a toquejar-la amb les seves mans enguantades i plenes de pols de talc, el drap anà arregussant-se cap amunt i l’exposà tota.

El xicot va fer un examen lent, meticulós, sense una paraula, fins que va dir:

—Ja es pot vestir, ara.

Van deixar-la sola i ell i en Daniel tornaren cap al despatx, on se’ls reuní uns moments després. Aleshores féu:

—En efecte, està embarassada. Pel que he pogut jutjar, un embaràs en magnífiques condicions. No cal pas que es preocupi de res. Vostè està molt ben constituïda, té un pont alt i ample. No preveig cap dificultat en el part.

Tot i això, li recomanà de fer-se analitzar l’orina periòdicament, els preguntà si tenien llevadora i, quan van contestar-li que no, els n’indicà una que vivia al carrer de la Indústria, una mica més enllà del passeig de Sant Joan.

—Ella mateixa els pot fer les anàlisis, els sortirà més econòmic —afegí mentre escrivia uns mots per a la dona.

Fins aleshores no es decidiren a comunicar-ho als sogres. A la mare ja li ho havia dit, que es pensava que estava prenyada, però a ells no els en volgué parlar mentre no en tinguessin una absoluta seguretat. La seva alegria els va admirar una mica, no era pas el primer nét, en Francesc ja tenia un fill i anaven pel segon, la Neus també havia escrit feia temps per dir que havia donat naixença a un noi. A la sogra, però, no li va venir del tot de nou, perquè declarà:

—No et creguis, ja m’ho mig pensava. Feia dos mesos que no veia teles brutes, i només podia ser això.

No va enfadar-se, però, que no ho hagués dit abans; la satisfacció que l’espera del nét futur li proporcionava era més forta que tot i de moment les seves relacions fins i tot milloraren, es mostrava plena de prevencions, més amable i comprensiva que mai. A ella se li acudí que potser havia pensat que no en podria tenir, però la cosa no tenia solta, encara no feia dos anys que s’havien casat, hi ha moltes parelles que no en tenen de seguida…

Aquell millorament de la situació, però, durà poc, o potser cal dir que només era intermitent, al cap i a la fi la sogra tenia el seu geni i no podia pas desfer-se’n o canviar-lo d’un dia a l’altre. Hi havia una incompatibilitat fonamental entre l’una i l’altra, i ella no creia que tot fos dit quan la vella mirava d’estalviar-li feines pesades, d’alimentar-la de ferm, ja que allò que en definitiva les havia encarades sempre eren els menuts detalls, les continuades interferències de la dona, la seva manera de ser pessigaire, com deia ella a en Daniel.

—Ves què n’ha de fer, si no vull portar aquest uniforme de prenyada!

Perquè ja li havia parlat de la conveniència de fer-se una d’aquestes bruses amples i tirades que es pretenia que dissimulaven la inflor del ventre i que ella, ben a l’inrevés, opinava que la subratllaven. Va preocupar-se fins de comprar-li la roba, un obsequi, com va dir, i sense ella saber-ho canvià impressions amb la Carmeta, que la hi havia de fer. També hi va haver l’assumpte de les lligacames, per bé que en això ella es deixà convèncer aviat, les lligacames de goma que duia premien la carn, pertorbaven poc o molt la circulació sanguínia. Més endavant la cosa va complicar-se amb les sabates, perquè ella, quan havia de sortir, s’entossudia a anar amb talons, no els talons que duia abans de quedar prenyada, uns de més baixos, però talons al capdavall. La sogra pretenia que havia de dur sabates planes.

Quan se’n va començar a discutir, poc es pensaven que allò seria la causa del desastre. Ella, per tal de tenir-ne el cor net i poder oposar raons sòlides a la sogra, n’havia parlat a la llevadora, la qual va dir-li que tal com els duia no la podien perjudicar. La sogra, però, no en tenia prou, remugava contra aquestes llevadores modernes que ho volen canviar tot, com si no hi hagués una experiència prou llarga que aconsellava com s’havien de fer les coses. De manera que a la fi, cansada de guerra, acabà per cedir, s’acostumà a dur sabates planes. No sempre, però, perquè si havia de sortir del veïnat es tornava a posar les de mig taló, com aquella tarda que volia anar al carrer d’Avinyó a comprar unes peces per al menut, hi havia una botiga on anunciaven liquidacions. Aleshores ja estava de sis mesos, s’afanyava per tenir-ho tot a punt.

Va entrar al menjador, on només hi havia la dona, car els homes eren a treballar, només eren dos quarts de cinc de la tarda.

—Me’n vaig —digué.

—Més val que agafis un taxi —l’aconsellà la sogra.

—No, agafaré l’autobús fins a la plaça de la Catedral i des d’allí aniré a peu; m’és bo, caminar una mica.

Aleshores se’n va adonar.

—Ja t’has hagut de tornar a posar les sabates de taló alt…

—Mitjà, vol dir.

—No sé per què ets tan imprudent, filla. Quan et veig tan tossuda en coses que només són pel teu bé i pel de la criatura, em fa l’efecte que ben poc hi penses, en ella.

Va molestar-se.

—No torni a començar. Vostè no en té mai prou. Ja recorda el que va dir la senyora Elena. I així i tot gairebé no me les poso mai.

—Encara te les poses massa. Posa’t les altres, creu-me.

—Prou fardassa que semblo, només em faltaria passejar-me per Barcelona…

La dona no la deixà acabar:

—Veus? Això és el que et perd, aquestes ganes de presumir. No te n’hauries de preocupar tant, d’això. Ets una dona casada.

—I per això m’he d’abandonar?

—No, però s’ha de ser més modesta.

Ella va redreçar-se, ara francament ferida.

—I en què no ho sóc, digui? De vegades no sé com interpretar les seves paraules… Sembla que ho faci expressament per ofendre.

—A tu t’ofèn tot. Ets massa susceptible. No s’ha de ser tan orgullosa, ja t’ho he dit altres vegades.

—És clar, tinc tots els defectes. Que no es pugui ni fer un gest sense que…

No acabà, se sentia a punt de plorar, l’embaràs la feia molt vulnerable, i per això va girar-se ràpidament i avançà cap al passadís.

—Teresina! —cridà la sogra.

Però ella ja obria la porta, la tancà d’una revolada, amb ràbia, i es precipità cap a les escales. Literalment, perquè sense saber com, ni com era possible, sentí que el cos se li projectava endavant mentre els peus, un peu per a ser exactes, quedava momentàniament retingut al replà, una retenció breu però suficient que no va donar-li ni temps d’arrapar-se a la barana, el ferro de la qual arribà a fregar amb els dits que havien deixat escapar el portamonedes i que van tancar-se en el buit mentre xisclava. El braç dret percudí contra els barrots, que s’estremiren i vibraren, però la caiguda només fou una mica frenada, no interrompuda, car el cos va abatre’s contra els graons, els cantells dels quals van encetar-li la pell dels braços abans que tota ella rodolés inconteniblement fins al replà del primer pis. Temps després, quan ja havia passat tot, recordà la imatge que li havia creuat el cervell en aquell instant, la de la protagonista d’una pel·lícula que havia vist feia relativament pocs anys, una noia que es precipitava, només que ella voluntàriament, per les escales de casa seva. Es titulava Que la jutgi el cel.

Les portes s’havien obert i a una distància infinita se sentien passos que baixaven els graons de quatre en quatre, els de la Filomena, que encara no havia anat a obrir la botiga, perquè a les tardes no hi patia, els de la mateixa sogra que l’havia sentida xisclar des del menjador. La primera cara que va veure, però, fou la de la Roser del pis de sota, prop de la porta de la qual jeia tota recargolada, adolorida i marejada, però encara conscient. No va ser fins després, quan ja intentaven d’aixecar-la, que el cap li fugí i la claror i les remors foren engolides per un buit negre i profund que corria al seu encontre, ella immòbil.

Va recobrar-se de seguida, però, entre els braços de la Roser i de la Filomena que la pujaven treballosament cap al pis mentre la noia deia:

—Potser hauria valgut més entrar-la a casa…

La sogra ja era al capdamunt, on tornava a posar-se al pis per telefonar; després va sentir-la encara a l’aparell, trucava a en Daniel, al metge… El ventre li feia mal, per dins la fiblava un dolor eriçat que augmentava càlidament cap a la part baixa. Gemegà.

La van deixar sobre el llit, la van desvestir i l’acotxaren. La sogra, que entrava a l’habitació, mormolava:

—Mentre no hagi passat res…

Però havia passat, els dolors augmentaven, sentia una mena de nosa al sexe, un neguit que la feia oblidar que també s’havia ferit el front, la galta, els dos braços. Li semblà que tornava a anar-se’n, i sí, devia haver perdut de nou el coneixement, perquè tot seguit va veure el metge al seu costat, havia acudit molt de pressa, deixà els pacients que tenia a la consulta… No va ser gaire explícit, si més no al seu davant, però al cap d’una estona ja va sentir la campana de l’ambulància que s’aturava al carrer.

—El perdré, doctor, el perdré…?

—Calma, calma —feia ell—, no es preocupi.

Els infermers van posar-la al baiard que duien, la sogra volgué acompanyar-la, però quan eren baix, al carrer, van trobar-se amb en Daniel, que havia agafat un taxi i es precipitava al seu damunt.

—Teresina, Teresina!

Prop de la porta s’havia reunit gent, alguns veïns, uns quants transeünts, el metge es mostrava impacient, el va agafar pel braç, el separà d’ella. No va pujar a l’ambulància, no li ho devien permetre, però la devien seguir en un taxi perquè, en arribar a la clínica, els va tornar a veure tots dos; ja l’esperaven i van dur-la directament al quiròfan, on hi havia un altre metge, vestit tot de blanc, i dues infermeres. Després en va entrar una altra, i un altre home, també vestit de blanc, com les noies…

—No vull… No el vull perdre! —gemegava encara quan la van estendre sobre la taula i li donaren l’anestèsia.

Quan va despertar-se ja era en una habitació, tan blanca com els vestits dels metges i de les infermeres, i se sentia els ulls inflats, devia haver plorat inconscient i tot, es notava la boca grossa i immediatament va sentir-se marejada i vomità sobre el llit mateix que després van haver-li de canviar. Els dolors, però, havien desaparegut, ja no sentia cap mena de cremor i, quan va tocar-se el ventre, se’l sentí llis com abans, un ventre de noia, una mica tou, estrany. No va plorar més, tancà els ulls i serrà les dents sobre la boca aspra, i quan el metge entrà i va fer-li una pregunta, no contestà. No contestà a ningú en tot el dia, va passar-se vint-i-quatre hores com si fos muda, però per dins es deia: «No li ho perdono, no li ho perdono, no li ho perdono…».

En Daniel li agafava la mà, la mirava amb ulls desgraciats i tèrbols, sense acabar de comprendre, ni quan entrà també la sogra i ella va girar-se cap a l’altra banda, per no veure-la. Mai no havia odiat ningú d’aquella manera i, per extensió, li semblava que els odiava tots, fins la mare i en Ramon, que es presentaren l’endemà al matí, de primer ningú no s’havia preocupat de dir-los res, no hi havien pensat.

Després va veure que la sogra plorava. Va ser l’endemà a la tarda, cap al vespre, en presència d’en Daniel, que no havia anat a treballar tot i que ella no corria cap perill, no l’havia corregut mai. Només havia pagat el més innocent de tots, la criatura. L’únic innocent, perquè també ella era culpable, al capdavall si hagués anat amb sabates planes no hauria caigut ni que s’hagués enrabiat amb la sogra. La dona plorava. No va demanar-li perdó, no calia, aquelles llàgrimes eren suficients. L’odi no servia de res, no li tornaria el fill que tots ja estimaven d’una manera o altra. La sogra també, naturalment. Però ara sabia que aviat la deixarien, forçaria en Daniel a decidir-se, en aquell pis ja no s’hi sentiria mai bé.

Les primeres paraules que pronuncià, quan els altres ja no sabien què fer tot i que el metge, com va saber dies després per boca d’en Daniel, els havia dit que no calia estranyar-se d’aquella reacció d’hostilitat, foren per a preguntar:

—Què era?

En Daniel la va entendre a l’acte, li premé la mà i, molt baix, digué:

—Una nena.

Aleshores plorà, plorà com li semblava que no havia plorat mai, la cara enfonsada en el coixí, les mans clavades a les galtes, tota ella arrupida i ingràvida en el seu llit blanc i foraster que abandonaria l’endemà.

—Aquesta, oi? —diu una veu al seu costat.

És la dona de Lleida, que deu haver anat comptant les estacions i ara s’ha aixecat. La mira, incomprensiva, sense somriure-li, i tan sols quan les portes s’obren assenteix amb un «sí» que gairebé no li surt de la boca.

La deixa passar i salta al seu darrere, va seguint l’andana bruta, baixa de sostre i mal il·luminada, per on penetra un corrent d’aire fort i desagradable que l’obliga a posar-se la jaqueta.

El corrent s’accentua en travessar la porta, pesada, però tot seguit, a les escales, cessa, i ella va pujant cap al corredor superior, cansada i lenta, gairebé envellida. Dalt torna a acollir-la una alenada d’aire, fins al peu mateix de les escales que munten a l’exterior, on espetega una llum blana i baixa, car el cel continua cobert per una capa fosca que encara s’espesseeix.

El carrer de Trafalgar sembla desconegut, li han arrancat tota una renglera d’arbres i han aixecat la calçada que ella travessa arran de passeig, seguint la línia del tramvia que davalla cap al parc. Desemboca a l’ampla plaça que s’obre davant de Rec Comtal, els ulls li rellisquen per la façana del cine on tantes vegades havia anat amb la mare i en Ramon, de petita, es fica a l’entradeta que no ha envellit gens, car sempre l’ha vist com ara, bruta i escrostonada, amb les parets plenes d’inscripcions més o menys il·legibles, entre les quals en sobresurt una de nova, clara: «La Mercè és una puta».

Enfila les escales.