La Montserrat Roig deia que només existeix allò que ha estat escrit, però també que escrivim a partir de tot allò que hem oblidat. Més enllà de l’exageració que hi pugui haver en cadascuna d’aquestes afirmacions, la veritat és que viure, escriure i recordar o oblidar són conceptes que estableixen relacions perilloses i fascinants a parts iguals. Escriure per viure, viure per oblidar, escriure per recordar, viure per escriure… Hi ha diverses combinacions possibles. La lectura, com l’escriptura, deixa marques, subtils tatuatges a la pell de la consciència, deixa seqüeles, esdevé un «mapa ple de significats», que en realitat és la superposició de moltes mirades i de diversos processos de sublimació i/o d’oblit. Però si he començat amb aquesta reflexió de l’escriptora catalana a Digues que m’estimes encara que sigui mentida, és perquè em permet de vincular el tema de l’amor amb lectors i escriptors, que és el que també miro de fer jo en aquest llibre.

La literatura i l’amor. O, més aviat, l’amor en la literatura. El llibre vuitè de l’Odissea ens regala un passatge preciós en què Alcínous, rei dels feacis, es dirigeix a Ulisses, a qui ha acollit i hostatjat, quan el veu plorar mig d’amagat darrere la seva capa mentre Demòdoc, el «cantor divinal», canta les seves gestes i rememora episodis de la batalla de Troia que l’emocionen profundament. Llavors li diu:

Els déus filen desgràcies perquè les futures generacions tinguin històries per cantar, tot i que nosaltres hauríem de dir per narrar o bé per llegir —la metàfora és molt bonica perquè utilitza la mateixa imatge que Penèlope quan teixeix i desteixeix el seu vestit de núvia i, fent-ho, es recorda d’Ulisses i es manté fidel al seu amor—. És a dir, que els déus donen desgràcies als homes amb una finalitat estètica: aquest seria el sentit últim d’aquests versos. Les històries ens acompanyen perquè els relats —la literatura— són coneixement, són iniciació, són experiència: són vida.

Si parlem de lectors que viuen amb intensitat allò que llegeixen, que estimen la lectura i s’acaben estimant ells mateixos —en un exercici d’empatia literària sense precedents i d’una gran força lírica—, una imatge esdevé central: els amants Francesca i Paolo al cant cinquè de la Divina Commedia de Dante (versos 121 a 138). El moment precís en què Francesca pren la paraula per donar a conèixer el perquè de la seva condemna a l’infern, per revelar-nos els detalls íntims del seu pecat. I la culpa, aquí, no va ser del txa-txa-txa, sinó de la literatura. És un moment especialment emocionant per tal com Francesca omple de vida la literatura, la converteix en aquella mentida que dóna compte de la veritat, que deia Picasso. Induïts per la lectura del Lancelot, la novel·la medieval que narra els amors adúlters entre Lancelot du Lac i la reina Ginebra, l’esposa del rei Artús, els amants Malatesta —Paolo i Francesca de Rimini— van ser temptats per la vívida força de la seva història i van copiar-ne el comportament:

Heus aquí l’amor, que justifica la conducta més anòmala de totes: la que es fa al marge de la moral comuna. Com si la força que inspira amor impulsés aquells que estan sota el seu influx a viure segons les seves pròpies regles. Trencant murs, desmuntant obstacles. Som davant de la literatura que arrossega cap a la vida o que ens permet viure vides d’altri. La debilitat dels límits entre la realitat i la ficció. Per dir-ho amb els versos de Gabriel Ferrater: «Aquesta insistent aigua de paraules, sempre creixent, va ensulsiant els marges de la vida que vaig creure real».

Zygmunt Bauman ha teoritzat sobre la condició líquida de la modernitat. Certament, en temps de contingències, de liquacions, en l’ocàs d’un món que fa aigües pel que fa a valors, referents, institucions, etc., en un moment en què quasi tot és sotmès a una lògica de la caducitat semblant a les dels productes de consum, l’amor es presenta com un dels àmbits de la vida humana que vertebra la nostra existència per la seva capacitat de transformar les nostres vides i les nostres identitats.

La literatura, com una fàbrica que atresora, fixa i idealitza les preocupacions humanes, ha immortalitzat alguns moments memorables en aquesta dimensió vital amorosa. L’amor com a passió és un dels pilars de la literatura de tots els temps i en totes les llengües. En les llengües romàniques, els trobadors inauguren una expressió de l’amor basada en l’exaltació de la dama i l’establiment d’unes certes regles per als camins que l’amor ha de seguir. El De amore d’Andreu el Capellà, un tractat amorós en regla, va servir, precisament, per explicar què era l’amor que aquests trobadors i trobairitz del sud vivien i cantaven. Però l’amor és un sentiment que mostra moltes cares i que troba diferents possibilitats expressives. Algunes de les que repassarem en aquestes pàgines constitueixen moments que, personalment, em semblen rellevants i conformen una particular geografia amorosa literària en la literatura catalana.

La selecció, com sempre en aquests contextos, esdevé dolorosa, perquè han estat aquests però podrien haver estat molts altres exemples. En reivindico la pertinença i en justifico l’elecció per tal com intenta cobrir un espai cronològic que recorre la història de la literatura catalana des de l’edat mitjana fins als nostres dies i vol destacar alguns dels moments en què, com a lectora, de manera absolutament subjectiva, convoco en la meva ment alguns dels grans moments de la meva tradició literària que hi romanen amb força per motius diversos, personals, perquè no puc sostreure’m als meus propis gustos i a la meva formació, capriciosos, en ocasions, o per centralitat estètica i canònica, en d’altres. Tots han estat invocats per contribuir a donar una imatge, parcial i, lògicament, incompleta, però imatge al cap i a la fi, sobre escenes amoroses memorables, grans passions de paper que bateguen entre les pàgines de la nostra literatura i que he agrupat des d’aquesta perspectiva temàtica. M’agradaria  compartir  les seves vivències amoroses, reflexionar sobre com han representat una manera de «dir» l’amor, una manera de fixar-lo i d’alimentar tòpics o destruir-los, segons els casos. Alhora, nous models amorosos han sorgit d’acord amb nous patrons familiars, socials, personals, que també han quedat immortalitzats literàriament.

Parlem de tòpics: quantes vegades es pensa i es diu que els catalans som freds? Una relectura de la tradició literària catalana en matèria amorosa ho desmenteix. La selecció de relacions aquí aplegada més aviat presenta la tesi contrària. El que trobem a les pàgines de la nostra literatura són històries d’amants impulsius, apassionats i agosarats. Amants que viuen l’amor contra els condicionaments, que troben camins que els permeten gaudir intensament d’aquesta força que desconcerta i que transforma. De Tirant als dos amants de València, de l’amor que es grava en el rostre (Jordi de Sant Jordi) a un amor que ens fa desaparèixer com a persones, les diverses històries d’amor que he recuperat i rellegit en aquest context, desvinculant-les de les trames respectives dels seus llibres (perquè aquest no era l’objectiu del projecte) i ubicant-les totes en aquest aparador particular de grans amants de la literatura catalana, constitueixen la meva galeria amatòria ben particular. L’amor travessa de cap a cap la història de la literatura, i la literatura catalana no n’és una excepció. Ben al contrari, aquesta paraula tan petita que engloba sentiments, formes i gradacions tan grans i tan diverses és una de les seves columnes vertebrals. Poc importa que passin els anys, fins i tot els segles… L’amor és un dels fenòmens que més impermeable s’ha revelat al pas del temps. Arreu del món i en totes les èpoques existeix un sentiment perenne. Certament, poden haver canviat els valors, els costums i, de manera molt explícita en els nostres temps, els protocols amorosos, però el sentiment que anomenem amor, i el que representa en essència, té poc marge de maniobra i, a grans trets, no entén ni de classes ni d’èpoques. Els humans som addictes a l’amor en totes les seves manifestacions. En aquest llibre parlaré de l’amor entre un home i una dona (excepte en el Tirant, que, com a autèntic Kamasutra català, inclou tots els registres), de les tumultuoses sensacions que produeix l’enamorament, de l’aparició del desig, de les ganes de posseir, del foc de la carn i del plaer de les relacions sexuals. El mosaic de personatges que habiten els textos que aquí presento ens permet veure els diferents rostres de l’amor, les seves fases i conseqüències. Perquè l’amor és complex, múltiple i global, ens ofereix, com en un calidoscopi, imatges de qui som per com estimem. Una mica, evocant el vers de T. S. Eliot a La Cançó d’Amor de J. Alfred Prufrock, ens preparen «un rostre per rebre els rostres que vas trobant».

Si puc i les paraules m’assisteixen, els contaré una història, la de la meva lectura d’algunes de les grans històries d’amor que ens ofereix la literatura catalana. Si, al capdavall, podem retenir unes poques paraules, em donaré per satisfeta. Biel Mesquida pensa i escriu que «El plaer passa pel verb». Totes aquestes històries d’erotisme, amor, passió, sexe i mort ho corroboren. Hauríem d’afegir, però, que també el plaer passa pel bes. Senyal inequívoc d’amor, tendra mostra d’afecte o passaport libidinós cap a la relació sexual, el petó és una constant, un element vertebrador del protocol amorós. Alguns poetes, com Salvat-Papasseit a Mester d’amor, li han concedit el lloc estel·lar que es mereix:

Petons, abraçades, tocaments…, els rituals, de l’amor en les pàgines de la nostra tradició van des dels besos més torbadors, autèntics preàmbuls de l’amor carnal que viu una Teresa Goday, jove i inexperta, fins a l’èxtasi dels cossos i les pells al llit, en els versos de Ferrater. La sang com a símbol d’una sexualitat violenta al costat de la mort que l’amor passional sempre comporta és una constant, ja sigui a Terra baixa, a Jordi de Sant Jordi, o a L’amor boig. Moments de gran càrrega eròtica i sexual, però també de gran valor literari.

De l’edat mitjana fins als nostres dies, des de l’amor despitat que mata i converteix l’estimada en caníbal en la vida de Guillem de Berguedà fins a l’esclat impúdic de l’orgasme en la ploma d’Estellés, la literatura catalana ha construït un ars amandi ben particular. Em dirigeixo, doncs, als lectors i els interpel·lo directament des de la meva pròpia experiència de lectura. Ja sé el que diuen alguns de l’ús de la primera persona, de la vergonya que s’hauria de sentir per fer-ho en públic, de la falsa modèstia dels qui no la usen i fan servir formes més grandiloqüents pretenent una humilitat més falsa encara. Aquesta reprovació moral que encara envolta tot el que té a veure amb el jo no és més que una de les màscares de la nostra cultura, la cultura del simulacre, una cultura que no reconeix els seus orígens, la seva pròpia tradició, que és la d’una veu lírica que s’imposa amb força i que parla des d’unes coordenades personals, que usa la paraula des de la subjectivitat per dir el seu desig. Aquesta és la grandesa i la misèria de l’ús de la primera persona, que el que per a molts —els que Vila-Matas anomena «cruzados o académicos de simposio y tentetieso»— és pecat, per a d’altres és una nova frontera des d’on adreçar la paraula, a un mateix i al món, ja que tota lectura és un procés d’actualització personal d’un text.

De la mateixa manera com un mapa és una virtualització del territori, que s’actualitza quan el viatger hi traça el seu propi recorregut, també aquest itinerari amorós per la literatura catalana és un mapa totalment personal. Llegir, al cap i a la fi, prové de l’arrel llatina legere, que sembla que tindria una base indoeuropea en leg, que, entre els diversos significats que té, engloba també el de ‘recol·lectar’. Aquesta, al seu torn, prové del grec légein, que voldria dir tant ‘escollir’ com ‘parlar’. D’altra banda, l’acte de llegir manté una filiació semàntica amb el concepte cultura, atès que deriva de cultiu i es vincula a la recol·lecció. Llegir, doncs, com una elecció i una recol·lecció d’amors i amants. I al final, per tancar el poema de Joan Elies Adell que abans he escollit de divisa, resultaria que, «si no sabés retenir paraules, el meu ofici seria el de traficant d’instants». Els instants d’intensitat amorosa d’alt voltatge que he evocat, invocat, convocat i llegit a la llum d’aquesta força de gravetat amatòria que, com deia Dante, avui com llavors, mou el sol i les estrelles.