2. No facis mai tractes amb el Gremi de Lladres

En sentir els crits, l’hostaler va pujar a l’habitació amb quatre gambades, mentre en Calderaus, de la desesperació, s’arrencava les plomes amb el bec.

—Què passa? Qui ha cridat?

En Ratolí assenyalà el corb, que va grallar i sortí volant per la finestra.

—No em prenguis el número, Ratolí. Els corbs no parlen.

—Aquest sí. Diu que l’han robat.

—Com vols que robin res a un corb? Els crits deuen venir de… Oh, no! La cambra de Sir Guntar!

I se’n va anar cames ajudeu-me. De seguida es van sentir veus a l’estança del costat. En Ratolí hi va treure el nas per veure què passava i topà una escena curiosa: Sir Guntar continuava en camisa de dormir, i corria per l’habitació, descalç, fent saltirons i cridant:

—No he estat jo! No he estat jo!

I és que el corb havia començat a clavar cops de bec al pobre home i el perseguia per tota l’habitació. Darrere seu corria l’hostaler, amb l’escombra a la mà, tractant de foragitar aquell molest ocellot; però tenia poca punteria, i la major part dels cops d’escombra anaven a parar a la relluent calba de Sir Guntar.

En Ratolí tornà a la cambra d’en Calderaus per cercar-hi alguna pista, perquè pensava que la Maleïda Pedrota no podia desaparèixer així com així. Aleshores va veure a terra una cosa que brillava i la va recollir.

Era una moneda. La cara mostrava la figura d’una guineu, i la creu, una lluna en quart minvant.

—La insígnia del Gremi de Lladres —li digué una veu a cau d’orella.

En Ratolí va fer un bot, molt espantat. En Calderaus se li havia posat al damunt de l’espatlla i el mirava tranquil·lament.

—Gràcies, vailet —va dir el mag-corb—. Ara ja sé on buscar. Anirem a la ciutat i parlarem amb el cap d’aquesta colla de pispes.

En Ratolí no havia estat mai a la ciutat; però, per fer la guitza a en Calderaus, va dir:

—I si no vull anar amb tu?

—Una terrible maledicció caurà sobre teu i sobre la teva família.

—No tinc família, jo. A més, tu ja no pots llançar malediccions, perquè t’has quedat sense poders.

En Calderaus li va picar l’orella. Després es va quedar pensatiu i finalment va dir:

—I tu no vols aprendre màgia, vailet? Si m’ajudes a recuperar el meu amulet, t’ensenyaré a fer servir aquests poders que tens.

El noi va pensar que seria molt més divertit ser aprenent de mag, que no pas continuar treballant a l’hostal de l’Ogre Gras; per tant, va acceptar la proposta i no trigaren a sortir.

L’endemà, en fer-se fosc, van arribar a la ciutat.

Com que no havia estat mai allà, en Ratolí es posà a mirar-ho tot amb els ulls oberts de bat a bat; però, quan en Calderaus el guià pels laberíntics carrerons dels baixos fons, es va sentir una mica perdut.

—Quina pudor! —va comentar, tapant-se el nas.

—És clar: és que això són els baixos fons.

Es van aturar al davant d’una porteta de fusta.

—Truca quatre vegades, després fes una pausa i truca dues vegades més —li va indicar el corb.

—Per què?

—És la contrasenya, babau!

—Ah!

En Ratolí va trucar: quatre cops, pausa, dos cops més. I va esperar.

Es va sentir com si algú arrossegués quelcom per terra. La reixeta de la porta es va obrir i va deixar al descobert un ull ferotge.

—Qui gosa molestar? —bramà des de dins una veu no menys ferotge.

—El gran mag Calderaus vol parlar amb el cap del Gremi de Lladres —digué en Calderaus.

—Jo només veig un nen i un corb.

—És que venim d’incògnit.

—Ah! —se sentí, i l’ull va parpellejar confús—. Daixò…, és que ara estem un xic ocupats.

A dins es va sentir un soroll com de trencadissa de plats i algú que cridava:

—T’he dit que me la tornis, que és meva!

—No em dóna la gana! —bramà una veu infantil—. L’he robada com diu el Codi!

—Bé, ehem!…, —féu el porter, escurant-se el coll—. El cap ara està… atenent altres assumptes.

—A en Calderaus no se’l fa esperar mai!

—Podries obrir la porta —va intervenir en Ratolí—. És molt incòmode, haver de parlar a un ull.

De seguida es va sentir un espetec i la porta es va obrir.

—Passeu, passeu! —els convidà el porter.

En Ratolí ja mirava enlaire, tot esperant veure un individu molt gros i fornit, però va haver d’abaixar els ulls fins a trobar davant per davant un tipus barbut, si fa no fa de la seva mateixa estatura: acabava de baixar del tamboret al qual havia pujat per mirar per l’espiera.

—I tu què mires, vailet? —botzinà el porter—. No has vist mai cap nan?

—Sí, moltes vegades, però és que per la veu i la mirada ferotge semblaves molt més alt.

—Em surt bé, oi? —es vantà el nan—. És molt útil per a espantar els enemics i els repartidors de propaganda.

Els va fer passar fins a una sala que semblava l’escenari d’una batalla campal.

—Disculpeu si això està una mica desendreçat —s’excusà el porter.

Parapetat rere una taula tombada, un homenàs de barba negra es protegia de les peces de vaixella que volaven per l’aire. En Ratolí va esquivar un plat, intentà descobrir qui l’havia llançat i aconseguí entreveure un nas arromangat que sobresortia de darrere d’un bufet.

—Què passa aquí? —preguntà, confús.

—El cap s’ha tornat a empipar amb la mocosa —digué el nan, llançant un sospir—, i ella s’hi ha enfadat. Si vols que et sigui franc, no sé què és pitjor.

—Ditsllargs! —grallà aleshores en Calderaus.

De seguida l’homenàs es va girar cap a ells. En aquell moment de distracció, una gerreta de llet li va encertar el cap i li va fer un bon nyanyo.

—Nena, prou! —bramà, mirant cap al bufet—. Que tenim convidats!

De sobte, tot va tornar a la normalitat i els plats van deixar de volar d’una banda a l’altra.

—Ditsllargs —digué en Calderaus—: he vingut aquí a parlar-te d’un assumpte molt important.

—Un ocellot mig desplomat vol parlar amb mi? —exclamà l’homenàs.

—És el mag Calderaus, cap —li va dir el nan—. Ve d’incògnit.

—Ah caram! —féu en Ditsllargs, gratant-se la barba tot pensarós—. Pel bigoti d’en Pispa! Doncs sí que és una bona disfressa! I quin vent et porta per aquí, vell amic?

—Ep, conegut i prou! Doncs bé, em porta per aquí… Ensenya-li-ho, vailet!

En Ratolí, obedient, es ficà la mà a la butxaca per treure’n la insígnia del Gremi de Lladres que havia agafat a l’hostal, però es va adonar que no hi havia res.

—M’han robat! —es lamentà.

—Doncs és clar que t’han robat! —va grunyir en Ditsllargs—. Ets al Gremi de Lladres.

Allargà el braç i va engrapar algú que s’escapolia darrere seu.

—Deixa’m anar! —cridà una veu ofegada.

En Ditsllargs va aixecar la seva presa enlaire: era una nena d’uns vuit anys, vestida com un nen i amb els cabells curts, bruta i escabellada, que picava de peus per alliberar-se.

—És la Lila, la meva neboda.

En Ratolí va pensar que la nena no s’assemblava gaire a una flor.

—Lila, torna a aquest noi el que li has robat!

—Però li ho he robat segons el Codi!

—Ja ho sé, però ell i el seu corb han vingut aquí a parlar de negocis. Apa, torna-li-ho!

De mala gana, la nena va tornar la insígnia a en Ratolí.

—Lila… —grunyí en Ditsllargs en veu baixa i en to amenaçador.

Ella va fer la despistada al principi. Després, en veure que el seu oncle no la deixava anar, de mala gana, es va treure un objecte de la butxaca i el va donar a en Ditsllargs, que el va agafar amb avidesa.

—Per fi! —bramà l’homenàs, i deixà anar la nena sense contemplacions—. La meva pipa de la sort!

Es va afanyar a encendre-la, molt content d’haver-la recuperada. La Lila, rondinant, es va anar a amagar rere el bufet.

—I ara —va dir en Ditsllargs, deixant anar dues glopades de fum—, digues què vols.

En Calderaus li va explicar el que havia passat amb tota mena de detalls.

—Exigeixo que em tornis la meva Maleïda Pedrota —va concloure— o et convertiré en gripau.

—Però si tu no pots… —començà a dir en Ratolí; el corb li va clavar un cop de bec a l’orella perquè callés.

—La Maleïda Pedrota? —repetí en Ditsllargs, gratant-se la coroneta.

—Sí, mira, es diu així perquè… —féu en Calderaus—. Llamps i trons! No em facis enfadar, Ditsllargs, i torna-me-la!

—La vaig robar segons el Codi —es defensà ell.

Els ulls d’en Calderaus van llampegar de fúria. Agafà volada i es va llançar contra el cap del Gremi de Lladres per espicassar-lo de valent.

—Prou! —féu en Ditsllargs, panteixant i ofegat en un núvol de plomes negres—. Ja no el tinc: l’he venut.

—A qui? —demanà amb veu de tro en Calderaus.

En Ditsllargs es va quedar pensant una bona estona. Després els seus ulls van anar, alternativament, de la seva estimada pipa al bufet, i d’allà als convidats.

—Lila, vine aquí! —cridà.

La petita lladregota es va acostar, mirant-se’l amb desconfiança.

—Te n’aniràs de viatge amb aquests senyors —li explicà en Ditsllargs.

—Què! —féu en Calderaus—. Ni parlar-ne!

—És la millor lladre del Gremi! Però de vegades…, hummm…, ens causa alguns problemes de no res, ja saps què vull dir… Per tant, jo et dic on és aquesta pedrota i tu t’emportes la vaileta, d’acord?

En Calderaus va arrufar el nas.

—Entesos —digué a la fi—. I ara, pispa d’estar per casa, què n’has fet, de la meva Maleïda Pedrota?

—La vaig vendre a en Maldòculus, el mag de la cort. Es va posar molt content.

En Calderaus va gemegar com si li arrenquessin els budells.

—La meva Maleïda Pedrota en poder d’aquell il·lusionista petarder! —es lamentà—. I jo convertit en corb, sense poders i carregant dos marrecs…!

L’orella d’en Ditsllargs semblava fer-se més grossa.

—Ho he sentit bé? Has dit «sense poders»?

En Calderaus va fer mutis, però era massa tard: en Ditsllargs el va fer fora de la casa a cops d’escombra i tancà i barrà la porta (i la reixeta). Quan en Calderaus es va haver recuperat de l’esglai i va mirar al seu voltant, no tan sols hi veié en Ratolí, sinó també la petita Lila que el fitava amb els ulls molt oberts.

—D’acord —sospirà—. Som-hi!

—On anem?

—A la cort.