20. Mai més res

Mai més res

No farà sentit.

Tu que te’n vas anar

Sense dir-nos l’angoixa

Que en cada vers

Vas voler dir,

Digues, si mai més res

No farà sentit,

Què espera

Després de tu

Cada persona

Vivint així?

Què

Dels que vam quedar

I dels que vénen

A néixer cada dia

Per morir?

Fonda és la feina

Que ens deixes,

Àngel ple de por

Del teu destí.

Com sabies

Que és el nostre?

Com te’n vas anar

Per negligir

El teu últim dia natural,

En què la teva vellesa

Ens hagués dit

Amb fermesa

L’assumpte ardit

Que tant vas pensar

Amb tanta feresa?

De tu mateix

El valor

Devies saber

Al marxar.

L’home és té

A si mateix

Quan en sap el valer.

Resoldre quedar-se

O marxar,

Tant és.

La teva inexistència

És un buit inacabable.

El poeta, quan se’n va,

No clou mai

El seu destí.

Marxant, amb tu

Vas complir.

No és pas cap recança

El que et tenim,

Sinó el dol

Que amb la teva esquiva

Presència

S’omplia de sentit:

Dir-nos la veritat

De la teva interior

Exigència.

Llarg treball

Haver de comprendre.

I una sola feina,

Haver de morir.

Els éssers i els dies

Van passant, Gabriel.

Ahir tu, ara nosaltres,

Algú altre demà.

I en cada camí,

La pregunta:

Què és aquesta intempèrie

Que mai més

No ha de fer sentit?

Reposa l’ànima

En el seu buit infinit.

Mas la Telleda, 2008-2009.

A Joaquim Jubert, mestre i amic.