4. No és recomanable endinsar-se en un bosc tètric i fosc

En Ratolí, la Lila i en Calderaus van reaparèixer enmig d’un núvol de fum violeta. Quan van poder deixar de tossir, miraren al voltant.

—Que fosc que és això! —comentà la Lila, amagant-se al darrere d’en Ratolí.

—I quin fred que fa!

—I quins sorolls tan estranys que se senten!

—I que sols que estem!

Tots dos es van estremir i s’acostaren l’un a l’altre.

—No, no, no! —es lamentà aleshores en Calderaus, arrencant-se les plomes a cops de bec—. Ja sé on som: al Bosc-Tan-Perillós-Que-No-En-Torna-Mai-Ningú!

La Lila va parpellejar, tota sorpresa. No sabia que els boscos tinguessin uns noms tan llargs.

—Se suposa que havíem d’aparèixer en una illa tropical! Has tornat a fer malament l’encanteri, aprenent!

—Bé, doncs tornaré a pronunciar les paraules màgiques i anirem a qualsevol altra banda…

En Calderaus cessà de lamentar-se i va respondre ràpidament:

—Daixò…, no, vailet, val més que no ho intentis de nou…, ehem! Travessarem el bosc a peu.

—Però si tu mateix has dit que és un bosc tan perillós que no en torna mai ningú! —protestà la Lila.

—Aquí mano jo, i es farà el que digui jo, entesos? Au, som-hi!

—Però és molt fosc —digué en Ratolí—. No hi ha cap sortilegi per a fer encendre un llum o alguna cosa semblant?

—Sí —contestà el corb—, però no me’n fio gota, de tu. Segur que acabaríem tots socarrimats.

—Ei! —féu aleshores la Lila, tremolant de por—. Mireu!

En Ratolí i en Calderaus van mirar al voltant seu i se’ls van eriçar els cabells i les plomes: estaven envoltats per centenars de parells d’ullets brillants que els observaven des de l’espessor del bosc.

—Què és això? —va dir la Lila en veu baixa.

—No ho sé, però no em penso quedar aquí per esbrinar-ho! —li contestà en Calderaus, i, alçant el vol, es perdé en l’obscuritat.

Els nens es van quedar sols. Els ullets parpellejaven en l’ombra.

A la Lila li petaven les dents.

—Po-podríem ma-marxar d’aquí —suggerí.

—E-em sem-sembla mo-mo-molt bo-bona idea —aprovà en Ratolí.

Tots dos es van aixecar molt a poc a poc i, agafant-se les mans, s’allunyaren d’aquell indret, xino-xano, amb cura de no entrebancar-se. Al cap d’una bona estona, van deixar enrere els ulls brillants, però continuava sent fosc. En Ratolí i la Lila es van aturar.

—No sé què fer —digué en Ratolí.

—Jo tampoc —digué la Lila.

—Doncs és una llàstima —digué una veu misteriosa.

En Ratolí i la Lila van mirar cap a totes bandes, però no van veure res, perquè era molt fosc.

—Ah, és veritat! —féu la veu misteriosa—. Sempre m’oblido que els humans no hi veieu en la foscor. Espereu, que trauré un llum.

Tot just al cap d’uns segons, van veure una dèbil llumeneta davant seu i s’hi acostaren amb curiositat.

Al nuós tronc d’un arbre hi havia crescut un petit bolet, però no era un bolet qualsevol; era un bolet-casa, amb finestretes, xemeneia i tota la resta. I, assegut a la teulada, hi havia un follet que aguantava un diminut fanalet encès.

—Primer de tot, bona nit! —els saludà el follet.

—Bona nit! —respongueren els nens.

—Què hi feu, vosaltres, aquí?

—Doncs, en realitat, no ho sabem. Volem sortir d’aquest bosc.

—He! Això sí que té gràcia!

—Per què?

—Perquè tothom diu el mateix: «Senyor follet, volem sortir del bosc!». I jo no ho entenc, perquè és un bosc fenomenal per a viure-hi.

—Però és molt fosc.

—Ah, és clar!, això és un entrebanc per a vosaltres, els humans. Però, si no us agrada, per què heu vingut?

—Per equivocació.

—Tothom diu el mateix. Us equivoqueu molt, els humans! Que potser allà fora no sabeu que aquest és el famós Bosc-Tan-Perillós-Que-No-En-Torna-Mai-Ningú?

—Bé, ens donarà un cop de mà o no? —digué la Lila, impacient.

—I també un cop de peu, si us ve de gust. Però no us puc ajudar a sortir d’aquí. El bosc és molt gran i jo sóc molt petit: no n’he vist mai els límits.

—Ah! —féu en Ratolí, desil·lusionat—. Bé, gràcies, de tota manera.

—De res. I a veure si trobeu aviat la sortida del bosc i em deixeu dormir d’una vegada.

I el follet entrà de nou al bolet i s’endugué el llum.

En Ratolí i la Lila continuaren endavant. Al cap d’una estona, van arribar a una petita clariana on es filtrava una mica la llum de les estrelles.

—Aquí podem descansar i fer foc —digué en Ratolí—. Quan es faci de dia, hi haurà més claror.

Tal dit, tal fet. A les palpentes, van aconseguir aplegar força branques; aviat tots dos es van poder escalfar a la vora de la petita foguera.

En Ratolí va mirar al voltant.

—Saps que hem perdut en Calderaus, Lila?

—Pel servei que ens feia… No parava de renyar-nos per tot. Jo no el trobo pas a faltar.

—Tens raó. Era un pesat.

—I un escandalós.

—I un manaire.

—I un rondinaire.

—Era un corb amb mala bava —va concloure en Ratolí.

—Sóc un corb amb molt mala bava! —el rectificà la veu d’en Calderaus des de la foscor—. Us pensàveu que un desempallegaríeu de mi tan aviat?

En Calderaus va baixar planant des de dalt d’una branca i es va posar al damunt d’un bolet gegantí que creixia al peu d’un arbre.

—Ui, que bé, si heu encès una foguera!

—Quina barra! —rondinà la Lila—. Ens has abandonat al bosc.

—Jo no ho faria mai, això, estimada nena!

—Ah, bé, quina sort!; ves per on em pensava que eres un corb malvat!

—Com vols que me’n vagi sense la meva Maleïda Pedrota? —prosseguí en Calderaus—. Que em prens per beneit?

En Ratolí va dir a la Lila a cau d’orella:

—Dóna-la-hi; així ens deixarà tranquils.

Ella, a contracor, es va treure l’amulet de la butxaca i el va donar a en Calderaus, que llançà un grall de triomf i el va agafar ben fort entre les potes.

—I ara, a dormir, mainada, que és tard! —digué—. Demà tractarem de sortir del bosc.

En Ratolí i la Lila es van encreuar una mirada. No aguantaven més el mag i no els va caldre parlar entre ells per a saber que s’escaparien tan bon punt poguessin. Per tant, es van ajeure a terra i van fer veure que dormien.

* * *

Mentrestant, un grup de valents herois sortia de la ciutat a tota brida. Allí hi havia el famós cavaller Baldomer, el fort nan Robustià, l’hàbil arquer, l’elf Adelf, i la bella princesa Griselda… Ah!, i darrere d’ells trotava una vella mula que portava al llom un marejat Maldòculus, que remugava i es queixava a parts iguals perquè no estava acostumat a aquells animals… On hi hagués una bona catifa màgica, un encanteri de teletransportament o, fins i tot, una escombra de bruixa…

El rei els havia ordenat capturar tres delinqüents molt perillosos: dos nens i un corb.

—Per tots els cavallers de la Taula Rodona, car amic! —xiuxiuejà en Baldomer a l’arquer elf, mirant de reüll el mag reial, que s’anava tornant verd per moments—. Aquesta és la gesta més estranya que he escomès en ma vida.