Capítol cinc

I jo que me l’havia cregut! El Kilian era un mentider professional. Mentia per vici, per afició, pel pur plaer de mentir i de desconcertar l’interlocutor. I amb les seves mentides anava aixecant mitges veritats. Quan el vaig conèixer, no teníem res en comú, ni passat, ni present ni futur. Però a força de ficar-se a la meva vida i de confondre els uns i els altres havia aconseguit aixecar un territori fals i boirós dins del qual era obvi que nosaltres dos estudiàvem junts, estiuejàvem junts, compartíem els caps de setmana junts i, naturalment, sortíem junts.

El Kilian, el que jo creia el meu amic i que, ves per on, era amic dels meus amics i parlava amb ells regularment per telefon, sobretot amb la Mau i els enviava el report dels campaments cada dia. Mentre jo vivia a la inòpia i, com una bleda, li explicava la vida i miracles. Havia estat cega i sorda.

De bon matí, però, i en aquelles circumstàncies, era completament inútil ser clara amb el David i fer-li-ho entendre. Hauria d’ajornar-ho fins a la nit, fins que els Llops caiguessin retuts i tanquessin els ulls i la boca. Intentar mantenir una conversa transcendent voltats de quinze criatures desfermades era una completa bogeria.

—Auxili!

—Ens ofeguem!

—Aire!

—El Marçal s’està fent pets a la tenda.

La tenda del Marçal s’havia buidat més ràpidament que un paquet de caramels a la porta d’una escola.

—Marçal!!! Surt immediatament! —va cridar el David.

Impertorbable, rialler, indiferent als crits, les batusses i els càstigs, el Marçal va sortir de la tenda en calçotets.

—Què passa? És el dia guarro! Em puc fer pets!

Ens va deixar desarmats, el Marçal tenia aquesta estranya qualitat i, tot sigui dit, queia bé a tothom, fins i tot als qui eren víctimes de les seves bromes. El David es va gratar el cap i em va mirar —amb mirada llunyana, gens afectuosa.

—Té raó. Avui és el dia guarro.

—Visca!!! —va cridar el Marçal—. Podem fer guarrades!

A tots els campaments hi ha per definició el dia guarro, aquell dia en què els nanos tenen dret a embrutar-se, menjar amb els dits i fer-se malbé la roba. Jo no volia ni imaginar-me el que podria succeir aquest dia, però no calia tenir gaire imaginació. A l’hora d’esmorzar el recital de rots em va obligar a posar límits.

—Parlem del dia guarro —vaig proposar amb voluntat didàctica—. Guarro significa «porc», no «fastigós». Totes aquelles coses fastigoses i escatològiques queden prohibides —i per concretar vaig ser escatològica—: caca, merda, pipi, rots, pets…

Hi va haver xiulets i protestes, tot s’ha de dir, però també aplaudiments dels més aprensius. I, posats a ser clars, vaig aprofitar per avisar que l’endemà no volia veure més calçotets repetits perquè tenia clissats uns quants nens que duien els mateixos del primer dia. Les nenes, que sí que es canviaven les calcetes, van aplaudir la meva proposta.

El matí va ser intens. Els Llops van fer dos equips que van competir intentant partir una síndria amb el cap, una porcada, fins que l’equip campió se la va menjar amb les mans lligades a l’esquena, una marranada. Després van fer recerca de caramels dins dels tolls de fang que els vam preparar el David i jo, una gorrinada absoluta, i un cop va estar el menjar preparat —espaguetis, és clar—, es va organitzar una Food War. Tots els avets de la comarca van quedar decorats amb serpentines d’espaguetis sucats de tomàquet.

A la tarda hi havia temps lliure i vaig córrer cap a Alós per agafar l’autobús a l’hora convinguda. Només en passava un cada dos dies. Però, tot i fer-ho discretament, amb el vistiplau del David, no vaig actuar amb prou contundència.

—Jo també vinc —va dir-me el Kilian presentant-se sobtadament a la parada.

—Per què?

—Perquè tot el dia que em mires malament i m’acuses de coses que no són veritat.

Tenia tota la raó. Si les mirades matessin ja seria un cadàver menjat pels cucs.

—Ets innocent i no has estat tu. Qui, doncs?

—La Mau, que és una embolicaire.

Tenia raó, la Mau era una amiga envejosa que bé podia haver fet córrer la veu que jo era nòvia del Kilian per allunyar-me del David.

—A més, he d’anar a Esterri perquè és la meva feina d’intendent. Tu no podries amb vint litres de llet i quinze quilos de pa tota sola.

Certament, era una bestiesa, però no vaig poder estar-me callada. Tenia la sospita que el malentès amb el Kilian era la causa de la fredor del David.

—Què li has explicat, al David?

—Veus com hem de parlar de moltes coses?

En aquells moments es va aturar l’autobús davant nostre, el Kilian em va empènyer cap dins, va pagar els dos bitllets i es va asseure al meu costat. M’havia tornat a entabanar i ja estava penedida de la meva escapada. Com podria desmentir al David que el Kilian i jo no hi teníem res a veure si desapareixíem plegats cap a Esterri? Era massa tard per engegar-lo.

—Et juro que no he trucat a ningú i que, si el David creu que tu i jo ens hem embolicat, és perquè està tarat. A mi m’han dit que és un tio que tracta fatal les noies.

No sabia si creure-me’l o no. Vaig optar per indagar més.

—Què vols dir?

—Va tenir una nòvia, una tal Raquel, i es veu que la tia va acabar amb una depre de cavall. Està medicant-se i tot.

Vaig empassar-me la saliva. Coneixia la Raquel, que segons el David havia fugit a Moscou, una cap rossa i alta que abans duia els Llops amb el David. Havia fugit per culpa seva? Era mentida i estava en un hospital psiquiàtric? No tenia ni idea que hagués estat malalta ni que fos la novieta del David.

—Com ho saps?

—M’ho va explicar un dia.

—Des de quan sou amics?

—Abans era més normal. Ara no és amic de ningú. Però tu i jo sí, oi?

M’ho va dir amb veu suplicant i em vaig sentir malament. Me’l creia o no me’l creia?

—És que no voldria que per culpa de la Mau tu i jo, ara que ens hem començat a conèixer…, ja m’entens, oi?

El sentia i em temia per on anava, no volia ferir-lo, però tampoc no volia donar-li falses esperances.

—Mira, Kilian, no m’agrades. Fica-t’ho al cap. Som amics i prou.

Però tot i ser tan clara ell no es va immutar.

—Ara estàs molt penjada pel David, però el que has de fer es treure-te’l del cap i embolicar-te amb un altre.

Vaig veure per on anava.

—M’estas dient que m’emboliqui amb tu?

—Seria una bona idea, una boníssima idea.

Somreia d’orella a orella i en aquells moments, en comptes d’un amic fidel, es creia el màster de l’univers.

On m’havia ficat?

A aquelles altures ja tenia claríssim que el Kilian, directament o indirectament, era culpable del rebuig del David. Vés a saber el munt de bestieses que li havia xiulat a l’orella sense que jo ho sabés o el munt de mentides que havia fet córrer a les meves esquenes i que havien anat a parar al David.

—No, Kilian, no continuïs per aquí. No vull embolicar-me amb tu.

—Doncs amb el David no hi somiïs.

No li vaig clavar una plantofada dins de l’autobús perquè hi havia una gentada de cal Déu i em semblava massa cinematogràfic, de pel·lícula color sípia i noia fumadora despitada del segle passat. Clavar una plantofada, en clau de pel·lícula romàntica, era com dir: «Sí, sí, m’agrades. Estic boja per tu, besa’m d’una vegada».

Però se la mereixia.

Estava tan enfadada que no li vaig dirigir més la paraula, però a ell tant se li’n donava, va estar tota l’estona xerrant pels descosits com si no hagués passat res.

Increïble.

Vam baixar a Esterri, un poble reviscolat per l’esquí i l’alpinisme, amb cases pallareses de teulades de pissarra i façanes de pedra. Tot plegat, bonic i en sintonia amb els cims que ens envoltaven. Esterri, petita capital muntanyenca de les valls d’Àneu, oferia botigues d’esport, ecomuseu i botifarres fusionant la tradició més nostrada amb l’aire turístic de la comarca més aranesa. Em vaig reviscolar en veure gent, tràfec i moviment i vaig assenyalar el rètol del supermercat on compràvem i ens guardaven el pa i les comandes.

—Ara escolta’m bé, tu entres aquí i jo me’n vaig per allà. No et conec.

—Et fas la dura. No siguis tan dramàtica, no ha passat res, només t’he dit que m’agradaves i que seria una bona idea que et traguessis el David del cap.

NO, no volia escoltar-lo.

—Tu te’n vas a comprar el pa, la llet i el xoriço i ho portes al campament. Jo ja vindré quan acabi.

—Et recordo que només hi ha un bus de tornada. D’aquí a tres hores. Haurem de tornar junts t’agradi o no.

M’havia guanyat la partida un altre cop, però vaig posar les meves condicions.

—D’acord. Quedem d’aquí a tres hores. Però vull que aquesta nit les coses quedin ben clares amb el David. Tu i jo no som res! Que no s’imagini coses que no són, que ni han passat ni passaran. Vull que truquis a la Mau i desmenteixis la bestiesa aquesta que som nòvios. Vull…

—Ja has perdut mitja hora. Tu mateixa.

Vaig girar cua i vaig enfilar cap a Casa Gassia, l’ecomuseu, que era el lloc on em semblava que em podrien dir on trobar Paco Coll. De lluny vaig sentir la veu del Kilian que em cridava:

—Pensa-t’ho mentrestant! De segur que faríem una bona parella!

L’hauria mort.