CAPÍTOL 14

Dilluns, 24 d’octubre de 1949

Avui, al campament, haig de conversar amb un tinent i un sergent per continuar amb la farsa del meu informe. Vaig vestit de civil per donar un caire més tècnic a la conversa. Quan en Campillo em porta l’esmorzar, li dic que, abans de marxar cap al campament, voldria trucar a Barcelona.

—Em pot demanar la conferència, per favor?

—No crec que tinguem línia abans del migdia.

—Si no hi sóc, passin la trucada al CIR.

—Entesos.

Arribo aviat al campament. Davant dels soldats formats es llegeixen les efemèrides del dia. Aquest matí s’obliden els morts, els herois i les fetes glorioses de l’Exèrcit espanyol esdevinguts en tal data com avui. Tot es passa per un sedàs que dóna com a resultat una nova i única proesa: el viatge per Portugal de Sa Excel·lència el Cap de l’Estat, Generalíssim dels exèrcits de terra, mar i aire, que continua sent apoteòsic. El caporal que llegeix l’efemèride diu que el noble poble portuguès ha sabut reconèixer que només el Generalíssim ha batut la misèria materialista del comunisme en el seu propi terreny. Sembla un disc ratllat.

Passo a saludar el comandant, que em rep, descalç, amb els baixos dels pantalons arremangats i amb la seva cordialitat dubtosa. Mentre aboca un bon grapat de saltrats Freire a la palangana, em demana com porto la feina.

—Encara haig de repassar la documentació sobre el campament que ha estat tan amable de facilitar-me —li dic en un to potser massa neutre.

—No té importància —em respon—. Són quatre dades, en el fons simples xifres que no poden transmetre l’esperit de la feina. Li ho he posat tot en un sobre, pot recollir-lo quan vulgui. Ja ha parlat amb oficials i suboficials?

—Pensava fer-ho avui.

Un soldat truca i entra directament. Ve amb un cubell d’aigua calenta, que aboca a la palangana. Els saltrats fan reacció, com si fossin bicarbonat. El comandant seu i hi introdueix els peus amb un posat de màxima felicitat.

—Fa molt ben fet, sergent, informació de primera mà, és la millor, cregui’m. I deixi’s d’informes. I després?

—Vull fer fotos del recinte, per al meu dossier.

—Fotos d’on?

—Del campament, d’aquí i d’allà. Això si el soldat Fontes m’ha aconseguit una màquina de retratar, és clar. M’he descuidat la meva a Melilla.

Espero en silenci que el comandant parli, el recordo el primer dia, eixugant-se els peus amb tota delicadesa, dit per dit. Ara fa igual. S’aixeca dificultosament i, descalç, es dirigeix a l’armari. L’obre i en treu una magnífica Leika, amb la seva corresponent funda de pell. El soldadet Fontes sembla que té un fil directe de comunicació amb el comandant. Se m’acosta i me la dóna.

—Tingui, gentilesa de la meva senyora. Va pertànyer al seu pare. Quan li vaig comentar que buscava una màquina de retratar, no ho va dubtar.

—No la puc acceptar —li dic.

—Vostè acceptarà el que jo li digui.

—Sí, senyor.

—Ho faig per mi, no es pensi. Si me la rebutja, la dona pensarà que ha estat per culpa meva. I ja va veure com es posa. A més, no s’equivoqui, no la hi dóna pas, només la hi deixa. Faci les fotos que vulgui, les porta a revelar i, abans de marxar, me la torna.

—Si és així…

—I tant! Què es pensava? La càmera ja té rodet i tot. A càrrec del CIR Miranda de Ebro. Què més vol? Vinga.

—Moltes gràcies.

—Tinc curiositat per veure quines fotos fa.

L’observo un moment i, com altres vegades, no aconsegueixo de captar si el seu to és irònic. Surto a fora amb la càmera a la mà i em trobo el soldat Fontes, amb posat de gos culpable; me l’imagino amb les orelles pansides i caigudes. Em dóna el sobre amb les dades tècniques del campament. Encara acabaré creient-m’ho i tot, això del meu dossier.

—Bon dia, sergent. Com es troba?

—Molt bé, Fontes, per què?

—Com que ahir no va venir.

—Ah, sí… No vaig dormir bé, se’m va assentar malament el sopar. Però ara estic en plena forma.

En Fontes s’anima, veu que no el penso esbroncar. M’assenyala la Leika de la dona del comandant.

—Una bona càmera, eh? Molt millor que qualsevol de les que jo li hauria pogut aconseguir. El comandant em va veure demanant-ne una pel campament i em va preguntar per… En fi, no ho vaig poder evitar.

—No t’hi amoïnis. He quedat per entrevistar-me amb el tinent Huertas i el sergent Borrajo. No crec que m’hi estigui més d’una hora o hora i mitja. M’acompanyaràs a fotografiar el campament, quan acabi?

—I tant!

—Fins després, doncs.

El soldat Fontes està trist perquè aviat me n’aniré. Espero una estona en un despatx. Fullejo la documentació sobre el CIR. Res de l’altre món. Ni tan sols és un bon campament. Aprofitant les instal·lacions de l’antic camp de concentració no han aconseguit més que un espai incòmode i poc pràctic.

El tinent Huertas es presenta amb un quart de retard, és l’únic que ve. El cabró em mira amb suficiència. Fa gairebé un pam d’alçada més que jo. No accepta les meves cigarretes, només fuma les que ell mateix es cargola. És esvelt, intel·ligent, culte i molt formal. Disculpa el sergent i em prega d’anar ràpid:

—Hi ha molta feina, la jura de bandera s’acosta i cal tenir controlats tots els detalls.

No deu fer gaire que ha sortit de l’Acadèmia, aquest llepaculs. És d’aquella mena de gent que, mentre parla amb tu, no et mira. El tinent es dedica a repassar amb la vista l’habitació, com si busqués algú més interessant per parlar-hi o alguna cosa més curiosa per distreure’s durant l’estona en què jo l’emmerdo amb la meva presència. Per a ell només sóc un sotsoficial pertanyent a un cos de bàrbars com és la Legió. M’ho fa veure sense dissimular-ho:

—No és res personal, sergent Aleu, però creu de debò que avui dia, 1949, quan només prement un botó es pot escombrar un cos d’exèrcit com si fossin formigues, encara és vàlid això de vostès?

—A què es refereix?

—No es faci l’idiota, que em sé de memòria l’esperit del legionari, que «és únic, és d’escomesa ferotge i cega, és dels que busca sempre escurçar la distància amb l’enemic i arribar al cos a cos i la baioneta».

—Què vol que li digui?

—El que pensa.

—Sóc legionari. Sempre caldrà un cos com la Legió. Els anglesos tenen els gurkhes. I en qualsevol cas, no sabem lluitar d’una altra manera. Som una mena de suïcides armats. De vegades són necessaris. Miri vostè els kamikazes.

—Em pren el pèl?

—I tant que no, tinent. Pensi-hi i veurà que no és tan boig, això que dic…

Sóc conscient que el tinent té tota la raó. La Legió, avui dia, en una lluita convencional, només serviria de carn de canó; però davant seu no ho puc acceptar. Em parla de la guerra:

—Vaig intentar allistar-m’hi voluntari. Només tenia setze anys i no m’ho van permetre. Després la guerra es va acabar de seguida. Era molt jove, però m’atreia aquella mística cristiana de croada. Per això em vaig allistar a la División Azul i me’n vaig anar a Rússia, al costat de molts camarades de Falange. Ara, en la pau, continua el combat. I per guanyar-lo definitivament seguim fidels a aquells ideals pels quals van lluitar els nostres pares i, posteriorment, nosaltres. Continuem el mateix camí, amb les mateixes consignes.

El tinent xerra i xerra. Adora la guerra feta pels seus pares, deu ser dels que es creu totes les barbaritats comeses per l’altre bàndol i cap ni una de les fetes pel seu. És aquesta mena de militars falangistes que encara no s’ha decebut del Règim, un Règim que el primer que va fer va ser esmicolar l’ideari original de la Falange i només deixar-ne la retòrica. El tinent és un desorientat dels que creu que la fi de la guerra hauria hagut de dur la preponderància dels grups de joves idealistes com ell, capaços de crear un país més just i amb més prosperitat. El tinent és un cretí. Diu:

—No es pensi que no sóc conscient de l’existència de tot un sector d’aprofitats deslleials, de gent que ha fet carreres fulgurants en la política o els negocis. Són els qui es pensen que van guanyar una guerra de saqueig, que tenien dret a rebre un botí. N’hi ha molts, d’aquests. I la tasca del Generalíssim és aconseguir de fer un Estat social progressiu amb aquesta gent a dins. Cal donar-li confiança i esperar que un dels principis de Falange assumits pel nou Estat, la superació de la lluita de classes, es pugui aconseguir a base d’escurçar el poder dels privilegiats i eixamplar el dels desheretats. La Nació només pot ser salvada mitjançant una revolució social que superi els conceptes clàssics de propietat, empresa i treball…

No l’escolto, està començant a semblar-me un pobre idiota, els seus eslògans falangistes sonen tan vells i decrèpits, en boca seva i dits en aquest lloc, que em fan venir ganes de vomitar. És el món a l’inrevés. Acabem parlant de la Segona Guerra Mundial. Em demostra els seus coneixements tàctics i estratègics basats en l’estudi de les principals batalles. El que no m’explica és per què, sent tan espavilat com és, l’han destinat en aquest cul de món. Finalment, aconsegueixo que exposi durant mitja hora els mètodes de formació dels futurs soldats. N’està tan orgullós que pensa de debò que està realitzant una feina una mica decent, una feina que, en el pitjor dels casos, podria organitzar i resoldre molt millor l’encarregat més inepte de qualsevol magatzem mitjà de Barcelona.

Adéu. Aquí et quedes, desgraciat, merda seca, tu i els teus deliris falangistes, tu i els teus estudis estratègics, en aquest forat, entre aquestes quatre parets plenes dels ressons dels crits de tanta gent passada, turmentada, humiliada i avergonyida.

Em quadro, saludo el tinent Huertas, m’acomiado i surto a l’exterior. En Fontes és a fora.

—Penses acompanyar-me o no? —li dic.

—I tant, sergent! Per on vol començar?

Em poso a fer fotos una mica a la babalà, amb en Fontes enganxat als talons. Em vaig acostant a la zona d’arbres on hi ha el «purgatori». Hi passo pel costat, torno a veure l’escletxa i continuo fins al perímetre del campament per fotografiar la via del tren. Ara tinc l’arbre a uns tres metres, darrere meu. És el moment. Em despenjo la màquina del coll i la dono a en Fontes. Seguidament, com qui no vol la cosa, camino fins a l’arbre, hi repenjo l’esquena i li ordeno que se separi força de mi:

—Vull que m’agafis de lluny, que es vegin les vies del tren, allà al fons. Som-hi.

En Fontes arronsa les espatlles i es gira. Comença a allunyar-se de mi. Sense moure’m, mirant endavant, amb els braços a l’esquena, adopto una postura informal, de qui ha de ser fotografiat. Sempre sense bellugar el cos, repenjat contra l’arbre, aprofito per ficar les mans al «purgatori», gairebé queden a la seva alçada. És qüestió de segons que en Fontes… es gira de sobte i m’enganxa en plena feina. Em quedo rígid. La posició és una mica forçada, però no sembla pas que se n’hagi adonat. S’ha aturat, em mira. No aguanto més, gairebé xisclo:

—Què cony et passa, ara?

—Des d’aquí va bé? —crida.

—No! —rugeixo—. Més lluny! Molt més lluny! La perspectiva, collons, la perspectiva!

En Fontes se’m queda mirant un moment, veig que mormola «la perspectiva» i es grata la closca. Em torna a donar l’esquena i s’allunya una mica més. Estic suant. El cor em batega fort. Ràpid, torno a ficar-hi les mans, burxo per dins, remeno… I ho trobo! Ho agafo sense gairebé desplaçar el cos. M’ho faig lliscar per darrere, dintre els calçotets. En el precís instant que ho acabo de fer, en Fontes es gira. Ja tinc les mans lliures. Li dic que s’aturi, que ja n’hi ha prou. Li poso el millor dels somriures i es tranquil·litza. S’està una bona estona fins a trobar el millor angle. Amb la bronca que abans li he clavat, deu pensar que li ha caigut damunt la responsabilitat de la foto del segle. Finalment, crida:

—Ara! Preparat?

—Que sí, collons, que sí.

Pitja el botonet, feina feta.

Noto al cul la carpeta d’en Bartomeu Camús. El màxim que pot passar és que se’m quedi gravat el drac vermell a la galta dreta.

Estic tan nerviós que, quan en Fontes em torna la màquina de retratar, em tremolen les mans. Tinc ganes de fotre el camp de seguida. Fem unes quantes fotos més i pleguem. Mentre m’acompanya de nou a l’edifici de comandància, aprofito per recol·locar-me bé els faldons de la camisa. És gairebé migdia.

—Vol que li reveli les fotos? —diu en Fontes.

—No, gràcies. Encara me’n queden per fer. Potser aprofitaré per gastar el rodet aquesta tarda, a Miranda, de turista.

—Com vulgui.

Vaig a acomiadar-me del comandant, però em diuen que no hi és. Millor. Friso per trobar-me sol.

El trajecte entre el CIR i l’hostal se’m fa llarguíssim. No salto del vehicle militar per por que se’m noti la carpeta al cul. Entro a can Campillo, saludo la senyora —que ni tan sols em mira—, agafo la clau i gairebé sense aturar-me m’enfilo escales amunt. Em tanco a l’habitació amb doble pany. Dubto durant un instant: m’abaixo els pantalons? Me’ls descordo, recupero la carpeta i em torno a cordar. Té un tacte humit, estovat. La deixo enmig del llit. És una carpeta de cartró de color blau que en el seu moment devia estar tancada amb unes gomes. Ara ja no hi són. Potser s’han podrit. El pobre drac està una mica desdibuixat, però encara es pot identificar. És un drac molt artístic, a la xinesa, amb una cara tota expressiva i una boca oberta plena de dents, com si volgués vigilar el contingut de la carpeta. Sec al llit, l’agafo i l’obro a poc a poc. Tinc por que se’m desfaci a les mans. Conté un sobre i un plec de papers doblegats pel mig. Tot s’ha conservat prou bé, tenint en compte els canvis de temperatura dels darrers vuit o nou anys. Trec els fulls amb molt de compte. Ni tan sols estan humits, més aviat ressecs. Aparto la carpeta i els diposito sobre el cobrellit. Els desdoblego i els alliso una mica amb la mà. M’adono que, en realitat, són dues coses diferents. La primera són uns fulls de quadern escolar arrencats del bloc original. Estan escrits a llapis i numerats de l’u al quatre. Els encapçala un títol prou curiós en castellà: «Declaración de Bartolomé Camús sobre la teoría de la segregación». L’esmentada declaració ocupa un full per les dues cares escrites amb lletra molt atapeïda; l’altre full l’ocupen dues llistes de noms.

Llegeixo:

«Això són paraules d’en Bartomeu Camús, per donar compte de tot el que ha viscut entre finals del 1938 i principis del 1940, sent presoner sense classificar. En qualitat de mestre fuster vaig ser cridat a casa del doctor Antonio Vallejo-Nágera, comandant dels Serveis Psiquiàtrics Militars de l’Exèrcit de Franco. Un cop efectuades diverses reparacions i construïts uns quants mobles per a la seva casa de Madrid, el comandant, content pel meu servei, va demanar i va obtenir que em deixessin estar amb ell en qualitat d’ajudant, de cap de manteniment, de majordom i del que calgués. Deia que dient-me Bartomeu, només podia ser majordom. Al llarg de cinc o sis mesos vaig sentir com exposava a les visites que rebia a casa seva les característiques del que denominava “teoria de la segregació total”. Jo servia cafès, recollia conyacs, oferia puros… i escoltava. Segons ell, per ordre directa del general Franco havia començat a fer experiments psiquiàtrics amb preses polítiques i presoners de les brigades internacionals. Al cap d’uns quants mesos s’havia centrat en les dones i va arribar a la següent conclusió: tota dona que participa activament en política pateix una tendència degenerativa cap al mal absolut que li provoca, en poc temps, una inferioritat mental irreversible. Per tant, doncs, davant la impossibilitat de recuperar-les, per salvar una bona part dels components de la raça espanyola de la seva més que previsible degeneració, era imprescindible, d’entrada, segregar-ne radicalment els fills. El comandant deia que era possible de canviar l’herència biològica errònia mitjançant els valors morals i l’educació tradicional i catòlica. L’Estat s’havia de fer càrrec d’aquestes criatures i internar-les en centres preparats expressament per remoure dels seus tendres cervells l’experiència passada i promoure-hi les qualitats racials correctes i com cal.

»A partir d’aquell moment, el doctor Vallejo-Nágera va començar a fer llistes de presoneres, embarassades incloses, a qui calia prendre els fills. Jo mateix, de vegades, les hi passava a màquina. Ja s’estava preparant, a Madrid, un dels centres especials demanats pel doctor. Era el que anomenaven presó de mares lactants. Va ser per casualitat que vaig descobrir que les llistes elaborades pel doctor al Servei Psiquiàtric de l’Exèrcit s’utilitzaven amb finalitats molt diferents. La seva oficina estava a càrrec d’un tinent i d’un alferes. Un dia em va caure a les mans un certificat de defunció d’una nena de tres anys que en aquells moments tenia davant meu, ben viva. Vaig remarcar-ho a l’alferes, el qual es va alterar molt. Va dir-me que es tractava d’un error, però que igualment no hi fiqués els nassos si no volia anar de cap a picar pedra. I que, sobretot, no ho comentés al comandant Vallejo-Nágera. L’endemà van presentar-se a les oficines un parell d’alemanys que van estar-se contemplant, del dret i del revés, la nena de tres anys, que era rosseta, d’ulls blaus. Van donar-li el vistiplau. Uns quants dies més tard van endur-se-la. La nena, però, va continuar constant com a morta en el seu expedient. El fet va repetir-se algunes vegades més, sobretot amb mares embarassades de la llista del doctor, a qui es prenia el fill només acabat de néixer i els comunicaven que el nadó havia nascut mort. Tot s’ho manegaven entre un metge militar, un forense, el tinent i l’alferes. Els nens i les nenes eren venuts com bestioletes, suposo que a parelles que no podien tenir fills. Més d’un cop em va semblar que els compradors eren pervertits. Jo no era més que l’esclau silenciós i mig imbècil. Estaven tan confiats que, de vegades, xerraven davant meu com si no hi fos.

»L’error que vaig cometre, que em costarà la mort, va ser voler intervenir en aquell procés. Vaig registrar l’entrada d’un nen de dos anys procedent de la presó de Saturrarán. Segons l’expedient, li havien afusellat el pare i havia entrat a la presó amb sa mare quan encara no tenia tres mesos. L’acabaven de separar d’ella per força. En el seu expedient hi constava l’adreça i el telèfon d’una tia materna. No em vaig poder aguantar i vaig trucar-li. Anònimament, li vaig fer saber on era el nen i li vaig recomanar que s’afanyés, que no hi seria a temps. La dona, sorpresa i desorientada, va trigar deu dies abans no va entendre la situació. Només va aconseguir que li lliuressin un certificat de defunció. Va ser llavors que el tinent implicat va començar a sospitar de mi. Suposo que és per això que d’un dia per l’altre em van rellevar del servei del comandant Vallejo-Nágera. Van torturar-me durant dos o tres dies. Volien que confessés què sabia, si n’havia parlat amb el comandant, si ho havia dit a algú més. Jo responia que no a tot, que no sabia de què em parlaven. No em van treure res. M’hi anava la vida. Suposo que no em van assassinar gràcies a la intervenció del mateix Vallejo-Nágera.

»Llavors van enviar-me al camp de concentració de Miranda. Sabia que continuaven sospitant de mi i que em vigilaven. La prova era que, un cop al camp, vaig descobrir que no pensaven classificar-me mai. No constava enlloc ni volien que hi constés. A més, vaig notar que els vigilants regiraven les meves coses tot sovint, que m’apallissaven per qualsevol fotesa, que m’encarregaven les feines més pesades, que em castigaven sense raó. Tot, per recordar-me que em tenien sota el seu ull. Quan arribin a la convicció que, de debò, no he deixat cap prova escrita d’aquella activitat, o que no ho he revelat a ningú, la meva vida no valdrà una merda. El moment s’acosta, ho sé, per això escric aquestes línies i les deixo en herència al meu amic Joan Aleu, perquè en faci el que consideri més convenient».

Les mans em tremolen. No me’n sé avenir. Vet aquí la màxima contradicció, la més cruel: nens, fills d’afusellats, adoptats pels mateixos que han fet matar els seus pares.

L’altre full conté el nom dels militars implicats en la suposada venda de nens i nenes de les presoneres: comandant mèdic Julián Barros, doctor forense Facundo del Pueyo, tinent Valentín Fresneda i un tal alferes Aznar. A l’altra cara del full hi ha la llista, amb nom i cognom, dels menors venuts (uns vint) i de les seves mares, amb especificació de la presó de procedència i la data de la segregació dels fills. També hi ha una llista dels compradors, amb filiació i adreces. Déu n’hi do, en Bartomeu Camús. Si aquest document es fes públic seria una bomba. Doblego els fulls i els torno a guardar. Estic impressionat. Vet aquí el tresor que em va pronosticar el pare: un avís discret als noms més importants esmentats al document i els diners em començarien a rajar. En conec un parell perfectament, són figures públiques del Règim força importants. El comandant Barros avui és general, un alt càrrec de l’Estat encarregat de la sanitat militar; per la seva part, el doctor Del Pueyo, després de rebre una distinció especial de mans del mateix Franco, ha passat a la vida privada i regenta una de les clíniques més modernes i cares de Madrid. No crec que els interessi gaire que el seu nom es vegi barrejat amb un afer tan fosc com el del comerç de nens.

Després de vuit anys d’hipocresia, tinc una tendència irrefrenable a la revenja. Si, a més, puc amanir-la amb el xantatge, encara millor. Els faré pagar car tot el que he hagut de patir per culpa seva. Els destrossaré. Els trauré els budells. Els faré creure que hauran d’estar pagant tota la vida. Cada vegada els demanaré més diners. I quan creguin que han aconseguit desfer-se de mi, llavors esbombaré la notícia pertot arreu. I amb els seus mateixos diners, si cal, contractaré els millors advocats perquè plantegin totes les denúncies que calgui. Els enfonsaré en la misèria i…

I res de res, semblo idiota. Sóc idiota.

Són gent molt poderosa. El millor serà fer una acció ràpida, treure’ls un bon grapat de calés i fotre el camp a l’Àfrica. Aquí es quedaran aquests fills de puta venedors de nens, amb un pam de nas. I quan més tranquils estiguin, llavors sí, ho faré públic igualment.

Obro el sobre blau: conté un full amb les traces inconfusibles de la mà del meu pare. És el mapa per localitzar la tomba d’en Camús. Està fet amb llapis, molt senzill, amb quatre indicacions geogràfiques: «camp», «riu», «via», «carretera», «camí» i una creu amb unes inicials: B.C. Les distàncies estan mesurades amb temps. Les referències no són gaire clares. La carretera de què parla, per exemple, no diu quina és. Hi veig unes quantes indicacions que ell mateix em va dir el dia de la seva mort: un trencall a l’alçada d’una pedra grossa i plana, un pi en forma de lletra i grega…

Sec davant la tauleta que hi ha a l’habitació. Tinc feina a fer. Agafo un bloc i la ploma estilogràfica. Faig una còpia manuscrita de l’escrit sobre l’assumpte de la segregació de nens, l’acció del comandant Vallejo-Nágera i la colla d’espavilats que li gestionaven la seva repugnant teoria. Me l’enviaré a mi mateix, a l’adreça de Melilla.

No paro d’escriure durant una bona estona. No sé per què em diu el cor que no tinc tot el temps del món per fer-ho.

M’arribo a un estanc, compro segells i un sobre. Hi fico la còpia i l’envio des d’una bústia d’allà mateix.