5. Si és gros, lleig i pelut, i damunt fa pudor, el més probable és que es tracti d’un trol

El Bosc-Tan-Perillós-Que-No-En-Torna-Mai-Ningú el mag Calderaus descansava molt calentonet a la vora del foc, fet una troca de plomes.

—Lila, desperta’t! —mussità en Ratolí—. En Calderaus s’ha adormit.

En silenci, tots dos van recollir les seves coses, encengueren una torxa i van abandonar la clariana; el corb quedava enrere. A poc a poc, avançaren pel bosc durant una bona estona, fins que en Ratolí va veure alguna cosa que li va cridar l’atenció.

—Això que portes penjat al coll no és l’amulet d’en Calderaus?

Ella va fer la seva carona d’innocent.

—No, no, i ara! —mentí—. De nit tots els amulets s’assemblen.

—Lila! —la renyà en Ratolí—. Què has fet?

—L’he robat segons el Codi!

En Ratolí estava a punt de continuar protestant, però la Lila va arrufar el nas i va ensumar l’aire.

—Ostres, quina pudor! Ratolí, ets un porc.

—Jo no he fet res!

—Ah no? Aleshores qui…?

—Mira: una llum!

Intrigats, en Ratolí i la Lila es van acostar a l’indret d’on venia la claror i van treure el cap, amb cautela, entre els arbres.

A la clariana hi havia una foguera, i al voltant d’aquesta hi seien quatre individus molt grossos, alts i peluts. Un es gratava els peus; un altre es burxava el nas; el tercer clavava queixalades a un tros de carn greixosa, i l’últim es netejava de polls el caparrot.

Eren una família de trols; però, com que ni en Ratolí ni la Lila no havien vist mai cap trol, no ho sabien.

—Que lletjos, i quina pudor que fan! —digué en veu baixa la Lila—. Per què no es renten?

—No ho sé. Ens hi acostem?

—Ni parlar-ne! Quin fàstic!

Tot d’una van sentir que la pudor es feia més intensa i es van posar en guàrdia.

Era massa tard: darrere seu hi havia un cinquè trol que els mirava un xic sorprès.

—Aaaaaah! —xisclà la Lila.

—Eing? —féu el trol, gratant-se el cap.

Els nens van fugir cames ajudeu-me, un per cada banda. El trol allargà els braços i els va enxampar hàbilment.

—Deixa’m anar, deixa’m anar…! —cridava la Lila.

—Et convertiré en granota! —l’amenaçà en Ratolí.

El trol els va alçar com si fossin plomes i se’ls va quedar mirant amb una certa expressió d’estupidesa, mentre ells movien les cames en l’aire.

—Aahmm –féu aleshores el trol; se’ls va carregar a coll i se’ls emportà cap a la clariana.

La Lila i en Ratolí forcejaven, però no van poder evitar que el trol els llancés al davant dels altres. A la mare trol li brillaren els ulls quan els va veure.

—Nyam —va fer, i, malgrat que ni en Ratolí ni la Lila no entenien l’idioma trol, allò ho van comprendre a la perfecció.

—Fes alguna cosa, Ratolí! —exclamà la Lila, mentre el pare trol els lligava perquè no s’escapessin—. Tens poders: fes-los servir!

En Ratolí tancà els ulls i es va concentrar per portar a cap el seu truc més espectacular; esperava que espantés els trols i els fes fugir.

Barruuum…!

L’explosió de foc va omplir tota la clariana.

Quan en Ratolí obrí els ulls, va veure cinc trols socarrimats i molt i molt empipats.

—Grrrrr… —féu el pare trol, ensenyant els ullals.

Allò significava, en l’idioma trol, que estava força enfadat.

—Em sembla que no els ha agradat, Lila.

—Però per què no dónes més potència a l’encanteri, ruc?

—Doncs perquè no en sé!

No van poder continuar discutint. Els trols se’ls van carregar a coll per llançar-los a la foguera que atiava la mare trol.

—Sóc molt jove per a moriiiiir…! —ploriquejava la Lila.

—Alto, esguerros de la nit! —cridà llavors una veu des de les altures.

Els trols es van aturar i van mirar a l’entorn.

En Calderaus va baixar volant des d’una branca amb una expressió terrible.

—Sóc el gran mag Calderaus! —proclamà—. I us ordeno que deixeu lliures els meus aprenents!

Els trols es van mirar els uns als altres.

—Obeïu el gran mag Calderaus, criatures de la foscor! —exigí el corb.

Un dels trols va arronsar les espatlles i allargà la grapa.

—Aaarggg! —xisclà en Calderaus quan es va veure atrapat per la peluda grapa del trol—. Deixa’m anar, tros d’ase, cervell de mosquit!

El trol va examinar l’escandalós corb parlant des de tots els angles i arrufà les celles.

—Uggg —digué, i va fer intenció de llançar-lo a la foguera.

—No, no, no, no, espera! —gemegà en Calderaus—. Estimat amic, bon col·lega, no podem reconsiderar-ho?

El trol se’l va mirar de nou.

—Queda-te’ls i deixa’m lliure! —suplicà en Calderaus—. Jo només vull el meu amulet, eh? Et pots menjar els meus aprenents, si vols, que de ben segur que són per a llepar-se’n els dits… Però a mi deixa’m marxar, que sóc un vell corb insípid, tot ossos i plomes…

—Grung —féu el trol, i, agafant el corb com si tingués la pesta, el va anar a ensenyar a la seva mare.

—No, si us plau, deixa’m anar…! —somicava en Calderaus.

—Uggg —explicà el trol a la mare.

—Nyam —decretà ella.

—Nooooo…! —cridà en Calderaus.

En Ratolí va pensar que havia de fer quelcom per a sortir d’aquell mal pas. Per tant, decidí tornar a provar la seva explosió de foc, ja que no hi tenia res a perdre. Es va concentrar.

—Barruuum!

Els trols van quedar encara més socarrats que abans, i força més empipats, però en Calderaus va aprofitar la confusió per a esquitllar-se dels dits del trol.

—Ha, ha, ha, monstre pelut, no m’atraparàs…!

El trol, enutjat perquè aquell molest corb se li havia escapat, descarregà la seva ràbia contra en Ratolí.

—Grrrrr…!

Allò volia dir, en el complex llenguatge dels trols, que estava molt i molt enfadat.

Aleshores en Calderaus va entrar en acció: agafà una branca entre les potes i la va acostar a la foguera fins que es va encendre; després alcà el vol i se’n va anar de pet cap al trol que amenaçava en Ratolí; el trol udolà i va provar d’espolsar-se’l.

Aviat va regnar la confusió absoluta a la clariana. En Calderaus es dedicava a volar d’una banda a l’altra perseguint els trols per encertar-los al cul amb la torxa encesa, i els trols corrien d’una banda a l’altra per fugir d’ell o per perseguir-lo i atrapar-lo. De seguida l’aire va quedar amarat d’una olor de pèls de trol socarrimats.

—Anem-nos-en d’aquí —digué en Ratolí.

A la Lila no li va caldre que li ho digués dues vegades. Tots dos es van allunyar tan de pressa com van poder, tenint en compte que estaven lligats de peus i mans. Per això avançaven fent saltirons en la foscor i també clavant-se alguna patacada.

—Qui ronda per allà fora a aquestes hores? —remugà al cap d’una estona una veu coneguda.

El bolet-casa els va il·luminar com una llanterna i el follet va treure el cap per la finestra.

—Un altre cop vosaltres? Que no penseu deixar-me dormir aquesta nit?

—Ens sap greu, senyor.

—Quin tuf de trol que feu, mainada! No em digueu que heu topat la família Grurrr!

—Doncs…, sembla que sí. Ens faria el favor de deslligar-nos?

El follet va sortir de casa seva i, amb quatre gambades, es plantà sobre les mans lligades d’en Ratolí. Després d’una bona estona treballant amb el seu diminut però esmolat ganivet, el noi quedà alliberat i s’afanyà a deslligar la Lila.

—Llestos! —digué el follet—. Bé, bona nit! Ah, i un consell: preneu un bon bany!

I tancà de cop la finestra.

El bolet-casa es va apagar, i en Ratolí i la Lila van reprendre la marxa i es perderen en la foscor del Bosc-Tan-Perillós-Que-No-En-Torna-Mai-Ningú.

* * *

Mentrestant, la princesa Griselda i la seva tropa d’herois s’havien aturat als límits del bosc.

—Mag reial! —cridà la Griselda.

En Maldòculus va comparèixer davant la princesa; encara tenia el rostre un pèl verdós.

—Digueu, altesa!

—Estàs segur que han entrat aquí?

—Sí, altesa. Puc sentir el poder que aquest amulet emana des del fons del bosc.

—Doncs no deuen ser gaire llestos —comentà en Robustià, el nan.

—Per què? —preguntà la princesa.

L’elf Adelf es va avançar, s’escurà la gargamella i va recitar:

Ni la princesa ni els seus companys no sabien per què als elfs els agradava parlar en vers, però estaven acostumats a les manies de l’Adelf i van entendre de seguida el que volia dir. En Maldòculus va gemegar en donar ja per perdut l’amulet que podria convertir-lo en l’home més poderós del món.

—Temorejo que no determineu endinsar-vos en eix forest, nobles amics —digué en Baldomer, amoïnat.

També ell parlava d’una manera peculiar; per això era un cavaller de la vella escola i feia servir paraules que havien passat de moda feia una pila de temps.

—Per què? —féu en Robustià, burleta—. Que potser tens por?

—Què insinueu, bon nan? Preocupat estic per la seguretat de la princesa. Mon honor desconeix què és la paor!

—Calleu d’una vegada! —va intervenir la Griselda—. Farem la volta al bosc i els esperarem a l’altra banda. Si aconsegueixen sortir-ne, els capturarem allà.

I en Maldòculus va sospirar alleujat.