DE MODÈLIC A DESCONCERTANT

—Sabeu què acabo de sentir per ràdio? —preguntà la Dolors.

La Dolors i l’Aitana havien anat fins a ca la Tecla a veure una mostra de ganxet amb llana que havia tret feia molt pocs dies. Va ser allà on van sentir la ràdio.

—Què has sentit, reina —li demanà el Pep-bis, que sabia que així la molestava.

Però ella ignorà el detall:

—He sentit que si volíem podríem passar només menjant pèsols.

—Quines bestieses se t’acudeixen —li vaig comentar jo—, amb la quantitat de coses bones que hi ha!

—Ho deien per la ràdio —insistí.

—Com si ho volien dir al parlament, reina —insistí el bis en to foteta. A mi que no m’hi comptin!

—Però no ens hi hem pas d’acostumar! —intervingué la Dolors. Només és un dir…

—No, és clar, no ens hi hem d’acostumar. Ni tan sols no cal que ho intentem… El que han dit és que els pèsols porten una gran quantitat de proteïnes. Es l’única verdura que en porta. I com que també porten vitamines i no sé quina altra cosa… Podríem viure només de pèsols.

—Apa, això! I després tots com el Woyzeck, no? —comentà el bis.

—I això què és? —demanà l’Aitana.

—Una obra de teatre que van fer al Bartrina^[21] no fa gaire temps. Ja me’n recordo —vaig informar—, només menjava pèsols! Però a l’obra em penso que no es veia. Ho va dir un que havia vist la pel·lícula; també se n’ha fet una pel·lícula.

—Sí, sí que es va fer! —digué la Dolors.

—Jo la vaig veure al Maldà —comentà el bis.

—A València? —vaig fer jo.

—No, home! A Barcelona. Ja fa un munt de mesos.

—I és veritat que surt això dels pèsols? —li vaig demanar jo.

—I tant! —afirmà ell.

L’Aitana s’havia acostat i anava mirant d’una cara a l’altra sense acabar de captar el sentit de la conversa. Com en un partit de tennis. A la fi decidí:

—Us heu rigut dels pèsols i ara em deixeu amb les ganes de saber de què va. Qui és aquest tal amic vostre? Què dieu que fa?

—Li passa que es torna boig com una regadora. 0 que potser ja ho era abans, aneu a saber, perquè si no no s’hauria avingut a menjar pèsols. Que la seva dona li fot unes banyes aixina, perquè com més pèsols menja més poques ganes té de sarau i…

—I és la seva dona la que li fa menjar pèsols? —pregunta ella, desconcertada.

—No, dona, no. Són en una mena de caserna i volen aconseguir —el seu cap, és qui ho vol— que a base de menjar pèsols aquell pobre xicot arribi a fer un acte d’una bestialitat sublim, fora de mesura humana…

—No entenc res.

Jo vaig pensar que potser no era ben bé això, però tot plegat tampoc no tenia cap importància. Aleshores el bis es posà a ponderar la fotografia de la pel·lícula i va dir que era la millor cosa de l’obra; però la Dolors li advertí que al teatre no s’havia vist aquella fotografia que deia i que també l’obra s’aguantava. Total, una murga. I tot per culpa del ganxet i de la ràdio de ca la Tecla.

—Què podem fer?

Ningú no responia. El bis, a la fi, trencà el silenci amb un estirabot dels seus:

—Us adoneu que l’ésser humà és, essencialment, un animal menjador?

—I bevedor —afegí la Dolors.

—I altres coses més divertides —digué l’Aitana.

—Xiqueta, no te’n perds ni una! —rigué el bis.

—La humanitat és viciosa, què hi farem! —sentencià l’Aitana, solemnement.

—Viiisca el vici! —cantà el bis amb una tonada gregoriana que feia encara més irreverent la seva afirmació.

—Viscaaa! —vam respondre tots amb la mateixa tonada.

Era mig matí i encara no havíem fet res ni sabíem què podíem fer per matar l’avorriment d’unes festes que se’ns feien pesades i que, de debò, de debò, començaven cada dia a partir de les set de la tarda.

L’Aitana se’n va anar d’exploració i, no sé com s’ho va fer, perquè em pensava que les havia amagades prou bé, el cas és que va trobar les dues botelles de Chivas d’Andorra que teníem.

—Dona, que ens arruïnes!

—Si són d’Andorra! I encara et dol!

—Au, va, no siguis pesada!

—Mira, mira que és bo! —I amb això, va i obre la primera ampolla. Ja teníem la gresca encetada.

Ja sabia que d’aquella manera i amb la poca feina que teníem, el whisky s’havia d’acabar en un no res. I, efectivament, durà molt poc. Però abans s’acabaren també moltes altres golosies: les nous dolces de Taiwan, les ametlles salades «made in China», les del Brasília, les olives gegants de Casp, una llauneta de caviar de sis mil peles i tres de succedani de quaranta duros, la mantega holandesa, el pa embossat alemany, les minifranckfurts de la botiga de la cantonada i el poc pernil d’Escalona que quedava.

Quan a la taula ja només hi havia molles, plats bruts, gots, llaunes, algun ganivet, i un cul d’ampolla —sortosament encara de la primera— de whisky, vam decidir que havia arribat l’hora de parlar de política. Així va ser com vam tirar les cadires enrera i vam acostar els sillons,^[22] cadascú vora el seu got, per parlar relaxats. La Tecla, a casa seva, tornava a cantar allò de «a la voreta de la mar…» i pel carrer passava una cercavila de cornetes i tambors: encara en quedava, ben cert, encara en quedava.

I vam anar enfilant la conversa sobre totes les coses que encara quedaven, per altra part, després dels anys que els uns ens havien dit que eren democràtics i dels pocs que feia que —també ho deien uns altres— havíem arribat realment a ser-ho. Ens quedava, a tots plegats, com a resultat del llegat que havíem rebut, un pes immens que ens feia sentir si fa no fa com en aquell matí de whisky, qui sap si desaprofitats el matí i el whisky. Com havien estat desaprofitades tantes coses que, per aquest mateix motiu, ja no pagava la pena d’anomenar. El bis es posà a parlar dels maulets encomiàsticament, però no dels que s’havien ensorrat del tot en la nit de la història, sinó dels que ara ressorgien amb flama nova,^[23] i va dir que, llàstima, no eren i potser no arribarien a ser mai, tal com la premsa sensacionalista i de dretes i, per tant, integrista, s’havia afanyat a dir que eren per tal d’intentar desqualificar-los. Però, afegí, el seu retalló de país un dia o altre se’n sortiria. No sé com! I parlàrem de coets, i del record de primers de maig a la televisió, quina cosa més pesada! I parlàrem del vol dels ocells, que mai no pot ser imitada pel pesant volar de les persones, tot i que s’havia intentat, tots havíem vist Operación ogro. I parlàrem de la muntanya de Raimon, que ja no era vella. I el bis va fer mala cara. I parlàrem de tot allò que ja no podia ser tema de conversa habitual perquè ja havia passat i nosaltres hi havíem arribat massa tard com per poder-ne servar el record tota la vida. I parlàrem dels vells. I dels fills, que ja podien estar a «nivell europeu». I parlàrem que encara no es podia parlar de tot. I de tortures i de tortugues. I de llengües i, per tant, de serps, que aquestes sí que en tenien dues de ben clarament marcades. I vam parlar de futur. Va ser aleshores que ens agafà son. I, l’un darrera l’altre, ens vam anar adormint, amb el cap al respatller dels sillons. El bis encara feia mala cara.

Però aviat em vaig desvetllar. Vaig anar recuperant la pseudo-consciència que ve darrera el son, de mica en mica. Encara flotant, vaig pensar una estona sobre les nostres relacions de grup. Unes relacions de grup tancat, en plenes festes, tancat el grup en una casa d’un poble clos en la seva pròpia realitat. Com aquell vaixell que assajava una ronda inútil sota la boira, menat pel capità Maurici. Em vaig mirar el meu grup: ignoràvem més coses que no coneixíem els uns dels altres. Potser per això era possible encara de mantenir-ne la coherència. Per això, potser, era factible d’adormir-se al voltant d’una ampolla mig buida.

Em tornava a sentir avorrit. Per una part frisava per escriure i per l’altra no tenia ganes de fer res. Ni tan sols d’obrir els ulls. Només m’abellia de deixar-me anar a través d’alguna cosa que encara no havia descobert: una realitat diferent, tal volta. Qui sap! Potser una sorpresa divertida, una experiència alliberadora, tonificant… un… aaaah!

Vaig obrir els ulls, mandrosament, i els vaig veure amb cara de nens petits que dormien plàcidament. La Dolors estava més maca sense pintar. L’Aitana, fins dormint era vulgar: quina mena de posició que havia agafat! El Pep, pobre, com un angelet, amb les mans plegades sobre l’estómac. I el bis… que, de sobte, em semblà terriblement bell.

Em vaig-regirar al seient, incòmode. Em vaig atabalar. No puc dir que em vaig sentir una suor freda per tot el cos perquè si he de dir la veritat ni tan sols no era conscient de la presència del meu cos, tal era la força de la meva imatge mental. A veure, a veure, em deia a mi mateix. I intentava tranquil·litzar-me. No pot ser, això que em passa: a veure, tornem a començar: de real, en sóc; existeixo, si he de seguir el primer raonament de Descartes. Ah, però també aquest raonament es basa en un sofisma!

Existeixo.

I obria els ulls i me’ls mirava: hi eren. I el meu esguard es quedava aturat davant del bis, que esbossava un mig somriure en el seu son de beneitó. I jo m’hi extasiava.

Em vaig fer por. I vaig tenir por que ells s’adonessin d’allò que em passava, en despertar-se. I vaig ser tan ingenu que em vaig amagar darrera el sofà, dissimulat per la cortina. Ni tan sols no vaig tenir esma de marxar. Només m’atreia el bis, ves quines coses, després de tant de temps de conèixer-nos.

Vaig resseguir, per primera vegada i des del meu amagatall, la seva figura. I vaig convenir que hi havia quelcom d’atractiu, de bell, de particular, en aquell personatge, que el feia desitjable. Que potser ja m’ho havia semblat sempre, malgrat que no havia tingut mai temps ni ocasió per pensar-hi. La meva imaginació em va portar tan a prop del seu cos que el meu alenar s’hauria confós amb el seu, que els nostres llavis s’haurien enganxat, que la meva cuixa li hauria fregat la seva. Vaig assaborir cada un dels cabells del seu cap i cada una de les pàl·lides pigues de la seva cara. Vaig copsar l’amplada del seu pit i la força de les seves espatlles.

I em vaig confessar que m’agradava.

Era demencial. Era del tot terrible, i més en la meva situació. Però m’agradava. M’agradava amb la mateixa intensitat que m’havia agradat la Dolors la primera vegada que l’havia vista. Quan ell, el mateix bis, me l’havia presentada un matí al bar de la Facultat.

Però com podia ser de descobrir una persona així, de sobte, quan hi havia entremig tants anys de tracte? Alguna cosa m’havia d’haver passat, em deia amb por, alguna cosa grossa…

I recordava aquells matins de tertúlia al bar, entre classe i classe: jo resseguia amb l’ungla, una i una altra vegada, les clivelles de la taula de fusta fosca, al racó, on ens assèiem i érem capaços de xerrar hores i més hores.

Parlàvem de qualsevol cosa. Dels fets del carrer, de les coses que passaven diàriament i la gent encara no sabia perquè no sortien als diaris. Parlàvem dels treballadors, de les sortides professionals dels estudis i del compromís social, necessari, de l’intel·lectual i l’estudiant. Parlàvem de bidells-confidents, del proper centenari de la Comuna de París, de les conseqüències de la caputxinada, de les orgies que organitzaven cada cap de setmana els trotskos del nostre curs, a les quals no ens havien convidat mai.

No cal dir que per aquells temps no havia pensat mai que el bis pogués ser mitjanament atractiu: jo no pensava aquestes coses dels companys. Només pensava en la Dolors i ella havia ocupat del tot el meu pensament durant molt de temps.

Ara me’ls mirava, asseguts tots al menjador grandíssim de casa meva, una mica allunyats del meu amagatall. No em veien, no em buscaven: deu haver sortit, comentà la Dolors. I tancava els ulls amb força per intentar endevinar —o més ben dit, oblidar— què em passava.

El bis havia passat el braç per damunt de l’espatlla de la Dolors. I li deia coses a l’orella. Jo em sentia terriblement gelós d’aquella situació, que no podia canviar. Reien tots quatre. I se n’anaven a la cuina a fer cafè perquè havien comentat que se sentien emboirats. I tornaven al menjador amb unes estovalletes netes, les tasses, les culleres, el sucre…

Se’m va acudir un munt de vegades que la culpa de tot allò que jo patia la tenia l’escriptura automàtica, que m’havia començat a fer sentir i escriure coses estranyes, fora de l’abast de la meva voluntat. I si no, aquell mateix detall de la banyera i de l’aigua que es vessava per terra n’era prou significatiu: encara no havia aconseguit endevinar com havia anat i què hi havia de realitat o de somni en la meva actitud d’aquella nit.

Per què escrivia?, em preguntava. I de cada vegada tenia més clar que havia d’escriure i que ho havia de fer cada vegada amb més intensitat: escrivia per recordar, per no acabar-me de perdre del tot. Tal vegada per retrobar els meus orígens quan m’hagués convertit en una mena d’ésser que potser ni jo no havia de ser capaç de reconèixer.

Jo esperava, davant seu, dintre seu, a frec del bis, que passés alguna cosa, que em desaparegués aquell neguit absurd. Qui sap! Potser que ells fessin alguna cosa per recuperar-me… Però jo no els calia. Només la Dolors rondinà una vegada que jo tenia molta barra i que ja començava a estar una mica tipa d’aquestes «plantades» sobtades que jo li feia darrerament. Però ves, què he de dir, no m’interessava gens l’opinió de la Dolors.

I ells van prendre cafè. I van parlar de la problemàtica de l’exportació de la taronja, del Mercat Comú i de les avellanes de Turquia. Van jugar a cartes, a la botifarra —vaig pensar que sort que no hi era, perquè n’hauria sobrat un— i al set i mig. I van comentar detalls del castell de focs que havia de cloure les festes.

Fins que, anguniejat, vaig reptar fins a la porta, amb risc de ser descobert, i vaig sortir de casa. Aleshores encara no m’havia adonat que anava amb pijama i el fred del carrer semblà que no m’afectava per a res.

Vaig vagarejar una mica amunt i avall. Intentava distreure’m. Vaig veure que les criatures ja sortien del parc infantil que s’havia organitzat com cada tarda. Vaig veure la Tecla que anava a novena. Vaig veure coneguts que devien explicar les aventures de la nit anterior i que no van fer gest de reconèixer-me. Vaig anar fins al camí del Tomb de la Figuera i vaig veure un parell que feien l’amor, en plena tarda, a l’interior d’un cent vint-i-set verd aturat al mig d’una ramificació del camí. I els ametllers, que ja havien florit, com l’amor d’aquella parella —qui sap si només el desig o el preu d’una estona— i els codonyers, que ja borronaven.

Una garsa cridava des de dalt d’una figuera i el seu so em portà el record de la llegenda del vell cacic Telucard, que havia de tornar quan la sang deixés la terra xopa. I l’ombra d’Escornaldiable es dibuixà darrera el somrís de la vella Letes, que anava camí amunt amb un cabàs d’herba per als conills.^[24]

—Bona tarda, Letes.

Però tampoc no em va sentir ni féu esment de saludar-me.

Vaig trobar encara un tros de calendari que guardava sencera la imatge d’un animal noble: l’elefant. I m’agradà de ser Anníbal. Vaig pensar, entristit, però, que Anníbal havia esdevingut un nom que les famílies benestants reservaven als seus molt il·lustres cans. I això em féu venir una basca mental terrible; fins aleshores no havia sabut, de debò, quina intensitat pot arribar a tenir una basca mental.

Així que vaig decidir de tornar al nucli urbà. Al casc d’arengades, al batibull. Hi tornava amb ganes de viure intensament les festes, d’integrar-me del tot a la meva colla d’amics i de deixar-me estar de romanços imaginatius, de tornar a ser «normal». Però encara me n’havia de passar una de grossa, abans d’arribar a casa. Em va desconcertar tant que va ser la causa d’una escapada nocturna que no vaig explicar ni —enfadats com estaven per aquest motiu— em van preguntar a què era deguda. Aquest esdeveniment dificultà més encara, i no pas per culpa seva, les meves bones intencions de relació amb el grup d’amics.

Tot va ser perquè quan vaig passar per davant de l’edifici que havia estat l’antic hospital de la població, vaig descobrir que estaven a punt d’enderrocar-lo. Vaig adonar-me que tres homes maldaven per introduir al pati del casal una màquina molt grossa. Per això hi vaig entrar. Ningú no me’n digué res. Vaig contemplar, qui sap si per darrera vegada, les arcades, el porxo, les escales, els racons del claustre del primer pis, els nius a frec de les canaleres.^[25]

I vaig veure el cercle pintat al mig del pati, on estaven a punt de fer entrar la màquina que havia de colpejar, amb una pesa, les parets antigues de l’edifici. I em vaig anar relaxant i em vaig anar marejant alhora. Com aquell vespre de la banyera. I em va semblar que la màquina em penetrava fins més enllà del meu pensament.

Després d’això… em vaig trobar al claustre del primer pis, al costat d’on hi havia hagut les oficines del Jutjat. Davant dels meus ulls hi havia una marca amb negre, com una ics, a la paret: un senyal de demolició, vaig pensar. I les meves mans, febroses, recorrien un cos i s’obrien pas per entre la roba que cobria algú que es regirava amb violència. Em vaig sentir un cop molt fort a les barres. L’encarregat d’obres s’havia deslliurat de mi i m’havia estès a terra, renegant.

Em vaig poder escapar, avergonyit, abans de l’arribada de la resta de treballadors que havien estat reclamats, a crits, per l’encarregat. Sort que és una empresa de fora i no em coneixen!, se m’acudí, només, de pensar mentre fugia més de pressa que no podia.

Jo devia fer molt mala cara.

Quan vaig entrar a casa, panteixant, ells encara jugaven a cartes. Es van quedar bocabadats de veure que jo arribava del carrer en aquell estat. El Pep-bis —el meu Pep-bis—, brandà el cap i digué:

—A tu et passa alguna cosa.

—No, no, no em passa res —vaig mig articular, mentre intentava dissimular la potència de la manxa que s’havia fet al meu pit i que em feia emetre xiuletets en respirar.

—I tant, que sí.

—Que no!

I vaig tancar els ulls. No insistiren. Només el bis encara intentà:

—Tot bé?

—Sí, home!

Ells em miraven. I jo, sense saber què dir, sense pensar si calia excusar-me o calia que els demanés ajut perquè aquell, precisament, potser hauria estat un bon moment, em vaig anar acostant a poc a poc a la porta del bany. I quan hi vaig ser prou a prop, d’una revolada, com una criatura, em vaig ficar cap dintre i em vaig tancar amb balda.

Vaig tornar a sortir al cap de mitja hora de rellotge. Em sentia una persona renovada i intensament neta.

Però ells no volien ignorar la meva aventura de la tarda. Sobretot la Dolors. En un altre temps jo hauria intentat de parlar-li clarament, a fi d’evitar malentesos. Podíem haver acabat, en una ocasió així, al llit. I ens hauria anat perfectament. Però jo no tenia ganes d’anar-me’n al llit amb la Dolors. Cada vegada que, aquell vespre, me la mirava i sentia els seus retrets pel meu silenci, pensava que no sabia a sant de què jo estava embolicat amb aquella xica i hi havia muntat una família. Tan bé com estava el bis, tot sol! Ah, quantes coses bones havia fet el bis! Quin amic més terriblement engrescador que tenia!

Me’n vaig adonar a temps. Em vaig saber dominar. I vaig decidir que em calia repòs, no sabia quant però sí que tenia la seguretat que havia de ser a partir d’aquell moment, per pensar en la meva situació i en les meves inclinacions eròtiques —no sabia si sexuals— noves i terribles per a mi. Me n’havia d’anar del seu costat, del de tots, tant si ho entenien com si no, perquè si no temia que m’havia d’acabar de marxar el sentit comú.

I me’n vaig anar amb un cop de porta, enmig d’un ambient de plors, crits i recriminacions. I vaig entrar al Ritmo i vaig córrer hores, potser només minuts. I vaig arribar en una platja. I em vaig aturar.

La fressa de l’aigua, a poc a poc, aconseguí de compassar la meva respiració. L’aire m’esbullava els cabells, que em feien pessigolles a la cara.

Em vaig asseure a terra.

I em vaig sentir feliç.

Ells s’havien assegut a l’altra banda de l’arbust. Se’m glaçà la sang i vaig aturar la respiració. Ben segur que m’havien descobert, que m’havien vist, que m’havien sentit respirar. Potser ja havien endevinat que els observaven… em vaig quedar paralitzat quan ella xisclà:

—Aaaaah! Què és això que es veu?

Ell es girà. I es posà a riure.

—Mira, és un jersei! Estàs alterada, rateta, no t’has de posar així, que no passa res. Mira, és un vulgar jersei abandonat, res més. Veus? —i ell reia mentre estirava el meu jersei per sota la mata que em protegia. I jo el veia que se n’anava, que se n’anava, i que no podia fer res per retenir-lo sense fer evident la meva presència.

—Un jersei? —cridà, encara esgarrifada, ella.

—Un bon jersei, a fe de Déu!

Es devien fer creus que un jersei com aquell, de cinc mil peles, creixés a la soca dels arbustos. A veure si se’ls acudia de mirar si hi havia res més i em veien… Però no, no ho van fer. Reien.

—Mira, si el posem a terra, no et caldrà tenir por de les bestioletes que em deies fa un moment.

—Déu me’n guard! Qui sap de qui era! Potser l’ha perdut un malalt, o un viciós. Potser fins i tot —afegia ella— se l’ha posat un moro!

—I què tens contra els moros? Que no ho veus, que no van vestits amb aquests jerseis?

—No se sap mai. A mi, em fa mania.

—Doncs jo me’l quedo. Ben rentat…

—Aaaah! Doncs a mi no em toquis, eh?

—Mira, Aitana, ja ve!

I així, sense més conversa, es van aixecar i se’n van anar a rebre un home que havia baixat d’un cotxe fosc que no distingia. Quan, amb les cames enrampades, em vaig aixecar, vaig descobrir amb esglai que havien deixat el cent trenta-dos al costat del meu Ritmo. I si el coneixien? No, no; ja l’haurien hagut de conèixer abans, vaig pensar.

I em vaig acostar, sempre per darrera les mates, per espiar-los. Per escoltar la seva conversa. Per comportar-me d’una manera que dies enrera no hauria ni tan sols gosat imaginar.

Vaig decidir que m’estava comportant com una criatura. I la culpa de tot la tenia el Quim Monzó, el dels «Quaderns Crema», que explicava cada història que feia tremolar. Era ell, o potser era un altre dels seus personatges, no ho sé perquè sempre m’hi perdo, que s’havia mort un munt de vegades i a la fi, cansat de morir-se tant, se n’havia anat amb un amic a Sitges amb la intenció de muntar-hi una xarcuteria. Quines coses d’escriure!

La culpa era, doncs, de les xarcuteries, i, tal vegada, dels pastissos de formatge. I de la Dolors, que de cop i volta m’havia omplert la casa d’estafadors, contrabandistes i incendiaris. La culpa era de la Tecla, que ara recordava que volia anar a Lurdes per omplir ampolles d’aigua beneïda per a totes les seves amistats que patien de mal de queixal, dolor ciàtic, cataractes o morenes… La culpa era de la ràdio, que cada dia repetia els mateixos programes i no deia mai les mateixes coses. La culpa la tenien els llibres, que ensenyaven a llegir i animaven a escriure. La culpa era del meu cotxe, que s’havia quedat una altra vegada sense benzina i gairebé ja no em quedava ni un ral. La culpa era d’aquell conserge d’hotel, uniformat, que em deia «buenos días», quan jo en realitat li havia dit «bon dia». La culpa era, doncs, i tornàvem a la mateixa cantarella, del Monzó, de les Corts de Montsó, dels Trastàmara, dels remences, dels segadors —ves, per què no havien d’haver-ho muntat més bé!—, dels màrtirs nostrats i dels cogombres en vinagre.

Així, cercant encara culpables, mentre feia el determini ferm de tornar a casa i quedar-m’hi per sempre com un pollet, a fer bondat, vaig pensar que la culpa era de l’encarregat, que m’havia donat la clau equivocada i jo tenia les claus del cotxe a l’habitació. Tanmateix, però, era encara damunt del taulell. La culpa, doncs, no era d’ell sinó meva, dels meus ulls curts de vista, sort que no eren daltònics, perquè només m’hauria faltat això, i perquè hauria hagut de pensar que, al capdavall, la culpa era de ma mare, que no va aconseguir de fer-me d’altra manera que una mica tarat i una mica neura.