CRÒNICA DELS DARRERS DIES

Tots els escrits que reproduïm tot seguit pertanyen a la segona carpeta, de la qual, fins ara, havíem utilitzat poc material. Es pot comprovar amb facilitat que hi ha dues fases de redacció: la primera, contada en present, correspon al moment en què en Rojals acabà d’enllestir les seves impressions dels dies de lleure. Ben segur que la redactava en present perquè donava per entès que en aquell punt calia deixar per acabada la seva experiència de vagareig mental —permeteu-nos que l’anomenem així— pel fet que havien finalitzat també les seves vacances i li calia tornar a treballar.

La segona fase de redacció pertany a la continuïtat que ell mateix vol donar als seus textos quan s’adona que res no pot ser igual a l’institut, on no se’n surt, de fer la classe mínimament normalitzada, i, sobretot, quan recull les seves impressions sobre el cop d’estat i la seva hipotètica participació. I volem fer-ho constar d’aquesta manera —la seva «hipotètica» participació— perquè, a part de seguir-ne la informació, cosa que ens consta que va fer tothom, no tenim la certesa que hagués fet una altra cosa. Perquè nosaltres no donarem cap mena de credibilitat a unes insinuacions mal documentades. Insinuacions que li podrien fer molt de mal si algun dia decidia de tornar o era retornat a la seva vida habitual i volia oblidar experiències passades.

La redacció dels primers fragments del text, doncs, consultat aquest punt amb na Dolors, correspon al moment del seu retorn a casa. S’hi troba sol: na Dolors i els seus companys, per despit, ens va dir ella, se n’havien anat a passar el cap de setmana en un xalet que els havien deixat uns amics.

Mentrestant na Dolors, els convidats, la nena, tots plegats, es passejaven per la platja. Ells sols a la platja. Es van dedicar a intentar distreure’s per oblidar o per fer oblidar a na Dolors que estava amoïnada. Per no recordar aquella trucada telefònica des d’un hotel de la costa per preguntar pel senyor Rojals, que se n’havia anat sense pagar l’estada…

Tenien la seguretat que ell se n’havia anat de la llar a causa d’algun entrebanc important que no havia volgut confessar. Perquè tots l’havien trobat molt estrany els darrers dies. Perquè el bis se sentia una mica culpable, a la fi —ho va dir mentre els ho explicava— de no haver-los contat la seva estada al Serrallo, a la banyera… d’haver fet gresca amb el Quim a l’esquena de la seva muller.

Aquell xicot poc sociable se n’havia anat. I na Dolors, amb un nus molt gros al pit, els digué que no li importava gens que se n’hagués anat, que ja s’ho faria. I que ja veia ben clarament que avui dia els anys de relació, l’amistat, els fills, tot, ja no compten per a res. I ho va dir amb una amarguesa que ja no conserva però que en aquell moment els seus companys devien captar perfectament.

El van trobar a l’estudi quan van arribar, aquella tarda de diumenge, de l’estada al xalet d’un amic. El van retrobar amb la seva barba de dies, el barnús blau marí, els ulls roigs i els cabells esboirats. Duia sabatilles. I semblava esgotat. Com el disc de Brel que, per enèsima vegada, portat pel mecanisme automàtic que en Quim havia connectat aquell matí, tornava a encetar l’aventura de crear música i paraula.

Els fulls que havia escrit durant tantes hores, ho vàrem deduir després, ja havien anat a parar al doble fons de l’armari de les sabates, recollits en una o en dues carpetes —és un detall que no podrem aclarir, perquè en Rojals continuà escrivint. Potser ja havia encetat la segona carpeta per emmarcar aquells pensaments de present que reproduíem ara mateix… Això, malgrat tot, és la cosa que té més poca importància a hores d’ara.

El retrobament, fàcil d’imaginar, devia anar així, si hem de fer cas de les impressions que na Dolors ens ha comunicat al respecte:

—Xiquet, estàs fet un ecce homo! —cridà l’Aitana, amb lleugeresa.

—Ospa! —intentà exagerar, sense sortir-se’n del tot, el bis—, Jules Verne després d’intentar personalment les cinc setmanes en globus!! On has volat, xiquet?

—On eres? —assajà na Dolors.

Ell es fregava els ulls i se’ls mirava: què li deien?

—On has anat?

—Oooooh, tinc un mal de cap que no m’hi veig! —per tota resposta.

Na Dolors devia assajar de fer algun retret, però fou interrompuda pel bis, que li endevinà el gest i que desvià l’atenció, traient importància al fet:

—Germans, doneu-vos la pau. I anem a celebrar-ho, que de belleses com aquesta no se’n troba cada dia. Però tu no podràs prendre res, eh? —digué, adreçant-se a en Joaquim—, que estàs molt fotut.

Van posar la nena a dormir i es van asseure tots al menjador, davant dels geranis que ja gairebé no es veien, on hauríem pogut assistir des de la desaparició de la provisió familiar de whisky, fins al procés de transformació del pobre Quim.

El veien animat per primera vegada en uns quants dies. Però semblava animat de debò. Si hem de fer cas de les seves darreres paraules, devia tenir ganes de recuperar quelcom d’aquella normalitat que se li havia anat escorrent dels dits sense saber com. Així doncs, podem endevinar els seus esforços per asseure’s al seu costat i escoltar, més que parlar, per tornar-se a sentir membre del grup, per no adormir-se, per por de tornar a perdre la serenor…

—Conteu-me què ha passat pel poble —demanà.

I els altres, dòcilment, li respongueren:

—Oh, ja pots comptar! Els gegants, els capgrossos, tot això… I van fer castells…

—I la tronada final. No us va impressionar la tronada?

—I tant, tu!

Fins que, sense adonar-se’n, hi tornaven: Au, va, Quim, home, digues què t’ha passat.

—No res… No ho sé… Sí que ho sé, però no ho entenc. A mi, no res no m’ha passat. Deu haver estat per les festes…

I una i una altra vegada estaven a punt de provocar una tempesta que calia evitar. Fins que una observació sincera i temerosa d’en Quim serví per trencar el glaç:

—No sé com us sentiríeu vosaltres si haguéssiu començat a veure punts i ratlles que es bellugaven, si haguéssiu sentit que no éreu el de sempre sinó un altre, si estiguéssiu fent, una i una altra vegada, coses que no enteníeu i que uns quants dies abans us haurien semblat impossibles. Si haguéssiu canviat de…

El van interrompre. L’interromperen i es perderen l’oportunitat d’escoltar la confessió que havia costat més d’intentar fer a en Joaquim: el temor d’haver-se convertit en bisexual. O d’haver invertit els seus costums. El temor de ser un ninot a les mans del temps, que li jugava a la contra. El temor de no controlar-se…

L’interromperen. Una riallada sonora s’alçà en la nit de casa seva. Des de les boques de tots els seus companys, del fons de les seves gargamelles, de dins del tot de llur cervell divertit, que volia oblidar.

Quan la riallada s’anà afeblint, es pogué sentir, molt fluixet, una tonada: «a la voreta de la mar hi ha una donzeella, hi ha una donzeeeella». La Tecla tornava a ser a la cuina i rentava els dos plats de sopar. «Que brodava un mocadooor…». I el vell Joan ja devia fer estona que dormia immòbil al seu llit.

En Joaquim ja no digué res més. Ni assajà de completar la seva informació. Ni participà en les converses.

El Pep-bis sentenciava amb aire de personatge important:

Na Dolors ens digué que ell l’havia feta en anglès, la citació. Però ella, que se’n volia recordar, havia recorregut a copiar-la d’una traducció que s’havia posat a la venda en una edició de butxaca. No cal dir-ho, era del Macbeth.

—No trobes que és una mica tard per posar-se transcendent? —li havia demanat na Dolors.

—No invento res. Ni res és allunyat de la veritat —li havia respost.

—Només ens faltarà que tu també et posis a fer el boig! Què volen dir aquestes coses? —insistí na Dolors.

—«Jo porto paraules que caldria, per cruels, pronunciar al desert, on cap orella podria arreplegar-les».

—Em sembla que fas teatre, xiquet —li comentà l’Aitana.

—I tant, que en fa —rondinà na Dolors—. Que no veieu que es pensa que és un personatge de tragèdia? De cada vegada t’entenc més poc. No t’entenc gens, Pep-bis. Em feu por tots plegats, ja us ho diré.

Ell se’n rigué i la mirà de fit a fit. Ella li respongué amb els punys closos i un xisclet: calla, ja n’hi ha prou!

—Hècate, per què esteu tan furiosa? —li demanà amb un somrís.

—Aaaaah!

L’Aitana s’acostà amb uns gintònics:

—Teniu, que tots necessitem alguna cosa, aquest vespre, pel que sembla.

—Es molt fort, no? —comentà na Dolors després de tastar el seu.

—Millor, no? —comentà el Pep.

—Sí, potser sí.

Ignorem quina va ser l’actitud interior del nostre amic Rojals davant d’aquesta sobtada representació dramàtica del seu admirat amic bis. Potser ja tingué la sort de no haver d’assistir a la seva maniobra de cridar l’atenció, que tal vegada l’hauria anguniejat. Perquè quan se’l varen mirar s’adonaren que s’havia adormit, les dues mans plegades sota la I galta punxent. No sabem quina va ser la reacció dels seus | companys i de na Dolors en veure en Quim adormit. Na Dolors no en recorda cap. Potser, ens diu ella a tall de disculpa, no n’hi va haver perquè tots estaven cansats i perquè la situació d’angoixa s’havia resolt favorablement.

No cal dir que vàrem voler aprofundir encara més en les impressions d’aquesta nit, però ens ha estat impossible d’arribar a treure més detalls que ni la muller d’en Rojals ni en Pep ni l’Aitana no recorden. Na Dolors, en canvi, es defensa, cada vegada que li ho demanem, amb l’afirmació que les dones no fan tants problemes d’un sol fet i que amb el retorn en tenen prou: que el retorn, en si, ja és una justificació i una explicació: a una dona no li cal més del seu espòs penedit.

No ho creiem.

Si més no en aquest cas.

Perquè el retorn, en si, pot molt ben ser que no signifiqui penediment de res —en aquest cas, pobre Rojals, poca cosa de què penedir-se tenia, i la seva muller l’assimilava a un cas vulgar de cap de despatx que es fuga amb la secretària o que li munta un pis, com diuen també vulgarment—. La tornada a casa pot ser conseqüència d’un fracàs fora de la llar, de la manca de valor per continuar un camí encetat, per les raons que sigui. Aleshores, la pròpia casa es converteix en una justificació, en un refugi, en la solució als dubtes que allí ja no cal tenir perquè tot funciona d’acord amb uns motlles establerts d’ençà de temps. Una dona sap això. I una dona, per molt que ens vulgui contar na Dolors, no s’atura fins a saber què hi ha hagut en realitat al darrera d’una fugida, per breu que hagi estat, per poder fer un «tractament» específic del retorn. I gosaríem a dir, amb finalitats terapèutiques: no per amor o per generositat, en la major part dels casos, sinó per demostrar superioritat, per fer palesa una força d’esperit i uns valors morals que es poden retreure a l’espòs en qualsevol moment, a base —qui sap, potser només d’això— d’un petit silenci ben administrat en el moment escaient.

Na Dolors també sap que ho sabem. I tal vegada és per això que no ha volgut parlar del seu tractament terapèutic: no n’hi va haver cap; no tenia motiu per aplicar-ne cap, ens diu una i altra vegada.

Nosaltres respectem el silenci de na Dolors. Perquè tothom és amo de voler servar secretament els seus sentiments. Però la seva reacció amb el bis ens fa suposar que ella va arribar a saber o a endevinar alguna cosa de la motivació de la fugida d’en Joaquim. Només per això o, qui sap, potser per una coqueteria també fàcil de comprendre, ella assajà de retrobar el passat al costat del bis. Ella no ens n’ha contat els detalls. Ni tan sols els fets essencials. Només s’ha limitat a narrar el fil dels esdeveniments del darrer dia i no ha tingut cap altra alternativa que parlar-ne, molt succintament, això sí, però parlar-ne. Nosaltres tampoc no li hem demanat que ens ho aclarís, entre altres coses perquè aquests detalls no pertanyen a la història que ens preocupa. Història que, també s’ha d’aclarir, ens començà a interessar només en funció que na Dolors ens demanà de llegir uns textos per veure si hi trobàvem alguna explicació.

Però deixem-nos de comentaris i tornem al relat. El lector ens haurà de perdonar que en alguna ocasió ens imaginem diàlegs o muntem escenes que potser no s’acostaren exactament a la realitat. No hem tingut cap altra solució per tal d’intentar fer àgil la lectura de la història. Això no obstant, en aquells moments que hem creat el diàleg o les situacions, ho hem fet després d’escoltar atentament les explicacions de na Dolors. Com en aquest cas que segueix:

No va donar resultat l’intent de fer llevar d’hora en Rojals aquell dilluns, 23 de febrer. Tots li varen insistir que calia que es pentinés, que s’afaités, que es mudés una mica, perquè d’aquesta manera tothom, per deprimit que hagi pogut arribar, se sent millor. S’havien acabat les vacances: havia de tornar a l’institut —encara no, fins a les dotze. Ell restà quiet al llit, amb l’aparell de ràdio al costat, únic company quan na Dolors se n’anà a la cuina amb el Pep i l’Aitana —que marxaven a Lurdes amb na Tecla i en Joan— a preparar esmorzars com cada dia.

En Pep-bis encara es quedava: havia de rebre uns altres paquets de material —ja trigaven més del compte—, havia de muntar-lo i havia de lliurar-lo, muntat, a Barcelona, als representants de l’Associació de Veïns d’un barri —no, al president, no—, que havien de celebrar una festa sorpresa. Però encara tenia més d’una setmana de temps. Per tant, ni tornava a València ni se n’anava a Lurdes: «Què se m’hi ha perdut, a mi, a Lurdes?».

Na Dolors tenia encara alguns dies de festa, perquè a més dels que havien donat a tots els treballadors locals, havia demanat una pròrroga a compte de les vacances. La nena marxava cap a escola.

I ell encara volia estar sol.

—Ja veig que tots et fem nosa! —comentà na Dolors a en Quim, sortint de la cambra.

Ell havia engegat la ràdio per tota resposta quan ella li demanà si li convenia alguna cosa.

I ella s’indignà. I se n’anà de casa amb en Pep-bis —anem, xiquet, que donarem un tomb a veure com han quedat els carrers després de tanta festa!— després de fer petar la porta ben ostensiblement, a fi que ell se n’adonés.

I en Rojals es devia regirar pel llit i devia pensar que s’havia de llevar si volia arribar d’hora a la primera classe que li calia fer a l’institut.

Es devia llevar i es devia arreglar curosament. Perquè la classe començà a l’hora fixada i ningú no recorda que s’hagués pogut retreure res de l’aspecte d’en Quim, aquell matí.

Així doncs, tot havia començat més o menys bé. Si més no, dins de les previsions. Ningú no esperava que en un dia i en una matinada que els quedaven de normalitat —paraula que sempre és relativa— havien de succeir-se tantes coses i que tants detalls els havien d’acabar d’afectar d’una forma definitiva i cruel.

El Pep i l’Aitana havien marxat cap a Lurdes. A la fi havien convençut na Tecla —no els havia costat pas gaire— que no els molestaria gens si anava amb ells i aprofitaven el viatge tots quatre: potser, fins i tot, s’estimaven més de tenir companyia, perquè ja havien fet tantes vegades el recorregut, que els avorria…

Na Tecla era una dona que no creia —tal com ens digué na Dolors— en les repercussions miraculoses de l’aigua de Lurdes. Si més no de cara enfora. Però també és cert que servava algun tipus d’esperança envers aquells mals incomprensibles i els guariments tan incomprensibles com la mateixa aparició sobtada d’una malaltia. No ho veia clar. I segurament, els ho havia comentat ella mateixa, s’hauria sorprès molt de veure que, un cop banyat a la piscina, el seu Joan començava a caminar i a parlar. Ja no ho esperava: no sabia si calia confiar que aquestes coses succeeixen. Però esperava, com a mínim, de trobar el consol d’una infinitat de persones com ella i com ell: angoixats, que esperaven un impossible que temien, per part davant, que no havia de produir-se.

Van marxar molt de matí. Hi havia boira. Van encabir, entre tots, en Joan al cotxe. Els va costar qui-sap-lo, però a la fi estigueren satisfets de l’esforç i de la tasca feta. I partiren cap al nord, on diuen que la gent és lliure… robant els mots a un poeta.

Quan varen telefonar des del servei de policia de fronteres només hi havia el xicot anomenat bis i na Dolors a casa: en Rojals es quedava a dinar a la cantina de l’institut i la nena a l’escola. Ells dos, doncs, dinaven a casa quan sonà el telèfon.

—Hi hem d’anar, Pep —li digué ella—, són el Pep i l’Aitana.

—Jo no em moc d’ací.

Encara tenia el telèfon a la mà, enganxat a l’orella, i escoltava de cada cop més excitada.

—Són ells, sents? Els han detinguts.

—No, si no pocha acabar de cap altra manera. I mira que emmerdar ara aquesta pobra dona…

—Espera’t, calla un moment.

—Si ja us ho havia d’haver dit. La culpa és meva per no avisar aquella dona i aquell pobre invàlid. En quins embolics d’anar a ficar la gent…

—Diu que hi ha hagut un accident.

—Apa, embolica, que fa fort!

Hi havia hagut un accident. I aquesta va ser la causa que els detinguessin. Na Dolors, en contar-m’ho, destacava les ironies que pot arribar a deparar la vida a persones que treballen sense escrúpols i que, un dia que es decideixen a ajudar, són caçats a causa d’un moment de bona fe. Hi havia hagut un accident de cotxe, i en el moment de desordre s’havien començat a escampar teles cargolades i litografies que sortien de les carpetes. Una gran quantitat d’obres d’art. Els havien detingut per investigar: ja se sap, sempre detenen per investigar. I, de moment, els havien dit que era possible que fossin acusats de contraban d’obres d’art. El bis se’n reia: només contraban d’obres d’art. Però na Tecla, mentrestant, no sabia què fer. Hi havia d’anar algú a identificar una pobra dona que només plorava i un home que s’havien endut en un hospital. Algun parent o algun amic. Alguna persona que els pogués fer el favor de treure’ls de l’embolic en què s’havien ficat sense saber-ho. Hi havien d’anar. O bé na Dolors, tota sola. Però ella, a la fi —potser ell no esperava una altra cosa— el pogué convèncer.

Convé de servar a la memòria aquests detalls perquè pertanyen al darrer dia de vida normal per a tots els nostres amics. En Joaquim no hauria pas pogut acompanyar la seva muller ni que n’hagués tingut ganes —i més tost ens sentim inclinats a creure que no n’hauria tingut— pel fet que no s’havia assabentat de res. Na Dolors no podia perdre temps a viatjar o a esperar que a ell li anés bé d’acompanyar-la, si és que volia fer algun pas ràpid i eficaç per mirar d’ajudar la pobra Tecla, a qui els policies de frontera havien descrit amb una inquietud certament alarmant. I en bis, certament, tenia molt poques alternatives davant les possibilitats que se li oferien: sabia que si no acompanyava na Dolors, aquesta no li ho perdonaria per anys que visqués, tan atribolada estava la pobra xicota. Ben cert que també s’hauria pogut desentendre de tot, quedar al marge dels esdeveniments i fer-se l’orni, posat que li esqueia perquè l’aplicava sovint; però ell també apreciava na Dolors i aquells dies, no sabem si per llàstima o per una altra cosa, s’hi sentia més inclinat que d’habitual.

Devia ser per qualsevol altra cosa, perquè les circumstàncies li permeteren d’assajar un acostament a na Dolors i les aprofità.

Ella, al seu torn, s’alegrà a la fi de poder tenir alguna cosa per fer fora de la rutina de cada dia: de poder ser útil a algú d’una forma gairebé heroica. I partí amb el Ritmo, que conduïa en bis —ella va dir que estava massa nerviosa per poder conduir— amb una mica de despit envers en Rojals i una mica d’alegria de no haver-lo pogut localitzar a l’institut quan li telefonà per dir-li que se n’havien d’anar a la frontera. Una noteta a casa, damunt del moble del rebedor ho arreglà tot. Una noteta que en Rojals ni tan sols no va veure: un paper que no arribà a descobrir mai, si ens atenim a les seves memòries escrites. Ara bé, podria ser que l’hagués llegit i que no hi hagués donat importància, que no l’hagués citat perquè el seu pensament estava totalment ocupat per altres coses.

Així doncs, ens trobem amb un viatge inesperat, després del qual cap d’ells no sabia que ja no s’havien de tornar a veure, si més no fins a la data en què nosaltres escrivim aquestes ratlles. Na Dolors partí ressentida amb en Joaquim, sense fer esforços per recuperar-ne l’afecte, l’atenció o la tranquil·litat. Creiem que és per això que durant molt de temps ella se sentí culpable de la desaparició de l’espòs: fins que li vàrem poder fer entendre que, tal com havien anat les coses, res no podia haver estat d’una altra manera i que ella no n’era més responsable que els altres, d’allò que havia passat; i que difícilment, en aquests casos, es poden buscar culpables.

Ella ens confessà que en el primer tram del viatge anava tirant amunt, cap al Pirineu, a la frontera, amb els sentiments barrejats a flor de pell: per una part l’angúnia pels detinguts i pels seus veïns: va ser la primera cosa que ens va dir. Però ben aviat endevinàrem que tot i que l’havia citada en primer lloc —sens dubte per quedar bé, per justificar-se— no era allò que més la preocupava. Per altra part, lluitaven al seu interior dues forces gairebé contradictòries: el passat amb en Joaquim, els records dels dies bons i de la fredor dels darrers temps, que anava força més enllà dels quinze dies de les festes locals —perquè res no comença perquè si—, i les ganes de ser protagonista d’alguna cosa agradable, qui sap, potser d’una aventura al costat d’un home excitant —són paraules d’ella que difícilment podríem substituir per unes altres— com el seu amic de cotxe i d’anys: no li era desconegut, hi tenia confiança, havia estat per a ella… I sempre podia ser bo de recuperar retallons de passat quan el present no ens abelleix.

Quan varen arribar a la frontera van començar a comprendre de debò què havia passat. Na Tecla encara estava retinguda, més que res, els van dir els policies, perquè els havien recomanat de l’hospital que la hi tinguessin fins que algú se’n pogués fer càrrec a causa del lamentable estat del seu espòs. Els altres dos havien començat a moure els fils de les seves influències i, tot i que no els varen poder veure, els varen dir a la duana que eren tractats amb consideració i que ben segur que podrien explicar satisfactòriament la seva activitat.

Així doncs, se centraren en na Tecla i el seu espòs, i ben prompte enllestiren la tasca que els havia portats tan lluny de casa.

Na Tecla els contà que tot havia anat tan de pressa que era difícil de dir com havia estat: però que quan eren molt a prop de la duana en Joan s’havia decantat cap al damunt de na Tecla a causa d’una maniobra un xic sobtada d’en Pep —més aviat del vehicle, ens volem imaginar— i que quan aquest es girà per intentar redreçar-lo, sense deixar de conduir, perdé el control del vehicle i s’anà a estavellar contra un camió ben gros que baixava —molt a poc a poc, sort d’això— en direcció contrària: un camió holandès, varen confirmar els policies de la duana. El vehicle en què viatjaven ells s’obrí, precisament per la porta d’en Joan, i l’invàlid caigué a terra com un pes mort. No es varen fer mal, pel que hauria pogut ser… —recollim l’expressió de na Dolors— però el cent trenta-dos quedà «fet una coca». I en Joan, que ja ho estava —«fet una coca»—, va ser en el que en prengué la part pitjor. Se’l van endur en un hospital, ja ho hem dit abans. I van descobrir que ja no hi havia res a fer: que aquell cos que havia aguantat tant de temps aferrat al filet de la vida s’havia cansat d’esguardar el pas insípid dels mesos i dels anys. Va ser només aleshores, quan s’hagueren fet càrrec de la pobra dona, que li varen dir la trista notícia que ella, val a dir-ho tot, ja esperava:

—Senyora, Déu ha volgut que no pateixi més —li digué una monja de l’hospital que esperava la seva visita, amb posat consolador o resignat, potser a causa de tantes altres situacions semblants que havia viscut a la seva vida.

—Pobret —respongué tendrament na Tecla—, és ben veritat que se li ha acabat el patir.

—En pau descansi —va dir la monja, fent una inclinació lleugera amb el cap i mig aclucant els ulls.

—En pau siguem tots, madre.

I ells restaren al seu costat sense saber què dir, sense saber què fer. Fins que fou na Tecla, la més decidida de tots, qui preguntà:

—El podria enterrar ací? És camí de Lurdes, madre, camí d’una esperança que mai no es perd del tot.

No sabem més detalls de la conversa i certament que tampoc no ens interessà d’aprofundir-hi. El cas és que tot fou enllestit per enterrar-lo a Puigcerdà el dia 24 de febrer i que l’acte tingué lloc, després d’una cerimònia senzillíssima, a les cinc de la tarda. Els quedava gairebé un dia. I na Dolors i en Pep-bis no gosaren deixar la pobra dona tota sola en aquelles circumstàncies. Ella, que se’n va adonar, alhora compungida i alliberada, els proposà d’anar a Lurdes, finalment, tal com havien pensat en un principi, a pregar a la Mare de Déu pel seu Joan. Tampoc no tenien res a fer i ja eren tan a prop…

En Rojals encara no responia al telèfon i ja era hora que fos a casa. Na Dolors ho intentà una i una altra vegada fins que se’n desdigué del tot i oblidà totalment els fils que la lligaven amb el sud, amb la llar, amb el passat. I s’abocà totalment al projecte d’anar a Lurdes amb el pretext —em va dir que no havia estat un pretext sinó una actitud fermament caritativa— d’aconsolar l’única dona del grup que no necessitava consol dels altres.

Així va ser com el dia 23 de febrer de 1981 na Dolors, na Tecla i en Pep-bis dormiren a Ax dels Termes, ben a prop del casino, perquè ja era molt tard per intentar d’anar a Lurdes i allí ben segur que no havien de trobar allotjament; i fou així com cap d’ells, preocupat cadascú amb els seus propis problemes, no va saber res de tot allò que passava a la seva terra.

Aquella setmana, extraordinàriament i d’acord amb una decisió presa abans de les festes de Nadal, el Parlament de Catalunya s’havia de reunir en sessió extraordinària el dilluns i el dimarts. Poca estona després d’iniciada la sessió del dilluns, quan els parlamentaris havien encetat una votació que havia de decidir el procediment de la discussió dels temes que es portaven a debat, «Dencàs» acompanyat d’una cinquantena d’homes armats, vestits amb roba gairebé militar, irrompé en el Parlament, al Parc de la Ciutadella, i segrestà el Govern de la Generalitat amb president inclòs, que ocupava el seu lloc d’honor a l’interior del reciente. Ben aviat es va saber que els Mossos d’Esquadra havien fet costat al cop i que havien neutralitzat l’exèrcit, la guàrdia civil i la policia i que dominaven, a més a més, les emissores de ràdio i de televisió. Hom esperava d’un moment a l’altre un missatge importantíssim d’una personalitat que encara no s’havia donat a conèixer i que havia de proclamar, tal com s’havia insinuat a partir de les poques comunicacions telefòniques —després van tallar les comunicacions amb l’interior—, l’Estat Català.

Però ja ens avancem als fets. Només ressenyem, en aquest punt, que els nostres amics no en varen saber res en aquell moment, malgrat que la televisió francesa donava imatges en directe de tot l’esdeveniment que es produïa pels carrers de Barcelona, al Palau de la Generalitat, on onejava una bandera nova, i a la Ciutadella, presa militarment pels Mossos d’Esquadra.

Abans, durant el dia, en Rojals havia tornat a l’institut i assajat de fer classe. Ell, en tornar a casa, ben segur, anotà les impressions d’un dia que no li podia haver estat més advers si hem de tenir en compte allò que narra i el seu estat d’ànim.

Així, amb signes de puntuació que separaven curosament un bis de l’altre. Una mena de símbol de trencament, un mite d’imitació obligada. Havia trencat els límits de la intimitat i havia obert la porta a la manifestació oberta del meu pensament.

Fins que he endevinat que els alumnes em miraven sorpresos: hi havia un silenci total. Jo volia fer un foc d’estelles a la gola del llop.

—De què us parlava? —he gosat preguntar.

—Salvat Papasseit: la influència de la vida al sanatori en… —aventurà una veu.

—Ah, sí!

I la pissarra plena d’aquelles estelles que se m’havien clavat tan endins del cervell que havien aconseguit de fer-me perdre momentàniament la noció del món que m’envoltava. Les estelletes anaven sortint i encara omplien els folis de damunt la taula, les mans, els braços d’aquell professor singular en què m’he convertit, que no es devia trobar bé, m’imagino, perquè havia perdut el fil per cinquena vegada en el transcurs d’una sola classe.

M’adonava que no estava ni per Salvat Papasseit ni per res, ni per la tuberculosi ni per les goles de llop. Bis, bis, bis, em martellejava el cervell.

—Què vol dir? —ha preguntat un d’atrevit, assenyalant la pissarra.

—Repetició! —ha respost un altre—, vol dir que la classe és tan bona que val la pena que es repeteixi.

Hi ha hagut una riallada general i no m’ha importat gens, per un moment, de ser la riota de tots els meus alumnes. Què saben ells dels meus problemes!

—Aquest paio és boig —deia una noieta.

—Com una regadora! —afegia una altra amb insolència.

I jo m’adonava que no era capaç ni de reaccionar ni de contradir ningú. Els deixava fer i contemplava els bis que jo havia creat.

I el bis romania, còmplice, quiet, a les parets i als papers: però jo he vist la pluja… i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l’angoixa…

I em sentia lligat per l’aventura d’aquells companys de present bohemi, tot i que encara no sabia res de la detenció del Pep i l’Aitana. I em sentia sol i trist, perquè jo no he guardat mai fusta al moll. I no sé res de l’angoixa i de la bellesa de les nits de pluja entre perdulaires que haurien pogut ésser els meus companys. Ni del trencament de vincles, ni de la força de l’expressió per damunt de les limitacions que imposa la paraula. Ni del formigueig d’un mot per la sang i per les parets. Ni de la humitat a la fusta, i l’aroma barrejada de terra i de mar.

Fins que no he pogut més:

—Xiquets, ja deveu veure que això no va ni amb rodes —m’he atrevit a dir, finalment als meus alumnes. I és que no em trobo gaire bé. Qui vol venir al bar a fer petar la xerrada? No em veig amb cor d’acabar la classe.

La veritat és que tampoc no em veia amb cor de marxar cap a casa.

Però tot ha passat. I quan he tornat al pis i he trobat que no hi havia ningú m’he sentit més tranquil.

On deuen ser?

Fa una estona que tres homes han portat unes caixes per al bis: deuen ser els coets que esperava per portar a Barcelona. Ja es prou que no hagin vingut a través d’un ordinari del poble… Tanmateix pesen!

Em resisteixo a pensar que tot aquest trasbals meu sigui ocasionat per la persona del bis, per l’atracció de tot tipus que m’ha desvetllat aquests darrers dies: sóc una persona tan ocupada que ara em desespera de no poder-me tornar a concentrar. Crec que si aconseguia de treballar una mica em passarien totes les cabòries.

Fins ací en Rojals descriu la seva activitat matinal d’una forma certament singular que trasllueix encara el desgavell mental que aconseguí de crear-li el desconcert que ell mateix ens detalla. Vàrem comentar a na Dolors, en llegir els textos que precedeixen les nostres paraules, que no crèiem pas que calgués buscar-hi una raó per a la seva desaparició, ans al contrari: eren el resultat, ben segur, de massa dies de lleure, de contradiccions, de jornades senceres sense haver de fer res, en què el nostre protagonista s’anà enverinant, enverinant, tot sol.

Però endevinàvem també que aquesta malaltia no era pas greu i que hauria pogut trobar guariment amb el simple retorn a les activitats quotidianes: un cop immers en el treball, ell mateix ho apunta en els seus textos, no hi havia d’haver cap altre motiu de preocupació. Ben segur que ell mateix s’hauria rigut, pocs dies després, de la profunditat de les seves preocupacions. I ben segur també que hauria destruït els seus escrits sense gens ni mica de remordiments, després de llegir-los i de fer una riallada de la seva innocència anterior i de les seves pors.

També li vàrem dir que, en aquest cas, ella no hauria sabut res de totes aquelles inquietuds perquè gosava a imaginar que ell no les hi hauria contades. I na Dolors hauria servat durant un temps el record que ambdós havien viscut allò que hom anomena vulgarment «una mala temporada», cosa del tot normal, i de la qual ningú mai no s’entesta a voler deduir gaires conseqüències ni implicacions; i que aquest temps que, tal com deia en Quim, ha aconseguit de trencar ja llur dimensió habitual —prenent les paraules a Calvino—, era medecina que tot ho guareix.

Recordo que comentàrem que calia que acostumés la seva filla a tenir cada dia una estoneta de lleure per poder pensar. Perquè després, de grans, les criatures poden tenir problemes importants a l’hora d’haver de triar què han de fer quan els factors externs no els dicten quina cosa han de fer, tal com havia passat al seu pare. Perquè que s’hi acostumessin ells, tal com havia anat l’experiència a en Rojals, ja ens semblava massa perillós.

Havíem d’acostumar les noves generacions a organitzar el temps propi: per això n’hi havia prou de començar amb deu minutets diaris i després, anar fent segons les necessitats de cadascú.

Però ara ens adonem que fugim del tema i que el nostre escrit esdevé superficial, la qual cosa no ens és permesa, atesa la gravetat dels fets que s’esdevingueren en el darrer dia i que feren coincidir diverses actituds i emocions. En Rojals no tornà a escriure fins al dia 24 de febrer —endevinem que ho va fer de matinada, mentre escoltava la ràdio. I això fou tot el que ens deixà. En el darrer moment ell esmenta el fet que se’n va de casa. Però res no fa entendre que la seva partença és per un termini llarg de temps, ans al contrari, ho descriu com un detall habitual, com qui se’n va a l’estanc o al quiosc. Només hi ha la diferència que no tornà. I que encara no sabem si aquesta «no-tornada» pot ser considerada voluntària o involuntària, atesa la informació que ens donà en els seus darrers escrits i la interpretació que en podem fer.

I si llegim amb atenció els textos d’en Rojals podrem veure que, en escriure’ls, està esglaiat: que hi ha alguna cosa que l’ultrapassa i que no pot controlar. Que algun detall l’empeny i alhora el priva de sortir de casa. I ben aviat podem endevinar a què és degut aquest esglai quan ell ens descriu —molt de passada— el seu pecat de xafarderia en voler remenar per les capses de coets del bis.

Mentrestant, na Dolors, aquella mateixa nit, aquella mateixa matinada, maldava per oblidar una llar llunyana que havia deixat avall avall de la seva vida feta mapa imaginari.

—No hi ha hagut mai cap noia morta al Saler, Dolors —li deia en Pep-bis.

—Com dius?

—Que aquella història que us vaig contar només és certa a mitges.

—Què vols dir?

I ell li contava, perquè ella ho volia creure, que allò ho havia tret tan sols de la seva imaginació i que, en realitat aquella contalla no era una altra cosa que una imatge del dolor que li havia ocasionat a ell la pèrdua de l’única dona que de debò hi havia hagut a la seva vida: na Dolors. I ella l’escoltava perquè s’ho volia creure, sense entendre gran cosa encara del perquè de la mentida i de si la mentida havia estat abans o ara.

—Una imatge, dius? —gosava preguntar, il·lusionada, rejovenida.

Tots els rellotges s’aturaven i, de sobte, tiraven enrera. Ella l’escoltava extasiada: sí, havia estat una bella imatge: va ser un pi qui li arrabassà el seu amor tot just descobert, tot just encetat: havia estat un pi: en Rojals.

—O no ho saps, que hi ha una mena de pi que es diu rojal? Pins roigs, ell, en Quim, qui em matà la passió de jove estudiant perquè et prengué per sempre.

I ella tancava els ulls i intentava viatjar a través dels símbols.

—I per què vas dir que havia passat al Saler?

El Saler! És prop de casa d’ell, és a la seva terra; no ho podia dir d’una altra manera sense descobrir-se del tot, sense fer una ofensa molt gran al seu amic. I per què ell no l’hi havia dit mai, el seu amor? Coses obscures que té la vida i que, de vegades, per temor, per timidesa, poden arruïnar del tot la vida d’un home i d’una dona.

—Ho entens?

Ella no sabia si ho entenia, però ho volia entendre i volia interpretar d’una manera favorable les paraules d’ell. Ara ho sabia: havia d’haver parat més atenció quan ell li cridava en silenci que se n’anés del costat d’en Quim, que es quedés amb ell, que se n’hi anés a viure! Però, tanmateix havia passat molt de temps, i havien passat tantes coses…

Totes les coses que havien passat es podien convertir en un parèntesi de mal record, com si no haguessin existit. La Tecla aviat se n’aniria a dormir. Ara començava l’oportunitat de refer una vida. Què, una! Dues vides! Perquè mai no hi havia hagut cap altra dona a la vida d’en bis com ella. Perquè ella mai no havia conegut un home que l’hagués impressionada més profundament. Ara tot era possible. Els rellotges s’havien aturat i havien tornat enrera. Ara ella hi veia clar: li ho semblava. Hi volia veure clar i volia sentir-se desitjada com quan, ja feia tant de temps, en Quim o en bis l’esperaven al bar de la facultat, en aquell racó, al voltant de la taula de fusta fosca que havia estat testimoni de les seves converses i dels seus silencis.

Ella es mirava el paisatge i, ara, no deia res. Els arbres i les cases, negrosos, eren il·luminats per una resplendor groguenca de fanals de carrer. Hi havia moments que no entenia del tot aquell xicot. Hi havia coses que no les havia enteses mai: com per exemple, l’allunyament dels anys de facultat, que l’havia llançada als braços d’en Quim sense adonar-se’n. És clar que si ell ja estava traumatitzat per la mort de la noia que havia estimat al Saler… Ah, no! Ara recordava que allò no havia existit mai, que ella era l’única noia al Saler, que ella havia estat la causa que en bis de poc no s’hagués descobert del tot a la presència dels seus amics quan els contà aquella història que semblava del tot real. I tan clara que era: és clar, tot lligava: els pins eren en Quim, i ella se n’havia anat per sempre —el matrimoni, una obligació eterna, un lligam indissoluble— i havia obligat aquell pobre xicot, encara estudiant, a una vida que de mica en mica s’havia anat desequilibrant, s’havia anat desmarxant d’allò que hauria estat la vida d’un doctor brillant.

I aquests pensaments aconseguien alhora de provocar-li remordiments i tendresa envers aquell xicot a qui, suposava, havia fet tant de mal en no acceptar-lo. I s’hi sentia abocada. I barrejava un sentiment de dona que vol ser desitjada i de mare que vol protegir i tornar bé per mal.

No hi ha res de tan decisori, en aquests casos, com el sentiment de culpabilitat.

El casino era tancat i pels carrers no es veia ningú. A ella li semblà sentir una mica de fred, però fou una sensació del tot passatgera: s’arraulí contra ell i aixecà l’esguard cap al seu company de nit. El cel era majestuosament negre, esquitxat de milers d’espurnes blanques que assajaven composicions inacabables. Na Tecla ja devia dormir. Qui sap? Potser també s’havia encarat a aquesta cúpula espurnejada i en aquell moment eixugava una llàgrima que maldava per rodolar galta avall.

Ella recordava fets oblidats, esdeveniments i sensacions adormits en el coixí dels anys. I dibuixava esperances amb la mirada al costat dels estels, a través de les branques despullades dels arbres que els separaven encara de la porta de l’hotel. Te’n recordes? I tu? La pregunta que demanava a la pregunta s’havia convertit en un gest de delit, en un intent d’esgarrapar el temps que sempre passava amb una urpejada violenta al buit, capaç d’abastar i de superar qualsevol desencís llaurat a l’esquena dels mesos i del costum.

Te’n recordes?

I més que mai el record esdevenia vague i alhora nítid; i allò que en altre temps ni tan sols hauria pogut somniar que hagués estat, era per la màgia de la nit occitana. L’aire gelat de la nit esbandia les memòries i escombrava de branques seques els camins de cadascú. Els vents que gosaven bufar des de tots els indrets de tots els països es trobaven al bell mig d’aquella plaça convertida en brollador sulfurós del món.

I tots els mals aires, com en una nit de lluna plena, responent a un gest d’encanteri de les bruixes, s’escalfaven en contacte amb l’aigua i es rentaven de llur desencant.

A Ax dels Termes, aquella nit del 23 de febrer, era possible de retrobar els anys perduts, el temps que no corria.

I si tot i així l’intent no era reeixit, no era pas per culpa de les sirenes, ni que llur cant hagués sonat malament.^[27]

No era la mateixa angoixa que produïa anar a Lurdes, finalment, després d’una nit a Ax dels Termes, i trobar-se els carrers atapeïts de cotxes. Talment una fàbrica de cotxes: centenars i centenars de cotxes que ni tan sols no es movien. I cares angoixades, cares encuriosides, autocars d’escoles, excursions i viatges organitzats. Cames de cera, braços de cera, pits de cera, ciris de cera, il·lusions de cera… així per totes les botigues que omplien tots els carrers. I nens, i nenes, i dones, moltes dones. Diuen que això de les devocions és cosa de dones.

I tanmateix hi havia dones pel carrer. I monges, i frares, i capellans, i velles tolides i homes coixos, i captaires, molts captaires. I venedors de collarets de pedretes, de mil formes, de bicicletetes de filferro i arracades de penjolls variats. I venien sàndal i aromes, i esperances, i enrenou…

I les hores lentes s’escorrien per la corrua lenta de cotxes, delerosa de travessar la població. I passaven més monges encara, mentre arribaven, lentament, a la plaça on els semblava que ja s’havien deturat una altra vegada i preguntaven a un gendarme que on eren, que els semblava que s’havien perdut, que a veure si sabia ou était la grotte. La grotte? Ells s’havien trompé. No hi havia cap grotte, per aquells indrets. Havien d’anar là-bas, là-bas i fer el tomb, jusqu’à la boulangerie, voyez-vous? Ja la veien, ja. I arribaven a la boulangerie i feien el tomb i s’afegien a una altra corrua lenta de vehicles que devia anar, certainement, a la grotte.

—Où est la grotte?

S’havien tornat a perdre i no sabien de cap manera où était la grotte, com tampoc no ho sabia l’homenàs al qual demanaren informació —a Lurdes ho hauria de saber tothom!—, que, per acabar-ho d’adobar, ni tan sols no parlava francès ni res que ells poguessin entendre. Havien fet mal fet de no agafar l’autocar d’una agència. Mira que si, per culpa d’allò, arribaven tard a l’enterrament!

A veure, on anaven? Na Tecla es posà a plorar de pensar en el seu company mort, el seu Joan. El cotxe se’ls calà i allargà encara més una cua que semblava eterna. Fins que arribà un gendarme a veure què passava: la grotte era a cinc-cents metres, à droite. Apa, tots a empujar!

—Espanyoles, vegdad?

Només els faltava aquesta. I tots a empujar, fins un frare caputxí que arreplegaren quan feia acció de travessar el carrer. La grotte als nassos i ells s’havien perdut!

Per poca estona arribaren a temps per a l’enterrament d’en Joan. Quan eren a prop de Puigcerdà na Dolors, per primera vegada en tot el trajecte, engegà la ràdio del cotxe. Després ens digué que no ho havia fet per res d’extraordinari, que més aviat havia estat un gest automàtic. Ara se’n penedia. Perquè aquell gest va ser la causa que tot se n’anés en orri, fins el record d’aquella nit occitana que la féu sentir culpable mesos i mesos amb el pensament que tal vegada en Rojals havia marxat de casa de la indignació que li havia provocat el pensament que ella hagués pogut viatjar tan lluny amb en bis.

Pobra Dolors, sense present, sense passat, amb unes sensacions que acabava de descobrir i que se li glaçaren als llavis tot just de tastar-les. Perquè no és difícil d’entendre què va passar i, per altra part, ella ho recorda prou bé.

En el moment d’engegar la ràdio varen sentir un dels missatges rutinaris que s’estaven emetent cada vint minuts des de feia hores. En Pep aturà el cotxe de sobte i s’arrambà a la cuneta. Es tornà blanc, després roig. Després se li inflaren les venes dels polsos i renegà:

—No pot ser!

I els digué que necessitava el cotxe, que havia d’anar sens falta cap a casa seva. Que tenia afers urgents a casa del Quim i la Dolors, a Barcelona, no ho sabia…

—S’ha avançat! —només repetia—, s’ha avançat una setmana!!!

Elles s’atribolaren. Què podien fer? Havien d’anar a l’enterrament, era en Joan! Però en Pep-bis no estava per raons: cridava i les féu baixar del cotxe. Ja havien arribat gairebé a Puigcerdà, però l’hospital encara era lluny.

Així fou com el perderen per darrera vegada.

Ell fugi rapidíssim, carretera enllà, i les deixà soles en una població desconeguda, amb un mort per enterrar. Quan a la fi arribaren al poble, trobaren el Ritmo a la porta de casa. Però continuaren estant soles. Dies, setmanes, mesos.

A partir d’aquell moment na Tecla i na Dolors passen moltes estones plegades. I prou que es nota: en diverses ocasions hem pogut observar com na Dolors, quan està distreta i no s’adona que l’observen, taral·leja aquella cançoneta que en Rojals trobava tan típica de la solitud de na Tecla: «a la voreta de la mar, hi ha una donzella, hi ha una donzeeella…».

Na Dolors superà el sentiment de culpabilitat que de primer li caigué al damunt. I passà una etapa de despit. Quan descobrí el manuscrit-mecanoscrit tingué un dia d’indignació que, a poc a poc, fou substituïda per la tendresa, per un sentiment superior de llàstima maternal i assenyada. Però no ha arribat a comprendre del tot per què en Rojals devia desaparèixer.

Ell ens deixà encara algunes notes més escrites. Però no hi ha cap explicació de les seves activitats de les darreres hores que romangué a la població.

El forner de la cantonada digué a na Dolors que el seu marit li havia demanat la furgoneta —una Mercedes nova de trinca— per fer un encàrrec urgent. No se’n malfià, perquè havien estat companys des de petits i també de vegades en Quim li havia deixat el seu cotxe per anar a pescar al Piri-neu.

Però en Quim ni tornà la furgoneta ni tan sols tornà a aparèixer.

Dies més tard, la policia de trànsit de Barcelona telefonà a cal forner per comunicar-li que el seu vehicle estava dipositat a l’aparcament municipal, on havia estat dut per la I grua des del carrer de Bergara, on l’havien trobat mal aparcat i obert. Circumstància que li comunicaven tan aviat com havien rebut la comunicació que havia presentat una denúncia per la desaparició de la Mercedes.

Quant a en Quim, ningú no en va saber res més. La normalitat tornà i els dies s’anaren escolant, feixucs com sempre, a la vida de cadascú. Però en Rojals no tornà. Algú comentà que havia sentit dir que un home havia estat detingut mentre repartia armes i municions al carrer de Pelai, quan ja la situació dels colpistes era francament desesperada. Podia ésser en Rojals?

Però les autoritats negaren que ningú hagués estat mai detingut, si bé informaren que tenien la certesa que s’havien repartit armes i municions en diversos indrets de la ciutat entre els seus habitants, la totalitat de les quals encara no els havia estat possible de recuperar.

És un interrogant que restarà obert fins que aparegui el mateix Joaquim Rojals i ens conti què va fer aquella tarda de 24 de febrer, després d’escriure les darreres notes i guardar-les a la segona carpeta, al doble fons de l’armari de les sabates, sota una metralladora que no li havia de servir mai per a res. Potser es decidí a la fi a fer el repartiment tot sol, responent a la crida angoixada que els colpistes adreçaren a la població a fi que sortís al carrer i fes costat a l’intent que forces foranes amenaçaven d’ensorrar? Fou decidit com per fer-ho?

No ho sabrem mai.

No tenim la certesa que en bis arribés a temps a poder parlar amb en Joaquim, perquè de Puigcedà fins a l’indret que fos de l’interior del Principat hi havia algunes hores de viatge: i ell tornà en cotxe fins a Valls… devia voler recuperar les caixes, o comprovar, tan sols, si li havien arribat…

Més tard es va dir que el cop havia fracassat perquè havia estat precipitat, que s’havia avançat una setmana. I que s’havia avançat, precisament, perquè hi havia hagut sospites que podia haver estat desarticulat.

No sabem res amb certesa, perquè de res no s’ha informat encara, ni creiem que ara per ara se sàpiga res de nou. Només ho apuntem perquè això s’adiu amb les darreres paraules d’en Pep-bis.

Quant a aquest darrer, d’ençà que li vàrem demanar a na Dolors que intentés de localitzar-lo, hem pogut comprovar que també ha desaparegut del seu indret habitual de vida i de treball.

Tal vegada algun dia tornaran, si poden i reconeixen res del que han deixat com a propi.

Tal vegada no en sabrem res més.

Na Dolors ha quedat una mica més tranquil·la quan li hem fet notar que en els darrers escrits del seu marit havia desaparegut l’al·lucinació i semblava més conscient que mai de la seva pròpia realitat. Li comentàrem que ens semblava que una persona que havia escrit, després de tantes pàgines de desconcert, unes ratlles com aquelles, no podia ésser de cap manera un individu desequilibrat, ni pervers mental, ni res que s’hi assemblés.

I que en tot cas demostrava, si més no, una certa debilitat ben humana i una certa tendresa: