Pròleg

ABANS DE COMENÇAR, AMB LA CORTINA TIRADA

SURT UN DELS ACTORS (POT SER EL SECRETARI DE FINANCES MATEIX), QUE DIU:

Senyores i senyors. Molt bona tarda (o molt bona nit, si s’escau):

L’altre dia, no fa pas molt temps, parlant amb l’autor em confessava que no sabia quin títol posar a l’obra que anem a representar.

—«Perquè» —em deia— «el títol és molt important!».

I té molta raó. El títol és una cosa importantíssima, així en la vida com en una obra de teatre. En la vida, perquè un títol, sobretot un títol nobiliari o el d’alguna universitat de primera, dona prestigi i és capaç per ell sol, de canviar el concepte que els altres tenim d’una persona.

Tenim, per exemple, en Joan ICS. En Joan ICS, a seques. Aquest Joan ICS, per posar un exemple, va un dia a un restaurant de luxe a dinar. En Joan ICS que no en sap d’altra manera, agafa el tall amb els dits. El cambrer, fent una magarrufa, se’l mira malament i aquesta mirada si és o no és menyspreant es generalitza per tot el menjador. I el comentari de tothom és unànime: «Quin tipus més ordinari! Com es veu que és de classe baixa (o que és de muntanya)» i coses per l’estil.

Tenim ara el mateix Joan ICS del principi, però que a més a més té el títol de Marquès, Marquès de Baix, per exemple. Posat també en el mateix restaurant de luxe, agafa el tall amb els dits. El cambrer li dedica un discret i silent aplaudiment mentre somriu d’orella a orella. I els comentaris de la sala són també unànimes: «És graciós el Marqués de Baix! Graciós i original», «És un retorn als orígens». I així per l’estil. (Poc falta perquè imitant el Marquès, tota la sala agafi el tall amb els dits per estar al dia).

Avantatges del títol.

Tenim ara una dona, una dona qualsevol d’un poble qualsevol, Tothom la coneix per la Ció. Suposem que, per Nadal, treu la grossa de la Loteria. Ara, rica com és, ja no serà mai més la Ció. Serà, ara, la senyora Concepció. Anem més endavant i suposem ara que aquesta mateixa senyora Concepció es casa, per exemple, amb el ja conegut per nosaltres el Marquès de Baix. La dona ja no serà mai més la Ció —que ja no ho era abans de casar-se—, però és que no serà tampoc mai més la senyora Concepció, Marquesa com és, serà ja per sempre, Donya Immaculada, Donya Immaculada de Baix.

Avantatges del títol.

I així és la vida, mal que ens pesi.

En una obra teatral, el títol és també quelcom molt important, doncs ha de ser una frase més o menys —més aviat més que menys— reveladora del contingut total de l’obra. Ha de ser una síntesi del que va a passar, unes paraules que expressin allò que després s’ha de justificar sobre l’escenari. A més, el títol si és encertat, eloqüent o fins i tot misteriós, estimula el públic a assistir a l’espectacle que, al capdavall és el que vol l’autor, els actors i sobretot l’empresari.

Jo, veient-lo així, tan amoïnat, vaig dir-li:

—El títol és el que et fa frisar? No t’amoïnis. A veure, digues, en aquesta obra hi ha algú que toca la guitarra?

—No, per què? —em va contestar estranyat de la meva pregunta.

—Doncs, ja ho tens! Si no hi ha ningú que toqui la guitarra, pots titular-la senzillament «Ningú no toca la guitarra». I serà veritat!

Val a dir que aquí, l’autor va quedar una mica desenquadernat, per dir-ho d’una manera, mentre feia que sí amb el cap.

Jo, per la meva part, pensava que havia fet trampa. Perquè, per la mateixa regla de tres, podria també haver-se titulat «Ningú no toca el violí» o «Ningú no juga al billar» o fins i tot, «Ningú no condueix un vaixell», perquè, certament, a l’obra no hi surt ningú que faci cap d’aquestes tres coses.

Però, d’altra banda, penso jo que això de la guitarra és important. No hi ha festa ni festeta, ni concurs ni festival que no hi hagi algú que surti a tocar la guitarra, ja sigui sol ja sigui per acompanyar algú que canta.

I és que la guitarra està de moda.

Hi ha primer, els que la toquen, que també n’hi ha, és clar, i no hi ha res a dir. Però hi són! Hi ha després aquells que només la rasquen. Són els que «acompanyen», els que confessen: «Jo només sé acompanyar i prou!». Acompanyar! Acompanyar! En el nostre entorn, sovint hi ha males companyies i moltes vegades val més anar sol que no pas mal acompanyat.

Convindreu amb mi que avui dia la guitarra, a més d’un instrument de moda, és també una plaga.

Hi ha els del flamenc, gènere elevat avui al quadrat del folklore nacional. Hi ha també els de la cançó de protesta que jo em figuro que deuen ser els que fan companyia als bancs, que són també els que protesten. Aquests solen protestar les lletres, mentre que els primers protesten les músiques.

I no parlem ara de l’anomenada «guitarra elèctrica» que la toquen aquells dels «conjunts», els que fan allò que diuen música «pop» (entre nosaltres, això de «pop» també podia haver-se anomenat música «lluç» o música «calamars», perquè el que demostren la majoria d’aquests conjunts és que estan una mica «peixos»). Són aquells que mouen el ventre i amb el peu «manxen», segurament per a donar-se aire, i que es passen els balls rascant-se la panxa amb fruïció, amb el perill que si ensopeguen amb el llombrígol se’ls pot descargolar el «bis» i els pot caure el cul a terra. Déu no ho vulgui, pobres nois!

I podria citar encara… Però, no. Vull ser breu. I vull ser-ne de veritat no tan sols de «boca». Que no vull que em passi com a aquell conferenciant que donava una xerrada sobre «els perills de l’alcoholisme» i va començar també dient això de «Seré breu» i mentre ho deia es va treure d’una carpeta que duia un pilot de quartilles com per empaperar el teatre sencer.

«Seré breu!». Sí, sí. El públic, en veure tan munt de paper ja no s’ho va empassar. A la quarta quartilla, es van deixar sentir sala enllà unes tossetes reveladores. A la sisena quartilla, la tos era ja general. I a la vuitena, allò semblava ja la sala d’espera d’un dispensari de la Seguretat Social un dia d’hivern amb passa de grip. Al cap de poca estona, a la sala ja només hi quedaven dues persones. Una d’elles, perquè s’havia adormit del tot i l’altra, perquè la pobra era sorda com una tàpia. La resta, tot el públic havia esperat el final de la xerrada sobre «Els perills de l’Alcoholisme» a la barra del bar, davant d’una copa de conyac o d’anís.

No. A mi no vull que em passi això. Vull ser breu i ho sóc. Perquè, a més a més, ser breu és una necessitat i alhora molt saludable: Recordeu-vos, si no, del famós «breu de pa!».

Jo només he sortit per a donar-vos una explicació del perquè del títol d’aquesta obra. Només per a posar-vos en antecedents.

I res més. Agrair-vos la vostra presència. Estem entre aficionats, aficionat és l’autor i aficionats són també els actors que hi intervenen.

Volem simplement i senzillament oferir-vos una bona vetllada. Si ho aconseguim, serà el nostre únic premi. I també el millor. Moltes gràcies.

(L’ACTOR ES TORNA A FICAR A DINS DARRERA EL TELÓ ENCARA TIRAT)

FI DEL PRÒLEG