5

—Bé, mestre —li vaig dir—, tu ja saps on és el bordell de Pottsville, allà a tocar al riu, allà mateix al poble…

Ken es mirà el sostre mentre es gratava el cap. De fet no podia pas dir que el coneixia, però bé suposava que a Pottsville hi havia un bordell.

—Si no n’hi hagués, un poble no rutllaria de cap manera, oi, Buck?

—Què et sembla? Si no hi hagués putes, les senyores decents no anirien pas segures pel carrer.

—Ah, això! —assentí Ken—. Els paios anirien cremats i no hi hauria res a fer.

—Bé, jo també ho veig així —vaig dir—. Però el meu problema és aquest: mira, hi ha sis putes, noies simpàtiques i atentes, al màxim, no en tinc ni la més lleugera queixa. Però el cas és que tenen dos macarres —un per a cada tres, jo compto—, i són aquests macarres els que em fan anar de cul. Se m’encaren de mala manera.

—Apa aquí! —exclamà Ken—. No em diràs que aquests macarres s’encaren amb el sheriff en cap del comtat de Potts!

—Doncs sí senyor —vaig continuar—. Això és el que fan. I el pitjor de tot és que ho fan davant de l’altra gent, i això, Ken, no és pas bo per a la reputació d’un sheriff. De seguida corre la brama que uns macarres t’han passat per l’adreçador i això fa molt mal efecte!

—No cal que ho diguis! —exclamà Ken—. Si en tens, de raó, Nick! Ara bé, suposo que no els ho has pas deixat passar, que els has posat les coses al seu lloc, no?

—Doncs —vaig dir—, jo també m’hi he encarat. No puc dir que els hagi parat els peus, però encarar-m’hi sí que ho he fet, Ken.

—Encarar-t’hi! Però, què representa?

—Home, a mi em semblava que era el que tocava —vaig dir—. Un paio et planta cara i tu n’hi plantes a ell.

Ken féu una ganyota tirant els llavis endins i sacsejà el cap. Va preguntar a Buck si havia sentit mai una cosa així i Buck li va dir que no, que en sa puta vida no havia sentit una cosa igual.

—Et diré què et cal fer, Nick —féu Ken—. O, espera, t’ho ensenyaré. Aixeca’t, gira’t i et faré una lliçó pràctica.

Vaig fer el que em deia. Ell es va aixecar, va agafar impuls i em va ventar un cop de peu que vaig anar a rebotir a l’altre costat de la porta, gairebé a l’altra banda del passadís.

—Ara torna a venir aquí —em va dir, bo i fent-me signe amb el dit—. Ara seu allà on eres que et vull fer unes quantes preguntes.

Li vaig dir que m’estimava més quedar-me dret i va dir molt bé, com vulguis.

—Ja saps per què t’he ventat aquest cop de peu?

—Home —vaig dir—. Suposo que tenies les teves raons. Volies ensenyar-me alguna cosa.

—Això! I el que et volia preguntar és: posem que un paio et clava un cop de peu al cul tal com he fet jo, què faries tu?

—No ho sé segur —vaig respondre—. Mai ningú no m’havia ventat una puntada de peu al cul llevat del meu pare en pau descansi i el cas és que amb ell no hi tenia res a fer.

—Però suposa que t’ho fes algú. Suposem que tenim un cas en què n’hi ha un que et clava un cop de peu al cul. Què hi faries, tu?

—Home —vaig dir—. Suposo que li ventaria una puntada de peu al cul, sí, hauria de fer això.

—Torna’t a girar —digué Ken—. Torna’t a girar que encara no has après la lliçó.

—Però, escolta —vaig respondre—. Si m’ho expliquessis un xic més…

—Ara resulta que em sortiràs desagraït? —Ken arrufà les celles—. Aquí donant ordres a algú que intenta ajudar-te?

—No, no, no ho volia pas fer —vaig dir—. Però…

—Això espero! I ara, gira’t tal com t’he dit.

Vaig tornar-me-li a girar d’esquena; suposo que no tenia altra sortida. Buck i ell s’alçaren i em ventaren un cop de peu tots dos alhora.

El cop va ser tan fort que en comptes de tirar-me endavant vaig anar enlaire. Vaig caure sobre el braç esquerre i per un moment vaig perdre la consciència de qui era.

Em vaig aixecar intentant fregar-me el braç i el cul al mateix temps; per si alguna vegada se us acut de fer-ho us haig de dir que és impossible, que no cal que ho proveu. Em vaig asseure encara que tot em feia mal perquè estava massa atordit per aguantar-me dret.

—T’has fet mal al braç? —preguntà Ken—. On?

—No ho sé del cert —vaig dir—. Tan pot ser el radi com el cúbit.

Buck em mirà per sota l’ala del barret amb un aire tan sorprès com si jo acabés d’entrar en aquell despatx i em veiés per primera vegada. És clar que Ken no s’adonà de res, tenia tanta feina a rumiar per donar un cop de mà a desgraciats com ara jo que la meitat de les coses li passaven per alt.

—Ara suposo que hauràs après la lliçó oi, Nick? —em va dir—. Ja ho has vist, no, que és inútil de no tornar amb escreix el que has rebut?

—Bé, una mena de lliçó sí que l’he apresa —vaig dir—. Si era això el que em volies ensenyar, em penso que ho he après.

—Mira, l’altre paio sempre pot ser que piqui més fort que tu. O que tingui el cul més dur i que no li faci tant mal com a tu. O que et trobis, per exemple, en una situació com la de fa un moment: que hi hagi dos paios que et tustin i que rebis dues puntades de peu per cada una que tu ventis. Doncs mira, en una situació així, és com et trobes i pot ser que et desmuntin el cul sense donar-te ni temps de treure’t el barret.

—Però si aquests macarres no me’n claven pas, de puntades de peu —vaig replicar—. L’únic que se m’encaren i m’empenten alguna vegada.

—El principi és el mateix, el mateix, exacte. Sí o no, Buck?

—I tant! Mira Nick, quan un paio comença a emprenyar-te, tu el que has de fer és tornar-t’hi però fent-li el doble de mal, altrament el màxim que aconsegueixes és un empat i això no soluciona res.

—Precisament! —exclamà Ken—. Per això et diré què has de fer amb aquests macarres. La pròxima vegada que vegis que se’t volen encarar, tu, cop de peu als collons, tan fort com puguis.

—Què? —vaig dir—. Però, no fa molt mal això?

—Què vols? És clar que no, si portes unes botes que no siguin foradades.

—Ah això! —continuà Buck—. Tu el que has de mirar és que no et surti cap dit, així no et faràs gota de mal.

—Jo volia dir si no faria mal als macarres —vaig aclarir—. Jo no crec pas que pogués aguantar ni un copet als collons.

—Home, és clar, és clar que els farà mal —digué Ken assentint amb el cap—. Però, com vols que es comportin sense fer-los mal?

—De fet els tens massa consentits, Nick —digué Buck—. Jo et juro que no m’agradaria pas estar aquí si uns macarres gosessin alçar la veu a Ken. Ell no es conformaria pas a ventar-los un cop de peu. Abans que s’adonessin de res, ja s’hauria tret el boca-negra i els hauria fotut les dents enlaire.

—Precisament! —contestà Ken—. Aquests boques anirien de pet a prendre pel cul.

—La veritat, Nick, els tens massa consentits. Un funcionari orgullós i ben plantat com ara Ken no els ho passaria pas. Els destrossaria a l’acte, ja l’has sentit.

—Què et sembla? —digué Ken—. No tinguis por que no em perdria una ocasió d’aquestes.

—Bé…

Pel que semblava, ja tenia el que havia anat a buscar i com que se m’estava fent tard vaig agrair el consell a Ken i em vaig aixecar. Val a dir que les cames encara em tremolaven una mica, per això Ken em va preguntar si necessitava ajuda per arribar fins a l’estació.

—Home, suposo que no —li vaig dir—. Almenys això compto. Em sembla que seria abusar de demanar-te que m’acompanyessis a l’estació després de tot el que has fet per mi.

—Escolta, no cal ni parlar-ne —féu Ken—. Tu creus que et deixaria anar tot sol cap al tren amb la fila que fas?

—No vull pas que facis res mal fet… —li vaig dir.

—Mal fet? —insistí Ken—. Si serà un plaer! Buck, vinga, surt d’aquí i porta Nick a l’estació.

Buck féu que sí amb el cap i s’alçà. Li vaig dir que no volia destorbar i ell em va dir que no li feia res d’acompanyar-me.

—Suposo que podràs aguantar la meva companyia —digué ell—, encara que ja sé que no em puc comparar amb l’amic Ken.

—Doncs a mi em sembla que anirà perfecte —vaig dir—. M’hi jugaria qualsevol cosa, que tens la mar de recursos.

—Ho intentaré —va prometre Buck—. Sí senyor, hi posaré tot el meu saber.