3. Hem volgut ser

I

Hem volgut ser bons,

Tristesa.

Hem cercat la llum

Amb tota la potència

De l’ànima

I dels sentits.

Hem fet per comprendre,

I acceptar.

Però no sense entendre.

Hi ha hagut un orgull, de cop,

Qui sap si bo o dolent.

Qui sap d’on ha vingut,

Ni quina estranya funció té

La raó que ens ve

A fer malbé

La presència.

Qui sap qui

Ha estat just?

Perduda la fe

De la innocència,

On érem humiliats,

El deure

Ha quedat a l’aire.

Ha estat com una ventada

Entrant per la finestra

Que ens ha batut el cotxe

En plena carretera.

Rere el núvol de pols

Del àngels falsos,

S’ha esborrat el camí.

Les nostres ànimes,

Com cuques de llum

Dins l’enorme nit,

Fan el camí just.

Quan s’acabi l’energia,

Res serà etern,

Car mai ho ha sigut.

És estult dir a ple dia

Que d’això se’n sap res.

II

Ara ets tu, Senyor,

Qui té mala reputació.

Resultes pueril,

I fins i tot candorós.

Demanar justícia

Metafísica

És fer de gos

De l’existència.

I des de l’existent

Apel·lar a l’etern

Resulta un somni

De formiga.

Tanta evidència

Del que no és

I ha estat per la gent,

És el que fa tristesa.

Morir, es mor ara

El mateix, però l’engany

No val més

Que una oferta

Publicitària

Oblidada al passar el carrer.

Encara volem ser bons.

Encara volem ser.

Fins i tot

Esperant la mort

Volem tenir valor

Per no fondre el cor

En cap temor.

Que no sapiguem res

No treu

Que no siguem res

En aquell moment.

Potser, de fet,

Aquesta bondat

Només sentida

Pel mateix fet de ser,

Sigui, Senyor,

Molta més alta justícia,

Que no pas la promesa

A canvi d’un món millor.

Aquí, amic, juguem a tot o res.

I si a fora fa vent o no,

Tant és.