CAPÍTOL 2

Dimarts, 18 - dijous 20 d’octubre de 1949

El viatge fins a Miranda se’m fa força distret. Molt llarg, però distret. Contemplo el paisatge per la finestra. M’agrada mirar i rumiar. El vaixell de Melilla m’ha deixat avui, de bon matí, al port de Barcelona i, a la vora del migdia, ja era al tren. He travessat Catalunya sense adonar-me’n. Estar-te entaforat en un nínxol com ara Melilla fa que perdis el sentit de la distància. Tens ganes d’allargar la vista. I que la vista no topi amb cases, arbres, animals, persones, coses. Melilla és una capsa de mistos on no tens espai visual. Fora de la ciutat és diferent. Hi ha muntanyes. I més enllà, el desert. En el Protectorat no n’hi ha gaire, però, de vegades, els francesos ens deixen passar a la seva zona i ells sí que en tenen. El desert et permet d’allargar la vista, però aleshores el problema és el contrari: no topes amb res i et mareges. El mateix que el mar. Per això, el viatge en tren em distreu. He vist unes muntanyes baixes i aixafades, força pelades, coronades pel que sembla una cabana de pastors, també tot de rengleres de barraques grises metàl·liques dels treballadors de la companyia dels ferrocarrils. Els veig treballar, tots vestits iguals. No són ferroviaris, són reclusos, presoners rojos condemnats a treballs forçats. Deu anys llargs després de la guerra encara te’n trobes. Al principi, al 39, al 40, n’hi havia pertot arreu. Formaven fileres immenses d’homes dedicats a desenrunar edificis destruïts, reconstruir carreteres, carrers i esglésies, tot el que calgués… El meu pare n’era un.

L’exprés s’acosta a Lleida. Un parell de pagesos, davant meu, dormen amb la boca oberta. Tenen la cara vermella i amb taques. Em couen els ulls, a les orelles em ressona el soroll continu del tren. Veig les restes d’un antic castell dalt d’un turó i el llit d’un riu sec ple de cabres pasturant-hi. I aquí i allà, poblets al marge de la via i línies d’arbres de color verd fosc retallades contra un fons blau d’horitzó immòbil. Només és octubre i ja fa fresca. De tant en tant, la pudor de porcs envaeix sobtadament el vagó. Em quedo hipnotitzat per la fumera blanca, blanquíssima d’una fàbrica. S’escampa amunt lentament, igual que ho fa avall la lava espessa d’un volcà. Tot, mig amagat per la boira plujosa que s’escampa i difumina el paisatge. De matinada el tren fa una estrebada i s’atura de sobte. Tothom va d’una banda a l’altra. Jo, com que badava, surto disparat contra la porta del vagó i pico fort amb el front al pany. Un cop sec i un mal agudíssim. L’odio tan intensament com pugui odiar-se un objecte inanimat, però només durant un segon. Miro per la finestra. Som enmig del no-res, es va fent de dia. Uns minuts més tard, mentre em frego el bony, apareixen tot de guàrdies civils, tres o quatre. Passen entre els passatgers lentament, amb les armes a punt. Es fixen en els rostres. Comproven unes quantes identitats. Un parell de seients abans d’arribar al meu hi ha un nen idiota. La mare, i també els altres viatgers, es dediquen a fer-li festes, com si fos un gosset. Ell, però, no riu gens. S’ha dedicat a recollir les molles de pa del sopar en una mà i a passar-les al palmell de l’altra des del caire de la maleta que sa mare li ha posat a la falda per fer-la servir de tauleta. Quan tenia unes quantes molles recollides, les feia caure totes de cop dins la gola amb un posat de relativa malenconia. Ara jeu, despert, recargolat contra la seva mare, tapat tot ell per un xal de llana. Nota que el tren s’ha aturat i, tot seriós, es treu el xal i es redreça. Tres guàrdies se’l queden mirant i el quart ve cap a mi. Sembla que la meva barba i la meva clapa al cap l’emocionen. Em demana a on em dirigeixo. No li contesto, trec la cartera de la butxaca de l’americana i li ensenyo la documentació que m’identifica com a cavaller legionari amb grau de sergent. Sento com un dels guàrdies ha clavat una bufetada a l’idiota i s’ha posat a riure. Mentre el noi xiscla com un garrí a la matança, el que s’està amb mi, després de llegir els meus documents, ha obert uns ulls com unes taronges. El pobre imbècil se’m quadra allà mateix. Els altres tres fan el mateix darrere seu. M’aixeco i vaig cap al guàrdia que ha pegat a l’idiota, que encara xiscla. Me’l quedo mirant fixament. És un guàrdia molt jove, potser està fent el servei militar a la Benemèrita. Tremola perquè no sap qui sóc. Només ha vist el seu cap quadrant-se davant meu. El cos em demana de deixar-li anar un cop de puny. Li pregunto molt a poc a poc, mirant d’esquitxar-lo bé de saliva, però sense apartar els meus ulls dels seus:

—Per què has pegat a l’idiota?

Està literalment cagat de por. Em diu que no sabia que era idiota. M’haig de controlar. No m’interessa gens significar-me. L’obligo a demanar perdó a la seva mare, una dona endolada de cap a peus, incapaç d’aixecar la vista de terra. El guàrdia ho fa i repeteix la mateixa raó absurda que m’ha dit a mi. La dona belluga el cap imperceptiblement. Els mantinc en posició de ferms els quinze segons que trigo a tornar al meu seient. M’hi assec, i sense mirar-los, els ordeno que descansin i tot seguit que fotin el camp i no emprenyin més. Se’n van de pressa i corrents sense dir ni piu. La tensió queda surant en l’ambient encara uns quants segons. La resta de la gent del vagó ha seguit l’escena amb curiositat. No diuen res, tampoc. Ara l’idiota riu i riu. Sa mare aixeca el cap, l’observa i li clava una bona clatellada. Pot fer-ho, és la seva mare. El noi es queda tranquil i relaxat. Em poso a mirar per la finestra, sento els comentaris dels altres passatgers: que si els civils buscaven acaparadors del mercat negre, que si buscaven maquis amagats, que si jo era algú important… Tot d’una, tornen a recordar la reacció dels guàrdies davant meu i callen. Tampoc no saben qui puc ser. Per si de cas, es posen a parlar en castellà, per no provocar. Però no se’n surten, no en saben, i de seguida callen.

Continuem en silenci. Davant meu passen masies, pobles, fàbriques, pals de telèfon i de llum, terres llaurades, terres resseques, clapes de bosc, cabres i ovelles. A l’idiota se li enrampa una cama. No entén què li passa i s’espanta. Sa mare li fa picar a terra amb el peu. Finalment, es calma. Intento concentrar-me en el meu pla, que és tant com concentrar-me en la visió del meu futur. Si tot va bé, en molt poc temps seré lluny d’aquí, començant una vida nova.

Tinc encara molta feina. I hauré d’anar amb molt de compte. Calculo que amb uns quants dies en tindré prou, vuit o deu a tot estirar. Tinc un doble objectiu. Primer, localitzar i endur-me un cadàver. Hi ha dues persones a Barcelona esperant que les avisi en el moment que descobreixi la tomba. Pujaran a ajudar-me. Un altre contacte, al cementiri de Montjuïc, m’ajudarà a tancar la qüestió d’una manera neta i decent. En segon lloc, haig de trobar una carpeta on se suposa que hi ha l’última voluntat d’aquest difunt. Fa vuit o nou anys que és amagada a l’escletxa d’un arbre.

Quan tot això estigui enllestit fotré el camp del país.

Demà m’esperen al Campament d’Instrucció de Reclutes que el Règim ha muntat a les instal·lacions de l’antic camp de concentració de Miranda de Ebro. Van tancar-lo oficialment fa uns dos anys i mig després de traslladar els últims reclusos al camp de treball de Nanclares de Oca, gairebé al costat, prop de Vitòria. Havia existit durant uns deu anys. Hi havien viscut i mort milers de presoners polítics i de guerra. Ha estat un parell d’anys abandonat. I quan semblava que pensaven deixar-lo així, han decidit d’aprofitar-lo per muntar un CIR. Millor per a mi, m’ha permès de venir-hi sense desvetllar sospites. Ara, els mateixos barracons on el meu pare va estar tancat acullen, des de fa sis mesos, munts de joves fent instrucció militar. En teoria, vinc expressament de Melilla per parlar amb ells, arengar-los sobre les virtuts de la vida de la milícia i, sobretot, fer-los atractius tots els avantatges que comporta allistar-se a la Legió. Ja ho he dit, sóc l’hipòcrita més gran del món. No m’ha costat gaire convèncer els comandaments legionaris de Melilla. Els he comunicat que, per motius familiars, havia de traslladar-me a aquesta zona de la província de Burgos. I que, ja que hi era, de passada m’oferia a passar uns quants dies a les instal·lacions del CIR intentant de captar reclutes per als Terços de la Legió. Ells, encantats de la vida. Igual que el cap comandant del CIR, orgullós de tenir de convidat tot un legionari de Melilla, amb la seva barba i la seva camisa espitregada, que conferenciaria amb els seus futurs soldats.

Arribo a Miranda de Ebro que ja clareja. A la sortida de l’estació em trobo una gran avinguda, amb edificis nous i arbres arrenglerats. Tothom deu dir-ne el carrer de l’estació. És l’avinguda Francisco Franco. A l’alçada del parc Calvo Sotelo, m’instal·lo en un hostal. Es diu Campillo, i el trio perquè el rètol exterior està molt ben fet, pintat amb gràcia i qualitat. S’hi han gastat diners i ara mateix algun retolista, a Miranda de Ebro, deu estar ben orgullós de les seves lletres, tant com ho estava el meu pare amb les seves quan jo era petit. A més, el rètol està escrit dues vegades, ja que també el veig molt ben perfilat a les dues portes laterals d’un Chrysler de vuit cavalls de color crema, net i polit, aparcat al costat de l’entrada. La recepció de l’hostal és presidida per una digníssima anciana de monyo blanc i un xal de llana blau cel a les espatlles. La dona fa ganxet asseguda darrere el taulell sense alçar el cap, amb els braços estirats a causa de la vista cansada. Li dic bon dia, però no em respon. No hi ha ningú més despatxant. L’hostal no és gaire antic, però les catifes i els cortinatges li donen una certa autoritat. Hi ha un rellotge de paret dels de peu, tot majestuós. Quan estic a punt d’anar-me’n, apareix un home alt i prim d’uns cinquanta anys d’ulls lànguids i color indecís. Duu una armilla de llana verda sense mànigues i unes ulleres rectangulars i estretes encastades a la punta del nas. Més que un hostaler, sembla un sastre. En comptes d’una habitació, em vénen ganes de demanar-li una americana. Mentre intenta amagar un badall, em comenta que no tingui en compte la seva mare:

—Va perdre el marit, el meu pare, d’un mal lleig, ja fa uns quants anys i des d’aleshores es dedica a fer ganxet i a rumiar. A hores d’ara, francament, com que és tan vella, no sabem si reflexiona, si s’ha reclòs en els records o és que és sorda.

No li faig bona cara. No m’agrada que ningú es foti de la pròpia mare sent-hi ella davant. Si no és perquè estic mort de cansament i necessito descansar, fotria el camp ara mateix. Quan l’hostaler em veu la documentació, es queda de pedra i llavors, evidentment, li encaixa la meva barba. També m’observa la clapa del cap, teixit de cicatriu, ample, rosat i brillant. Tothom la mira. Hi ha coses a la vida que no es poden evitar. Per exemple, si et trobes una bicicleta amb les rodes cap amunt, per força n’has de fer rodar una amb la mà. Una altra de les coses inevitables és contemplar-me la clapa. La gent parla amb tu i, tot parlant, els ulls se li’n van amunt. Ja hi estic acostumat. És una cicatriu molt gran, es veu molt. Sovint es pensen que és una ferida de la guerra. Tot i que sóc massa jove per haver-hi lluitat, no ho desmenteixo mai. L’hostaler em diu:

—Hem tingut tota mena de militars, sobretot en temps de guerra, però de legionaris, mai. Em dic Domingo Campillo, tercera generació d’hostalers mirandesos, al servei dels viatgers. Serà tot un honor per a nosaltres allotjar un cavaller legionari.

En Campillo és com aquells antics botiguers que saluden la clientela inclinant-se fins a la cintura. El tallo en sec, amb una certa mala bava:

—Acabo d’arribar amb el tren. Són les set. Tinc son.

—És clar, és clar…

Fa que una minyona em pugi la maleta a l’habitació. El maletí me’l quedo. Entre altres coses, hi porto l’armament i la munició: una pistola llarga, l’oficial, i una altra de curta, comprada al mercat negre, a Melilla. L’habitació és austera, amb una calaixera de fusta pesant i bona, antiga, i un armari mirall de noguera. En un racó hi ha una taula amb el braser a punt. El llit és de matrimoni. El primer que faig quan em quedo sol és buscar un amagatall per a la pistola petita. Res de la cisterna del vàter o de la part de dalt de l’armari. Enretiro endavant la tauleta de nit. Trec del maletí una barrina de fuster i dos trossets de cordill. Faig dos parells de forats al darrere de la tauleta i hi passo els cordills. Hi faig un nus i els deixo prou tibants perquè l’arma hi encaixi pel canó i per la culata. Encara que la tauleta es bellugués, no cauria. Torno a situar el moble en la seva posició inicial i llavors sí, m’estiro al llit. M’adormo gairebé a l’instant.

No em desperto fins al migdia. Baixo a la recepció, encara hi ha la vella fent ganxet. També hi ha el seu fill, que només veure’m, em pregunta si he descansat. Li responc que tinc gana.

M’acompanya al menjador de l’hostal. És petit, sense gens d’atractiu, però amb molta animació, ja que també fa de bar restaurant, amb entrada independent des del carrer. Les taules són ocupades per gent de pas o per treballadors dels voltants. Fa ferum de desinfectant.

En Campillo, de primer, em porta una cassoleta amb una sopa d’all tota guarnida que és glòria beneïda, no n’havia tastat mai cap de tan bona. El felicito i després d’agrair-m’ho no pot evitar de corregir-me:

—No és sopa d’all, és sopa castellana. A casa nostra la fem amb pernil, botifarró, xoriço i un ou escaldat. A més de l’all, el pa torrat i l’aroma de comí, és clar.

Per molts anys, penso, no volia ofendre’l i el resultat és el mateix. En un octubre tan fresc unes sopes així donen escalfor al cos i color a la cara.

Després de dinar, li dic que em comuniqui telefònicament amb el centre d’instrucció de reclutes. L’home oblida l’ofensa anterior i gairebé aparta la seva anciana mare per llençar-se al telèfon. Em mira complagut, com dient, és clar, té tractes amb el campament… Parlo amb el comandant en persona. Es diu José Carlos Cedazo i, per la veu, sembla de mitjana edat. Per l’escalafó hauria de ser, com a mínim, coronel. Ja sabré per què no ho és. Tal com era de preveure, em rep telefònicament amb els braços oberts. Ell és tot un comandant i jo només un sergent, però l’aurèola de la Legió, la unitat que va veure néixer la glòria militar del Generalíssim, fa que em tracti amb tots els miraments. No cal dir que li manifesto el màxim de respecte i ell de seguida m’agafa confiança. Parla molt de pressa i sovint no l’entenc. Em sembla intuir que també ha servit a l’Àfrica. Quedem que demà al matí enviarà un vehicle a buscar-me.

Surto a fer un tomb per Miranda. És una ciutat castellana de províncies, noble i arreglada, amb dos barris antiquíssims dividits per l’Ebre, els quals són separats d’un eixample relativament nou per la via del tren, que travessa el casc urbà. L’ambient no és gaire diferent del d’altres ciutats mitjanes com aquesta. Estan totes quietes, sense bellugar-se. Encara tenen la por de la guerra al cos. És com quan t’enxampa de ple un aiguat furiós d’estiu i t’arreceres amb paciència sota un balcó a esperar que pari de ploure. Només desitges que escampin els núvols. I llavors continuar com si res no hagués passat, com si un cop de vent s’hagués emportat el més petit senyal de la tempesta. Fa deu anys que ens arrecerem sota el balcó i no sembla pas que s’hagi d’acabar. I jo ja no tinc més paciència.

Entro en una mena de casino més aviat fosc i ple de fum que es diu Centro Social Mirandés. Hi ha tot d’homes jugant a dòmino o a cartes. En un racó, n’hi ha sis o set més que escolten la ràdio, inexpressius, amb una copeta d’anís a la mà. La veu engolada del locutor de Ràdio Nacional d’Espanya informa sobre el proper viatge de Franco a Portugal. No es parla de res més. Espanya no parla de res més. L’amo no viatja mai enlloc, i encara que només se’n vagi a Portugal, el fet és extraordinari. Totes les figures del Règim van amunt i avall com formiguetes, topant entre ells i comunicant-se les darreres impressions… L’amo del casino surt de la barra, s’acosta a la ràdio i apuja el volum de l’aparell perquè ho senti tothom. Els qui hi havia al costat, tanmateix, no es belluguen: «Portugal, arxiu de cortesia. Els actes preparats per retre homenatge a Espanya, en la persona de Franco, amb motiu de la seva visita a terres lusitanes, prometen revestir inusitada esplendor. Com sempre, el poble portuguès i el seu Govern estan a punt per exterioritzar els seus sentiments de fraterna amistat. Quan Franco trepitgi terra portuguesa el pròxim dissabte, les tropes li presentaran armes i la banda de trompetes tocarà els himnes nacionals d’Espanya i Portugal. Després hi haurà la desfilada de les tropes davant de Sa Excel·lència, que, finalment, es traslladarà a Queluz a través de Lisboa, escortat per un regiment de Cavalleria motoritzat. Demà divendres, 21 d’octubre, arribaran a la capital lusitana en tren especial procedents de Madrid, l’egrègia dama doña Carmen Polo de Franco, esposa del Generalíssim, i les senyores de Martín Artajo i de Regalado, esposes respectives dels ministres d’Afers Estrangers i de Marina del govern espanyol. Viatjaran en el mateix tren altres senyores i alts funcionaris del Govern i els enviats especials de les agències i els diaris espanyols… Sa Excel·lència salparà de Vigo demà divendres a la nit a bord del Miguel de Cervantes, de l’esquadra de guerra espanyola, en direcció al port de Lisboa, on es preveu que hi desembarqui cap al migdia de l’endemà…».

Un dels parroquians, un vell d’uns setanta anys amb una cara abonyegada i blanquinosa dominada per uns ulls blaus tots aigualits, es fa anar l’anís gola avall d’un glop, estossega i pregunta en veu alta, més per a ell que no pas per als altres:

—Per què la senyora Franco hi va tota sola i amb tren?

El patró s’obre pas entre el fum gairebé compacte que omple el casino, bellugant un braç com si anés apartant fantasmes. Amb l’altre, porta amb traça una safata amb més copetes d’anís. El sent i diu:

—És claríssim. Per si passa res a Sa Excel·lència, així no la dinyen tots dos…

El vell se’l mira, agafa la copa i li diu, impassible:

—I si la dinyen tots dos, ¿què? A més, ¿què cony li ha de passar, a Sa Excel·lència…?

S’aixeca i se’n va cap als serveis. Potser és un dels ciutadans que van votar molt majoritàriament el Front Popular a les eleccions de febrer del 36. Vet aquí la gran contradicció amb què ha de viure aquesta ciutat: Miranda de Ebro era roja. El 18 de juliol d’aquell any fatídic tenia un ajuntament d’esquerres. Res de més natural, doncs, que, davant la revolta dels militars, continués fidel a la República. La condició estratègica de la vila —és un encreuament ferroviari importantíssim— no permetia bromes ni dubtes, i els facciosos van reaccionar ràpidament. Els guàrdies civils enviats des de Burgos van liquidar la resistència popular en vint-i-quatre hores. Després, la repressió hi va ser particularment ferotge. Van convertir en delinqüents persones honrades, simples republicans, gent decent. Un cop feta la neteja, hi van instal·lar un hospital de campanya, s’hi va crear una acadèmia militar de formació d’oficials i suboficials, s’hi va construir el camp de concentració i es va constituir en seu de l’Alt Estat Major de les tropes feixistes italianes. Després d’arrencades les males herbes, s’havia adobat i replantat el terreny amb noves llavors.

Tot això en una ciutat que havia donat la victòria a les esquerres.

Va caldre matar molta gent. Van liquidar líders i autoritats. Van exterminar físicament moltes famílies per tal d’inocular la por a les generacions del futur. Aquesta por tan gran ha de ser-hi per força sota la superfície d’entusiasme oficial. I la por, avui dia, divideix Espanya en dues parts, és com un llapis i un regle que marquen una línia divisòria entre els amics i els enemics: qui té por i qui no en té. I entre els qui en tenen guanyen força els espais de confiança, la seguretat dels cercles més íntims: la família i els amics. Tot plegat deriva en un pacte de silenci, en un ressentiment viscut en silenci. I el silenci és un dels símptomes de la tristor. A la tristor no li cal parlar, perquè, fonamentalment, és muda. Igual que muts ho som tots nosaltres, muts i desconcertats davant la situació que vivim. És una mudesa consistent i crònica que el Règim, tip i autocomplaent, ni tan sols ha de controlar, ja que es controla tota sola.

M’estic llegint el diari una bona estona. Quan surto del casino ja és fosc. El cel s’ha obert i, damunt meu, els flocs de núvols s’esqueixen sobre l’Ebre i obren una esquerda que permet veure l’espai negre i uns quants estels. Fa fresca. Som a 20 d’octubre, no ha passat ni la meitat de la tardor, però, en aquestes terres, el fred arriba ràpid…