Acte primer

(EL PRIMER MINISTRE SEU A LA SEVA TAULA D’ESCRIPTORI. REMENA PAPERS AMB LA DISPLICÈNCIA PRÒPIA DELS QUE NO TENEN CAP ALTRA FEINA.

EL SECRETARI DE FINANCES ENTRA PER LA PORTA DE LA DRETA. DES DE LA MATEIXA PORTA, ES DIRIGEIX AL PRIMER MINISTRE, BO I DIENT):

Sec:
Què fa?
P.M.:
Va fent. De totes maneres, malament.
Sec:
(Fent anar el cap i acabant d’entrar) Així digues que…
P.M.:
No pot tirar. D’aquesta manera no pot tirar. Aquesta és la trista realitat.
Sec:
I, no podria ser que…?
P.M.:
Que què?
Sec:
Res, res… (S’asseu a una butaca) A part d’això, si em permeteu una pregunta…
P.M.:
Digueu.
Sec:
Qui és aquest que hi ha a la porta de l’avantcambra que per poc si no em deixa passar.
P.M.:
És un de la secreta.
Sec:
De la secreta?
P.M.:
Sí. Ho és tant, que ni ell mateix ho sap!
Sec:
Ah, ve’t-ho aquí! Ara entenc aquest aire de kiwi que té!
P.M.:
Kiwi? Que hi pinten els kiwis aquí?
Sec:
Jo ho deia perquè, de fet un kiwi tampoc ho sap que en sigui de kivi! Però, tornant a l’assumpte que tant ens preocupa, les anàlisis, què?
P.M.:
Positives. De totes, totes, positives.
Sec:
També es podrien haver equivocat.
P.M.:
Equivocat?
Sec:
Sí, no seria pas la primera vegada. És cosa sabuda que en aquests llocs on tot ho fan en sèrie, a vegades s’han produït aquests casos. No heu sentit a dir mai que, a voltes, les clíniques han canviat una criatura per una altra? De la mateixa manera i encara molt més fàcilment es poden canviar els resultats d’una analítica.
P.M.:
Sí. És possible, no ho nego. És possible, però no probable i menys tractant-se de la persona del President, amb la qual s’ha d’anar molt més en compte. A més, a part de les anàlisis, que no heu vist la cara de mort que fa? Aquest matí ens les hem vist negres per fer-li gravar el discurs del Dia de l’Armistici, que com sabeu és demà. Hem hagut de parar la cinta deu o dotze vegades i encara no ens n’hem sortit.. Quan ha dit allò de «súbdits estimats, el futur és vostre» li ha vingut un sanglot tan intents que ha vingut just per no empassar-se la dentadura postissa. Tots ens pensàvem que s’hi quedaria.
Sec:
Però, no cal posar-nos nerviosos abans d’hora. Sempre queda l’esperança.
P.M.:
Ah, sí. L’esperança mai no es perd. Però ho veig molt malament.
Sec:
I, què farem? Si se’ns mor ara, tan aviat, vaja un problema!
P.M.:
De fet, hem de reconèixer que el que ens passa ha estat també una mica culpa nostra. Ho havíem d’haver previst. Hem viscut massa al dia, una mica massa despreocupats, vet-ho aquí
Sec:
Estàvem massa bé.
P.M.:
Sí. A molta gent els perd la misèria. A nosaltres, es pot dir que ens ha perdut l’abundància.
Sec:
I la manca de previsió.
P.M.:
I la manca de previsió. Tu ho has dit. No hem estat a l’altura. Heus ací tot: no hem estat a l’altura!
Sec:
Home, com que estàvem tan bé!
P.M.:
D’aquí ve el mal.
M.Int.:
(Des de dins) I sobretot tu, oïdes obertes i la vista clara, que per alguna cosa t’hi hem posat aquí. (Entrant per la porta de la dreta) Bon dia a tothom. (Mirant-se’ls interrogativament) Què?
P.M.:
Malament!
M.Int.:
Així, creieu que la dinyarà?
Sec:
Home! Vós teniu una manera de dir les coses…
M.Int.:
Què voleu dir amb això?
Sec:
Oh, no res. Però em penso que hi ha maneres i maneres de dir les coses…
M.Int.:
(Seient en una butaca) De fet, m’heu entès tots, oi? I de totes maneres és això precisament el que hem estat esperant des de fa tres dies, no?
P.M.:
Per desgràcia, sí.
M.Int.:
I doncs?
P.M.:
De fet, és per aquesta causa que us he cridat i us he reunit a tots dos. Per parlar d’aquesta situació extrema i gravíssima per nosaltres, produïda precisament per aquest fet.
M.Int.:
La cosa és així d’imminent?
P.M.:
Mentre hi ha vida hi ha esperança, però el fet és que aquesta vegada el nostre volgut President està molt malament.
M.Int.:
I el metge? Què hi diu el metge?
P.M.:
Els metges! Els metges. Amb el d’avui són ja tres… no, quatre les eminències que l’han visitat.
M.Int.:
I…
P.M.:
El d’avui encara és dalt. Però els tres metges anteriors que l’han vist han donat males notícies i amb tres diagnòstics diferents.
Sec:
Malament!
P.M.:
Tres diagnòstics diferents i tres minutes iguals. Amb quatre zeros.
M.Int.:
Bufa!
P.M.:
Ara, dalt hi ha la quarta eminència. Si aquesta no en treu l’entrellat, ja ens podem acomiadar del nostre President.
M.Int.:
Jo, per si les mosques, ja he enviat la família a Suïssa.
Sec:
Vós sempre tan precipitat!
M.Int.:
Si, bada! I aquest darrer doctor, qui és?
P.M.:
És una doctora.
Sec:
Ah, caram!
M.Int.:
(Fent anar el cap amb admiració) Oh!
P.M.:
La doctora… A veure on ho tinc… (Es treu una targeta de la butxaca. Llegint) Doctora Hellen Parking. Llicenciada en Medecina Interna de la Universitat de Princetown. Trenta anys i (somriu) a més a més, molt ben posats.
M.Int.:
Que és guapa, vaja!
P.M.:
Sí, força.
M.Int.:
Doncs, així, digueu que si davant tanta bellesa no reacciona ja podem dir que és ben mort.
Sec:
Sí, i sense voler ser frívol, podem dir que serà la prova del foc.
M.Int.:
Esperem que doni resultat. Sa Excel·lència, el nostre estimat President, ha estat sempre una mica, una mica… com ho diria jo? Una mica decantat pel cantó de les faldilles. Bé, això del cantó és un dir, però ja m’enteneu,. Per tant, jo crec que per gota de vitalitat que li quedi la doctora aquesta, com has dit que es deia? Ah sí, Parking, farà el miracle.
Sec:
Sinó, el que quedarà Parking serà el nostre President.
M.Int.:
I a nosaltres, ja ens pot venir a buscar la grua!
P.M.:
Exacte! Per això convé examinar ara, entre nosaltres tres, les possibles derivacions i actuacions a fer. Hi ha dues solucions: Resistir o abandonar. Resistir, sense el President, serà difícil, molt difícil, no sent que puguem comptar amb tot l’aparell del país, cosa que a més de difícil és materialment impossible. La segona solució, o sigui, abandonar, serà relativament fàcil, però cal abandonar bé i amb garanties. I sobretot amb les maletes plenes. Ja m’enteneu.
M.Int.:
És el que jo dic, cap a Suïssa!
P.M.:
No ens precipitem. La solució Suïssa és sempre bona, però amb la condició que ho tinguem tot arreglat. El mal és, com passa sempre, el temps. El que caldrà…

(Truquen discretament a la porta)

P.M.:
(Als seus companys i en veu baixa)
Silenci!
(En veu alta, dirigint-se cap a la porta)
Endavant!

(Entra el Sr. Pi. Va carregat amb un feix d’expedients que porta amb les dues mans, enfilats que quasi li tapen la cara)

Pi:
(En entrar) Perdonin. Jo no sabia…
Sec:
Què és el que no sabia vostè?
Pi:
No sabia si hi havia algú o no. Com que ses Excel·lències solen arribar sempre al Ministeri cap a dos quarts d’una…
M.Int.:
Doncs, si es pensava que no hi havia ningú, per què trucava?
Pi:
Trucava per si hi havia algú.
Sec:
Però, no acaba de dir…
P.M.:
Deixem-ho córrer! Ja ha vist ara que sí, que hi havia algú. I ara, digui: què vol?
Pi:
Jo, de voler, voler, en realitat, si ses Excel·lències em permeten, jo no vull res.
M.Int.:
Expliqui’s d’una vegada, si no vol que caigui damunt seu el pes de la llei.
Pi:
Oh, senyor, encara més pes?
P.M.:
Expliqui’s d’una vegada.
Pi:
Veuran. Un servidor sóc l’Apoderat del Departament del Silenci Administratiu.
P.M.:
D’on diu?
Pi:
Del Departament del Silenci Administratiu, Excel·lència. Veurà, tots els expedients que em són passats a mi… (Fa intenció de deixar el gros feix de papers, encara que mira i no sap on). Em permeten, excel·lències, és que pesa molt!
P.M.:
Deixi-ho de moment damunt la meva taula. I apuri’s, que tenim pressa.

(Pi, amb la parsimònia pròpia d’un funcionari de professió, deixa el paquet d’expedients damunt la taula, en una pila, però tenint molt compte en no tombar-los.)

Pi:
(Ja descarregat del seu pes) Això és una altra cosa! Doncs, com els deia, excel·lències, jo sóc l’Apoderat del Departament del Silenci Administratiu, Pi, Pi, per a servir-los.
Sec:
Pipi?
Pi:
No, Pipí no, excel·lència. Pi. Un Pi sol, que el Pipí no el sóc, si de cas, el faig, si em permet dir-ho Excel·lència. El Departament del Silenci Administratiu és el departament on van a parar tots els expedients que l’administració no contesta. Tots els expedients, instàncies, peticions, etc., que no tenen resposta.
M.Int.:
Així, pel que es veu, vostè deu estar molt enfeinat durant el dia!
Pi:
(Que no ha entès la ironia) Oh, figuri’s!
M.Int.:
No. Si ja m’ho figuro!
Pi:
De fet, i prossegueixo, seguint dret a llei, tots els expedients del meu Departament, encara que sense resposta, han de passar pel despatx del Primer Ministre.
P.M.:
Per mi!
Pi:
Per vostè, excel·lència. De fet, tots els expedients són arxivats d’ofici. Però es fan les coses bé al meu Departament. Nosaltres…
Sec:
Almenys, pel que diu, s’ha de reconèixer que al seu departament hi deu haver silenci. Allà ningú no deu parlar de futbol, suposo!
Pi:
Oh, no és ben bé això, Excel·lència. Nosaltres, entre nosaltres, sí que parlem. El silenci és de «finestreta» enfora. A qui no tornem contesta és al públic.
P.M.:
Ah, ja…
Pi:
Doncs, si em permeten, excel·lències, com anava dient, procurem de fer les coses bé al meu departament. M’explicaré. Si tenim en compte que per una banda els expedients no tenen resposta i per l’altra banda és obligat que tots els expedientes passin per vostè, senyor Primer Ministre, i com que vostè tampoc no els pot contestar perquè si no ja no serien del Silenci Administratiu, jo obrant en conseqüència, els passo pel seu despatx, que em ve de pas per anar a l’arxiu. Entro per aquesta porta i surto per aquella altra i, així, a la vegada que han passat materialment pel seu despatx com està preceptuat, al mateix temps arriben immediatament després, sense cap dilació, directament a l’arxiu on es queden «per in eternum» D’aquesta manera, com que es pot dir que veritablement han passat abans d’arxivar-se pel seu despatx, tot és legal.
P.M.:
Si vostè ho diu? Molt bé, jove. Vagi fent-ho així com ho fa. Si fins ara ha donat bon resultat, no veig perquè no en pugui seguir donant d’ara endavant.
Sec:
No es pot negar que el seu raonament no està mal ideat!
P.M.:
Bé, jove. Entesos. Ara, ja pot agafar tot aquest paquet de silencis i eclipsar-se, que tenim feina.
Pi:
Amb el seu permís, excel·lències.

(Torna a agafar la pila d’expedients de sobre la taula i es dirigeix cap a la porta contrària de la que ha entrat).

Pi:
(En ser a la porta i girant-se de cara als tres Ministres) Que vostès ho passin bé, excel·lències.. (Se’n va cap dins)
Sec:
Quin home!
P.M.:
És el clàssic funcionari. Legalista en extrem, però amb les seves trampetes.
M.Int.:
A mi, aquest home…
Sec:
Què?
M.Int.:
No res. Que em recorda algú i ara no sé qui…
Sec:
Vós aneu massa al cinema. Deurà ser algun artista.
M.Int.:
(Que no fa cas de la ironia i seguint amb la seva dèria) No, no és això. És quelcom indefinible, quelcom que no és encara ni carn ni peix…
Sec:
(Rient) Si no és ni carn ni peix, serà un ou. Un ou o un enciam, per exemple.
M.Int.:
(Al seu company) Per favor, company, que no estem ara per menús. Deia i segueixo dient que amb aquest home sento com una cosa poc palpable encara i que ara no puc recordar. És com una sensació de familiaritat que m’ha entrat de seguida que l’he vist, però que ara no puc relacionar.
P.M.:
Si és per fer-vos content… (Despenja el telèfon interior) Això s’arregla de seguida. (Parlant per telèfon) Senyoreta, senyoreta. Si sóc jo, el Primer Ministre. Necessito amb urgència un expedient de Personal… Sí, l’expedient personal de l’Apoderat del Departament de Silenci Administratiu… Sí, exacte… Es diu Pi… Pi, sí. El necessito d’aquí un minut… Gràcies, senyoreta. L’espero. (Penja) De seguida el tindrem aquí. Un minut.
M.Int.:
No és que tingui importància, però em pica la curiositat
Sec:
El que sento és que aquest esdeveniment ens hagi desviat de la veritable importància del moment que estem vivint, tan important pel nostre futur. Ja seria hora, penso, de parlar seriosament..
P.M.:
El que s’ha de fer és coordinar ben bé i a la perfecció les actuacions dels nostres tres departaments. Si el fet, que sembla inevitable, es consuma, almenys que hàgim tingut temps d’omplir la bossa i de posar ordre a tots els afers personals que ens afecten i que ens lliguen.
Sec:
Si tant sols tinguéssim tres o quatre dies de coll…
P.M.:
Això sí que no depèn de nosaltres. Pel que han dit els metges, tant pot ser avui, com demà, com d’aquí a vuit dies.
M.Int.:
Però el nostre benvolgut President ja n’ha passat d’altres de trànguls difícils.
Sec:
Però, potser no tan greus.
M.Int.:
No us recordeu d’ara fa dos anys? Quan es va intoxicar menjant aquelles boles d’escarabat bover, creient que era caviar?
P.M.:
Si. Aquella vegada també va estar al caure. Però, el que és ara, creieu que està sonat. Sonadíssim. En una paraula, que m’estranyaria molt que ho aguantés. Per això us he cridat i per això som tots tres aquí. Per a prevenir-nos, si encara hi ha temps, abans no passi l’inevitable. Per assolir els nostres objectius que des de fa molt temps tenim projectats depenem tots tres de cadascú de nosaltres, Cadascú té la seva missió. (Dirigint-se al Ministre de l’Interior) Que ens heu de dir, vós en tal que Ministre de l’Interior?
M.Int.:
La situació és la següent: Estem asseguts sobre un volcà, un verdader Vesubi. Fins ara, la figura i el carisma del nostre estimat President ens emparava, ens resguardava. Però, si ell falta, quedarem al descobert i amb el cul enlaire. El país, com sabeu, està descontent…
Sec:
Home! Tant com descontent…
M.Int.:
Ja sé què em dic, jo. Fins ara callaven, perquè el President és el salvador de la Pàtria i tot es podia perdonar. Tothom recorda la seva valentia quan la invasió.
Sec:
La nostra valentia, voldreu dir, la nostra!
M.Int.:
Home! No em feu riure!
Sec:
Què voleu dir, amb això?
M.Int.:
Ja ho sabeu, amic meu i no és necessari que us ho recordi. La vostra valentia! Mare de Déu! Que es pensa que no ho sabem tots que vàreu encarar totes les hostilitats disfressat de músic i, en comptes de lluitar, us vau passar tota la campanya tocant el saxofon (o fent-ho veure) per l’estranger…!
Sec:
Recaptava diners per la causa.. Amb les meves actuacions musicals, junts amb els altres companys, recaptàvem diners i simpaties pel nostre país a les nacions amigues.
M.Int.:
És possible. Però no em negareu que tocar el saxofon és una manera molt còmode de fer la guerra!
Sec:
(Que s’ha anat empipant apoc apoc) Escolteu! No us permeto…
P.M.:
(Imposant-se) Ja n’hi ha prou! Serenitat. Amics, serenitat. (Conciliador) No val la pena de discutir per coses passades ja. El que convé, precisament, és unitat. (Al Ministre de l’Interior) Parlàveu, vós, company. Continueu, si us plau.
M.Int.:
Jo deia que precisament el moment que desaparegui el President, tothom començarà a demanar-nos a nosaltres explicacions i responsabilitats de totes les coses que no van bé. Els revolucionaris de les muntanyes, que avui són quatre gats, el dia que falti el President es veuran incrementats per tota la colla de descontents, i totes les forces que ara mateix romanen a les fosques, sortiran a la llum del dia. Si, fins dintre el mateix departament que jo presideixo no sé si tampoc podria fiar-me de tothom,.O sigui, resumint: si hem de preparar les coses, cal fer-ho ara que encara és viu.. En les properes hores.
Sec:
(Al ministre de l’Interior) Vós, si mal no recordo, vau parlar d’un avió…
M.Int.:
L’avió que, en tot cas, ens ha de dur a l’exili, està preparat. El pilot és de tota confiança i està ocult en un aeròdrom secret.
Sec:
Oh, almenys nosaltres l’hauríem de conèixer la ubicació d’aquest aeròdrom. Si s’escau que el perill ens separa, tots tres hem de tenir la seguretat de poder-lo trobar aquest avió.
M.Int.:
Tot vindrà, companys, tot vindrà. De moment, el lloc és tan secret que ni jo mateix sé exactament on para aquest aeròdrom.
P.M.:
Oh, doncs si no el sap ni vostè, si que comencem bé!
M.Int.:
Calia guardar el secret el millor possible.
Sec:
Estem ben arreglats. Policies tan secretes que ni els mateixos ho saben i ara un camp d’aviació que ni el que l’ha triat, tampoc ho sap… No veig pas que ho puguem arreglar, això.
M.Int.:
No patiu. El pilot m’avisarà quan estarà tot a punt de marxa. Aleshores només em mancarà donar-li les ordres corresponents. Tot està previst, per aquest cantó, no pot fallar.
P.M.:
Bé, Suposem una cosa ja arranjada. (Dirigint-se al Secretari d’Hisenda) I de la qüestió dels diners que havíeu de tenir a punt vós, què?
Sec:
Es podria dir que també tot està a punt. Com a Secretari d’Hisenda, he fet estendre unes ordres al portador en una banca estrangera. Ja he donat totes les instruccions per a la transferència de l’efectiu. Dintre de tres o quatre dies…
P.M.:
Tres o quatre dies? Vós sou una mica imprevisor…
Sec:
Potser tots ho hem estat. Aquestes coses necessiten una mica de temps. No tot és tan fàcil com donar una simple ordre a un aviador…

(Truquen a la porta)

P.M.:
Silenci! Deu ser l’expedient que havíem demanat. (Alt, dirigint-se a la porta) Endavant!

(Entra la senyoreta Pili amb una carpeta a la mà)

Pili:
(Dirigint-se al Primer Ministre) Excel·lència, l’expedient que m’ha demanat del senyor Pi..
P.M.:
(Prenent la carpeta) Molt bé noia, molt bé. La felicito per la seva diligència, Recordi’m a fi de mes que li he d’augmentar el sou.
Pili:
Oh, grans mercès, excel·lència. Però, si em permet, he de dir-li que l’expedient del senyor Pi és bastant poca cosa.
P.M.:
Què vol dir això de poca cosa?
Pili:
Que és molt poc explícit. Poc documentat. Veurà, com que ell pertany al Departament de Silenci Administratiu…
M.Int.:
No vindrà pas a dir que l’expedient és en blanc…
Pili:
Oh, no. El que se’n diu estrictament en blanc, no. Però les dades que hi ha són molt mínimes. En fi, vostès veuran.
P.M.:
Està bé, senyoreta. Pot retirar-se.
Pili:
A les seves ordres, Excel·lència. (Es dirigeix a la porta per marxar)
P.M.:
Ah senyoreta!

(Pili es para ja amb la mà al pom de la porta)

P.M.:
(Girant-se) Vostà dirà, excel·lència.
P.M.:
(Amb un somriure i mirant-se-la de dalt a baix) A pesar de tot, això de la promesa de l’augment de sou, queda en peu.
Pili:
(Fent una reverència) Oh, moltes gràcies, excel·lència.

(Pili surt per la mateixa porta que ha entrat)

P.M.:
(Mentre obre la carpeta i com parlant per ell mateix) Aquesta noia és molt eficient, tant que no sembla una funcionària. I se’l mereix l’augment de sou.
Sec:
Si és que som a temps a apujar-la..
P.M.:
Veieu, no hi havia pensat amb això. (Llegint l’expedient) Tenia raó en dir que no hi havia gran cosa. (Llegint) Oleguer Pi i Radi.
M.Int.:
Pi i Radi?
Sec:
Això és l’expedient d’una circumferència!
P.M.:
(Continuant llegint) Solter…nascut aquí…quaranta anys…No semblava tan gran… Estudis… res.
Sec:
Què vol dir res?
P.M.:
Que no hi ha res. Que no posa res. Domicili…res. Caram, caram! Tendència política…res. Observacions…res. (Tanca l’expedient i el dóna al Ministre de l’Interior) Company, us ho quedo a deure.
M.Int.:
Així tenia raó aquell home amb allò del Silenci Administratiu. (Obre la carpeta i llegeix) Antecedents penals… res. Actuació durant la invasió… res! Això no és un expedient, això és una declaració de l’ONU. (Torna aposar l’expedient damunt la taula de despatx) De totes maneres, el xicot em recorda algú o alguna cosa que encara no sé definir. És quelcom de familiaritat que no puc desxifrar encara. Ja em vindrà, ja em vindrà! Continuem ara amb això nostre. (Dirigint-se al Secretari de Finances) Vós dèieu suara que necessitàvem encara uns dies per tenir arreglat això dels diners que ens hem d’endur?
Sec:
Sí. Cinc o sis dies.
M.Int.:
Cada vegada tireu més llarg. Nas me fot si els tindrem els calés! I això sí que no pot ser!
Sec:
Penseu que les coses d’Hisenda van molt a poc a poc. I si es tracta de pagar, encara molt més. Fins a l’estat present la màquina administrativa està pensada i orientada a cobrar, sempre a cobrar: impostos, arbitris, plus vàlues, contribucions, rendes… Però quan es tracta de pagar hi ha una feinada de por! Fins i tot per mi, que sóc el Cap del Departament.
P.M.:
Bé, bé…

(Sona el telèfon interior. El Primer Ministre l’agafa).

P.M.:
(Parlantper telèfon) Digui… sí, sí… (Tapant el telèfon amb la mà i dirigint-se als seus dos companys) És la Doctora. (Parlant altre cop per telèfon) Sí, digui, doctora, digui…Sí, l’escolto… Ui! Sap què? Per què no baixa uns moments i en parlem més detingudament aquí al meu despatx?… Sí, sí, no es pot perdre. Ja l’acompanyaran… Sí, l’espero. Crec que serà millor parlar-ne personalment, no ho creu així també, estimada Doctora?… Fins ara, doncs. (Penja el telèfon. Es dirigeix als altres dos) Ara b aixarà Ha acabat l’exploració del pacient i diu que ja té el resultat definitiu. Ara ve cap aquí.
Sec:
Doncs, aviat sortirem de dubtes.
M.Int.:
I, no li ha avançat res?
P.M.:
M’ha dit que l’havia vist. Que l’havia visitat detingudament. I que havia tret ja la seva conseqüència.
Sec:
Quina?
P.M.:
Ara ens ho dirà. Però pel seu to, no n’espero pas res de bo.
M.Int.:
Així a vós us sembla…
P.M.:
Sí. Pel to amb què parlava he deduït que la cosa no marxava gaire bé. En fi, per què capficar-nos, aviat la tindrem aquí. Els ascensors en aquesta casa són ràpids. Són potser unes de les poques coses ràpides de l’administració.

(Truquen a la porta del fons)

P.M.:
Què us deia? Ja la tenim aquí! (Alt a la porta) Passi, passi, per favor.

(Entra la doctora Parking. Bata blanca amb mini faldilla, ulleres grossíssimes i la consabuda maleteta d’instruments)

Doct.:
(Entrant) Amb el seu permís.

(Els tres homes s’aixequen. El Secretari de Finances li apropa una butaca perquè hi segui)

Doct.:
(Al Secretari, amb un somriure, tot seient) Molt amable!

(Els altres s’asseuen tots)

P.M.:
Vostè dirà.
Sec:
Com l’ha trobat?
M.Int.:
Vostè creu…?
Doct.:
Mirin, senyors. Per què enganyar-nos? La cosa, en principi, pinta molt malament. És clar que Déu sobre tot, però la meva impressió, si és que he de ser sincera…
P.M.:
Sincera. Això és el que volem.
Sec:
Sí. Sinceríssima.
Doct.:
Doncs, bé. En primer lloc, la pigmentació epitelial de la cara antero-posterior de la parpella i després d’una intens examen introspectiu del fons de la retina…
Sec:
No podria ser vostè més clara… A mi, això de les pigmentacions…
Doct.:
(Pontificant) Estic explicant a vostès el que m’han demanat. Si he de ser explícita…
P.M.:
(Conciliador) Oh, per favor, continuï, continuï…
Doct.:
Mercès mil. Deia, que després d’una atenta observació del fons de la retina, com està preceptuat en aquests casos de pigmentació, he arribat a la conclusió que el seu líquid encefàlic està contaminant-se, de tal manera que…
M.Int.:
Perdoni, senyoreta, que l’interrompi. Però, vostè l’ha polsat?
Doct.:
Què vol dir amb això?
Sec:
Pregunto que si l’ha polsat, que si li ha posat la mà al canell, si l’ha mirat intensament, si la seva agradable presència…
Doct.:
(Molesta) Perdoni, però no l’entenc.
P.M.:
(Sempre conciliador) Continuï, senyoreta, continuï. És la pròpia impaciència que ens fa ser a vegades, com ho diria jo, impulsius. Perdoni el meu company, al qual l’amor que sent pel nostre estimat Pre…, pel nostre malalt, el fa a vegades ser així d’impulsiu.
Doct.:
Sí, es comprèn. Deia i dic, a més a més, que trobo una perillosa manca de leucòcits i, al contrari, una excessiva i també fatal abundància de glo…
M.Int.:
(Interrompent-la) Perdoni, doctora. Perdoni si sóc, com ha dit el company, massa impulsiu. Però, jo voldria saber una cosa tan simple que solen fer tots els metges, voldria saber si vostè l’ha polsat, si li ha pres el pols, si vostè li ha posat la mà al damunt. Si se li ha apropat tant que ell forçosament l’ha pogut veure de molt a prop…
Doct.:
És clar, que sí!
M.Int.:
I ell?
Doct.:
Ell, què?
M.Int.:
Ell, l’ha vista ben bé a vostè?
Doct.:
Naturalment. Tenia els ulls oberts.
M.Int.:
I no ha notat cap reacció?
Doct.:
No l’entenc.
M.Int.:
No ha notat si s’animava, si el pols se li accelerava? No ha vist si el brill de la seva mirada s’intensificava? Si el cor bategava cada cop més de pressa?, Si…
Doct.:
No he vist res de tot això!
M.Int.:
(Amb desesperació) És mort!
Doct.:
Com diu?
M.Int.:
Dic… Res, res, continuï.
Doct.:
Continuant, doncs, crec que aquesta malaltia, en persones de la constitució física i la manca de reserves del pacient, és en el noranta per cent dels casos, fatal.
P.M.:
Així, vostè creu que morirà?
M.Int.:
No cal que ho pregunteu, home. No hi ha cap dubte. És mort i ben mort.
Doct.:
És clar que Déu sobre tot, però sincerament no crec que allargui massa
Sec:
I el desenllaç, és imminent?
Doct.:
Això sempre fa de mal pronosticar. Tant pot ser avui, com demà, com demà passat o l’altre, com dintre de vuit dies… No se sap mai.
M.Int.:
(Que segueix amb la seva dèria) I quan s’ha acomiadat de vostè?
Doct.:
No l’entenc.
M.Int.:
Dic, si quan vostè se li ha acomiadat, si li ha dit res?
Doct.:
I, què m’havia de dir?
M.Int.:
Doncs, no sé. El que s’estila, com «passi-ho bé, guapa», o coses així per l’estil.
Doct.:
(Una mica ofesa) Senyor meu!
M.Int.:
És mort. No hi ha dubte, és més mort que els morts del cementiri.
P.M.:
(A la Doctora i sense fer cas del seu company) Així, doctora, quedem que…
Doct.:
En resum. El pacient està molt greu. Gravíssim. Jo diria que mèdicament no hi ha res a fer.
P.M.:
Bé, què hi farem. Assabentats, doncs, de l’estat del malalt, voldria en nom de tots donar-li les gràcies, doctora. Gràcies per tot. Si la necessitem més tard, amb el seu permís, l’enviarem a buscar de nou. (Prem un timbre) L’acompanyaran.
Pili:
Hi ha un petit detall.
P.M.:
Ah, sí?
Doct.:
Sí. Res d’importància, però acostumo a cobrar al comptat.
P.M.:
Oh, perdoni. No hi havia caigut! (Treu un talonari del calaix central de la taula, estén un taló i el signa i l’entrega a la doctora)
Doct.:
(Llegint el taló) Correcte. (Se’lfica a la bossa)

(Entra Pili)

Pili:
Demanava, excel·lència?
P.M.:
Sí. Acompanyi la Doctora.
Pili:
(Extranyant-se) La Doctora? (Adonant-se de la senyoreta Parking) Ah! La Doctora!
Doct.:
Molt de gust de conèixer-los, senyors. (La Doctora s’alça i amb ella ho fan els homes. Ella els allarga la mà i fan els comiats de consuetud. Després, surt amb Pili per la porta de la dreta)
M.Int.:
És mort, companys. Ara sí que ho veig clar. Una vegada vista aquesta preciositat de doctora i coneixent el temperament del nostre President el qual, ara ja ho puc dir perquè ja no hi ha dones, era un calent dels grossos, aquesta passivitat que demostra només significa una cosa. És home mort!
P.M.:
Jo també començo a creure-ho.
Sec:
I jo. Ara n’estic convençut. Quan aquesta senyora estupenda no ha aconseguit alçar-lo…
P.M.:
(Dirigint-se al Secretari de Finances): Amb més raó encara, amic, ja ho veieu, convé que activeu això dels bons al portador i de les divises de la banca estrangera. Com podeu comprendre, no tenim gaire temps per perdre i si hem d’evacuar, cal fer-ho ben proveïts. Després d’això, que suposo que tindreu ben present per tot el que se’ns hi cou, només ens mancaria al capítol dels documents de l’exili polític, que tenim preparat per a Suïssa. Com que d’això me n’encarrego jo personalment, puc assegurar que no fallarà i ho tindrem a temps. M’han promès que avui pel correu diplomàtic ho tindria. O sigui, l’autorització de residència per nosaltres tres i per les nostres famílies. Després d’això, i si el company de les finances no ens falla, crec que ho tindrem ja tot llest i finiquitat. Pel que fa a l’avió…

(Sona el telèfon interior. El Primer Ministre el pren)

P.M.:
(Parlant per telèfon) Si? Sí, sí, digui. Sí. Parla el Primer Ministre, digui… Que ha tardat molt a reaccionar?…Sí…Sí… Si és necessari… Sí, sí, ara pujo… Sí, dintre d’uns moments som aquí (Penja) Companys, l’infermera particular de les habitacions del President m’acaba d’informar que la basca d’ara ha estat molt llarga i perillosa. Diu que si el volem veure viu, doncs, que ens donem pressa. Encara que jo preferiria que fos una falsa alarma, crec que pel to que ho deia…
M.Int.:
Pugem-hi, doncs. I millor que sigui tot un producte d’imaginació femenina.
Sec:
Sí, anem-hi i que la Providència ens ajudi.
P.M.:
Sobretot, res de llàgrimes. Tots amb l’enteresa pròpia d’uns amics que en van a veure a un altre que té una simple grip. (Al Ministre de l’Interior) Vós, prepareu algun d’aquells acudits que a ell li feien tanta gràcia. A vegades una rialla a temps… I que tot segueixi com si no passés res. En passar per les oficines, dissimular. Davant tots els altres, no passa res. És massa important el que ens hi juguem perquè algú endevini el que es cou en les habitacions del pis superior.

(Marxen tots per la porta del fons, el Primer Ministre davant de tots).

P.M.:
(Just a temps d’obrir la porta i girant-se als seus companys) Repeteixo. Serenitat i dissimular.
M.Int.:
Descuideu, home, descuideu.
Sec:
No patiu, sabrem fer el paperot.
P.M.:
Som-hi, doncs.

(Surten tots tres. Damunt la taula, òbviament, resta l’expedient del Senyor Pi)

(Per uns instants, el despatx queda desert. Molt aviat, però, truquen discretament a la porta, com si demanessin per entrar. La porta de la dreta s’obre apoc apoc i entra Pili. Una vegada està segura que no hi ha ningú, travessa l’escena i surt per l’altra porta de l’esquerre, la de l’arxiu. Al cap d’uns instants, traspassen aquesta porta i entren en escena Pili i el Senyor Pi)

Pi:
Així, són fora?
Pili:
Sí, han pujat tots a dalt.
Pi:
Però, dalt què és el que hi ha?
Pili:
Jo no hi he estat mai. Però crec que hi ha les habitacions particulars del President quan aquest és al Ministeri. I ara no s’hi pot pas pujar, perquè hi ha guàrdies per tot, a l’escala, a l’ascensor, a les portes… Si sembla tota una parada militar.
Pi:
Aquí passa alguna cosa estranya. Tu no t’has assabentat de res?
Pili:
No, però tens raó que passa alguna cosa molt rara. I sembla que fa referència al senyor President. Hi ha moltes anades i vingudes, moltes converses misterioses i moltes mitges paraules.
Pi:
Doncs, alguna cosa es cou, això és segur. I si es cou alguna cosa, hem de mirar de fer bullir l’olla nosaltres.
Pili:
Aquests últims dies s’han anul·lat totes les entrevistes importants amb el President. Dalt només hi pugen el Primer Ministre, el Ministre de l’Interior i el Secretari de Finances.
Pi:
Ell tres que eren aquí suara. Què deu passar? Mira que si és alguna cosa important, jo podria estrenar-me (Assenyala l’arxiu)
Pili:
Encara tens aquesta dèria?
Pi:
Dèria, dius? Patriotisme, deuràs voler dir. Mira que si pogués comunicar alguna cosa d’importància… Tu, que sempre tens entrada a les reunions, no t’has assabentat de res?
Pili:
No. Però deu ser alguna cosa grossa. Un aire de misteri es respira per tot el departament. A més a més, hi ha l’afer de la doctora.
Pi:
(Interessat) Doctora, dius? Quina doctora?
Pili:
Una doctora americana.
Pi:
Però, doctora en què? En Filosofia i Lletres? En Història?
Pili:
Doctora en Medicina. Metgessa, vull dir.
Pi:
Això ja treu lluc. Doctora en medicina… El President que cancel·la totes les entrevistes i que no es veu enlloc, les anades i vingudes misterioses, les converses «sotto voce» d’aquests tres peixos grossos, els guàrdies a la porta… Saps què diria Sherlock Holmes? Doncs, diria alguna cosa així: «Watson, en aquest món no hi ha res més evident que la pròpia evidència!»
Pili:
Què vols dir?
Pi:
Senzillament, que el President està malalt. I m’atreviria a dir que molt malalt. (Cada vegada més entusiasmat) No falla! Que no ho veus, Pili?
Pili:
(Que es va encomanant de l’entusiasme d’ell) Espera, espera! Deu ser això, doncs entre ahir i avui han vingut tres metges més.
Pi:
(Exultant): Ho veus? Ho veus, Pili? És això! El President deu estar molt malalt (Abaixant la veu com si revelés un secret) Qui sap si potser ja és mort! I totes aquestes corredisses són per amagar l’ou al poble. (Pontificant) Perquè, si el poble ho sabés?…
Pili:
Oi tant! Si el poble s’arriba a assabentar que el President està a punt de morir o que sigui ja difunt…
Pi:
Els nostres amics se n’alegraran. Ara seria l’hora de l’ofensiva final i definitiva (Resolut) Això s’ha de comunicar ràpid. Avui, per no esperar demà. Ara, per no esperar suara. (Amb decisió torna a sortir per la porta que va a l’arxiu)
Pili:
(Que treu el cap vers dins de la porta per on ha sortit en Pi. I parlant cap dins) I ara! Què fas?
Pi:
(Que torna a entrar en escena duent un gros paquet a les mans) Que, què faig? (Deixa el paquet damunt la taula del Primer Ministre i comença a desembolicar) Que, què faig, dius? (Que ha desembolicat el paquet i en surt una mena d’emissora portàtil) Què, què faig? El meu deure, faig!
Pili:
Aquí mateix?
Pi:
I per què no? Aquests tres han marxat i ja no tornaran més. Com sempre. Per fi podré estrenar aquesta emissora! Per fi podré comunicar una notícia que s’ho valgui. I aquesta, no serà una notícia, serà la gran Noticia. Serem uns herois, Pili, uns herois nacionals. Que no ho veus?
Pili:
El que veig és que fer-ho ara i aquí és una bestiesa de les més grosses. És una temeritat.
Pi:
(Cada vegada amb més entusiasme) Serem famosos! Ens retrataran i fins i tot podria ser que ens posessin als segells de correus i tot. I qui sap si també ens dedicaran un carrer!

(El paquet ja està del tot desembolicat. En surt també un auricular i un cordó que se suposa ha de fer d’antena).

Pi:
Tu vigila, Pili.
Pili:
Escolta, Pi. No podríem deixar-ho per un altre moment i en un altre lloc?
Pi:
«Audaces fortuna iuvat»
Pili:
I això què vol dir?
Pi:
No ho sé exactament, però deu voler dir alguna cosa com «endavant les atxes»! La notícia és ara. Doncs, és ara també que l’hem de donar a qui la necessita, perquè els companys de les muntanyes ho sàpiguen els primers. Tu vigila a la porta, que no entri ningú. Jo, mentrestant, preparo l’estri.
Pili:
Ja saps com va?
Pi:
No, Però suposo que serà senzill de fer funcionar. Va amb piles, i tot es redueix a prémer un botó, posar la freqüència adient (la nostra és 3…6…6), com els dies de l’any…
Pili:
Els dies de l’any són 365 i no 366 com dius tu.
Pi:
Deu ser un any de traspàs. Després de la freqüència, tot es redueix a parlar. Parlar i escoltar. Res més, ja veus si ho és de senzill. No té més complicacions que una màquina d’afaitar.
Pili:
Doncs, mira que jo sempre hi he tingut problemes amb la màquina d’afaitar.
Pi:
Tu t’afaites?
Pili:
Les cames! Mira Pi, jo estic molt nerviosa? Mira que si ens enxampen!
Pi:
Qui vols que ens hi atrapi? Tothom ha plegat… Pensa que encara no he tingut ocasió d’estrenar-me. Sóc un espia. Però fins ara he estat un espia mut. I un espia mut és com una vaca sense llet, com un misto apagat. Encenem, doncs, el llumí! I que la seva llum arribi fins a les muntanyes! L’ocasió és bona i l’hem d’aprofitar. No sigui cas que algú altre se’ns avanci, i llavors, adéu segells, adéu carrer, adéu fama. No podem perdre més temps, Pili. Tu vigila.
Pili:
Sobretot, Pi, no t’arrisquis massa. Mira que tenen aparells que ho detecten tot.
Pi:
I què han de detectar? La febre conillera detectaran! Precisament aquí dins és on menys es poden pensar que hi hagi espionatge. A casa seva mateix! Si sents que algú s’apropa, un petit avís, i ens escaparem cap a dins de l’arxiu. (Es col·loca els auriculars) Ara, esperar una mica que s’escalfi… A veure, a veure, llegim el prospecte… (Llegeix el prospecte) «L’antena es col·locarà a dos metres del sol» (Traient-se els auriculars per parlar amb Pili) A dos metres del sol? Recony, si que és enlaire!
Pili:
Vols dir que ho has llegit bé? Això és molt amunt!
Pi:
Aquí ho diu ben clar, a dos metres del sol… Ah, vol dir a dos metres del sòl, a dos metres del terra. A dos metres d’alçada. L’haurem de penjar. (Dóna una ullada) No veig enlloc.
Pili:
Potser al llum.
Pi:
No. Res d’enrampades. A la millor quedo electrocutat.. No em fotràs pas!
Pili:
(Mostrant el retrat del President) I aquí, al quadre…?
Pi:
No. Toca ferro! Portaria mala astrugància.
Pili:
Doncs, com ho farem?
Pi:
A veure. Tu agafa l’extrem del fil____(Pili ho fa) Ara, alça el braç. (Pili ho fa) a veure, a veure… (Es col·loca els auriculars) Contacte! (Figura que prem el botó) Freqüència… (Dóna voltes al dial) 3…6…6… Potència! (Fa voltar el comandament) A veure… a veure… (A Pili) Tu no abaixis el braç, eh?
Pili:
No l’abaixaré. Però, afanya’t que em canso.
Pi:
(Parlantper l’aparell): Aquí Pi Erra, transmetent informació. Aquí PI Erra parlant amb R.B… Canvio… Que no em sent, R.B.? Contesti, contesti, R.B. (Pili, inconscientment ha anat abaixant el braç) Ara se sent alguna cosa. Digui’m, digui R.B. Canvio… «Conyac El Toro»… Però, què diu ara?… «Sopa la Sopera» … Però, escolti, es…Que mengi taronges? Quines taronges, R.B.?… Camises… Visillos? (Traient-se els auriculars) No entenc res de res. Parlaran en codi o es volen fotre de mi? (Adonant-se que Pili ha abaixat el braç) Oh cony, així és clar. Has abaixat tant el braç que hem perdut l’onda i devem haver connectat amb la guia comercial d’alguna emissora. Anuncis i més anuncis, això és el que era!
Pili:
És que, fill meu, em canso de tant tenir els braços enlaire.
Pi:
Quan més ho entretindrem, més estona t’hi hauràs d’estar. Au, fes un esforç. Tot sigui per la causa i alça fort els braços.
Pili:
Tornem-hi, doncs. (Aixeca els braços ben enlaire)
Pi:
Així, dona. Ara està bé. Quieta, eh? (Torna a posar-se els auriculars i manipula de nou, parlant amb l’emissora) Aquí Pi Erra parlant amb R.B. … Que em sent, R.B.? Au, sigui ben amable, R.B, i contesti… Que em sent?… Què diu? Que li falta oxigen? Quin oxigen, R.B., quin oxígen?… La càpsula?… Escolti, escolti. Sóc Pi Erra transmetent informació interessant. Sóc Pi Erra, que em sent…? La passa? Quina passa?…Ah! La Nassa! Que intentarà una altra òrbita?… Però, amb qui parlo?… La Polio? Verge Santa! Ah, l’Apolo! (Dirigint-se a la Pili) Ara els has alçat massa i hem connectat amb un astronauta.
Pili:
Saps què, Pi, deixa-ho córrer. Es veu que això de l’espionatge radiofònic no és pas el teu fort. Vindrà algú i encara no haurem connectat.
Pi:
Ho intentaré una altra vegada. A la tercera, va la vençuda. Espera’t, abans. Aixeca una mica el braç, però no tant enlaire. Just una mica pel damunt del cap, més o menys a dos metres de terra, com diu el prospecte. (Pili ho fa) Així, Pili, Ara no et moguis. Per l’amor de Déu, no et moguis. (Torna a posar-se els auriculars que havia deixat per parlar amb la Pili i recomença el procés). Aquí Pi Erra, parlant amb R.B., transmetent informació important i urgent per la causa. Em sent? Digui alguna cosa, R.B., per favor! … Ara… Sí, sí el sento. Ai, gràcies a Déu… Sí, sí, el sento home, ja li he dit, I ara escolti vostè, jo… Que m’ha de dir quelcom urgent. Doncs au, engegui d’una vegada, R.B… Que prengui la posició? Quina posició?… La seva?… Ah, la seva!… Sí, sí, el sento perfectament com si fos aquí al costat, sí parli si és que té tanta pressa, que després ho faré jo… Un llapis? Que si tinc un llapis?… (Regiraper la taula) Aquí tinc un bolígraf, servirà igual? Però, escolti R.B., com li envio ara jo el bolígraf?… Ah! Que és per anotar les instruccions?… Sí, sí, digui, digui…Un paper? (En troba un damunt la taula) És clar que tinc un paper, no deurà pas voler que hagi d’anar de ventre, ara!… Ah! Que és per apuntar… Sí, sí, l’entenc, que m’ha de dictar?… Sí…Dicti, dicti d’una vegada! Sí, estic a punt… 45 graus?… No serà molta calor això?… Sí, sí, ho he anotat: 45 graus… Sí, sí, de longitud, sí, ho he entès, encara que ho trobo una mica massa llarg, però segueixi. Sí… 33 graus? Ara deu fer més fresca, oi?… Que ja té els peus en remull? … Quins peus?… Ah, els seus!… Però, però, escolti. Es… Sí, ja li he dit que ho he anotat, sí… L’aigua? Quina aigua?… Que si sóc beneit? Home, sense insultar, eh, a sobre que li truco per donar-li informació… Que ja us arriba al llombrígol? Que ja teniu l’aigua coll avall? Si? … Doncs, sabeu què us dic, que us aprofiti! (Pasta els auriculars damunt la taula d’una revolada) Fora! Això s’ha acabat. Això no funciona!
Pili:
Ai, gràcies a Déu! (Es desfà dels auriculars, que deixa també damunt la taula)
Pi:
Ara em sortia un vaixell que diu que té problemes.
Pili:
Això és que no en saps!
Pi:
(Apaga l’aparell) Aquests invents moderns! Almenys els indis ho tenien més fàcil. Feien foc i amb una manta ja en tenien prou.
Pili:
Afanya’t a plegar tot aixà i anem que tu i jo…

(Per la porta del fons entra el Ministre de l’Interior)

M.Int.:
Vostès? Què hi fan aquí dins?
Pili:
Jo… Nosaltres…
Pi:
Excel·lència, m’explicaré…
M.Int.:
Vostè és el del Silenci Administratiu! I pel que veig no tot és silenci en el seu treball.

(Observa detingudament l’emissora ja mig desmuntada)

Pi:
(Anant al seu encontre, intentant de deturar-lo abans no arribi a l’emissora) Ja li he dit suara, Excel·lència, que quan torno de l’arxiu, entro de nou per aquesta porta i surto per l’altra cap al meu departament. I la senyoreta m’estava ajudant.
M.Int.:
(Que a pesar de tots els intents ha arribat davant de l’emissora) I això, què és?
Pili:
Ja hi som!
M.Int.:
Si no m’equivoco, això és una emissora de ràdio.
Pili:
Oh, no, senyor.
Pi:
Sí, senyor. És una emissora.
Pili:
(Estranyada i sorpresa per la confessió) Pi!
M.Int.:
Suposo que ara, vostè que sol tenir explicació per tot, en tindrà una de convincent per a aquesta situació. I l’adverteixo que si no em convenç plenament, ja es pot preparar per viure la resta de la seva vida entre reixes. Parli, doncs.
Pili:
Ai, Pi!
Pi:
Veurà senyor. La cosa no pot ser més lògica i més fàcil d’entendre. El darrer cap de setmana vaig anar a Andorra, i aquest podria ser almenys el meu únic delicte, vaig passar de contraban aquesta emissora-receptora de radioaficionat, afició que és el meu únic entreteniment. I avui, precisament avui, que l’havia dut aquí per ensenyar-lo a la meva companya, la senyoreta Pili, l’estava provant, o més ben dit, l’estava estrenant.
M.Int.:
I la provava aquí, a la feina i precisament al despatx del Primer Ministre. No em negarà que és un fet més que irregular. Perquè llavors diguin els funcionaris que tenen massa feina!
Pi:
Permeti’m explicar-me, excel·lència. Vostè ja deu conèixer que els radioaficionats, i ja li he dit que un servidor en sóc un, tenim una dèria i és comunicar amb gent de lluny a qui a vegades no coneixem. Amb aquesta nostra dèria moltes vegades fem un servei a la humanitat. I, precisament, és això el que avui ha passat.
M.Int.:
I vostè avui acaba de fer un servei a la humanitat. No, si encara li hauré de donar una medalla!
Pi:
Oh, no. No aspiro a tant, excel·lència. Però, precisament avui com li deia, acabo de rebre un S.O.S. d’un vaixell que estava naufragant i que, pel que es veu, no l’atenia ningú. N’he demanat la posició i esperava la primera oportunitat per a donar-ne coneixement a l’autoritat.
M.Int.:
Molt enginyós! Però, si el que m’acaba de dir és mentida…
Pi:
És la veritat, Excel·lència! Aquí tinc la posició. Miri (Li mostra el paper on abans havia apuntat les dades que li havien radiat) Veu, 33 graus de longitud… 45 de latitud…
M.Int.:
(Examinant el paper) Ho faré comprovar. Tot això, com vulgarment es diu, em put a formatge, però ho comprovaré.
Pi:
Sí, faci-ho, I sobretot, ajudin a aquest pobre capità de vaixell que suara em deia que l’aigua li arribava ja al llombrígol.
Pili:
(Exultant) Oh, Pi!
Pi:
No en dubti, excel·lència, aquesta és la pura veritat.
M.Int.:
(Que acaba de descobrir l’enigma que el teniapensatiu) Ja ho tinc. Ara hi caic! Ja sabia jo…!
Pi:
Com diu, excel·lència?
M.Int.:
(Parlant per ell) La veu! La veu! Heus aqui el quid de la qüestió: la veu! (Dirigint-se a Pili) Vostè, senyoreta, ja pot marxar.
Pili:
Jo? Tota sola?
M.Int.:
Si, vostè sola. I emporti-se’n aquest estri i guardi’l. Potser més endavant el necessitarem de prova. Vagi-se’n a casa seva i no torni fins demà. Per avui té permís. Pot retirar-se.
Pili:
(Resistint-se a deixar sola Pi) És que jo… Veurà, excel·lència, jo i el senyor Pi…
M.Int.:
(Ja amb to seriós) Vagi-se’n. Fora! Fora, dic!
Pili:
(Confosa) Sí, sí, el que vostè mani. Adéu, Pi. Passi-ho bé, excel·lència!

(Se’n va tota temorosa. En ser a la porta i recula per emportar-se l’emissora, que agafa de damunt la taula, així com pot. En ser de nou a la porta, se gira i es mira a Pi, com fent-li una muda pregunta)

Pi:
Fes el que et manen, Pili. No passa res, ja ho veuràs!

(Pili surt definitivament per la porta de la dreta)

M.Int.:
I vostè, jove, apropi’s.
Pi:
Jo, senyor?
M.Int.:
Sí, vostè. És evident que parlo amb vostè, aquí dins no hi ha ningú més, veig … I ara, acosti’s, vingui al meu costat.
Pi:
Jo, senyor?
M.Int.:
Si, vostè. Apropi’s sense por.

(Pi s’acosta al Ministre de l’Interior, tot temorós)

M.Int.:
A veure, Parli.
Pi:
Com diu?
M.Int.:
Em penso que sóc suficientment clar i explícit. Li demano que parli.
Pi:
Que parli?
M.Int.:
Sí, que parli. Que digui alguna cosa.
Pi:
I, què vol que digui, excel·lència.
M.Int.:
Jo que sé. Vostè parli, senzillament, parli del que vulgui, però engegui d’una vegada.
Pi:
Jo, doncs…

(El Ministre de l’Interior que s’ha assegut a la butaca amb orelles de la taula del Primer Ministre, creua els braços sobre el ventre)

M.Int.:
L’escolto! (Com parlant per ell mateix) La veu! Ja sabia jo. La veu!
Pi:
Miri, excel·lència, sento no comprendre. Vostè em diu que parli però no em diu de què he de parlar i jo, francament…
M.Int.:
Doncs, si vol que li digui, tant me fa del que parli. Vostè digui alguna cosa i prou, amb tota naturalitat, però donant-li una mica de solemnitat. El que vull, jove, és escoltar quan i com parla. Vull escoltar la seva veu. Vull sentir quina veu fa.
Pi:
(Apart) Ai, que això és el conte de la rateta que escombrava l’escaleta…! (Al Ministre) Que és el que vol que digui?
M.Int.:
El que vulgui. Però comenci d’una vegada. Digui alguna cosa una mica llarga, sense interrupció, amb tota naturalitat. Una poesia, per exemple. No sap cap poesia vostè?

(El Ministre s’arrepapa bé a la butaca i tanca els ulls disposant-se a escoltar amb tota l’atenció del món)

(Pi, ja resolut, se li acosta davant de la taula)

Pi:
Poesia? Sap la del baró?… No?, doncs, fa així:

El noble Baró tenia

com a minyona una nena

que, quan ell el bany prenia,

amb infantil alegria

li ensabonava l’esquena.

Amb quina fe més senzilla i amb quina gran il·lusió aquella dolça pubilla li passava la pastilla per l’esquena del Baró!

M.Int.:
Prou! Prou! Ja en tinc prou! Perfecte! Perfecte!
Pi:
Encara és més llarga, Jo…
M.Int.:
Vostè és un àngel, senyor Pi. Un àngel.
Pi:
Un àngel? No me n’havia adonat mai!
M.Int.:
Ja deia jo que em recordava alguna cosa!

(Per la porta del fons, sense trucar, entre el Primer Ministre i el Secretari de Finances. Entren carallargs i desanimats, com duent a dins un gran pes)

Sec:
Ja tot està consumat!
P.M.:
S’ha acabat! (Adonant-se de Pi) Què hi fa aquest aquí?
Pi:
Jo.
Sec:
El del Silenci Administratiu! (Dirigint-se al Ministre de l’Interior) Què hi fa aquí dins?
M.Int.:
(Que roman amb cara alegre i posat satisfet) Companys, tinc bones notícies.
Sec:
No us entenc. Precisament…
P.M.:
(Acabant la frase) Precisament és a l’inrevés, Les notícies que hi ha no poden ser més dolentes.
M.Int.:
Continueu, continueu, per favor.
P.M.:
(Assenyalant Pi) Però, aquest…
M.Int.:
Oh, no hi ha perill, Podeu parlar davant seu.
Sec:
Jo no entenc res.
M.Int.:
Jo us ajudaré. És mort, potser?
P.M.:
Ens han dit que sí, per desgràcia.
Sec:
El que no acabo d’entendre és…
M.Int.:
Aviat ho entendreu. Recordareu que suara, no fa d’això gaire estona, aquí mateix jo us comentava que aquest peculiar Apoderat del Departament del Silenci Administratiu em recordava algú o alguna cosa, esteu al cas?
P.M.:
Sí. Així és exactament, però…
M.Int.:
Doncs, ja ho tinc. I aquesta feliç circumstància no pot ser per nosaltres més oportuna i més favorable.
P.M.:
Expliqui’s.
M.Int.:
El xicot em recordava algú. Però més que no pas la fesomia, el que em sonava com a conegut era una veu. La seva veu! Compreneu, ara?
Sec:
El que sé és que ara no estem per…
P.M.:
Expliqui’s d’una vegada!
M.Int.:
Un exemple, diuen i es cert, val més que mil explicacions. Seieu, poseu-vos còmodes, com si fóssiu a cal sogre, i feu-me el favor de tancar els ulls.

(Els altres dos fan gestos de no entendre res, però fan el que els diu el Ministre de l’Interior i s’acomoden en sengles butaques, tancant els ulls)

M.Int.:
(Dirigint-se a Pi) I ara, vostè continuï. Amb naturalitat i a poc a poc, com abans. Apa, som-hi!
Pi:
Com vostè mani, excel·lència. Jo… mmmmm… mmmm… Si no li sap greu, continuaré amb el baró. Ehem?… Ah sí!

Les seves mans tan bufones,

tan alades i tan blanques,

dibuixaven dolces ones

com excitants papallones

recorrent les seves anques.

(El Ministre de l’Interior està divertit. Els altres dos, que no entenen res del que passa, obren els ulls i es miren l’un a l’altre, interrogant-se sobre si el seu company s’ha tornat o no guillat)

(Pi és el gran dominador de l’escena: És col·loca davant de tots tres, al bell mig de l’escenari i prossegueix el seu recital, envalentonat i disposat a no acabar mai si convé)

Pi:

L’abundosa sabonera

de tan perfumat sabó,

li baixava pel darrera,

del coll a la regatera…

M.Int.:
(Interrompent-lo) Per l’esquena del Baró! Ja està bé. Ja en tenim prou!
Pi:
Encara en sé més, eh?
M.Int.:
No. N’hi ha suficient. (Dirigint-se als altres dos ministres) Què? No heu notat res? No us recorda res, aquesta veu?
P.M.:
Francament, no.
Sec:
Ni jo. El que no puc comprendre és que en aquests moments tan transcendentals per a tots nosaltres, estiguem aquí escoltant el recital d’un funcionari.
M.Int.:
Sou una mica obtusos, la veritat! A veure, jove. Es veu que això de la poesia als meus companys no els va. Segurament la lírica els despista. Hem d’anar a la prosa més seriosa. A veure, senyor Pi. Digui, per exemple, amb el mateix to, però amb tota l’autoritat que pugui transmetre això de «Súbdits estimats, el futur és vostre!»
Pi:
(Evidentment, amb un to solemne i autoritari) Súbdits estimats, el futur és…
P.M. i Sec.:
(Tots dos alhora) El President!
M.Int.:
Clavat! El que em recordava d’aquest jove, el que m’era més familiar d’ell, era la veu. Té una veu igual, jo diria que idèntica, a la del nostre President.
Sec:
Que Déu tingui en la Glòria.
P.M.:
Amén!
Pi:
El President? El President és mort?
M.Int.:
Psst! El President no és mort. Ha ressuscitat en vostè. Vostè, jove, ha estat tocat pel destí per ser la solució a una quatre dies que necessitem de coll. (Al secretari de Finances) Per què costà ha dit tres o quatre dies, oi?
Sec:
Bé, tres o quatre o quatre o cinc. No sé. Depèn una mica.
P.M.:
Estic d’acord que la veu és igual. Pot ben passar com la del President. Però, i la figura?
M.Int.:
Què passa amb la figura? És clar que la fesomia no és ben bé la mateixa, però tampoc hi ha tanta diferència. A més, digueu-me, al President, qui l’ha vist d’a prop? Sempre envoltat de la seva escorta. A més a més, si cal no s’ha de deixar veure gaire. Només fent discursos per ràdio la sensació serà bona.
P.M.:
No sé. No sé.
M.Int.:
Sí, home, sí. (Com tenint una idea) A més, mirant-lo a ell i al retrat jo diria que no hi ha pas massa diferència. Podem fer una prova provisional, una mena d’experiment… A veure, qui té un retolador negre?
P.M.:
Per aquí al calaix en corre algun.

(El Ministre de l’Interior treu un retolador negre de traços grossos)

M.Int.:
Vingui, jove.

(Tenint el retrat del President com a model, el Ministre de l’Interior pinta sobre la cara de Pi el bigoti del President i uneix les dues celles. De fet, és clavat que el President: El Ministre es tira un poc enrere per a veure l’efecte i se’n sent satisfet).

M.Int.:
(Dirigint-se als altres dos) Eh? Què me’n dieu, ara? Si no fos pel cabell…
Sec:
El barret!
M.Int.:
Exacte! El President sol anar sempre amb el barret de mariscal posat. On serà ara?
P.M.:
(Que se li ha encomanat l’entusiasme) Aquí al seu despatx n’hi té sempre un. (Surt per la porta del fons)
M.Int.:
Oh! Perfecte, perfecte!
Sec:
Sí. No es pot negar, però voleu dir que resultarà?
M.Int.:
Ha de resultar, ve’t-ho aquí. Ha de resultar! Amic meu, la fe mou muntanyes.
Pi:
Però, senyors, excel·lències… Jo…
M.Int.:
Vostè, a callar. Ja tindrà lloc i ocasió de parlar.
Sec:
Que voleu que us digui, company. No ho acabo de veure clar. El noi és més jove i també més apocat, més… més poca cosa… més…
M.Int.:
Més, què? El poble veurà el President, tant amb els seus ulls com amb la seva imaginació. A més, quan comenci a parlar, els pocs dubtes que poguessin haver-hi quedaran esvaïts.

(Torna a entrar el Primer Ministre que duu el barret de mariscal a la mà)

P.M.:
Aquí el tenim.
M.Int.:
(Prenent el barret) A veure, jove, què tal li queda: (Liposa el barret al cap, com en el retrat de la paret. S’enretira una mica per a veure l’efecte i comparant-lo amb el quadre) Clavat. Què me’n dieu? No podia quedar més bé!
P.M.:
(Mirant alternativament a Pi i al retrat de la paret) Teniu raó. La semblança és per confondre al més entès.
Sec:
(Tambémirant) Home! Ben mirat…
M.Int.:
A més. No hi ha una altra solució! (Amb to de burla dirigint-se a Pi i fent una gran reverència) Senyor President!
P.M. i Sec.:
(Tots dos alhora, imitant el seu company) Senyor President!

(Per uns moments, tothom queda parat, en una posició de respecte. Els tres ministres, conserven però encara el seu aire festiu del començament. El quadre és estàtic i s’hi ha de notar una certa tensió. Pi se’ls mira tots tres, primer amb respecte i amb vacil·lació, però de mica en mica es va imposant a si mateix, com si una força més forta que ell l’impulsés. Tot d’una, Pi sembla donar el tomb a la seva posició i tot ell es transforma, adoptant una actitud autoritària, severa i dominant.)

Pi:
(El seu to és solemne) Senyors, descansin, descansin. (Ho diu a poc a poc, pausadament, però també amb autoritat.)

(Els Ministres se’l miren amb estupefacció i no volent comprendre el que de cop i volta s’està imposant. Se’ls ha fos aquella actitud de burla i de superioritat que fins ara els caracteritzava i es miren els uns als altres, sense acabar de comprendre)

Pi:
Seguin, seguin. Poden seure!

(S’asseuen quasi maquinalment. Com qui diu es deixen caure abatuts sobre les butaques. De cop i volta han perdut tota iniciativa perquè la figura de Pi, agegantada, s’imposa. Pi, ara també, dóna el volt a la taula de despatx i s’asseu a l’antiga butaca del Primer Ministre. Des de l’altre cantó de la taula, amb to solemne i amb tota plausència…)

Pi:
Senyors! S’obre la sessió. Tenim moltes coses per arreglar i molts assumptes de què parlar!

(Tothom queda quiet on és, mentre cau pausadament el T E L Ó)

Fi de l’Acte Primer