24

Vaig anar a l’església com sempre i em van demanar que cantés al cor, com havien fet sempre fins que va semblar que aquest Sam Davis m’havia de guanyar a les eleccions. Així que vaig cantar ben fort i clar les lloances del Senyor, i com hi ha món que de poc que no aixeco el sostre amb els amens quan el pastor va començar la prèdica. Segur que vaig resar, cridar i cantar més fort que ningú perquè, quan tot es va acabar, el pastor em va agafar la mà i em va dir germà, i que havia vist que l’esperit era veritablement en mi.

—I on és l’estimada germana Myra? No està pas malalta, suposo?

—No, em penso que no —li vaig dir—. Ella i Lennie se’n van anar anit a ca la germana Rose Hauck i fins aquest matí no m’he adonat que el cavall es va escapar i ha tornat sol a casa. Això és el que suposo, perquè el cavall és a l’estable i ella i Lennie encara no han tornat.

—Ah, sí? —va dir una mica sorprès—. Però no ha trucat a casa dels Hauck?

—Oh, he pensat que no calia —li vaig dir—. No hauria pas pogut anar-la a buscar abans de venir a l’església, perquè jo per res del món no em perdria l’ofici. Miraré d’anar-la a buscar perquè pugui assistir a l’ofici de la tarda.

—Sí —em va contestar, arrufant una mica les celles—. Bé…

—Al·leluia! —vaig exclamar—. Lloat sigui el Senyor, germà!

Vaig tornar-me’n a casa i em vaig preparar una queixalada. Després de menjar, vaig rentar els plats i me’n vaig anar a l’habitació a tirar-me al llit. Em vaig quedar allà estirat sense fer res i sense matar-m’hi gaire. Vaig notar que tenia un pèl molt llarg dins del nas, me’l vaig arrencar, me’l vaig quedar mirant, però no em va pas semblar especialment interessant. El vaig llençar a terra preguntant-me si els pèls que queien a terra eren comptabilitzats igual que els pardals que cauen. Vaig aixecar una anca i vaig deixar anar un pet d’aquests sonors, d’aquests que no els pots deixar anar mai quan hi ha gent. Em vaig gratar els collons tot rumiant en quin moment un paio plega de gratar i comença a jugar. És una pregunta molt vella i suposo que no està pas en camí de resoldre’s en un futur pròxim.

Vaig parar l’orella per mirar si sentia Myra trastejant per la cuina. Em vaig començar a preocupar d’on podia ser Lennie pensant que hauria de sortir a veure si el trobava abans que no es fiqués en algun embolic. Potser hauria d’anar a veure Rose i fer-li alguna festa suposant que Tom no fos a casa seva.

Com més hi pensava més encertada trobava la idea. Ja gairebé era a la sala quan em va venir al cap. Vaig caure sobre una cadira i em vaig posar les mans a la cara intentant aclarir les coses. Intentant conjuminar-ho tot en el cap de manera que tingués un cert sentit.

Va entrar Buck, l’ajudant de Ken Lacey, ja ho sabeu. Vaig quedar com emboirat un moment, estava tan absort intentant col·locar mentalment les coses que ell no hi cabia. Però vaig veure la pistola que li penjava del maluc, la xapa d’ajudant del sheriff i aquella cara llarga i colrada que, és clar, em va venir al cap de seguida.

Vam encaixar i el vaig fer seure.

—Deus haver trobat la meva dona al poble —li vaig dir—. Segur que t’ha dit que vinguessis a veure’m i que entressis sense picar, que a mi no em molestava, pas, oi?

—No —replicà Buck.

—Vols dir que no?

—Sí —digué Buck.

—Sí?

—Sí —repetí Buck—. El que passa és que caço guilles i quan caço guilles, no estic de cerimònies. Hi vaig de dret quan en sento la fetor.

—Doncs, bé —vaig dir—. I, amb aquest temps?

—Es pot aguantar. Es pot aguantar.

—S’escalfarà aquest temps o què?

—Sí —digué Buck—. Sí, senyor, s’escalfarà i força. No m’estranyaria gens que se li escalfés molt a un paio que conec que no ha mantingut la paraula que va jurar, que se li escalfés tant que no ho pogués suportar.

Vaig agafar una ampolla de l’armari raconer i vaig omplir dos gots. Va agafar el got que li vaig donar i el va llançar contra la paret.

—M’estimo més tenir les mans lliures —m’explicà—. És un vici que tinc quan estic amb un paio que no té paraula.

—Buck —li vaig dir—. És que no ho vaig poder fer. Ja ho volia fer, però em va ser totalment impossible!

—No, no ho va ser —digué Buck—. És que, a més a més, no ho és.

—Però no ho entens, cony? No vaig poder de cap manera perquè…

—No m’interessen els perquès ni els peròs ni els comés —explicà Buck—. Tu i jo vam fer un tracte i jo vaig complir la meva part fent venir aquell aquí. Ara tu compleix la teva posant-li la soga al coll o jo te la hi posaré a tu.

Li vaig dir que seria un joc de mans molt interessant de veure però que potser valdria més que no ho intentés.

—Aquesta soga podria passar pel teu, de coll.

—Potser sí —va dir Buck—. Però diria que no. Em pensava que podia continuar fent el mateix paper després de l’experiència que tinc amb Ken Lacey.

—Per exemple?

—Com ara, agafant molta por i posant-me a tremolar fins a no gosar fer res quan tu em vas dir que mataries els dos macarres. I no solament esporuguit sinó fent l’idiota fins al punt d’haver pensat que no hi hauria forma d’acusar-te fins que es va presentar aquest paio, George Barnes. Després, quan va venir, vaig veure que no li agradaves gens i vaig afigurar-me que podria demostrar la veritat, si jo la hi deia i ho jurava.

—Buck —vaig dir—. Escolta’m un moment, Buck…

—Hummm, hummm. —Va fer que no amb el cap—. Des que treballo amb Ken Lacey he hagut de menjar molta merda, tanta que amb prou feines gosava tocar la meva mainada o dormir amb la meva dona per por d’enllardar-los amb una cosa que no marxa, perquè a mi tampoc no em marxa. Doncs bé, ara tinc l’oportunitat de plegar de menjar-ne i d’enterrar Ken Lacey amb deu metres de merda. I no miris d’aturar-me, Nick. Si ho proves, per a mi seràs Ken Lacey, el seu germà bessó, un paio que em fica la merda a la boca cada cop que l’obro i ja no en puc menjar més. No puc més, ja. Redéu! No puc menjar més merda. No puc!

Se li tancaren les barres de cop. Es passà la màniga pel nas i em clavà una mirada encesa.

—Ja ho veus, Nick. Jo preferiria que fos Ken, però ha de ser ell o tu.

Vaig beure un trago per donar-li temps d’assossegar-se un xic.

Després li vaig dir que no podia ser i li vaig dir per primera vegada qui era jo. No el va sorprendre gens ni mica, l’únic que va fer va ser alçar un pèl les celles. El cas és que ell devia pensar que jo estava de conya o m’havia grillat, no es capficava amb el que era exactament. I suposo que ja m’ho havia d’esperar —vosaltres què hauríeu fet?—, però em va doldre.

Li ho vaig tornar a dir per assegurar-me que m’havia sentit. Va donar un cop de cap i em va dir que devia anar equivocat.

—Segur que ets confons amb l’altre paio —va dir—. El que té les mateixes inicials que tu.

—Tens raó, Buck —vaig respondre-li—. Exacte! Jo sóc tots dos, que no ho veus? El paio a qui traeixen i el que traeix, tots dos en un!

No semblava gaire convençut. D’un bot em vaig acostar a la finestra pensant que potser veuria un senyal. Però tot el que vaig veure va ser un parell de gossos jugant i flairant-se l’un a l’altre.

Me’ls vaig quedar mirant i segur que vaig deixar anar una rialla sense pensar-hi.

—Què, et fan pessigolles aquests deu metres de merda? —va dir lentament Buck—. Ja hi tens un peu a dins, ja ho saps?

—Mirava aquests gossos d’aquí fora —li vaig respondre—, m’han fet pensar en una història que em van explicar una vegada. No ho has sentit a dir mai, Buck…? Vull dir, per què els gossos sempre es flairen el cul?

Buck va dir que no ho havia sentit a dir mai.

—Tampoc no puc pas dir que tingui gaire interès a sentir la història, per si tenies intenció d’explicar-me-la.

Li vaig dir que fixa’t, que segons aquesta història, al començament de tot, tots els gossos de la terra havien celebrat una mena de convenció per mirar d’establir una mena de codi de conducta, per decidir, per exemple, que no estava bé de mossegar els collons de l’altre i coses així. I justament hi havia un gos que tenia un exemplar del Manual d’Urbanitat que havia trobat en algun lloc, segurament al mateix lloc que Caín va trobar la seva dona. I això va fer que l’elegissin automàticament president; la primera cosa que va fer com a president fou declarar aquella convenció com el comitè del forat. «Companys canins de la Convenció —va dir—, com que no vull trepitjar la pota de cap gos honorable, us diré una cosa. Quan tornem a les sales plenes de fum del comitè, segur que no crec que ningú vulgui ensumar altra cosa que fum. Per això crec que el millor que podem fer és deixar els forats del cul a fora i si algú vol presentar alguna moció a aquest efecte, jo l’abonaré amb molt de gust». Doncs bé, els va semblar una idea tan fabulosa que tots els gossos van votar la moció i així el president jutjà que era aprovada per unanimitat, i hi hagué un breu recés perquè els gossos poguessin anar a fora a deixar-hi els forats del cul. Després, van tornar i continuà la sessió. I vet-ho aquí que es girà una tempesta de cal Déu que començà a escampar aquells forats pertot arreu, de tal manera que ni un dels gossos no va tenir collons de trobar el seu. Per això encara avui dia es van ensumant i segur que ho faran fins a la fi del món. Perquè un gos que ha perdut el cul no pot ser feliç per més que es puguin assemblar molt entre ells i que el que li hagi tocat estigui en bon estat.

—El que et volia dir, Buck —vaig afegir—. Aguanta’t fort el cul i no vulguis empaitar el de Ken. Pel que sé, és probable que mengi alguna cosa pitjor que la merda i potser jo també, o sigui que tu ets molt més feliç quedant-te on ets ara.

—Això és tot el que m’havies de dir? —vaig sentir que em deia alçant-se de la cadira—. N’estàs ben segur, que és tot?

Vaig dubtar rumiant que m’hauria de sortir alguna altra cosa. Perquè per a mi tot era clar com l’aigua, com bé sabia Crist: estimeu-vos els uns als altres i no foteu el proïsme fora que no s’hi posi bé i perdoneu-nos els nostres pecats perquè és probable que siguem una minoria d’un. Per l’amor de Déu, per l’amor de Déu… per quin altre motiu, sinó, jo havia estat col·locat al comtat de Potts i per què hi restava. Per quina altra cosa, per qui més, si no era pel Crist Totpoderós, ho podria suportar?

Però no li ho vaig poder fer entendre. Era tan cec com els altres.

—Bé, Nick? No puc esperar gaire més.

—No hauràs pas d’esperar gaire, Buck —li vaig dir—. No hauràs d’esperar gaire perquè ja he pres una decisió. M’ha costat molt d’arribar-hi; ha estat el resultat de pensar i pensar i pensar i després tornar a pensar. I segons com ho miris, serà la decisió més acollonantment fantàstica que mai hagi pogut prendre, o bé serà la més esbojarradament equivocada. Perquè explica tot el que passa en aquest món: ho respon tot i no respon res.

»Vet aquí, Buck, vet aquí, la meva decisió. He rumiat i rumiat i he rumiat un xic més i a l’últim m’he decidit. Que no sé pas més què he de fer que qualsevol altre pollós de l’espècie humana.