ELS PERSONATGES

Curiosament havíem conegut abans el Pep-bis que el Pep. De fet, el Pep-bis ja havia estudiat Filosofia i Lletres a la Facultat els mateixos anys que jo. Érem coneguts de temps, amics antics. Només quan ens presentà el Pep —un amic valencià, va dir—, vam decidir que l’un seria ell mateix i que l’altre seria el bis. Va ser una decisió de bar, després d’un matí de gresca, i no em vaig imaginar mai que aquella decisió hagués pogut durar anys i consolidar-se de la manera que ho ha fet.

De fet, això de bis va ser decidit en complicitat: vam decidir que el que s’havia incorporat darrer al grup no podia ser anomenat d’una manera que podria prendre’s com una desatenció. I que no podríem anar dient: ei, Pep!, i que contestessin tots dos alhora. Així que es va carregar l’apel·latiu el meu amic de sempre.

Era un xicot curiós, desconcertant. A la Facultat es passava el dia al bar i, tanmateix, ho aprovava sempre tot. Deia que era la seva manera de concentrar-se. Feia Filologia Anglesa, tot convençut. Ho havia decidit la primera vegada que, als catorze anys, —m’ho va contar després— havia llegit una traducció castellana del Macbeth i l’havia trobada poc expressiva per allò que li havien dit que era a classe de literatura. El Macbeth havia centrat la seva vida d’ençà d’aleshores, havia estat com una mena d’obsessió constant. I havia viscut anys d’una forta agitació de l’esperit per l’aparença de la possibilitat de formes noves de regicidi ocorregudes en selves frondoses —se n’anava per l’anècdota, em semblà sempre a mi—, de nits, viscudes a través de l’existència de personatges torturats, de dones ambicioses, del fat i de la natura venjadora. Això me’l convertia una mica en un ecologista à l’anciènne. Per això, deia, no s’havia volgut casar. Però jo sabia que no era per això. Per això deia que ell, bàsicament, era monàrquic, però aleshores també perdia el fil i es reivindicava servidor de la monarquia imperial de la Corona d’Aragó, allà cap als segles XIII i XIV. I deia, salvant Maquiavel i qui calia, que era partidari d’unes formes de poder lligades a l’instint naturalment bo de la humanitat —afirmació d’arrel rousseauniana, però a la seva manera— i organitzades a partir d’una visió útil i diplomàtica de la Política i de l’Estat. No sé si era ben bé això, perquè em temo que havia de ser —ha de ser, perquè diu que no hi ha renunciat, el que passa és que evito la conversa sobre el tema— una mica massa difícil d’entendre i, per tant, de realitzar.

Potser perquè entenia que tot plegat era torturat, adorava la seva pròpia vida, convertida en l’existència d’un ésser semisalvatge i semilliure: la d’un llicenciat en filologia anglesa —doctor, va arribar a ser— que es dedicava a fabricar coets, a jugar amb foc i pólvora. A fer tronar.

No sabia com li havia agafat l’afecció pels coets. Quan vam acabar els estudis cadascú se n’havia anat a casa seva i no ens havíem vist ni ens havíem dit res en un munt de temps. Però la seva primera intenció confessada era, ultra investigar, mirar d’obrir-se un camí a través de la selecció de materials traduïbles en una important empresa editorial de la ciutat de València. Era una feina de més a més: tampoc no era cap gran ganga. Ja la tenia, com qui diu, a la butxaca. Mentrestant enllestia una voluminosa tesi doctoral sobre la influència que havia tingut la tragèdia shakespeariana en la creació teatral espanyola i en el sosteniment de les companyies teatrals, dos vessants ben diferents que apuntaven, tots dos, cap al seu ídol de joventut.

—I què ha estat de tot allò que feies? —li vaig demanar en un moment donat.

—Oblidat. Tot oblidat.

L’Aitana m’agafà a part i m’aconsellà que no li demanés res del passat perquè la seva personalitat estava molt alterada i es veia que havia sofert molt per causes que desconeixíem. Es un boig, pensava jo: sempre ho ha estat.

—Es una mena de tragèdia personal —afegia, encara, l’Aitana.

—I com ho saps?

—Deixa-ho anar. Jo també hi vaig perdre, amb tot això.

Era una Aitana que m’era desconeguda. No hi havia parat mai gaire atenció perquè no me l’havia cridada mai en res. Menuda, fràgil —aparentment—, potser tímida. Era una d’aquelles persones que em semblava que podien omplir un buit en un indret mentre hi eren però que, un cop desaparegudes, no les trobava a faltar ningú. Que equivocat que estava!

—Ja el coneixies, el bis?

—Vaig ser la seva promesa una bona temporada. Després em va presentar el Pep. I vaig canviar de parella, encara no sé ben bé com va ser. Però ara em fa l’efecte que fou ell qui impulsà aquest canvi.

Per un moment se’m van tapar les orelles i es van negar a escoltar res més. Era la mateixa cosa que m’havia passat amb la Dolors: també ens havia presentat el bis, també havia impulsat el canvi de parella.

—Ja ho sé, ja ho sé —em deia l’Aitana. Ja sé que a la Dolors també li va passar. I a la Glòria, avui casada amb un professor de geologia, i a la Carme…

—Au, prou, si et plau, no em facis la llista! —li vaig dir, enfadat, no sé si amb mi, amb l’Aitana o amb el bis.

—Doncs ho ha fet amb molta gent.

—És que és boig o té complex de germaneta de la caritat?

—És una mica boig.

—Ah, no ho crec! Hi ha el detall de buscar-se un substitut. Com si ja n’estigués cansat però li dolgués de malmetre res. Devia pensar que un altre ho podria aprofitar…

—Ets desagradable, quan vols, Joaquim.

—Em sap greu.

—Què? Haver estat el segon? O el sisè? Quina importància pot tenir això?

—No, dona, vull dir que no entenc aquesta actitud paternalista i salvadora: per què us col·loca? Què carall pretén en fer-ho?

Jo havia conegut la Dolors, ja ho he dit, a través d’ell: me n’havia fet l’article, m’hi havia empès. Després havia desaparegut discretament. Quan ens vam casar ens va enviar una tarja de felicitació. Vam arribar a creure que tot havia estat casual.

Tenia ganes de preguntar al bis fins on arribava la farsa i què era realitat en el seu complex de Celestina. Però em vaig adonar que era una pregunta infantil: havíem anat a parar al seu joc voluntàriament i amb plena consciència. Érem persones lliures i independents, que compartíem coses de grat i no per força. I cadascú era només responsable d’ell mateix, sense necessitat d’haver de donar explicacions.

Fins ací la teoria.

Però em sentia manipulat.

Potser també era lògic que el bis hagués deixat els estudis d’investigació, l’editorial, la casa, el prestigi professional, i se n’hagués anat a fabricar coets. Potser era lògic de jugar amb pólvora i potser també era lògic de volar un dia amb un espetec accidental que podria aparèixer als ulls de tots tan natural com el canvi de dona a base de passar-la a un altre perquè en tingués cura. Però, certament, havia de ser un individu posseïdor d’una certa tendresa, perquè elles no n’estaven pas d’ofeses; si més no la Dolors i l’Aitana: es pot dir que l’adoraven, que li reien les gràcies, que es delien per la seva conversa, encara que fos al preu de compar-tir-lo amb un nombrós grup de persones.

Havia de tenir alguna cosa, aquell xicot.

Perquè, ho he de confessar, sempre havia exercit en mi una atracció estranya i alhora profunda.

Va comparèixer a esmorzar, tot sol, amb un paquet de coques de pinyons comprades al forn de la cantonada: ell era així. Nosaltres encara dormíem.

—Qui vol esmorzaaaaaar! Qui vol cooooca!

—Què passa? —vaig demanar, bastant eixorivit.

—Bon dia, soques! Que ja no queda cap despertador en tota la casa?

—Despertador? Uaaaah! Què és, això?

Ens vam anar llevant.

—Trobeu que faig bona cara? —vaig preguntar.

—I tant! —rigué la Dolors—. A punt per embolicar-te una cama i anar-te’n al metro a demanar caritat.

—Apa, si aquí no hi ha metro! —vaig comentar, càndid de mi.

Ja feia sol i el matí era ben avançat. En aquell moment passava el carter, que sempre ho sol fer a partir de les onze. Les tasses eren a taula, les coques, desembolicades, el cafè borbollejava a la cafetera i la llet de botella —d’una marca que anunciaven per la ràdio— ja era calenta i, en un gerro, a taula.

—Jo penso que fas una bestiesa, de servir la llet en gerro —comentà el bis a la Dolors—; les fineses ho espatllen tot.

—Per què?

—Perquè d’aquesta manera es refreda inútilment.

—No et pots beure la llet massa calenta!

—Doncs no l’escalfis tant!

—Apa, mira-te’l! I per a què serveixen els gerros, xiquet, si es pot saber?

—Per posar flors, reina, que sempre són més boniques que un litre de llet.

—Ets fastigós!

—Maaaca!

Aleshores arribà l’Aitana, que no havia sentit res i volgué informar-se de com havia anat la conversa dels gerros i la llet. S’encarà al bis i l’agafà pel coll de la camisa:

—M’ho has de contar tot!

I ell que responia, rient: no, no!

—I tant, que sí! Au, canta. Canta, condenado! —parodià ella amb una violència fingida.

Així va ser com va començar tot. Nosaltres vam riure, però al cap d’un moment ens adonàrem que el bis estava pàl·lid i que ni reia ni deia res. L’Aitana se’n separà immediatament i la rialla se li paralitzà de sobte:

—Perdona, xiquet, que t’he fet mal?

—No, no… —mormolà el bis amb un filet de veu que feia creure la cosa contrària.

—Perdona, perdona… què t’ha passat?

—Res. No res.

I es posà a esmorzar en silenci. Nosaltres ens asseguérem i començàrem a repartir els talls de coca. Alguns pinyons rodolaren per la taula i caigueren a terra. Volíem ignorar el que havia passat però era difícil de fingir que no havia passat res. I no sabíem, per altra part —si més no, jo— si havia passat alguna cosa.

A la fi va ser el bis qui s’oferí a explicar-nos què havia passat, quan ja estàvem tan moixos que devíem semblar escapats d’una postal romàntica:

—Ha estat per això que has dit del condenado —digué, adreçant-se a l’Aitana.

Ningú no va dir res. I el bis començà la seva explicació per la meitat. O, si més no, començada. Però no el vam interrompre: vaig pensar que ja s’aniria aclarint tot.

—No havia fet dinou anys. Era morena, alta, bonica… amb els ulls grossos i la cara riallera. Les cames llargues, els cabells negres i ondulats. Tenia la veu dolça i l’accent característic de les noies del seu país. Portava sempre roba molt senzilla, de vegades, vella, que ja havien portat abans altres persones. Però ella en treia sempre més partit que les altres…

El bis s’havia capbussat en els seus records. Era lluny de nosaltres i revivia fets.

—La vaig conèixer casualment un estiu. Va ser el nostre primer estiu, el nostre únic estiu. Un dia plujós de primers de juliol. Jo havia anat fins al Saler^[19]. Feia xafogor. El cel s’enfosquia a grans gambades. Jo m’anava quedant sol.

Tots els visitants tornaven cap a la zona trencada pels carrers oberts de nou, amb vorera i tot que no se sabia si mai s’havia de convertir en veritable vorera, on havien aparcat els seus cotxes. Jo m’allunyava de la clapa de pins per la sorra i de tant en tant em girava per veure la imatge d’aquell bosc esclaritxat que els qui manegaven el capital ens volien robar: l’únic bosc que teníem. Portava un paquet d’enganxines a la butxaca («el Saler per al poble»). I era el mateix impuls indignat i nostàlgic que m’havia portat a passejar pel sòl sorrenc, poblat de pins mediterranis, el que m’impedí de marxar quan la primera gotellada caigué amb força i aixecà petits nuvolets de pols entre les pedres.

Em vaig asseure darrera d’una duna. A recer de l’aigua. I gairebé al mateix instant, una veu riallera em deia:

—No et taparà pas la pluja, aquesta duna!

Ella s’havia aturat a mirar-me, divertida. Duia un paquet de llibres sota el braç i un floc de cabells mullats a la cara. Se l’apartà amb un gest àgil.

—Hola, què hi fas, en aquest lloc? —se m’acudí de preguntar.

Rigué. Amb aquella rialla franca que m’encisà des del principi. I em digué que ella no era pas qui s’havia amagat de la pluja darrera una duna. Que ella anava cap a casa, però que no tenia pas cada dia l’oportunitat de veure una persona tan distreta com jo.

La gotellada ja havia passat, però ens havia deixat xops. Ens vam posar a parlar, ja no recordo de què, i em digué que ella vivia per aquells indrets amb la seva família, que s’hi havien instal·lat feia molt poc temps. Un nenet mocós ens va veure i la cridà. Ella fugi corrents darrera el nenet i comentà, mentre s’allunyava, que el nenet era capaç de dir-ho al seu pare.

Ja no la vaig tornar a veure fins al cap d’uns quants dies; un altre matí, a la mateixa hora que en l’ocasió anterior, però sense pluja. Ens vam aturar i vam parlar.

La conversa es va perllongar molts dies, moltes setmanes, tot l’estiu. Vam anar fent amistat i ens vam començar a estimar. Em contà que li hauria agradat de ser mestra, però que no sabia si mai se’n podria arribar a sortir perquè anava molt endarrerida en els seus estudis. Els seus pares, em deia, dolguda, no veien la necessitat que ningú estudiés, ells que havien heretat el bagatge de generacions d’analfabetisme i s’havien fet tots grans. I em digué que, tan aviat com va poder, havia començat a estudiar d’amagat, als vespres, amb la mestra del poble, un llogarret andalús perdut en una terra resseca. I que ara, un cop traslladats, havia perdut molt temps, perquè no coneixia ningú, però que finalment anava avançant gràcies a l’ajut de la mestra de Pinedo, que li havia donat feina a netejar-li la casa i guardar-li una criatura de mesos.

Mai més cap altra paraula sobre la seva família. Jo vaig anar sabent qui eren perquè eren poc o molt coneguts al Saler, amb la població del qual estaven ben enfrontats per qüestions de baralles de bar. Se’ls considerava gent estranya, poc sociable, fins potser males persones. Jo potser només hauria gosat a dir que eren una mica feréstecs i que rebutjaven el tracte amb tothom que s’hi acostava.

Vaig anar veient que s’havien adonat de les nostres converses i dels nostres passeigs al migdia. Perquè de vegades, de reüll —mai de cara— descobria una mirada salvatge darrera una paret mig caiguda o protegida per la soca prou gruixuda d’un arbre. No vam tenir mai cap conversa. Em sentia, malgrat tot, observat, vigilat. Fins gosaria a dir que amenaçat.

La Dolors havia anat a la cuina a fer més cafè, aprofitant una pausa que havia fet el bis. I, amb tota la cerimònia de què era capaç —que no era pas poca— i, curiosament, allunyat de la seva activitat real, el bis encetà la darrera capsa d’havans —ben segur— que quedava a la població. En desembolicà un i ens oferí la capsa.

—No gràcies, és massa aviat per fumar una cosa tan grossa.

Escapçà una punta amb un cop precís del seu talla-cigars i l’encengué a poc a poc. Xuclà intensament. Es recolzà a la butaca i romangué una estona en silenci.

Va ser el Pep, qui li reclamà:

—I no et van dir mai res?

El bis es tornà a incorporar i repenjà els colzes a la taula de centre, on encara hi havia engrunes i pinyons. Xuclà amb els ulls tancats, deixà anar tres cercles blancs, lentament, i es mirà el Pep:

—No. No em van dir mai cap paraula. Fins a aquell matí.

La cafetera ja començava a roncar. L’aroma s’escampava per la cuina, fins al menjador. El bis havia reprès el fil dels seus records.

—Ens havíem acostumat a passejar per la devesa cada migdia, quan ella sortia de la seva feina i fins que no s’havia fet l’hora de dinar per a aquella estranya i, pel poc que vaig saber, nombrosa família. Poc abans d’aquest moment, ella se n’anava a parar taula i preparar els plats. A casa meva s’havien acostumat a prescindir de la meva presència a taula. I van acabar per guardar-me cada dia, sense preguntar res, el meu dinar fred per servir. Hi havia dies que no tornava fins ben tard. Em quedava a la devesa i pensava en la nostra passejada del matí. I m’esperava estona i estona, a veure si ella podia sortir de la barracota on vivien, on ella netejava i tenia cura dels més petits, tot i que jo sabia que aquestes sortides de tarda eren impossibles.

També sabia, i li ho vaig dir un dia, que els seus estudis, d’aquella manera, no podrien arribar enlloc. I ella es va posar a plorar. Va ser aleshores que, a recer del seu estat de desesperació, vaig demanar-li que fugís amb mi, a qualsevol indret del país, ben lluny d’aquella barraca tronada. Ella no cedí: només somicava que si la trobaven, la matarien, i que la buscarien fins a la fi del món si calia, si se n’arribava a anar de casa.

Era una situació d’enlluernament mutu, això bé que ho veia. Però tenia la seguretat que estimava aquella xicona. M’agradava d’allò més. I les hores, al seu costat, se’m feien engrunes de temps: em passaven més ràpides que les alenades d’aire que llepaven la cresta de les dunes del Saler. Em vaig proposar de prendre-la. Per a mi tot sol. No pas perquè ella pogués estudiar, sinó per a mi. Vaig decidir que l’havia de portar en un lloc on el pas del temps no em fes posar neguitós, on no fos totalment imprescindible de dependre dels factors climatològics que a l’estiu eren prou favorables però que aviat s’havien de convertir en insuportables. I em vaig proposar de prendre-la allà on me la pogués mirar fora de mirades ferotges, lluny d’homes hostils, on la pogués estimar de prop, amb una abraçada de debò, que la golosia dels meus ulls em feia desitjar més de cada dia.

I li ho vaig dir.

I em tornà a respondre, tota enrojolada, que això era impossible, perquè ells la matarien.

Jo, no me’n vaig poder estar, vaig riure d’ella i d’ells.

Van anar passant els dies i jo vaig viure —com ella— passejades febroses. I vaig perdre la son i la gana. I només podia viure per aquell retallonet de dia que ens podíem dedicar l’un a l’altre: bocí insignificant d’un temps llarg i pesant que mai no s’acabava.

I vam tornar a passejar i vam tornar a parlar. Sempre sota l’esguard de les mirades dures que m’havien seguit fins a Pinedo, a la porta de ca la mestra, on anava a esperar-la per poder estar més estona amb ella i aprofitar tot el recorregut de la seva tornada a la barraca.

Això, fins a l’octubre. Havíem parlat molt de solucions impossibles i de l’inici del curs que m’havia de portar, ja, a tercer… I vàrem decidir que potser seria bo de viure plegats a Barcelona, on jo estudiava, ja ho sabeu, sense testimonis propers coneguts, en un barri prou complicat com perquè ningú no ens pogués trobar.

A casa pagaven. No els representava res.

I no havien de saber res de la meva companya.

Era meva. Només meva. Potser més que jo mateix no m’imaginava.

Un matí tornàvem cap a la devesa, com cada dia. I ens vam asseure un moment a terra, prop de la carretera. Recordo que ella em demanava que primer havíem de passar per l’església, que aquella situació tal com jo la volia no li acabava d’agradar. I que ella no era major d’edat. Però em deia, també, qui sap si vençut el seu intent davant l’evidència de la dificultat, que si no hi havia cap més remei, també vindria.

També vindria…

També vindria…

També vindria…

Les seves darreres paraules em van sonar com un xiscle desesperat. Un xiscle que sortí, conjuntament, de la seva boca i de la meva boca. Un so únic i llarguíssim. Després, a poc a poc, ella es va anar omplint de sang. Jo queia en un pou fosc, llarg, profund, escalfeït el meu cap per la impressió. I quan me’n vaig adonar ja hi havia força gent que apartava el pi que havia caigut damunt del seu cos de dinou anys. Just al seu damunt. Arrabassat amb arrels i tot per la màquina-tractor que havíem vist una mica més amunt i que el seu conductor, qui sap per què, havia deixat frenada —malfrenada— al capdamunt d’un pendent… El tractor s’havia aturat en arribar a l’arbre, a causa del cop, els sentia que comentaven, però l’havia arrencat. I ens havia arrencat, així, el nostre projecte conjunt.

Se la van endur mormolant excuses. Amb lamentacions. «Ha estat un accident, què hi vols fer?» deien fredament uns altres. «És inevitable: no hi podies fer res. Pobra xiqueta, tan jove!».

I se la van endur per sempre.

Ells van venir de seguida. Jo encara estava assegut a terra, amb el cap emboirat. Es veu que una criatura els havia dit que jo li havia fet mal. Un home gran i gros, amb posat tan ferotge com la seva mirada, m’agafà pel coll i, mentre un grup de persones que havia arribat amb ell s’ho miraven, anava cridant: «¡Canta, condenado!».

Jo encara no entenia res. Jo no estava per res. I ell insistia, pesadament:

—¡¡¡Canta, CONDENADO!!!

Vaig perdre el coneixement. No sé què ha estat d’aquella gent mig salvatge, perquè no els vaig tornar a veure més. Anys després, però, vaig decidir de llogar la barraca on havien viscut, d’arreglar-la una mica i d’instal·lar-hi el meu taller de pirotècnia.

Perquè abans havia volgut marcar-me una sortida culta, m’havia ficat de cap als llibres i als papers. I no m’havia servit de res: tot feia olor d’escorça de pi fresca.

Tampoc els coets no em solucionen res. Es per això que vaig mig torrat pel món i mai no sé què faré el dia de demà…

I, mentre deia això, agafà la seva tasseta per la nansa i donà un cop sec a la taula. La porcellana s’esberlà sense massa escarafalls i la mà del bis s’omplí a poc a poc de sang.

La Dolors em comentà després que li havia semblat veure una llàgrima petita en un dels ulls del bis.

Tenia a la vora de seixanta anys, però estava molt envellida. La vida no li havia estat falaguera i aquest era un missatge que es llegia en cada un dels solcs profunds que se li marcaven sota els ulls, a la línia de cada una de les múltiples arrugues que li pansien el rostre.

Tenia els ulls tous de plorar tot i que, ho deia sovint, feia anys que s’havia quedat sense cap llàgrima. Ens feia pena. I l’anàvem a veure sovint, sense cap excusa, o per qualsevol motiu insignificant. Qui es recordava ja d’aquella dona ferrenya que ens donava melmelada de tomaca, quan érem petits i jugàvem sota casa seva, al raval! Nosaltres havíem crescut, ben cert. Però ella s’havia anat fent menuda, menuda. Menuda i arrugadeta. Com una pansa de Corint.

El Joan era paranoic. Ja feia una pila d’anys que havia estat internat, al límit de la seva desesperació febril d’imatges persecutòries i de sons extrasensorials. La Tecla esperava la recuperació d’aquell home que havia viscut al seu costat durant anys, que l’havia estimada… i que ara no es recordava de res. Un home que havia estat treballador, que havia estat simpàtic, atent, educat, ben plantat. I que si mai algú li havia pogut trobar algun defecte era el de posseir una imaginació massa viva, que el feia dir coses que de vegades només tenien una realitat en el seu pensament. Però hi ha molta gent d’aquesta manera.

La Tecla havia hagut de passar pel tràngol de veure com s’enduien el seu Joan com un boig vulgar. Ell que no havia fet mai cap mal. I que no era perillós: no hi ha cap paranoic que ho sigui, li havien dit, només es perjudiquen ells mateixos… «I això dels paranoics, es guareix?», havia preguntat ella quan el metge li parlà per primera vegada de la situació del seu home. Es veu que no li devien dir tota la veritat, tan il·lusionada estava ella de fer-lo internar per veure si l’hi tornaven sa. Ella s’ho mirava com una operació d’apèndix, o de carnots. I doncs?, per què havien de servir els metges si no era per adobar els malalts? Per tant, era senzill: una temporadeta, i a casa!

Havien passat els mesos llargs. I li havien retornat el seu Joan assegut en una cadira. Quiet, amb els ulls fits en un punt invisible. Impassible. Mort. I mort així, havia anat vivint encara anys… i malvivia. Era no res. Era menys que un animal.

«Ja no li podem fer res, senyora. Ara l’ha de tenir vostè». I ella l’havia acollit una altra vegada, amb esperança. De vegades es passava estones i estones al seu davant amb la il·lusió que ell havia de deixar de mirar, en qualsevol moment, aquell punt llunyà. I que la miraria a ella i li somriuria i li diria: Tecla, sóc jo, el Joan. I ens confessava que, després d’aquests moments, al principi, es posava a plorar. Al cap dels anys, però, tot i que no havia renunciat a aquest experiment perquè creia —així ens ho havia dit— que si bé en Joan no semblava sensible, tal vegada era capaç de percebre alguna cosa, acabava fregant-se el davantal per les mans i se n’anava a fer mitja a la cuina. Tota sola. Lluny d’aquell fantasma vivent. I de vegades remugava: «Què faràs, pobret, si algun dia et falto!».

«No li durarà gaire», li havien dit. Però d’això ja en feia tant, de temps…

El Pep i l’Aitana tenen una botiga d’antiguitats a la ciutat de València. Al carrer de les Barques, just al començament. Abans, fins no fa gaire temps, al mateix indret hi havia hagut un bar-restaurant. Era un establiment car, d’aquells que no s’hi pensen gens a l’hora de relacionar preus amb productes. Resultava petit, perquè la part més interior del local havia hagut de ser destinada a cuina. I també em semblava una mica massa fosc, perquè només la porta d’entrada rebia llum natural i la resta del local, cap a l’interior, havia estat decorada per aconseguir només un discret grau de penombra. No s’hi veia mai gaire gent: però havien estat clients escollits, de tota la vida, que van desaparèixer de sobte, un dia, com el cartellet de «se traspasa» que hi havia hagut molt de temps penjat al vidre, davant de pastissos de poma, de cirera, pastes de cabell d’àngel i unes magdalenes que no valien res.

L’Aitana s’havia decidit a llogar el local i a muntar-hi alguna cosa ben poc habitual. Jo aleshores encara no la coneixia però, curiosament, havia anat alguna vegada en aquell bar-restaurant que resultà que era just al costat de casa seva. Casualitats!

Era ben comprensible que hi volgués muntar alguna cosa fora de la normalitat. Com ella, que també s’allunyava del prototipus de les filles de ministre que havíem pogut conèixer a través de les portades de les revistes especialitzades en aquest tipus de filles.

Per ser fidels a la veritat hem de dir que l’Aitana era filla d’un ex-ministre d’economia que tenia la seva ídem ben sòlida i afermada en diversos negocis propis i d’altres persones i societats, d’alguns dels quals lluïa el títol de president del Consell d’Administració, detall que, diuen, vol significar alguna cosa. I per si això era poc, compartia aquests títols amb el càrrec de gerent de tres empreses de dimensions i capital considerables. Era allò que deien un home de negocis, un home d’influència i de pes. Amb dos fills i una filla, i muller respectable, i una colla de servidors, mudats i clenxi-nats, que recorrien una casa immensa des del menjador d’hivern de la qual es veia la façana del palau del marquès de Dosaigües. I, no cal dir-ho, l’Aitana els visitava ben poc.

Ella s’havia instal·lat al carrer de les Barques, en un pis antic situat al costat del bar que més endavant va llogar per convertir-lo en palau dels trastos antics i exòtics més superflus que mai he vist. Vivia amb una amiga de mals estudis i de bona vida, que va intentar de treure-li del cap, sense èxit, la idea de casar-se amb el pobràs del Pep, quan el va conèixer i va saber que no tenia un pa a la post. Però l’Aitana feia sempre el que volia i estava acostumada a vèncer les dificultats que se li presentaven i, si calia, a portar la contrària a tothom. Actitud que, deien, havia heretat del seu pare, fill de republicà, que es casà amb una senyoreta belga, filla d’exiliats feixistes, que s’havia instal·lat a la ciutat del Túria amb tota la seva família. Va ser un bon casament per als temps que corrien: un casament excel·lent que li féu oblidar als ulls de tots la feblesa d’haver tingut un pare roig —per sort del futur ministre, ja feia uns quants anys que havia estat afusellat—, de qui ja no es parlà mai més enlloc. Aquest casament, és clar —no hi ha mai cosa bona que no costi res— li havia valgut el trencament amb totes les amistats antigues de la família —perquè amb aquelles amistats no es podia aspirar a arribar a ser mai res— i provocà l’escàndol dels antics coneguts d’aquella família d’esquerra de tota la vida, amb pare màrtir i tot, que ara es venien l’honor per un plat —o millor dit, una carretada— de llenties.

El ministrable no es féu mai enrera i consolidà la seva posició naixent amb el conreu de noves i nombroses amistats que admiraren la capacitat que aquell home tenia per exercir un càrrec com el que, a la llarga, va acabar exercint.

L’Aitana era un xic més cap verd. Passa amb tots els senyors Esteve del món. Potser perquè tot ja estava fet. Però havia heretat aquell esperit d’empresa. I deia que la il·lusió més gran de la seva vida era la de treure peles a aquells que en tenien a canvi d’un engany, el que fos, que els compradors haguessin decidit que necessitaven sens falta.

La primera cosa que va muntar en aquell local-ex-posició del carrer de les Barques va ser la venda d’unes col·leccions de paraigüets xinesos de paper. Els va vendre tots. I com que eren xinesos, eren petits i no servien gairebé per a res, els va vendre a preus astronòmics. Ella sempre presumia d’aquesta venda fabulosa, que no tenia altre mèrit que el d’haver estat la primera d’una sèrie que encara no s’havia acabat. I es reia amb els seus íntims de l’estultícia de les amistats dels seus pares —clients assidus—, que compraven coses supèrflues només per l’esnobisme de comprar-les i que, en la major part de les ocasions, ni tan sols no exigien que a canvi hi hagués un producte que valgués la pena. Això li permeté, ben aviat, una independència econòmica de la família que li donà, si això és possible, una major llibertat de moviments. Quant als paraigüets xinesos, si bé ho eren, no procedien pas de la Xina, sinó de casa d’un amic seu de Sueca, que era violoncel·lista i tocava en un quartet: els concerts havien minvat i passaven una mala temporada. I ningú no ha dit mai que Sueca sigui una mala població per fabricar paraigües xinesos.

Tot plegat semblava ben difícil de creure. Però un cop vaig haver visitat la botiga de l’Aitana —ja s’havia casat amb el Pep—, vaig estar en disposició de creure-m’ho tot. Havia creat tres departaments, separats només per nivells del sòl, i que configuraven ambients distints. L’interior era decorat per plantes naturals que creixien estimulades per petits fluorescents de llum solar, situats al sostre, a la vora de cada planta. Hi havia un gran nombre de les plantes anomenades «costelles d’Adam», i ella en feia broma i deia que estava rodejada de dones, còmplices, disposades a fer front comú contra els homes que entressin al local, que sempre havien d’estar així en minoria, sense saber-ho. Al fons de tot hi havia col·locat les defembàcquies, alguna de les quals ja era molt grossa. I les altres parets es repartien entre kènties, filodendres i pothos, que baixaven des del sostre. Al carrer, al costat de la porta, dos testos grandíssims amb un conjunt de iuques. I a la taula on feia els paquets, una clívia que floria, cada any pel bon temps, un munt de setmanes. Tot plegat, demostrava una sensibilitat remarcable.

Un ambient vegetal que predisposava a la despesa, fos quin fos l’article posat a la venda. Normalment conjugava tres tipus de coses distintes, que col·locava en cada un dels ambients distints de la sala: poques peces i col·locades estratègicament sobre l’entapissat del color d’or suau de la paret, que assajava un munt d’entrades i sortides, com a racons-sorpresa, que es lligava indissolublement amb el sòl, també de color d’or suau, que s’esclafava tendrament contra els peus dels visitants. De vegades col·locava alguns cubs, a manera de taules, del mateix color que les parets, el terra, el sostre. I sobre els cubs, els articles. Tot plegat feia l’efecte d’una capseta daurada que s’anava renovant delicadament de tant en tant: «un amor!» deien les amigues de la seva mare, embadalides.

Venia de tot. Fins una vegada s’atreví a introduir un gran nombre de peces d’espart:

—Feia tan bonic un cabàs al costat d’una kèntia —sospirava, de vegades, l’Aitana, en recordar-ho.

Però de vegades havia tingut joies de debò.

I aquesta noia, que físicament no destacava en res, es lligà el Pep a l’Ateneu, on el Pep no solia anar gairebé mai i ella tampoc, amb motiu d’un cicle de xerrades que va resultar ser extraordinàriament dolent i que tractava de l’origen ètnic i lingüístic dels habitants actuals de la comarca de l’Horta. A la sortida de les xerrades es van acostumar a entrar al Barrachina^[20] i quan es va acabar el cicle van continuar anant al Barrachina fins que, tots els amics d’ella escandalitzats, van dir que es casaven.

—Per què? —demanava ella càndidament—, perquè no té diners? No patiu, que ja en tinc jo. I més que en farem!

I deia que els diners no costaven gens d’aconseguir i que no tenien cap importància.

I el Pep, quan trobava algú impertinent que li ho comentava, responia que a ell també li agradava que ella tingués diners i que era per això que s’hi casava.

El Pep, que tampoc no era cap Adonis, tenia, en canvi, bona visió dels negocis i era molt bon xicot. És clar que no havia estat ex-ministre de res ni feia la pinta d’arribar a ser-ho. No va aconseguir mai de ser simpàtic a la família de l’Aitana per aquest motiu. I aquest detall, per comptes d’amoïnar-lo, el divertia.

Ben aviat havia pres la iniciativa i havia muntat una sala d’exposicions per a artistes novells a l’altre costat del carrer, just al davant de la Things i amb el nom de The First. Quan els preguntaven per què havien posat nom estrangers a les seves botigues responien que, estrangers per estrangers, aquells feien més bo. I després es van acostumar a dir que els havien posat aquells noms en homenatge a un amic anglòfil que els havia presentats. No quedava gaire ben lligada, aquesta explicació, perquè la Things era anterior a la coneixença del flamant matrimoni, però això la gent no ho sabia i l’explicació quedava interessant i els noms, en aquell carrer, també.

A The First no venien res: només exposaven i feien tertúlia artística. Era un dels indrets més avançats artísticament de València. Si l’artista, pel seu compte, venia alguna cosa, pagava una part proporcional —fins a un màxim establert— en concepte de lloguer per la sala. Si no aconseguia de vendre res, prou pena tenia, deien els propietaris: només hauria calgut de fer-lo pagar. I així era com de vegades havien d’invertir a The First una part dels diners que guanyaven a la Things.

El Pep-bis tenia aquesta mena d’amistats, reclòs al seu món individual i allunyat del centre de la població. Ell anava a les tertúlies i discutia amb companys i desconeguts sobre les coses més corrents i sobre les que es podrien considerar més estranyes i inversemblants. Ell mateix ho deia, es podia permetre aquests luxes perquè ja tornava de tot. No sé pas per què.

Quan el Pep-bis els parlà de les festes al nostre poble i que ell hi havia de venir a treballar, els altres dos es van oferir a acompanyar-lo. Servaven una gran amistat, sobretot amb l’Aitana, però no s’entenien, tal com sol passar en tots aquests casos: es discutien, parlaven en clau, es retreien nimietats de temps enrera… El bis rondinava que l’Aitana, de vegades, semblava que li volia fer de germana gran i el volia salvar de qui sap quina mena de perdició. Però, malgrat tot, i malgrat que de vegades passaven temporades sense parlar-se, continuaven essent molt bons amics.

I, tots tres, eren els millors amics què jo he tingut en tota la vida.

No sé per què, sempre havia decidit que s’havia de dir Dolors. Potser perquè la mare sempre rondinava i es queixava de tot i vaig arribar a la conclusió que Dolors era un nom escaient per a una dona. I la vaig trobar.