10. Un plor immens

I

Un plor immens

Rega el desert.

Avança el cotxe

Sota la pluja

Dels errors

Sense cap fe.

Dins de la pols

Ara fangosa

No hi creix

Cap brot sencer.

Un plor immens

Rega el desert.

Les llàgrimes

Cauen com ombres

Boreals

D’un fred real,

Que erosiona

Els rius de l’irreal.

Els camins

Es desborden en camins,

S’esborren

Fins que no queda

Cap indicador.

La maresma del dolor

S’enfonsa dins la gola.

Però per què?

No sabem de cap pecador

Que hagi fet l’existència.

Tot donat,

I tot inservible.

El desert el rega

Un plor sec.

II

La llàgrima pura

Del nen,

Com pot ser

Que existeixi?

Com pot ser

Tan dura la vinguda

A la consciència

Del conscient?

Per què no sempre

Animals

De guerra dins la terra

Únicament?

La llàgrima creix

Amb els dies,

I es fa pedra dins del cor.

Ja el vell

No sap quina carícia

La traurà pura.

Però el dolor immens

Quan una mà innocent

Et demana entendre

El seu propi dolor…

La galta jove

No l’entén

Mentre li cau avall

Pel rostre inatent…

Però els que t’esperem, mort,

No plorem

Amb la llàgrima molla

Sobre la pell.

La nostra

És roca dura,

Molt més pura

Que l’altra; la nostra,

Feta en el temps.

Tristesa mineral

Vetllant la teva escomesa.

El nostre desert

El rega un plor

Sec.

III

Aigua en els ulls

Mentre avança

El cotxe.

La imaginació

Envola

El sentiment

Cap a la seva

Íntima

Incomprensió.

El plor

Canta silenciós

Dins el cor bo.

De vegades

Crida d’egoisme

De desesperació.

Però el crit

Magnífic

Del cor atent

Surt del límit

Del seu sentiment

Treballant amb la raó

A la carretera

De la mort

Que no sent.

Allí el dolor

És llàgrima del cel,

Tal com quan

Se t’ha mort un pare

Ple d’amor.

Així, distret de tot,

Un roc del camí et desperta.

El món segueix igual,

I el teu plor

Viu en el sanglot

De la teva impotència.