Les acaballes de Catul, II, 4.

La poesia de Vicent Andrés Estellés pot ser llegida des de l’òptica de la celebració de l’amor més físic —el sexe—, que oscil·la en tota una gradació lírica que va des de l’erotisme fins a la pornografia. En un recorregut de caràcter amorós per la literatura catalana que, a més, pren com a títol un vers d’Estellés «No hi havia a València dos amants com nosaltres», he volgut introduir també una reflexió a partir de tot un conjunt de poemes seus que ens acosti a la dimensió més carnal de l’amor, feta poesia. Perquè també el català —en aquest cas de València— ha servit per parlar de sexe, que no deixa de ser una de les més intenses materialitzacions de l’amor. En Vicent Andrés Estellés, la forta presència del cos^[15] en els versos, que quasi sembla desmembrat per la manera com es concentra hipertròficament l’atenció en els òrgans sexuals, ve a fer trontollar la poesia catalana, que, normalment, s’arrenglera més en un bàndol púdic o purità. Els versos eròtics estellesians, en canvi, mostren el desfici concret pel món dels sentits. Olors, tacte, música, imatges, paraules…, tot és usat aquí per dir l’amor-passió violent, en ocasions, cap a on ens mena el desig.

Estellés escriu el desig, el fixa, però també el dissecciona i ens el mostra des del seu vessant més obscè, més brut. Poesia de l’excés, del doll sexual (literalment!), trobem en els seus versos la voluntat d’afirmar-se com a màxim amador, entrant en lleial competència amb el seu referent bàsic, Ausiàs March. Ens diu que consigna en paper «el desig més gran que un home pot sentir d’una dona» (Exili d’Ovidi, llibre 7è, XXIV). Una dona que són moltes dones: Isabel, Jacqueline, Cheryl, Françoise, una turista, una banyista, una jove, una vídua… Molts cossos, un amor, maniobra repetitiva i alhora sempre ignota.

«NO HI HAVIA A VALÈNCIA DOS AMANTS COM NOSALTRES»

Encetaré aquesta ruta breu pel poema «Els amants», del Llibre de meravelles (1971), que, emparant-se en el mestre de mestres que és Ausiàs March i la seva divisa: «La carn vol carn», dóna peu a Estellés per evocar la força d’un amor que, com sempre que és viscut en primera persona i amb intensitat, acaba per fer creure als seus «afectats» que és únic.

Aquest poema és tota una declaració de principis. S’hi exalta l’arrelament a la terra, la vinculació íntima entre els cossos, la quotidianitat, la passió arrabassadora i fatal, animal, la més primitiva i «elemental». Els dos amants del poema que en altre temps (hem d’entendre en la seva joventut, als inicis de la passió) eren presoners d’un desig que era pur foc, continuen junts, tot i el pas del temps. Aquest poema, doncs, és també una lloança a la convivència que, lluny de fer-se monòtona —sí, hi són esmentats els petits gestos del viure de cada dia com ara la dona que estén roba—, manté el vigor, l’espurna del desig, que és el motor de l’amor. Amb el pas dels anys i les coses aquest amor no s’apaivaga. Són —els del poema— uns amants que mantenen la flama encesa i, només després de les rodolades i els «rebolcons», es permeten una reflexió i pensen que ja no tenen edat, «i tot això i allò» (que és una manera ben explícita de fer referència a tots els «peròs» que segons quines ments censurarien en la seva conducta), que ja haurien d’haver perdut, per llei de vida, aquesta força del desig que empeny i que es mostra amb força i salvatgia. Són, certament, uns amants singulars, que es nodreixen de les coses petites. I són amants i valencians. Com és ben sabut, València és l’escenari de fons de la poesia estellesiana, com es pot veure a l’inventari de noms i llocs de «Cos mortal», i per això el poema es clou amb la vinculació de la parella al territori i l’al·lusió a l’expressió popular que serveix per parlar d’excepcionalitat: «en són parits ben pocs».

La separació alta cultura vs. cultura popular és, també, un dels eixos interpretatius del poema (i, podríem afegir, de tota la lírica estellesiana). Si en altres poemes l’amador i poeta escolta Bach mentre és masturbat per la seva amant («Escolte Bach mentre em masturbes tu / amb boca i mans de molta saviesa, / i hi ha un moment, de pànic o delit, / que arribe, prest, al centre de la música, / el seu melic, el laberint d’espills. / Oh Bach, Oh Bach, oh sempre Bach – em muir!», Saló), aquests amants singulars ignoren l’alta cultura, que aquí es personalitza en la literatura de Petrarca, Riba i Bécquer. Hi ha una referència al llibre com a element de cultura, d’elevació social. Joan Fuster ho havia explicat així: «Érem valencians, de poble i no procedíem de llars on el llibre fos un moble necessari». No és pas un amor llibresc, el seu, com el de Francesca i Paolo, de la Divina Commedia del Dant. Ignorants dels llibres, són experts amants de carn i ossos, terrenals i que viuen l’amor no pas de manera metafòrica, idealitzada, romàntica, sinó des de la seva pell i el seu desig, tot i que alguns se sentin ofesos per tanta naturalitat (d’aquí l’esment a la castedat de López-Picó). La ubicació de Petrarca i la seva idealització de Laura, en línia amb la de la Beatriu dantesca, als antípodes dels amants valencians, resulta altament significativa. Perquè el poeta florentí també concebia la poesia, com la concep Estellés, com la manifestació verbal del desig que permet formular la pulsió sexual en termes de creació artística. La raó és la que filtra tot aquest desig i el converteix en paraules. El control del desig, doncs, resulta indispensable, ja que la seva sublimació permet al poeta la creació poètica en la doble dimensió ètica i estètica. És a dir, que tots dos tenen el desig com a motor literari. La diferència abismal entre tots dos, en canvi, rau en l’ètica del desig que proposen el florentí i el valencià. Per a Dante Alighieri la satisfacció de la sexualitat representa una pèrdua d’energia creativa; per a Estellés, el plaer esdevé benzina poètica, combustible literari. Dant condemna Francesca perquè mitjançant la lectura d’una obra de ficció va fer de la ficció realitat i va consumar el seu desig. Beatriu és una figura divinal per a Dant, i Francesca és la pecadora. La vida que va cap a la literatura i la literatura que viatja cap a la vida. Dant experimenta la paradoxa que representa escriure per oferir un model de comportament i adonar-se que hi pot haver lectors que facin servir la literatura com a model vital erroni, moralment parlant. Per això els castiga, els adúlters, a colpejar-se eternament, per mostrar la violència del seu pecat en una metàfora brutal de la violència de la seva passió. Estellés neutralitza qualsevol disquisició entre la santa i la puta, entre la vida i la literatura i irromp, violentament, en el terreny literari per desterrar-ne qualsevol consideració ètica.

En una conversa del poeta de Burjassot amb Montserrat Roig, recollida a Retrats i personatges, li pregunta la Roig: «Per tu l’amor què és: platònic o sexual?». La seva resposta és: «Sexual. A vegades, quan la cosa va mal, es converteix en platònic…». Per això la seva reivindicació amatòria és des de la pràctica, el sexe, i no pas des del platonisme, la idealització que, per a Estellés, significava el fracàs de l’amor en el seu vessant més intens, més passional, més animal, però potser per això, més real, també.

Erotisme i pornografia a parts iguals esquitxen els seus versos. Hi podem trobar formulacions tan tendres i suaus que són dites entre parèntesis:

O fins i tot fa ús d’imatges poètiques que tradicionalment han embolcallat el dir amorós (la nit, el bes, el mar): «En una nit, una lluna, has florit. / Et mire al llit, oh nua, oh sense pes. / Et deixe un bes en un lloc de la pell. […] Com navegant que agraït mira el mar, / Mire passar el teu cos successiu, / Semblant un riu, un instant d’esplendor. / Amor, amor! […]» (Els amants, XIII), al costat de: «Li la mamava com cap altra dona, sota el llençol, amb la gola pregona», de Pedres de foc (V, 12), o «No has merescut més que un parell d’esguits: l’un que et va omplir la boca i l’altre el cul» (Les acaballes de Catul, II, 2). Entremig, totes les conjugacions, expressions i imatges possibles. La manera de viure l’amor en la carn és, de vegades, una avidesa, una necessitat física comparable a la fam o, com en el cas de «A una turista», a la set:

Un poema en què el mateix origen bíblic queda justificat per les clivelles que l’amor solca dins la pell. L’amor que és un foc que duem dins, que per això ens dóna set. L’amor que, als antípodes de Dant, no mou el sol i les estrelles, sinó que ens mou a nosaltres i al nostre desig.

Sigui com sigui, el sexe tot ho impregna i tot ho travessa. És present darrere de cada gest, de cada paraula. El desig de sexe i la necessitat de la voluntat de l’estimada per tenir-lo. Aquí s’observen, doncs, molts dels tòpics sobre la qüestió, tòpics morals, i també tòpics culturals. Per al poeta amant, per exemple, que l’estimada es tregui les ulleres per besar-la més a gust, sense obstacles, esdevé un gest revelador. Davant la negativa, casta, de l’estimada que responia a «un pudor d’acreditat origen», el moment en què s’acompleix la seva voluntat, quan l’estimada accedeix a complaure’l, és viscut com un moment d’intensitat sexual, quasi com un striptease en tota regla:

El sexe com a necessitat («Amor, amor furtiu, / amor de molt amarga soledat! / Nits perdudes, veniu! / Necessite el meu cos acompanyat», «L’estimada», d’Els amants). El sexe, també, com a element fundacional, identitari, vital, que ens dóna la vida… o ens la pren:

L’amor que obre les portes del sexe. Però el sexe com a basso continuo que tot ho inunda, com a llenguatge primordial de l’amor. Sexe explícit que quasi podria dir-se’n pornografia per tal com ultrapassa els límits de les convencions morals compartides. Vegem-ho:

La descripció de la relació és descarnada, real. Hi ha qui diria obscena. Estellés, però, no entén d’obscenitats perquè per a ell el sexe és un plaer natural, bàsic, indispensable i, en darrer terme, sa. Un donar-se dels cossos, sense límits, sense constrenyiments, sense valoracions de caràcter moral. La intimitat més absoluta és violentada en sortir a la palestra dels versos. Aquí és on radica l’obscenitat del seu ars amandi.

Un sexe que, tanmateix, pot ser viscut amb alegria («Somreies, hàbil, amb pupil·les càndides de tan obscenes», Pedres de foc, II, 27) o amb tendresa, com a Horacianes XXVIII: «Tota la teua por se’t tornava tendresa amb un fal. / Diria que l’acaronaves com un fill de la teua vida, pobret teu. / Ell llavors, es subleva i tu et sorprens / i és que ell no vol que el tractes com un nen, / sinó com pare d’un fill teu». Però també amb violència i egoisme, mostrant-nos, amb cruesa i realisme, la submissió del sexe, la dominació animal que només respon a la crida del desig més pregon:

D’aquí la ràbia amb què es reacciona quan no es pot materialitzar:

Perquè el desig insatisfet es transforma en ràbia, pena i fúria. Desig del cos, desig fosc, de fer mal, en l’associació que vincula sexualitat amb dolor. Es transforma en odi, també, i en silenci poètic: «No vull seguir!».

«… ENTRE PARAULES TENDRES I PARAULES OBSCENES…»

El meu poema preferit d’Estellés és un llarg poema narratiu, Tot açò que ja no pot ser, un llarg poema que resumeix tota una història d’amor que ja no serà.

És un poema que evoca la quotidianitat, que tan present és en Estellés, al costat de l’excepcionalitat amb què la transforma l’amor. Hi ha la joia del viure els petits moments i la tristesa de no poder-los mantenir en el temps. Present i condicional són els temps del poema perquè des de l’acceptació del que ja no pot ser es construeix el món possible que ofereix el condicional: «Et besaria, et soltaria els cabells, t’acariciaria… T’estimaria, t’adoraria…», etc. El present —el temps de l’escriptura—, mitjançant la mirada i la imaginació, obre l’espai de la possibilitat d’amor. «Et mire, i sense que tu ho sàpies […] t’evoque en altres territoris on mai no havem estat». No coneixem els motius de la impossibilitat d’aquest amor, d’aquest enamorament que és unidireccional, i Estellés sap perfectament que calen dues persones en un amor. El dolor del desamor quan només tenim el record per mantenir un present que, de sobte, esdevé passat. El crit desesperat de l’amant que proclama: «no sé per què t’he conegut, jo no volia conèixer-te» i que acaba amb el motiu tan literari que insereix Estellés en la columna vertebral de la literatura amorosa occidental de la mort per amor. «Que jo me muir d’amor per tu». Entremig: tots els versos!