CAPÍTOL 17

Un dia d’octubre van avisar-me que havia rebut un paquet. No era gaire gran, una capsa de cartró embolicada amb paper d’embalar i lligada amb un cordill prim. Era de la meva mare. Va ser tot un sotrac. Gairebé me n’havia oblidat. Últimament, per a mi, el món exterior havia desaparegut. No en sabia res. Ni d’ella ni d’en Salvador Sense Germana. Dintre el paquet hi havia un sobre i una bosseta de cuiro. En una carta, la mare em felicitava pel meu aniversari. Deia que no m’amoïnés per ella, que es trobava millor. I afegia: «L’àvia em fa treballar molt, però així em distrec. Em sap molt de greu no haver pogut baixar a visitar-te, però és impossible. No tinc ni cinc». També deia que m’enviava unes quantes fotos perquè no li marxés de la memòria, que encara que era lluny i no ens poguéssim veure, era la meva mare. I que se’n recordava molt de mi cada dia. Eren fotos d’abans de la guerra: ella i jo, asseguts a la bastida del pare, tots dos amb les cames penjant i assenyalant cap a un dels seus rètols, a mig fer. Una altra, tots tres, endiumenjats, jo al mig i ells agafant-me cadascú per una mà, que gairebé semblava que no em tocaven els peus a terra. I la que ens vam fer en plena guerra, sense el pare: el senyor Pau i en Salvador Sense Germana, drets, la mare, enmig, asseguda. I jo, als seus peus.

Em vaig posar a plorar com una magdalena. Els llagrimots regalimaven galta avall i ni me n’adonava. Vaig buidar la bosseta de cuiro, era un rellotge de polsera. La mare em deia que, amb setze anys, era ja tot un home i podia portar el rellotge del meu pare.

Vaig torcar-me els mocs amb la màniga i vaig respirar fondo. Llavors vaig adonar-me de la realitat, em va caure la bena dels ulls. M’esclafava la sensació de vergonya i de final. De final de res, ja que no havia començat cap cosa. Com un encanteri desvelat, el final de la funció. I s’havia acabat en aquell moment exacte. Fotria el camp tan aviat com pogués. No m’ho impediria ningú, ni tan sols sor Paula. A més, tenia més o menys clar com fer-ho.

Tres diumenges més tard se’m va presentar l’oportunitat. La previsió era la de sempre, passar-se tot el matí a l’església. Primer hi havia les misses per als interns, separades. Se’n feia una per a dones i nenes, i tot seguit una altra per a homes i nens. Després, la missa oberta a la comunitat de barcelonins. Molts hi acudien expressament d’altres barris, perquè l’església era molt maca i les celebracions molt lluïdes i solemnes, amb el cor i l’orgue. La gent intentava trobar-s’hi a l’alçada i els veies —i, sobretot, els oloraves— ben nets i pentinats. Jo estava present en tots tres oficis, ja que, un cop recuperat, continuava amb la punyetera obligació de pedalar perquè funcionessin les manxes de l’orgue. El pla de fuga era senzill i complicat al mateix temps. Aprofitaria la missa amb la gent de fora i miraria de barrejar-me amb ells a la sortida. Un cop al carrer, a córrer.

Aquell diumenge, des de la meva posició, dalt del cor, observava el personal que anava entrant i agafant posicions. Les dones, a la dreta, i els homes, a l’esquerra. Vaig anar seguint tot l’ofici. Estava nerviós. Perquè tot sortís bé, havia decidit no emportar-me res. Res que es veiés, vull dir, perquè en una butxaca dels pantalons hi duia el rellotge del pare, i a l’altra, les fotos que m’havia enviat la mare. Havia de semblar un dels nois que havia anat a missa amb la seva família. Sota la bata, portava la indumentària de les grans festivitats: pantalons curts ratllats, camisa sense coll, un jersei gris, sabates enllustrades i mitjons de fil. En una butxaca, la boina.

La missa es va acabar i la gent va començar a desfilar cap a l’exterior. Primer feien la genuflexió i després se senyaven. Vaig baixar del cor amb els companys, però em vaig quedar l’últim. De sobte me’n vaig separar, com si algú m’hagués cridat l’atenció. Per sort, aquell diumenge hi havien anat força persones, a la missa. Anaven sortint amb ordre, s’aturaven a la porta i empetitien els ulls per la gran claror que entrava pel claustre del pati Manning. Em vaig amagar darrere d’un dels confessionaris de l’entrada i em vaig treure la bata. Vaig llençar-la en un racó i, tot endiumenjat, ben decidit, em vaig barrejar amb la gent. A la porta principal del carrer de Montalegre hi havia de guàrdia un dels mossos d’esquadra de la Diputació. Era un dels més talossos, li agradava de lluir l’uniforme i la pistola. Estava xerrant tranquil·lament amb en Folquet, el vigilant que m’havia apallissat. Vaig entreveure un grupet de dones i noies, que anaven cap al carrer amb les mantellines i els missals. Vaig decidir que aquella seria la meva família. En realitat, eren tres, un parell de dones grans, segurament germanes, i una nena d’uns tretze anys, que devia ser filla d’una de les dues. Vaig deixar que s’entretinguessin pel pati i que avancessin una mica en direcció a la porta. Em vaig posar la boina. No ja per la meva cicatriu, sinó pel cap rapat. Hauria estat sospitós. Vaig esperar que el mosso i el vigilant s’entretinguessin un moment amb un home que s’havia aturat a parlar-hi. Es tractava de passar sense ser vist. I si em veien, calia provocar-li el dubte durant un segon, no necessitava més temps per sortir corrents i agafar-los prou avantatge. I aquell era el meu segon. En comptes d’anar directe cap a la porta, em vaig dirigir cap a les dues dones i la noia, que caminaven cap a la sortida amb tota la calma. M’hi vaig afegir com si fos un altre nebodet que s’havia entretingut i ara corria a reunir-s’hi. Fins i tot vaig aixecar una mica el braç, com si les volgués cridar. Em vaig situar a la seva alçada, per travessar el portal d’entrada amb elles, com si anéssim junts. Les dones ni em van veure, però sí la nena, que em va mirar tota estranyada. Jo li vaig fer un somriure i vaig clavar la vista a terra. Vaig traspassar el portal vermell com un pebrot. Un cop al carrer, vaig continuar al seu costat. Llavors la nena, que no deixava d’observar-me, va dir a la seva mare:

—Mama, aquí hi ha un noi que no sé què vol.

Les dues dones es van aturar enmig del carrer i em van mirar. Jo vaig alçar el cap i les vaig mirar. En aquell precís instant vaig sentir el guàrdia de la porta que bramava:

—Aleu! On vas? Fot el favor de tornar!

Tot va passar en un segon. En Folquet va agafar-me pel braç. Em vaig girar i li vaig clavar el genoll als collons. Quan queia, me’n vaig desempallegar i, aquell mateix genoll, vaig fer-lo espetegar contra la cara. Vaig deixar-lo estès a terra, rajant sang pel nas i vaig arrencar a córrer carrer avall. L’excitació, la por i, sobretot, la visió d’en Folquet agafant-se els collons amb les mans van fer que em sentís exultant, volava més que no pas corria. El mosso d’esquadra, després de xiular com si hi hagués hagut un assassinat, va voler perseguir-me. Abans d’arribar al carrer del Carme vaig girar el cap i vaig veure que encara continuava darrere meu. Però ja no tenia por, aquell rai, no m’atraparia ni que jo fos coix i ell tingués tres cames. Era gros, tou i lent. Va empaitar-me una mica, però res a fer: em vaig perdre entre els carrerons del barri. Quan em vaig convèncer que ja no hi havia perill, em vaig aturar a recuperar l’alè i em vaig calmar. Havia d’arribar ràpid a casa i comptar amb la sort que hi fos en Salvador Sense Germana. Si no, m’amagaria directament a la torratxa. Vaig adoptar un posat que no fos sospitós i vaig continuar el meu camí. Calia controlar els nervis i no espantar-me. Tot ho veia diferent, fins i tot els llocs que ja coneixia. Estava una mica impressionat, era diumenge i m’estranyava allò de moure’m entremig de tanta gent mudada, rica o pobra, que tornava a casa de passejar, de missa, de comprar el tortell o del que fos. Em va sobtar veure tantes persones badant mig abstretes, o al contrari, caminant amb decisió, segures d’anar enlloc o de tornar-ne. Dels d’aquesta mena, n’hi havia que s’aturaven un instant i es quedaven mirant algú fixament, com si el coneguessin. També vaig veure gent com jo, cansats i marejats, desorientats, que només contemplaven. Tenia por que algú em cridés l’atenció, però res de res, ningú no es fixava en mi. A la Rambla, la gent prenia el vermut i parlava de les seves coses.

Em vaig ficar pel carrer de Ferran. Ja m’acostava a casa. Vaig passar pel costat d’una llibreria de vell que, tot i ser diumenge, era oberta. Feien inventari. A l’aparador, la simple presència de tots aquells llibres, d’autors d’altres temps i títols desconeguts i pomposos, em va neguitejar sense saber per què. També hi havia gravats amb mapes antics de ciutats i països o de descobridors clavant l’espasa a la sorra d’una platja exòtica mentre el cap d’un lleó, tot curiós, emergia de darrere d’unes bardisses i es preguntava si aquells humans tan descolorits devien tenir més bon gust que els indígenes habituals de la zona. Contemplava tot allò i milers d’històries m’acudien al cap. Potser era el meu destí futur. Des de la porta vaig adonar-me d’un vell que hi havia al fons de la llibreria, assegut en una cadira baixa, com de nen, que amb un pinzell anava traient la pols dels llibres més antics o més delicats. Mirava amunt. Vaig seguir-li la mirada i vaig veure que es dirigia cap a les cames d’una noia, joveníssima, enfilada a una escala de fusta. Remenava diligentment entre les rengleres de llibres dels prestatges més alts. Cada vegada que s’estirava, les faldilles se li arronsaven una mica i deixava a la vista el començament de les cuixes. Agafava els llibres, baixava, els donava al vell i tornava a pujar. De tant en tant girava la cara amb els ulls tancats i una ganyota per efecte del polsim. Esternudava i s’estremia tota ella. Em vaig estar mirant-li les cames com un babau, amb la boca oberta. Eren blanques i molsudetes. Llavors el vell em va enxampar, em vaig espantar i vaig tornar a córrer. Era lliure. Igual d’idiota, però lliure: potser, aquests cinc minuts que havia estat badant em costarien la llibertat.

En un tres i no res em vaig plantar al carrer Caputxes després d’esquivar un vehicle, meitat autobús i meitat tramvia, de dos pisos, que no havia vist mai. Funcionava amb electricitat, amb el pal enganxat al fil elèctric, però no anava per les vies.

Vaig pujar les escales com un esperitat. Vaig posar-me a trucar a la porta mentre feia, en veu baixa:

—Salvador… Salvador…

Vaig sentir com s’acostava, amb el seu pas irregular provocat per la cama ranca. Va obrir i es va quedar parat:

—Ginés!

Ens vam abraçar i vaig passar endins. El pis d’en Salvador Sense Germana estava com sempre, tal com el recordava, amb els mobles i fins i tot l’olor de la família que hi havia viscut més de cinquanta anys: la del senyor Pau i la senyora Nadala. Hi vivia d’estranquis, sense comunicar que el llogater titular feia més de dos anys que era mort. Es limitava a pagar el lloguer cada mes i fins al moment ningú no se n’havia adonat.

—A la Casa de Caritat em van dir que havies volgut carregar-te un vigilant! És veritat?

—No. Només el vaig espantar.

—Però que no t’havien castigat a estar sis mesos sense sortir ni tenir contacte amb l’exterior?

—Sí.

—I doncs?

—M’he escapat.

La cara d’en Salvador va ser tot un drama. Començava les frases i no les acabava. Intentava dir-me suaument allò que ja sabia, que si m’enxampaven, aquest cop no em salvaria ningú del correccional, de l’asil Duran. Vaig dir-li amb fermesa que no pensava deixar-me agafar. Vaig explicar-li la idea que tenia: estar-me algun temps a la torre fins que comencessin a oblidar-se’n o a donar-me per perdut. Finalment, per a ells, no era més que un ratolí escapat de l’hospici. I, després, cap a Miranda de Ebro a complir la promesa.

—Ja t’ho aniré explicant, Salvador, ara hem d’anar cap a la torre, aquesta gent no trigarà gaire a arribar. És el primer lloc on vindran a buscar-me.

Vam pujar al terrat, vam saltar al del costat i vam apartar el test que tapava l’entrada a la torre. En Salvador Sense Germana feia un quant temps que no hi anava i estava força bruta i deixada, però a mi m’era igual. Em vaig abocar a la finestra que donava a Santa Maria del Mar i em van tornar tots els records de cop. La torre està amagada de la gent, però ben al contrari, quan hi puges, és tothom, tot el barri de la Ribera, que se’t descobreix. Des de la torre es veuen els altres terrats. I els seus carrers i carrerons, i els carros, tricicles i camions que van al Born o en vénen, plens de verdura, amb els enciams perlejats d’aigua, les cols atapeïdes, els bròquils, la taca vermella dels tomàquets… Per allí hi havien corregut generacions i generacions de la meva família. El meu pare m’havia ensenyat marques de quan ell era petit, de quan jugava pel carrer mentre els adults prenien la fresca a la vorera, els vespres d’estiu. I la mare, que també era del barri, em feia veure on havia anat a aprendre de cosir o on la seva mare, la meva àvia, havia estat venent oli i sabons fins que s’havien enfadat i se n’havia anat a Caldes de Malavella a fer de masovera. Des de la torreta, a més, es té una vista impressionant de la reina del lloc, referència de la vida de tots nosaltres: la massa compacta de Santa Maria del Mar, la catedral del poble.

En Salvador Sense Germana va donar-me una mica de pa i formatge i un càntir d’aigua. Em va explicar que aquell vehicle que tant m’havia impressionat es deia tròlei:

—Així aprofiten els autobusos que han quedat inútils per falta de benzina i de peces de recanvi.

I dit això, se’n va anar. Per fer les meves necessitats només havia de baixar a l’entrada de la torre. Hi havia una galleda que en Salvador s’encarregaria d’anar buidant. Vam quedar que em portaria menjar i notícies. I que aniria molt amb compte. N’estava molt orgullós. I per un instant em vaig sentir com quan era petit i em portava a la torre en una d’aquelles tardes en què venia a buscar-me a l’escola municipal. Era el seu amagatall secret. I ell es dignava a ser amic meu, tot i que tenia cinc anys més que jo. Si algú ha sentit mai què significa per a un nen de nou anys compartir amistat i secrets amb un noi gran, de catorze, sabrà de què parlo. Era la felicitat. Ara, per primer cop a la vida, era jo qui marcava el ritme de la nostra relació. I ell, com sempre, em feia confiança. Tan bon punt m’havia obert la porta de casa seva, s’havia adonat que ja no em podia tractar «com» si fóssim iguals, havia percebut que «érem» iguals. I, tot i amb això, havia decidit continuar endavant, fer-me costat.

Les autoritats de la Diputació van presentar-s’hi una hora més tard. Vaig sentir el cop a la porta del terrat de casa meva. Per una de les escletxes de la finestra de la torre que hi donava, vaig observar un parell de vigilants de la Casa de Caritat regirant-lo a fons. Van escorcollar el petit safareig i fins i tot van fer equilibris per enfilar-se al dipòsit de l’aigua. Van acostar-se a la barana que dividia els dos terrats i van donar un cop d’ull cap on era jo. Van dubtar. I mandrosos com eren, ja que no hi havia cap autoritat a prop, van pensar que no sortia a compte saltar a l’altra banda i fer un petit repàs del terrat veí. Barcelona es podia fer del Llobregat al Besòs sense tocar terra, saltant a través dels terrats. I, és clar, si es començava per un s’havien de revisar tots. Van girar cua.

En Salvador Sense Germana va explicar-me, un cop ja eren fora, que amb aquells dos vigilants també se li havia presentat el secretari de la Casa de Caritat.

—M’ha comunicat oficialment, com a representant legal teu, que t’havies escapat i que les conseqüències podien ser molt greus si no tornaves en vint-i-quatre hores. I que si jo sabia on eres i no ho deia, podia anar a la presó.

—No t’ho creguis, ho fan per espantar.

—Suposo que sí.

Vam sopar junts dalt de la torre, com en els vells temps. Els sorolls de la ciutat es van anar apagant. Era diumenge al vespre. En Salvador em va explicar la seva vida d’aquells darrers mesos. Gràcies a una de les americanes de mudar del meu pare, que la mare li havia ajustat abans de marxar, havia trobat feina de comercial als laboratoris Mandri. Recorria les farmàcies de Barcelona amb la vella maleta de mostres del senyor Pau plena de flascons del Cerebrino Mandri.

—A més, com que no hi ha vidre, els laboratoris Mandri demanen als clients i usuaris que tornin els envasos del Cerebrino buits. Paguen vint-i-cinc cèntims per cadascun, sempre que s’entreguin als seus magatzems, nets i amb l’etiqueta ja arrencada. Quan passo per les farmàcies a reposar les comandes de Cerebrino, m’emporto els envasos buits dels clients mandrosos que no volen retornar-los a la central dels laboratoris. Tant si són nets o bruts, amb etiqueta o sense, pago deu cèntims per cada envàs. Un cop a casa, els netejo, els deixo sense etiqueta i els porto al laboratori. Resultat: un guany net, i mai més ben dit, de quinze cèntims per envàs buit.

A més a més, em va explicar que continuava al Born, carregant i descarregant mercaderies. També feia transports amb un carretó o fins i tot servia comandes a diverses botigues. De vegades hi havia restaurants que també l’agafaven de mosso de cuina o de cambrer, per fer de reforç als casaments, aniversaris, etc. Com qui diu, treballava per les propines i del menjar que podia arreplegar d’amagat. Una misèria. Encara no havia acabat de demanar-li que m’expliqués coses d’aquestes celebracions que ja se li havia il·luminat la cara. Tot ell es va transformar. Caminava per la torre i semblava menys coix i tot.

—Em van cridar per anar a fer de cambrer a casa dels marquesos de Fonter, a Sant Gervasi. Era una festassa tota elegant, a l’aire lliure, per presentar en societat la filla dels marquesos.

—Què vol dir, presentar en societat?

—No ho sé ben bé. Veient-la, em va semblar que, amb la festa, els seus pares venien a dir: la nena ja s’ha fet gran i està a disposició.

—A disposició de què?

—De què ha de ser? Sembles burro. A disposició de qui la vulgui festejar… sempre que sigui dels seus. Els rics són així, s’ho fan entre ells. D’aquesta manera, els pares s’asseguren que la nena va a parar a una altra família com la seva. Total, que els convidats anaven arribant i els rebien els senyors marquesos amb la filla. Ho hauries d’haver vist: generals, capellans, algun bisbe, grans senyores, personalitats de tota mena, representants consulars, fins i tot hi havia un parell de soldats alemanys. Tothom, quan arribava, donava els seus regals a la noia. I ella els agafava, però no els obria. Els anava deixant apilats damunt d’una taula. El cambrer que ens manava ens va dir que entre aquella gent tan elegant hi havia les famílies més conegudes de l’alta societat de Barcelona, a part dels militars, diplomàtics i polítics. A mi em van vestir amb un uniforme que m’anava gran, tot de blanc, amb jaqueta curta, sabates negres de xarol i llaç al coll, com els que porten els músics de les cobles. Quina finca! I quin jardí! Grandiós. L’havien il·luminat amb rengleres de bombetes de colors penjades entre els arbres, t’imagines? Les galeries exteriors de la casa les havien il·luminat amb una llum indirecta de color violeta, com si fossin un monument. A la pista de tennis hi havien muntat una tarima per ballar. Tu diràs: per què no ballaven directament sobre el terra de la pista, aquesta gent?

—Per què?

—Doncs perquè el terra era de sorreta vermella i embrutava les sabates de les senyores i senyoretes.

—Ah!

—En un dels costats s’hi va instal·lar l’orquestra, la que toca al Monterrey. Van contractar-hi especialment l’Antonio Machín perquè hi cantés. Es veu que havia d’actuar a Barcelona la setmana que ve, al Real Club de Tenis, i els marquesos el van convèncer que vingués uns quants dies abans, a cantar a casa seva per als convidats. Amb uns altaveus escampats pel jardí, se’l sentia pertot arreu. En una mena de placeta una mica allunyada, envoltada d’arbres, els marquesos hi van col·locar un home que en un orgue de maneta tocava tot de melodies sarsueleres. En un altre racó, a l’altra banda de la casa, hi havia instal·lada una paradeta que servia orxata. Havien fet venir expressament de València l’orxater, la seva dona i un seu fill, tots tres vestits de valencians. El senyor marquès va fer un discurset. Al final, tothom va cridar «Visca Espanya! Visca Franco!» i es van llençar a beure i endrapar. El ball va estar animadíssim durant tota la vetllada. Les cançons d’en Machín, lentes i meloses, ajudaven a crear ambient. No corria gaire l’aire i, tot i amb això, els senyorets i les senyoretes ballaven i no suaven.

—Això vol dir que els rics no suen?

—Noi, no sé pas com s’ho devien fer, però era ben bé així.

—No m’ho crec. Tothom sua, menys els gossos, que per això van sempre amb la llengua fora. Anaven amb la llengua fora aquests teus rics?

—No.

—Segur que suaven, doncs.

—Prou! Tant és si suaven o no, collons. El cas és que, sent coix, em van dir que faria mal efecte que em passegés entre els convidats amb la cama ranca, amb la safata de canapès a la mà, de manera que em van col·locar darrere del taulell de les begudes. Per a mi millor, vaig poder contemplar-ho tot amb més calma. Era com si fos al cine. Només havia d’anar servint. Els convidats feien grupets i s’acostaven a demanar-me beguda. Els veia tranquils i confiats i em preguntava de què devien xerrar. Probablement intercanviaven les últimes notícies del món dels negocis, o potser de política. Semblaven gent intel·ligent parlant de temes intel·ligents. També em vaig fixar que els rics sembla que estiguin fent-se la cort contínuament. L’amfitrió de la festa es va acostar a demanar una beguda acompanyat d’una dona d’uns quaranta anys, seca com un bacallà, però que lluïa una peineta de les grosses clavada al cap. Vestia un finíssim vestit de seda color os a l’última moda. Era la dona d’un dels convidats. L’home li estava dient: «Però de què es queixa, si té la cintura més envejable de totes les presents, i m’està mal dir-ho, incloent-hi la de la meva dona… Brindem?». La dona va cloquejar com una gallina i va començar a dir coquetament: «Calli, calli, boig, on va a parar». I ell: «A la nostra salut. Incloent-hi la del seu senyor marit, és clar». La noia de la casa, que vaig sentir que es deia Judith, duia un vestit blanc llarg d’estiu, encara que ja fóssim a l’octubre. Els nois no paraven de sol·licitar-la per ballar, però al principi ella els rebutjava. En un moment donat, també va acostar-se a mi amb la copa buida. Mai no havia tingut tan a prop una noia tan rica. Era d’aquestes d’espatlles estretes i cul gros, però de somriure simpàtic. Va parar la copa i la hi vaig omplir de xampany. En comptes d’anar-se’n es va quedar davant meu. Vaig veure que mirava cap a una altra banda. Vaig pensar, deu tenir vergonya, amb tanta gent. Però no, seguia el recorregut d’un dels convidats, un noi d’uns vint anys, amb la pell molt morena, que passava a pas lleuger per davant seu. Era evident que el coneixia i va somriure-li. El noi va esquivar-li la mirada tot arrufant el nas com si ensumés merda. I la vaig compadir. Tan rica i aquell noi no la volia. Vaig estar a punt de dir-li alguna cosa. Per sort, se’n va anar cap a la pista de ball i ja no va parar de ballar en tota la nit. Jo, per a mi, que les noies riques són més guapes de naixement.

En Salvador Sense Germana m’havia dit que era com en una pel·lícula. I precisament per això mateix, no em va semblar que tingués molta enveja dels senyors marquesos. Les pel·lícules, ja se sap, són totes mentida. I allò que havia estat mirant, potser també n’era una.

Va sospirar i ja no em va explicar res més. Em va dir:

—Ara torno!

I va desaparèixer en direcció a casa seva. Va tornar al cap de cinc minuts amb un paquetet de paper d’estrassa. El va desembolicar i hi van aparèixer sis sandvitxets que s’havia endut de la festa. Eren de mantega i pernil dolç. Me’n va donar tres. Estaven una mica ressecs, però ens els vam menjar amb tot el gust del món. Era tot el que li havien pagat per la feina.

—L’encarregat em va dir que ja em podia donar per satisfet, que per al dia de demà comptava més poder dir que havia servit aquella gent que no quatre miserables pessetes.

Xerrant, xerrant es va anar fent fosc. Vaig explicar-li que entre dos vigilants gairebé m’havien matat a cops. Però que gràcies a la pallissa havia pogut conèixer més a fons sor Paula.

—Quan em donava la sopa amb la cullera se m’abocava tota ella damunt. Jo intentava separar la seva olor de l’olor de la sopa. I de vegades me’n sortia. Tancava els ulls, però ella m’obligava a obrir-los, em deia que no fes el pallasso. Però si els obria em trobava els seus, tan a prop, que em destarotava de cap a peus i, sota els llençols, malgrat la trencadissa que hi havia hagut al meu cos, em passaven coses que m’avergonyien.

—Quines coses?

Llavors hi va caure i va començar a cargolar-se de riure. I em va dir que no em preocupés, que per fi començava a tenir reaccions normals.

—Llàstima que sigui per causa d’una monja…

—Però per què em passa, això?

—Collons, Ginés, perquè acabes de fer setze anys!

Vaig convèncer en Salvador perquè no es quedés a dormir amb mi a la torre, era perillós. Se’n va anar a casa seva amb la recomanació d’obrir molt els ulls i les orelles. L’endemà, a mig matí, em donaria notícies.

El nostre pacte solemne d’ajuda mútua signat anys abans s’havia posat a funcionar automàticament.

Es va fer de nit mentre contemplava el cel amb les mans fent de prismàtics, com en els vells temps. Feia més de dos anys que ja no queien bombes damunt nostre. Tot era en silenci. El silenci de la nit de Barcelona —o el de qualsevol ciutat— és molt diferent d’altres silencis. De fet, el silenci de la ciutat és el menys silenciós. La ciutat adormida és com un gegant que pesa figues i que tan sols es permet un petit descans, el temps que dura la nit. És un silenci aclaparador, ambigu. I per a mi, en aquells instants, a més a més, era tan sols una treva en la guerra. Era un silenci prenyat de sorolls.

Els meus plans preveien la possibilitat d’estar-me a la torratxa un mes o dos, si calia. Al final hi vaig passar tres dies. Però això, en aquell moment no ho sabia. I no vaig estar-m’hi sol. M’hi van acompanyar dues persones que no esperaven res ni hi havien anat a buscar res. Aquella torratxa era com un imant: atreia gent i se l’empassava. Se’m va empassar a mi, va engolir el meu compare i amic, en Salvador Sense Germana, i va xuclar també sor Paula, filla única del baró del Remei. D’allà vam sortir escopits en totes direccions, com si la torratxa hagués intentat pair-nos, no se n’hagués sortit i, a la fi, ens hagués vomitat sense contemplacions.