13. Si és set vegades més gros que tu, gira cua i arrenca a córrer

—Fora d’aquí, Baldomer, que em trepitges!

—Ai, ai! No em clavis el colze a la panxa!

—Jo no he empès ningú! Només intento respirar una mica!

Així anaven les coses per l’illot. Els nostres herois s’havien reunit per fi, però no tenien gaires ganes de celebrar-ho, precisament.

—Ei, tu, mag de quatre xavos —rondinà en Robustià—, per què no ens portes a casa d’una vegada?

—Perquè no vull que doneu la meva Maleïda Pedrota al rei!

I, abans que ningú hi pogués fer res, en Maldòculus els va empènyer tots al mar, fins que a l’illot només hi quedaren ell i la Lila.

—I ara, marreca —digué el mag, agafant la nena pel coll—, em donaràs l’amulet perquè pugui ser l’home més poderós del món.

En un dir ai, l’objecte màgic era a les seves mans.

—No et sortiràs amb la teva! —cridà la Griselda des de l’aigua.

En Maldòculus alçà l’amulet.

—Ha, ha, ha! La Maleïda Pedrota és meva!

Però aleshores una ombra passà damunt seu i l’hi va arrabassar hàbilment.

—Ei…? Què…? Com…?

—Ha, ha, ha, ha! Admet-ho, tros de ruc! —digué des de l’aire en Calderaus amb veu de tro—. Sempre seràs un mag de segona!

—Nooooooo…! —ploriquejà en Maldòculus.

En Ratolí ja havia aconseguit enfilar-se novament a l’illot, amb l’Ullal Feroç arrapat a la seva roba, quan va sentir que l’enorme grapa de drac d’en Calderaus l’atrapava i se l’enduia per l’aire juntament amb el corb. També va sentir el crit d’en Maldòculus.

—Nooooooo…!

—Ha, ha, ha, ha! —reia en Calderaus—. Ha! Llestos! Rumb cap a l’illa dels Mags Barroers!

I en Calderaus es va emportar volant en Ratolí i en Maldòculus, penjat cadascun d’una pota. A la roba d’en Ratolí hi anava enganxat també l’Ullal Feroç, encantat de poder volar de nou tan enlaire com un drac.

* * *

Lentament, els companys van treure el cap a fora de l’aigua amb precaució.

—Via lliure —anuncià en Robustià.

Un per un, tots van tornar a enfilar-se a l’illot.

—Molt millor —digué en Robustià, alleujat—. Ara sí que hi cabem: un xic justos, però hi cabem.

—Què els passarà, a en Ratolí i a en Maldòculus? —va dir la Lila, tota preocupada.

—Ens han privat del mag i de l’aprenent —digué en Baldomer—. Sense ells, no abandonarem aquesta ínsula. Quina ignominiosa manera de finir l’aventura! —es lamentà.

Després d’un breu silenci, es va sentir una altra vegada la veu d’en Robustià que deia:

—Veig, veig.

* * *

Mentrestant, en Calderaus solcava l’aire a tota velocitat.

—Si sento que algun de vosaltres dos pronuncia un sol encanteri, us esclafaré amb les potes abans no hàgiu dit la segona paraula! —amenaçà.

—Mira, mira! —digué llavors en Maldòculus.

—No intentis distreure’m, escurçó!

—Que no, que no! Mira: allà! És l’illa dels Mags Barroers!

En Ratolí, en Calderaus i l’Ullal Feroç van mirar cap on indicava en Maldòculus. Al lluny es veia una illa en forma de barret de mag amb la punta torta.

—Que bé, per fi! —digué en Calderaus, i hi va volar.

Quan van aterrar, en Ratolí i en Maldòculus es van espolsar la roba i van mirar al seu voltant. Era una illa misteriosa i boirosa, amb molta vegetació i molts sorolls estranys.

—Bé, llimac fastigós, i ara què? —preguntà en Calderaus, sense sentir-se gens intimidat.

—Hem d’anar al temple abandonat —li va respondre en Maldòculus.

I d’aquesta manera el drac, el corb, el mag i l’aprenent van emprendre la marxa. De seguida van veure al lluny les ruïnes del temple, i en Calderaus va dir molt content:

—Fantàstic! Aviat podré ser el mag més poderós del món.

—Ep! —féu aleshores en Ratolí—. El terra tremola!

I tot d’un plegat un enorme gegant va aparèixer rere les ruïnes i els va mirar amb ulls somnolents.

—M’heu despertat —va dir.

En Calderaus es va posar a tremolar. Ell era molt gros, però el gegant ho era encara més.

—O… ostres! —tartamudejà en Calderaus—. Ens sap greu. No et volíem molestar.

—Doncs m’heu molestat —els informà el gegant.

I els descarregà la poma al damunt, com aquell qui aixafa mosques.

—Campi qui pugui! —cridà l’Ullal Feroç.

Tots quatre van saltar com granotes al darrere d’unes mates. El terra va tremolar quan va saltar en Calderaus, però tremolà molt més quan la mà del gegant va caure al costat d’ells.

—Però què és això? —féu en Calderaus.

—És el tità Malajeia —explicà en Maldòculus—. Guarda el temple de l’illa dels Mags Barroers.

—I per què no m’ho havies dit abans?

—No m’ho havies preguntat.

—I com ens ho farem per a derrotar-lo?

—No sigueu tanoques! —va intervenir l’Ullal Feroç—. Sou mags; si el problema és que el tità és massa gros, doncs feu-lo petitó i llestos.

—O converteix-lo en gelat de pinya —suggerí en Ratolí.

—És que a en Malajeia no l’afecta la màgia —aclarí en Maldòculus.

—Què fem, doncs?

—No ho sé.

Mentrestant, el tità s’havia posat dret i els buscava pels voltants. Amb cada trepitjada seva, tot el terra tremolava.

—Ja sé què farem —digué en Ratolí—. Teniu una corda?

—Doncs no.

—Maldòculus!

—Ja vinc, ja vinc.

I en Maldòculus va pronunciar les paraules màgiques. De seguida va aparèixer davant seu una llarga corda. Seguint les instruccions d’en Ratolí, en Maldòculus va anar corrents a amagar-se a l’altre costat del camí amb una punta de la corda, mentre el noi es quedava allí, aguantant-ne l’altra punta. L’Ullal Feroç i en Calderaus van aixecar el vol i planaren junts cap al tità.

—Ei, Malajeia! —el provocà el corb—. Llengua que no ens atrapes!

El tità era un xic babau i va caure en la trampa de seguida. Amb un bram, arrencà a córrer rere el corb i el drac, que el van portar directament on hi havia en Ratolí i en Maldòculus.

—Ara, Maldòculus!

En Maldòculus va estirar la corda i la lligà en un arbre. En Malajeia es va entrebancar i va caure tan llarg com era…, patam!…, a terra. Tota l’illa va tremolar.

—Ai, ai! —es queixà el tità—. M’heu fet pupa.

—Som uns mags molt poderosos! —cridà en Ratolí, fent una veu cavernosa—. Si no ens deixes passar, encara et farem més pupa!

—Ai, ai, no! —gemegà el tità—. Jo només vull dormir!

—Entesos! Si et cantem una cançó de bressol, ens deixaràs passar?

—Ai, ai, sí!

—Jo no sé cantar! —protestà en Maldòculus, però el corb li va clavar un cop de bec al cap—. D’acord, ho intentaré!

Al cap d’un moment, el tità dormia com un soc, arraulit al mig del camí.

* * *

Mentrestant, a l’illot les coses no havien millorat.

—…comença per m.

—Mar!

—Vatua, és que sempre l’endevines! Com t’ho fas?

—Ei, mireu qui ha tornat! —va dir aleshores la Lila.

La foca va treure la seva cara bigotuda a prop d’ells.

—Bon dia! —saludà—. Veig que continueu passant maldecaps, nenes. Voleu que us portem a algun lloc?

Els herois van veure aleshores que més cares bigotudes sortien entre les ones.

—Que bé! —féu la Lila—. S’ha acabat el veig, veig!