Clavera

Hi ha vora dos metres de neu. Mai abans, un mes d’abril, Andrew Morter no s’havia trobat amb tanta neu. Però aquest any l’hivern ha arribat tard i no acaba de marxar. Haurien d’haver cancel·lat el pas, però el grup que venia de Munic havia aixecat sospites a la gendarmeria de Lió. No era segur esperar una setmana, com els proposava en Pierre, i per això ha estat ell qui ha insistit a continuar endavant. I ves per on, s’ha equivocat de mig a mig. Potser ara moriran tots.

El vent xiula amb força i aixeca el torb. El torb fereix la pell com petites agulles de gel. Tots miren de cobrir-se el rostre i per això pugen lentament. Molt més lentament del que caldria. Ja estan dues hores endarrerits i si no s’afanyen els enxamparà la patrulla a trenc d’alba.

—Un moment, un moment, espereu-me! —rebufa el comerciant gras, que els ha amagat la seva malaltia.

Quan l’Andrew li va preguntar si es veia amb cor de fer la travessa, va mentir dient que era un home sa. Tot just fa mitja hora, exhaust i a punt del col·lapse, s’ha pres una píndola i ha confessat que patia del cor.

—No podem aturar-nos. Hem d’arribar al coll, ens hi juguem la vida —s’escarrassa Andrew Morter.

—Els pagaré. Els pagaré molts diners. M’han d’ajudar.

—Els diners no ressusciten els morts —respon l’Andrew, en alemany.

—Si us plau! No em deixin! —suplica el comerciant apel·lant a la humanitat del grup.

Algunes dones s’aturen i miren enrere, discuteixen ràpidament, en alemany i polonès.

Però una parella jove, amb dues criatures, pren les regnes de la decisió col·lectiva. L’Alexander, un metge trenta-pocs, que duu el seu fill a collibè, crida al comerciant:

—Nosaltres continuem, Jan! Tu fes el que vulguis! Ells tenen un futur, tu no —diu assenyalant els nens.

Els altres el segueixen. Hi ha remor de veus i un crit unànime de protesta. Tenen por i estan enfadats amb el comerciant.

—Aixeca’t, Jan, tant és que rebentis; ells ens rebentaran si ens troben —li diu la Yvonne.

El comerciant es diu Jan i viatja amb la seva dona, però ella, que fins ara li ha fet cas, ja no s’atura cada cop que ell gemega i prega que no vagin tan de pressa. Ja està habituada als seus exabruptes, a les seves amenaces. La Yvonne ja no escolta el seu marit. Ha vist les orelles al llop, i tem més les patrulles alemanyes que la ira del Jan.

—Yvonne! No fugis! Espera’m!

El grup ha sortit de Munic fa una setmana. Són setze persones, la majoria joves. Hi ha dues famílies amb criatures, però les criatures rai, els pares i les mares les duen a coll i ni tan sols ploren. Han après a callar i a dormir.

Tots han llançat les maletes en començar l’ascensió quan l’Andrew els ho ha ordenat. Han agafat només els diners, els passaports i les joies. Però el comerciant, amb la seva fatxenderia, s’ha negat a deixar la seva i l’ha volgut arrossegar un bon tram. És per això que han perdut un temps preciós. I és per això també que ha tingut un atac i l’han hagut de jeure damunt la neu i esperar pacientment que recuperés els sentits.

Ara ja no li fan cas. Ningú no l’escolta i ja no es deixen entabanar per les seves promeses de riqueses futures. Ningú no se’l creu.

—Tingueu compassió de mi! —crida el Jan.

Plora. Plora amb desesper assegut al mig del no-res perquè no pot fer ni una passa més. Sap que si es queda allà els alemanys el detindran i el deportaran.

—No em podeu abandonar. Diré els vostres noms! Us denunciaré!

La dona pensa que és un brètol. Sempre ho ha estat, però ara ha quedat en evidència. Tots s’aturen i es miren. Ella també. L’Andrew respira profundament. Un cop, dos. Mai no s’havia trobat en una tessitura semblant. En silenci els va demanant l’opinió un a un, tothom hi dóna la seva aprovació amb un cop de cap. La sentència és unànime. L’Andrew es mira Yvonne, la seva dona. Ella també abaixa el cap. Trista, però resignada.

No hi ha cap més sortida.

L’Andrew encarrega al Moisès, un noi jove, que es posi al capdavant del grup i que vagi obrint pas perquè els altres puguin seguir-lo. Li assenyala al lluny, en direcció al coll.

—Aquell es el coll de Clavera. El veus bé?

—Sí.

—Jo us enxamparé de seguida. Tan bon punt hagi fet el que he de fer.

Tots entenen l’eufemisme i continuen la dura ascensió amb la mirada baixa, les mans balbes i els peus entumits. Prou feina tenen a arribar sencers, per compadir-se del comerciant fatxenda.

L’Andrew gira cua muntanya avall i desfà el camí fins a arribar al costat del comerciant, que, en veure’l, deixa de gemegar immediatament.

—Em portarà a coll? Li pagaré bé! Sóc un home ric, jo.

L’Andrew no el mira. No vol mirar-lo als ulls mentre obre la motxilla i treu el revòlver. No vol veure l’expressió de por de l’home que sap que ha de morir.

—No pot fer-ho, això. No pot matar-me! És un assassinat!

L’Andreu se situa al seu darrere i li dispara al cap. Procura disparar amb el canó clavat al seu crani per amortir el soroll. Tot i això, l’espetec de la bala fa un soroll sec. El comerciant cau bocaterrosa i aviat al seu voltant s’escampa un rajolí de sang que tenyeix la neu de vermell. L’Andrew està commocionat, però ha d’actuar ràpidament. Buida les butxaques del Jan. Li treu el passaport, els diners, les joies. Tot el que pugui tenir valor o que pugui identificar-lo.

Sap que la patrulla el trobarà i que en parlaran al poble i que tot se sabrà. Els uns i els altres faran córrer la veu que els guies que passen els jueus els maten i els roben.

I mentre puja un altre cop per encalçar el grup i es frega les mans enfredorides dins els guants, pensa que era la seva obligació i que, si calgués tornar-ho a fer, ho faria.

Sap, però, que aquesta nit no dormirà.