L’APRENENT D’ESCRIPTOR

la màquina de rentar ronca —una Zanussi de fa cinc anys— i jo cerco endebades els meus pensaments perduts

abans creia que n’hi havia prou de posar-se davant d’un paper blanc de mirar-lo fit a fit per aconseguir que ell retornés a través de les imatges i dels signes

i per més que miro no arribo a captar imatges ni sons la finestra oberta esclata al dia tot és estranyament llunyà com la màquina que passeja amunt i avall una roba de llit grisa —de tant que ha servit per embolcallar somnis anodins i pesats de nits en blanc— plena de sabó i olor de cos tot sol

el sol colpeja les teulades i els terrats i la màquina ronca el meu pensament buit

m’he fet el propòsit d’omplir el món de paraules ara que les paraules han perdut totes llur sentit he intentat de crear nous alfabets i de generar noves gramàtiques i la màquina i el paper blanc m han fet tornar la voluntat vacil·lant

malgrat tot cerco la companyia d’aquests estranys monstres sagrats que antigament eren creadors de bellesa

bellesa vellesa quina és la diferència? fora d’aquest minúscul món que m’envolta —i quatre més— ningú no marca la diferència entre la vellesa i la bellesa és potser perquè l’una ve a conseqüència de l’altra? o és que tal volta cap de totes dues no existeix?

bellesa vellesa bellesa vellesa bellesa vellesa ronca la màquina bellesa vellesa i per l’ordre ja ha fet una tria que no sé si és la meva o la que m’han imposat sonen a la carretera les sirenes i brunzen els camions i això em recorda que al meu voltant tot continua bellesa vellesa

i jo cerco el suport amic de les paraules ara que ja no les temo

cerco endebades els meus pensaments i només se m’acudeixen paraules i les desgrano en lletres com una venjança per la seva desvergonyida insolència però no puc tot se’m fa esquerp

he cercat nous alfabets i nous signes i he acabat per trobar les mateixes coses amb idèntics significats

una dona crida i trenca el fil d’uns pensaments que de sobte no em reconec i trenca el joc amb les meves amigues

també els crits de vegades utilitzen paraules i això es contradiu

tot es contradiu

ara mentre els crits continuen faig un esforç per reprendre els meus arguments no existeixen paraules em dic només sons que constitueixen tires fòniques

que en si no volen dir res aleshores doncs per què escric? em sento viva

fet a primers de febrer de 1981

Aquestes sessions de concentració mental em produeixen un cansament extraordinari. Arribo gairebé a una abstracció total i, al mateix temps, és curiós, aquesta abstracció no m’impedeix d’escriure. Abans de començar la sessió he agafat una copeta de curaçao —un licor que em sembla certament fastigós— que vaig portar de Mallorca la darrera vegada que hi vaig anar, per allò del producte típic i del record. Només puc beure aquesta barreja dolcenca en plena abstracció. Es de ca Morey, però el fet que no m’agradi no té res a veure amb la procedència geogràfica o la marca. És, senzillament, que a mi m’agraden les begudes seques i que aquesta és tot al contrari. He observat el detall del curaçao com he observat el detall del canvi de sexe: per què he escrit que em sentia viva? Potser pel mateix motiu que he agafat licor dolç. Són dues coses que em comencen a preocupar i que no entenc prou bé a què obeeixen.

Per altra part, no estic gens satisfet dels meus primers escrits: trobo que explico unes coses que no em diuen pas res a la realitat. Filosofo d’una manera barata i tot em fa nosa. Això, és clar, si atenem a allò que queda escrit. I no entenc res: de cada cop menys. Per això intentaré posar les coses damunt la taula i ben clares. No m’interessa la bellesa per filosofar si no és la d’un cos jove: qui se’n pot estar? Ni la vellesa —aquesta, en absolut. Ni em fan nosa els signes de puntuació, ni m’obsessionen les paraules. És ben cert que escric i que pretenc escriure, però això no em fa ser pas esclau dels signes. Faltaria plus! Ni de les paraules, què carall!

Vaig començar a fer experiències d’escriptura automàtica fa dues setmanes. I no ho he anat intentant d’una forma continuada.

Tot plegat, el tema m’havia cridat l’atenció i jo em creia que era una gran presa de pèl. Amb aquesta consciència vaig començar.

A més —no sé davant de qui em justifico, potser ja en tinc prou amb mi—, encara no acabo de veure clar que això que faig jo sigui escriptura automàtica perquè les condicions d’ambient i de realització són certament diferents d’aquelles que es necessiten, segons els entesos, per portar-la a terme. En un programa de ràdio que fan a les tantes de la matinada vaig sentir que, un dia, l’Antonio José Alés^[1] explicava com s’havia de fer per intentar l’escriptura automàtica; fins a l’estudi de ràdio sembla que hi havia persones que es posaven en òrbita. Jo ho havia intentat abans amb la xocolata —això de posar-me en òrbita— i no m’havia entonat mai prou del tot. I altres coses més fortes m’havien fet respecte. Així que això de l’automatisme em va començar a cridar l’atenció.

Més endavant vaig veure per la televisió un programa de Jiménez del Oso, Más allá, em sembla que es deia,^[2] que explicava la manera de fer enregistraments en cintes verges de sons de persones o d’ambient en llocs apartats o deshabitats. Això ja no em va fer tanta gràcia perquè pensava que si perdia el control de les pròpies forces psíquiques, com li va passar al Dr. Jeckill amb Mr. Hide, ja estava llest. Sempre he estat molt fantasiós i aquesta mena de coses m’han fet por des de petit. Així que, la primera reacció fou de deixar córrer la idea de fer escriptura automàtica per por que tots aquests fenòmens no estiguessin connectats i em fes un bullit mental que potser no m’hauria de permetre d’aclarir-me mai més.

Però més endavant vaig llegir en un diari una ressenya sobre en Quim Monzó, el de Moulinex i altres multinacionals, que confessava que en algunes ocasions utilitzava l’escriptura automàtica.^[3] Vaig pensar que si ho feia i s’havia fet famós, potser era el camí que em convenia. Perquè amb els meus escrits típics més o menys ben muntats endevinava que no havia d’arribar mai enlloc i els famosos de bona voluntat que tenien la paciència de suportar-me que —tampoc no eren gaires: alguns amics que m’ho llegien per compromís— no m’havien encoratjat mai amb gaire passió; aquesta és una cosa que es nota de seguida. Vaig pensar que el del Monzó era un camí i divendres d’ara fa dues setmanes vaig començar.

Tot el dia vaig estar nerviós. Les hores em passaven molt a poc a poc. Però no em quedava més remei que esperar la matinada, perquè deien que la millor hora per intentar-ho eren les dues, quarts de tres de la matinada.

Em recordo molt del primer dia, perquè durant tota la jornada vaig estar molt neguitós. Les hores em passaven lentes i no acabava d’arribar la nit. Fins se m’acudí en diverses ocasions d’intentar-ho a plena llum, però vaig témer que, essent el primer dia, no em pogués arriscar a un desengany.

A les sis del matí ja frisava per aixecar-me del llit. Em vaig llevar un moment i me’n vaig anar cap al menjador. La persiana estava aixecada i els llums del carrer encesos, però encara no hi havia cap altra claror enlloc. Al fons, contrastada amb la muntanya, sobresortia la figura esvelta d’una grua que punxava un cel negrós. Els coloms dormien a la golfa del davant, a l’altra banda del carrer, i se m’acudí que m’hauria agradat de convidar la Colometa a veure’ls, quan encara era jove i criava coloms a casa amb el seu Quimet^[4]. Em vaig riure de la meva poca-solta i vaig acabar per fi-car-me a la cuina. La mel amb vinagre fa dormir, sempre havia sentit a dir. De vinagre, prou que n’hi havia, però de mel… D’ençà que la dona feia règim que no entrava ni un gram de mel a casa nostra. Deia que si en tenia no se’n sabia estar. I, mira, ves per on, ara m’havia de fer fotre jo…

Vaig decidir-me per un cafè amb llet i l’esperança de tornar-me a adormir una hora o altra, si més no fins que la criatura es despertaria i ens fotria la ganduleria per terra. La dona no s’havia adonat de la meva excursioneta matinal. I respongué adormida a les meves primeres carícies. A ella l’emprenyava que la despertés a la nit o a la matinada per fer l’amor, des de sempre. Però jo tampoc no he pogut suportar mai de trobar-me al llit despert, amb una dona al costat, i comptar ovelles. Les dones m’agraden, què caram! I ella, de vegades, sembla que no ho vol entendre. Per altra part en aquesta hora és quan ens va més bé, perquè ella no es recorda que és una dona decent i es comporta senzillament com a femella, com a mi m’agrada. I que ningú no digui que sóc més masclista que els altres, perquè les coses no tenen res a veure les unes amb les altres. I mentre l’acariciava m’anava venint a la memòria el començament de Tròpic de Càncer, de Henry Miller, que havia agafat com a mostra d’un escriptor desaparegut recentment i del qual encara no havia llegit res. Tània, oh Tània! I tot jo creixia. Recordava una frase: «disparo dards ardents a les teves entranyes i et poso els ovaris incandescents… T’estic follant, Tània»^[5]. La meva dona era —i és, aquestes són coses que canvien difícilment— feminista. I Henry Miller no li agradava. Ja l’havia llegit: no cal dir que abans que jo: típic mascle, deia. Però no es pot lluitar contra la naturalesa. Tània, oh Tània! Em deia a mi mateix que havia fet molt mal fet de no haver llegit Miller abans i que devia ser per això que les coses que jo escrivia no tenien gràcia. S’havia de fer l’amor amb violència, com un acte de domini. La naturalesa era així. I ni ella ni totes les feministes amigues seves no hi podien fer res. Això era el que s’havia d’escriure! Però quan me’n vaig adonar ja estava ficat per aquests esbarzerars de l’escriptura automàtica.

Vaig rebre la visita de l’alba a través de les ratlles de la persiana que s’anaven dibuixant d’una manera nítida, que es van fer groguenques, després roges i després d’un daurat lluent que indicava que ja s’havia fet del tot de dia. I amb la claror, com sempre, la criatura que es despertava: la «diana», i l’altre cafè amb llet, aquesta vegada en taula de tres.

No vaig fer res de bo en tot el dia. Ho recordo molt bé. Em vaig arribar a comprar el diari i em vaig entretenir al quiosc per mirar portades de revistes —algunes, ben idiotes, que no tenia cap intenció de comprar. Era per fer temps. Però el temps era, aquell matí, el meu enemic. Ja havien començat les festes i havia aconseguit un permís a la feina per uns quants dies. Era una sort. I era una desgràcia, perquè el treball ocupa les hores mortes quan no se sap què fer-ne. També ocupa aquelles que hom voldria per fer unes altres coses. I, així, sempre s’hi surt perdent.

No volia tornar a escriure ni una ratlla fins a intentar l’escriptura automàtica. Per això m’havia de passar tot el dia sense fer-ho. Així que vaig contemplar com elles dues —les dues dones de casa— se n’anaven a mercat i em deixaven al menjador, mig ajagut al sofà, de cara als geranis de la terrassa, que s’havien rostit del fred de l’hivern. Mirava el cel i redescobria la imatge de la grua que m’havia cridat l’atenció al matí. També el diari em pesava. I vaig veure —per primera vegada d’una manera conscient i lenta— el procés d’enfosquiment d’un dia i la progressiva desaparició de les muntanyes i de les cases, de la grua, darrera una capa de boirina espessa i humida que fins i tot agrisava els perfils de les plantes de la jardinera. Vaig engegar la ràdio: tito-tito-taàààà! Sonava la Plateria: «la vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida. Pedro Navajas, ladrón de esquina…».^[6] I m’hi vaig afegir. Era oportuna, si més no per al meu estat d’ànim, la cançoneta. Després arribaven els anuncis, allò tan pesat dels pantalones con música, anunciat com l’estiu abans, com cada estiu, pel Pere; a veure on trobareu uns pantalons que tinguin música. Sí, ja ho sé, és una imatge publicitària, com aquella de la pana pa’l cuerpo, que s’havia fet tan famosa. Jo mateix, per què parlo tant?, m’havia vestit de pana. Però no era pels anuncis: sempre m’havia agradat la pana. El cas era, però, que m’havia comprat els pantalons a l’establiment que anunciava el Pere…

Després venia el Ferran —me’ls conec tots— amb l’informatiu de dos quarts de dotze. En aquell dia d’avorriment ens portà la cançó que el Manolo Escobar era contrari al divorci. Com si hagués estat una cosa que ens importés! I la boira s’espesseïa mentre elles dues compraven coses i més coses. Vaig estar temptat diverses vegades d’intentar l’automàtica, però me’n vaig saber estar. I fins després de dinar no vaig aconseguir re-laxar-me del tot.

Al vespre vam poder «col·locar» la criatura i ens en vam anar cap a Tarragona, per la cosa de fer temps, tot i que la dona no era conscient d’aquesta circumstància. Ella estava contenta. La Dolors, vull dir. No sé per què sempre havia decidit que s’havia de dir Dolors. Potser perquè la mare sempre rondinava i es queixava de tot i vaig arribar a la conclusió que Dolors era un nom escaient per a una dona. I la vaig trobar sense gaires treballs.

—Dolors, anem a Fabrizio?^[7]

—Som-hi.

Ens agradaven les pizzes. Encara m’agraden, malgrat els canvis que he observat aquests darrers dies.

Sempre les mateixes: dues quatre estacions. Però allí va venir el primer canvi, ara me n’adono. Va ser imperceptible i sense sentit aparent:

—Dues quatre estacions —va demanar ella.

—No, perdó. Jo vull una… napolitana?

—Com vulgui.

—És la napolitana o la siciliana, que porta all, tomaca i julivert?

—La siciliana.

—Doncs una siciliana, si us plau.

Nàpols i Sicília m’eren igualment llunyanes. Les relacionava, vagament, amb la màfia. No em feia res, i menys a l’hora de sopar, la diferència entre una ciutat i una illa. Tot, a Itàlia, tenia per a mi olor de spaghetti, forma de Sofia Loren i un xic de fellinià que li donava el toc de la sal i el pebre. I quin toc! Com aquells dos pits descomunals de l’estanquera de l’Amarcord, una pel·lícula de Fellini que havia vist tres vegades. M’hauria tornat boig, amb uns pits com aquells a la vora. Això em porta, no pas per analogia, a recordar la pizzaiola: s’ha modernitzat. I com a bona italiana té totes les coses al seu lloc i a la mida justa. Parlo pels ulls, és clar. Sempre s’està darrera del taulell, al costat del forn, conversa amb els clients, fa volar les pizzes per damunt dels dits destres… quina altra, la noia!

Feia temps que no anàvem a Tarragona per a això de la manduca de la pizza i hem vist un local nou, més gran, més obert i, per tant, una mica menys acollidor que aquell antic Fabrizio d’un parell de carrers més avall. Pantalletes de Taiwan, potser? D’aquelles que n’entren quatre en vint duros perquè la mà d’obra és barata i els ports gairebé no les encareixen gens.

—Mira quins quadrets més decadents!

—A mi m’agraden.

—Deu ser per portar la contrària.

—De debò que els trobo bonics.

—Tants?

—Pseeè!

A la taula del costat es destacava una parella ben curiosa: una noia jove, eixerida, molt ben arreglada, d’aquelles que t’obliguen a girar-te encara que vagis amb dona. I un home-porc assegut literalment al seu damunt. Molt bona estava ella, sí senyor!^[8] Però ell em feia una mica de fàstic, tan gras, tan roig, tan porc. Em vaig adonar que moltes persones es transformen en el decurs d’un àpat i que a poc a poc es van tornant roges i roges fins que ja no semblen les mateixes que al principi. Cop d’ull al voltant de la nostra taula i comprovació instantània: a partir d’aquell moment em vaig entretenir a endevinar el progrés que cadascú anava fent al seu plat a base de contemplar l’enrogiment progressiu dels rostres.

Jo també m’enrogia; me n’adonava. M’enrogia de cada vegada més quan insistia amb el vi, fresc i un pèl àcid, quasi gelat, que potser no era del tot idoni per a la pizza —però em ric dels gourmets, que jo ja en sóc prou— i que se’m posava d’allò més bé.

—Quins trossos d’all! —observà la Dolors.

—En vols?

No, ella no en volia. També s’enrogia. Com jo. Com tots. I s’inflava, com la resta de monstres de restaurant. Es descordà un xic la brusa i es féu aire. Li vaig passar la mà entre les cuixes, amb un gest ràpid que aprofità la sorpresa, però que no vaig poder continuar.

—Porc!

—Jo?

—Que no veus que ens miraran tots?

—I què?

—Au, va, sembla estrany que t’hagis fet tan gran…

—Això és cosa de grans, nena —li vaig fer entre burleta i desafiant, en un to de superioritat que quedà ridícul, potser a causa de l’ampolla i mitja que havíem begut (-íem?).

Va fer una ganyota i continuà menjant. S’havia guardat els xampinyons per al final, com una criatura. I ara els anava recollint un per un. Taquetes ocres en un rostre roig. I el vi, més àcid i més fresc, que ho barrejava. Anava perdent la capacitat de percebre l’aroma i el regust afruitat del líquid. Només aleshores, quan ja n’estava totalment amarat, se m’acudí de comentar, potser en to de defensa: quin bouquet!

—Ja t’agrada, ja, de fer comèdia —em vaig sentir tot d’una.

No era tan clar que es tractés de comèdia que jo feia. Però era ben cert, per altra part, que em sentia extremadament lleuger. Vaig captar, suposo que en plena inconsciència, una mena d’estat letàrgic del meu cos i d’alliberament progressiu de la ment. Mentre aquelles figures fofes i roges s’anaven omplint de pizza, de sangría —quines coses de beure amb la pizza!— i de vi, el meu cervell es deslligava. Em pesaven les cames i els braços i el meu cul estava estranyament enganxat a la cadira; però em sentia lúcid, més lúcid que mai no m’havia sentit. I per primera vegada, ara me n’adono, el cos em va començar a fer nosa. Ella també me’n feia.

Vaig pensar, divertit, que era millor el Perelada que fumar herba i vaig admirar profundament el to cirerenc de la meva mitja copa que lluïa sota les pantalletes impersonals d’artesania barata de Taiwan. Mirava l’arcada del fons del local i la comparava amb racons del convent del Carme de Perelada, matriu noble del meu amic de la nit. I mirava la Dolors, divertit, perquè feia cara d’avorrida mentre anava repassant l’esguard per totes les taules i cridava amb insistència un cambrer que no arribava mai. M’era totalment impossible de bellugar-me. Així ho creia, si més no. No em veia capaç que les cames m’aguantessin i em vaig voler aplicar el test, a veure si tot jo —la carcassa— em podia arribar a sentir tan flotant com el meu cap.

—On vas?

—Al lavabo.^[9]

—No vols cafè?

—Sí, però irlandès amb doble de whisky.

—Ja podràs conduir?

—Qui pensa, ara, en aquestes coses?

—Ja t’aclariràs!

Poc es podia imaginar l’abast de la meva aventura. Vaig moure tota la meva còrpora i em va resultar fàcil, divertit. Com si res no pesés o com si la gravetat no existís. Em sentia meravellat, perquè altres vegades havia begut i havia fet allò que en diuen l’animal, i no m’havia passat mai res de semblant. Aixecava un peu, movia la cama, tota lenta, doblegava el genoll, aixecava la cuixa… I ho tornava a desfer mentre l’altra extremitat estava a punt d’encetar la mateixa aventura. Així vaig arribar al lavabo. Em vaig mirar al mirall i vaig veure un rostre que em mirava. Fins a aquest punt m’havia desempallegat de mi mateix.

—Què tal?

Però no em va respondre. Es limità a imitar-me i féu una ganyota, que devia correspondre a una altra ganyota que feia jo. La Dolors ja devia haver demanat cafè. Això en el benentès que hagués aconseguit de captar l’atenció del cambrer. I si ho havia aconseguit, el meu irlandès ja devia ser a taula… però no els necessitava: ni a ell ni a ella. Perquè el seu contacte, encara que només hagués estat visual, podia haver desfet l’encant de la meva ascensió. Allí mateix, als urinaris, em vaig començar a acariciar. També va ser inconscient. Va entrar un home, posseïdor d’una digna maduresa —i potser posició social—, amb el seu rostre roig i ulls rojos, tot ell roig; i em va dir porc. Massa porcs, en una sola nit! Es quedà a pixar i fugi corrents, tot cordant-se, fent-se creus d’allò que veia. Ell sí que semblava un porc.

No sé què més recordo d’aquella nit a Fabrizio. Però ara m’adono que va ser un principi de transformacions de la meva conducta, fins aleshores modestíssima, vulgar i modèlica. I no sé per què va ser. M’hi vaig trobar i prou. I tot va anar lligat a la meva voluntat de canvi, de començar l’escriptura automàtica. Però jo no volia pas aquest canvi. M’havia proposat senzillament una modernització d’estil literari i no pas l’alliberament total de les inhibicions que em portava de mica en mica, amb el pas dels dies, a una situació contradictòria i angoixant. I ara, quan escric aquestes ratlles, encara no veig ben clar si aquestes sensacions són degudes a una transformació real o a un estat de flotació del meu cervell.

Però anem per parts. Aquella nit jo vaig intentar per primera vegada l’escriptura automàtica. Va ser molt més tard d’això que he contat. Abans, per tornar a casa, vam agafar el cotxe i jo vaig conduir com un àngel. Em sentia rodes als peus i el cotxe i jo érem un mateix ésser que tallava la fosca i lliscava, velocíssim, cap a la fondària oberta de la carretera. La Dolors dormia. I a mi no em podia deturar ningú d’aquella cursa folla contra l’espai i el temps, malgrat totes les normes i les limitacions humanes, malgrat totes les sobrietats del món, malgrat totes les amenaces de paranoia sense retorn.

Per què se m’acudeix ara la paraula paranoia? Certament que la tinc ben propera, cada dia, en un dels seus casos palpables; però en cap moment no hi vaig pensar aquella nit, mentre esperava el retrobament amb mi mateix, convertit en escriptor d’una vegada per sempre. 0 potser sí, que hi vaig pensar. Si ara hagués d’assegurar com a certes totes les coses que he contat fins en aquest punt, potser no ho podria fer. En el moment que entren al record ja estan deteriorades pel nostre subconscient, per altres experiències anteriors, per allò que hauríem volgut que hagués estat…

Vaig tornar, de mica en mica, a tocar de peus a terra. Ai, las! La meva joia tampoc no havia durat gaire. Tornàvem a ser al poble, amb feina per aparcar, malgrat de ser prop de la una de la matinada. I les hores, els minuts, encara passaven tan a poc a poc com durant el dia.

—Dolors, ens podríem arribar a veure els de la comissió de festes —vaig aventurar.

—Ara ja m’ha passat la son.

—Vols dir que encara hi deuen ser?

—I tant! —va dir ella, convençuda—, pensa que demà comencen i encara els deuen quedar moltes coses per lligar…

Hi vam anar i ens vam trobar amb un bullit de ca l’ample, que diuen. La Sita arribava en aquelles hores de la matinada de ca Xapes, on havia vigilat com vestien els gegants.

—Apa, nena, així que a contemplar les intimitats dels gegants, eh? —li va dir un.

—No siguis animal, pensa que encara no he sopat.

—Jo sí, apa! —cridà la Dolors, saltironant.

Quin poc seny, se m’acudí. Però vaig callar.

—Per què no sou bons xiquets i m’aneu a buscar un cafè? —demanà la Sita.

—Sí, és clar, i copa i havà, no? —però d’havans ja no n’hi havia i tothom s’havia de conformar amb els canaris.^[10]

—I puro? —preguntà, sense entendre res, un badoc que s’havia afegit a la rotllana.

—També, també —féu la Sita, enriolada.

—Doncs, cuita, ves si et va bé el meu —comentà el badoc, que no ho devia ser tant.

—Porc! —li comentà ella, divertida.

Estava vist que aquella havia de ser la nit dels porcs. Aquesta paraula, dita per persones distintes, en llocs diferents i en circumstàncies diverses, ja em començava a inquietar. Perquè, em preguntava, ¿què és un porc? Únicament una persona que per un moment donat ens incomoda a causa d’un motiu o altre, mai el mateix. Així, és clar, ho podem ser tots. I aquesta eventualitat no m’agradava gens. Jo no podia pas entrar —i m’ho havien dit— a la mateixa pila, posem per cas, que aquells éssers vermells i farts de restaurant. O que aquell poca-gràcia del puro. Li van fer una observació grollera sobre l’oferiment que havia fet a la Sita i resulta que s’enfadà.

La gent s’enfada per no res.

Quan semblava que no mancava cap detall per al començament de les festes per al dia següent, algú s’adonà que la cercavila de gegants, caps grossos i trabucaires havia de passar pel mig del carrer del mercat. I que, precisament, s’havia aprofitat el primer dia de les celebracions per muntar un mercat extraordinari a l’aire lliure: en el mateix indret per on calia esperar la dansa dels gegants i les explosions dels trabucaires. Encara ens lliscaran tots amb una pell de plàtan o amb una ceba podrida, va comentar algú. —Qui sap, potser una fulla de col serà prou per desgraciar per tota la vida alguns dels pobres trabucaires!— comentà al seu torn el Pep. —Ospa, el mercat!—, ningú no hi havia pensat. Ara calia refer els itineraris. Calia tornar-se a reunir!

Güell —que sempre ha estat un home de gresca— arribà amb una bona notícia. Havia contractat una banda de gaiters, de cent vint gaiters, i estava tot estarrufat.

—Quin mal de cap, tanta gaita —vaig comentar.

—Encara no saps la més bona.

—Digues, digues.

—Potser que esperem a demà i ja ho veuràs…

—Si no ho volies dir no et calia començar! Ara ho expliques, caram!

—Que vénen amb trenta noies.

—Trenta majorettes?

—No.

Estava convençut que tots depeníem d’ell i anava deixant anar detalls com aquell que revela un gran secret. En sentir això de les trenta noies es van acostar alguns xafarders que feien l’abellot per allí.

—Joves?

—Caram, a tu què et sembla? Entre divuit i vint anys.

—Ooooh! —es va sentir.

Se’l veia satisfet d’haver donat la primícia d’aquesta informació i d’haver sabut mantenir tan bé l’atenció d’un auditori que creixia.

—Doncs què són, si no són majorettes?

—Barretinaires!

—Ui! I això què és? —vaig preguntar.

—Ves, no ho sé. Unes noies que desfilen i que porten faixa i barretina.

—I no res més? —preguntà un altre, fent salivera.

—No m’han dit pas que haguessin de portar res més —comentà Güell, divertit—. Tu, per si de cas, ull viu.

L’ambient era molt bo. Hi influïa que aquella colla de gent, després de tants dies de feina de preparació de festes, ja havien arribat al capdavall de les preparacions. Ja no hi havia temps per canviar les coses. Tot havia de sortir bé per força.

—I si els telefonem?

—A qui? —vaig preguntar.

—Als de la gaita. Pensa que demà seran ells els qui ens fotran el mal de cap a nosaltres.

—Home, però és molt tard —li vaig dir.

—Es igual. Ja veuràs com contesten.

—Són quarts de dues!

—Els recordarem que han de venir. I si no venien?

«Marxin dues de pinxos, una d’olives, un Martini i una Coca-Cola», se sentí cridar del bar del davant. La Sita es mossegà el llavi inferior i tornà a demanar qui li anava a buscar, no ja un cafè, sinó alguna cosa per rosegar.

—Mira, tu, no trobes que està molt bo, encara, en Rudy Ventura? —em preguntà.

—M’has pres per altre, nena.

—No trobes que es conserva bé? —insistí.

—Si no fos socialista faria temps que hauria passat a la història. El van agafar per la campanya de diputats i ara el prenen a tot arreu. I si no, mira, ajuntament socialista que et munten i Rudy Ventura que t’ha tocat d’aguantar a la festa major!

—Això és fals, fals i ben fals! —s’apressà a dir un destacat militant socialista allí present—. També ve el José Guardiola —afegí— i, d’això, què n’has de dir?

—Que també deu ser socialista.

—Mentida. Tot ho malinterpreteu. Hem muntat una nit camp perquè tothom estigui content. El que passa és que a la gent com tu li agrada de rebentar les coses i de polititzar-ho tot, encara que no hi hagi cap motiu! —bramà el socialista.

—A mi només m’agrada en Narcís Serra —xisclà en to idiota la Dolors—, és tan interessant!

—Que no en teniu prou amb el nostre, d’alcalde, que hem d’anar a buscar els de fora?

—No comparis, home, no comparis. Tan sexi com és en Narcís Serra^[11] —respongué la Dolors.

—Aixo t’ho fa dir l’enveja —encara comentà un altre.

La Dolors s’havia transformat. Ella que deia que trobava vulgars aquestes coses. M’agafaven ganes d’arreplegar-la i de dir-li: té Narcís Serra, aquí el tens, el Narcís Serra! Però, qui sap, ningú no té mai dret a ficar-se amb els absents: potser el pobre home al natural tampoc no resultava tant com deien. Així que vam fer dues colles. La nostra, que comptava amb la presència del socialista destacat, ben aviat va tenir comunicació directa amb Barcelona. Güell preguntava, seriós:

—Escolti, són els de la gaita?

—Ara ve quan s’emprenyen —deia el socialista.

—I, escolti, això de les barretinaires és de debò, oi? —insistia en Güell.

L’altre, l’encarregat de tot allò de la gaita, es veu que no s’havia pas molestat i estava fent conversa d’allò més animat.

—No, no. Però miri, vostè mateix… És que trobo que això de la gaita sola…

—Sí, sí. És clar que hi havíem quedat.

Reien tots dos, pel que semblava.

—Tan curtes? —preguntava Güell, mentre feia un gest significatiu cap a tots els que estàvem pendents del telèfon.

—Això, això: cuixa! —comentà el socialista, que havia passat cap a la primera fila.

No sé l’estona que ens hi vam quedar. Quan vam arribar a casa, la Dolors se n’anà directament al llit, després de contestar-me malament quan li vaig dir en to burleta si no volia tenir una aventura nocturna amb el rei de tots els Narcisos Serra del món. Sort que em va engegar, penso ara. Perquè, a part de tot, m’havia tornat la fal·lera per l’escriptura automàtica i ja en començava a ser hora.

Així que vaig entrar a l’estudi i vaig treure la funda de la màquina d’escriure. Ves quines bestieses! Va ser després de posar-hi paper que em vaig recordar que tothom recomanava que l’experiència s’havia de fer a mà.

Sense tocar el paper del rodet em vaig asseure i vaig acostar, sorollosament, la cadira a la taula. M’agrada d’arrossegar les cadires i de fer soroll. És un costum que la meva mare ja no podia suportar. En aquelles hores, però, no se’n devia adonar ningú. Vaig agafar paper i bolígraf i em vaig començar a relaxar. Tornaven a venir al meu cap les imatges de la pizzeria i els pits immensos de l’estanquera. Jo em feia petit, minúscul, i m’abrigava amb aquells pits. La dona havia arribat a l’orgasme i a mi m’havien travessat com a un cavall de serp de bassa. Sembla que va ser a partir d’aleshores que vaig començar a escriure. I les coses que vaig trobar redactades tan aviat com passà el meu estat de concentració em deixaren perplex. Considerava que allò, a més de no tenir cap gran qualitat, no s’entenia. Però, en rellegir-ho, vaig veure alguns detalls que em cridaren l’atenció.

acaricio la crinera fosca de la nit i amb ella em llenço a un galop frenètic sense fi i sense repòs milers de genets negres responen al meu gest autoritari milers de genets

el fuet dibuixa un fil de sang i esquinça la fosca robins fosos en la nit

cerco entre els genets algun company de viatge la nit assota el meu rostre i la crinera volteja amb so de campana greu companys de nit tots ells robins robí les meves mans que es descabdellen amb un gest cansat presonera presonera de la nit

el tany de la campana em crida a dol

tornen dents aspres d’animals ferotges i jo refrego el meu sexe per llurs potes

desfici

i munto el més ferotge de tots els animals en una nova cavalcada folla de terror i de plaer a terra caps xafats un nou Guernica fet color de nit

i l’udol de la victòria negra i de l’orgasme reproduït una i una altra vegada són cantats a cor per les muntanyes

cerco endebades companys

tots s’han allunyat ja del nostre pas només jo i la fera i la fera sota meu i jo tota sola per gaudir-la

Va ser una escriptura espriuana, la del primer dia.^[12] Però només temàticament, en la cosa dels cavalls i de la mort. I l’endemà, recordo que només de llegir-ho, em vingué a la memòria allò del cavall flac, cavall foll, i tota la simbologia de Sepharad. Però ja havia passat el temps de parlar de Sepharad i de moltes altres coses; si més no, ja no s’ho escoltava gairebé ningú. Només el nostre etern candidat al Nobel, des de la seva reclusió voluntària i desafiadora en mantenia la flama. I els altres anàvem fent la viu-viu, esperonats per cinquanta impulsos al segon, tots diferents, tots insistents…

«El Fil Diari, per saber de què va el dia! El Fil Diari? El Fil Diari!». La ràdio em portava un dels meus programes preferits. I ho era per dos motius: perquè era desenfadat i curt i perquè s’emetia a les nou del matí. Això volia dir que quan jo l’escoltava estava de bon humor —o m’hi posava— i, a més, cosa força important, no treballava. Recordo un dels que em van agradar més. Era el que parlava de la setmana dels barbuts: «avui és un dia de barbuts, un dia de barbes…» i continuaven: «com que diuen que on hi ha pèl ni ha alegria…». Boigs, boigs perduts, com jo mateix, que aquell dia m’hi vaig fer un tip de riure. «També és el dia dels sants —tal i tal altre— que no sabem si portaven barba». Ah, però, no tan sols fa riure: amb aquests xicots estic descobrint les arrels de les tradicions del nostre poble.

Ho deixo córrer, que perdo el fil —i no pas el seu «Fil Diari».

Abans d’acabar-los de sentir em vaig trobar rellegint els fulls que havia escrit aquella mateixa nit. I em vaig adonar d’una cosa que ja he anotat al principi de tot i que es va repetint d’ençà del primer dia: jo, precisament jo, era tractat com a dona en els meus escrits. Valga’m Déu, quin problema!

Reconec que la meva primera reacció davant d’aquesta situació fou grotesca: Me’n vaig anar a la cuina a veure com esmorzaven la Dolors i la nena. Elles no van entendre res del meu joc, que va anar, més o menys, així:

—Qui sóc, jo?

—A què juguem? —preguntà la Dolors.

—Papa, papa, porta’m a la fira.

—Sí, home, només em faltaria la fira, aquest matí.

—Au, va, home, no estiguis més per orgues, que se’t refreda la llet —em recordà la Dolors amb to suau.

Estava un xic atabalat. I se m’acudí de pensar que potser estava tot barrejat això de l’escriptura automàtica, de l’esperitisme i de la parapsicologia —mai no he entès gaire bé les diferències entre els uns i els altres— i que, posats en aquest camí, potser algun esperit femella m’havia volgut jugar una mala passada. Vaig pensar, mentre em bevia la llet, en fenòmens de telepatia i em vaig tranquil·litzar quan vaig recordar que la Dolors havia llegit La pell de brau d’Espriu no feia pas gaire. Havia de ser això, homes, no podia ser una altra cosa! Així que, sense donar més importància al fet, em vaig menjar quatre magdalenes de reglament sucades a la llet que em quedava.

—Apa, com «psuquem»! —rigué la Dolors.

—I ara que fan més pudor de sofre són més bones.

La nena no captà l’invent.

—Què és el sofre?

—L’olor dels stalinistes que han guanyat el Congrés, nena —li vaig respondre tot rient.

—Pobra criatura, no sé per què li expliques aquestes coses. De vegades sembla estrany!

—Quin congrés? —demanava la nena.

—No en facis cas, era per riure.

Jo, no cal dir-ho, vaig continuar «psucant» les magdalenes. I la nena, com que encara no tenia edat per entendre aquestes coses, menjava plàcidament galetes maries amb mantega.^[13]

—Passa’m la mantega, Joaquim —em demanà la Dolors, distreta.

—Marlon Brando passant-ne una de mantega!

—Qui és Marlon Brando?

—Nena, com et podria explicar aquestes coses perquè les entenguessis?^[14]

—Un artista de cine —tallà la Dolors, visiblement enutjada. Què et passa, que estàs tan esverat, avui? Que no has dormit?

Em vaig fer el longuis amb prudència, però secretament encara estava mesurant la meva capacitat de sentir-me mascle. I m’adonava que tampoc no era aquell el camí que em calia recórrer. Veia que estava fent el ridícul. A partir d’aquell diàleg idiota, doncs, em sembla que ja no vaig dir res que valgués trenta cèntims en tot el dia. Em vaig tancar a l’estudi i vaig agafar un llibret sobre literatura contemporània que havia comprat feia poc. Era d’Alex Broch^[15], de qui no gosava parlar malament amb cap dels meus amics, parents o coneguts, perquè era un dels qui tallaven el bacallà en totes aquestes coses de la crítica i de la societat de consum del món del llibre. Caure en gràcia (sic) a l’Àlex Broch, literàriament parlant, m’havien dit que era un pas molt important de cara a l’edició d’obres per part de qualsevol autor novell. I jo, malgrat que no el coneixia, l’adorava en secret. Però el llibre, malgrat els meus esforços per entendre’l, em caigué dels dits. Això era, senzillament, desencoratjador. Jo no escrivia de cap de les maneres que l’Àlex considerava «collonudes» —l’adjectiu és meu— i, per aquell camí, jo no tenia res a fer. Em vaig posar a pensar sobre el seu concepte de la «literatura transgressora» i al cap d’una estona ja no sabia què volia dir transgressor ni quines coses podien o havien de ser transgredides. Quin desengany!

Però jo no abandonava tan aviat. Potser amb l’automàtica se m’havien d’obrir camins nous… I vaig passar a les pàgines que parlaven de l’Oriol Pi de Cabanyes, que era un autor que jo havia llegit i que coneixia lleugerament. Però les preferències de l’Àlex també anaven enfocades contràriament a les meves. El procés tímidament transgressor iniciat per l’Oriol i més endavant abandonat en altres obres… Què carall era això que s’havia de transgredir?

Vaig acabar una altra vegada amb la ràdio, en companyia de molta altra gent que potser no entenien tampoc això de la transgressió i el trencament de límits, de la recerca d’un camp experimental en el llenguatge creatiu, i em vaig deixar anar amb la música. «Jazmines en el pelo y rosas en la cara…», cantava la Maria Dolores Pradera. Una altra que també es deia Dolors; no, si jo no anava pas desencaminat! Vaig pensar que aquesta dona s’havia de morir, qui sap quan, això és igual, però amb la cançó als llavis, perquè sí, perquè li esqueia… Vaig pensar, de cop i volta, en la classificació d’artistes en camp, i dels altres i se’m va acudir que ella no era camp. I, mentre ho pensava, em tornà a venir al cap la polèmica del dia anterior amb el socialista. I vaig riure com una criatura.

«En Reus informa…», deia una veu. Tititititititit… I després una altra veu joganera que saltironava i es reia de nosaltres o amb nosaltres, qui sap. «El almacén del pantalón…», insistia el Pere. «Camisas, camisetas, pantalones…». I tornava: Titititit-titititit-tititit… I el Carles, que feia l’informatiu, amb la seva veu assenyada de nen gran i formal. I coses, i més coses.

No m’havia adonat que el cotó blanquinós del cel s’havia anat espesseint i que les muntanyes havien desaparegut del tot de la meva vista. Mal dia per començar les festes. Mal dia. Se’ns preparen quinze dies de calefacció a tot drap perquè si no, ja em direu què farem per casa. Mala cosa, això del fred.

—Mireu, neva!

I a la ràdio cantava Bob Marley. Feia temps que no l’havia sentit, però em sonà proper, molt proper. La Dolors em preguntà, encara amb el cistell a les mans:

—No et cansa com canta aquest xic?

—El trobo molt, molt, molt bo.

—És una mica repel·lent —sentencià.

—Tu sí que ets repel·lent! Has de saber que és un dels líders d’un moviment d’alliberació polinèsic.

—És molt lluny, això. A mi m’agrada el Peter Frampton.

—Pel físic, és clar, perquè una altra cosa…

—Com vols dir?

—Totes les dones sou iguals. No sé com us agraden aquesta mena de coses.

—Mira, el donjuán! Quines coses, si es pot saber?

—Ah! —vaig fer amb gest desmenjat.

—Jo vull anar a la fira —cridà, providencialment, la nena.

—Com vols anar a la fira si està nevant!

I ací s’acabà, de moment, la conversa. Aquesta mena de discussions no portava mai enlloc. Era com una pràctica de gimnàstica discursiva per anar matant l’estona sense haver de pensar massa. I jo no tenia cap altra feina fins a la tarda. I, a la matinada, en què havia de tornar a intentar l’automàtica malgrat l’escarment de la nit anterior.

A la tarda vag anar a l’Institut. M’havien dit que hi havia una reunió d’importància i que, si no m’anava del tot malament, era bo que hi fos tothom. Una manera com una altra de fer-me desplaçar i de trencar-me la tònica d’avorriment que m’havia anat preparant el dia. Podia haver anat al teatre a veure els putxinel·lis amb elles i dir als meus companys de feina que tenia la grip o que m’havia sortit un compromís ineludible, cosa que sempre queda molt bé de dir. Però els putxinel·lis no m’abellien i quedar-me a casa tampoc. Així que vaig anar a la reunió. Amb autocar. Em feia mandra de conduir. Em sentia molt cansat. I l’autocar em deixava a la plaça mateix, a quatre passes de l’institut. Era econòmic, ràpid, descansat…

I, tal com ja em temia —perquè sempre arribo tard a tot arreu—, quan vaig arribar ja estaven reunits. Eren en una aula del segons pis i em semblà que parlaven de peles, tema que, en principi, m’interessa, sobretot si m’afecta directament. Però la reunió ja estava començada i se’m feia difícil de seguir-los sense interrompre per preguntar de què anava. M’avorria terriblement. I les paraules lliscaven per la meva pell, pels cabells, per la roba… i no m’entraven: jo mateix havia establert com una mena de muralla. Estava totalment bloquejat: la ment tancada. Qualsevol intromissió d’elements aliens al meu món interior se m’apareixia —un altre indici que no vaig saber valorar prou bé— com una violació del meu jo. I en aquell moment era del tot contrari i especialment sensible a totes les violacions que suposessin una introducció d’algun element físic o mental al meu interior. Psíquicament no estava preparat per al trauma aparent de tornar-me femella en els meus moments més íntims de concentració mental. Tot i que el fenomen de la telepatia amb la ment de la Dolors m’havia semblat una explicació bona i, de moment, suficient.

Però no m’havia aturat encara a considerar el meu terror pel poder fàl·lic de les paraules.

Estava perdut. Però aleshores encara no ho sabia.

Al carrer era fosc. A Tarragona no havia nevat gens. I la reunió m’avorria de cada vegada més. L’única cosa que captà la meva atenció fou una gran gotera que hi havia hagut al sostre feia temps i que havia estat tapada amb guix. La taca blanca del guix granulat es destacava el sostre grisenc i brut, mentre que a la paret encara es dibuixaven les ratlles de l’aigua que temps enrera es devia haver escolat per entre els nivells mal conjuntats de la teulada.

—Què et sembla? —m’interrogaren—, no dius res…

—Bé, bé. Em sembla bé.

Em van mirar tots. Vaig tenir la seguretat que acabava de dir una beneiteria. Però no vaig tenir humor de dir res ni d’intentar desfer l’embolic.

Al cotxe de línia, a la tornada, em vaig adormir, malgrat que una dona que se’m va asseure al costat s’entestava a explicar-me les malalties que el metge li havia dit que patia. A la fi, però, i malgrat la meva evident manca d’interès, encara tingué la delicadesa de despertar-me quan haguérem arribat.

I a casa, quan hi vaig arribar, escoltaven Rod Stewart, un altre modern amic de la dona.

Tot plegat, va ser un dia horrorós. Esperava el rei-nici de les classes amb candeletes i ja em penedia d’haver demanat el permís. Aviat ens en vam anar al llit. Em recordo que vaig engegar la ràdio. Havia renunciat fins i tot a l’escriptura automàtica. La Dolors devia desendollar l’aparell, perquè al dia següent, quan em vaig llevar, ja no anava.

Finalment em vaig despertar en un diumenge lluminós. Em semblà que no havia passat res, que tot el malestar era degut a cabòries meves. I ens disposàrem a rebre els nostres amics que havien d’arribar aquell mateix matí i que ens havien assegurat que romandrien alguns dies a casa nostra. Estàvem salvats!

—De quan, que no ens havíem vist, no? —vaig saludar il·lusionat.

El Pep s’apressà a respondre:

—No et pots queixar. Jo he vingut tot sovint.

—No, no. Volia dir tots plegats.

—He, he —rigué el bis—, de quan la caiguda de l’«Orelles», mira què et dic.

—De qui? —preguntà l’Aitana, encara amb la rialla del «bon dia» a la boca.

—De l’«oreeelles»! —repetí, despectiu el bis—, de qui ha de ser?

—Arias Navarro —vaig ajudar jo.

—I quina relació té amb vosaltres aquest senyor? —tornà a demanar ella—, que potser el coneixíeu?

—L’«orelles»? Quines coses que dius! —li respongué de mala gana el bis.

Jo m’hi vaig ficar amb ganes de resoldre un enfrontament que ja devia ser resultat d’alguna incidència del viatge de vinguda. No podia pas permetre que una cosa tan trivial espatllés allò que prometia ser un bon projecte de vacances en comú.

—És la manera que té ell de recordar les dates. Tot ho relaciona amb fets i esdeveniments passats i, encara, a nivell polític.

—Ja l’hauries de conèixer, dona —li digué el Pep—. I tu ja podries deixar el malhumor en algun lloc. Ostima, quin dia que tens! —digué, alçant una mica més la veu, de cara al bis.

—Què et passa, ara a tu? —respongué el bis.

Les coses s’espatllaven. Per això vaig agrair l’oportuna intervenció de la Dolors:

Passeu, passeu, que us ensenyaré el piset.

—On hem d’instal·lar-nos?

—On és el meu llit?

—Veniu!

—Per a mi el matalàs més tou, que jo he vingut a treballar —demanà el bis.

—Ja te’l farem fer expressament.

Ens vam fer el propòsit de fer tronar i ploure durant tots els dies que havíem d’estar junts. La nena era a casa de l’àvia. I tots havíem tornat a ser la colla que havíem format al principi de les nostres relacions: una colla que s’havia eixamplat —mai no massa— sense estridències i a poc a poc.

Però més aviat va nevar, que no pas ploure. Un parell de dies que vam aprofitar per arribar-nos fins a Salmella, un llogarret a prop del poble, a fer ninots de neu i a empaitar-nos amb boles a les mans. La festa va acabar amb una ràpida rebolcada col·lectiva i la roba, els cabells, tot el cos, terriblement mullats. De tornada a casa, amb el cent trenta-dos del Pep, vam cantar com uns beneits allò del «tio Pep se’n va a Muro», potser per la semblança de noms. I, tot seguit, les enginyositats més diverses i els acudits més verds que recordo haver sentit mai. L’Aitana es cargolava de riure i tot d’una s’abocà cap al seient del darrera:

—Deixeu-me seure amb vosaltres, que ací al davant és molt avorrit.

I mentre deia això, alça les cames i les passà per damunt del respatller del seient.

—Agafeu-me, que vinc!

—Quieta, bruixa! —cridà el Pep, rient, agafant-la per l’entrecuix—. Ja veuràs si és avorrit, això!

—Que ens matem, que ens matem!

Em vaig esgarrifar perquè, just al tomb, hi va haver una roda que fregà el buit. Vam girar en rodó i el cotxe tornà a quedar encarat muntanya amunt.

Hi van haver uns moments de silenci.

I de sobte el Pep digué:

—Que condueixi un altre.

—Això, que condueixi un altre —ens apressàrem a dir tots.

I ens vam estar així deu minuts ben bons; al mig de la carretera i a tocar de la sortida —o de l’entrada— del tomb. Fins que el Pep, ell mateix, tornà a engegar el cotxe i ens portà fins a casa. Tornàvem a cantar i a fer gresca.

Ja a la matinada, de tornada del ball, me’n vaig anar cap a l’estudi amb la intenció d’escriure. Ells es van quedar a la cuina per beure alguna cosa, van dir. No em podia concentrar: els sentia riure i els maleïa els ossos. No se m’acudia res. Ni tan sols no aconseguia treure’m del cap la cançoneta de la tarda. Però tampoc no els podia fer anar a dormir i dir-los que volia experimentar l’escriptura automàtica i que necessitava tranquil·litat. Al capdavall, tal com passa sempre, es decidiren a molestar-me.

Era el Pep-bis:

—Escolta, Joaquim, m’ha dit la Dolors que la tens molt abandonada. I que t’ha agafat per tancar-te a escriure cada nit.

—Au, va, no m’amoïnis.

—No, si no era per amoïnar-te —comentà maliciós—, però et volia dir que si tu no saps què fer-ne, potser la Dolors i jo…

I allargà així la frase amb un desvergonyiment que anava més enllà de la confiança que permet una amistat.

Em vaig indignar. Vaig cridar.

El bis es recolzava al ganzell de la porta de l’estudi, amb la seva permanent de cabells llargs —que elles havien dit que li estava tan bé—, les ulleretes rodones de John Lennon, la seva pinta de plai-boi coetaire i la meva Dolors agafada al coll.

—Esteu borratxos! —els vaig repetir, enfadat.

—Tenim aquest avantatge sobre tu. No sabem el que fem. Som com nens petits.

—I els qui estem serens? —vaig preguntar càndidament, anant sense adonar-me’n cap al seu terreny de joc.

—Et fots. Hi pots dedicar un dels teus versos.

—Jo no escric versos.

—Pitjor per a tu, eh, Dolors?

I els rulls ros-cendra del bis li espurnejaven com els ulls. I els passejava per les galtes de la Dolors en una carícia que m’agredia.

Alguna emissora de ràdio estava emetent un informatiu que m’arribava molt llunyà. La cambra se’m va fer fosca i l’escriptura automàtica, traïdora. I tot perquè no tenia la seguretat de fins on arribava la veritat i la mentida en aquell joc que la meva manera de ser no tolerava.

La Dolors havia festejat amb el Pep-bis quan encara anàvem a la facultat. Eren amics, només amics, si ho voleu. I no sé per què ho van deixar. Ni l’un ni l’altre no m’ho van voler dir mai: s’excusaven tot dient que sempre havien estat amics i que mai no havien deixat de ser-ho. Però jo sabia que això no era del tot exacte. Darrerament havien passat uns quants anys i, intuïa jo, pobre de mi, que ells dos no s’havien tornat a veure. Fins potser s’havien arribat a oblidar l’un de l’altre. I ara s’havien retrobat. I estaven agafats allí mateix, a la porta de l’estudi. I si era veritat, que volien anar-se’n al llit plegats? I doncs que no comptava per a res el matrimoni, els papers signats, els fills —encara que només en fos una—, els anys en comú, el tracte diari…?

Estava aclaparat. I, de sobte:

—Au, Dolors, ja n’estic tip!

I la vaig estirar del coll del bis.

—On vols anar? —em demanava ella rient, mentre maldava per deslliurar-se de les meves mans.

—A follar!

—No en saps, no en saps! —reia ella.

Jo em tornava vermell i m’enfuria. No és veritat! Ella ha de saber que no és veritat! No endevinava que podia ser un joc muntat només per engrescar-me o per humiliar-me. Ells havien begut molt. Jo estirava la Dolors i ella no volia seguir. M’indignava fins a esclatar de ràbia per cada un dels porus del meu cos. I tancava els punys i els ulls i serrava les dents. Fins que ella, remugant no sé què, em va seguir com un corderet.

Gairebé li vaig estripar la roba, de ràbia. Tenia ganes de violar-la. Però no em va ser possible d’excitar-me sexualment al mateix nivell que havia arribat la meva indignació. Estava bloquejat. I em bloquejava més i més de cada vegada que sentia la cantarella que ella m’anava etzibant amb una rialleta de conill: no en saps, no en saps.

Vaig agafar el despertador sense una plena consciència del meu gest i el vaig llançar amb ràbia contra el mirall del tocador. Es va trencar en mil miques i alguns bocinets d’espill se’m van clavar per tot el cos. Tot d’agulles clavades a la pell, al cervell, als músculs, agudes i finíssimes. I als ulls, eixuts i roents.

Fora, la nit cavalcava sobre la neu i eixamplava l’horitzó de la fosca. Braços d’amants restaven lligats al llit dels somnis i boques i sexes es besaven al ritme de l’aigua.

El mirall havia multiplicat el meu fracàs. Centenars de pallassos lamentaven des del vidre trencat el moment d’haver-se tret el nas de bola. Ella dormia, tot plegat, dormia. Però m’adonava que aquell somni no em pertanyia ni jo no el podia compartir amb ella. Feia cara de nena… i jo me la mirava, i anava resseguint el seu cos amb ulls eixuts. Una borrassa cotonosa i pesant s’acostava a poc a poc a la finestra, travessava el vidre i m’embolcallava el rostre. Més enllà ja no restaven sinó cares i gestos, tots ells deslligats i alliberats de llur ésser respectiu: com si aquests s’haguessin tret també la màscara amb l’arribada de la nit.

El Pep-bis és una persona fabulosa.

—No et devies enfadar, no? —em preguntà en llevar-se.

—Estaves com una bóta —li vaig dir rient.

—No tant, no tant! Però feia tant de temps que no ens vèiem… No t’has de prendre malament aquestes coses: no tenen mala intenció.

—Sí que feia temps —vaig desviar, agafant-me a la primera part de la seva justificació—: de quan la caiguda de 1’«orelles».

—Sí, de quan allò de l’«orelles» —concedí.

Hi va haver un silenci.

—No tens sentit de l’humor.

—Que sí.

—No, no en tens.

—No va tenir gràcia.

—Bé, home, ho sento, què vols que et digui?, a veure si te’n recordaràs tota la vida!

No, ben cert que no n’hi havia per a tant. Havien de quedar-se uns quants dies amb nosaltres: el Pep-bis perquè havia d’organitzar tot el muntatge de focs d’artifici de les festes. Els altres dos, perquè tancaven l’establiment sempre que en tenien ganes i quan se’ls convidava, fos al temps que fos, estaven a punt per anar on calgués. Eren festes. I els problemes no poden durar massa.

Vam tenir molta feina per convèncer el Pep-bis que s’havia de mudar una mica perquè a la tarda volíem anar a veure l’acte d’adjudicació dels premis dels Jocs Florals, amb tota la festada que això comporta.

—Encara esteu tan endarrerits? —em preguntà.

—Com vols dir?

—Culturalment, home, ves què he de voler dir.

Tampoc no n’hi havia per a tant! Li vaig argumentar, no sé si amb gaire èxit, que els Jocs Florals representaven un retrobament amb les tradicions pròpies de la localitat. Que entroncaven amb el costum restablert al segle passat i retrobat, no fa gaires anys, a nivell general i de manera oficial. Enllaçaven amb la gloriosa cultura medieval, amb la cort d’amor, la bellesa i la poesia…

—Sí, home sí, tot això i el que vulguis, germà —em deia amb el seu apitxat característic—, però jo em volia referir a això d’anar ben vestit.

Era un maleït coetaire. No ho podia negar. Tot allò que havia après de comportament i de cortesia a través dels seus estudis de filologia anglesa, si és que mai, realment, havia après alguna cosa, restava totalment oblidat sota la capa de l’home rústec de barraca, fabricant de coets.

—Quedes molt folklòric, noi —li vaig dir.

—Jo?

—Sí. Molt a lo Blasco Ibáñez, amb barraca i tot.

—Això a què ve? —em demanà sensiblement empipat.

—Que no cal anar esparracat per servar les teves conviccions. Que posar-te una camisa neta, una americana i una corbata, no et farà canviar la imatge que t’has anat fabricant de tu mateix. I, encara que ho fes, al nostre poble no et coneix ningú. Ho sents? —intervingué la Dolors.

—Vet aquí un altre drama.

—Quin?

—Que no em conegui ningú.

—Ah, quin drama! —parodià la Dolors.

—Bé, d’acord, però corbata no!

—Tenim llacets per a totes les ocasions. Queden infinitament més ridículs que les corbates. Te’n podem deixar, no? —vaig dir.

—Mira, si és així, no em faria res de dur un llacet d’aquests que dius.

—Els vull veure —reclamà l’Aitana.

I se n’anaren totes dues a buscar els corbatins que la Dolors guardava en un dels armaris de la nostra cambra. M’agraden els llacets; queden subtilment ridículs i aquest aire et deslliura, en pla lleugerament passota, de la murga seriosa de la corbata de ratlles, de flors o de quadrets, totes igual d’infectes. Feia un parell d’anys que m’havia afeccionat al llacet. Havia estat per un sopar de les nits de Santa Llúcia que va tenir lloc a Reus. Allí, al Bartrina, on es feia la manduca i tot el numeret de les votacions dels jurats i les adjudicacions dels premis —que serien un plom si no fos pel fet que sempre tens la possibilitat que et presentin algun personatge important—, havíem trobat el Joan Rendé amb bigoti i corbatí.^[16] I vaig trobar, mirant-me’l, que corbata no, però que el llacet, ben mirat, podia fins i tot quedar digne. Molt de tant en tant, és clar.

Durant tot aquell matí vam tombar per la població en grup, en visita turística típica, bé que cap dels membres del grup no descobria res per primera vegada. Vam recollir també un paquet molt voluminós que el bis havia rebut per ferrocarril i ens vam assabentar per la seva mala cara i les seves protestes que aquell paquet ja havia d’haver arribat feia un munt de dies a l’ajuntament i que, per aquest motiu, havia estat a punt de perdre la feina que li havien encomanat.

—Què hi ha? —li vam preguntar quan va estar una mica més calmat.

—Coets! —rondinà—, què voleu que hi hagi?

—I es poden enviar així, sense més precaucions? —li vaig demanar.

—No sap ningú que són coets.

—Home!

No havia tingut mai cap mena d’ètica.

—Són mil sis-cents metres de traca cada dia. Ja hem perdut un dia, i això em suposa una pèrdua de diners important i una minva de credibilitat professional. També hi ha els del castell de focs del darrer dia, que és d’una elaboració força complicada i si no m’hi poso amb temps no el podré muntar…

Així havia anat el matí. La tarda, tal com he dit abans, va ser força diferent. Ben mudats tots, amb corbatins i écharpes vam anar a la festa dels Jocs Florals. El bis, tal com em temia, no va poder suportar: més de vint minuts de cerimònia i se n’anà, amb l’excusa que li calia muntar el castell de focs. Jo, angoixat per mil pensaments sobre la relació entre el bis i la Dolors, també vaig sortir, amb el pretext que no em trobava bé, una estona abans d’acabar:

—Ja us vindré a esperar —els vaig prometre.

Però quan hi vaig anar ja era tard.

Mentrestant, a casa, on vaig anar per estar sol i, tal vegada, escriure, em van passar unes coses ben estranyes.

… per què vols cos? Per què en vull un? Sóc quelcom més que un cos de dona, quelcom més que un sexe, quelcom més que una ambició, quelcom més que l’instrument d’un plaer físic. Sóc jo mateixa temps i espai: el temps del meu aprenentatge i de la meva experiència; l’espai de la meva ment…

—Ja estàs ben fotut, ja —vaig sentir que em deia la veu del bis.

—Què fas a casa? —li vaig demanar, astorat—, em pensava que havies anat a muntar els coets!

—Fa estona que he acabat. Et mirava.

—Tu? —vaig preguntar-li, incrèdul.

—Estaves tan abstret… T’he anat dient bestieses i tu les escrivies. Ves, mira si entens alguna cosa de les que has apuntat.

—No pot ser! —em vaig defensar.

—Ja ho veuràs: mira si diu res del pas del temps i d’uns braços que s’escolen amb la llum per sota d’una porta, i del teu cos de dona i del teu sexe. He acurat el llenguatge especialment per a tu.

—Ets un porc.

M’havia sortit aquesta paraula i immediatament me’n vaig penedir. Però ell ja em responia impassible:

—Aquesta és una paraula molt gastada i que no vol dir res.

—Per què et fiques a la meva vida?

—Jo? No siguis grandiloqüent. D’ençà de quan dictar un text a un sonat és ficar-se a la seva vida?

—Doncs per què em dictaves? —vaig insistir.

—Em feies pena. Estaves aturat, amb el bolígraf a la mà, els ulls clucs. Tens tan poca imaginació!

—I has volgut jugar amb mi, és clar. Si no hagués sabut que m’ho havies fet escriure tu, hauria pogut pensar que estava ben desballestat del cap.

—Ha estat un simple experiment. Mira que m’he quedat per dir-t’ho. No hi ha hagut ni mala fe ni engany de cap manera.

—I els altres dies? —se m’acudí.

—Altres dies? Quins altres dies? —preguntà amb un aire innocent, que ja no sabia si ho era de debò.

—Les altres vegades que he escrit d’aquesta manera. M’ha passat en altres ocasions, això d’escriure bestieses, saps? —li vaig dir. Avui, és clar, m’ho has dictat tu. Però, i els altres dies?

—A mi no m’enredis, que vaig arribar ahir. Potser t’arribaràs a creure això que hem escrit sobre la no existència, si no en uns termes relatius, del temps i de l’espai.

—No dic pas que ho cregui.

—D’altra banda, tu saps ben bé que no sóc pas un ésser tan malèfic.

—No —em sortí immediatament.

I gairebé al mateix temps em vaig penedir d’haver-li dit que no ho era i li vaig fer una pregunta que ja feia molt temps que tenia preparada i que mai no havia gosat a fer:

—Escolta, què et passa amb les dones?

—Amb les dones? Què vols dir?

Ja havia començat. Ara em penedia d’haver fet la pregunta perquè alguna cosa de la meva personalitat hi anava compromesa. Però no tenia cap altre remei que acabar allò que havia encetat. Va ser per això que em costà molt de fer l’aclariment que calia per començar:

—Sí, amb les dones. Per què les deixes tot just després d’haver-hi encetat contacte, companyia?

—Home, sí que les he deixades als Jocs Florals, sí que les tenia pendents de la meva conversa —no et deu pas engelosir, no?—, però les he deixades en bona companyia, no et pots queixar.

—No em refereixo a aquest abandonament.

Cada aclariment nou em costava. M’adonava que ell eludia conscientment un tema que jo no gosava a plantejar del tot. D’aquesta manera no hi havia d’haver oportunitat de lligar un diàleg coherent.

—Si tu saps què vols dir i no ho demanes… —comentà, sorneguer, com rabejant-se en la meva incomoditat.

No vaig saber insistir. Encara estava indignat de la jugada que m’havia fet amb l’escriptura automàtica. Va ser per això que, amb ganes de donar per tancat el diàleg, vaig engegar la ràdio. Parlaven, precisament dels jocs florals de la nostra localitat i un poeta, en Jaume Vidal Alcover, feia un comentari crític de les obres premiades.

—Mira, han arribat a la fama i en un moment seran oblidats —vaig dir amb una solemnitat pedant—: hem sentit el seu nom i, alhora, l’oportunitat de sentir-lo ja ha passat. Han estat famosos uns segons… massa poc temps.

—Queda el record de la gent, home, l’obra que es publica, la devoció de l’auditori.

—Però a la ràdio ja han passat. No he vist res de tan meravellós ni tan cruel.

—En poden tornar a parlar. En fan resums. Les coses queden enregistrades… tampoc no desapareix tot amb aquesta rapidesa que em vols venir a dir.

—Fa molts dies que escolto la ràdio d’una manera sistemàtica. Si t’hagués de dir què hi busco no t’ho sabria dir. Anys que l’escolto d’una manera inconscient. I no es repeteix mai res. M’admira, em meravella… No t’ho creus? —li vaig demanar quan vaig veure que començava a riure.

—Home, no et posis així. També m’agrada la ràdio, no et creguis: em fa companyia mentre treballo, quan vaig amb cotxe, quan dino o sopo sol, quan a la nit no tinc son, quan en som una colla i no sabem què dir, si sabem què dir però ens incomoda un silenci total de fons… Quan estic emprenyat, quan arreplego un guillat com tu…

—Riu-te’n.

Però jo també havia acabat per riure. Em feia molta gràcia que aquella filosofada amb pretensions transcendents i moralistes hagués estat una jugada de l’atzar, de la fortuna, de la casualitat o, senzillament, del bon humor del meu admirat amic bis.

—Ets un bon paio —li vaig dir.

—Hi ha estones que no t’ho creus.

—Hi ha estones, efectivament, que no m’ho crec.

—Ens convé un whisky.

—No en tinc gens —vaig mentir, no sé per què. I gairebé immediatament me’n vaig penedir. Però no podia fer-me enrera i demostrar una volubilitat infantiloide.

—Doncs un conyac, fa? Bé en deus tenir, de conyac?

—De marca o de garrafa?

—Home, que em vols enverinar? Maître, un cognac, vite, s’il vous plaît.

—Bien sûr, monsieur!

—Així m’agrada! Alors, sommes nous des amis? Est-ce que sommes nous des amis?

—Merda! —li vaig etzibar. Que vous êtes méchant, mon ami.

—Em pensava que eres anglòfil.

—El francès va més bé per a aquest tipus d’ocasions, no et sembla?

—Jo em pensava que només servia per declarar-se!

—Si ho vols així… —concedí.

—Què? —No em puc estar de dir que vaig envermellir i encara no sé per què.

—Pensar aquesta mena de coses. L’utilitarietat de les llengües és una cosa que es fa cadascú a la seva mesura i d’acord amb les seves limitacions.

—Ah!

Ens hi vam asseure. I vam buidar la mitja ampolla que quedava i quan vam sortir amb la intenció de recollir els pacients espectadors jocfloralescos, ens vam trobar que el local ja era buit i que no es veia rastre del Pep, de l’Aitana ni de la Dolors. —Fa més d’una hora que s’ha acabat tot, ens van dir. Els vam anar a buscar pertot arreu, però no els vam saber trobar. A la fi, cansats de rondar pel ball, pel cine i pels carrers sense obtenir cap mena de resultat, ens en vam anar cap al Serrallo, a Tarragona, amb la intenció, segons va decidir el bis, de menjar sardina.

Pobre Serrallo, qui t’ha vist i qui et veu en una nit de febrer; i ho dic no pels que hi viuen, sinó a partir de la manera que tenim de conèixer-lo els qui hi anem de tant en tant a prendre tapes i menjar peix… No era pas tan tard com era això i els carrers ja eren buits. Abans d’arribar-hi em vaig adonar, del Ritmo estant, que el pont d’entrada al barri tenia dos ulls. Em va semblar una observació molt ridícula i em va fer recordar, malgrat tot, que era la primera vegada que m’adonava d’aquell fet. I m’adonava, també, que la sardina no m’ha agradat mai i que si anava a menjar-ne només era per atenció al meu amic sardinòfil. I vaig notar que em deixava portar com una criatura. I vaig arribar a la conclusió que darrerament la meva sensibilitat, una de dues, o estava molt rovellada o la tenia massa a flor de pell.

La primera passada en cotxe ens confirmà que no hi havia gairebé cap establiment obert, que tots els establiments que a l’estiu —que era quan jo hi solia anar— eren tan plens, semblava que havien desaparegut. De darrera la cantonada sortia una colla de nois —set, anaven— que feien footing, tots amb xandall i sabatilles o vambes. Deuen ser d’algun club —comentà el bis quan ens vam haver d’aturar perquè passessin. Qui volíeu que, en aquelles hores, s’entretingués a córrer pel carrer?

Certament, això de córrer vol una mica de bona voluntat. A mi que no m’hi busquin!

Vam acabar per aparcar davant de l’única tasca peixatera oberta, malgrat que el bis insinuà —he de dir a favor seu que només ho insinuà— que ens en podríem anar a sopar en algun lloc elegant. De la porta estant de la tasca ja ens feien llengots una colla d’escamarlans de primera magnitud en mida i, no cal dir-ho, en preu. Passem de llarg! A veure què podríem demanar… Després, a l’aparador, venia el rap, el lluç… Tampoc no era cas, d’anar al Serrallo i demanar aquestes coses. Després venia un borratxo que ens tapava el paisatge de darrera el vidre. Ens permet? Però no era fi, es veu: que s’aparti, home! Ah, això ja era una altra cosa! Hi havia, tot seguit, les escopinyes: uix, quin nom! —va dir el bis, a mi que no me’n posin! I xirles, amb salseta coent. I sípies, calamars, pops, caragols, calamarsets, gambes en salsa, salades, crues, patates a la brava… de tot, tret de sardina.

—Que tenen sardina? —preguntà el bis, adelerat.

—Sardina? —se’l mirà estranyat l’home de darrera el taulell.

—Sí, és clar. He dit res de mal?

—Deu ser de fora, vostè. No?

—Sí, per què? —demanà el bis.

—No, per res, com que demana sardina… Que no li va bé res de tot això que tenim?

—Sí, és clar —concedí ell després de declarar que en realitat tampoc no tenia gaires ganes de menjar sardina.

Ens vam tornar a mirar els escamarlans i vam acabar per demanar pop a la gallega —com a Galícia no te’l donen mai, el pop a la gallega, però ves, què hi farem!—, calamars a la romana, petxines amb salsa —no sé com es diu aquella mena de mol·lusc— i calamarsets. Ah, i patates a la brava.

Quan vam veure el primer plat ja vam saber que no ens ho podríem acabar. Però quedava malament de dir que s’emportessin alguna cosa. I va ser precisament a causa d’aquesta abundor que vam tenir oportunitat de lligar. Bé, això ell, perquè a mi tot em sortia malament, i aquella nit.

Eren dues noies que havien entrat soles i havien demanat una Coca-Cola a la barra. Ens van fer algunes observacions sobre la importància i abundor dels nostres plats. I van acabar assegudes al voltant de la nostra taula, convidades, tal com era del cas. Resulta que s’estaven uns quants dies al poble per la cosa de les festes i havien baixat al Serrallo després del ball de la nit, a passejar-se, van dir. I resulta que una d’aquelles nenes era francesa. I també lesbiana —tortillera em sembla una paraula massa forta, tal com vaig poder apreciar tan aviat com el bis me la va deixar per parella.

Quina nit!

La franceseta, ben feteta ella, tota enrojoladeta, amb els cabellets rutllats, només feia moixaines a la seva amiga:

—Me has quemado. Dame un besito, cielo.

—Ho sento, noi —va dir el bis, fent-me l’ullet.

I vam sortir d’aquell local massa estret, massa atapeït de taules i cadires, amb mentalitat de servei al turisme d’estiu però encara una mica casolans, a mitja llum groguenca, per no encendre totes les bombetes… Vam sortir-ne encara amb el regust del vi lleugerament rosat, atavernat, que ens havien servit com «de la casa», a la boca, i ens vam encarar amb la salabror de la mar.

Dir això de la salabror de la mar era més una imatge que una realitat. De debò, de debò, se sentia olor de moresc i a l’altra part del moll hom podia escoltar com, malgrat l’hora que era, descarregaven algun vaixell.

Vam sortir del local en pinya: el bis agafat a la seva nova amiga, aquesta a la francesa i jo, sense saber si agafar-me o no, o a qui m’havia d’agafar, en tot cas. He de confessar que, a la fi, em vaig posar les mans a les butxaques i no vaig començar a xiular perquè estava massa tip i perquè mai no n’he sabut. Vam anar fins a la vora de les primeres barques. Reconec que tinc molt poca sensibilitat per apreciar els detalls mariners i reconec que, per a poder-ho fer, s’ha d’haver nascut o viscut en un indret no tan de secà com el meu. Vaig sentir que ells deien alguna cosa del ventre blanc de les balenes —no sé si era una imatge o era que en realitat parlaven de balenes— i quan em vaig mirar la primera renglera de barques les vaig trobar ventrudes. Potser era a causa del vi.

També vam veure les sardineres; aquestes les reconec perquè porten els fanals penjats. I unes barcasses molt grosses i altes, amb la proa cap a terra. Ells hi volien anar a pujar i em va costar molt de fer-los-en desdir; no per res, però és que em fa molta vergonya que m’hagin de fer fora dels llocs i m’ensumava que, a la barca, no ens hi voldrien.

I vam anar tirant amunt, fins a la fi de l’espigó. I ens vam asseure tots quatre a ran de l’aigua. Tots ben juntets. Amb els peus penjant. Fins que ens va agafar fred.

Quan vam arribar al poble i el bis se n’anà a acompanyar les noies, no vaig pensar que aquesta nit tan poc afortunada hagués de tenir més transcendència de la que tenen totes les altres nits que passen sense pena ni glòria. Però van ser massa detalls a lligar, a la fi; detalls que jo encara no sabia i que no podia preveure. Coses que sortien fora de programa. Fins la meva mateixa relació amb el bis i la meva manera de veure’l. I no cal dir que l’afer del contraban, que jo mai no hauria imaginat dels meus amics, va ser un dels detalls que, a la fi, em va fer perdre més la paciència. Però aquella nit jo no sabia res, encara, de totes aquestes coses que ho podien acabar de fer capgirar tot.

I ara penso que no hauria canviat res a la meva vida si no hagués estat per les festes.

Potser la culpa de tot la va tenir el bis, d’engrescar-me aquella nit: si no ho hagués fet, jo hauria anat a buscar a la Dolors i el Pep i l’Aitana tal vegada no haurien anat fora. Tal vegada res del que ha de passar no té adob.

Potser sí que la culpa la tenia el bis. O potser era meva, de seguir-lo.

Però no hi fa res, de lamentar-se. Continuo:

A casa, aquell mateix vespre, encara no hi havia ningú quan vaig arribar. Jo que em sentia lleugerament culpable de no haver buscat més la Dolors abans d’haver-me’n anat al Serrallo! De primer vaig pensar que tampoc no era tan gros el fet d’anar a sopar fora sense dir-los-en res. Ben aviat em vaig començar a empipar. Em feia ràbia que haguessin desaparegut sense dir res, que haguessin prescindit de nosaltres dos o, almenys, de mi. Em vaig asseure i em vaig alçar un munt de vegades. A la televisió ja feia molta estona que no feien res. A la ràdio, en una emissora cantaven flamenc, a l’altra explicaven les coses que havien passat durant el dia. Encara en vaig intentar una altra: parlaven sobre sarsuela. No m’agradava res. Vaig tornar a tancar la ràdio i vaig agafar el diari del dia, que ja havia llegit i, per tant, em caigué de les mans. Neguitós, avorrit, sol, sense ganes de fer res, vaig pensar que em calia fumar. Vaig començar a remenar calaixos a veure si la trobava. Em va costar una mica, perquè ja feia molt temps que l’havia desada. A la fi vaig treure, victoriós, d’un dels calaixets de l’escriptori, una pipa pe-tita que m’havien regalat un any els companys de Castillejos amb motiu d’haver guanyat una juguesca sobre el resultat d’un partit de futbol Barça-Madrid. Quin mal temps vam arreplegar aquell any a Castillejos!^[17]

Vaig omplir la pipa de picadura de Winston, perquè no vaig poder trobar una altra cosa, la vaig prémer fort amb el dit gros de la mà esquerra i la vaig encendre. Tampoc no m’agradà. Però on podia anar jo, en aquelles hores, a buscar tabac de pipa ni res? Tenia ganes de parlar amb algú, de no estar sol… Em quedava el recurs d’anar al pis de sota, on encara sentia soroll, de donar qualsevol excusa i de quedar-m’hi a xerrar una estona. La senyora Tecla era molt bona dona i sempre agraïa una mica de conversa amb qui la coneixia. La Tecla, li dèiem, nosaltres. Amb els qui no coneixia era més eixuta, fins i tot desagradable. Però per a la Dolors i per a mi era una mica com una mare: ens ho havia dit una vegada, nosaltres érem com els fills que li hauria agradat de tenir.

Potser a ca la Tecla…

Vaig parar l’orella un moment per veure si efectivament se sentia res. Em semblà un instant llarguíssim. A la fi una veu de dona començà a cantussejar: «A la voreta de la mar hi ha una donzella, hi ha una donzeeella». I continuava sense lletra —jo ho endevinava perquè li coneixia la tonada des de sempre—: «ni-no ni-no ni-no-nà, ni-nà la reina, ni-nà la reina».

Hi era! Visca, la Tecla estava desperta! Aquells tres-pols i aquells envans eren tan prims que se sentia tot d’un pis a l’altre. De vegades, quan ens quedàvem fins tard a la cuina i els veïns del costat —ara fa alguns mesos que no hi viu ningú— se n’havien anat al llit en so de guerra, els havíem sentit tots els moviments a través de la paret que donava, justament, al capçal del seu llit. La Dolors, que és una mica estranya i vergonyosa amb totes aquestes coses, de vegades comentava, mig enrojolada i sensiblement molesta: sí que els dura, avui; altres vegades no estan per tants romanços. Això tenia, però, una contrapartida i era que, per anar a dormir nosaltres, havíem d’estar pendents dels moviments dels veïns: si encara eren al menjador —situat al costat de la nostra cambra—, no era possible de fer l’amor. La Dolors s’hauria mort de vergonya. Si no hi eren i hi havia sort… Les cases d’ara, com les persones, ja no tenen intimitat. Una àvia de la dona, de noranta anys, diu que ja ens està bé, que la gent d’avui dia tampoc no tenim vergonya. Alça, la flamenca! Les coses que fa l’enveja!

—Bona nit, Tecla. He sentit que estava desperta i he baixat, tot i l’hora que és.

—I ara, fill meu, que us passa alguna cosa? Ai, vine, entra, entra!

—No, no és res. No volia baixar per por de molestar-la.

—I ara, xiquet! Ja saps que mai que et convingui res, sigui a l’hora que sigui…

Vaig entrar i ens en vam anar cap a la cuina, que era el seu lloc habitual d’estada i on, per tant, ens rebia sempre.

—Va, no em facis frisar, digues si passa res!

—Li volia demanar si tenia una aspirina.

—Reina dels cels! Només és això? Ai, fill meu, em treus un pes del damunt.

Sortí de la cuina, sens dubte amb la intenció d’anar a buscar l’aspirina, i des de fora em preguntà:

—Que no es troba bé la Dolors?

—Sí, sí. Vull dir que em sembla que sí. Vaja —vaig dir al final—, no ho sé, perquè encara no ha arribat.

—Que li ha passat alguna cosa? —demanà amb cara d’esglai.

—No. No ho crec. Ha sortit amb dos amics, d’aquells que tenim a casa aquests dies, ja ho sap. Encara no han tornat.

—I no pot ser que els hagi passat alguna cosa?

—No ho crec.

—I no han dit a quina hora havien de tornar? Ai, fill meu, em fas amoïnar. I si els ha passat res?

—No, dona —li vaig respondre, atabalat per la seva insistència—, aquestes coses sempre se saben.

—Sí, és clar, potser tens raó —concedí. Però al cap d’un instant afegí: jo, amb tot, no estaria tranquil·la.

Em va donar l’aspirina i em va fer beure un cafè amb llet, vulgues que no, que no se’m posà gens bé després de la mena de sopar que havíem fet al Serrallo. Però no el vaig poder rebutjar malgrat la meva convicció. Aviat, com sempre, van començar a fer conversa.

La Tecla s’havia assegut al meu davant, en una cadira de fòrmica de la cuina. Amb les mans plegades damunt la falda, damunt el seu davantal gris, com recordava d’haver-la vist gairebé sempre.

—No et deu fer res que vagi fent, no?

Havia agafat una bossa i en treia unes agulles de fer mitja, amb un bon tros de teixit al capdavall.

—Encara treballeu?

—S’han d’aprofitar els moments bons. I, en aquest temps, totes les hores que hi dedico encara són poques.

Feia mitja per una casa de llanes del nostre carrer; ja feia molts anys. També teixia a mà estovalles i estovalletes de cotó, a l’estiu, quan els jerseis de llana d’encàrrec no tenien sortida. I si de tot això encara no hi havia encàrrecs, s’agafava a fer puntetes per a les vores dels mocadors, brodats de jocs de taula o —molt de tant en tant— vànoves de fil «perlé», que eren coses que sempre tenien sortida de cara a regals de casaments o de comunions. Hi passava gairebé tot el dia; tot el temps que no havia de dedicar al seu Joan que, dit sigui ara, li exigia ben poca cosa.

—On és el Joan? —li vaig demanar.

—L’he portat a dormir, ja fa molta estona. Se m’havia adormit a la cadira —sospirà.

Em vaig adonar que no li agradava parlar-ne. I vaig començar a contar a la Tecla, perquè no se’m va acudir res més, que en aquells dies de lleure havia començat a escriure d’una manera diferent que ben segur que m’obriria un bon futur en el camp de les lletres, no ja com a professor sinó com a artista. I em vaig queixar, em sembla, que amb motiu de les festes i de la presència de tanta gent per casa no em podia concentrar com em calia per continuar escrivint.

Ella m’animà i tragué importància a les meves dificultats inicials. Però què sabia ella, pobra dona, dels meus problemes? I quina necessitat tenia jo d’explicar-los-hi? Veia que no li podia comentar allò que m’hauria agradat per esplaiar-me: els meus intents de transgredir no sabia quines normes literàries, perquè encara no sabia prou bé quines maneres de fer-ho hi havia. Com li podia dir que ja no m’importava gens el fil narratiu i que, en canvi, anava al darrera de la profunditat en el llenguatge, l’expressió pura, i experimentació en la combinació i harmonia de mots? I com li podia fer entendre, finalment, que havia encetat uns camins que em temia que no m’havien de portar enlloc i que em començaven a neguitejar perquè —sense una relació aparent però, n’estava segur, com a conseqüència immediata— em produïen frustració sexual?

Perquè era d’això i de no res més, del que jo volia parlar. Emperò, no vaig ser tan cruel. I, resignat només amb la possibilitat que m’oferia la seva presència de lligar una mica de diàleg, em vaig limitar a lamentar-me del poc temps que tenia per escriure. Ella, pobra dona, no devia entendre gran cosa; però les seves ganes d’ajudar sempre que podia la varen portar a convidar-me a escriure a casa seva, si m’havia de sentir millor, en qualsevol moment que em convingués.

—Si vols, ara mateix —s’oferí—. No et molestarà ningú —afegia, en veure que jo no deia res—, no faré gens de soroll. Et pots posar a l’habitació del darrera, vine, ja ho veuràs: bé que em crec que aquests dies, per casa, no pots fer res…

I, incomprensiblement, ho vaig acceptar.

Mentre ella havia anat a buscar paper i bolígraf —el paper era, ben segur, de quan encara el Joan l’utilitzava—, vaig pensar que era fals tot allò que m’havia dictat el bis, abans d’anar al Serrallo, sobre l’espai i el temps. L’espai havia d’existir per se i no podia ser una cosa relativa. La gran preocupació dels filòsofs de tots els temps! De la seva existència, me’n convencia el canvi d’ambient que havia viscut només de baixar un ram d’escales; i les parets podien arribar a isolar, si més no una mica. O era tan sols una qüestió subjectiva? Quant al temps… Això era, encara, més clar: qui, sinó el temps, havia arrugat el rostre de la pobra Tecla? Qui, sinó el temps, li havia allunyat el seu Joan fins que se li havia fet un estrany del tot? Ningú no pot esperar a través dels segles el gest d’un altre… I amb aquesta convicció, un cop vaig tenir paper i bolígraf, em vaig anar concentrant.

Ella em va interrompre:

—Joaquim, Joaquim! Que no sents el telèfon de casa teva?

Vaig tornar a la realitat en un instant, contrariat. I em vaig mirar la Tecla que entrava a la cambra amb el davantal rebregat entre les mans. Vaig tenir —ara ho reconec— la barra de dir-li:

—I què?

—Home, que no tens coneixement! Poden ser ells!

—Ells? —li vaig dir, molest—, qui?

—La Dolooors, hooome! —em va dir amb una cantarella. No has dit que encara no havien tornat?

—I telefonen? —vaig demanar en un to encara més idiota perquè, en realitat, m’havia d’importar més a mi que a ella. No sabia què em passava exactament: em mirava l’absència de la Dolors i d’ells com una cosa llunyana, qui sap si sense cap mena d’importància.

—Au, va, no em facis despacientar. Ja és la tercera vegada que truquen. Vés a veure qui és. Potser els ha passat alguna cosa.

—Heu promès abans que no em distrauríeu, Tecla —encara li vaig retreure.

—Però que no t’adones? I si els ha passat res? Es la teva dona, xiquet!!

Sí, ara ho veia clar: era la meva dona. La Dolors. Podia molt ben ser que fos ella qui em telefonava. Però ja estava bé, mira que telefonar per comptes de tornar a casa! Amb l’hora que era…

Em vaig aixecar de la cadira i vaig anar, sense pressa, cap a la porta del pis de ca la Tecla. Em vaig acomiadar:

—Bona nit, Tecla, ja no tornaré a baixar. Gràcies per tot.

—Que m’ho diràs, si els ha passat alguna cosa? —insistí ella.

—Us prometo que us ho diré. Si no baixo és que estan bé.

—Bona nit. A veure si hi ha sort —i parà l’orella—; mira, ja tornen a trucar! Cuita, a veure si l’agafes, aquesta vegada.

Vaig pujar els esglaons de quatre en quatre i vaig obrir la porta del pis. No es va tancar de l’empenta que li vaig donar i no vaig insistir perquè em vaig precipitar cap al telèfon:

—Digui!

Sí, eren ells. Era el Pep. I va començar malament perquè, abans d’explicar per què no eren a casa, em demanà explicacions sobre el meu entossudiment a no contestar al telèfon: ell donava per segur que jo havia de ser a casa.

—Mira, et fas un nus a la cua, nano! —li vaig respondre de mala manera. I li vaig demanar, amb mal humor, què passava que no arribaven. Aleshores vaig saber que havien tingut pana, que no trobaven cap taxi i que s’havien decidit a quedar-se a dormir a Salou, en un hotel.

—Quan vindreu?

Però ja havia tallat la comunicació. Vaig descobrir que hi ha persones que encara poden tenir més mal humor que jo, per telèfon. I vaig pensar que, finalment, tenia una nit per a mi, tot sol. I vaig recordar que la porta del pis havia quedat oberta. El cap em feia molt de mal i em sentia l’estómac remenat. Havia begut molt i l’aspirina i la llet, lluny d’alleujar-me, encara se m’havien posat més malament.

Em vaig aixecar per anar a tancar la porta. I em vaig quedar astorat. No m’acabava de creure allò que veia: em vaig girar per recolzar-me al sofà i evitar els efectes d’un rodament de cap terrible, però no vaig trobar el sofà enlloc. El sofà havia desaparegut; no es veia. Aleshores em sembla que vaig fer un mig xiulet —una mena de so indefinit, no em surten mai del tot— ivaig dir:

—Caram!

També havien marxat els mobles del menjador. I l’envà que separava aquesta cambra de la cuina, i els mobles de tot el pis, i tots els envans, i els vidres de les finestres, amb cortines i tot. Casa meva era una mena de sala gran desarborada, una mena d’espai fred a mitja claror, perquè els llums tampoc no hi eren i fora s’endevinava una celístia estranya que creixia en intensitat així que s’acostava a allò que havia estat el nostre pis.

Vaig fer un parell de passes i les sabates ressonaren: cloc, cloc! Em vaig fregar els ulls i el front: el tenia calent. I vaig veure que al centre d’allà on hi havia hagut el menjador hi havia un cercle que s’anava dibuixant a terra, amb un punt al centre. Un cercle d’un parell de metres de diàmetre, de color blanc. Com la ratlla d’un camp de futbol. Un calfred inexplicable va recórrer el meu cos i em vaig agafar els pantalons —pana pal cuerpu— a l’alçada de mitges cuixes, amb totes dues mans: els pantalons hi eren. Jo hi era. Però no hi havia res més sinó el cercle dibuixat a terra, que anava creixent en intensitat. La ratlla es destacava, extraordinàriament nítida, sobre un sòl de marbre negre amb vetes blanques, que no tenia res a veure amb les meves anteriors rajoles de terrasso. Em vaig ajupir i vaig bufar la ratlla amb l’esperança que volaria convertida en pols. Però no s’acompliren els meus desigs. Hi vaig passar un dit i res: net. Vaig fregar la mà per terra i vaig descobrir que era fi i polit, que s’hauria pogut llepar.

—M’estic tornant boig —vaig mormolar.

—M’estic tornant boig, m’estic tornant boig… —ressonaren les meves paraules amb un so trencadís.

—Faré la fi del pobre Joan —vaig tornar a mormolar, esgarrifat.

—Del pobre Joan, del pobre Joan… —I les paraules, buides i resseques, tornaven a les meves orelles, tossudament insistents.

Em vaig asseure a terra, a frec del cercle. No sé quina cosa m’empenyia a entrar-hi i alhora em deia que no hi havia d’entrar. Per aquells moments totes les coses havien canviat, excepció feta de la meva persona. Em sentia lúcid i fort mentalment. Per això encara em feia més por de deixar-me anar, perquè podia ser que se m’endugués algun d’aquells elements que jo no controlava, tots aliens i fantàstics.

Se’m va acudir que aquella podia ser una de les meves experiències de concentració mental i que, en darrer terme, jo encara estava escrivint a la taula de ca la Tecla i que la proximitat d’un pobre home sense senderi m’havia afectat de tal manera que les meves vivències eren més fortes que en qualsevol altra ocasió.

Podia molt ben ser que allò fos un altre fenomen d’escriptura automàtica, perquè la concentració mental era absoluta, perfecta. Només veia el buit, el sòl negre i el cercle. Com una diana que m’atreia i que em repel·lia alhora.

Recordat ara, totes les vivències em semblen extraordinàriament pàl·lides al costat de les fortes sensacions que van sofrir el meu cos i el meu cap, terroritzats, davant d’un fenomen incomprensible.

De sobte, però, em vaig sentir extraordinàriament feliç, al límit de l’orgasme físic i mental. Em vaig estirar a terra, rígid, i vaig fer un parell de tombs sobre el meu cos. Només veia el cercle. I una força exterior que despertava el meu desig d’una forma indescriptible, m’exigia alhora de llançar-me al mig del cercle i d’identificar-m’hi del tot. Només m’atreia allò. Era l’únic punt d’interès, no tan sols del meu voltant sinó de la meva vida. Un cercle. Un símbol sexual per als freudians. No era igual entrar-hi que ser-ne. No era igual i jo dubtava. Dona i home; al capdavall, sexe. I el meu pensament que s’enfonsava en un gorg tèrbol, de remolí rapidíssim, i endevinava, volia endevinar —tot i que no em fou dat de comprovar-ho— que em projectava, tot jo, cap al centre geomètric de la rodona.

Després, els ulls closos, em vaig sentir las i humit. Vaig moure els membres per veure si encara els posseïa i em vaig sentir encara més humit. Em vaig deixondir en un ambient perfecte que m’embolcallava, que em feia surar en el record del meu somni amb placidesa.

«L’atenta observació dels investigadors ha col·leccionat tota una sèrie de somnis en els quals l’estímul comprovat en despertar-se coincidia amb un fragment del contingut oníric, fins al punt de fer-nos possible de reconèixer en aquest estímul la font del somni».

«El poder provocador de somnis de les excitacions sensorials subjectives ens és demostrat principalment per anomenades al·lucinacions hipnagòniques, que foren descrites per J. Mueller com a “fenòmens visuals fantàstics”, i consisteixen en imatges, sovint molt animades i canviants, que molts individus solen percebre en el moment d’endormiscament que precedeix el son…».

«La coincidència entre el somni i la pertorbació mental, indiscutible, i que s’estén fins a detalls característics, és un dels suports més ferms de la teoria mèdica en la vida onírica, segons la qual el somni no és altra cosa que un procés inútil i pertorbador i la manifestació d’una activitat anímica deprimida».

«Per als psicoanalítics resulta especialment atractiu de comprovar que els somnis imaginats pels poetes i inclosos en les obres llurs apareixen construïts d’acord amb les lleis empíricament descobertes i s’ofereixen a l’observació psicològica com somnis realment somniats».

«(8) ítem, beure aprés menjar, dementre que la digestió se fa, cessant la bullació o bulliment, nou al cap e a la memòria».

«(10) ítem, massa dormir e massa vetllar, lo cap e la memòria nafren».

«(18) ítem, sovint remembrar les coses vistes e oydes, refermen la memòria e la conserven».

M’adonava que el moment del dubte i del terror ja havia passat. I que no m’havia calgut fer cap tria, perquè potser no hi ha mai cap tria possible del tot enlloc que jo conegui: era com casar-se amb el venedor de veces després de tenir durant anys els coloms de totes les races a la golfa de casa: una solució única, natural i tranquil·la. Era el retorn a l’assossec, al país on no passa mai res. Tot jo surava en un ambient càlid i humit. Fins que el Pep-bis, sempre ell, s’encarregà de tirar per terra tot el meu ambient.

—Què fas, boig? —em cridà.

Jo no sabia a què venien aquests crits. De moment només em molestaren. Encara tenia els ulls tancats i no els volia obrir per si em tornava a trobar amb una d’aquelles sorpreses que eren imprevisibles i que em desconcertaven. No vaig fer cap moviment ni vaig dir res, però ell encara cridà més:

—Però que t’has tornat boig? Ja has vist com està tot?!

Vaig fer que no amb el cap i vaig somriure. M’imagino que devia fer posat de beneitó, perquè ell em va definir amb aquestes mateixes paraules.

—Au, i tanca l’aigua, que ja n’has fet prou, per avui, de mullader! —afegí amb veu dura.

—L’aigua? —vaig demanar jo.

—Valga’m Déu! I, a més, borratxo! —sospirà.

S’aproximà a la banyera i tancà l’aixeta de l’aigua. Tenia el termòmetre de bany que utilitzàvem quan la nena era menuda: marcava trenta-set graus exactes a la meva mà submergida. En contacte amb el meu cos submergit. Tot era aigua. Tot el pis estava negat. I jo dins la banyera, talment un rap. Vaig tornar a tancar els ulls lentament i, aleshores, em vaig adonar de com era de ridícula la meva posició, amb els pantalons i l’americana del vestit fosc, la camisa de seda i el corbatí. Tot a la porra! Tot a l’aigua: tot mullat!

—D’on véns? —se m’acudí de preguntar-li, com si res de tot allò que acabàvem de veure no tingués cap importància.

—De la pesca miraculosa, si et sembla.

Em mirà de fit a fit:

—No estàs borratxo?

—No —li vaig respondre amb un somriure.

—I doncs, què hi fas, vestit, a la banyera?

Una bona pregunta, a fe de Déu, una bona pregunta. Però no em podia deixar enganxar en fals. Havia de fer veure que dominava la situació, no que era ella la que em dominava a mi:

—Tenia calor.

—Calor? —i llençà una riallada d’incredulitat—, quines maneres de fer-te-la passar!

—Doncs diguem que estava sol —vaig fer amb una burla de somiqueig.

I tot seguit, simultàniament, ens vam posar a riure tots dos tan fort que vam témer d’haver despertat tot el veïnat.

—I la roba? —em digué—, mira, es deu haver fet malbé.

—A tu t’agradava gaire? —li vaig demanar tot aixecant les celles en un gest còmic.

—No —respongué.

—A mi tampoc —vaig dir, solemne.

I dit això em vaig tornar a submergir a la banyera amb un gest tan ràpid que el remullà de cap a peus.

—Fes-me un lloc! —demanà—, a mi tampoc no m’han volgut!

Deixà les sabates al rentamans, amb pulcritud. S’anà doblegant la gira dels pantalons fins a mitja cama —tasca ben inútil si, tal com va fer, es pensava posar vestit a la banyera— i s’acostà a l’aigua amb posat divertit.

—És molt trist d’estar sol a la vida —vam parodiar.

I, boig d’ell, obrí l’aixeta de la dutxa. Va ser així com, sense esperar-ho, em vingué un raig d’aigua gelada al mig de la closca.

—Aaaaaaah! Aaaaaaaaaaaah!

I ell també es posà a cridar, sense motiu:

—Aaaaaah! Aaaaaaaaaaaaiaaaaaaaaah! Sóc Tarsan!^[18] Ooooooioooooioooooioooooh!

—Molt bé, però tanca l’aigua freda —li vaig cridar.

—Tarsan no tenir fred d’aigua freda —digué.

—Però jo sí. I no sóc Tarsan.

—Doncs qui ets? La Xita!? —i rigué del seu acudit.

—Té, Xita —li vaig cridar mentre li encarava la dutxa.

—Aaaaaaiaaaaaiaaaaaiaaaaah!

—Apa, ja ho saps.

Trucaven a la porta. Trucaven al timbre i a la porta amb les mans, amb els punys.

—L’aigua, que s’inunda l’escala!!! Que no podem dormir amb aquest terrabastall!!!

—Aaaaaaiaaaaaiaaaaaiaaaaah! —responia el bis.

—Aaaaaaiaaaaaiaaaaaiaaaaah! —m’hi afegia jo.

I els veïns, a la porta, vinga trucar.

Va ser la millor estona de totes les festes.

Quan ells van arribar de Salou, el bis i jo encara dormíem. I van trobar tot l’aiguat per terra perquè ni ell ni jo no ens havíem preocupat de netejar res. I van trobar també una capsa de coets que ja no podria servir, ofegats en la marea. I una carpeta de litografies del Pep —que jo ni tan sols no sabia que havia portat— amb totes les obres d’art ofegades en la tempesta de la nit.

—Però què heu fet? —preguntà el Pep, entre incrèdul d’allò que veia i esgarrifat pels resultats de la inundació.

Jo no estava per converses. Em sentia el cap de draps i la llengua pesadament enganxada al paladar. Em vaig regirar al llit de matrimoni, per a mi tot sol, amb la vànova que arrossegava el serrell xop per terra, i vaig emetre un so més o menys gutural.

El bis remugava —m’arribava tot molt llunyà— que el deixessin tranquil. I l’Aitana no feia altra cosa que cridar, gairebé histèrica: Quina desgràcia, quina desgràcia!, cosa que ja em començava a empipar perquè jo hauria volgut continuar dormint. Però no m’ho van permetre. El Pep m’obligà, violentament, a incorporar-me i vaig veure com treien d’una carpeta grossa tot de cartolines mullades de colors emborratxats.

—Què els ha passat? —vaig preguntar.

Van ser uns moments violentíssims. M’és del tot impossible de recordar els detalls d’una discussió que volia seguir però que alhora passava molt per damunt de la meva capacitat de comprensió. De mica en mica em vaig adonar que la nostra aventura nocturna havia perjudicat molt els interessos dels nostres convidats, si més no amb la destrucció de les litografies, que devien valdre un munt de diners. No sé si vam arribar a la violència física; no me’n recordo. Però va ser molt desagradable: la contrapartida obligada de tots els moments bons. No tenia remei.

I sé que la Dolors em va explicar què havien anat a fer a Salou, però me n’he oblidat totalment. Em sembla que ja no ho vaig arribar a entendre. Tenia remordiments i em sentia dolorosament culpable. I, més que res, estava enfadat perquè la culpa l’havien tinguda ells, de marxar sense dir res i no tornar fins al dia següent.

Al cap d’algunes hores, però, tot havia estat deixat córrer. Més valia d’aquesta manera. Ells no van comentar res de la seva fugida ni nosaltres de la nostra escapada al Serrallo. Ni jo, no cal dir-ho, dels motius pels quals m’havia ficat vestit a la banyera.

A més, tothom reconeix que en alguns dies costa més d’entendre les coses. Aquell en va ser un. Ens el vam passar pels carrers, tots junts, de col·locació de traques amb el bis, que era la feina que havia vingut a fer. La Tecla va pujar a l’hora de dinar a preguntar si ens convenia alguna cosa i si ens havia passat res, que havíem mogut tant d’enrenou entre tots plegats. I vaig sentir, quan vaig sortir un moment per anar a buscar un got d’aigua a la cuina, que parlaven d’una hipotètica anada a Lurdes, tal vegada aprofitant un viatge que el Pep i l’Aitana havien de fer properament a Occitània, no sé per què. A Lurdes! De segur que el bis no hi aniria. Ell que passava de tot!