Capítol dinou

El Marçal dormia feia estona i la inflor del braç li anava minvant. Ja no tenia vòmits ni convulsions. L’antídot estava fent la seva feina.

La Fiona va trucar-nos per avisar que l’ambulància ja era a Esterri i que no trigarien gaire a arribar. Però poc abans de penjar em va etzibar una
pregunta:

—I vosaltres sabeu quina mosca ha picat al Kilian?

Se’m va glaçar el cor. No, no volia sentir-ne a parlar més, volia oblidar-lo.

—El Kilian? —vaig fer amb recança.

—Ha marxat aquesta nit sense acomiadar-se.

Em vaig quedar de pedra. Això sí que no m’ho esperava.

—S’ha endut la motxilla i no ha deixat ni una nota.

Vaig penjar, vaig digerir la notícia i, als cinc segons, em vaig abraçar al David saltant. Estava surant en un núvol.

—M’ha fet cas, el Kilian ha fotut el camp!

El David va riure.

—No et creies que podies ser convincent?

—Doncs no.

No, no em podia creure que hagués solucionat el problema del Kilian tota sola, amb la meva voluntat i la meva fermesa.

El David em va picar l’ullet i em va fer la declaració d’amor més bonica del món.

Potser, si hagués sabut que me la faria, l’hauria enregistrat amb el mòbil per escoltar-la cada dia.

—Saps per què m’agrades? Perquè ets decidida i valenta, perquè saps el que vols, perquè ets curiosa, entusiasta i arrauxada. T’admiro, Alèxia, ets admirable.

Davant d’una declaració d’aquesta categoria només podia morir-me o fer-li un petó. I jo, que sóc entusiasta, vaig optar per la segona opció.

I el David, a cau d’orella, em va sorprendre amb una sortida poca-solta.

—Si som tan avorrits que continuem tota la vida junts, et proposo que si és nen es digui Salau i si és nena Clavera.

Era tan feliç que vaig fer-hi un petit afegitó.

—I si és gos, Perosa.

Ja veieu com poden ser els enamorats de tòpics i típics, parlant de nens, gossos i felicitat eterna. Sort que la realitat ens feia caure del núvol a la mateixa velocitat vertiginosa que ens hi enfilàvem.

—Aigua!

El Marçal havia obert els ulls i tenia set. Tenia més bon aspecte.

—Només pots sucar-te els llavis —va advertir-li el David.

Vaig anar a buscar un got d’aigua i en tornar, d’esquitllentes, vaig veure que al fons de la sala hi havia penjades a la paret una sèrie de fotografies antigues en blanc i negre.

Vaig donar l’aigua al Marçal i vaig dirigir-me, encuriosida, cap a una de les fotografies que m’havia cridat l’atenció.

Un noi ros, alt i fornit somreia a la càmera davant la porta d’una casa de pedra. Vaig pensar que el somriure d’aquell noi era net, sincer. Que en el nostre món no se’n veien, d’aquesta mena de somriures.

—Sóc jo! De jove! L’any 37 —va dir-me el Cisco en adonar-se del meu interès.

Em va sortir un xiulet.

—Que guapo que era!

L’home es va estarrufar.

—Disset anys que teniva en aquesta fotografia. Era un mosso ben plantat. M’ho dive la padrina.

—Només disset anys? —vaig dir de tot cor.

Sospitava feia temps que abans els nois es feien homes més aviat.

—Vols veure els pilots d’aviació? Tinc una foto amb los americans.

I em va assenyalar una fotografia més gran que les altres d’un grup d’homes somrients amb cigarretes a la boca i aspecte saludable. Nois joves, ben menjats i amb faccions de guiri.

—Eren pilots?

—Sí, senyora. L’anglès i jo mos vam fer una foto amb lo grup més nombrós que vam passar. Si haguéssom estat francesos, ens haurín condecorat… Però els aliats van ser uns desagraïts. En acabar la guerra, los qui manaven van dir: allà vos podriu. I mos van ben fotre.

Jo no l’escoltava, estava mirant atentament la fotografia i acabava de fer una descoberta massa sorprenent. Aquell home amb barba que duia un barret… semblava… semblava el besavi Miquel.

—I aquest? Aquest d’aquí? —vaig preguntar al vell amb el dit tremolós.

L’home es va treure unes ulleres de la butxaca i va atansar-se molt a la fotografia per poder distingir bé la cara que jo assenyalava.

—Aguest ere l’anglès. Lo meu company de desventures.

—Com es deia? —vaig preguntar amb un filet de veu.

—Tothom lo coneixive per «l’anglès» perquè ere anglès, però també li diven Rapunzel.

Les cames em van fer figa.

—Rapunzel? Només Rapunzel? I no tenia nom?

El Cisco es va gratar el cap.

—Era un agent secret. En tenive molts, de noms, però cap no ere el seu de debò. Se feve passar també per francès i per català, però era anglès.

Ara sí que m’havia mort.

—Però… parlava català?

—Oh i tant! Com si fos nascut a Barcelona. Es veu que hi va viure un temps i per això parlave com un nadiu, i el castellà, i el francès. Però era anglès.

Començava a lligar caps.

—I vostè passava temporades amb ell?

—Viatjave molt a França i a Anglaterra. Ere molt important, lo Rapunzel. Es movie molt bé pels territoris ocupats. Un cop vaig veure que tenive molts passaports. Però de vegades baixave aquí i s’amagave al paller, que a la borda feve molt fred i els civils ja li havien fumut més d’un susto.

—Vol dir la borda de Clavera.

—Aguesta, sí —va sospirar—. Es va ensorrar i ja no en queda res.

—I també s’amagave a la cova de Salau.

—Doncs sí.

I de sobte se’m va quedar mirant tot estranyat.

—Com ho saps?

—Perquè Rapunzel, l’anglès, com vostè li diu i com ell es feia dir, era Miquel Gil, el meu besavi.

El David es va acostar a nosaltres i va mirar-se la fotografia. El Cisco no s’ho creia. No s’ho va creure fins que li vaig ensenyar un diari on sortia la fotografia del meu besavi amb el seu nom.

Aleshores, va començar a encaixar la nova personalitat del seu company.

—I dius que vivie a Barcelona i es dive Miquel Gil?

—Sí. Va fer arribar un cavallet de fusta i unes baldufes a la meva besàvia.

I remenant dins la motxilla li vaig mostrar la baldufa de Salau, la que duia al damunt.

El Cisco la va agafar amb mans tremoloses i aleshores sí. Se li van humitejar els ulls i em va creure.

—Aguesta ballaruga la va tallar aquí mateix on seus tu ara, vora la llar de foc. Dive que era per als fills d’uns amics que l’havien acollit a Barcelona. Bona gent.

El David i jo ens vam mirar amb complicitat.

—I eren vostès qui feien arribar els regals?

—Los duia la meua tieta quan baixave a Barcelona per Nadal. Tenive prohibit dir qui els enviave.

La darrera pregunta era la més difícil.

—I vostè sap si va morir aquí?

Va abaixar el cap commogut.

—Mos van enxampar a Ariège, una patrulla d’alemanys. A mi me van ferir al braç, res greu. Però la seua ferida sí que era lletja. Vaig dur-lo fins aquí com vaig poder. Lo vaig enterrar jo mateix, amb les meves pròpies mans.

Se’m va fer un nus a la gola.

—On?

L’home estava tan emocionat com jo, vaig adonar-me que tenia els ulls plens de llàgrimes. Va fer un gest vague cap enfora. Em vaig aixecar i vaig obrir la porta tot seguint la direcció del seu braç.

M’assenyalava el salze vora el riu. El mateix punt que havia marcat al seu mapa secret.

—Sempre m’ho dive: «Si em maten, enterra’m aquí, a recer de les muntanyes de la Llibertat. Vull sentir la remor del riu i veure el sol cada matí».