Acte segon

(EL MATEIX DECORAT. EN ALÇAR-SE EL TELÓ, EL MOBILIARI HA AUGMENTAT RESPECTE AL DEL PRIMER ACTE. A MÉS DE LA TAULA DE DESPATX DEL PRIMER MINISTRE, HI HA UNA TAULETA DE MÀQUINA D’ESCRIURE ON ESCRIU PILI I EN UNA ALTRA TAULETA, AL DAMUNT DE LA QUAL HI HA SIMPLEMENT UNA AMPOLLA D’AIGUA MINERAL, HI SEURÀ EL SECRETARI DE FINANCES PER ACABAR D’ENLLESTIR LA CORRESPONDÈNCIA, COM ES VEURÀ)

(PILI ESCRIU A MÀQUINA, COPIANT D’UNES QUARTILLES QUE TÉ AL DAVANT. NO HI VA GAIRE LLESTA)

Pili:

(Va dient les lletres o síl·labes en veu alta, mentre escriu, com tots aquells que d’escriure a màquina no en són gaire llepats) I, així, el nos-tre país a-rri-ba-rà a ser com una va-ca su-ïssa. (Sorpresa per el que acaba de llegir) Com una vaca suïssa? Una vaca suïssa? Ai, Mare de Déu, aquest home s’ha tornat boig. Mira que dir que el país ha de ser com una vaca suïssa… Encara hagués dit, no sé, com una altra mena d’animal, un faisó… una àliga… Fins i tot un elefant, tots serien més adequats dintre l’extravagància, per encarnar el nostre país. Però, una vaca suïssa? Com no ens vulgui fer beure llet a tothom, vulgues no vulgues …

(Entra el Secretari de Finances. Ho fa sense trucar, obrint la porta amb l’espatlla, doncs no pot fer-ho d’altra manera perquè té les dues mans ocupades portant un munt de sobres de carta, encimbellats que quasi li arriben a la barba)

Sec:

Uf! Això no s’acaba mai

Pili:

Encara més?

Sec:

Encara! Mai no m’hauria pensat que en aquesta casa es despatxés tanta correspondència!

(El Secretari de Finances deixa amb molta cura el munt de cartes damunt la tauleta buida que ja s’ha dit i s’hi asseu. Treu del calaix una grossa capsa de segells ja trencats d’un en un, i comença a ensalivar-los, doncs planta els segells als sobres amb saliva i a base de cops de puny secs. De tant en tant beu aigua de l’ampolla per reposar saliva)

Sec:

Això sí que no pot durar més, senyoreta Pili. No pot durar de cap de les maneres. Mira que tot un Secretari de Finances com sóc un servidor qui, encara que mal m’estigui dir-ho, tinc els meus estudis i la meva cultureta, haver de fer ara, a més a més dels afers propis del meu departament que encara conservo, gràcies a Déu, horetes extraordinàries a les tardes per atendre aquesta mena de càrrec nou que ha creat, diu, expressament per mi i que s’anomena «Cap del Departament de Sortida de Correspondència», això ja no es pot aguantar!

Pili:

Ja té raó, ja! I tant bé que ens ho passàvem abans!

Sec:

Sí. No ens podíem queixar. Però, ara, això que passa és ja el «non plus ultra». Com a titular d’Hisenda, he arribat a un extrem de no poder estendre al meu favor ni un val d’anticipi de sou, i les pòlisses per les meves pròpies instàncies, que mai no n’havia fet tantes queixant-me i que no serveixen de res, les pòlisses, dic, les he d’anar a comprar a l’estanc, que me les venen. Quan en tenen, és clar, que és quasi mai!

Pili:

Sí. La veritat és que el senyor Pi, bé vull dir el nou President, ara per ara en fa un gra massa!

Sec:

De tant enganxar segells, se m’ha agafat el paladar de dalt amb el paladar de baix, com si hagués menjat una pota-i-tripa eterna!

Pili:

Però, per què no enganxa els segells amb una esponja?

Sec:

Doncs. Senzillament perquè ell no ho permet. El seu treball ha de ser de boca, em va dir, eminentment bucal o, per ser més exactes, lingual. I així he de fer-ho. En acabar tinc la boca enganxada de dalt a baix.

Pili:

Home! Potser no serà tant!

Sec.:

Que no? Que no, diu vostè? Fixi’s on he arribat que no puc cridar la meva dona pel seu nom.

Pili:

No? I com és això?

Sec:

Veurà ella es diu Dolors, però tothom, i jo mateix, li diem Lola. Lo-la! Nom de dues eles i ja sap vostè que cada ela s’ha de dir apuntant la punta de la llengua al paladar de dalt. Provi-ho, ja veurà: (obrint i tancant la boca amb exageració) E-la! E-la! I és clar cada cop que dic el seu nom, Lola, se m’encasta la llengua al paladar com si hi tingués un xiclet!

Pili:

(Rient) Doncs si que malament!

Sec:

No se’n rigui, senyoreta, no se’n rigui… I pensar que tot ve d’aquell inflat de Ministre de l’Interior. Ell i les seves idees lluminoses. Que si la veu, que si… romanços!

Pili:

I a ell, com li va?

Sec:

Oh, crec que molt malament. A més del seu càrrec ministerial, a les tardes també fa hores extraordinàries com a «Cap del Departament de Bona Circulació» I sap què fa? Doncs, fa de guàrdia urbà a la plaça d’aquí al davant.

Pili:

Aquesta sí que és bona! Veu, no me n’havia assabentat.

Sec:

Doncs és cert, senyoreta, ben cert.

Pili:

No l’he vist mai en, diguem-ne, en funcions. Fins i tot m’agradaria de veure si em posa alguna multa. Pobre home!

Sec:

Per això dic que no es pot aguantar més. Jo estic avorrit, cregui’m. He perdut ja tota esperança, com els condemnats a l’Infern del Dant. Tota esperança i també tota autoritat, diguem-ho tot. Estic desacreditat fins a tal extrem que a casa meva ja no em té respecte ni el gat i això que és un gat dissecat.

(Se sent el telèfon exterior. Pili s’aixeca i contesta…)

Pili:

Sí, sí… aquí el Palau Presidencial, sí… La Casa Morada, sí… Ah, com està, senyor ambaixador?… Molt bé, gràcies… No, no, ara no hi és… D’altra part, ja sap que avui no és dia de rebre, senyor ambaixador…Que és urgent?… Sí, li diré… Molt bé, gràcies. Memòries a la seva senyora…Passi-ho bé! (Penja) Era l’Ambaixador de Grandària que volia parlar amb el President, però mentre el cirurgià de medicina estètica no li hagi fet els retocs pertinents per tenir una cara més exacte a la del President de debò, ell no es pot arriscar a que el vegin gaire d’a prop.

Sec:

Ara, fins i tot tenim medicina estètica?

Pili:

Sí. No ho sabia? És la cèlebre Doctora Parking!

Sec:

Aquella. Encara corre per aquí?

Pili:

(Amb to despectiu) Sí, s’ha convertit en doctora oficial de la casa o, més que de la casa, de la persona del President.

Sec:

Aquest home, en Pi, l’ha ben entesa. Ell si que s’ho passa bé! A més de manaire, té una doctora que li cura els constipats i a sobre li alegra la vista. (Volent pal·liar la cosa) Millorant el present, senyoreta Pili.

Pili:

Gràcies, però no té cap importància.

(Hi ha una pausa en el parlar. El Secretari va clavant segells a cops de puny després de la corresponent ensalivada. Pili intenta continuar amb la mecanografia)

Pili:

(Llegint) Una vaca suïssa. Això no pot ser!

Sec:

Què és el que no pot ser, senyoreta Pili?

Pili:

Això que m’ha escrit el President pel seu discurs del dia de la Festa Nacional. Miri, hi ha una frase que posa: «I el nostre país arribarà a ser com una vaca suïssa»!

Sec:

Com què?

Pili:

Com una vaca suïssa!

Sec:

Una vaca suïssa?

Pili:

Exactament.

Sec:

Això no pot ser!

Pili:

És el que dic jo!

Sec:

A veure, senyoreta, permeti’m llegir aquests apunts. (S’aixeca i s’apropa a Pili) Ja el veig sonat, ja. Però no tant com per comparar el país amb una vaca suïssa! Ep! Si no és per la mamella que representa per ell…? (Pren els apunts que li dóna Pili) A veure, a veure …on és això?

Pili:

A l’últim paràgraf de la segona pàgina. Després d’allò dels pals i els fils.

Sec:

A veure, a veure (Llegint) I el nostre país arribarà a ser una… una no… una nova Suïssa. Una nova Suïssa. Nova, senyoreta, nova. No vaca!

Pili:

Ja m’ho semblava que això de vaca no podia ser però com que fa una lletra que sembla lletra de metge…

Sec:

Infuències de la Doctora Parking.

Pili:

No m’estranyaria gens! De totes maneres, sap què li dic?, doncs que ho deixo com a vaca i no hi toco res. I si queda com un beneit, doncs que s’espavili, ves què li dic!

(Truquen a la porta. Tots corren altre cop als seus llocs de treball)

Pili:

Endavant!

(Entra el Primer Ministre. Va vestit com un conserge, amb uniforme i gorra)

P.M.:

No hi és?

Sec:

No encara.

P.M.:

Uf. Estic rebentat (Es deixa caure en una butaca) No puc més. (Es treu la gorra i s’eixuga la suor) No puc més!

Pili:

Doncs, sí que està cansat!

P.M.:

Cansat? Rebentat!

Sec:

Doncs, miri, segui. Segui mentre encara pot, que nosaltres aquí no en fem pagar res.

P.M.:

Mai no m’havia pensat que fer d’ascensorista fos una feina tan pesada. D’ençà que, a més de la Cartera de Primer Ministre als matins, m’han endossat a la tarda aquesta mena de destí de «Cap de Mobilitat de Personal» que, la veritat sigui dita, j o em creia que es tractava d’una altra cosa, i he de tenir cura dels ascensors d’aquesta casa, l’un darrera l’altre, i he de recórrer la vertical d’aquest edifici amunt i avall, avall i amunt, després d’un ascensor, un altre, a dintre meu també tot em puja i tot em baixa. Estic sacsejat de dins i de fora. Sóc, amics meus, una coctelera humana!

Sec:

Sí, però almenys vostè té una feina que el permet d’anar a cavall!

P.M.:

A cavall? Als «cavallets» deurà voler dir, als «cavallets». De tant pujar i baixar, ja no sé si tinc l’estómac al cervell o si tinc el cervell al capdavall de l’esquena. Fins i tot quan estic parat, com és ara, sembla com si tot se’m somogués. Tot se m’alça i tot se m’abaixa.i a sobre tinc un mareig que no em deixa. Si dura gaire, aquest sacsejament em matarà!

Pili:

(Divertida) Vol dir que no en fa un gra massa?

P.M.:

Ai, Déu la faci bona! Vostè sap què cosa és això d’ara pujo ara baixo, ara torno a puj ar, ara torno a baixar… I anar pitj ant botons. Botons i més botons. Hi ha tants pisos diferents que la botonera d’aquests ascensors semblen la sotana d’un capellà.

Sec:

(Rialler) Serà d’algun capellà dels d’abans, és clar!

P.M.:

No se’n rigui, vostè, no se’n rigui. Perquè jo, la veritat, ja no puc més. Arriba el moment en què un home ha de dir prou! I he pres una determinació. Pujant i baixant, encaixonat dins de les gàbies aquestes se m’ha deixatat la broma i ara ho veig tot ben clar. Si no acabem amb aquest home, aquest home acabarà amb nosaltres. S’ha d’actuar. I s’ha d’actuar ràpidament. Jo ja no pujo ni baixo més! I és que no és tan sols el pujar i baixar, sinó el sincronisme dels dos ascensors, que quan el primer arriba de baix, has de córrer immediatament cap a l’altre perquè ja està a punt de baixar. I en ser a baix, a l’inrevés. I he dit prou! Hem d’acabar amb aquest home! I ho sento per vostè, senyoreta Pili, però això que dic és ja una necessitat.

Pili:

Per mi? I per què havia de sentir-ho?

P.M.:

Home! Com que vostè i el Pi aquest…

Pili:

Això era abans. Quan ell era un senzill i gris funcionari, un simple Pi i Radi, l’apoderat de la secció del Silenci Administratiu… Però, el que és ara, se li han pujat els fums al cap i ha canviat com una mitja.

P.M.:

Sí.. Veritablement l’antic Pi Radi s’ha convertit en un Pi Radi al quadrat.

Pili:

Li adverteixo que a mi, tan se me’n dóna! Amb la positura que ha agafat…

Sec:

(Burleta) I, diguem-ho tot, que té per inseparable la Doctora Parking. Diguem-ho tot!

Pili:

Sí. Li concedeixo. Però el que és ara, li asseguro que, per mi, ja es pot morir!

P.M.:

Ai, si Déu l’escoltés…! Però, pel que a mi respecta, avui ho esbotzo. No, no i no. No puc resistir més, que això ja passa de taca d’oli. De tant pujar i baixar ja somio amb l’escala de Jacob. Avui quan arribi, ja ho he dit, l’esbotzo o m’esbotza ell a mi. Ho faré, sol o amb col·laboració, m’és iguial!

Sec:

Ja ho té ben rumiat?

P.M.:

Que si m’ho he rumiat? Si no penso res més de tot el dia! Ja està bé!

Sec:

Home! Sempre hi ha la solució de queixar-se als sindicats.

P.M.:

Però, quins sindicats? Si quan érem de l’olla els vàrem abolir tots!

Sec:

Sí, és clar. Però jo…

P.M.:

No em digui que vostè s’ho passa divinament anant enganxant segells a cops de llengua! Encara que, tot val a dir-ho, és molt més descansat, és clar!

Sec:

Descansat no dic que no. Però, agafallós…! Em penso que cada dia em creix la llengua un centímetre! A no tardar gaire, me la podré deixar per corbata! Obriré la boca i (Fa l’acció) essstitivaré cap avall i ja està!

Sec:

I això us sembla bé? I no parlem del pobre Ministre de l’Interior, el descobridor de la veu, la famosa veu d’ultratomba! Aquest sí, el pobre, que ha ben tret la rifa. Es quedarà tísic de tant tocar el xiulet i gamat de tant moure els braços com un molí de vent.

Pili:

La veritat és que en Pi n’ha fet un gra massa.

P.M.:

Aquest s’ha pensat que fer de President és tenir butlla per fer de negrer. Res, creieu-me. Hem de convenir que aquest home ha de desaparèixer. És com una plaga i hem d’actuar.

Sec:

Si. Però, com? Jo no hi veig la manera.

P.M.:

La manera? Molt senzillament, agafant-lo pel coll i… (Fa com si cargolés una rosca)

Pili:

Home! Vostè és molt gràfic!

Sec:

A veure, a veure. No ens precipitem. No ens precipitem… Tot s’ha de pensar, tot s’ha de rumiar… Escolti, de moment agafem-nos-ho bé i anem a prendre una copeta.

P.M.:

Per copetes estic!

Sec:

Sí home sí. Un pinso de conyac no li aniria malament. I més si s’ha de pensar com hem d’emprendre aquestes decisions heroiques. Apa! (Se l’enduu, agafant-lo per l’espatlla) Anem i pel camí n’anirem parlant.

P.M.:

(Seguint-lo de mala gana) No, si jo no necessito estimulants.

Sec:

(Enduent-se’l) Ni jo tampoc, home, ni jo tampoc. Però a vegades…

(Surten per la porta de la dreta)

Pili

Ai, senyor!

(Es posa de nou davant la màquina d’escriure per a prosseguir el seu treball)

(Entra la Doctora per la porta da del fons)

Doct.:

Hola! Que no hi és el President?

Pili:

Vostè hauria de saber-ho molt millor que no pas jo. El duu sempre agafat a les faldilles!

Doct.:

(Rient) Què vol dir amb això. No l’entenc.

Pili:

Santa Innocència! Doncs, miri que no costa gaire d’entendre. I encara menys per una persona tan il·lustrada com vostè.

Doct.:

Les seves paraules…

Pili:

Són molt clares.

Doct.:

Ho sento per vostè. La trobo, no sé, com una mica tibada. És que en tinc jo part de culpa?

Pili:

(Amb ironia) I ara! Vostè té molta imaginació!

Doct.:

Imaginació o no, el cas és que des de fa uns dies vostè em mira d’una manera… No és que m’importi massa, que quedi ben entès, però sí que em sap greu.

Pili:

I encara diu que li sap greu! Es veu que a Amèrica, vostès tenen una altra concepció de la vida.

Doct.:

En això té raó.

Pili:

I tant!

Doct.:

Per la meva part, espero i desitjo que tot sigui un simple malentès. Espero que a la curta o a la llarga vostè sabrà comprendre…

Pili:

Vol callar!

Doct.:

Amb una mica de psicologia, no costa gaire d’endevinar el motiu de la seva posició. Vostè (Riu) vostè està gelosa!

Pili:

Gelosia, jo? Fugi, dona, fugi. I per què havia de tenir-la?

Doct.:

Vostè ho sabrà. El que sí que li asseguro és que entre Pi i jo…

Pili:

Pi. Sempre Pi. Que se me’n dóna de Pi!

Doct.:

Ja veurà, senyoreta, com els esdeveniments em donaran la raó. La vida.

Pili:

Calli! Per favor! Vostè és una mica tràgica. Que ha fet teatre?

Doct.:

(Sempre riallera, perquè mai no ha perdut els papers) Tal com parla, veig que això seu és greu!

Pili:

Diagnòstic mèdic?

Doct.:

Dintre de poc coneixerà la meva verdadera missió.

Pili:

La seva missió ja la conec ara!

Doct.:

S’equivoca.

Pili:

Què m’he d’equivocar…!

Doct.:

Parlant de dona a dona, li asseguro…

Pili:

No asseguri res, cregui’m. I sap una cosa? No en parlem més, per favor.

Doct.:

Si així ho vol vostè? Encara que li ben asseguro que em sap molt greu que s’ho agafi d’aquesta manera.

Pili:

(Vençuda) I doncs, com vol que m’ho agafi? Vostè arriba amb aires olímpics de grandesa i amb una petita estona i les seves traces i manyes, ha sabut transformar l’ordre natural de les coses. Però, també sé perdre, i com a bona perdedora, ja sols em resta tirar l’espina.

Doct.:

Ui, ui, ui! Ara resultarà que la que ha fet teatre és vostè! Però, és cosa seriosa això de vostè i Pi?

Pili:

Això és cosa que a vostè no l’importa.

Doct.:

S’equivoca. Sí que m’importa. Però, quedi’s descansada. La meva actuació té un motiu..

Pili:

I tant que té un motiu!

Doct.:

Si. Però, un motiu ben diferent del que vostè es pensa.

Pili:

Si, si…

Doct.:

Veig que no ho arreglarem pas, ara. Deixem, doncs, que els esdeveniments jutgin sols. I, com dirien els indis del meu país, fumem vostè i jo la pipa de la pau.

Pili:

Com a les pel·lícules, vaja!

Doct.:

(Festiva) Com a les pel·lícules, sí.

Pili:

De fet, què se me’n dóna el que pugui fer o deixar de fer Pi. De totes maners, pel que he vist, si no hagués estat ara vostè, hauria estat una altra…

Doct.:

Havent fumat, almenys simbòlicament, la pipa de la pau amb vostè, valdrà més que ho deixem estar per avui. Dit això, contesti’m ara la pregunta meva del començament. Ha vist el President, o sigui, a Pi?

Pili:

No l’he vist ni ganes.

Doct.:

És que em convé de veure’l de precís.

Pili:

Per raons… mèdiques?

Doct.:

No.

Pili:

Doncs, per raons… sentimentals?

Doct.:

Menys encara. (Ja molesta) Per qüestions sentimentals molt menys, senyoreta. I cregui’m, si us plau, d’una vegada per totes.

Pili:

Doncs, per què l’ha de veure amb tanta urgència?

Doct.:

Permeti’m que, de moment, no li contesti.

Pili:

La franquesa davant de tot!

Doct.:

(Ja cansada d’aquesta situació) Jo he de veure el senyor Pi per unes raons que a vostè no li afecten ni gens ni mica i que, per tant, no li interessen. Però sí que l’he de veure amb urgència i per quelcom molt més important que un simple enamorament de novel·la rosa.

Pili:

Doncs, miri, doctora, sap què li dic?, que si l’ha perdut blanc, que el busqui negre!

Doct.:

(Anant-se’n tota irada) Uf! Quina dona! (Es dirigeix a la porta del fons)

Pili:

Vagi en bona hora. I sàpiga que…

Doct.:

(Des de la porta, ja a punt d’anar-se’n) Què?

Pili:

Que trenco la pipa dels indis! De fet, tampoc he fumat mai!

(La Doctora surt de cop)

Pili:

Mira la mosqueta morta. Quina sang freda! Quina cara!

(Tornen a entrar per la porta del fons el Primer Ministre i el Secretari de Finances)

Sec:

Però, què ha passat aquí dins? Aquella sortia com una esperitada!

Pili:

Aquí no ha passat res, que jo sàpiga.

P.M.:

Doncs, per la cara i els aires de la doctora, no ho semblava pas.

Sec:

Anava com un coet.

Pili:

Per mi, ja pot anar-se’n de dret a l’infern!

Sec:

Ui, ui, ui! Ara sí que veig que la cosa ha anat tibada!

Pili:

No ha passat res. No hi donin més voltes i deixem-ho estar. I, vostès, què han decidit?

P.M.:

Foc!

Pili:

Foc?

Sec:

Sí, Foc!

Pili:

Doncs, compteu amb mi, però amb una condició.

P.M.:

Quina?

Pili:

Que no pateixi. Sobretot, que no pateixi. Si inevitablement ha de morir, que mori, però no me’l deixeu patir. Que la seva mort sigui com la d’un conillet!

(S’aixeca i va cap ala porta de la dreta)

P.M.:

On va, ara, vostè?

Pili:

És que ara em convé a mi la copa de conyac! (Surt per la dreta)

P.M.:

Sí que ha calat fort!

Sec:

Diria que l’escena que hi ha hagut entre elles dues ha estat de les que no passen de franc.

P.M.:

Si ha servit per tenir una altra aliada, benvinguda sigui. I sobretot, hem de fer tal com hem acordat. Jo atacaré primer, vós —o vosaltres— hi acabareu de donar la balançada. Potser en veure’s acorralat no hi haurà necessitat d’emprar mètodes tan violents.

Sec:

Jo ho preferiria. Detesto la violència. Que s’hi pot fer? Sempre he estat una mica gallina.

P.M.:

De moment, ja som tres. I suposo que el Ministre de l’Interior farà també per un.

Sec:

A la senyoreta Pili ja li ha costat. Noi, això de l’amor…

P.M.:

L’amor? I vol dir que n’hi ha donat gaires proves? L’ha abandonada a la seva sort. L’ha esclavitzada. A penes li dóna el bon dia, mentre ell, ja ho veieu, se’n va per aquí per allà, amb aquella doctora… Doctora, de què?

Sec:

Home, no es pot negar…

P.M.:

Què?

Sec:

No res. Però si l’home està malalt…

P.M.:

Malalt? Està més sa que nosaltres. I amb la vida que ara porta, si no intervenim, va pel camí de tenir-ne molta de salut i per molt temps. Res, al que hem dit. S’ha d’actuar.

Sec:

Si surt bé rai! Aquest home té una mena d’àngel de la guarda que l’avisa. Ja recordeu d’aquella bomba que li vàrem posar la setmana passada a la seva residència, dissimulada dins un gerro de flors. I, què va passar? Res, no va passar! L’única víctima va ser el periquito de la sala i els peixos vermells de la peixera.

P.M.:

Per això insisteixo que és cosa de fer personalment, jo…

Sec:

El Ministre de l’Interior, avorrit del seu pas pels encreuaments sense semàfors, va preparar una revolta dels coronels. I què va passar? Res, no va passar! Que el President va olorar-ho i de cop i volta va ascendir tots els coronels a generals i, què va passar? Doncs, que amb el sou de general, ara viuen com reis i qualsevol es mulla el cul

P.M.:

S’ha d’insistir i prendre-s’ho com a cosa pròpia i actuar de primera mà.

Sec:

I per acabar-ho d’adobar, la notícia que els revolucionaris de les muntanyes han demanat l’armistici!

P.M.:

Ja ho us havia dit sempre jo que aquells eren uns revolucionaris de ballet!

Sec:

I, acabada la resistència, haurem de rosegar President per dies i dies. Jo, anar enganxant segells deixant-m’hi mitja llengua cada dia, vostè, pujant amunt i baixant avall, corrent d’un ascensor a l’altre i el Ministre de l’Interior, amb el xiulet a la boca.

P.M.:

Per cert, avui encara no és aquí. Ell sempre tan puntual!

Sec:

Si arriba a fer tard… Si arriba quan el President ja hagi arribat… Ja el veig amb un xiulet a dalt i un altre a baix. Aquest President…

Pi.:

(Des de dins, cridant) Així és com es produeix en aquesta casa? A la barra del Bar?

P.M.:

No el demanàveu, doncs ja el tenim.

(Entren Pili tota cua llevada, seguida d’un Pi, enfurismat)

(En entrar, els dos ministres s’aixequen i fan la reverència)

P.M. i Sec.:

Bon dia, excel·lència.

Pi.:

Seieu, seieu. (A Pili) I tu a la teva feina! Que el discurs ha d’estar passat en net pel dimarts i amb la rapidesa que vas…

Pili:

És que jo…

Pi.:

No em repliquis. A la feina!

(Pili s’asseu a la màquina)

Pi.:

Com està la correspondència?

Sec:

Es va ensalivant, excel·lència.

Pi.:

I el personal?

Sec:

Tots els de dalt són a baix i tots els de baix són a dalt.

Pi.:

I el Cap de Circulació? On és aquest home?

Sec:

No ho sé. Potser li ha passat alguna cosa.

P.M.:

Encara no ha vingut, excel·lència.

Pi.:

Que no ha vingut? I com és això?

P.M.:

Potser s’ha empassat el xiulet i s’ha ofegat, excel·lència.

Pi.:

(Irat) Què diu, ara, vostè?

P.M.:

Dic, que potser s’ha empassat el xiulet, excel·lència!

Pi.:

(Amb to brusc) Bromes, no! Que encara hi ha classes. No ho oblidi mai, això!

P.M.:

No ho oblido, excel·lència.

Pi.:

És que a mi em costa molt poc relegar-lo, ara mateix, a ex-Primer Ministre. Ex-Primer Ministre!

P.M.:

I ex-ascensorista, exel·lència. Ex-ascensorista. I, ja que en parlem, he de dir-li que això ja passa de mida.

Pi.:

(Mirant entorn seu, com cercant recolzament) Però, què diu aquest home!

P.M.:

Dic que n’estem ja tips tots, excel·lència.

Sec:

Tots.

Pili:

I totes, excel·lència.

Pi.:

Però, què és això? Una confabulació?

P.M.:

És, senzillament, que ja s’ha acabat!

Pi.:

S’ha acabat, el què?

P.M.:

Tot.

Pi.:

(Autoritari, no volent perdre l’ascendent) Ja n’hi ha prou d’aquest color. Alto les seques!

P.M.:

Ni «Alto» ni «Bajo»! L’urbà, excel·lència, és un altre!

Pi.:

Prou! Si s’ha de fer alguna petició, alguna reclamació oficial, ja coneixeu el camí reglamentari. Una instància dirigida a la Presidència, amb la seva pòlissa corresponent.

P.M.:

I que vagi directament al Departament del Silenci Administratiu. D’això, encara se’n deu enrecordar, suposaria. Deixi’s de legalismes i de romanços, excel·lència. I d’una vegada per totes, baixi del burro.

Pi.:

Que vol dir amb això de baixar del burro. (Fora de si) Però… Però…

Sec.:

Vostè, cap i a la fi, és un, un…

P.M.:

Un arribista!

Pi:

(Sec) Senyor meu!

P.M.:

Un ningú. Un home de palla!

Pili:

Ets un usurpador. Un home que no era res, a qui se li han pujat els fums al cap i que s’ha cregut del tot que és aquell a qui representa.

Sec:

Si aixequem la veu i arriba a saber-ho el poble…

Pi.:

(Envalentonat) El poble? I què diria el poble, si tota la culpa és vostra! Tot això ha estat muntat i preparat per la vostra mentalitat tortuosa. És com una mena de xou que heu organitzat i, com tots els xous, ja se sap que un cop està engegat a qui li toca ballar, balla i a qui li toca tocar, doncs, toca. I a vosaltres, què hi voleu fer, aquesta vegada us ha tocat ballar amb la més lletja. El poble! Què diria el poble! El poble, i això ho sabeu millor que ningú, no diu mai res. I, qui és el poble? El poble sóc jo, som nosaltres, sou vosaltres i són ells. Aneu seguint pronominalment el verb i veureu com el poble és tothom i no és ningú. Aixecar la veu? Com voleu aixecar la veu si la feina que teniu és obrir la boca per a poder respirar, sobretot vós, amic meu que ja se us enganxa tota. I ni que així fos, què diria el poble, aquest poble que tant invoqueu? Que us penseu que potser us donaria una medalla? Que posaria la vostra efígie en els segells de correus? O, que potser us dedicaria un carrer? Desenganyeu-vos d’una vegada per totes i accepteu el paper que us toca i mireu de representar-lo tan dignament com sabeu. Pel que a mi fa, jo no tinc por! Ni pel poble ni per vosaltres, perquè jo, que vaig per tot arreu…

Pili:

…I quasi bé sempre acompanyat…

Pi.:

Què vols tu, ara? Vaig acompanyat de la Doctora Parking a la qual, pels seus mèrits inqüestionables, penso donar-li la cartera…

Pili:

Sobretot la cartera.

Pi.:

… la cartera de la Sanitat Pública, per mèrits propis. Ella, amb una delicades que és d’admirar, s’ha encarregat de tot, de la curació dels meus dubtes, de les meves flaqueses i vacil·lacions del primer moment, i també ha tingut bona cura dels últims moments del President, el meu antecessor en la conducció dels destins d’aquest país. Que més podríem demanar? Si, fins i tot, amb la sàvia discreció que també l’adorna, s’ha cuidat del seu cos, que ha fet desaparèixer, per evitar suspicàcies, sense deixar-ne ni rastre. I tot sota el vostre acord.

P.M.:

Miri, no em parli d’acords, que no sóc cap músic.

Pi.:

Calli! El que pot fer vostè és callar! Encara que amb això de què no sou músic, hi estic completament d’acord, perquè vós ja no toqueu res en aquest ball… (Transició, com il·luminat) D’ençà que jo sóc President, el país, si no va endavant que això és demanar molt, almenys no va endarrere. Les escoles funcionen, l’agricultura funciona, la indústria funciona, els serveis funcionen…

P.M.:

…Els ascensors funcionen…

Pi:

(Seguint amb la seva, sense fer cas de la interrupció) … les relacions internacionals funcionen… Fins la poderosa i molt extensa República de Grandària ens ha concedit el crèdit de cent cinquanta milions que des de feia temps preteníem. Què més voleu?

Sec:

Viure. Viure com persones!

Pi.:

I abans, quan vosaltres éreu els que remenàveu les cireres, que ho teníeu en consideració si els altres vivien bé o malament? Que us en preocupàveu de les seves difcicultats?

P.M.:

Jo…

(Se sent un gros terrabastall, una gran fressa, com si veritablement s’ensorrés l’edifici. El gros soroll ve de dins, de les dependències de l’arxiu)

(Tots es queden com parats, estranyats de què pot haver passat)

Pi.:

Què és això? Suposo que no serà una altra de les vostres bombes?

P.M.:

Jo no en sé res, excel·ència.

Sec:

Ni jo, ni jo. Estic tan sorprès com vostè.

Pili:

Aquest terrabastall ve de l’arxiu.

Pi.:

(Al Secretari de Finances) Vos. Aneu a donar-hi una mirada.

Sec:

Jo? Veurà, senyor, la correspondència…

Pi.:

Gallina! (Dirigint-se al Primer Ministre) Aneu-hi vós, doncs.

P.M.:

Jo, excel·l’ència, precisament ara em ve a la memòria… (Va per fugir).

Pi.:

(Deturant-lo) I vosaltres sou els valents que voleu fer un cop d’estat? Vosaltres sou els que m’heu de fer por a mi? Pobrets! Vinga, anem-hi tots tres, si teniu por. (Dirigint-se a Pili que també s’havia aixecat per anar-hi) Tu no, Pili. Això no són coses per dones.

(Van tots tres a la porta que duu a l’arxiu. Ni el Secretari de Finances ni el Primer Ministre volen entrar primers. Fan gestos de cortesia perquè passi Pi per endavant el qual, efectivament, entra el primer, seguit dels altres dos.)

(Pili es queda dreta, prop de la porta oberta, mirant cap dins)

Pi.:

(Des de dins) És que no hi ha ningú que encengui el llum?

(Pili, que està mirant cap elfons de la porta oberta, recula, es gira i es posa les mans al cap)

Pili:

Pobre home!

Pi.:

(Encara des de dins) A veure si m’ajudeu vosaltres dos. Va, un per cada braç i jo pels peus.

(Entren, porten el Ministre de l’Interior com s’ha dit, Pi pels peus i els altres dos un per cada braç, el duen mig desmaiat)

Pi.:

(En entrar i dirigint-se a Pili) Tu no et quedis aquí palplantada. Ves a buscar un got d’aigua o de conyac o del que sigui, però porta-ho de seguida.

(Pili surt per la porta de la dreta)

(Entre tots tres, asseuen el Ministre de l’Interior en una butaca).

El Ministre de l’Interior va vestit de guàrdia urbà de circulació. Duu el xiulet penjat al coll amb un cordó. Al coll, també, hi duu un tros de corda, enrotllada com en un llaç escorredor, que demostra que s’havia penjat. L’altre cap de la corda penja. Se suposa que duia també un casc, doncs el Secretari de Finances el duu a la mà

P.M.:

Però, què ha fet aquest home?

Sec.:

Desperteu, desperteu (Li diu mentre li fa vent amb el casc d’urbà)

Pi.:

Ei! Ei! Que em sentiu?

(Entra Pili duent un vas de conyac ple fins dalt. Pi li dóna a beure al desmaiat, el qual se’l beu d’un glop com un autòmata.)

(En acabar el conyac, tot d’una, com impulsat per una molla, el Ministre de l’Interior s’alça ben dret i en posició de ferms toca el xiulet per dos cops)

M.Int.:

Alto! Alto! Els camions enrere!

(Tothom queda callat i estàtic, sorprès per la reacció del Ministre de l’Interior, el qual es va refent a poc a poc i es mira els circumdants com si de moment no sabés on es troba)

Pi.:

Ara que ja sembleu recuperat. Podeu dir-me que cony hi fèieu allà dins?

M.Int.:

I ho pregunteu, encara? (Cridant) A mi m’ho pregunteu?

Pi.:

(A tall de comentari) Aquest home no està bé. Aquest home s’ha tornat boig!

M.Int.:

(Encarant-se-li) Boig? Potser sí. Boig! Ja no hi ha sortida per mi! M’anava a penjar, sentiu. M’anava a penjar, per vós. I per sort o per desgràcia la biga era flaca i ha cedit i s’ha ensorrat el sostre…

Sec:

Cosa lògica, que tard o d’hora s’havia de produir… El pressupost era justet. Un estirava per aquí, un altre, per allà, i és clar, cada vegada una mica menys de ciment i una mica més de sorra…

M.Int.:

(A Pi) Ja està fet. (Es treu la corda del coll i la tira per terra) Ja he tirat la capa al toro, m’enteneu? (Amb to solemne) Amb mi cauran tots. Després de mi, el diluvi!

Pili:

(Intentant calmar-lo) Però, senyor Ministre…

M.Int.:

Res de senyor Ministre! Guardia urbà, senyoreta. Urbà de tercera categoria, destinat a posar-se com un molí de vent enmig de camions, camions i autobusos, autobusos i tramvies… (Fa sonar de nou el xiulet) Però, ja s’ha acabat! S’ha acabat la circulació! (Ara es dirigeix a la totalitat dels presents, avançant cap a un i cap a l’altre, de manera que aquests, alternativament li van fent rotlle) Via lliure! Via lliure per la llibertat! Llum verda pels funcionaris, pels peatons de la vida, per les dones i les criatures… (Solemne) Les dones i les criatures, primer! (Transició. Canviant de to, agafant ara una mena de dolcesa) Que bonica era la vida, abans, quan un es passejava per la vida a poc a poc, sense presses, sense olor de benzina, sense codi de circulació. Quan un tenia temps de deturar-se a la vora del camí i collir d’un marge tot verd la flor boscana i la cuca de llum. (Es torna a esverar, com al·lucinat, enfilant les idees una després de l’altra amb una associació absurda) La cuca de llum i la cuca de les tres cues i el trèvol de quatre fulles… i un autobús! Un altíssim i llarguíssim autobús amb catorze finestres i trenta-sis rodes, unes rodes altes, altíssimes que arriben al llombrígol i tubs, tubs d’escapament que fan fum, fum, fum… (Mig cantant, estrafent la tonada) Fum,. Fum, fum, el vint-i-cinc de desembre, fum, fum, fum…!

P.M. Pobre home!

Pili:

Déu meu!

Sec:

Està ben sonat!

Pi.:

(Dirigint-se al Ministre de l’Interior, intentant de posar les coses al seu lloc) Però, escolteu!

M.Int.:

(Enfurismat de debò) Res d’escoltar! Rés d’escoltar, senyor meu! No es pot escoltar! Tot fa fressa: els tramvies, les motos, els camions, tot fa fressa. Menys les botzines! (Donant una mirada circular que els domina tots) Qui parla d’escoltar?

Pi.:

Aquest home té un atac. S’ha d’avisar el metge. El telèfon. (Va per agafar-lo)

M.Int.:

Alto! Silenci! Prohibit tocar el clàxon. Hi ha roba estesa. Que no heu vist el senyal? Ah, no l’heu vist? No us els mireu mai els senyals, vós! Doncs, multa! Multa i possible retirada del Permís de conducció…

Pi.:

(Dirigint-se als altres, però no ben segur) Senyors, a veure si ho arreglem. Si no podem solucionar-ho aviat, aquest home farà un disbarat!

Pili:

Potser sí, però què podem fer?

Pi.:

Un que l’agafi…

M.Int.:

(Que durant el seu parlament ha anat estenent i arronsant els braços dirigint una imaginària circulació) (Dirigint-se a Pi) Un que m’agafi? Qui?

(Tots estan com acovardits i van retrocedint cada vegada que el Ministre de l’Interior se’ls hi acosta)

M.Int.:

(Repetint-se): Un que m’agafi? Qui m’ha d’agafar? (A Pi) Vós? Vós em voleu agafar? Vós que us heu passat un llum vermell? Que no hi penseu amb les dones i les criatures? Les dones i les criatures, primer. Primer, senyor meu. Article 488: qui mata una criatura és un doble assassí! (Amenaçant a Pi) Assassí de criatures! (Persegueix a poc a poc a Pi, com acorralant-lo. Aquest va retrocedint. Els dos donen volts a la taula, no pas massa de pressa) No. No t’escaparàs. No et pots escapar! Ningú no s’escapa del codi de circulació. Els seus articles són com tentacles que arriben a les parts més pregones, als caus més foscos, als forats més fondos…

Pi.:

(Demanant ajut) Però, què hi feu tots aquí parats? Que no ho veieu que aquest boig és capaç de fer alguna atzagaiada?

Sec:

(Festiu) Ho sento, Excel·lència, però crec que us ha pres per un camió.

Pi.:

(Que continua escapant del Ministre de l’Interior, al voltant de la taula) No us quedeu parats! Si aquest home m’atrapa, farà algun disbarat!

P.M.:

Cregui’m que sento, Excel·lència, però no podem acudir a ajudar-lo. És cosa del semàfor, Excel·lència. Hi ha llum vermell!

Pi.:

(Espantat de debò) Ajut! Socors!

M.Int.:

(Enfurismat cada vegada més) Silenci! Mort a l’assassí. Les dones i les criatures, primer! (S’esvera cada cop més i l’empaita)

(Pi pot arribar a la porta que duu a l’arxiu, per on s’escapa)

M.Int.:

(Que surt corrents, darrera seu) No t’escaparàs! No t’escaparàs! El codi t’atraparà!

Pili:

(Al secretari i al Primer Ministre que resten parats i tranquils) Però, què hi fan vostès aquí aturats? Que no veuen que, si l’atrapa, el malmetrà!

P.M.:

(Tranquil) Que Déu ho faci!

Sec:

Però, és que no volen fer res?

P.M.:

(Com descobrint la solució) Té raó la noia. Anem-hi tots dos!

Sec:

A deturar-lo?

P.M.:

No, home,.no. A donar-li ànims (Rient) I, si convé, a donar-li també un cop de mà!

(Surten tots dos de pressa per la porta de l’arxiu)

Pili:

Déu meu!

(A dins sona un xiulet)

Pili:

Sobretot, senyor, us ho demano. Si ha de morir, que no pateixi!

(Cau desplomada de cap damunt la màquina i plora)

(Per la porta del fons, entren la Doctora Parking i Pi, que ara representa el President verdader, com se suposa que és al començament. Els cabells són una mica més grisos que en el retrat. Va vestit amb un batí o, si es vol, amb un abric, per a demostrar que està encara convalescent.)

Pi.:

Senyoreta!

Pili:

(Aixecant el cap i quedant tota sorpresa) (S’aixeca com no comprenent res) Però, Pi? No eres… (Adonant-se del canvi) Però, no. No. Vostè és el President de debò! Perdó, Excel·lència! No l’havia reconegut, Però vostè no…

Pi.:

(Parlant amb veu calmosa. To i maneres que conservarà fins el final) No s’espanti. No sóc cap aparició d’ultratomba. No sóc pas mort, gràcies a Déu, encara que tot ho hagi deixat entendre. La Doctora Parking, aquí present, que a més d’excel·lent doctora és una bona amiga del nostre país, ha fet el miracle, guarint-me primer d’amagat de tothom en un lloc que només ella sabia i, per a solucionar tot el que estava passant a la nostra pàtria, simulant més tard la meva mort, per agafar els traïdors «in fraganti».

Pili:

Així vostè…

Pi.:

No havia mort, no. Ja ho veu! He estat, això sí, molt a punt de fer-ho. Però, la ciència de la Doctora Parking ha fet que pugui tornar j a a reemprendre les meves funcions. Era necessari fer creure, a tots els implicats en la conspiració, la meva mort. Per això he estat recuperant-me en un lloc secret, el qual, repeteixo, només la Doctora i una quatre amics fidels coneixien. Hi havia a casa nostra molta corrupció. Era del tot imprescindible poder desemmascarar els tres ministres aprofitats que haurien aconseguit segurament arruinar el país i repartir-se els seus béns. I ho haurien fet, a pesar de tot, de no ser aquest Pi, baixat del cel, que sense ell ni saber-ho, ignorant de tot, s’ha fet passar per mi amb un èxit total, i ha sabut posar al seu lloc els tres aprofitats, i ha fet un gran bé al país.

Pili:

Així, Pi.

Pi.:

Serà sense dubtes i a pesar d’ell mateix un gran heroi de la Pàtria..

Pili:

I li faran homenatges… I posaran la seva efígie als segells de correus, com ell somiava (Contenta) I ell sense saber-ne res… (De sobte, recorda) Però, cuiteu, Execel·lència………Pi… Els Ministres… El mataran… Per favor, correu, correu que entre tots el volen matar.

Pi.:

(Amb calma tal com ha començat) No tingui por. Sé el que ha passat i hi ha guàrdies fidels en tot l’edifici, àdhuc a l’arxiu. Segurament que ara mateix els tres ministres traïdors ja seran allà on han d’estar. I, pel que fa a Pi… Què vol que li digui? Tot quedarà en un ensurt… Perquè, també, una mica d’escarment se’l mereixia aquest vailet!

Pili:

Pobre Pi! Però, excel·lència, tinc tanta por? N’està ben segur de tot?

Pi.:

Descuidi, senyoreta. (A la Doctora) Bé. Hem arribat al darrer episodi. Li repeteixo les gràcies per tot. Vostè ha fet més que salvar la meva vida. Vostè ha salvat la nostra pàtria!

Doct.:

Simplement he fet el que crec que havia de fer. I ja ho sap. A la Universitat de Princetown, continuaré estant a la seva disposició. Si algun dia visita el meu país, li prego que no deixi de venir a veure’m.

Pi.:

Ho faré. Encara que les meves ocupacions no em donen gaire treva. Això que, ben mirat (es posa a riure) si fos necessari bé puc deixar aquí un substitut per una escapada d’uns quants dies!

Doct.:

Ja ho sap, doncs. Quan vulgui, excel·lència. (Dirigint-se a Pili) I vostè, senyoreta, perdoni’m si alguna vegada, pel que semblava, he pogut sense voler causar-li algun disgust.

Pili:

Oh. Estic realment avergonyida. Jo no podia saber… És vostè qui m’ha de perdonar a mi!

Doct.:

En fi. Me n’he d’anar. Confesso que m’acomiado amb una mica de recança. Ha estat tot tan meravellós…!

Pi.:

Vagi, en nom de Déu! Vostè deixa aquí el millor record. I s’enduu l’agraïment meu i també el reconeixement tàcit de milers de persones.

Doct.:

Bé, doncs., Ha arribat l’hora. (Allarga la mà a Pi) Li desitjo excel·lència, llarga vida i moltes felicitats!

Pi.:

(Encaixant) A la porta l’espera el cotxe oficial per a dur-la a l’aeroport.

Doct.:

(Allargant la mà a Pili) He tingut molt de gust.

Pili:

(Donant-li també la mà) Moltes gràcies i, repeteixo, perdoni’m. Doct. Adéu-siau!

(Surt per la porta del fons)

Pi.:

(Dóna una mirada circular a la sala, com recordant. S’apropa a Pili que s’ha assegut de nou davant la màquina d’escriure) Bé, senyoreta, la vida afortunadament, continua. Què estava escrivint?

Pili:

Estava passant a màquina el discurs que dijous, dia de la Festa Nacional, tenia preparat pronunciar el Presi…perdó, el senyor Pi.

Pi.:

A veure, a veure…

Pi.:

(Llegint) «…I farem uns ponts damunt dels rius i, si convé, també sabrem fer un riu a sota el pont. I el pals dels pallers es convertiran en pals d’electricitat i el cel estarà ple de fils, pals i fils pels fills fidels, que ens duran a una prosperitat tal que podrem ben dir, amb tota propietat que el nostre país serà com una vaca suïssa». (Admirat, es queda pensatiu) Una vaca suïssa? Expressió pròpia d’un home que està de llet! Una vaca suïssa! M’agrada, si, m’agrada!

Cau el teló

(S’HA ACABAT)