3. És de mala educació fer bruixeries a la cort
La cort era en un gran palau al centre de la ciutat. En Ratolí, la Lila i en Calderaus van provar d’entrar-hi per la porta principal, però no els van deixar passar perquè molestaven els luxosos carruatges que s’aturaven al davant de l’entrada. D’aquests vehicles en sortien nobles i prínceps molt ben vestits.
—I tota aquesta gent qui és? —demanà en Ratolí, admirat.
—Són pretendents de la mà de la princesa Griselda —respongué la Lila—. Aquesta nit té audiència per a escollir-ne un; per això no podem entrar.
—Doncs haurem de buscar una altra via —decidí en Calderaus.
Al final es van esmunyir per la porta de la cuina, perquè la Lila va fer carona de llàstima (era experta a fer cares, i aquella li sortia molt bé) a la cuinera, i ella els va deixar entrar per donar-los alguna cosa per a menjar. Com que allí tots estaven molt enfeinats, no van parar atenció quan es van escapolir pels passadissos.
—Què farem quan trobem el mag reial? —preguntà en Ratolí.
—Li puc robar la pedrota —s’oferí la Lila—: ho faig molt bé, això de pispar.
—No ho sé —va respondre en Calderaus—; tots els mags porten a sobre un grapat d’amulets, i tu no saps quin és el meu.
—I si l’hi demanem amablement —va intervenir en Ratolí—, no ens els donarà?
En Calderaus va batre les ales, tot enfadat.
—Però nen, tu ets ruc? La Maleïda Pedrota pot fer el seu posseïdor l’home més poderós del món!
—Doncs a tu t’ha convertit en un ocellot de mal geni.
En Calderaus provà de picar-li l’orella, però en Ratolí se’l va treure del damunt amb una manotada.
—Ei, mireu! —digué aleshores la Lila—. No és aquell el mag?
En Calderaus va mirar. En una porta lateral de la sala del tron, un home donava ordres a tort i a dret, molt nerviós.
—Doncs sí, és en Maldòculus… Com ho has sabut, marreca?
—Home, doncs per la barba, i per la túnica amb símbols rars, i pels amulets, i pel barret acabat en punta…
—Ei, vailet! —exclamà de sobte en Calderaus—. On vas?
En Ratolí ja s’havia plantat al costat d’en Maldòculus i li estirava la túnica.
—Què vols? Estic molt ocupat! —féu el mag.
—M’envia en Ditsllargs, el cap del Gremi de Lladres…
En Maldòculus es girà immediatament cap al noi.
—Xxxt! No parlis tan fort! Espera un moment.
El mag es va endur els nens a una habitació privada i el corb els seguí volant.
—Vejam —digué en Maldòculus, arrufant les celles—. Dius que t’envia en Ditsllargs? I quina ceba li fa coure els ulls, ara?
—Diu que es va equivocar amb l’amulet que et vas emportar —contestà en Ratolí—. No era en venda.
—Què dius! Però si el vaig pagar! I em va costar molt car, saps?
—Doncs per això mateix: es va equivocar d’amulet i et va donar el que no val res.
—Com que no val res?
En Maldòculus es va treure l’amulet de la butxaca i el va examinar amb deteniment. Després se l’hi va tornar a ficar i els fità, desconfiat. Llavors es va fixar en el corb.
—Caram, Calderaus! —comentà amb un somriure murri—. Quant de temps sense veure’t, vell xacal puçós.
—Com m’has reconegut, hiena de la cort? —grallà el corb.
—No cal ser gaire perspicaç, graula poca-solta. Així, doncs, t’interessa el meu amulet? I em volies enganyar perquè te’l donés?
En Calderaus remugà alguna cosa sobre no fer cas de les bajanades que diuen la mainada.
—Bé, escurçó amb plomes —digué en Maldòculus—, fem-ho com en els vells temps: et desafio a un duel de màgia.
—Un duel de màgia? —van preguntar alhora en Ratolí i la Lila.
—Un duel de màgia! —digué, gemegant, en Calderaus.
—Que no t’agrada la idea? —el mortificà en Maldòculus—. No deu ser que t’has quedat sense poders, dromedari malcarat?
En Calderaus es va tornar pàl·lid…, bé, tan pàl·lid com es pot tornar un corb, és clar. En Maldòculus va llançar un udol triomfal:
—Ho suposava! Doncs, estimat voltor carronyaire, no sé per què et molestes a venir-me a veure… He guanyat abans de començar.
—No corris tant, rata de claveguera! —li replicà en Calderaus—. Accepto el duel! El noi lluitarà per mi —digué, assenyalant orgullosament en Ratolí amb una ala—. És el meu deixeble més avantatjat.
—És l’únic que tens —comentà la Lila, i en Calderaus li va clavar una mirada amenaçadora.
En Ratolí s’havia tornat blanc com un paper.
—I el guanyador, escarabat piloter —prosseguí en Calderaus—, es quedarà la Maleïda Pedrota!
—D’acord, gos ronyós! —udolà en Maldòculus, roig de fúria—. Que comenci el duel!
El bruixot pronuncià unes paraules màgiques i una gran bola de foc verd va aparèixer entre els seus dits. D’un bot, en Ratolí es va anar a arrecerar al darrere d’un banc. La bola de foc es va estavellar molt a prop del seu amagatall. La catifa va quedar socarrada i de color verd.
—Au, no et quedis allà aturat! —renyà al noi en Calderaus—. Contraataca!
—Però com?
El mag de la cort es burlava de les trifulgues que passava el seu rival. Aixecà les mans i començà a conjurar de nou, però en Ratolí no es va quedar allí per veure el final: plegà veles i va sortir cames ajudeu-me.
Els moments següents van ser confusos. En Ratolí corria com un esperitat; en Maldòculus el perseguia, llançant llamps que l’aprenent esquivava com podia; darrere d’ells volava en Calderaus cridant: «Contraataca! Contraataca!», i a la cua corria la Lila, no se sap ben bé per què.
Panteixant, en Ratolí va entrar per una gran arcada sense saber què hi havia al darrere…, i anà a parar a la sala del tron, a l’elegant recepció organitzada pel rei.
Es va aturar en sec. En Maldòculus també va haver de posar el fre d’emergència, però un conjur que tenia mig llançat se li va escapar sense permís i, de cop i volta, un dels convidats va quedar convertit en estàtua de gelat de pinya.
El rei els va mirar de fit a fit. La reina els va mirar de fit a fit. La princesa els va mirar de fit a fit. Els convidats els van mirar de fit a fit. Els criats els van mirar de fit a fit. Fins el gos els va mirar de fit a fit.
—Què és això, Maldòculus? —preguntà el rei, arrufant les celles.
De sobte va sentir que algú li estirava el mantell d’ermini. Era la Lila, que assajava la seva carona d’espantada.
—Aquest mag m’ha robat l’amulet i vol convertir el meu amic en un gelat de pinya! —ploriquejà, assenyalant en Maldòculus amb un dit acusador.
—Ai, ja torna a fer de les seves! —es queixà la reina, amb un sospir—. Aquests mags són realment molestos; em fan venir mal de cap. L’hauries de fer empresonar, estimat.
En Maldòculus es va tornar blanc. Els convidats murmuraven. El rei no sabia què fer.
—Fora d’aquí! —ordenà finalment—. Ja en parlarem més tard.
En Maldòculus sortí de la sala sense badar boca, i en Ratolí ho va aprofitar per a escapolir-se sense que el veiessin.
Es va reprendre la festa, i els convidats continuaren divertint-se com si no hagués passat res. Però la princesa es va quedar mirant amb curiositat la porta per la qual havia sortit en Ratolí. No tenia intenció de casar-se de moment, i aquelles recepcions per a trobar-li marit li semblaven molt avorrides.
Tot pensant, es va empastifar el dit índex de gelat de pinya, abans que l’estàtua no es desfés del tot, i se’l va posar a la boca.
Li agradava molt el gelat de pinya.
Mentrestant, en Ratolí s’havia refugiat en una enorme sala adornada amb elegants armadures i quadres de monarques antics. Estava admirat de les peces de museu, quan va topar nas a nas amb en Maldòculus, que acabava de materialitzar-se allà mateix.
—Acabem el nostre duel! —exclamà el mag.
En Ratolí, cansat de fugir, decidí plantar-li cara. Va recordar com havia sortit una flamarada de les seves mans a l’hostal de l’Ogre Gras i mirà de repetir l’experiment.
Del dit polze li va brollar una flameta tremolosa.
En Maldòculus es petava de riure, i el noi es va sentir molt humiliat.
—Ja ho veuràs! —cridà en Ratolí, i aixecà les mans com havia vist que feia ell.
Barruuum!
Un gran espetec de foc va sortir d’entre els seus dits. En Ratolí tancà els ulls.
Quan els va tornar a obrir, tota la sala estava arrasada, i en Maldòculus ja no reia: tenia la cara bruta de sutja i la túnica i la barba socarrimades.
—Oh…, caram! —fou l’única cosa que va dir el mag reial.
—Ha, ha! Massa poc, escorpí verinós! —es va sentir que deia la veu del corb Calderaus des de dalt.
—Tu…! —començà a dir en Maldòculus; però no va poder continuar: probablement no li quedaven més insults d’animals al repertori—. Tu…, escarabat pudent! —va a amollar per fi, molt satisfet—. Encara no m’has vençut! Tinc l’amulet i… —es ficà la mà a la butxaca i li va canviar la cara—. L’amulet! —cridà.
Es posà a regirar totes les butxaques de la seva túnica, que no eren poques, i a llançar a terra totes les andròmines inútils. En Ratolí estava admirat de tot el que cabia en una túnica de mag i decidí que se’n compraria una d’igual.
En Maldòculus començà a estirar-se la barba, desesperat. Aleshores va enxampar la Lila que s’allunyava de puntetes amb l’amulet entre les mans.
—Tu! —cridà.
En aquell moment es va obrir la porta i entrà el rei, amb tota la cort al darrere. En veure el que havia passat a la seva magnífica col·lecció d’armadures, es va tornar vermell, després blau i després verd, i bramà, encara més fort que en Maldòculus:
—TUUU…!
El mag reial semblava que es fes petit com una formiga.
—HAS DESTROSSAT TOTES LES MEVES ARMADUREEES!
—Ha esta ell! —es defensà en Maldòculus, assenyalant en Ratolí.
El noi va provar d’imitar la carona d’innocent de la Lila, i li va sortir força bé. Llavors va sentir que el corb li xiuxiuejava:
—Ja tenim la Maleïda Pedrota. Ara toquem el dos.
En Calderaus començà a dictar-li unes paraules en veu baixa i en Ratolí les va repetir. El rei ja avançava cap a ell a gambades, quan el noi va acabar l’encanteri.
En Ratolí, la Lila i el corb van desaparèixer d’allí en un núvol de fum.
—Ehem, ehem…! Què passa aquí? —preguntà el rei, estossegant i mirant al voltant seu, desconcertat.
—És terrible, majestat! —es lamentà en Maldòculus—. Aquesta mainada posseeixen un amulet màgic que pot fer del corb l’home més poderós del món…
—Deus voler dir el corb més poderós del món…
—És que no és un corb, majestat; és un mag disfressat.
—Ai caram, doncs és una bona disfressa!
—Però si els deixem escapar dominaran el món, ens dominaran a tots…
—Ah, això sí que no! Aquí només mano jo. Els hem d’encalçar immediatament. Vejam: que vinguin els herois del regne!
El rei va sentir que li estiraven el mantell i va mirar cap avall. Allà hi havia la seva filla, la princesa Griselda, que se’l mirava amb expressió anhelosa.
—Puc, pare? Puc?
El rei va respirar fondo.
—Si us plau, pare meu estimat…
El rei tornà a respirar fondo.
—D’acord, filla, però vés amb compte, eh?
La princesa va fer un bot d’alegria i va córrer cap a la seva habitació. Es va treure el vestit de princesa i es posà una armadura de cavaller. I és que a la Griselda l’avorria molt ser princesa; ella volia viure aventures, com els prínceps valents i els cavallers errants, i val a dir que feia temps que s’hi entrenava. Ja era una de les millors heroïnes del regne.
El que tenia de dolent ser heroïna era que sempre havia de rescatar altres princeses. A ella li hauria agradat rescatar alguna vegada un príncep… per si decidia casar-se algun dia.
Ara bé, en realitat, la seva il·lusió més gran era matar un drac.
