CAPÍTOL 21

Quan em vaig despertar, en Salvador Sense Germana ja se n’havia anat a treballar i sor Paula s’estava rentant la cara amb un drap. Feia servir l’aigua del càntir. La tenia d’esquena a mi i vaig poder observar-la sense ser vist. S’havia tret la bata blanca d’infermera. Duia una brusa color os i una faldilla blau grisós. Es va descordar la brusa i va deixar les espatlles a la vista uns instants per passar-s’hi el drap mullat. Jo era un adolescent i allò eren unes espatlles de dona, nues, encara que fossin de monja. Amb prou feines em vaig adonar dels cabells. Tenia una mitja cabellera que tot just li arribava al coll. Vaig veure amb quina naturalitat se la recollia, s’hi clavava un clip i, al damunt, s’hi encastava la còfia.

De seguida va cordar-se i jo vaig tornar a tancar els ulls.

Vaig sentir com acabava d’arreglar-se i com es posava a fer l’esmorzar. Em va despertar suaument:

—Ei, tu, que siguis un fugitiu no vol dir que hagis de ser un dropo.

Havia preparat un parell de gots d’aigua amb llimona i una mica de pa amb formatge.

—Quant de temps penses estar-te aquí? —em va preguntar mentre esmorzàvem.

—No ho sé. El que calgui perquè la Diputació de Barcelona m’esborri de la seva memòria per sempre més.

Llavors va agafar el seu portamonedes i em va donar tots els bitllets que hi havia en un dels departaments.

—Té, no són gaires diners, però almenys m’asseguro que no em vagis voltant pel món com un trinxeraire. Podràs agafar el tren com una persona decent.

No m’hi vaig negar, internament pensava que m’ho devia.

—Moltes gràcies.

Sor Paula va fer-me prometre que, si aconseguia d’escapar-me, mantindria el contacte amb ella. Ho vaig fer, no hi perdia res.

—Ets un bon noi. I me’n refio. He estat pensant, aquesta nit. No et podria pas retenir contra la teva voluntat. Espero que aquesta dèria per complir la promesa feta al teu pare no et porti a la ruïna.

—M’és igual si m’hi porta.

—Ja ho sé, tossut! Almenys, promet-me també que respectaràs aquests ossos que vas a buscar i que, si te’n surts, els donaràs cristiana sepultura.

No em costava res anar fent-li promeses. M’estava exigint una cosa que els seus haurien hagut de fer. En teoria, els altres, nosaltres, érem els sense fe i ells lluitaven per la raó de la creu. Però eren ells els qui enterraven cossos com si fossin simples sacs de carn, pell i ossos, eren ells els qui feien desaparèixer persones com si fossin bèsties, eren ells…

—Li ho prometo —vaig fer.

—Em quedo més tranquil·la.

Almenys amb sor Paula s’hi podia parlar. I, cosa que és més important, t’escoltava. No imposava gens la seva superioritat com feien les altres monges o les autoritats. No et feia sentir culpable. No et perdonava la vida abans d’escoltar-te. I tampoc no es captenia com moltes persones del carrer, decents i benpensants, que no sabien com reaccionar davant els nois i les noies de la Casa de Caritat. Quan sortíem fora per la causa que fos, de seguida ho notàvem. O quan venia gent de visita. Nosaltres, pelats al zero, amb la bata d’uniforme, les espardenyes i el posat de ratolí, ens enfrontàvem a les seves mirades. I de seguida, segons com, t’adonaves que reaccionaven amb temor a la nostra presència. Cosa que, com cal suposar, em calmava i m’agradava molt. A la sortida dels funerals, sovint s’acostaven a mi. Captaves que aquell ciutadà honrat parlava amb tu per mala consciència. Estaven convençuts que un pelat amb una cicatriu monumental al cap, uniformat i atemorit, no podia amagar res, perquè amb la seva sola presència ja n’hi havia prou. Tota la misèria era a la vista, no necessitaven gens que els confessessis res. A més, partien de la base que tu, com a marginat de la vida, probablement orfe, fill d’un roig, havies de ser bàsicament bo. Per contra, eren ells, amb els seus barrets i les seves sabates lluents, qui experimentaven una obligació forta de confessar-se, de descobrir secrets d’allò més personals, sense que ningú els ho hagués demanat. Intentaven fer que et sentissis millor explicant-te que, en el fons, ells i nosaltres no érem tan diferents. I que l’existència a l’exterior també era molt dura. Eren insuportables. Bé, doncs sor Paula tampoc no era d’aquests. Cosa que vol dir que era llesta, molt llesta.

Vaig demanar-li, tot d’una:

—Sor Paula, tinc por de pensar massa.

—Amb què em surts, tu, ara?

—En Salvador Sense Germana és feliç no pensant res. Ens ho va dir ahir a la nit. Jo penso massa. I tinc por que això m’impedeixi de tenir sentiments.

—No hi estic d’acord. No és veritat que com més es reflexioni menys se senti. Una cosa és reflexionar i una altra jutjar. Sí que penso que com més es jutja menys s’estima. Ginés…

—Què mana?

—Aquest vespre tornaré a la Casa de Caritat. Jo no em vull escapar de res. No sóc tan valenta com tu. I com que estem parlant de jutjar, no em jutgis malament. Tots som fruit de les nostres circumstàncies. Sóc qui sóc i no puc deixar de ser-ho de la nit al dia. Crec en la meva fe i en la meva feina. Sóc feliç contribuint, amb la meva presència, a fer més suau i humana la vida dels habitants de la Casa de Caritat. I això no vol dir que no sigui capaç de veure les contradiccions en què em moc, les meves contradiccions. No em jutgis. Ja has sentit el que et deia, com més es jutja…

—… menys s’estima.

Però m’era impossible no jutjar. I en qualsevol cas, posats a no jutjar, que comencessin ells a fer-ho. A més, el Règim instaurat era un exemple clar de l’estratègia que diu que, un cop aconsegueixes el poder, per retenir-lo només has de conciliar les contradiccions internes. I a això es dedicaven, tota aquella gent, sense descans i, sobretot, sense vergonya. El puto Règim era un sac de contradiccions tan ple que semblava mentida que no rebentés. Les contradiccions de sor Paula, fetes de bona fe, en el fons no eren més que les mateixes del Règim, fetes de mala fe.

Vam resar el rosari i després ens vam posar a llegir. Jo tenia els tebeos nous d’en Salvador Sense Germana. Ella s’havia endut el seu breviari.

El meu amic es va presentar al migdia amb una truita de patates i una ampolla de llet. També ens va obsequiar amb un flasconet de Cerebrino Mandri que havia pogut cisar. No ens va deixar dinar fins que no ens en vam prendre una bona cullerada. Deia que, en les circumstàncies presents, ens era imprescindible:

—Vostè també, sor, que si es descuida el cos acaba descuidant-se l’ànima. I això és pecat.

Normalment, si el veies al Born o caminant pel carrer arrossegant el maletot de mostres del senyor Pau, en Salvador Sense Germana podia arribar a mostrar un posat, si no agressiu, sí dur. El fet de ser una mica coix ho afavoria. Segons com, jo mateix li havia vist exagerar la coixesa quan li interessava (per entendrir una noia, per exemple). Però en aquell moment, allà dalt amb nosaltres, insistint perquè ens prenguéssim una cullerada de Cerebrino Mandri, semblava el que en realitat era: un noiet tendre i fantasiós, que havia arribat a Barcelona caminant per la via del tren, des de Lleida, a buscar la seva germana sense saber on vivia. L’havien salvat i adoptat el matrimoni de vells que ens eren veïns. I ell havia acabat sent el puntal d’aquella petita comunitat nostra. Havia ajudat el senyor Pau i la meva mare a sobreviure, durant la guerra i també després. M’havia ajudat a mi des del principi i també m’estava ajudant ara. Sor Paula, per la seva part, semblava tranquil·la amb ell. En poques hores s’havien acostumat a la presència mútua, sense estridències, amb normalitat.

Mentre menjàvem la truita, en Salvador ens va dir que tot estava en calma:

—No es veu ningú vigilant l’edifici. I al carrer, tampoc.

—És igual, segur que tornaran —vaig fer.

—Suposo que sí. Sóc l’única anella de la cadena que tenen. I no la deixaran pas anar.

—No.

—No què?

—Que no ets l’única anella. També hi ha la meva mare. A hores d’ara potser ja són a Caldes de Malavella, interrogant-la.

Me n’acabava d’adonar. Se’m feia insuportable pensar que la poguessin molestar. I era del tot lògic. Un dels llocs on podia anar a amagar-me era, precisament, allà on fos la mare.

—Ho hauries d’haver pensat abans —va fer sor Paula.

—En la mesura del possible, no t’hi amoïnis gaire —va interrompre en Salvador—. La conec. I, primera, no sap res de res, i segona, només intuir que algú et volgués fer mal, et defensaria a mort. És llesta, si cal els farà ballar el cap com una baldufa.

Després de dir això va aixecar-se i se’n va anar a treballar. De nou sols, sor Paula i jo. Vaig preguntar-li en quin moment pensava abandonar la torre.

—No ho sé, ben tard, quan sigui fosc. M’agradaria fer-te companyia tant com pugui. Ja ho veurem.

Llavors va arribar el vespre, i amb el vespre, la desgràcia.

De sobte, quan el sol ja era força baix i tota la torre s’omplia de la claror vermellosa del crepuscle, van començar a sentir-se sirenes i remor de cotxes frenant en sec i aparcant, a baix al carrer. Soroll de portes tancant-se i de botes trepitjant fort, crits de gent donant ordres, a baix al carrer Plegamans. De l’altra banda, la del carrer Caputxes, tot i que més difusament, també n’arribava. Era com un exèrcit prenent posicions de combat. El carrer semblava ple de gent. No l’estava mirant, però em va semblar notar que el cos de sor Paula s’estremia de por. Sense sentir-lo, vam intuir el trepig de les botes militars pujant per l’escala. Aquesta vegada, la porta del terrat va saltar enlaire d’un cop de peu. I seguidament una barreja de crits d’algú molt enfadat finalitzats amb xiscles de pànic. La casa estava envoltada i anaven entrant al terrat tot de policies d’uniforme amb les armes preparades. Policies i més policies que, aquest cop, després de canviar de terrat, van venir directament cap a la torre. Set o vuit, gairebé enganxats l’un al costat de l’altre, van fer una mena de cadena entorn de la torratxa i es van quedar quiets esperant ordres.

—No t’espantis, ho solucionaré —va fer sor Paula, tota espantada.

En aquell moment va fer la seva entrada pel nostre terrat el baró del Remei acompanyat d’un oficial de la policia. Dos guàrdies, darrere seu, portaven en Salvador Sense Germana, plorant desconsoladament, tal com ploren els nens que han perdut els pares pel carrer. L’havien apallissat a consciència, pobre. Duia tota la camisa vermella de sang. Un dels homes va xisclar-li que callés, però ell, també com un nen, encara va plorar més fort. Va clavar-li un cop de puny a l’estómac i el va fer callar de cop. Es va doblegar d’una manera inversemblant, com si fos de goma, amb la boca oberta buscant l’aire per respirar. El van deixar anar i va caure a terra, desconsolat, tot ell un garbuix, traient sang pel nas. Em vaig girar, estava tremolant, no volia veure’l, m’estava morint de pena. Al meu costat, sor Paula, amb els ulls molt oberts, era incapaç de dir res. Tot estava passant molt ràpid. Vaig tornar a mirar just un segon, no volia contemplar el rostre desencaixat d’en Salvador, abandonat com una bestioleta que no cal lligar perquè ni tan sols és perillosa. Era la imatge del terror i del dolor, fins a un punt que a mi mateix em va semblar que el sentia. En Salvador Sense Germana i jo érem, finalment, una mateixa cosa. Llavors també vaig posar-me a plorar. Al capdavall no era més que un noi de setze anys. Aleshores el senyor baró va parlar en direcció a la torre. Algú li havia passat un altaveu en forma de con d’aquells tan ridículs, dels que es veuen en els cartells anunciadors dels circs, amb el mestre de cerimònies dirigint-se al públic. Al senyor baró li agradava manar, ja es veia. I la veritat era que manava de debò, amb l’ofici, la calma i la tranquil·litat derivats d’anys i anys de fer-ho. Va dirigir-se a mi en el mateix to en què devia dirigir-se als seus pagesos o als seus criats.

—Escolta, fill de puta, sabem que tens retinguda la meva filla contra la seva voluntat. Deixa-la anar immediatament, em sents? Si ho fas, et dono la meva paraula de cavaller que intentaré que la justícia sigui tan benèvola com pugui amb vosaltres. Si no, pujaré jo mateix a escanyar-te. Què dius?

Després d’allò tot va passar encara més ràpidament que al principi, en qüestió de segons. La veu de sor Paula va sorgir de la finestreta de la torratxa, forta, potent i segura:

—Pare!

—Filla, estàs bé?

—És clar que sí! Aquí no em reté ningú, hi sóc perquè vull! —va fer.

El baró i l’inspector de policia van alçar la vista cap a nosaltres, estupefactes. Una expressió de perplexitat els va omplir les cares. Era com si haguessin sintonitzat una emissora de ràdio i els n’hagués apareguda una altra. El baró, en particular, va començar a obrir i tancar la boca com un peix fora l’aigua. No li sortien les paraules. Es va posar molt nerviós.

—Què t’han fet? —va cridar, amb el rostre gairebé desencaixat.

L’home estava fora de si. Sor Paula va insistir que es trobava bé, que no li havien fet res. En aquell instant, en Salvador Sense Germana, fent tentines, es va aixecar i es va posar a córrer cap a la porta del terrat amb la seva cama ranca. No era cap amenaça, la prova era que l’inspector se’l va quedar mirant amb menyspreu. Un dels policies, per jugar, el va avançar i se li va plantar davant. Ell, desorientat, va recular, corria a batzegades pel terrat, com una gallina espantada pel corral. El baró no sabia què fer, si mirar-lo a ell o a la torre, on era la seva filla. Gairebé histèric, va posar-se a ordenar-li que parés immediatament. Però en Salvador, més espantat que mai, ni tan sols el sentia. Corria i corria com un ninot, mentre els policies reien i feien veure que el perseguien. El baró estava fora de si.

—Prou! —va cridar.

Llavors va treure’s una pistola de la butxaca i va fer un tret enlaire. En Salvador encara es va espantar més. El baró va tornar a donar-li l’alto i s’hi va acostar fins a uns cinc metres. L’insultava, li deia que el mataria per allò que havia fet. I en Salvador, pobre, implorava clemència i deia que no havien fet res. De sobte, li va apuntar. Des de la torre, tant sor Paula com jo vam cridar que s’aturés, que era boig. L’inspector, tot d’una, va deixar de riure i va anar cap al baró, però aquest, fet una fúria, no en va fer cas i va disparar. Va ferir en Salvador en una espatlla i va fer-lo caure a terra. Un parell de policies s’hi van acostar i van aixecar-lo. En Salvador xisclava com un nen, no parava. Es tocava la ferida amb la mà i, a la vista de la sang, encara xisclava més. Van repenjar-lo contra la barana. De sobte, va començar a sagnar per la boca. M’havia equivocat, el gran fill de puta no l’havia tocat a l’espatlla, li havia rebentat el pit. El baró es va guardar la pistola a la butxaca i es va dirigir de nou a nosaltres, a mi:

—Tu, l’hospicià, mira què et dic, o deixes anar la meva filla o remato aquest munt de merda coix que tens per amic.

—Pare, que ets sord? Deixa’l anar, he vingut perquè he volgut.

—Prou d’històries! Segur que heu drogat la meva pobra filla! —cridava.

Llavors l’inspector de policia es va acostar a en Salvador, que tot d’una havia callat. Patia petites convulsions. Tot el seu voltant era un toll de sang. Li va observar la ferida i va tornar on era el baró. Li va xiuxiuejar uns mots a l’orella, aquest se’l va mirar i va fer-li un signe d’aprovació. Llavors, tant sor Paula com jo vam veure amb una claredat monstruosa com el mateix inspector, amb l’ajuda d’un guàrdia, agafaven en Salvador Sense Germana, que estava mig conscient, l’alçaven i l’estiraven a la barana de maó. Llavors el pobret se’n va adonar i va fer, esgarrifat:

—Ginés, que em maten!

Vaig cridar:

—No!!!

Van llençar-lo daltabaix.

Va sentir-se un xiscle esgarrifós i el so sord del cos picant contra l’empedrat. El baró va abocar-s’hi a mirar i va escopir al carrer. Em vaig quedar sense alè. Vaig vomitar allà mateix. Sor Paula va cridar:

—Assassí! Assassí!

El baró la va sentir i va fixar la vista a la torre. De sobte va adonar-se del que havia fet. I que la seva filla l’havia vist. I que l’altre fill de puta, jo, també. No hi havia excusa possible. De seguida es va calmar, però. Els barons del Remei havien sobreviscut mil anys, perquè en els moments culminants havien sabut reaccionar a temps.

—Filla, ara pugem a buscar-te!

—No gosis fer-ho!

—Que t’amenaça?

—No! Ni ell ni ningú!

—Ara pujo.

—No!

—Prou bajanades. Pujo i li dius a l’hospicià que val més que es porti bé.

—Perquè, si no, el mataràs, com al seu amic, oi?

—Filla, no és el que sembla.

—Ho he vist perfectament. Ets un assassí!

—Pujo.

—Si puges, em mato! Em llenço daltabaix!

Vaig mirar entorn meu. No veia per on ho podia fer. Per les finestretes de la torre no hi passava ni una criatura. El senyor baró, tanmateix, era evident que no coneixia l’estructura de la torratxa, perquè es va aturar en sec i es va posar a cridar:

—No diguis bestieses! Per què em fas això? Què et passa?

—Ets un assassí!

—Prou. Vinc!

—Em mato!

—Vols que avisi ta mare? Vols parlar amb ella?

—No. Vull parlar amb tu.

—Què vols? —va fer el baró amb veu cansada.

L’home no comprenia res, no sabia què li passava, a la filla, ara ja estava gairebé segur que l’havien drogada.

—Filla, segur que aquests fills de puta t’han fet prendre alguna cosa.

—No m’han fet prendre res. I aquí, i que Déu em perdoni, l’únic fill de puta que hi ha ets tu.

—Com goses parlar-me així?

—Perquè ets un assassí. Ja no ets el meu pare.

—No m’havies tractat mai d’aquesta manera.

—Tampoc no t’havia vist mai matant algú a sang freda. I tinc el cap claríssim. Estic ben serena.

—Pensa que…

—L’únic que haig de pensar és si denunciaré el meu pare per assassí.

—Li he donat l’alto i no m’ha fet cas, s’intentava escapar.

—No em tractis d’idiota! Escapar de què? Dels vostres cops? No havia fet res! Ho sents? Res!

Sor Paula es va posar a plorar. Jo m’estava quiet com un mort. Era incapaç de bellugar-me. Tremolava com una fulla. Que vinguessin i que fessin amb mi el que volguessin. No em treia del cap la imatge d’en Salvador. En aquell moment es va sentir com els policies que envoltaven la torre apartaven el test i començaven a entrar. Ella es va calmar de cop, es va eixugar els mocs amb la màniga i va xisclar com una boja:

—Que surtin! O se’n van o em mato!

Va donar resultat. L’inspector va ordenar als seus homes que s’aturessin. Van tornar a sortir. Sor Paula, estranyament llunyana, va adreçar-se de nou al seu pare:

—M’has volgut enganyar. Ets un assassí i un mentider. Acosta’t que hem de parlar.

—Parlar? De què?

—Del que li passarà a aquest que és amb mi, per exemple.

El baró, només de sentir que sor Paula m’esmentava, es va tornar a encabritar:

—El que pugui passar-li t’és igual! Escolta…

—No! Escolta’m tu a mi, perquè no t’ho tornaré a dir. Em despullaré i nua de pèl a pèl, m’enfilaré a la teulada perquè em vegi tot el barri de la Ribera. Em sents? I després de fer-me veure tota despullada, em llençaré de cap al carrer.

—Que t’has tornat boja?

—No. Aquí l’únic boig que hi ha ets tu. No t’ho creus?

A baix, al terrat, més que silenci hi havia estupor. Dins la torre, sor Paula, després de fer-me l’ullet, em va fer girar d’esquena. Tot i amb això, vaig veure com es treia les mitges gruixudes i les llençava al seu pare per la finestreta:

—No! Filla, no ho facis!

Sor Paula, per tota resposta, va treure’s la còfia i també va llençar-la, va aterrar als peus del baró després de caure fent molinet. Tot seguit va sortir volant la brusa. Sor Paula es cobria amb el capot i, si no fos per les circumstàncies, m’hauria semblat divertida i tot. Vaig donar un cop d’ull a l’entorn. A tots els terrats dels voltants hi havia grupets de veïns que seguien amb atenció el desenvolupament dels fets. El capítol següent van ser els sostenidors. Va treure’ls per la finestreta i els va fer voleiar. Va sentir-se un aplaudiment aïllat provinent d’un dels terrats. El baró, assassí, superat per les circumstàncies, va suplicar:

—Prou! Filla, si us plau, para. Què vols?

—Tots aquests policies, fora de la vista. Que se’n vagin… Quan hagin marxat, véns cap aquí, a parlar amb mi. Ara!

—Molt bé, molt bé, entesos.

Mentre la monja es tornava a posar els sostenidors, vaig veure incrèdulament com els policies, armats fins a les dents, es retiraven cap a l’interior de l’escala. D’entrada, havia aconseguit que no entressin a sac. Sor Paula m’acabava de salvar la pell. Era clar què haurien fet amb mi, testimoni de la mort d’en Salvador. En el terrat buit només hi va quedar el baró del Remei. Vaig veure com s’acostava a la torre, es posava de quatre grapes i hi entrava. Un minut després treia el cap per l’obertura de la trapa de l’escaleta. Sor Paula va ajudar-lo a acabar de pujar. Duia les peces de roba que li havia llençat. L’home va donar-les-hi i es va allisar l’americana amb les mans mentre donava un cop d’ull al seu voltant. No es podia creure el que veia. Quan va fixar els ulls en mi, hi vaig veure la meva mort. Hauria hagut de llençar-me-li al coll i escanyar-lo, però no ho vaig fer. No pas per escrúpols, sinó per vergonya. M’havia vomitat al damunt.

—No hi ha ningú més? —va preguntar.

—On vols que s’amagui ningú, aquí? —va respondre sor Paula, amb menyspreu.

—Vull dir, si la banda té més components.

—No és cap banda. No m’ha segrestat ningú i tu ets un boig perillós i assassí.

—No saps res —li va respondre, sec.

Sor Paula em va demanar que els deixés sols, de manera que vaig baixar i vaig sortir fora. La lluna s’obria pas amb penes i treballs i l’aire fresc tardoral feia córrer pel cel a tota marxa tot de núvols grisos de pluja barrejats amb un ramat de núvols blancs, grassos com bunyols de quaresma. Era el mateix cel de sempre, però ara en Salvador Sense Germana ja no hi era, a sota, per veure’l. La història del món era això: un cel que sempre hi és i gent, a sota, que va i ve. Hi havia policies als dos terrats de tots dos costats. Em miraven, ferotges. Semblaven gossos de caçador, amb les cadenes tibant, ansiosos per llençar-se damunt la presa. No em podia escapar. Entre tots havien dispersat els veïns tafaners. I jo, tot sol i fent companyia a la torre. Em vaig acostar a la barana que donava al carrer Plegamans i m’hi vaig repenjar. A baix, sobre l’empedrat, reposava el cos del meu compare, en Salvador Sense Germana, esclafat. En aquell moment, però, encara no me n’havia fet càrrec del tot, encara em durava la fascinació per l’actitud de sor Paula. Cinc minuts més tard vaig sentir que baixaven per l’escala de la torre. Em vaig acostar al forat d’entrada i els vaig veure sortir. Primer ell i després ella. El baró agafava la monja amb un braç per l’espatlla i l’acompanyava. Sor Paula s’havia tornat a vestir. Duia la còfia i tot. M’hi anava a acostar però no vaig poder. Un parell de policies m’ho van impedir. Vaig veure com tots dos es dirigien cap a la porta d’accés al terrat.

—Sor Paula! —vaig cridar.

Però ella ni tan sols es va girar. Potser no em va sentir. Va córrer una mica d’aire i em va pujar al nas la fortor dels meus vòmits.