Capítol set

La realitat era tan prosaica com la presència del Kilian, la bossa de quinze quilos de pa, que vaig haver d’arrossegar amb ell fins al campament, i la incomoditat de compartir viatge amb algú que t’ha confessat que li agrades i a qui has etzibat sense embuts que no té res a fer. Els amics haurien d’entendre que no es poden traspassar les línies vermelles. Però el Kilian era un capsigrany i m’intentava convèncer que la nostra infantesa tenia molts punts en comú perquè ell es va perdre a Futuroscope quan tenia quatre anys.

Jo intentava pensar sobre tot el que m’havia explicat Paco Coll i sentia el murmuri del Kilian com un abellot brunzint-me a les orelles.

—Jo crec que el dia que et vaig conèixer no va ser casual, estàvem predestinats a trobar-nos…

En posar els peus al campament, els nens se’m van llançar al damunt i em van vomitar el reguitzell de bestieses que havia fet el Marçal durant la tarda guarra. Entre d’altres, havia empastifat, amb llet condensada, el cap de l’Eduardet, un manaire insuportable, i l’havia emplomat.

Un deu per al Marçal.

—Vaja, veig que torneu d’hora, parelleta. Em pensava que us quedaríeu a passar la nit a Esterri-Las Vegas.

Un zero per a la ironia del David.

Cal puntualitzar que el David no tenia un bon dia, el dia guarro l’havia posat nerviós. Vaig intentar ser útil.

—Descansa una estona, ja organitzo un joc amb els nens.

Se m’havia acudit una idea. Vaig treure les baldufes de la motxilla, uns cordills i les hi vaig ensenyar.

—Sabeu fer ballar la baldufa?

No és fàcil, però a mi me n’havia ensenyat el pare i ho feia prou bé. Calia una mica de traça. Vaig entortolligar la baldufa que havia ensenyat al David amb un cordill i la vaig llançar.

—Uauuu!

—Mola!

—Doncs aneu provant d’un en un —vaig dir mentre em disposava a estudiar les altres dues i descobrir si també tenien un vers com la primera.

Efectivament. Els nens van entusiasmar-se amb la baldufa i jo vaig aprofitar per desentrellar els escrits mig esborronats de les altres dues. Vaig llegir amb penes i treballs:

Era un altre poema d’amor, sense cap dubte. I com que estava toveta vaig sospirar. Que maco. Que dolç deu ser rebre una poesia així del teu estimat a qui creies mort.

L’altre poema, en canvi, semblava una cançoneta infantil.

La devia escriure per als nens. Deu ser dur estar separat dels teus fills.

—Alèxia! La tenia jo i el Marçal me l’ha pres! —va ploriquejar un nen estirant-me de la camisa.

Vaig posar-me les piles immediatament i vaig deixar les dues baldufes a terra.

—Ara n’hi ha tres, fareu tres grups. Vinga! Estic esperant!

Donar ordres de vegades resultava divertit. Sobretot quan et feien cas.

—Molt bé. Cadascun llançarà la baldufa un cop i prou. Fins que li torni a tocar el torn. Entesos?

—Com es fa?

—Mireu-me bé. Mireu com poso els dits i com la llanço.

Quinze parells d’ulls es van concentrar en la meva mà.

—Aleeee hop!

La vaig fer ballar alegrement. Rodolava, saltava, dansava. Era bonic.

Els nens i nenes picaven de mans i reien. Sembla mentida que una joguina tan senzilla continuï agradant els xavals, però reconec que té un no se què fascinant, hipnòtic. Quan una baldufa balla, no pots deixar de mirar-la.

De seguida van imitar-me amb millor o pitjor traça. Jo els anava donant instruccions.

—Més fort! Així! Perfecte! El dit gros!

De sobte, vaig sentir la veu del Kilian a la meva orella i la seva mà a la meva cintura. Em vaig quedar paralitzada.

—Ets baldufaire? No m’ho havies explicat, això!

Era el Kilian darrere meu, massa a prop, no m’agradava la seva mà a la cintura i vaig intentar alliberar-me’n d’una estrebada. Però no es va deixar.

—Au, torna a fer-ho! M’encanta quan la llances!

El Kilian feia servir un to de veu normal, però jo em sentia molt incòmoda. Era massa a prop, era massa íntim tot plegat.

Vaig xiuxiuejar perquè els nens no s’esveressin.

—No m’agafis, deixa’m.

—Apa! No siguis tan primmirada! —va riure el Kilian com si jo fos una neuròtica i m’inventés coses que no eren.

No es va moure d’on era i no em va treure la mà de la cintura. Jo em sentia fatal i no sabia com desempallegar-me’n.

—Necessito espai per llançar la baldufa —vaig pronunciar fluixet sense deixar de somriure als nens.

—A mi no em molestes —em va respondre ell a cau d’orella, com si m’estigues dient paraules dolces, com si tot plegat fos una esceneta de parella enamorada.

Ho devíem semblar, segur, perquè una nena ens va assenyalar i va dir:

—Són nòvios! El Kilian i l’Alèxia són nòvios!

I ho va dir en el mateix moment en què el David va sortir de la tenda i ens va veure. La cara que va fer el David era inequívoca. Estava creuat. Va venir cap a nosaltres mentre jo intentava treure’m de sobre el Kilian.

—Numerets davant dels nens, no —va dir sec.

El Kilian em va deixar anar tot rient.

—Vaja, no pensàvem que pogués molestar a ningú.

L’hauria esclafat. De sobte, parlava en plural com si ell i jo compartísim intencions i secrets. Quin joc es portava entre mans?

—Però què dius? Ets, ets… imbècil.

El David em va agafar pel braç i es va adreçar al Kilian.

—Mentre estàs pel sopar, et robo l’Alèxia per preparar la ruta de Clavera.

Era ofensiu i desconcertant.

—Jo no sóc propietat de ningú —vaig protestar tan bon punt l’ombra del Kilian va desaparèixer del meu horitzó.

—Ja m’entens —va dir el David fent petar la llengua.

—No, no t’entenc.

—Oblidem-ho. Diguem-ne que ho accepto i ja està. No t’has de justificar, però no vull escenetes pujades de to davant dels nanos.

—No estic embolicada amb el Kilian. T’ho juro.

—Et penses que m’importa?

Em va doldre i molt. Era d’aquella mena de frases dites amb molta mala llet per fer mal. I mentre miràvem el mapa per marcar la ruta de l’excursió de l’endemà pensava un cop i un altre que m’estava equivocant.

—Demà farem la motxilla i caminarem fins al Refugi del Fornet. Perquè sigui més entretingut els he preparat un joc de descoberta. L’endemà el Pep i la Fiona, els del refugi, s’ocuparan dels nens. Els ensenyaran la flora i la fauna de la comarca. L’últim dia prepararem un pícnic i anirem d’excursió a Prat de Clavera. Dues hores i escaig. Mentre siguem al refugi, els deixarem que es banyin al riu si fa sol, que duguin banyador i tovalloles.

Jo l’escoltava sense escoltar-lo. Només pensava que les coses anaven massa de pressa, que tot es precipitava irremeiablement, que em sentia impotent, incapaç d’aturar aquell cúmul de malentesos. Havia de fer un pas endavant, havia d’arriscar-me i ser jo qui donés la cara.

—A mi sí que m’importes —vaig deixar anar tot de sobte, ben sorpresa per la meva gosadia.

El vaig descol·locar, tot s’ha de dir.

—Què?

I vaig continuar, perquè un cop s’ha començat ja no hi ha marxa enrere.

—Que sí que m’importa el que pensis de mi i que tu m’importes i que no vull que creguis que jo he organitzat aquest campament per estar amb el Kilian ni per embolicar-me amb ell. Et juro que…

—T’has confós, maca.

—Però…

—No sé d’on has tret la idea que pugui tenir cap interès en una marreca de disset anys.

—En tinc gairebé divuit —vaig saltar.

—Se me’n refum.

Havia perdut la partida. Havia jugat la carta de la sinceritat, i ell me l’havia estripat. Ric-rac. Tenia moltes ganes de plorar, de fugir volant o, simplement, de desaparèixer. Però no, ves per on, vaig sortir de la situació amb un pastís esclafat a traïció en tota la cara i la riallada del Kilian.

—Visca el dia guarro!

No m’ho podia creure, tenia el nas, els ulls, la boca, les orelles i els cabells completament empastifats de xocolata. Vaig passar-me un dit per la galta i me’l vaig ficar a la boca. Un altre dit va fer el mateix. Per un moment vaig creure que era el dit del David, però no, era el del Kilian.

I em va sortir la rauxa.

Hi ha dos tipus de persones: els assenyats i els arrauxats. I jo, per naturalesa, tendeixo a la rauxa.

—Qui vol xocolata? —vaig fer tancant els ulls i oferint els llavis.

Vaig fer-ho. Em vaig deixar besar per qui volgués confiant absurdament que seria el David qui prendria la iniciativa. De seguida vaig notar uns llavis que s’acostaven als meus i em besaven. Però he de dir que em vaig imaginar que estava besant-me amb el David.

Pitjor.

Molt pitjor perquè la decepció va ser més gran. Quan vaig obrir els ulls, em vaig adonar del meu error.

El Kilian somreia tacat de xocolata.

El David girava cua amb els ulls baixos.

«No! No! No! Què has fet, burra?», em vaig recriminar. Però ja era massa tard. Quina pifiada!!!

—Visca el dia guarro! —va cridar el Marçal mentre llançava un pot de tomàquet al cap del David.