Les quatre i vint-i-cinc.

La mare, una mica corbada, es retalla en la penombra del passadís, contra el mirall que reflecteix la seva esquena cansada. Li somriu per sota les ulleres que s’ha alçat sobre el front, on les subjecten els blens d’uns cabells negres, amb molts pocs fils blancs.

—Hola! Precisament pensava en tu…

S’inclina a besar-li la galta i totes dues avancen cap al menjador, on damunt d’una cadira hi ha un davantal a mig cosir.

—Que està sola? —pregunta.

—Sí, la Maria se n’ha anat amb el nen a prendre l’aire. Gairebé us havíeu d’haver trobat, han sortit ara mateix.

—No els he vist, doncs. Que no ha anat a col·legi?

La vella diu, sense amagar el retret:

—Ja fa quinze dies que no hi va. No ho sabies, és clar. Com que véns tan poc…

Ella eludeix la resposta, es treu la jaqueta i la penja al respatller d’una cadira, a l’altra banda de taula.

—L’heu tingut malalt?

—Va tenir una mica d’empanxonada, i li ha durat. Ja saps com és, més aviat poca cosa. El metge diu que aquest estiu hauríem de mirar de treure’l, que un canvi d’aires potser l’enfortiria…

—Ara rai que ho podeu fer.

—Sí. En Ramon pensa llogar una torreta cap a l’Espluga de Francolí. Hi hauré d’anar jo; la Maria, com que ell no pot moure’s, més s’estima quedar-se. Vindran els diumenges.

Recull el davantal i s’asseu, una mica feixuga.

—Estava cosint això —diu tot seguit—: Potser també tu podries venir, si en Daniel encara no t’ha dit res. No ha escrit?

—No.

—Se’n deu haver anat a Amèrica; al capdavall hi té la germana.

—No ho sé.

La vella la mira, ara per damunt les ulleres que s’ha tornat a calçar al nas.

—Seu —fa—. No te’n deus pas tornar de seguida.

—No. —Allarga les mans cap al bufet, d’on agafa una de les dues imatges de pedra, dos homes barbuts que semblen apòstols—. No ho teníeu, això, la darrera vegada.

—Ho va comprar l’altre dia la Maria, un matí que passava per davant d’una casa de la Laietana on n’hi ha moltes.

—Sí, ja la tinc vista.

—Li van fer gràcia. Es veu que ho imiten de figuretes velles, de centenars d’anys enrere segons diu en Ramon. Jo trobo que ara ho fan més bé. Però a ells els agraden, i això que són sants.

Torna a deixar la figureta al seu lloc, enretira una cadira de sota la taula, s’asseu.

—I vostè es troba bé?

—Una mica de dolor, aquest és el pitjor temps. Però em vaig donar unes injeccions…

—Ja m’ho havia dit. D’Artrochem, oi?

—Sí. Sembla que em van anar bé. L’any passat em costava més d’aixecar el braç…, ara prenc unes pastilles de Combisona.

—No sé per què no canvieu de pis. Això sempre ha estat molt humit.

La dona s’inclina cap a terra, on té la capsa de cosir, agafa un rodet de fil, en trenca una passada.

—En Ramon sempre diu que ens n’anirem, però em penso que li agrada, de viure aquí. I com que la Maria també s’hi sent bé… Ara que, no et creguis, de vegades penso que potser sí que més val no moure’s. Tots hi estem acostumats. En un altre lloc, en un pis nou, no sé si m’hi acabaria d’avenir. Vull dir per sempre. No és com això de la torreta, que només serà per una temporada, a tot estirar fins a l’agost. Després ja comença a fer massa fresca, per allí. —Alça els ulls—. Què me’n dius, d’això de venir?

—Ja ho veurem.

La dona enfila l’agulla i, sense mirar-la, fa:

—Això de tallar-te tant de la família no està bé…

Ella gairebé somriu.

—Tothom em diu el mateix, veig.

—Qui, tothom?

—Aquest migdia m’he trobat amb la Gabriela, ja sap, la cosina…

—Sí, sí. I t’ha dit això? És natural. Des que el teu marit va marxar, sembla com si t’avergonyissis d’alguna cosa.

—No digui ximpleries! De què m’he d’avergonyir?

—Precisament, de res.

—No vull dur enrenou a ningú, ja n’hem parlat d’altres vegades. Al cap i a la fi, un dia en Daniel escriurà.

La dona deixa passar una pausa i després diu, començant a cosir:

—Hi aniràs, si et crida? —No contesta. Mou una mica la cadira, encarant-la més a la taula, encreua una cama sobre l’altra. Aleshores la mare la mira—: Hi aniràs?

—No ho sé. —Torna a desencreuar les cames, s’incorpora—. Vaig a la comuna.

Sent l’esguard de la dona que la segueix mentre tomba cap al passadís, on fa girar el pom de la porta; ajusta al seu darrere, sense tancar, es tira les calces avall i s’asseu directament sobre la porcellana. El doll espetega sota seu, un vapor invisible li amoroseix les cuixes, una imatge li furga pel cervell, en Daniel i ella a la banyera, a l’hotel de Milà, però aconsegueix de foragitar-la, torna a aixecar-se i s’ordena la roba.

Al menjador, la mare va cosint, molt inclinada sobre la peça de roba tot i les ulleres. Ella observa:

—Fa temps que no se les ha fetes graduar, oi?

La dona alzina el cap, parpelleja darrere els cristalls.

—Les ulleres? Hi veig bé.

—De tant en tant, però, s’han de tornar a fer graduar.

Travessa per l’altre costat de taula, s’instal·la a la mateixa cadira on era de primer.

—Això de fer visites als metges mai no li ha fet gràcia, a vostè.

—Quan cal, bé hi vaig.

—Vol dir quan li insisteixen massa…

—És que aquí hi ha poca claror.

—Apugi més la persiana o obri el llum.

Ni l’una ni l’altra no es mouen, però, i ella esguarda cap a la finestra mentre la mare continua amb les mans sobre el davantal a mig cosir. Fins que diu, canviant radicalment de conversa:

—No vivíeu bé, oi, tu i en Daniel…?

—Per què?

Però la vella ja sembla haver-se repensat, torna a alçar l’agulla.

—Ja sé que no m’hi he de ficar.

—No és això… —comença ella, però tot d’una diu, francament—: No, no vivíem bé. Tant, se’ns veia?

—No, però sempre hi ha petites coses…

—En parleu, vosaltres? —la interromp ella.

—Mai no hem dit res. En Ramon i la seva dona no se n’havien adonat. És natural, ells són joves, només pensen en les seves coses.

—Ja feia temps que no ens acabàvem d’entendre —confessa ella.

La dona assenteix amb un petit gest del cap, sense deixar de mirar-la, ara.

—Sempre heu estat molt diferents… No serviria de res dir que mai no m’ha agradat, ell, i tampoc no seria veritat. Semblava un bon noi i estàveu tan enamorats!

—Potser ens ho pensàvem.

La vella, però, denega.

—No, n’estàveu. No hauríeu pogut anar tant de temps plegats si… Des que et vas decidir a dir-nos que sortíeu junts, ja només sabies parlar d’ell.

—No ho recordo —diu ella, una mica sorpresa.

—Jo, sí.

—Com qualsevol noia que festeja. Però darrerament tot havia canviat molt. Mai no n’he volgut dir res, ja sap com sóc, que les coses desagradables més m’estimo passar-me-les sola. Ni sé per què ara…

La vella cus, seguit, en silenci; espera. Però a ella li costa encara decidir-se i, quan recomença, només diu:

—En el fons, sempre ho devem haver vist tot diferent, ell i jo. Aleshores, de més joves, no hi donàvem importància. O no ens n’adonàvem.

I torna a callar, totes dues mans sobre la taula, els dits enllaçats, una mica nerviosos. La dona fa:

—Fins a cert punt, és natural.

—Ja ho sé. Però hi ha altres coses…

—Una dona? —pregunta la mare suaument.

—Dones.

I el silenci torna a instal·lar-se al menjador, ara més llarg, més dens, poblat de tot el que no s’ha dit, de les seves vacil·lacions, de l’atenció de la mare que només al cap del que sembla molta estona repeteix:

—Dones?

—Sí —fa un gest amb la mà, fastiguejada—. No sé per què em va molestar tant, en realitat no m’importava.

La mare l’observa, incomprensiva.

—És el teu marit, t’havia d’importar.

—No sé per què —repeteix ella—. Però em va fer mal.

I aleshores li ho conta. Suposava que abans ja n’hi havia hagut d’altres, però ella no va adonar-se de res fins aquella nit que ell va dir-li que li calia sortir per veure en Boronat, l’amo d’un solar amb el qual estava en tractes per construir-lo a mitges. És a dir, en Boronat, que no tenia diners, havia d’aportar el solar i en Daniel s’encarregaria de la construcció. En l’únic que no acabaven d’entendre’s, precisament, era en el percentatge, perquè en Daniel, després de fer càlculs i procedir a una valoració del terreny, creia que no era just que anessin al cinquanta, pretenia un seixanta-cinc per a ell.

—Potser aquesta nit ho deixarem enllestit —va dir-li—. Hem parlat per telèfon i m’ha semblat més comprensiu. És clar que no en pots fer gaire cas, ja saps com és, un indecís que té por que no l’esquenegin.

No ho sabia, perquè no el coneixia personalment, les úniques referències que en tenia eren les que li proporcionava el mateix Daniel, que anava contant-li com progressaven les negociacions.

—I us heu de veure al despatx, en aquesta hora?

—No, a casa seva. Volia que vingués aquí, però ell ha preferit que fos jo qui es molestés.

Fins i tot semblava una mica fastiguejat, com si li vingués costa amunt allò d’haver de sortir havent sopat, tot i que ja ho feia altres vegades, darrerament més sovint, amb una diversitat d’excuses plausibles que mai no havien estat desmentides i que per això ella es devia empassar. Però aquell dia va ser diferent.

Ja devien ser les onze un quart de dotze, feia prop d’una hora que en Daniel era fora i ella s’havia ficat al llit, on llegia, quan el telèfon trucà. De primer va estar temptada de no aixecar-se, li feia mandra, era una nit d’hivern, freda, però després se li acudí que podia ser algú de casa seva o de casa d’en Daniel, els podia haver passat alguna cosa. Hi anà.

—El senyor Bastida?

—No hi és, ara.

La veu, una veu d’home que no reconegué, semblà desencisada.

—Ah!

—Ha hagut de sortir —afegí ella.

—Ja el veuré demà, doncs.

—Sí, més valdrà. Qui li diré que ha telefonat?

—El senyor Boronat. És la seva esposa, vostè?

Ella es va poder treure la curta paraula de la boca:

—Sí.

En un llampec, va veure el joc d’en Daniel. No n’hi podia haver d’altre. El senyor Boronat, amable, seguia:

—Ja deu saber que estem en tractes, li’n deu haver parlat…

—Sí, sí —anava fent ella, fins que l’home penjà.

Va tornar al llit, però ja no llegí més. Tampoc no dormí. Només podia tractar-se d’una dona, naturalment, del contrari no tenia explicació que li hagués mentit. Se sentia ofesa, ferida, ella sempre havia cregut en el valor de la sinceritat, si en Daniel ja en tenia prou, d’ella, més s’hauria estimat que li ho digués amb franquesa, que se’n separés. Allò, aquella mentida, alterava tots els fonaments de la seva vida, els embrutava tots dos, i aleshores encara no sabia fins a quin extrem, perquè quan decidí que no li’n diria res, que esperaria les seves explicacions, ja començava a fer-se còmplice, sense adonar-se’n, d’un joc que hauria condemnat en qualsevol altre matrimoni. Quan ell tornà, molt tard, féu com aquell qui dormia i l’endemà, quan esmorzaven, es limità a dir-li:

—Va telefonar el senyor Boronat, anit.

Ell se sobresaltà visiblement, envermellí.

—Quan? —balbucejà.

Ella bufava la tassa de cafè amb llet, massa calent.

—Feia una estona que eres fora. No t’ho va dir?

En Daniel va eixugar-se els llavis amb el tovalló, féu un ridícul esforç per somriure.

—Ah, sí! No sé en què devia pensar, ara. Vaig arribar una mica tard, vaig trobar-me amb un que havia estat a can Borredà amb mi i vam fer un cafè plegats.

—No m’has dit si us vau entendre —féu ella, com si no donés cap importància a l’incident.

Ella s’anava tranquil·litzant.

—No, no del tot. Però cada vegada està més madur. Aviat caurà.

No va caure, a la fi el negoci es va cloure a base de mig i mig, devia ser la concessió que en Daniel es va veure obligat a fer pel favor a què accedí l’altre. Perquè en Daniel volgué lligar tots els caps sense comprendre que la maniobra era grollera. A mig matí el telèfon tornà a sonar i era de nou el senyor Boronat. Quan ella va dir-li que el trobaria al despatx, l’home s’excusà:

—Ah, sí, perdoni! He confós un número amb l’altre, potser perquè vaig trucar ahir. Acabava com aquell qui diu de penjar l’aparell quan el seu marit va arribar. Va retardar-se una mica.

—Sí, ja m’ho ha dit.

No tenia ni cap ni peus, en Daniel devia haver-se espantat més que ella no es pensava i, al senyor Boronat, tant se li’n devia donar de fer el paperot, és a dir, hi devia veure l’ocasió de pressionar-lo. Tot plegat era una cosa que, si no l’hagués viscuda, no hauria pogut creure. Mai, per molt que en Daniel l’hagués desil·lusionada en altres aspectes, no s’hauria pensat que fos tan menyspreable.

De tota manera, volgué assegurar-se’n. No és que fossin possibles gaires dubtes, de fet no en tenia cap, però sempre s’havia malfiat de les aparences. I això va fer-la caure en quelcom que, després, ella mateixa va dir-se que era una baixesa. A partir d’aquell moment, l’un i l’altre semblaven estar destinats a cometre únicament baixeses. Decidí de seguir-lo.

A la nit no ho podia fer, sempre que ell sortia li ho comunicava a darrera hora, en arribar a casa, a punt de sopar, i d’altra banda ara ja s’havia comprat el cotxe, li seria massa fàcil desaparèixer mentre ella cercava un taxi, més aviat escassos de banda de nit. Però podia fer una altra cosa, vigilar-lo a la sortida del despatx, era molt possible que no totes les seves aventures fossin estrictament nocturnes, amb l’excusa de la feina sempre tornava molt tard, a quarts de deu, les deu, quan els empleats ja devia fer hores que havien plegat. Deia que es quedava, que sempre hi havia coses a fer, que quan era sol treballava més bé. Ara ho sabria.

Va haver de llogar un taxi, naturalment. En aquell moment va saber-li greu no haver après de conduir, com ell havia volgut temps enrere, car hauria pogut aconseguir un cotxe en un d’aquests establiments que els llogaven sense conductor. Va resignar-se a les circumstàncies, però. No li quedava més remei.

Els dos primers vespres foren infructuosos, a les nou encara no havia abandonat el despatx i ella decidí tornar-se’n a casa per no haver de donar explicacions si arribava després d’ell. El tercer dia, però, va sortir a les set i deu, immediatament darrere els empleats. Ella era dins del taxi, aparcat dos cotxes més enllà del seu Seat, i indicà al xofer que el seguís. Li havia dit que esperava una persona, com havia fet els vespres anteriors amb els altres taxistes, tots una mica admirats d’aquella paciència de dues hores i de la sobtada decisió de deixar-ho córrer després d’haver perdut tant de temps. El taxista d’avui encara no havia tingut temps de sorprendre’s, tot just feia un quart o vint minuts que ella havia pujat al vehicle, però en canvi va mostrar-se estranyament reticent quan li participà les seves intencions.

—Seguir-lo? Per què?

Ella no esperava aquesta sortida, havia confiat que l’home obeiria sense demanar-li explicacions, al cap i a la fi era un llogat que ella pagava. Per això va trobar-se sense paraules, no havia preparat res, i després d’uns balbuceigs que ell ni devia entendre, acabà per dir:

—Vull saber on va.

La pregunta de l’home, però, tenia un altre sentit, car insistí:

—Per què?

Ell ja era dins del cotxe, engegaria d’un moment a l’altre. Desesperada, improvisà:

—És el meu promès.

Va sortir-li així, potser li feia més vergonya haver de confessar que era una dona interessada en les anades i vingudes del seu marit, gelosa i suspicaç. El xofer, girat, la mirava dubitatiu. Ella elaborà amb una frondositat d’imaginació que mai no s’havia sospitat:

—Fa poc que ens coneixem i l’altre dia una amiga em va dir que era casat, que això ja ho havia fet amb altres noies… Comprèn?

El taxista ho comprenia, va engegar el cotxe quan en Daniel ja sortia del lloc on tenia aparcat el seu.

—Un aprofitat, ja veig —digué.

—No ho sé. Ho vull comprovar.

—N’hi ha, de xicots així. Caradures… —Ho havia acceptat amb una facilitat que tornà a desconcertar-la, a ella mateixa li semblava una excusa molt bèstia, si hagués tingut temps de pensar-hi reposadament hauria mirat de dir una cosa més enraonada, però havia estat de sort, se n’adonà uns segons després, quan l’home prosseguí—: Al meu carrer…, visc a Pavia, sap?, no fa molt que es va donar un cas d’aquests. Jo la coneixia una mica, a ella, i a ell també l’havia vist. Mai no m’ho hauria imaginat, se’l veia d’allò més bon noi. —En un to fatalista, gairebé melodramàtic, acabà—: La roba bruta no va sortir fins que li va fer una criatura.

Circulaven Fontanella enllà, darrere mateix del Seat, i ella estava arraulida en la fosca, dissimulada per l’esquena del taxista, un home robust, de mitja edat, que fumava un cigar nauseabund.

—Hi ha molts poca-vergonyes —anava dient l’home—. Jo també en tinc, de filles, i sé com s’ha de vigilar. On el va conèixer? En un ball o al cine, com si ho veiés.

—Sí, al ball —acceptà ella, i afegí—: Va dir-me que vivia a pensió.

—S’ha de vigilar molt —repetí el taxista mentre accelerava per passar a temps el semàfor de la cantonada de la Via Laietana. Era un home xafarder, però d’una xafarderia natural, espontània i sense malícia, potser justificada pel que havia explicat; preguntà—: I què pensa fer?

—Com vol dir? Quan?

—Ara. Quan arribi allí on va.

—Res. Només veure-ho.

Però l’home ja anava elaborant plans, ara semblava haver-se identificat amb els seus possibles greuges, perquè va dir:

—No. Miri… Quan deixi el cotxe ens esperarem una mica i, si es fica en una casa de pisos, puc arribar-me a la porteria a preguntar. Encara que ens ensopeguéssim, a mi no em coneix de res.

Ella s’hi oposà, fins i tot una mica molestada per aquella interferència, per bé que ja comprenia que la proposició era feta de bona fe.

—Si ens ensopeguem, millor. No he d’amagar res, jo.

—Naturalment.

—No vull que s’hi fiqui… —Li semblà massa contundent i rectificà—, que es molesti.

—Com li sembli, però si em necessita, ja ho sap. Fins i tot per fer-li un cap nou —afegí amb una expressió que ella va sorprendre a través del cristall retrovisor i que volia ser ferotge—. Amb individus així no cal tenir-hi cap mirament.

—No estem segurs de res —li recordà ella, immediatament penedida d’haver emprat un plural que els associava.

L’home, però, no se n’havia adonat i ara callà. Havien fet la volta a la plaça d’Urquinaona i enfilat el carrer de Llúria fins a Casp, per on rutllaven ara. Havien ensopegat tots els llums de cara, ni una sola vegada no els havia calgut parar. La sort va ser-los favorable fins al passeig de Sant Joan, on l’urbà inicià el gest de tallar la circulació darrere el cotxe d’en Daniel, però el taxista era un gat vell i, amb un cop de pedal, gairebé va clavar-se al Seat mentre el guàrdia brandava el cap amb un moviment enèrgicament reprovatori.

—Ha sortit bé —comentà l’home, satisfet.

—Podia haver-li posat una multa…

—Vostè l’hauria pagada, oi? —féu ell amb tota tranquil·litat.

—Sí, però ens hauria entretingut.

—Més ens hauria entretingut el llum. I aquest cony de Seats es veuen tots iguals, sobretot en aquesta hora.

Havia alentit una mica per posar espai entre ell i en Daniel, i al cap d’un moment digué:

—Sembla que tira cap al Clot, o Sant Andreu. Cap allà, era, la pensió que va dir-li?

—No —féu ella.

En Daniel, però, no anà tan lluny. Va aturar-se al carrer de Ribes, davant d’un immoble nou, d’aspecte molt conservador. El taxista, ara sense minvar la marxa, passà de llarg, tombà i frenà el cotxe a la cantonada. En aquell moment en Daniel ja havia saltat del vehicle.

—Ha vist on s’ha posat? —preguntà l’home.

—Sí —digué ella, que l’havia observat pel cristall de darrere. No havia entrat a la casa nova, sinó a la del costat, també de construcció relativament recent a jutjar per les aparences.

—Esperem una mica —recomanà el xofer.

Però ella estava massa impacient, obrí la porteta.

—Ja torno.

—No faci imprudències…

Va saltar també, pel seu costat, i ella va adonar-se que es quedava mirant-la, però va allunyar-se sense replicar.

A tocar de la porta, va aturar-se. Havia avançat amb molt d’impuls, però ara no sabia què fer. I potser hauria acabat per no fer res, o una cosa molt diferent de la que féu, si aleshores la porta no s’hagués obert per a donar pas a una dona de cabells ja grisos que sortia amb una bossa carregada amb dues ampolles i un sifó.

—És la portera, vostè? —li preguntà.

—Sí. Què volia?

—En quin pis viu, el senyor Bastida?

La dona reposà la bossa contra la cama.

—S’ha equivocat; aquí no viu cap senyor Bastida.

—Acaba d’entrar —féu ella, i assenyalà cap a la vorada—. I té el cotxe aquí. Daniel Bastida.

—Ah, el senyor Daniel! —digué la dona espontàniament, i tot seguit el rostre semblà tancar-se-li—. No hi viu —tornà.

—En quin pis és?

La dona es gronxà perceptiblement, incòmoda.

—Qui és, vostè? —provà—. La seva dona?

—Sí.

Mormolà:

—Ja m’ho pensava, que era casat.

—Quin pis és? —insistí ella.

La cara de la dona accentuà la seva vaga hostilitat. Sense contestar, digué:

—No vull escàndols, aquí. Els altres veïns són gent decent.

—No hi haurà cap escàndol.

—Ja em molesta prou tenir una dona com aquesta a l’escala, només faltaria que ara…

Ella va fer, serenament, estranyada de la seva audàcia:

—Si no m’ho diu, ho hauré de buscar. No es cregui que pot privar-me’n.

—El segon primera —cedí la portera.

Ella continuà sense moure’s. Només l’havia seguit per assegurar-se que hi havia una altra dona, mai no havia tingut la intenció de dir-li’n res, el seu orgull la’n privava, no parlaria fins que hagués decidit què havia de fer, suposava que separar-se’n… Ara, però, era allí, a la mateixa casa on ell es veia amb la perduda que fos, la portera la mirava, entre temorega, encuriosida i desafiadora. Li semblà que no podia anar-se’n, que no podia tolerar que la humiliessin així. Tot s’ho feia ella, és clar, i després prou que ho va veure, i també comprengué que en realitat volia arribar al fons de tot de la seva humiliació, potser perquè era l’única manera de superar-la. Féu un pas endavant.

La dona allargà el braç.

—On va?

—Al segon primera —digué ella amb la veu tranquil·la.

—Ja li he dit que no volia escàndols.

—I jo li he dit que no n’hi hauria. Deixi’m passar.

La portera, però, encara la retenia.

—Què hi guanyarà? —féu, més comprensiva—. I li adverteixo que és una noia que no es deixa acollonir.

Aquell mot, en boca d’una dona, li semblà tan fora de lloc com una escopinada al bell mig d’una safata, i s’envermellí per ella, que l’havia pronunciat amb tota naturalitat. Li rebutjà el braç.

—Deixi’m passar —repetí.

Féu uns passos entrada endins, cap a l’ascensor, però aleshores va veure la renglera de bústies en un costat del portal i s’hi adreçà. La targeta del segon primera només deia: «Dorita Ruiz».

La dona s’havia quedat al llindar de la porta, amb la bossa encara repenjada contra la cama, ho va veure de cua d’ull quan reprengué el camí cap a l’ascensor. Ara, però, ja no va dir-li res. En canvi, devia decidir que més valia no allunyar-se per si hi havia soroll, perquè quan ella es tombà per tal de tancar les portes, la portera retrocedia cap a l’estança il·luminada de l’esquerra, on devia viure.

L’ascensor muntà veloçment, amb un petit zumzeig seguit i desagradable, en un no res la diposità al segon replà, on ella va aturar-se uns segons perquè acabava d’adonar-se que bleixava com si hagués pujat les escales a peu, corrent. No pitjà el timbre fins que la seva respiració no recobrà el ritme normal.

Semblava que no hi havia ningú, no obrien, no se sentia cap remor, i insistí, aquest cop més llargament. A la fi, uns passos emergiren del silenci i avançaren amb precipitació. La porta s’obrí.

Va mirar-la. Va mirar-la bé. Era una mica més jove que ella, d’uns vint-i-dos anys, duia els cabells tenyits de ros, un ros brut que no l’afavoria, i tenia uns ulls grossos i bonics, però antipàtics, prematurament durs, i una boca molt carnosa, fresca, que hi contrastava. Més aviat era baixa, però semblava ben feta sota la bata amb què es devia haver cobert precipitadament, car no havia tingut ni temps de cordar-se el cinturó, que li penjava pels costats.

—Què vol? —preguntà amb una veu fosca i hostil.

Ella continuava mirant-la, observant el desordre del pentinat, la pintura dels llavis que s’havia corregut una mica, les sines joves i lliures que es dibuixaven sota la bata massa prima. No duia res més.

—El senyor Bastida? —digué aleshores.

—El senyor Bastida? —repetí la noia amb un esguard ple de desconfiança, sobtat.

—En Daniel, si vol.

La seva tranquil·litat la desconcertava. Els ulls deien ben clarament que havia endevinat, que estava a punt d’endevinar. S’humitejà els llavis abans de fer:

—No sé si…

S’aturà. Ella la mirava, en silenci, esperant.

—Qui li dic que és?

—La Teresina.

Semblà vacil·lar, però a la fi concedí, sense invitar-la a entrar.

—Esperi’s.

Va retrocedir passadís enllà, deixant la porta mig ajustada, però ella no la seguí. Potser mai no havia tingut intenció de fer-ho. Girà cua i anà baixant les escales tan de pressa com li ho permetien els talons.

La portera, que devia haver-la sentida, l’esperava al peu dels graons, ara sense la bossa.

—Què ha passat? —preguntà.

Ella continuà caminant i no va tombar-se fins que ja era a tocar de les bústies.

—Res. Ja li he dit que no passaria res.

Sortí al carrer i, gairebé corrent, s’adreçà a la cantonada. El taxista, que era a la vorera, mirant cap a la casa, el cigar encès a la boca, obrí la portella i esperà.

—A casa —va dir ella—. Al carrer Mandri.

I es ficà al cotxe. L’home féu la volta, hi entrà per l’altre costat i va tancar la portella.

—Casat? —digué.

—Sí.

Proferí un soroll repetit amb els llavis mentre brandava el cap.

—Quins poca-vergonyes!

Engegà, féu un quart de volta prohibit i adreçà el cotxe Lepant amunt, cap a la Gran Via.

—Li ho ha dit la portera?

—Sí.

—No et pots fiar de ningú, com hi ha món!

Però ella ja no replicà, se sentia tota agitada, aquella calma exterior que havia manifestat va deixar-la més pertorbada que no ho hauria fet una explosió violenta, a l’expectativa d’una escena inevitable.

En Daniel devia abandonar el pis darrere seu mateix, tot just acabava d’arribar a casa i començava a despullar-se quan sentí l’ascensor que s’aturava al replà, la porta del pis i els seus passos que avançaven cap al dormitori, on va forcejar amb el pom, que ella havia tancat.

—Teresina! —cridà.

—Què vols?

—Obre.

—M’estic vestint; espera’t.

Era la primera vegada que no li permetia l’accés a l’habitació quan es vestia o es despullava, però ell no va protestar, ben a l’inrevés, esperà pacientment, més estona i tot que no calia, perquè ella es va entretenir, volia recobrar-se una mica, encarar-lo sense histerismes.

—Què vols? —repetí quan va obrir.

Però ell semblava no saber-ho, potser el desconcertava la seva actitud, devia haver esperat trobar-la sulfurada, acusadora, i en lloc d’això es mostrava aparentment serena, la seva veu havia estat natural, o gairebé natural.

Entrà, va repenjar-se a la porta, que anà cedint darrere seu. No li va poder sostenir l’esguard, car ella el mirava fitament, i acalà els ulls abans de mormolar:

—Ja sé que no té perdó… —Aleshores ella retrocedí cap a la tauleta de nit, al costat de la qual, mig girada, va treure’s el rellotge de polsera, que deixà damunt el cristall—. Teresina… —va sentir que tornava a fer, i ara era al seu darrere, li posava una mà a l’espatlla, potser per fer-la girar del tot, però ella la hi sacsejà i ell va treure-la immediatament—. No sé què dir.

—No diguis res, doncs.

—No… Tampoc no és això. Sé… —Es va interrompre i, més alt, afegí—: No nego res.

—Tampoc no podries, oi? —contestà ella, una mica sardònica.

—No, és clar… Voldria que comprenguessis… —però no acabava de saber què es deia.

—Què he de comprendre? Ho comprendries, tu, si fos jo qui se n’hagués anat amb un home?

Ell no contestà directament, va passar-se la mà per la cara i va deixar-se caure sobre el llit.

—No sé què m’ha passat… Tots tenim moments ximples…

—Un moment que deu fer temps que dura.

—No, t’ho asseguro… Tu no em creuràs…

—Prova-ho —replicà ella amb la mateixa veu neutra.

En Daniel tornà a aixecar-se, incòmode.

—No ho entenc. Si cridessis, si… Tens dret a fer-ho. Però sembles tan indiferent, tan…, sí, tan irònica.

Ella accentuà la seva fredor.

—He pensat que més valia que ens separéssim, Daniel.

—Això no! —cridà ell. Va tornar a allargar el braç—. M’he deixat arrossegar, Teresina, t’asseguro que jo no sóc així… Va venir una tarda, a veure un pis…

Va contar-li com se li havia insinuat, que l’invità a anar a casa seva a discutir el preu, volia una rebaixa, i ell, per no perdre una venda, hi anà. Van beure un parell de copes, ella seia al seu costat, sobre el sofà, la bata que duia se li havia esbocat, es repenjava contra seu…

—Vaig perdre el cap, Teresina. L’hauria perdut qualsevol. I ella ho volia —afegí, com si fos una excusa—. No et pensis que no m’he fet retrets.

—Però has continuat veient-la.

—Sí, ja ho sé… Em mereixo tot el que diguis.

—Si t’agrada, pots quedar-te amb ella.

—Si no m’agrada, Teresina! T’ho juro! De vegades…, de vegades em fa fàstic i tot, no és com tu. No sabem ni què dir-nos, no tenim res en comú. És… —s’adonà del que anava a dir, es va envermellir—. Des dels disset anys que viu amb un home o altre —afegí.

—No et pregunto res, no m’interessa. No hi ha cap necessitat de parlar-ne.

—Perdona… Estic tan confús, tan avergonyit… Et prometo que no tornarà a passar, Teresina. He tingut una debilitat, no vaig saber resistir quan ho hauria hagut de fer per tu…, per tu i per mi, per tots dos. —Allargà les mans, gairebé per la força va apoderar-se de les seves—. Teresina… Dóna’m una oportunitat, només una…

Ella es tornà a fer sardònica:

—Tu me la donaries?

—Sí, Teresina, t’ho juro. Em doldria a l’ànima… Com ara et deu doldre a tu, no et pensis que no ho comprenc. He estat un brètol, un insensat.

—No et puc creure, Daniel.

—Per què, Teresina, per què? No t’havia faltat mai, va ser un rampell, de vegades fem coses que no volem…

Ella va deslliurar les mans i caminà cap a l’altre costat de cambra.

—Li deus pagar el pis —féu.

—Jo… Sí, l’hi pago —confessà.

—Veus? —digué ella, com si allò demostrés alguna cosa no prou aclarida fins aleshores. Continuà caminant, atansant-se al llit per l’altra banda, s’hi va asseure—. No sóc la dona que et convé, Daniel, ja fa temps que me n’adono. Si ens separem, també tu hi guanyaràs.

—No, Teresina!

Va córrer cap a ella, es deixà caure al seu davant, li posà les mans sobre les cuixes.

—No, em toquis! —cridà per primer cop.

En Daniel va retirar-les com si s’hagués escaldat.

—Perdona, no volia… —I amb un esguard desesperat—: No veus que ni sé què em faig? Em mires com un jutge, com si fos massa menyspreable perquè se t’escapi una llàgrima, una protesta apassionada… Què he de dir? Què he de fer? M’he portat com un porc, ja ho sé, i mereixo que m’escupis a la cara… Però escup-m’hi, no et quedis així, com si fos un tros de merda que haguessis trepitjat! —s’anava exaltant, aixecava la veu—. No ho sóc! Sóc un home que s’ha equivocat, com tants altres, centenars, milers…

—No cridis.

Ell s’apaivagà sobtadament.

—No…

Va aixecar-se i ella s’adonà que els llavis li tremolaven.

—No la veuré més, Teresina —féu al cap d’un moment.

—Ara ja has començat, ja hi has pres el gust…

—Però no l’estimo, Teresina, com t’ho puc fer entendre? T’estimo a tu, només a tu, i t’he estimat sempre, fins i tot quan era amb ella… No em creus?

—No ho sé, Daniel; ja no sé res.

Va incorporar-se i ell va abraçar-la sense donar-li temps de rebutjar-lo.

—No ho podem destruir tot per una ensopegada, Teresina… No compten res, per tu, tots aquests anys de viure units, feliços?

Ni units ni feliços, se li acudí a ella, però estava acostumada a la seva presència, mai no havia conegut cap altre home, mai no havia pensat en cap més, havien promès compartir-ho tot, la felicitat i la desgràcia, i ella creia en aquests mots, en una cosa o altra li calia creure, no tenia res més, mai no havia tingut res més des que van conèixer-se aquell dia que se li havia trencat el tirant del viso a l’escala del carrer de Banyoles. És cert que res no havia estat com aleshores imaginava, però potser no ho podia ser, tots dos eren imperfectes, les persones no poden evitar de ferir-se, i més encara quan conviuen i els lliga quelcom més que una relació superficial.

—És clar —va dir, vagament.

—Doncs? Què faria sense tu? —s’animà en veure que no li havia fet retirar els braços, que cedia—. I tu sense mi? —va fregar la galta amb la seva—. T’ho faré oblidar, tot això, Teresina; t’ho asseguro.

—Ho va complir? —pregunta la mare.

Ella mou els dits sobre la taula, segueix distretament una veta de la fusta més clara, sacseja el cap.

—No, no ho va complir. No podia. Me n’havia d’haver adonat, en el fons en Daniel només en té un, de defecte, que sempre s’ha enganyat a ell mateix. Suposo que aleshores, quan em feia aquestes promeses, era de bona fe, i, la Dorita aquella, és veritat que no la va tornar a veure més.

—Però n’hi va haver d’altres, pel que has dit.

—Sí, una noia de l’oficina, una mecanògrafa. Però ja no vaig dir res. Ell ignora que ho sé. Suposo que mai no vaig tenir del tot la intenció de separar-me’n, que aquell dia només volia una excusa per evitar-ho i que per això, quan ell reincidí i jo vaig trobar-me sense l’excusa, em va semblar preferible de callar. No volia ser víctima de les meves paraules. —S’aixeca, es mou per l’estança, cap a l’aparell de ràdio que ocupa un racó, sobre una tauleta; hi reposa la mà—. He dit que en Daniel sempre s’ha enganyat a ell mateix, però jo també ho he fet. Potser és que és massa difícil ser sincer i reconèixer com som, com ens hem tornat. O potser, de vegades, és impossible de veure-hi clar, en un mateix… —Dreça el cap—. Me n’hauria pogut separar, però què? Què hauria fet? On hauria anat a viure?

—Ja saps que aquí, mentre jo visqui, sempre hi tens un lloc. I em penso que el teu germà i la Maria…

—No és això, mare —diu amb un pèl d’impaciència—. No es tracta simplement de trobar un refugi. És veritat que… No —rectifica—. Deu ser que en el fons encara continuo creient que sempre som responsables dels nostres errors. Vostè m’ho va ensenyar, no sé com, sense aquestes paraules, naturalment. De vegades penso que és una equivocació voler ser massa honest. És a dir, ara… —Calla, torna a creuar el menjador, arriba fins a tocar de la cadira, contra el seient de la qual reposa un genoll—. Això és diferent. No sé què fer —diu.

La mare es treu les ulleres, comença a eixugar-les amb un cap del davantal que té a la falda, i, baixet, pregunta:

—Hi ha un altre home?

Ella gairebé se sobresalta.

—No ho he dit.

—Qui és?

S’asseu, ara com feia de nena, una cama replegada sota la natja, l’altra penjant a terra.

—Un pintor.

—Sou…?

Mou el cap en tot de petits moviments afirmatius, acaba:

—Sí, dormim plegats, si vol dir això.

—L’has conegut ara, des que en Daniel és fora?

—No, encara havia de passar tot això. —La dona no diu res, torna a col·locar-se les ulleres, reprèn l’agulla, però no cus—. No es pensi que volia —es justifica ella—. És veritat que vaig dir-me que hi tenia dret, que no havia pas començat jo, i així i tot no volia. Però no em sento… Ell no vol que em senti bruta, diu que no ho sóc.

—No és ell qui ho ha de dir.

—Ja ho sé. Mare —s’inclina endavant—, no tenim dret a ser feliços?

Però la vella només pregunta:

—L’estimes?

—Sí…, em penso.

—T’ho penses?

Aleshores es redreça, col·loca les dues mans planes sobre la taula, se les mira.

—No ho sé. L’estimo. Però al mateix temps, per estimar, cal sentir-se lliure.

La mà es mou, la segueix amb l’esguard, i la mare també, la mare que mormola en veure que no continua:

—Com vols dir?

—Sense…, sense idees preconcebudes. Ara sento que no faig bé, que no hi tinc dret. Potser perquè és massa, perquè mai no m’hauria pogut imaginar res de semblant, res de… No ho puc explicar.

No ho pot explicar, però en el breu silenci que deixen les seves paraules troba temps per a repetir imaginativament l’experiència i reviure aquella tarda, quan, després d’haver posat gairebé quatre hores seguides, immòbil, sense gosar fer un gest, va caure en rodó, com fulminada. No s’havia desmaiat, no va perdre el coneixement ni un segon, però tot d’una se sentia infinitament dèbil, els músculs de les cames semblaven cedir-li, dissoldre’s, i la seva voluntat de continuar dempeus no li va servir de res.

—Teresina! —cridà ell, i va córrer, deixant caure la paleta i el pinzell.

S’inclinà al seu damunt, la subjectà per sota els genolls, li passà un braç per l’esquena i la va dur ràpidament cap al divan.

—Teresina… Sóc un monstre, oi?

Ella li va somriure, féu que no amb el cap, i ell es va asseure a la seva vora, la mirà.

—Que bonica que ets… —digué—. Gairebé ja he acabat, ja ho veuràs.

—Sí.

—Et trobes bé?

—Sí, no sé què m’ha passat.

—No estàs acostumada a posar.

—Deu ser això.

Va veure la mà que avançava, sentí que li tocava els cabells escampats sobre el coixí. Després l’altra mà pujà cap a la cara, li acaricià la galta, un dit li resseguí els llavis.

—Teresina…

—Què, Marià?

No hi va haver resposta, ell acabava de desplaçar totes dues mans i, sense deixar de mirar-la als ulls, va tocar-li el cos abans d’inclinar-se una mica més per tal de besar-la. Ella va nuar-li els braços darrere el coll i va moure les cames, tot d’una excitada, potser més per l’esguard que pel bes que li succeí. Era la primera vegada que la mirava com una dona, com algú que és alguna cosa més que un bon subjecte de pintura, desitjable en termes humans…

No oposà cap resistència, no ho hauria pogut fer, i el cor li glatia, emocionat i temorós, perquè no creia en ella, no creia en la seva capacitat de resposta, sabia que seria com sempre, que d’alguna manera misteriosa l’impuls que la duia a acceptar, a lliurar-se, moriria sense consumar-se. Potser va tenir algun gest, algun moviment que ell no havia previst, que no va saber interpretar, perquè sentí que li preguntava:

—Vols?

Potser era una mica ridícul, però a ella la sang se li precipità en una cursa sobtada que semblava inflar-li tot el cos, i no pogué dir ni una paraula, es limità a prémer-lo més estretament contra seu, una abraçada que encara s’havia d’accentuar en sentir que la penetrava lentament, amb dolcesa. Però aleshores ja lluitava contra el propi desencís, car l’impuls minvava, com havia previst; dintre seu, com sempre, quelcom es retreia… I després hi va haver una pausa, ell s’havia immobilitzat, reposava en ella, ardent i erecte, profund, però les mans es movien, els llavis es desplaçaven entre la boca i les sines, s’entretenien en els mugrons, que li creixien amb una violència prou dolorosa per desplaçar la seva atenció massa conscient. Gairebé no s’adonà que ara la seva immobilitat cessava, va escapar-se-li el moviment del cos que semblava retirar-se, però tot seguit gemegà sota la sobtada pressió que l’arrelava encara més i que va deixar-la vibrant, tensa. Van repetir-se les besades, les mans tornaren a enfilar-se-li fins als pits i els recolliren en els palmells amorosos. L’impuls creixia amb una força intolerable i, espontàniament, va alçar el cos, el deixà caure, i ell va seguir-la, l’obligà encara a eixamplar-se, clavà la boca en la seva, asfixiant-la, reposà de nou, segur d’ell mateix, d’ella, i aleshores l’anà estimant a poc a poc, interminablement, fins que una bombolla que s’inflava cedí, es va trencar, i un espasme trasbalsador se li perllongà cap a racons inesperats, repercutint contra el silenci que pujava…

Sent la mare que parla, que ha anat parlant, entén unes paraules:

—… ja sóc vella, algunes coses em costa d’entendre-les.

—Què mare? —diu.

Però la dona va prosseguint, sense repetir els conceptes que ella s’ha perdut.

—I tu ja ets gran, has canviat… De vegades gairebé no puc seguir-te, dius coses… És la influència d’ell, ja ho sé, d’en Daniel, per a nosaltres era molt senyoret. O potser és que els joves parleu d’una altra manera. Tot és d’una altra manera, ara.

—No tant com es pensa, mare. Els sentiments són els mateixos i s’expressen si fa no fa com abans.

—Ell, el teu…, el teu pintor, ho sap això d’en Daniel?

—Per sobre.

—És per ell que no has volgut viure ni amb nosaltres ni amb els teus sogres? Et visita a la casa d’aquesta senyora?

—No, la senyora Carme no ho toleraria. I mai no m’ho ha demanat, ell. Ens veiem al seu estudi.

—Viu sol?

—Sí. No té pare. La seva mare es va tornar a casar i ell no acaba d’avenir-se amb el padrastre. Per això se’n va anar. Volia que visquéssim plegats. Si m’hi hagués avingut, ja no hauria tingut el valor de deixar-lo.

—I ara?

—Ara no ho sé —aixeca una mà, es prem el font i part de l’ull dret—. No m’acabo d’entendre. Sé que tinc un deure amb en Daniel, encara que m’hagi fet tot el que m’ha fet, però jo també compto. Si fos una aventura… Sovint, voldria que ho fos, una cosa sense conseqüències, que pots deixar quan en tens prou. Però és seriós, mare, per ell i per mi. Per mi més, és clar, perquè ell, encara que m’estimi, té altres coses, el seu art, i jo no.

—Hauríeu d’haver tingut un altre fill, tu i en Daniel.

—Potser sí. Però en això no s’hi pot fer res. Potser no vaig quedar tan bé com diuen els metges, després de l’avortament.

La mare objecta:

—El tocòleg va ser prou clar.

—Ja ho sé. Ben mirat, però, no, més val que no l’hàgim tingut. S’imagina en quina situació m’hauria quedat, ara, si no tornem a saber res d’ell? Jo sola… Sempre puc treballar, no sóc encara massa gran perquè no em vulguin. Amb un fill seria diferent, més difícil. Ja sé que hi sou vosaltres, i els pares d’en Daniel… No, més val que tot sigui com és. Si ell no escriu aviat, buscaré feina, potser a can Comes mateix, sempre van estar contents. I si escriu…, potser tot dependrà una mica del que digui. No m’hi hauria d’amoïnar tant.

—Ha demostrat ser molt lleuger, ell. No ho dic per influir en tu, ja saps com penso, i sempre creuré que el lloc d’una dona casada és al costat del seu marit passi el que passi. Ja sé que sóc antiquada. Però les coses poden canviar, tots dos us anireu fent grans, vells, us necessitareu l’un a l’altre. Sempre es necessita algú, tu no saps encara ben bé què és viure sola tota una vida.

Ella alça l’esguard, colpida pel to tremolós de la dona.

—Ens ha tingut a nosaltres, mare.

—No és el mateix. Tots dos heu estat bons fills, però vosaltres teniu la vostra vida, les vostres preocupacions… No és el mateix. És clar que el teu pare i jo vam viure sempre bé, ell era un bon home i es portava com cal.

—Va morir molt jove —se li escapa.

—Sí, és veritat. Potser tot s’hauria espatllat, amb el temps, encara que em sembla que abans els matrimonis vivien més bé que no ara, més units. Tothom s’ha tornat d’una manera… Només es pensa a fer diners, a divertir-se…

—Tothom, no. No cal jutjar per en Daniel. En Marià mateix és diferent.

—Es diu Marià?

—Sí.

—Potser perquè és un artista, els artistes són d’una altra pasta. Però són inconstants.

—No ho sap, vostè —gairebé riu ella.

—No, no n’he conegut cap. És pel que diuen… Es guanya bé la vida?

—No, molt malament. Gairebé és pobre com una rata.

—No ven pintures?

—Poques.

—I volia que anessis a viure amb ell? Això tampoc no és pensar. Potser ho diu, que t’estima. —Fa una pausa, afegeix—: Amb en Daniel mai no et va faltar res.

—Segons què s’entengui per res. No n’hi ha prou amb tenir una casa, uns mobles nous, un cotxe i diners per anar a la plaça. Això ho té qualsevol entretinguda com aquella Dorita. Jo volia una llar, algú amb qui viure, amb qui poder parlar… Amb en Daniel ja ni això no podia fer, ens havíem distanciat massa.

—I amb el pintor ho tindries, això?

—Sí, mare, amb ell sí. Jo ho tinc, fins a cert punt. Mai no m’he sentit tan bé a casa meva com em sento al seu estudi, ni quan vam anar a viure sols i tot semblava que tornava a començar.

La mare acala el cap, es treu i es posa el didal al dit.

—Pobra filla…! —diu.

—Pobre Daniel, també. —S’aixeca, nerviosa, però resta al costat de la taula, plega els braços—. Quan un home deserta casa seva i busca altres dones, senyal que tampoc no s’hi sent bé, que la seva dona no li ha donat tot el que volia. No sóc del tot innocent.

La vella l’esguarda, bocabadada, es torna a treure les ulleres, com per veure-la sense noses.

—Vols dir que tu…, que…

—No, mare, no vull dir això que pensa. Es tracta d’altres coses.

Però defuig l’esguard perquè ella no llegeixi la mentida. És una mentida. L’única que ha dit, l’única que dirà, ni a la seva mare, no pot explicar que no sentia res i que, a ell, per distret que fos, per egoista que es mostrés, a la llarga no li podia passar per alt. «Ara potser serà diferent», es diu tot d’una, mentre desencreua els braços, però del fons de l’estómac li puja una amargor estranya que acaba convertint-se en una onada de nàusea.

—No podria… —mormola.

—Què dius? —pregunta la mare.

—Res —fa ella, i rectifica immediatament—. Em quedaré.

—Ho has decidit ara?

—Sí, ara mateix. Em quedaré.

La dona sospira i tot seguit parla amb una veu clara, segura, tan segura com la d’ella.

—No t’he fet cap retret, Teresina. Ni te’l faré. Tens un amant… Mai no m’havia imaginat que la meva filla pogués tenir un amant.

Ella sacseja el cap, amoïnada.

—Ni jo, mare.

—Però no he dit res, ja ho has vist. Ja no ets una nena que puc renyar.

—No.

—I després en vindrà un altre. I ni tu mateixa no podràs dir-te que l’estimes…

—S’equivoca.

—Tant de bo. Però em penso que no.

—No em coneix.

—Ja ho veig, això —fa la dona, i ara la seva veu és dolguda—. Potser mai no t’he conegut, només m’ho pensava. I tu tampoc, no et coneixes. Ara has descobert alguna cosa…

—Calli, mare.

Però la vella prossegueix:

—També sóc una dona, Teresina, no et pensis que sempre m’ha estat fàcil resignar-me i dormir sola al meu llit.

—No hi dormia pas, jo, sola! —crida ara ella.

—Hi ha moltes maneres de dormir sola, filla.

—Si ho sap, doncs, per què parla així?

—Perquè no et voldria veure córrer de llit en llit. En Daniel és el teu marit, Teresina, i si ara saps alguna cosa que no sabies, és amb ell que l’has de compartir. Tu mateixa has dit per què un home deserta la seva casa. Perquè no hi troba el que vol.

—Mai no me li he negat, li dic!

—Potser no n’hi ha prou, amb això —replica la mare, i ara agafa el davantal com si ja ho haguessin dit tot, torna a posar-se el didal, alça l’agulla.

Ella la mira fer, nerviosa, obre i tanca les mans que se sent entresuades, mormola:

—No li havia d’haver dit res.

—Els consells mai no t’han agradat, Teresina, ja ho sé. I no te’n dono pas cap.

—Què fa, doncs?

—T’he dit el que penso. Vull creure que en Daniel és normal…

—És clar que és normal! —fa ella, gairebé ofesa—. Si no ho fos no hauria anat amb totes aquestes dones. Això mateix! —exclama aleshores, perquè la cosa se li acaba d’acudir—. Què li podien donar? Si l’acceptaven al seu llit només pels diners o perquè era l’amo…

—Ben cert —diu la dona lacònicament—. No t’hauria de ser difícil tornar-te’l a fer teu, doncs.

—No sé si podria —reflexiona ella, més calmada.

—Et repugna?

Ella camina pel menjador, va fent la volta a la taula, molt lentament, com si volgués que la passejada no s’acabés mai.

—No ho sé… Tornar al seu costat no ho resoldria tot. En Marià continuaria existint, i l’estimo.

—També estimes en Daniel i no ho saps.

Ella gairebé la desafia:

—Vostè sí, oi? S’havia adonat que no vivíem bé, que no ens aveníem, que havíem canviat molt… Ho recorda, oi? Ho ha dit no fa gaire. I ara em surt amb això que l’estimo! Qui ho entén?

—Tu, Teresina. Si no vivíeu bé potser era per alguna cosa que ara podeu superar. És el que he dit, no?

Reposa la mà sobre la taula, amb violència, però sense cop.

—N’hi ha moltes, de coses, mare! Ell és un ambiciós, un d’aquests que volen enfilar-se caigui qui caigui, sense cap respecte per ningú, ho ha demostrat!, vostè li sembla que jo m’hi puc avenir, amb això?

—Abans no ho era, així.

—Abans era una criatura, com jo. Parlo de l’home, no del nen.

La mare torna a reposar l’agulla, i les ulleres li brillen contra la claror de la finestra.

—També el deus haver fet tu una mica, aquest home, oi?

—Jo? Ja havia canviat abans de casar-nos.

—Quan festejàveu? Una promesa té tanta influència com una dona, o més.

—Si sempre el frenava, discutíem…!

—Potser volia demostrar alguna cosa. Potser sentia que li calia demostrar-la.

—Ja ho entenc —fa ella amb un gran cop de cap—. Havia de deixar que em potinegés per distreure’l.

—No —diu la mare suaument—. Una noia s’ha de respectar i fer-se respectar.

—No sé què vol dir, doncs! —s’impacienta ella.

—Sempre has estat massa directa, i això molesta la gent, els provoca. Ara mateix ho fas amb mi. Però jo sóc la teva mare.

—Si no s’explica més clar…

—Em sembla…, no sé com dir-ho, jo… Tu tens més caràcter que en Daniel, i un home d’això se’n ressent. Més d’un cop vaig arribar a pensar que no us casaríeu, que sortiria algun entrebanc…

—Caràcter! —fa ella, despectiva—. Deu voler dir alguna altra cosa. Si tingués tant de caràcter no s’hauria sortit amb la seva quan… —Però es talla, a la mare no pot dir-li que va desflorar-la en aquesta mateixa casa, darrere la porta que hi ha a l’altre pany de paret, que si hagués tingut tant de caràcter no li ho hauria permès, no s’hauria deixat coaccionar per la seva amenaça més o menys explícita d’anar amb altres dones. En canvi diu, prossegueix—: quan vaig descobrir que m’enganyava i volia deixar-lo. És tenir caràcter això de passar-se la vida vacil·lant, sense saber què fer, irresoluta?

—Potser no era aquesta, la paraula —reconeix la mare—. Vull dir que ets més dura que ell.

—Dura!

—Sí, Teresina. I ell no s’ha volgut deixar passar la mà per la cara.

Retira l’altra cadira, la que queda davant mateix de la mare, l’arrossega una mica i s’hi asseu, inclinada, les mans sobre els genolls.

—I ha volgut demostrar que també ho era, oi? No, mare, no és això. No podia escollir de ser dur en tot allò que sabia que em molestava, que podia molestar-me.

—Potser sí. Us heu molestat sempre l’un a l’altre.

—Estimant-nos —ironitza ella.

—Per això. Si no us haguéssiu estimat, hauríeu partit peres. Sempre us esgratinyàveu, te n’has de recordar.

—Com totes les parelles, m’imagino.

—Com el teu pare i jo, no. No puc parlar per ningú més.

—I encara que així fos. No pot haver-se acabat?

—Potser sí. Potser no. Tu ho has de saber.

Ella riu, però és una rialla irritada, mesquina.

—Em deixa com abans. És com un llibre que vaig llegir una vegada, Anàlisi d’un matrimoni. Al final no havia dit res. Totes aquestes coses es poden interpretar de cent maneres, i és natural que vostè i jo les vegem d’una manera molt diferent. Si preguntéssim a la sogra, també seria d’una altra opinió. És clar que a ella no podria dir-li que em fico al llit amb un altre home.

—Teresina!

—Hi ha paraules pitjors, mare. I no m’espanten, ara. Per què m’han d’espantar, si ho faig?

—Les paraules fan mal…

—Les paraules… —I aleshores assenteix—: Sí, en fan.

Torna a aixecar-se, atansa de nou la cadira a la taula per poder passar.

—Vaig a beure un vas d’aigua.

—Si vols, hi ha cafè —diu la mare—. N’hi ha mitja cafetera, però s’ha d’escalfar.

—No, aigua.

Es trasllada a la cuina, ordenada i neta, però no tant com la de la senyora Carme, sobre el marbre hi ha un plat brut on es veuen restes de crema; se la deu haver menjada el petit fora d’hora, abans de sortir. Agafa un got de la lleixa, l’omple a l’aixeta de la pica, beu, però tot seguit l’escup.

—Ecs! —I cap a fora—: On és, la cafetera?

—A l’armari, al de sota.

—Aquesta aigua no es pot beure, avui.

—Sí, tot el dia que fa molt mal gust —contesta la mare des del menjador.

Treu la cafetera i la col·loca sobre un dels fogons, l’encén amb un llumí de la capsa que hi ha al rastell, una capsa amb el raspador aixecat, perquè la Maria, o la mare, deuen haver volgut comprovar si no hi havia un d’aquests senyals de color que valen tants diners.

Torna cap al menjador, tot mirant-se el rellotge.

—És tard, ja —diu.

Però la mare pregunta:

—Et quedaràs, doncs?

—No ho sé. —I més baix—: No tinc ganes de parlar-ne més.

I per això retrocedeix de nou cap a la cuina, on contempla el calendari penjat a la banda de fora de l’armari, un calendari on es veu una parella de pagesos, home i dona, asseguts al costat d’unes garbes, tots dos vermells i saludables, ell amb bigoti postís que deu haver-li dibuixat el petit. Un moment després toca la cafetera amb el dors de la mà, però encara no és prou calenta, el gas sembla dèbil.

Es tomba cap a fora, però no abandona la cuina, encreua les mans i es repenja al muntant pel costat de les frontisses que grinyolen mentre la porta acaba d’obrir-se fins que ensopega amb la paret. Als murs del passadís hi ha rastres d’humitat i, quan alça els ulls al sostre, veu que pengen uns trossos de pintura clivellada.

A l’escala se sent una remor de trepig i la vibració de la barana a la qual deu subjectar-se algú; després una veu de dona que pronuncia una frase en to d’advertiment. No entén les paraules, però la identifica, diu:

—Em sembla que ja són aquí.

—Qui? La Maria i en Jaumet?

—Sí.

S’ha redreçat i avança cap a la porta del pis, la bada i fa un parell de passos enfora. Sí, són ells, mare i fill, que en sentir el soroll aixequen el cap, li somriuen, el noi dèbilment. Se’l veu tot pàl·lid, però sembla eixerit.

—Hola! —fa la Maria—. Tu per aquí?

—Ja fa estona, es veu que acabàveu de sortir.

Allarga els braços cap a l’infant, que ha mig corregut els darrers graons, l’abraça i el besa.

—I doncs, Jaume, què és això que m’ha dit l’àvia?

—Estic malalt —fa ell amb un posat gairebé satisfet.

—Oi que és una excusa per no anar a col·legi?

—A mi m’agrada d’anar a col·legi —contesta.

—Aquí s’avorreix —fa la seva mare.

També ella ha arribat al replà i les dues dones es besen les galtes mentre el petit ja corre cap a dins.

—Hem sortit una estona a prendre l’aire, però se n’ha cansat.

—És clar, tot sol…

—És un noi una mica difícil —sospira la Maria.

Entren al pis, tanquen la porta i avancen cap al menjador. A mig camí, però, ella s’atura, exclama:

—El cafè! Havia posat una mica de cafè a escalfar…

Es fica a la cuina, torna a tocar el pot, ara bullent, apaga el gas i amb un drap subjecta la cafetera i la inclina sobre el got que ha utilitzat de primer. Crida:

—Que en voleu, vosaltres?

—Sí, jo també tinc set —diu la cunyada.

S’atansa pel corredor i entra a la cuina quan ella recollia un altre vas.

—He agafat calor —diu.

—I això que de sol no en fa.

—Sí, ara sí. Poc, però. Encara hi ha núvols. —I aleshores formula la pregunta obligada—: Encara no saps res d’aquell?

—No.

—No t’amoïnis, ja escriurà.

—Suposo.

Se’n van cap al menjador, cadascuna amb el seu got a la mà, els deixen sobre la taula ja mig envaïda per tot de llibres i papers que en Jaume ha anat traient d’una cartera.

—T’hi poses sucre?

—No, ja està bé així.

—Jo, sí; sense sucre no me’l sé beure.

Ella s’inclina cap al noi, tot separant una cadira.

—Que vols estudiar, ara?

—Vull dibuixar.

—Què dibuixaràs?

—Un cavall que he vist.

—No el trobes pàl·lid? —pregunta l’àvia.

—Sí, una mica. Les criatures ja ho estan, de vegades.

La mare es gira amb la sucrera que ha tret del trinxant.

—No escampis tant, Jaumet. Amb un tros de taula en tens prou.

—No sé per què li dieu Jaumet —fa ella—. Li quedarà i quan sigui més gran…

La Maria arronsa les espatlles, s’asseu.

—Ens hi hem malavesat. En Ramon li diu Jaume, però.

—A tu com t’agrada que et diguin? —li pregunta ella.

—Faidella.

—Però això no és el nom de fonts! —riu ella.

—Faidella —repeteix el menut, distret, desinteressat de la pregunta, perquè ja ha disposat el paper blanc al seu davant i s’inclina amb tota la llengua sortida, com si hagués de dibuixar amb saliva.

—És perquè l’hi diuen a col·legi —explica la mare.

Beuen, es mig somriuen, i la cunyada fa:

—Oi que no te l’havia vista, aquesta brusa?

—Em penso que no.

—M’agrada, amb aquest coll i les mànegues raglan.

—És senzilla.

—Jo no en puc portar, trobo que encara em fan més pit. Prou que en tinc!

—Hi té mania —comenta l’àvia.

—És que és veritat. Tu, noia, et conserves igual que abans, sembles una soltereta, però el que és jo… Ah! —es talla aleshores—. Ara que parlem d’això… Saps qui vaig trobar abans-d’ahir? No, l’altre, va ser; sí, fa tres dies.

—No.

—La Marta, aquella amiga teva d’on treballaves.

Ella deixa la tassa, s’admira:

—I la vas conèixer? Si gairebé no us havíeu vist mai!

—Només dues vegades que va venir aquí amb tu. Li havies de deixar unes revistes de figurins, em penso.

—Sí —recorda—. I l’altra vegada va ser aleshores que vaig fer tres o quatre dies de festa perquè tenia angines.

—Això!

—Havia vingut altres cops, i les seves amigues també —diu l’àvia.

—Devia ser abans que em casés amb en Ramon —especifica la Maria—. Sent jo a casa, només l’he vista dues vegades, i era al principi.

—Per això m’estranya que te’n recordessis.

—No, va ser ella. A això anava, perquè jo poc l’hauria reconeguda. S’ha fet tota grossa, tan bufona que era.

—Era la més bufona de totes.

—S’ha engreixat molt, em va dir que era casada i que tenia dos fills. Es veu que el seu marit és un empleat de banca, anava molt mudada, molt encotillada. Em va preguntar per tu… Va dir que sovint havia pensat de venir a veure’t, em va demanar la teva adreça, però jo… —toca la nansa de la tassa, torna a alçar l’esguard—. Ja ho veuràs, amb tot això que us ha passat, em va semblar que potser a tu… En fi, li vaig dir que acabàveu de canviar de pis i que no sabia ben bé on era.

—Tampoc no hauria vingut. Són coses que es diuen.

—No sé per què.

—Vaig quedar molt malament amb ella, i amb les altres també, quan em vaig casar. Havia d’haver-les invitades. Aleshores érem molt amigues.

—Ja no se’n deu recordar, d’això, dona!

—Sí —diu l’àvia—. Aquestes coses es recorden.

—N’haguéssiu convidat d’altres… Però només hi va haver la família.

L’altra assenteix amb el cap, s’acaba el cafè.

—El teu marit de vegades tenia rampells estranys… Els deu tenir encara, en parlo com si ja no hi fos.

El noiet li estira la mànega de la brusa:

—Mira…

Totes dues s’inclinen cap al dibuix, però ell el retira gairebé immediatament, salta de la cadira i corre a mostrar-lo a la vella.

—Àvia, mira…

La dona el contempla, amb les ulleres, i després sense les ulleres.

—Ah, doncs està molt bé. No us sembla, a vosaltres?

—Potser serà dibuixant —diu la mare—. Aquests dels anuncis guanyen moltes pessetes.

—Per què no hi dibuixes un home, ara? —proposa ella—. Un home que vagi a cavall.

El menut sacseja la mà, el braç mig replegat.

—Ui, és difícil, això!

—Ho pots provar.

Pren el dibuix de mans de l’àvia, torna cap a la taula i s’enfila de nou a la cadira, ple de bona voluntat. Hi ha una pausa mentre totes tres el miren, l’àvia torna a col·locar-se les ulleres sobre el nas. Després la cunyada pregunta:

—I què, tu? Què fas?

—Ja pots pensar…

—No t’han tornat a molestar?

—No. Ja s’ha acabat, això. Ara tot és en mans del jutge.

L’altra va assentint, joguineja amb el got buit.

—El pitjor és que tu també n’haguessis de pagar les conseqüències. Si hagués tingut la precaució de posar el pis i els mobles a nom teu…

—L’advocat em va dir que potser tampoc no ho hauria salvat, hi ha moltes trampes d’aquestes i ells ho saben.

—Però que t’hagis hagut de quedar sense res… Ja saps què et va dir, aleshores, en Ramon, i ara t’ho repeteixo: si et fa falta alguna cosa…

—No, gràcies. Puc anar tirant. I si això dura em posaré a treballar.

—Millor. Tantes hores sola també et deus avorrir.

—També hi estava abans, sola, ell tot el dia era fora. Com et passa a tu amb en Ramon, només que hi ha en Jaume i la mare…

—Jo volia dir perquè sense haver de fer res, ni la feina de la casa… Un cop et deus haver fet l’habitació, ja ho deus tenir tot enllestit, tu.

—Ajudo la senyora Carme. Ja és vella.

Es beu el darrer glop de cafè, ja fred, consulta el rellotge de paret.

—Me n’hauré d’anar. Comença a ser tard.

—Avança mitja hora, aquest.

—Ja ho sé.

—No tens cap pressa, oi? Vols que t’ensenyi el vestit que em faig?

S’ha aixecat ja, desapareix cap a l’habitació, i ella mira en Jaume, aplicadíssim i silenciós sobre el cap de llapis mastegat que pitja amb tota la seva força; ara ja no sembla pas tan pàl·lid.

La Maria torna amb una peça de roba i una revista de modes, ho deixa sobre la taula.

—Encara ho he de donar a la modista, vaig comprar-ho l’altre dia, precisament hi anava quan vaig trobar aquesta amiga teva… Què et sembla, la roba? És d’aquestes que diuen que no s’arruguen.

És d’un color vermellós, amb uns petits quadrilàters blancs molt discrets, una roba sedosa al tacte, agradable, i ella la maneja, la mira per tots dos costats, idèntics, la rebrega una mica entre els dits.

—És bonica —diu.

L’altra fulleja la revista, cerca un model, l’allarga per damunt la roba mig desplegada.

—Serà com aquest, només que sense el llaç.

—Però si hi fa molta gràcia! —protesta ella.

—No pas per a mi. Per a noietes joves, o noies com tu, potser sí, però què semblaria, jo, amb això sobre el cul? —riu—. No, encara no m’he begut l’enteniment… Ara, les mànegues, sí, i el cos. Les butxaques no ho són, ja t’ho pots pensar. L’escot no sé si canviar-lo, fer-me’l en punxa, aquests arrodonits no em cauen tan bé, sempre s’inflen una mica.

—És bonic —repeteix ella—. Et pot quedar ben bufó. Te’l farà la Lola?

—No. Vaig quedar molt descontenta del darrer que em va tallar. Ja no és la d’abans. I tampoc no ha estat mai cap gran modista.

L’àvia, que ha tornat a deixar la feina, s’interposa:

—S’enfadarà, ja t’ho vaig dir.

—Que s’enfadi, doncs. Tu me l’has vist, l’altre vestit, el blau?

—Sí, em penso que sí.

—I et sembla que fa quedar bé? Mai no l’he dut de gust. Si no fos perquè és tan lluny, aniria a veure aquesta Carmeta que et vestia quan vivies amb els teus sogres…

—I després també.

—Trobo que deixa una feina molt acabada. Aquest vestit-jaqueta mateix… És d’ella, oi?

—Sí. Però ara no agafa clientes noves, ha perdut molt la vista i el seu home no ho vol.

—No em pensava que fos casada.

—Sí, amb un fuster, però no tenen fills.

—De tota manera, ja t’ho dic, també és massa lluny. Hauré de mirar de trobar-ne alguna altra per aquí.

El petit Jaume les interromp amb la seva espontaneïtat infantil, fa:

—L’home!

Cal que li’n facin cas, que es distreguin del vestit, que examinin el dibuix, un genet de cames molt curtes, perquè té els peus als estreps sense haver de flexionar els genolls. Li ha col·locat un barret d’ales molt amples, vagament de vaquer, com els que deu haver vist en alguna pel·lícula.

—Ets un artista, noi! —diu ella.

—De paper sí que n’embrutaria, aquest… —comenta la mare.

L’àvia, a la qual va a mostrar-lo també, troba que gairebé és tan ben fet com el cavall, però el noiet diu:

—D’homes no n’he fet tants.

Ella s’aixeca.

—Ara sí que me’n vaig.

—Que has deixat el sopar al foc? —riu la Maria.

—Ja he estat prou estona.

—Pel que véns… Oi, mare?

—Ja li ho he dit.

—Tornaré aviat —fa ella.

Empeny la cadira cap a sota la taula, travessa cap a l’altre costat, recull la jaqueta.

—Per què no véns un diumenge? —diu la cunyada—. Ja saps que en Ramon els altres dies no el trobaràs. Vine a dinar.

—Ja ho faré.

La Maria se la queda mirant, es posa les mans als malucs i branda el cap.

—El teu mal no vol soroll, ja ho veig.

Es limita a somriure mentre es corda l’únic botó de la jaqueta. Amb l’altra mà recull el portamonedes i després s’inclina cap a en Jaume, que ha tornat a la taula, on esborra un dels cascos del cavall, que no deu semblar-li prou encertat.

—I a veure si et poses bé del tot, tu. Fes-me un petó.

S’inclina i els llavis del petit li freguen la cara. Inesperadament, diu:

—Per què no ve mai, ara, l’oncle Daniel?

—Té molta feina.

La mare s’aixeca, deixa el davantal sobre la cadira.

—Oh, no! —fa ella—. Ja sé on és, la porta.

Però l’acompanyen totes dues fins al llindar, es besen, surten al replà, des d’on es queden mirant-la.

—I compte, eh? —bromeja la cunyada—. Ja t’he dit que sembles una soltereta.

—En tot cas una fadrina vella. Tinc vint-i-nou anys.

—Tu ja saps què vull dir.

Riuen, ella una mica cohibida; va baixant les escales.

—Apa, adéu, no us quedeu aquí.

—Adéu, noia.