Mercè Rodoreda és una de les meves escriptores preferides i els seus personatges —sobretot femenins— deambulen incansablement per les avingudes de les meves lectures i relectures; per això volia incloure-la en aquest recorregut personal a la recerca de grans històries d’amor i passió en la literatura catalana. Això no obstant, era difícil triar una obra per sotmetre-la a la dissecció crítica necessària en una operació d’aquestes característiques, perquè les protagonistes femenines de la Rodoreda pateixen molt. Totes. D’una manera o altra. Sempre. De seguida, però, ho vaig tenir clar: em centraria en Mirall trencat (1974). Per a mi és la seva gran novel·la, plena de les seves obsessions perennes (les flors, la bellesa, els àngels, les crueltats i els patiments, la força del tacte, les joies…). Tot i que li neguessin, una vegada més, un premi literari al qual s’havia presentat com a autora consolidada, és una obra de maduresa, perquè, d’alguna manera, constitueix una mena de museu on alguns dels seus personatges previs troben el seu espai definitiu en les diverses branques argumentals de l’obra i els seus secrets.

La polifonia de veus, que és el tret estructural —narrativament parlant— de l’obra, els permet, a cadascun d’ells, el seu moment de glòria. Mirall trencat és una novel·la-món que descriu la vida de tres generacions d’una família, el puntal de la qual és aquest magnífic personatge que és la Teresa Goday, la meva heroïna rodorediana predilecta. Novel·la realista, psicològica, intimista, gòtica…, ha estat analitzada des de diferents perspectives i totes les admet, com si cadascuna permetés recompondre una part del tot perdut que és aquesta catedral narrativa plena de llum i de foscor, de vida i de mort. Del trencadís del mirall de plata de la Sofia Farriols que es genera quan l’Armanda ensopega i cau, se’n deriven una multiplicitat de fragments —de corrents interpretatius— que són possibles de trobar en cadascun dels bocins. El meu objectiu aquí és capbussar-me en aquest oceà que és Mirall trencat a la recerca d’un fil conductor que vagi trenant les diverses històries d’amor que hi pugui haver. La mateixa Rodoreda m’ajuda quan a l’important pròleg de Mirall trencat afirma que «és una novel·la on tothom s’enamora de qui no s’ha d’enamorar i el qui manca d’amor busca que n’hi donin sigui com sigui: en l’espai d’una hora o en l’espai d’un moment».

És ben bé així. Tothom viu amors que els marquen i els donen la identitat o els la prenen, però sempre són amors que podríem considerar erronis, desacompassats, a destemps, la qual cosa fa que es visquin intensament, però també amb una certa desesperança. Amb tot, per a tots els «afectats», el record representa la possibilitat de conservar aquell amor que fracassa. El record és indestructible. La vida passa, va endavant, a glopades, amb estrips, arrencant-nos passions i cremant etapes, però el record roman. El record és una forma de secret i a Mirall trencat trobarem, bàsicament, secrets de família. Per això no és gens gratuït que la citació o epígraf que obre la primera part de la novel·la digui: «I honour you Eliza, for keeping secret some things». És una citació de Laurence Sterne, l’autor de Vida i opinions de Tristam Shandy, una novel·la singular, trencadora, que és tinguda per un dels paradigmes de la novel·la moderna. En aquesta remissió intertextual, Mercè Rodoreda va més enllà, al meu entendre, de la cita temàtica —els secrets—. Penso que l’estructura o la desestructura, en el cas de la llibertat estructural que presenta el Tristam Shandy, pot haver-li estat un model a l’hora de plantejar-se un discurs narratiu que no segueixi l’ordre temporal dels fets que s’hi narren. A Mirall trencat trobem un encadenament entre capítols que ben sovint és fruit de l’associació d’idees, amb flashbacks i retrocessos constants, que van apareixent quasi capriciosament i que trenquen el que es podria considerar un relat argumental clàssic. D’aquí que la troballa accidental, la reflexió puntual que fa canviar l’ordre dels esdeveniments i va teixint i desteixint la teranyina narrativa que és Mirall trencat, trobi en el record un element estructural. El record és, d’alguna manera, el consol de la vida i de l’amor —que aquí, com veurem, és sempre un amor perdut, ja sigui per abandonament, mort, odi, engany o, simplement, impossibilitat circumstancial, familiar o històrica.

TERESA GODAY, TRES GENERACIONS D’UNA FAMÍLIA I UNA CASA

Tres generacions, sí, i una casa —la torre de Vallvidrera—, tot i que la veritable protagonista és, sense cap mena de dubte, la Teresa Goday: cap de família i mestressa de la casa, matriarca indiscutible i indiscutida. Una Teresa que és al·ludida, en el primer capítol, com a senyora Teresa i de la qual sabem que és l’esposa d’en Nicolau Rovira, un financer ric que se’n va enamorar sense saber que ella havia tingut una relliscada amb un fanaler, en Miquel Masdéu, que li havia fet un fill. Quan encara no era la senyora Rovira, la Teresa era la filla d’una peixatera que va enamorar-se d’un àngel esparracat, al qual, abans de deixar-la embarassada, se li havia oblidat dir-li que ja era casat. L’arrencada, doncs, ja és significativa des d’aquesta perspectiva. Fixem-nos-hi: la Teresa estima en Miquel, que està casat i no la pot correspondre amb un amor legítim, sinó que només li pot oferir un amor prohibit, amoral. El Sr. Rovira s’ha enamorat de la Teresa «veient-la passar tot prenent cafè a la terrassa del Liceu» i, sabent que és vell i que cap noia jove se’n podria enamorar, li ofereix l’únic que té, la seva fortuna. La Teresa acceptarà perquè, en el fons, llesta com és i ambiciosa, sap que és l’única opció que té per tirar endavant el seu fill. Ja tenim aquí el primer triangle o, més ben dit, la primera cadena de desencontres: Nicolau Rovira → Teresa Goday → Miquel Masdéu.

«Oh! Com li agradava aquell noi amb les dents lluents i blanques, de llet, amb una mirada dura i tendra que robava el cor… una mica trist…». (III:II). La Teresa se’ns presenta com una jove que s’ha enamorat, que s’ha deixat portar pels seus sentiments i la seva inexperiència, i que ha estat enganyada. Ell la sedueix donant-li una fotografia on va vestit de soldat, que ella besarà tantes vegades com per mig esborrar-li la cara, amb petons amb gust «de menta, de vida» amb paraules boniques que li feien rodar el cap: «Tot et riu…, la boca, els ulls, la sang que et puja a les galtes», «Ets una nina a l’aparador del món. La nit que li ho digué no pogué dormir», «xata meva»… En Masdéu és un home que se l’enduia a la falda del Tibidabo per estimar-se entre ginesteres i herbes seques: «s’estimaren i s’estimaren». (III:II).

Amb tot, ha pagat un preu molt alt per haver confiat en el seu amant. «Em vaig enamorar d’un home que no sabia que fos casat»: heus aquí el seu pecat de joventut. Un pecat que de seguida expia oferint la seva mateixa joventut en sacrifici. Tota la dolçor, tota la bogeria de l’amor jove, prohibit, impulsiu, salvatge es trenca quan ella queda embarassada i ell li fa saber que no s’hi podrà casar perquè, de fet, ja ho està. De sobte, el trencament. La Teresa s’esquinça per dins però actua amb contundència: «No et vull veure mai més. Mai més». (III:II). Tanmateix, és el seu amor i al final de la seva vida s’imposa el record de l’amor de joventut, el seu primer amor, segurament el més pur pel que fa als sentiments (ella no n’havia esperat res i se li havia badat com una flor), però també el més tràgic perquè deriva en una maternitat de la qual, econòmicament, no se’n pot fer càrrec i que li mostra el revers negatiu de les relacions entre homes i dones, l’abús de l’amor que representa una càrrega i un trencament per a la dona. De fet, en Miquel havia intentat veure-la abans que tingués la criatura i li havia regalat un cor de sabó. Un cor lila que feia olor de lilà i que la Teresa va guardar. Quan arriba el moment del part, retroba el sabó i té ganes de desfer-se’n amb ràbia, conscient del canvi que ha experimentat la seva vida, que es complicava irremeiablement i, al damunt, representava l’absència perpètua de l’home que ella estima. Per això, quan té la criatura —un nen que es dirà Jesús i del qual el pare, inicialment, se’n desentén—, tira el sabó en un gerro i el dissol amb aigua per després llençar-la per l’aigüera. I mentre ho fa és perfectament conscient que s’acabava una etapa de la seva vida: «tingué plena consciència que acabava de llençar la seva joventut». (III:II).

Joventut, en aquest context, voldrà dir, també, innocència. La Teresa Goday va deixar de ser innocent i en matèria amorosa aquesta pèrdua de la innocència va tenir conseqüències. Des de llavors prendrà molta més distància amb els homes, totes les precaucions seran poques i, és clar, prendrà les decisions més amb el cap que amb el cor. De totes aquelles «miques d’amor, de tanta innocència, en quedava aquella bestioleta espantada». (I:VII), aquest havia estat el seu aprenentatge de l’amor. Per això quan en Nicolau Rovira es creua en la seva vida ella hi veu una oportunitat de viure-la, no de continuar fent de supervivent, com fins llavors. Un cop morta la seva mare, no es veu venent peix i essent mare soltera tota la vida. Per això la recondueix i, sí, certament, ho fa per interès. El primer que fa és aconseguir que el fanaler esparracat que feia caure d’esquena s’afilli la criatura, que passarà a ser Jesús Masdéu —ara sí, legalment—, i que ella mantindrà amb els diners que obtingui del seu ric espòs, a més de fer-li de padrina, com si fes una obra de caritat. Aquest primer capítol és esplèndid. El personatge d’en Rovira és del tot instrumental. Només serveix perquè nosaltres vegem de què és capaç la Teresa Goday. L’episodi ens ofereix la seva capacitat d’inventar les escenes més rocambolesques, com la del suposat robatori del fermall de brillants que li havia regalat en Nicolau Rovira, per tal de revendre’l a la mateixa joieria, d’amagat del seu marit, i fer-se’l recomprar uns quants mesos més tard. Amor i secrets. Heus aquí l’essència de la Teresa Goday de Rovira.

El primer capítol porta per títol «Una joia de valor» i no en va la Teresa hi és comparada a una perla que, astutament, comença a fer-se una fortuna personal de joies que mantindrà fins al moment de la mort. Vídua, perquè en Nicolau Rovira no havia resistit massa temps de matrimoni, vell i malalt com estava, la Teresa de seguida coneixerà en Salvador Valldaura, un diplomàtic que per Nadal torna a Barcelona després d’haver estat a Viena i a París, on havia mirat de recuperar-se de la pèrdua de la seva incipient amant Bàrbara, una violoncel·lista que s’havia suïcidat llançant-se al Danubi. La Teresa, per la seva banda, inicialment enyora el seu difunt marit, al qual estava agraïda perquè l’havia «afinat» (ja era una dona rica, ben educada i elegant), l’havia introduït en uns cercles socials determinats i, en definitiva, li ho havia donat tot, però la ment freda i calculadora, la supervivent que porta dins, de seguida s’adona que si no torna a casar-se la seva riquesa pot perillar.

DE LES JOIES, ALS SOMNIS

De les joies, passem als somnis. Si a en Nicolau Riera la Teresa li havia semblat una perla, a en Salvador Valldaura la Teresa li «semblava un somni». (I:III). La impressió que va causar en Salvador Valldaura quan la va veure va ser impactant, de manera que quan ell va començar a enviar-li violetes, ella es planteja la possibilitat d’un nou matrimoni, però encara calia travar bé aquesta relació. Novament tenim una sèrie que no permet la reciprocitat: Salvador Valldaura → Bàrbara i Teresa Rovira → Nicolau Rovira. Aquestes parelles no tenen continuïtat per la mort de la promesa i el marit. De manera que els dos supervivents comencen una nova relació. El capítol del ball de Carnaval a casa de l’amiga de la Teresa, l’Eulàlia Bergadà, és decisiu, en aquest sentit, perquè és on anem veient com es produeix l’enamorament. La Teresa ho planifica tot, es fa fer un vestit que la mostri radiant després del dol. Hi ha una certa anticipació en la conversa que manté amb l’Eulàlia, que ja parla de casament. La Teresa apareix radiant, «esplèndida; amb la cintura de vespa, l’antifaç a la mà, enguantada fins més amunt dels colzes i amb les espatlles nues». (I:III) i guarnida amb un pom de violetes al pit, de les que ell li regala. Ell la troba tan seductora que la convida a reservar tots els balls per a ell. Li pregunta si li han agradat les violetes. Ella menteix amb les flors per agradar-li més, perquè res no sigui negatiu. Ballen i al llarg de la nit hi ha un doble ball, el musical, però també hi ha tot un ball de preguntes i respostes, de silencis i de paraules. Ell li pregunta si voldria anar a París. Ella no respon. L’estratègia de la Teresa és mostrar-se enigmàtica i encantadora. En Valldaura pensava: «Si pogués, me l’enduria a la fi del món…». (I:III).

La nit avança i els sentiments també. La Teresa balla, riu i panteixa amb grans moviments de cap: histrionisme calculat. Té calor i es treu els guants en una seqüència que després de la de Rita Hayworth a Gilda no puc sinó imaginar de manera paral·lela: «Es tragué els guanys a poc a poc, tan llargs que mai no s’acabaven, i es passà la mà per la cara. “No deu estar gens bé, això que faig…”. Valldaura féu que no amb el cap, rient». (I:III). La Teresa té set i beu xampany. Ella diu que li puja el cap, però beu les copes a glops; ell li diu que altres coses li pugen al cap. A la pregunta de «quines?», respon: la bellesa. Després d’aquesta resposta la Teresa sap que ha picat l’ham, que la seva estratègia ha fet el seu efecte i diu que està cansada i vol marxar. En Valldaura sent que el temps ha fugit. En realitat, es prepara, per a tots dos, un altre temps.

Hem assistit a la construcció de la història d’amor entre en Salvador Valldaura i la Teresa Rovira, que, com no podia ser altrament, acabarà essent la Teresa Goday Rovira de Valldaura. Però faltava la declaració d’en Valldaura, que, després del festeig i les violetes diàries, finalment va arribar. La Teresa, però, «no digué ni sí ni no. Simplement: havia estimat molt el seu marit i encara hi pensava»; «El que vostè m’acaba de dir m’afalaga molt, però és tan inesperat…». (I:III). Aquella ambigüitat va deixar en Valldaura encara més neguitós pel dubte. El pla de la Teresa era infal·lible. L’endemà es va presentar a casa seva quan ella s’estava vestint per sortir. En anunciar-li la seva visita, la reacció de la Teresa va ser la de continuar amb la representació, ja era ben a prop del final. Així que va despullar-se «amb quatre esgarrapades» i se li va presentar tot fent una mise en scène perfecta: mig vestida, mig despullada, sortint-lo a rebre «d’aquella manera, però estava descansant i no l’havia volgut fer esperar…». (I:III). Entre perfum i seda, ell li diu que havia anat a buscar-hi la resposta al problema formulat el dia abans i que un petó voldria dir que no hi havia problema. Llavors la Teresa es passa un dit pels llavis i acarona la seva galta tot dient: «Ja el té». I immediatament es retira per preparar el te, i ha de respirar profundament unes quantes vegades, com mostrant-nos que hi havia també nervis, de part seva, sota la comèdia que representava.

El casament fou a Santa Maria del Mar i la lluna de mel a Vilafranca. Després vindrà París i, per si no s’hi acostumés, en Salvador —que ja li ha dit que és seu, com les seves possessions, com la seva terra, i que estaria disposat a canviar de professió per ella, si no s’acostuma a l’estranger— comença a buscar una casa a Barcelona. En Valldaura quasi s’enamorà alhora de la Teresa que de la torre de Sant Gervasi. A ella, que en definitiva serà la gran mestressa de la casa, li costa una mica més. En Fontanills, l’administrador, en ensenyar-los la casa que tan poc va agradar a la Teresa la primera vegada que la va veure, que li va semblar un castell, va pensar —estrafent la cèlebre frase d’Enric IV amb relació a París—: «una senyora així, bé val una missa». (I:IV).

Resulta fascinant la manera com Mercè Rodoreda ens introdueix, en els quatre primers capítols, els quatre homes de la vida de Teresa Goday. Ja havíem vist el fanaler arrabassador i mentider, el vell Rovira que aviat desapareix, estem amb en Valldaura, però, amb la compravenda de la casa, apareix en escena el notari Riera. Quatre capítols, quatre homes i potser només dos amors. Ho veurem.

LA MADURESA: L’ADULTERI. COMPENSACIÓ I COMPETICIÓ

La Teresa Valldaura i l’Amadeu Riera es trobaven en una torre «per estimar-se amb bogeria com si el món s’acabés en tardes glorioses de postes vermelles i de núvols negres». (I:XVIII). Certament, la força de la relació entre la Teresa i el notari sorprèn i ens fa pensar que és el segon gran amor que ha tingut la senyora Rovira Valldaura, amant de Masdéu i de Riera. Ell s’havia casat amb una dona lletja, de nom Constància, que havia fet riure molt la Teresa i enfurismar la seva amiga Eulàlia, que el trobava ridícul. Però, per al notari, conèixer la Teresa, l’esposa d’un bon amic i client, representa un canvi substancial: «El dia que la conegué, li semblà que una onada fresca acabava d’entrar a la seva vida». (II:I). La descriu com una dona «exquisida com no és possible d’explicar». (II:I). Ella havia anat a la notaria a cercar un aliat per tal que el seu marit no vengués la masia de Vilafranca a en Quim Berguedà, a qui la Teresa detestava. Com si hagués quedat seduït, el notari segueix a ulls clucs les seves intencions i convenç el seu amic i client dient-li que és millor conservar-la per poder fer-hi negoci en un futur proper. Des de llavors, «aquell senyor notari tan famós i aquella senyora tan de llet i de seda… en fi… […] durant anys s’havien trobat per simular que s’estimaven o per estimar-se de debò perquè són coses d’aquelles que només Déu les sap…». (II:I).

El seu amor ens és narrat des de la vellesa, des de la indeterminació temporal: «Eren vells. Els anys els havien pres aquella cosa efímera que fa que un home i una dona s’enamorin d’una gràcia que no existeix». (II:I). El seu amor té una dimensió física que és especialment referida. En Riera ho analitzava: «Ell havia fet l’amor durant anys amb la Teresa: una repetició infinita del mateix gest i de les mateixes paraules». (II:I) i després d’aquest temps indeterminat, havien acabat, sense trencar, simplement distanciant-se. «No s’havia cansat d’ella sinó d’ell. Però sentia una emoció especial quan l’anava a veure: alguna cosa se li obrí per dintre i li omplí la boca d’una dolçor inútil de petons antics i de llavis tendres». (II:I). En efecte, la Teresa va demanar al notari que anés a casa seva perquè volia fer testament. Aquest fet permet introduir la seva història amorosa. Des del retrobament en el present ens assabentarem de com van ser les trobades en el passat. Es trobaven amb cordialitat, però «eren mig estrangers i mig coneguts, amb les paraules d’amor enllà del temps com impactes de metralla en una paret cansada». (II:I). La imatge és prou explícita. A la fatiga del «cansada» —una personalització que es concedeix a la paret com a conseqüència dels nombrosos impactes de metralla rebuts—, s’hi ha d’afegir la imatge bèl·lica. Amor i guerra. L’amor com a estratègia, també l’amor com a camp de batalla. Quan es produeix el retrobament, la Teresa ja no camina i quan ell n’indaga els motius, ella respon, misteriosa, que «havia tingut un amic, i quan havia començat a negligir-la la pena havia estat tan violenta que els nervis de les cames se li havien mort». (II:I). Una resposta que il·lustra la consideració bèl·lica de qualsevol relació, fins i tot en una dimensió sexual. La Teresa li feia veure que després d’ell hi havia hagut altres amants; tot i que, en realitat, quan faci recompte amorós en la seva vida els obviarà, aquests suposats amants. El record de l’amor apassionat entre el notari i la Teresa es veu preservat dels estralls del pas del temps en el record, en l’evocació. En Riera rememora, en aquella cara vella i arrugada —«la Teresa que no era la Teresa». (II:II)—, el rostre de la dona que l’havia enamorat profundament. «Una dona de llavis, boca i somriure enigmàtic, però feliç». (II:II). El record és físic, record del cos, i emocional, perquè evocant el cos evoca també les sensacions que la vivència intensa dels cossos els oferia. La descripció dels pits de la Teresa resulta singular, ja que en aquesta novel·la tots els homes —a més a més de les dones— tenen un coneixement i una familiaritat amb les flors molt important. Així: «Els pits de la Teresa, ingenus, magnífics, totes les magnòlies, abandonats…». (II:II). «Ell, que havia tingut un cap romàntic i una joventut plena de foc». (II:I), evocava, des de la vellesa, l’amor més apassionat que havia sentit mai. Tot i que «mai no havia estat home de dones», «Ell havia adorat la Teresa […]. Quan la Teresa en els seus braços aixecava el cap i el mirava amb aquells ulls d’aigua innocent i negra, estava perdut. Vivia en un altre món. En un cel. Tota la seva vida quedava esborrada, morta». (III:VII).

Un apassionament, això no obstant, que segurament trobava un component d’estímul sobreafegit al fet que fos la dona d’un seu amic. Tot i les volgudes imprecisions temporals, se’ns dóna a entendre que després de la mort de Salvador Valldaura les seves trobades es van anar espaiant en el temps fins a desaparèixer. Com si en perdre aquest factor de traïció en disminuís l’al·licient.

En fi, el fil conductor fins ara ha estat la inadequació de les voluntats en les relacions. Ho hem vist en el cas d’en Rovira, que vol la Teresa que està enamorada d’en Miquel. I també en el cas d’en Valldaura, li cal oblidar l’amor de la Bàrbara per poder-se enamorar de la Teresa, tot i que, com sabrem, no l’arribarà a superar mai, aquesta pèrdua. En Salvador Valldaura havia estat enamorat d’una noia berlinesa de cabells rossos i llargs, «tan fràgil que feia pensar que la vida potser jugaria a fer-la malbé». (I:II). Una noia misteriosa, turmentada per la fugida per amor de la seva mare amb un italià i també marcada per una aversió als miralls que, segons la seva mare, engolien les persones i no podien sortir-ne mai més. El suïcidi de la noia després de la seva relació —que estava, això no obstant, en una fase molt inicial— va colpir profundament en Salvador, que n’estava molt enamorat. Per a ell, la Bàrbara era Ofèlia «flotant en la seva nit de mort». (II:XVII) i no pogué sostreure’s mai a aquell record aquós, a l’aigua que, com un mirall, li tornava sempre la seva imatge. Aquests amors tràgics el perseguiran sempre, com la mateixa Rodoreda afirma al pròleg; però la Teresa se’n distancia incorporant-hi, ella també, una tercera persona. «Ja tenim en escena Amadeu Riera», afirma, juganera, l’autora: «el faria distingit, prim, amb un cap romàntic […] amb el cap de Delacroix, jove. El faria notari» i, el més important, «el presentaria ja sense amor, gran, recordant l’amor. Un d’aquells amors que el temps irisa». (I:I). Exacte. L’enamorament i la passió que viuen la Teresa Valldaura i el notari Riera els descobrim des de la vellesa, des d’una relació ja acabada. Una vegada més, el leitmotiv de sortir a la recerca d’amor «sigui com sigui» és aquí novament visible.

SEGONA GENERACIÓ: ELADI FARRIOLS I SOFIA VALLDAURA

Això em dóna peu a introduir la figura de l’Eladi Farriols, que serà el marit de la Sofia, la filla que van tenir Salvador Valldaura i la seva esposa Teresa. La Sofia va ser una nena ploranera, geniüda, freda, distant, poc agraciada; en fi, als antípodes de la seva mare, a la qual no s’assembla gens perquè «de vegades d’una mare espaterrant en surt una filla descolorida». (I:X). Aquesta nena, però, es va convertir en una joveneta de cor eixut, insolent i estirada, que jugava a tennis, mortificava les minyones i se sentia més unida al seu pare que no pas a la seva mare. Ell li havia dit en una ocasió: «Filla meva, hi ha gent que amb un record en té per tota la vida». Segurament parlava en primera persona, però és una màxima que podríem aplicar a quasi totes les relacions amoroses de Mirall trencat, començant, és clar, pel record inesborrable de la Bàrbara per a en Salvador, el d’en Miquel Masdéu per a la Teresa i el de la Teresa per al notari Amadeu Riera. Baudelaire, a Le portrait, s’encara amb el temps i li fa saber que per més que sigui un negre assassí de la vida i de l’art («Noir assassin de la vie et de l’art»), mai no serà capaç de prendre-li els records, de matar en la seva memòria aquella que va ser el seu plaer i la seva glòria («Tu ne tueras jamais dans ma mémoire / Celle qui fut mon plaisir et ma gloire»). Qualsevol dels esmentats podria subscriure el vers de Baudelaire.

Fins i tot l’aspra Sofia es concedeix, amb els anys, de tenir un record envers en Lluís Roca, un noi que sempre l’acompanyava al club de tennis i que li escrivia cartes d’amor, però amb qui finalment no es va casar. L’escollit va ser l’Eladi Farriols, un jove ben plantat, nebot de Terenci Farriols —botiguer—, i que treballava de dependent al negoci del seu oncle però tenia esperit de dandi. L’Eladi tenia «el mal de les faldilles». (I:XVI) i resulta significatiu que des del començament se sentís més atret per la mare, la Teresa Valldaura, de qui pensava que «havia estat tan maca que tots els senyors se li agenollaven als peus». (I:XVIII), que per la filla, la Sofia, que li semblava «prima, adusta i amb aires de superioritat». (I:X). Va accedir a festejar-la i a casar-s’hi per interès, però malauradament poc abans de casar-se va morir el pare de la Sofia, en Salvador Valldaura, d’un atac de feridura, i el dol de dos anys abans del casament va donar un tomb a la seva vida.

ELADI I EL «MAL DE LES FALDILLES»

Al començament d’aquest període de dos anys d’espera, l’Eladi comença a freqüentar cases de barrets. A casa de la senyora Lucrècia triava la que més li agradava i «l’endemà ni se’n recordava». (I, XII), però les coses van canviar quan s’enamorà perdudament d’una cupletista del Paral·lel que feia un número en què apareixia nua damunt d’un home que simulava un cavall. Lady Godiva era el nom de guerra de la Pilar Segura, una noia jove, que tenia «uns ulls que el trasbalsaven». (I:XII) i que, com la mítica Lady Godiva, apareixia dalt d’un cavall totalment nua i només cobrint-se amb la seva llarga cabellera. Uns ulls verds «tan exòtics» que el feien pensar en «una orquídia». (I:XII) i a la qual l’Eladi li agradava anomenar «la lei-di», que «els dies que plovia estava melangiosa i quan estava melangiosa era divina». Li recita poemes de Baudelaire, «Dis-moi, ton coeur parfois s’envole-t’il, Agathe?», de Moesta et errabunda (Triste et Vagabonde). Fetitxista i obsessiu, és capaç de sentir-se transportat per l’amor. Quan ella se li oferia sentia que «el miracle començava» i la sola presència de la Pilar el feia sentir «fora del món, poderós». La Pilar va quedar embarassada de l’Eladi i va néixer la Maria Farriols, una criatura preciosa com la seva mare.

El casament de la Sofia i l’Eladi finalment va tenir lloc, tot i que la Sofia pensés que era «un noi una mica petulant, que fa goig, això sí, i que es pensa que l’hi hauré d’agrair tota la vida». (I:XIV). La mateixa nit de noces la parella s’instal·la a la torre de Sant Gervasi a petició de la Teresa, i la Sofia, que havia sentit enraonies sobre els affaires del seu promès, el sotmet a una vexació amb què vol demostrar-li que ella és una dominadora, que no és una de les «altres», sinó la que talla el bacallà: al cap i a la fi, aquella era casa seva i era ella la rica. Per això, quan, en la intimitat de l’habitació de la nit que porten esperant almenys dos anys, ell vol besar-la, la Sofia l’obliga a besar-li els peus, i, mentre els hi frega amb la galta, ella li diu: «Així, senyoret Eladi, com un gosset. I ara, vagi a rentar-se. Li posà la planta del peu al front i l’empenyé». (I:XIV). Amb la ira de veure’s humiliat, l’Eladi confessa l’existència d’una filla natural a la Sofia, la qual reacciona amb fredor, pel que fa a les paraules, però se li llança als braços per consumar el seu matrimoni. Un cop més la necessitat d’amor s’obre camí per entremig de les situacions més insospitades. L’endemà, però, humiliada i traïda, recorda la frase del Tristam Shandy sobre el secret i resol que s’afillarà la nena —«tot i que no pogués estimar-la mai». (I:XIV)— prèvia renúncia signada de la seva mare, que no podria veure-la mai més. Farien veure que era d’un parent de la família de l’Eladi i encara semblaria una caritat. En realitat ho farà per controlar el seu marit, que, ell també, des d’ara tindrà un secret.

Aquella nit que començava el matrimoni Farriols Valldaura alguna cosa es va esquinçar definitivament entre tots dos. La Sofia, però, quedà ràpidament embarassada d’un nen que es diria Ramon, i encara d’un altre que va néixer setmesó i escardalenc, de salut delicada, en Jaume. L’Eladi aviat va començar a empaitar les minyones, començant per l’Armanda, la cuinera. A partir de llavors comença el reguitzell d’amants que l’Eladi Farriols tenia a casa mateix. La Sofia, a més, assabentada de tot, contractava minyones joves i boniques perquè fessin ballar el cap al seu marit i s’hi complaïa (I:XVI). La seva venjança era vers l’Armanda, a la qual mortificava perquè havia vist com se’l mirava. La gelosia entre dones, un altre dels grans temes de Mirall trencat, per bé que no és el que ens ocupa aquí.

TERCERA GENERACIÓ. ELS NENS: L’AMOR PROHIBIT

Els nens constitueixen un dels punts més sinistres de l’obra perquè la relació entre tots tres és desigual. En Jaume, el petit i esguerrat, quedava distanciat de les activitats o capacitats dels dos nens grans. Els dos grans, que «tenien ulls d’aigua». (II:X), es comportave amb crueltat cap a les incapacitats d’en Jaume, se’n burlaven, l’estrafeien, fins i tot li feien mal físic. La Teresa Valldaura, l’àvia, era l’única que patia per ell i li mostrava interès, dedicant-li temps i atencions. Però els jocs de nens de vegades són molt més seriosos del que ens pensem i el van arribar a matar, tot i que va romandre com un secret perpetu entre ells dos. Un secret més. En Ramon i la Maria, que s’avenien d’allò més, pensaven que eren cosins, però els qui estaven més a prop seu aviat s’adonaren del que sentien l’un per l’altra. Però aquell era un amor prohibit per raons òbvies: eren germans, no cosins. La revelació de la veritat per part de l’Eladi cap al seu fill Ramon produeix un trencament definitiu en la família. El Ramon fuig, marxa, no vol saber res de la seva família, tret de la Maria, que ho ha sentit tot i s’ha tancat dins la seva habitació. Ell la busca però ella no l’obre. «La seva germana era presonera perquè l’estimava i ell l’estimava a ella i no podien estimar-se. […] Tota una vida acabava de morir». (II:X). Ni tan sols quan va a refugiar-se a casa de la neboda del notari Riera, la Marina, que s’havia enamorat d’ell, no va poder correspondre-la. Aquell era «un amor càndid. Impossible», ja que aleshores l’amor, per a ell, «més que un pecat era una maledicció». (III:XI). No seria fins molt de temps després que podria casar-se i tenir fills, un Ramon i una Maria, segons que explica a la seva mare Sofia a la casa a la qual ella ha tornat després de la guerra i que vol enrunar per tal de construir-hi pisos.

La separació d’en Ramon té conseqüències. També serà dolorosa per a la família. La Maria mor quan cau de dalt de la teulada, on, amb el seu germà enyorat, comptaven estrelles, i va a parar al jardí, entre les branques d’un llorer. És cert que el flirteig amb el suïcidi plana sobre aquest acció, per bé que, quan finalment mor, sembla més que estiguem davant d’un accident, tot i que el component d’autoimmolació hi és, sens dubte, implícit.

A poc a poc la família es fragmenta i la Rodoreda va segant vides: Salvador Valldaura mor d’un atac de feridura; Jaumet Farriols mor ofegat a l’aigua de l’estany del jardí a mans dels seus germans, que també li punxen el coll amb una forca; en Ramon s’autoexilia en saber que no pot estimar la seva germana; la Maria mor i passa, com en Jaume, a formar part de la casa i del seu jardí; l’Eladi, amb penes i treballs, podrà refer-se de la mort de la Maria, la preferida dels seus tres fills, i, de la mateixa manera que la seva vinguda al món li va canviar la vida, també la seva desaparició la modificarà: es va tancar a la seva biblioteca, on va exacerbar el gust que sentia per Proust i gairebé no en sortia:

La mort de la Maria havia matat la seva joventut; els cabarets, les artistes, les cançons… Aquelles nits en què sortia de casa amb el cor agitat, ple d’il·lusió. I el record de la Pilar, innocent i dolça, era el gran record d’amor d’aquell Eladi que havia estat ell i que mai més no podria ser ell… (II:XVII).

A la Teresa Goday, l’arribada del seu fill natural li va prendre la joventut. A l’Eladi és la seva mort, la que la hi pren i quasi l’enterra. La Teresa Valldaura, a aquestes altures, ja és una dona paralítica, que no surt de la seva habitació i que només es permetrà tornar al passat, just abans de morir. Al final de la seva vida, s’imposa el record, com hem vist citat també en el cas de l’Eladi. Tots dos —sogra i gendre, que tenen moltes coses en comú— rememoren els seus amors de joventut, el primer amor, segurament el més pur, el més sincer, també el més prohibit.

EL RECORD, L’AMOR PERDUT

Per què havia de fer-se-li present, a les seves velleses, aquell bocí de joventut que havia colgat en el més profund de la seva ànima com si no fos ella que l’hagués viscut? Miquel Masdéu, amb la seva mort, s’havia endut, glaçat a dintre, tot el que la Teresa li havia donat (III:II).

El camí de traspàs de la Teresa Goday a Mirall trencat s’obre amb un somni que li porta el record d’en Jaume Masdéu, de qui el seu fill, Jesús Masdéu, ja li havia fet saber que havia mort. De sobte, doncs, una imatge del passat es fa present amb una força inusitada. Records de ginesteres, de paraules tendres, de petons amb gust de menta i de vida… «És clar que el Miquel no s’havia portat bé; quan havia començat a festejar-hi no li havia dit que fos casat, però ella no era rancuniosa i d’en Miquel n’havia estat enamorada». (I:I). La força d’aquest amor és la que torna a la seva vida en els moments finals.

El seu estat és d’una total immobilitat. Reconstruïm com han estat els darrers anys de vida. Era una dona tan presumida que «no poder dur anells la deprimí». (III:III). La Teresa «necessitava veure coses boniques i els brillants eren gotes de rosada. “Gotes de rosada damunt d’una flor”, li havia dit el notari Riera un cap al tard que s’havien estimat molt». (III:III). La vinculació amb la bellesa és veritablement estructural en ella. En certa ocasió no havia volgut llençar el cor de color lila amb olor de lilà que li havia regalat en Miquel en un lloc lleig com les escombraries. Tant li agradava la bellesa, estar envoltada de coses boniques, que «tenia ganes de morir pensant coses boniques de flors i començaments d’amors i de flames ni blaves ni vermelles sinó de color de taronja llengües de foc les flames que havia mirat tant al principi de viure a la torre quan els lilàs eren petits i els rosers feien poques roses». (III:III). La seva set de bellesa és tan gran que sabrem que la perla amb la qual volia ser enterrat en Salvador Valldaura, que havia deixat instruccions precises a la seva filla, va ser ella qui la va recuperar. Efectivament, ella pren la perla del vestit del mort Valldaura, ja al taüt, perquè considerava que era «massa bonica per acabar en un cementiri». (III:III). Després la regalaria a l’Amadeu. «Aquella perla l’havien lluïda dos homes. I l’havia regalada al segon per oblidar el primer». (III:III).

La Teresa Goday fa balanç de la seva vida fent balanç dels seus amors. En el seu resum amorós pensa:

Havia conegut tres homes. El primer, que semblava un àngel esparracat; i els altres, dos grans homes. Nicolau Rovira havia estat el trampolí que l’havia llançada al món de Salvador Valldaura. No. Tres no. Quatre. Amadeu Riera havia saciat la seva set d’amor… els altres… L’amor que havia sentit per Valldaura s’havia fos i encara no es podia explicar per què. En Masdéu havia estat la il·lusió d’una bogeria viscuda per carrers deserts a l’hora de les primeres estrelles i a l’hora de les últimes estrelles quan el cel que mor i el cel que neix tenen el mateix color (III:III).

L’Amadeu Riera l’assedega. És més positiu que el que dirà dels altres. La Teresa, que, segons el professor de piano, tenia uns ulls «xops d’aigua de somni que quan era jove devien assassinar». (II:III), havia estat sensible a l’amor. Coqueta fins al darrer moment, llença floretes al metge que la ve a visitar poc abans de morir i quan ell li vol tornar el compliment amb un gest afectuós a la galta, llavors pensa: «Oh! Com li havia dolgut no tenir la galta jove». (III:III). Amor i joventut. Vellesa i record.

La Teresa Goday Rovira i Valldaura, amant d’en Masdéu i d’en Riera, havia envellit, amb una certa elegància, però, és clar, havia envellit. Amb tot, la seva bellesa havia semblat desafiar els estralls del temps. Patia de les cames, les tenia mortes, curiosament d’ençà d’un rebuig amorós, sexual, per part del seu darrer amant. Tal vegada fos aquesta la primera i única sensació de rebuig físic per part dels homes que va experimentar però que la va abocar, de cop, a la decrepitud física. El pas de la bellesa a la vellesa havia fet variar les reaccions masculines, que passen de l’admiració a un rebuig que ella somatitza a través de l’atròfia física. Se’ns diu: «Havia envellit de la manera laxa. Tot li penjava: les galtes, el sotabarba, la carn de sota els braços…». (III:III). Havia envellit de manera diferent de com ho havia fet la seva filla Sofia: «com les mòmies, perquè la pell se li arrapava als ossos», potser perquè la Sofia «havia viscut i vivia voltada de cremes i de perfums». (III:III). En canvi, la Teresa tenia tota la seva vida, amb tots els seus amors i totes les seves belleses, aquella vida marcada per una estrella ascendent —la seva bellesa—, en el seu rostre vell, ratllat d’arrugues, aquell rostre que ja havia perdut l’esplendor que li havia permès gaudir de la riquesa, del benestar i, en certa manera, d’una bellesa física a més llarg termini, perquè hem de tenir present que la beutat dels pobres és encara més efímera que la dels rics. He començat parlant de les obsessions perennes de Mercè Rodoreda. La bellesa n’és una. A El carrer de les Camèlies, la bellesa també hi té un paper decisiu, perquè és la bellesa de la protagonista, Cecília Ce, la que la salva en primera instància, la que li serveix de modus vivendi; en segon terme, acompanyada, això sí, d’una degradació personal més que evident, finalment, acaba redimint-la de tot pecat. Recordem que troben la Cecília abandonada en un esglaó al peu d’un forrellat d’una casa del carrer de les Camèlies i que és la seva bellesa i el seu somriure els que emocionen els qui la recullen. Un somriure inicial que ha de marcar profundament l’ambivalència constant de la seva bellesa. Ja de ben petita la gent percep que té una bellesa torbadora, una bellesa d’aquelles que fa enfollir els homes i que sempre es posa en relació amb aquest futur masculí que l’ha d’acollir, beneficiar-se’n o patir. Per exemple, una visita diu als seus pares adoptius que la nena té una cara de «nimfa i de santa que la feina que tindria amb els homes quan seria gran faria por» i una altra, «pobre marit el dia que en tingui!». Això no obstant, la seva bellesa és el contrapunt de la seva tristor, una bellesa trista, la seva, ambivalent, d’aquelles que tornen, efectivament, bojos els homes. Una bellesa, però, que la converteix en una desgraciada perquè mai no pot escapar a l’efecte que causa en els homes, que, en lloc d’aprofitar-la, se n’aprofiten. En el seu cas estem parlant de bellesa lligada a prostitució i a pobresa. La Cecília és una dona tremendament atractiva de nadó, de nena, d’adolescent i de dona. Però la bellesa li és alhora la salvació i la perdició, perquè la bellesa li és feina i subsistència i, al mateix temps, li és destrucció psíquica i física. La Cecília és una dona que «es fa dona de la vida», per utilitzar un eufemisme, i «fa senyors» a les Rambles per sobreviure. El seu únic pecat és ser una dona que explota la seva condició de dona i d’objecte sexual, però ho fa per poder menjar. La Cecília és una «princesa», «feta amb compàs de plata», que és conscient de la seva bellesa.^[13] Una bellesa que fa perdre el seny, que obsessiona i que emociona diversos homes. Almenys onze amants i ella no té cap possibilitat de promocionar-se socialment, com sí que té la Teresa Goday, la protagonista de Mirall trencat, a qui la bellesa li és un mitjà d’ascensió social. Per a la Cecília, en canvi, la bellesa és un paradoxal sinònim de poder i submissió alhora, per això és una bellesa trista.

Tornem a la Teresa. Hem resseguit la història dels seus amors. Filla d’una peixatera, acabarà els seus dies essent una gran senyora, puntal d’una rica i poderosa família barcelonina. La seva bellesa atreu la bellesa i per això ella té una relliscada amb un fanaler que, al seu torn, «feia caure d’esquena». Tota la vida es va mirar d’envoltar de coses belles, perquè, com diu en més d’una ocasió, a ella només li agraden «les coses boniques»: flors, joies, paisatges, objectes, etc. La Teresa, igual com la Cecília, és conscient de com de bella la veuen els altres, fins i tot és conscient de l’enveja que per aquest motiu desperta en les seves amigues com ara l’Eulàlia. Però en aquella època es tenia molt interioritzat que, en el matrimoni com en tot, qui triava era l’home i ho podia fer en funció de la seva riquesa, la qual li conferia poder sobre les dones. Aquestes s’havien de limitar a sentir-se afortunades de saber que havien estat escollides. Tornem a trobar la bellesa amb el seu revers negatiu i positiu. Per això la Teresa és una dona que es cuida, que valora el seu físic perquè en sap el poder, la força amb què ha atret els homes que li han permès ser qui és i viure com viu, oblidades les privacions, els desenganys i les misèries de noia pobra, amb unes mans de peixatera, «avesades a barallar-se amb llobines i déntols, amb anguiles llefiscoses, esmunyedisses, lluents com l’aigua; unes mans avesades a treure ulls sòpits de tota mena de peixos […] avesades a estirar ventres de les ventresques…». (III:II), unes mans que, tot i que han oblidat el seu passat i han deixat de ser pobres, havien fet esgarrifar la seva néta, la Maria, que no podia suportar-ne la visió perquè són plenes d’artrosi que les deforma. Ella, que era jove i bella, és la que es mostra més cruel amb la vellesa i la degradació física que aquesta comporta. Però la seva joventut havia estat breu. No com la vida de la Teresa, que dóna per a tota una novel·la.

Al pròleg la Mercè Rodoreda parla del segle passat, que «havia estat fulletonesc. Almenys jo l’imaginava així. […] Un segle d’amors prohibits, de secrets de família». Certament Mirall trencat està inspirat en els relats fulletonescos, en les vicissituds de tres generacions d’una família i adlàters i, sense cap mena de dubte, encara que només hagi recuperat aquí els centrals, ens presenta un compendi de grans amors prohibits i de grans secrets: una gran novel·la.