4

Quan van sortir del bar d’en Ramon, agafats novament de bracet com qualsevol matrimoni amorós, amb prou feines van poder fer mitja dotzena de passes.

L’home esprimatxat era allà.

Al carrer.

Esperant-los.

En Miquel es va aturar amb un rampell d’inquietud, perquè havia aparegut de sobte, com una ombra furtiva sota el vel del capvespre. Sostenia la gorra entre les mans, quietes a l’altura del pit. Els escassos cabells que li coronaven el cap, els duia esbullats. Més que tallats, semblava com si haguessin estat segats amb una màquina de dents irregulars. Els ulls continuaven sent foscos, però ara hi espurnejava una lluïssor opaca.

L’home somreia, si bé de manera lleu, molt lleu.

—Inspector Mascarell?

—Ja no —va voler deixar clar.

—Perdoni que em presenti així, i que els molesti, però quan l’he vist en aquell bar i l’he reconegut…

—Qui és vostè?

—No se’n recorda?

—Ho sento. Crec que sí, però no n’estic gaire segur.

L’home es va empassar la saliva.

Tot d’una va parlar des d’una emoció molt profunda, com si li costés dir el seu nom.

—Sóc l’Humet, senyor. En Pere Humet.

En Miquel Mascarell va alçar les celles.

Gairebé se li va desencaixar la mandíbula.

—No pot ser… —va exhalar.

—Vaig estar a la comissaria els últims mesos abans d’anar-me’n a la guerra a engegar trets. —La gorra li va quedar una mica rebregada entre els dits, que movia d’una manera nerviosa—. Vaig tenir l’honor d’acompanyar-lo en un parell de casos.

—És clar, és clar.

—No sap com m’alegro de veure’l i de saber que és viu.

—Jo també, Humet. Jo també. Com està? —li va preguntar en Miquel mentre li allargava la mà.

L’antic agent l’hi va estrènyer. Va deixar caure l’esquerra amb la gorra al costat del cos. L’encaixada va ser ferma, però a en Miquel li va semblar que estrenyia un munt d’ossos disposats a petar si ho feia amb més força.

Un fet extraordinari en un home de trenta anys i escaig.

Un home que feia la impressió que en tenia cinquanta, o més.

Un cadàver ambulant.

—Ja ho veu —va dir ell arronsant les espatlles—. Aquí em té.

—Li presento la meva dona.

—Tant de gust, senyora. I enhorabona.

—Gràcies. —Ella li va tornar el compliment.

—Inspector, quan l’he vist… No m’ho podia creure. —Va reaparèixer l’emoció—. Vostè, i viu. Sempre he pensat que se’n devia haver anat a l’exili o que el devien haver afusellat.

—Vaig estar empresonat i condemnat a mort. Però al final, després de vuit anys i mig, em van deixar anar —li va explicar—. I vostè? D’on surt?

Ara sí que se li va eixamplar un xic més el somriure.

Per les comissures dels llavis se li van entreveure unes dents gairebé desenganxades de les genives, fosques i irregulars. Fins i tot li faltaven algunes peces.

—És una llarga història —va respondre.

—Ja m’ho imagino.

—No, no pot —va negar l’home amb el cap.

—Tantes coses li han passat?

Va fer l’efecte que en Pere Humet estava a punt d’ensorrar-se. Es va refer una mica, possiblement perquè ella era al davant. Va parpellejar, i la nou del coll li va pujar i baixar de cop, com si s’acabés d’empassar alguna cosa enorme.

—Senyor —va parlar amb dificultat—, podria veure’l demà, o quan vostè em digui?

—És clar, home.

—Al bar d’abans?

—Sí, sí, ja m’està bé. Demà mateix. A quina hora li sembla?

—No ho sé, a les deu, les onze…

—Millor a les dotze —li va proposar en Miquel.

—Llavors a les dotze.

—Entesos.

Van tornar a donar-se la mà.

—Gràcies, inspector.

—No em digui així —li va demanar.

—Per a mi sempre serà l’inspector Mascarell.

—Però per a ells no —va replicar en Miquel abraçant el món que els envoltava.

—És clar, ells… Senyora…

—Bona nit —li va desitjar la Patro.

—Deu estar a punt, no?

—Una setmana.

—Sort.

—Bona nit, Humet.

Va tornar a calar-se la gorra, va enfonsar les mans a les butxaques dels pantalons i, després de fer mitja volta, van veure com s’allunyava en direcció contrària a la seva. Aquella figura s’empetitia cada passa. Les sabates gastades, els pantalons apedaçats, la jaqueta d’una talla més petita, la camisa arrugada. Tot en ell componia la imatge de la derrota i l’amargor.

Era com si la guerra no s’hagués acabat feia dotze anys, sinó tan sols dotze dies.

—Qui és? —li va preguntar la Patro, impressionada, després d’haver reprès el camí.

—Ja ho has sentit, un antic agent. Dels últims que es van incorporar a finals del 35 o començaments del 36. Tampoc no el vaig tractar gaire. Ara… —va dir bellugant el cap d’un costat a l’altre—, Déu meu, està irreconeixible. Abans de la guerra era un jove de vint-i-pocs anys, entusiasta, amb ganes d’aprendre, molt professional i meticulós. Prometia molt. I no solament ell. Recordo que hi havia un grup bastant bo. —Va fer memòria—. Sí, l’Humet, en Rexach, l’Arnella…

—Què deu voler?

—Que no l’has vist? Probablement necessita feina, o diners, o vés a saber… Deu haver sortit de la presó, perquè una altra cosa…

—Pobre home —va sospirar ella—. Es veu que ha patit, i molt.

—Com tots, Patro. Com tots. —Es va resignar a l’evidència—. Cadascú porta la seva creu i no n’hi ha gaires que hagin tingut la nostra sort.

—Creus que això nostre ha estat sort?

—Potser en una altra vida ens vam portar una mica millor i ara els fats ens han recompensat, no trobes?

—Jo crec que necessitàvem salvar-nos, i vam nedar l’un cap a l’altre, fins que ens vam trobar.

—Ets tota una poetessa.

—Estic molt sensible, sí.

—Vinga, has sopat bé?

—Molt.

—Doncs ja està. Demà serà un altre dia.

Van passar per davant de la merceria, amb la persiana ja abaixada. La Teresina es portava més que bé. Havia assumit a la perfecció el seu paper d’encarregada, i més en l’estat en què trobava la Patro. Una aura de responsabilitat l’havia envaït després que en Miquel hagués tallat les ales al seu presumpte nòvio, el mentider home casat que fingia ser de la secreta. Ara la Teresina se sentia, fins i tot, important, i ells anaven una mica més descansats sabent que la noia els cobria les espatlles.

Tot menys pretendre que en Miquel fes de dependent.

Van arribar al portal de la casa on vivien. La portera encara rondava per allà, abans de decidir-se a tancar. Van intercanviar-hi les salutacions de rigor i van pujar al pis. S’imaginaven els comentaris. Primer, ell i la Patro van viure junts sense estar casats. La jove i el vell sortit d’enlloc. Ara, tot i portar anells, l’estranya parella tindria un fill.

Pràcticament seria pare i avi al mateix temps.

—Estàs cansada?

—Una mica.

—Au, seu una estona. Vols escoltar la ràdio?

—No, vine al llit. Prefereixo estirar-me i xerrar.

—D’acord.

—M’ajudes?

—És clar.

Li va treure les sabates, les mitges, la faldilla i la brusa. La Patro es va quedar amb els sostenidors i les calces. En Miquel li va fer un petó al ventre. En acabat, la va ajudar a estirar-se al llit. No hi feia fred, a l’habitació, de manera que ella no es va tapar amb el llençol, i encara menys amb l’edredó. Un cop ajaguda, li va tornar a tocar l’abdomen. L’hi va acaronar amb la mà.

—Avui no clava puntades de peu.

—Està tranquil. O tranquil·la. Vine.

Es va acostar perquè ella el besés amb tendresa. En separar-se’n, es va quedar a escassos centímetres de la seva cara, blanca com la porcellana excepte per les taques dels ulls i els llavis, encara humits.

—No hem parlat del nom i hauríem de fer-ho —va dir la Patro.

—Ja saps que em fa cosa parlar del que encara no ha passat.

—Ximpleries.

—Ja.

—Falta una setmana. Tot va bé. No siguis maniàtic.

—Quan era jove…

—Oblida-te’n, de quan eres jove —va replicar ella, mentre li posava un dit als llavis per impedir que continués parlant—. No vull donar a llum i que quan la infermera o qui sigui m’ho pregunti hagi de dir que encara no sabem com es dirà el nostre fill. Vull proposar-te una cosa.

—Digues.

—Si és nen, el nom li poses tu. Si és nena, l’hi posaré jo i li diré Raquel.

—Per la teva germana morta?

—Sí.

—Hi estic d’acord.

—A vegades, encara em sembla que la veig corrent pel pis. Sento com si, en obrir la porta de la que havia estat la seva habitació, ella fos allà, esperant-me.

En Miquel va evocar la figura de les dues nenes, la María i la Raquel, el gener del 39, quan perseguia la Patro per resoldre l’últim cas de la seva vida al servei de la llei durant la República. La María havia sobreviscut. La petita Raquel, no.

—Tant de bo sigui una nena —va murmurar en Miquel amorosament.

—Perquè ja vas tenir un fill?

—No. Tant de bo sigui una nena perquè, com ha dit el doctor Recasens, segur que s’assembla a tu i serà preciosa.

La Patro el va abraçar. El va estrènyer contra el pit i li va remoure els cabells, passant-li els dits pel clatell, com a ell li agradava. En Miquel va enretirar els sostenidors per alliberar-ne un mugró, ja a punt de convertir-se en una font de vida. L’hi va llepar amb compte i l’hi va omplir de petons.

—Estan inflats —va reconèixer ella.

—M’agraden.

—Miquel.

—Què?

—Com és ser pare?

Va tornar a mirar-la.

—Deixes de ser tu per ser ell o ella. Ja no comptes. Tot ho fas a través del teu fill. I saps que és per sempre, que adquireixes un compromís absolut.

—Seràs un pare fantàstic.

—I tu, una mare collonuda.

La Patro es va posar les dues mans al ventre.

—El teu pare és un malparlat —li va dir—. Però també és molt bo.

—Vaig a…

—Espera —el va aturar la Patro just abans que es posés dret.

—Sí?

—Quant fa que no…?

Va deixar la pregunta inacabada.

No calia completar-la.

—Dona… —va voler treure-hi importància ell.

—Un mes? —va insistir la Patro—. Des que em vaig posar com una balena?

—Trenta-set dies.

La seva dona va fer uns ulls com unes taronges.

—Tant?

—Sí.

—I els has comptat?

—A la meva edat, cada vegada és millor que l’anterior —va contestar ell, amb un somriure malèvol.

—Doncs després ve la quarantena —el va advertir ella.

—No m’ho recordis. —Es va estremir.

—Vols fer-ho?

—Com?

—Em poso al damunt.

—No diguis bestieses. És un risc.

—I si em ve de gust a mi?

—Doncs t’aguantes. Però sé que ho fas per mi.

—Vols que t’alleugi?

En Miquel va alçar encara més les celles. Gairebé es va sentir com un sàtir. Però, al cap i a la fi, aquella era la complicitat matrimonial. Qui no defensava la idea que una parella, en una habitació i sols, eren amos de les seves vides i dels seus cossos?

I més en unes segones núpcies amb una dona com la Patro.

Fins i tot en una dictadura catòlica i castradora.

—Si després em deixes que jo t’ho faci a tu…

—Entesos —va assentir la Patro submisa—. Vinga, despulla’t.

Malgrat els anys, i els seus moviments sempre pausats, en Miquel va descobrir que es podia treure la roba molt ràpidament quan s’ho proposava.

Podia batre qualsevol rècord.