38

La Valentina, la mare de l’Ernest Arnella, va trigar gairebé una hora a sortir de casa. Ho va fer gairebé arrossegant el seu fill Jordi, que plorava i protestava com un condemnat. Es van allunyar carrer avall, sense girar el cap, i van desaparèixer per la part de l’esquerra, en direcció a Penitents.

En Miquel i l’Agustí es van posar en marxa.

Es van aturar a la vorera del davant.

—Si aquesta senyora torna abans que jo surti… —va apuntar en Lenin.

—L’entretindré.

—Tampoc no és gaire. Estaré atrapat —va rondinar.

—Tu vés de pressa —va insistir en Miquel—. Si tot surt com em penso, no estaràs aquí dins més de tres minuts.

—D’acord —va sospirar, no gaire convençut—. Però si acabo a la garjola, vostè s’ocuparà de la Mar i dels meus fills, eh?

—Que n’ets, de dramàtic.

—I m’ho diu vostè, el gran inspector Mascarell, després d’incitar-me a cometre un delicte?

—Vols entrar d’una vegada! —li va ordenar ell empenyent-lo.

—Ja hi vaig, ja hi vaig!

—Recorda’t d’estossegar o fer soroll!

—Com si hi hagués algú amagat! —va protestar en Lenin.

En Miquel ja no va respondre.

Perquè, precisament, això era el que sospitava.

Malgrat que sabia que ell no sortiria mai del seu amagatall per veure qui rondava per la casa mentre la seva dona no hi era.

L’Agustí va travessar el carrer. En aquell moment no hi passaven cotxes, en cap dels dos sentits. Un cop davant la porta de la casa, es va assegurar que ningú estigués pendent d’ell, va treure de la butxaca de la jaqueta els clips que s’havia emportat del pis d’en Miquel i es va girar d’esquena al carrer.

Des de l’altra vorera, en Miquel el va veure forcejar la porta.

Un minut.

El «lladre» va girar el cap, nerviós.

Continuava sol.

Un altre minut.

En Miquel va tenir por que no ho aconseguís.

Tercer minut.

Quan anava a dir-li que ho deixés córrer, malgrat que no passava ningú, fora d’un automòbil amb el conductor concentrat en la seva feina, la porta es va obrir.

En Lenin es va esquitllar a dins.

En Miquel va deixar anar un sospir d’alleujament, però el cor encara li bategava a tota velocitat.

I encara més, quan van començar a transcórrer els segons i el seu company no sortia d’allà.

Li havia dit tres minuts com a màxim.

En van passar tres.

Un quart.

Un cinquè.

I si, malgrat tot, a l’últim li engegaven un tret?

El remordiment el perseguiria tota la vida. A més, tindria la Mar a casa i es convertiria en el «pare» adoptiu d’en Pauet i la Isabeló, cosa que sens dubte era molt pitjor que ser un «avi» opcional de tant en tant.

Va començar a suar.

Potser no havia estat una bona idea.

—Et feia falta realment la foto del pare de l’Ernest per saber la veritat? —va pensar en veu alta, tancant els punys i clavant-se les ungles a la carn—. És l’única explicació lògica, per més poc lògic que semblés tot. No pot ser d’una altra manera.

Els pensaments encreuats se li van amuntegar al cap.

Quan anava a creuar el carrer, tot i que era absurd trucar a la porta i provocar-li un infart a en Lenin, el seu eventual soci va treure el cap pel buit, disposat a examinar el panorama.

—Surt! —li va cridar en Miquel.

Va obeir-lo. Vist i no vist. Va sortir de la casa i va tancar la porta de cop. Seguidament va travessar la carretera de la Rabassada de pressa i es va reunir amb en Miquel. Sense dir-li ni una sola paraula, el va agafar pel braç i el va arrossegar unes passes més enllà.

—No corris tant, que em faràs caure! —va protestar ell.

—Segur que tot està bé?

—Sí, tranquil. No ens ha vist ningú.

—Abans, fa anys, estava menys nerviós, ja ho veu —es va justificar en Lenin—. Ràpid i eficaç. Però ara… Això és que em faig vell.

—L’Arsène Lupin en estat pur —va dir en Miquel.

—Qui és aquest? —va preguntar el seu company, arrufant el nas.

—Vinga, va. —Es va aturar—. Com ha anat?

Semblava més tranquil. Fins i tot va somriure.

—Ha estat bufar i fer ampolles.

—No et facis l’heroi. La tens?

—Sí.

—Estava amagada en un calaix?

—No, en aquells mobles, amb les altres, a la vista. N’hi havia unes quantes i he agafat la més clara, després de treure-la del marc, per no haver-lo de carretejar —va respondre ell mentre es treia la foto de la butxaca on la tenia amagada i l’hi lliurava—. Per què les amaga aquesta senyora quan ve algú? No ho entenc.

—Perquè ningú no sàpiga com era el seu marit.

—De debò?

—Sí. I no preguntis més. Ja t’ho explicaré qualsevol dia.

—No pensa mirar-la? —es va estranyar ell, quan va veure que en Miquel la conservava a la mà sense donar-hi ni tan sols un ràpid cop d’ull.

—Primer digue’m què has vist.

—Hi havia roba d’home, sí —li va confirmar—. No era al pati, sinó en un estenedor de la cuina. Uns pantalons, dos calçotets, uns mitjons, un parell de samarretes…

—D’acord —es va relaxar en Miquel—. Ara vés-te’n, apa.

—Miri la foto, home, que m’està fent posar nerviós!

—Quan te’n vagis.

—És que s’ho pren amb una calma…!

—Si miro la foto ara, començaràs a fer més preguntes i no callaràs fins al dia del judici final —va dir ell, assenyalant carrer avall—. Jo faig les coses a la meva manera, ja ho saps.

—Doncs deixi’m que em quedi amb vostè!

—No.

—Dos fan més embalum que un, i encara que jo sigui un secall, almenys sóc més jove que vostè, caram, que ja no està per disparar! I si es fica en un embolic?

—Me n’he sortit sol tota la vida.

—Això no és veritat, que ho recordo bé, jo! Quan era un peus plans com els altres, bé que anava en parella, que jo sempre anomenava Eva a qui l’acompanyava!

—I jo era Adam?

—Doncs sí. —Ja no es va fer enrere.

—Només em faltava sentir això —va murmurar en Miquel—. Lenin…

—Ja, ara no em dic Agustí, vés per on.

—De veritat, te’n dec una —li va dir ell, posant-li la mà a l’espatlla i contestant les preguntes que li havia fet abans de cop—: Si és nena, li direm Raquel, com la germana de la Patro que es va morir; si és nen, no ho sé encara. I, evidentment, ni tan sols hem parlat de padrins, padrines i aquestes coses. Ara vés-te’n, sisplau. S’ha fet tard. Vés a buscar la teva dona i digues a la Patro que m’han entretingut.

—I ja està?

—Com més triguis a anar-te’n, pitjor!

—Començaré a tartamudejar, o em posaré vermell, i em clissarà.

—Doncs digue-li que t’he obligat a marxar! Això ho entendrà, segur!

En Lenin es va donar per vençut.

Va agafar aire, el va deixar anar, va enfosquir la cara en un gest gairebé desesperat i va fer la primera passa cap enrere.

Seguidament una altra, carrer avall.

Va girar el cap.

—Ets el millor! —el va acomiadar en Miquel, amb un punt de malèvola ironia.

En Lenin va somriure sense ganes.

Va continuar caminant.

Encara va fer un intent final d’amagar-se, en arribar a l’última cantonada. La mà ferma d’en Miquel el va fer desistir.

—Bon minyó —va sospirar ell.

Finalment estava sol.

Hora d’afrontar la veritat.

Va mirar la fotografia.

El retrat d’en Gregori Arnella.

Ni tan sols va somriure o es va dir que sí, que tenia raó, que aquella era la prova.

En Jordi s’assemblava al seu germà Ernest: orelles de pàmpol, nas gros, ulls separats.

I tots dos, al seu torn, s’assemblaven al seu pare: en Gregori Arnella.

L’home que, segons la seva vídua, havia mort anys abans que naixés el petit Jordi.