21

Era diumenge al matí, molt, molt aviat del matí. En algun lloc del comtat vaig sentir que cantava un gall, però vaig pensar que o bé devia ser un gall idiota o bé que ho feia per esport, perquè faltava ben bé una hora per a clarejar.

Sí, senyor, hi havia una quietud total, ni una criatura donava senyals de vida, res no es movia. Excepte jo, que de tant en tant remenava les anques al llit per posar-m’hi millor. I excepte Rose.

Devia ser a la cuina, i pel remenament que feia, suposo que es preparava un cafè. Després, de cop, vaig sentir una trencadissa i vaig suposar que havia rebotit la tassa contra la paret; després, un murmuri entre dents, una tirallonga de paraules que devien ser renecs.

Vaig badallar i em vaig estirar. Segur que necessitava dormir una mica més, és clar que sempre sembla que necessito dormir una mica més i menjar una mica més. Perquè tenia una feinada de por —el vell Hèrcules mai no va saber el que era treballar de valent—, i què més podia fer sinó dormir i menjar? Perquè quan menges i dorms no t’has d’encaparrar per les coses que no tenen solució. I què més podia fer sinó riure i fotre-me’n… De quina altra manera es podria suportar allò que és insuportable?

El que sí que era clar era que plorar no duia enlloc. Ja ho havia provat alguna vegada que havia estat molt angoixat —havia plorat tan fort com havia pogut— i no havia solucionat res.

Vaig tornar a badallar i estirar-me.

Un diumenge a Pottsville, vaig pensar, i la meva estimada que em deixarà, espero que no m’afecti molt. Els meus ulls m’enganyen i ningú no em creurà.

I vaig pensar, cony de cony, Nick, si no hagués estat que tenies el camí marcat, podries haver estat poeta. El poeta llorejat del comtat de Potts, alça aquí!, i hauries escrit poemes sobre la fressa que fan els pixats en els orinals, les diarrees als bassals i l’apilament de cagarros grenyals.

Va entrar Rose i es quedà plantada davant del llit.

Em va mirar mossegant-se el llavi, amb la cara arrufada com un grapat d’argila grapejat per una criatura.

—Només t’haig de dir una cosa, Nick Corey —va dir—. I en pots estar ben content, perquè si pogués, no ho adobaria pas amb unes paraules. No pararia fins a veure com et gronxes penjat d’una soga, fotut porc. Ho diria ben fort, que vas matar Tom, i em petaria de riure mentre anessin estirant i estirant i… i…

—Em pensava que només m’havies de dir una cosa —vaig respondre—. Però veig que me n’has de dir una dotzena.

—Que et donin pel cul! No et penso dir el que et volia dir perquè sóc una dona decent. Ara que, si no ho fos, saps què et diria? Saps què et faria, fill de puta, fastigós? Aixecaria la cama i et pixaria a l’orella fins a esterrejar-te del tot aquest femer que tens per cervell!

—Vigila una mica, Rose —li vaig dir—. Val més que vigilis, si no acabaràs dient alguna grolleria.

Va començar a bramar i va sortir de l’habitació a reculons ensopegant pertot arreu.

Vaig sentir com es tirava damunt del sofà plorant i ruflant. Al cap d’un moment la vaig sentir murmurar. S’anava preguntant en veu alta com podia ser que algú —volia dir jo— li’n fes alguna de tan grossa.

I què hi podia dir jo sinó que allò no era pas tan fàcil. A fe de Déu que no ho era! I com li podia explicar una cosa que ni jo no entenia?

I?

Però això era el que havia passat.