16

Quan Rose i jo vam arribar al peu de l’escala, Myra ens estava esperant. Es van llançar l’una als braços de l’altra. Myra deia «Pobreta, pobreta» i l’altra deia «Oh, què faria sense tu, Myra», i totes dues es posaren a bramar i a ploriquejar.

La que feia més enrenou era Myra, per descomptat, malgrat que era a Rose a qui tocava fer-ho i que havia estat practicant tot el camí. En qüestió d’escàndol ningú no guanyava Myra. Va estirar Rose cap a la seva habitació i com que no li treia la vista de sobre, en comptes de mirar on anava, va ensopegar de ple amb Lennie. Li va fotre un ventallot que gairebé me’n vaig sentir jo. Després el va estovar perquè cridava.

—I a callar! —l’advertí—. A callar i a fer bondat, pobra Rose, ja té prou maldecaps perquè tu li donis la murga!

Lennie va serrar les barres per no plorar; quasi em feia llàstima; una mica el planyia, però al mateix temps em provocava un altre sentiment. Deu ser que jo sóc així. De seguida em fa llàstima la gent, com ara Rose, per exemple, o Myra, o l’oncle John, o en fi, molta altra gent, i a l’últim resulta que més valdria que no me n’haguessin fet. Vull dir que més els hauria valgut a ells. Suposo que això és força corrent. Perquè si planys algú, el vols ajudar i no pots pas fer-ho perquè si fos un… però n’hi ha a manta, miris on miris en trobes un, en trobes milions i tu ets tot sol i tothom se’n fot i… i…

Aquella nit, Myra, feia el sopar al forn, cosa que va anar molt bé perquè es van passar tota l’estona a l’habitació. A l’últim, quan van sortir totes dues, vaig donar uns copets a l’espatlla de Rose i li vaig dir que havia de ser valenta. Va recolzar el cap sobre el meu pit un moment, com si no ho pogués suportar i li vaig donar més copets.

—Molt bé, Nick —va dir Myra—. Tu ocupa’t de Rose i jo preparo el sopar.

—No t’amoïnis —li vaig dir—. Jo i Lennie ens en ocuparem, eh que sí, Lennie?

Lennie va fer morros; és clar, pensava que Rose tenia la culpa que Myra l’hagués estovat. Myra li clavà una mirada cruel i li va dir que anés amb compte. Després se n’anà cap a la cuina a preparar el sopar.

Va anar de primera el sopar amb companyonia. Rose, de tant en tant, es posava com una magdalena i deia que no li passava res, però el cas és que si hagués repetit un cop més s’hauria d’haver afluixat el vestit.

Myra ens va servir el cafè i les postres: dues coques i un pastís de xocolata. Rose en prengué un tros de cada un, bo i deixant anar alguna llàgrima de tant en tant per demostrar que s’esforçava a menjar.

Vam acabar de sopar; Rose s’aixecà per ajudar, però Myra va dir que ni pensar-ho.

—Que no i que no! Tu a seure al sofà i reposa, pobreta meva!

—Però no vull pas que tu ho facis tot, Myra, reina —féu Rose—. Si més no, deixa’m…

—Res de res! —Myra la’n féu fora—. Tu, a seure, que prou que et convé. Nick, ocupa’t de Rose mentre jo faig la feina.

—I tant —vaig dir—. Serà un plaer!

Rose es va haver de mossegar els llavis per no posar-se a riure. Vam anar cap al sofà i ens hi vam asseure mentre Myra s’enduia un braçat de plats cap a la cuina.

Lennie s’estava escarxofat en una cadira amb els ulls tancats. Però jo ja sabia que no els tenia tancats del tot. Sempre ho feia, feia veure que dormia, era una cosa que li devia agradar molt de fer, perquè a mi era l’enèsima vegada que m’ho feia.

Vaig xiuxiuejar a l’orella a Rose:

—Un petonet, reina?

—Un de gros —i ens en vam fer un de gros.

Lennie va obrir de sobte els ulls i la boca i es posà a cridar:

—Myra! Myra!, vine de seguida, Myra!

Myra devia deixar caure alguna cosa perquè es va sentir un gran estrèpit. Una pila de plats, segur. Va venir corrents com una boja, li devia semblar que s’havia calat foc a la casa.

—Què? Què? Què? —féu—. Què passa? Què passa, Lennie?

—S’abraçaven i es feien petons, Myra! —Lennie ens assenyalà—. Els he vist com s’abraçaven i es feien petons.

—I ara Lennie! —vaig dir—. Quines coses que dius!

—I tu també! T’he vist!

—Saps molt bé que no és veritat —li vaig dir—. Saps perfectament què ha passat!

—I què ha passat? —preguntà Myra un xic desconcertada mirant-nos a l’un i l’altre—. Se… segur que ha estat un… malentès, però…

Rose es va tornar a posar a plorar tapant-se la cara amb les mans. Va dir que se n’anava cap a casa, que no es podia quedar ni un minut més en un lloc on la gent deia coses tan horribles d’ella.

Myra alçà la mà per aturar-la i digué:

—Nick, em faràs el favor d’explicar-me de què va tot això?

—Que s’abraçaven i es feien petons, d’això va! —cridà Lennie—. Els he vist!

—Xxist, xxist, Lennie! Nick?

—Merda! —vaig dir tot exasperat—. Creu-te el que vulguis. Però t’ho adverteixo, és l’última vegada que miro de consolar algú que se sent afligit!

—Però… oh —féu Myra—. Vols dir que…

—Vull dir que Rose se sentia fatal i li he dit que es recolzés damunt del meu pit, que se sentiria millor, i li he donat uns copets a l’espatlla com faria qualsevol que tingués una mica de compassió. Què cony passa? —vaig exclamar—. Si havia fet igual quan tu eres aquí i tu havies dit que estava bé, que m’havia d’ocupar d’ella! I, hòstia, mira com t’has posat ara!

—Sisplau, Nick —Myra estava tota confosa i enrojolada—. No he pensat ni un moment que, ehem…

—És culpa meva —va intervenir Rose alçant-se, tota digna—. No et puc pas culpar de pensar coses tan horroroses de mi, però hauries de saber que mai de mai no faria res que ofengués la meva millor amiga.

—Si ja ho sé! Si no ho he pensat mai, Rose, maca! —Myra estava a punt de plorar—. No he dubtat de tu ni un segon!

—T’estan ensarronant, Myra! —cridà Lennie—. Jo els he vistos, com s’abraçaven i es feien petons.

Myra li ventà una cleca i li assenyalà la porta de la seva habitació bo i fent-li entrar a empentes.

—Ara, cap dins! I que jo no et torni a veure aquest vespre!

—Però jo he vist…

Myra li ventà un mastegot que de poc no el tira per terra. Lennie va entrar a l’habitació mig de tort, barbotejant i traient bavalles i Myra el va tancar a dins d’un cop de porta.

—Ho sento, ho sento moltíssim, Rose, maca —Myra es girà—. Jo… Rose! Posa el barret al seu lloc que tu no et mous d’aquí!

—Em penso que… és millor que me’n vagi —ploriquejà Rose amb un aire ben poc determinat—. Em sentiria molt violenta de quedar-me després d’això.

—Doncs no ho has pas d’estar! No hi ha cap raó, escolta…

—Però ho està —vaig tallar-la—. I a mi em sembla normal! Jo també ho estic, hòstia! Mira, si fins i tot em fa una cosa d’estar a la mateixa habitació que Rose!

—Ah! Doncs per què no te’n vas a una altra? —Myra em saltà a sobre—. Recoi, doncs marxa, vés-te’n a fer un volt, o fes una cosa o altra! Si Lennie ha fet l’imbècil, tu no l’has pas d’escarnir!

—Molt bé, doncs me’n vaig —vaig dir—. Aquest cony de Lennie comença el sarau i el que se n’ha d’anar de casa sóc jo. Després no et queixis si trigo a tornar, eh?

—Per a mi serà una sorpresa agradable si ho fas. Segur que ni Rose ni jo no t’enyorarem, eh que no, Rose?

—Doncs… —Rose es mossegà el llavi—. Em sap greu ser responsable de…

—No t’hi encaparris ni un minut més, maca. Vine a la cuina amb mi i ens prendrem un cafè.

Rose se n’hi anà amb un posat un pèl decebut, és clar. Quan va ser a la porta de la cuina em mirà de cua d’ull i jo vaig arronsar les espatlles, vaig estendre les mans i vaig adoptar un posat aclaparat com aquell qui diu, ha anat fatal, però, què hi vols fer? I ella assentí amb el cap per fer-me entendre que ja ho comprenia.

Vaig agafar una canya de pescar i fil de sota del meu llit. Sortint de l’habitació vaig cridar Myra per demanar-li si em podia preparar un sandvitx, que me n’anava a pescar. Ja podeu comptar què em va contestar. Així que me’n vaig anar.

Eren gairebé les nou i no hi havia pas gaire gent pel carrer, però tothom que vaig trobar em va preguntar si me n’anava a pescar. Jo els deia que no, que no hi anava pas, que què els ho feia pensar?

—Doncs què ho fa que porti la canya? —em preguntà un paio—. Per què la vol si no va a pescar?

—Ah, això, per gratar-me el cul —li vaig dir—. Per si de cas pujo en un arbre i no m’hi arribo amb el braç.

—Però, guaiti… —arrufà les celles—. No té gaire sentit això.

—Com que no? —vaig dir-li—. Si tothom ho fa. No ho has fet mai d’agafar una canya de pescar per gratar-te el cul en cas que pugis en un arbre i no t’hi arribis? Hòstia! Doncs no estàs gaire al dia, eh?

Va dir que sí, que era veritat, que ell també ho feia. Per cert, ell n’era l’inventor.

—El que jo volia dir és que fil i l’ham no calen. És això el que no té sentit.

—Alça aquí! —vaig exclamar—. I com t’apujaràs els calçotets, doncs, un cop t’hagis gratat? El Déu que et pela! Noi, em fa que no estàs gaire al dia, eh? Si no vigiles, el món et passarà davant del nas i ni te n’adonaràs.

Tot avergonyit, va rautar un xic el terra amb els peus. Jo vaig continuar carrer avall, cap al riu.

A un altre paio li vaig dir que no, que no anava pas a pescar, que em volia enganxar a un garfi aeri i que travessaria el riu gronxant-me. A un altre li vaig dir que de pescar res, que l’administració del comtat donava una prima pels cagarros voladors i que jo aniria a mirar si n’empaitava algun per si de cas a algú se li acudia de netejar les comunes al moment que passés el tren. A un altre li vaig dir que…

Buf! És igual, tampoc no té ni cap ni peus.

Vaig arribar al riu, em vaig esperar un moment i vaig continuar riba amunt fins que vaig ser a l’altura de la casa d’Amy Mason. Després vaig recular, com si me’n tornés cap al poble, mirant de passar lluny de les cases on hi havia llum i amagant-me tant com podia. A l’últim vaig arribar on anava.

Amy em féu passar per la porta del darrera. Era tot fosc i em va agafar la mà per dur-me al dormitori. Un cop allí va llançar la camisa de dormir enlaire, em va agafar i em va tenir una estona abraçat mentre em resseguia la cara amb els llavis. Em va començar a murmurar coses molt eixelebrades, coses dolces i eixelebrades. A les palpentes em començà a descordar la roba i jo pensava, la mare d’en Tano, no n’hi ha cap com Amy! No n’hi ha hagut mai cap com ella! I…

I tenia raó.

Ella m’ho demostrà.

Després ens vam quedar un al costat de l’altre, agafats de les mans i els cors bategant alhora. En aquella estança es respirava un cert perfum, tot i que sabia que Amy no se n’havia posat mai; i tot d’un plegat sonava música de violins, una tonada tan dolça i tan suau que no existia. Era com si mai no hi hagués hagut un ahir, com si no hi hagués hagut un altre temps abans d’això i em preguntava per què no podia ser sempre així.

—Amy —li vaig dir quan es girà per mirar-me—. Anem-nos-en d’aquest poble, estimada meva, fugim-ne tots dos junts.

Es va quedar un moment callada, com si s’ho pensés. Després va dir que no devia pas pensar gaire bé d’ella des del moment que li feia una proposició d’aquelles.

—Tu ets casat. Em temo que et ficaries en un embolic de por si et volguessis descasar. Per qui passaré jo, si m’escapo amb tu?

—A veure, maca —vaig dir—. Tal com ho tenim, no podem pas dir que sigui molt satisfactori. Així no podem continuar, oi?

—Com si hi hagués una altra alternativa! —S’arronsà d’espatlles—. És clar que si tinguessis diners… però com que no és el cas, no, amor meu? No, ja m’ho imaginava. Llavors podries arribar a un acord amb la teva dona i ens en podríem anar del poble. Però no havent-hi diners…

—Home, hmmm, ara que ho dius… —Em vaig escurar la gola—. Ja ho sé que molts paios són massa orgullosos per acceptar diners d’una dona, però a mi em sembla…

—No en tinc pas, Nick, encara que el poble digui el contrari. Tinc unes quantes propietats que em proporcionen una renda que em permet viure d’una manera arreglada, almenys aquí a Pottsville. Però si m’ho vengués no en trauria gairebé res. En tot cas, segur que no n’hi hauria prou per mantenir dues persones la resta de la vida, això sense comptar el preu d’apaivagar els sentiments ferits d’una esposa com la teva.

No sabia gaire què respondre-hi. Potser m’havia ofès una mica. Perquè les propietats que tenia les coneixia tan bé com ella i sabia que estava més bé del que ella deia.

El que passava era que ella no volia tirar pel dret i anar-se’n amb mi. Ni anar-se’n plantant-ho tot, com ho hauria fet una altra dona, si s’hagués enamorat d’algú. Però els diners eren seus, què cony hi podia fer jo?

Em va agafar una mà i se la posà sobre el pit. La hi va enfonsar, però com que va veure que jo no hi posava res de la meva part ho va deixar córrer.

—Doncs bé, Nick —va dir—. Et diré la raó que tinc per no marxar amb tu.

Li vaig dir que era igual, que no volia pas portar-li problemes i ella em saltà al damunt dient que no suportava que li digués cap grolleria.

—No ho provis, Nicholas Corey! Jo t’estimo, si més no, m’ho sembla, que és amor, i com que t’estimo, estic disposada a acceptar una cosa que mai de la meva vida hauria pensat que podia acceptar. Però no em facis grolleries, perquè podria canviar. Podria deixar d’estimar una persona que sé que és un assassí!