31

Va intentar llegir, però no va poder.

Es va intentar concentrar, però li va ser impossible.

El silenci del pis va començar a eixordar-lo.

Va deixar la novel·la damunt la tauleta i va mirar per la finestra.

El dia era gris, encara fred, amb el sol amagat i la primavera llunyana, esperant per fer acte de presència dues setmanes més.

La Patro ja se n’havia anat a la merceria i ell feia veure que no passava res, que tot estava bé, que ja havia fet tots els possibles per aclarir el cas.

Quan s’havia mentit a si mateix?

Feia anys, als joves que entraven al cos els deia:

—Quan tot sembla tancat, quan s’acaben les pistes, quan ja no se sap per on tirar o a qui preguntar, quan creus que has fracassat i el delicte quedarà impune, és quan t’has d’oblidar de la lògica i començar a buscar en allò que no és lògic. I, per descomptat, partint des de zero, amb la ment neta i sense contaminar. No hi ha cap delicte perfecte. Com els cargols, que sempre deixen un rastre, a vegades invisible, a vegades tan insospitat que és gairebé impossible de veure, però que hi és. —I ho rematava afegint—: No us rendiu mai; no perquè amb això triomfi el mal, sinó perquè amb això també us afebliu vosaltres i la justícia se’n ressent.

Encara pensava el mateix?

En Pere Humet i la seva cosina dormien el somni etern, mentre algú creia haver-se deslliurat del passat per gaudir d’un futur en llibertat.

—On és la peça que fa que tot encaixi? —es va preguntar.

Havia promès a la Patro que no es mouria de casa, que es portaria bé, que seria assenyat.

Però no podia.

Els pensaments el tornaven a burxar.

D’una banda, fins i tot sense saber-ne el motiu, allò de les fotos: inexistents a casa de la Glòria Camps i absents als buits del bufet o les tauletes de la casa de la seva sogra, com si algú les hagués tret a corre-cuita. De l’altra, la casualitat que en Sebastián Piñol fos un impedit, però que algú hagués matat el venjador Humet, possiblement, en nom seu. I encara hi havia alguna cosa més, imprecisa, típica d’ell quan el seu sisè sentit l’alertava sense saber de què o per què. Una cosa que tenia a veure amb els nens: en Jordi, a casa dels Arnella, i les nenes Joana i Teresa, a casa de la Montserrat Rexach.

Què tenien aquests nens?

Què tenien, llevat que s’assemblaven als seus ascendents?

Va tancar els ulls i va veure l’Asunción Solá empenyent la cadira de rodes d’en Sebastián Piñol.

—L’origen de tot és en aquest pis, no pot ser d’una altra manera —va pensar en veu alta mentre premia els punys amb força.

«Oblidar-se de la lògica i començar a buscar allò que no és lògic», «No hi ha cap delicte perfecte», «Sempre en queda un rastre, a vegades insospitat», «No us rendiu mai»…

Es va aixecar de la butaca, va anar a l’excusat i després a l’habitació. Es va posar el jersei sobre la camisa i, en acabat, l’americana. A vegades, si no es posava l’abric tenia fred, però si el duia posat, sentia que li pesava i es cansava més. I també era incòmode.

En sortir al carrer, es va llançar de cap a buscar un taxi.

Si tenia sort, seria a casa abans que la Patro tornés. El taxista va fer una maniobra en diagonal, d’un costat a l’altre del carrer, per aturar-se al seu costat. Per tercera vegada va donar l’adreça de la casa, al carrer Sicília cantonada amb Indústria. No era un trajecte gaire llarg, però, havent-hi ja taxis lliures pertot arreu perquè ja no plovia i malgrat que la vaga es mantenia, valia més reservar forces i no anar-hi a peu. El conductor va estar a punt de dir alguna cosa, però quan li va veure la cara pel retrovisor s’hi va repensar.

En Miquel va poder reflexionar.

Ordir un pla.

Hi havia porteres tímides, porteres dures, porteres crèdules, porteres innocents…

Va baixar a la mateixa cantonada i va agafar aire. El dubte sobre si la portera de l’edifici hi seria o l’hauria d’esperar es va aclarir a l’instant. La dona feia mitja al seu cubicle. Es va aixecar per inèrcia, però no va arribar a sortir-ne perquè en Miquel havia ocupat el buit de la porta.

—Bona tarda —la va saludar en Miquel, utilitzant el seu millor to de veu—. Es recorda de mi?

—Bona tarda. Sí, sí senyor. Va venir a veure la senyora Solá.

—Doncs avui he vingut a veure-la a vostè.

—A mi? —va interrogar la dona, parpellejant.

—Espero que em pugui ajudar.

—No sé pas en què —va replicar la portera començant a espantar-se.

—Sóc del Ministeri de Sanitat —la va informar.

La paraula «ministeri» va causar l’efecte esperat. Tot el que semblés «oficial» sacsejava l’equilibri de les persones normals, les que vivien tranquil·lament sense ficar-se amb ningú.

—Ah! —va ser l’única cosa que va exclamar.

—Miri, estem fent un seguiment de les persones malaltes, especialment les que tenen un alt grau d’incapacitat.

—Ja ho entenc —va mentir ella per quedar bé.

—També volem que tot sigui legal, que no hi hagi diferències socials, que es beneficiïn honestament del que el Govern fa per elles. —Va fer una pausa perquè les paraules anessin penetrant dins del cervell de la dona—. Ens interessa saber de quina mena d’ajudes disposen a més de les nostres. Per això parlem amb familiars, amics, coneguts… No sé si m’entén.

—Sí, sí senyor —va assentir la portera, després de dubtar lleugerament.

—A vegades, i em sap greu dir-ho, hi ha mentiders, persones que fingeixen que es troben més greus del que realment estan o que tenen més família de la que diuen. Naturalment, això no és bo per a ningú, i encara menys per al país.

—Oh, és clar! —Va tornar a fer que sí amb el cap.

—Només necessito que vostè em confirmi unes dades.

—Jo?

—Vostè coneix els veïns —va voler deixar clar—. No dic que es fiqui en les seves vides, que sé que no ho fa, però com a bona vigilant que és, veu qui puja, qui baixa, quines visites hi ha, quines familiars tenen…

—No pas en tots els casos —el va interrompre ella, amb un posat greu—. Hi ha veïns que no reben visites, tot i que em consta que tenen família.

—Senyora… Com es diu?

—Victòria Ortega, per servir a Déu i a vostè.

—Molt bé, Victòria. Li asseguro que tenim molt en compte les persones que ens ajuden. Tard o d’hora, tots ens posem malalts, i quan ens fem grans, més. Al Ministeri tenim registres dels treballadors d’arreu d’Espanya. Quan demanem informació, sense arribar a comprometre ningú, sabem ser generosos.

El silenci va ser, d’una banda, comprensiu i, de l’altra, no menys temorenc.

—Digui’m quan va tenir el senyor Piñol el vessament cerebral, l’apoplexia… El que fos.

—Ja fa temps, un parell d’anys, és possible que gairebé tres, tan bon punt va arribar de l’estranger. Va ser tota una sorpresa, sap? La senyora es pensava que s’havia mort. En veure’l… Ja s’ho pot imaginar —va respondre la portera, ajuntant les mans com si anés a resar—. Però estava molt malament, molt malalt. Quan va tenir aquesta cosa del cap, justament anava a presentar-se a les autoritats.

—A les autoritats?

—Sí, és clar. Feia molt temps que era fora d’Espanya, des del final de l’alçament. No sé ni com va entrar al país, ni com va arribar a Barcelona, o què havia estat fent. Tampoc no ho vaig preguntar, com és natural —va voler deixar clar.

—No ha tornat a caminar des de llavors?

—No, no. Per a la senyora va ser un cop terrible. Recupera un fill i es posa malalt. Si no fos per l’altre, estaria ben sola. I això que també va tenir aquell greu accident els mateixos dies!

Els tres flaixos informatius li van bombardejar la ment: «l’altre», «greu accident» i «mateixos dies».

—Quin altre?

—L’Ismael Piñol, el germà del senyor Sebastián.

La sang se li va començar a accelerar per les venes.

I el vertigen a les temples.

El fil, el laberint… i un monstre amb dos caps?

—Viu a Barcelona?

—Sí, senyor.

—I aquell accident…?

—Va tenir una caiguda, es va donar un cop al cap i va perdre part de la memòria.

—De debò?

—Sí, ja ho veu. No ho sabien a Sanitat?

—Bé, jo m’ocupo de les malalties cròniques, les que no tenen marxa enrere —es va justificar—. I diu que l’accident es va produir durant els mateixos dies?

—Sí, és que a vegades hi ha casualitats… Sembla cosa del dimoni, no troba? La vida és molt estranya.

—El senyor Ismael ja està bé?

—Oh, sí, completament! —li va contestar ella, somrient—. Ve molt sovint a veure la seva mare i el seu germà. Gairebé cada dissabte i cada diumenge. Crec que encara no ha recuperat del tot la memòria; però bé, de mica en mica, que les coses del cap no s’arreglen així com així.

—Així doncs, el senyor Ismael deu ajudar la seva mare i el seu germà, no?

La portera va tornar a posar-se a la defensiva.

—Bé, sí, però… No pensi ara que enganyen els de Sanitat, eh?

—No es preocupi. De tota manera, parlaré amb ell igualment. No deu pas saber on el puc trobar?

—Té una granja de berenars. Xocolata, nata, crema catalana… Es veu que ho fa molt bé i tot és molt bo. És un senyor molt distingit i elegant.

—En sap l’adreça?

—Una vegada hi vaig passar per davant, però no hi vaig entrar. És al Barri Gòtic, però no recordo a quin carrer. Sap aquelles dues placetes que estan juntes per darrere de la catedral?

—Sant Josep Oriol i la plaça del Pi.

—Com es diguin. Doncs la granja és a la més gran.

Li quedaven poques preguntes. Una, dues, tres com a màxim.

Va mirar de fer-les ràpidament.

—El senyor Ismael està casat?

—Em fa l’efecte que ho va estar, però no sé pas què va passar. Coses de la guerra, suposo. Com pot comprendre, la senyora no m’explica res ni jo faig preguntes. Aquí, sens dubte, ve sol.

—Quin és el més gran dels dos germans?

La Victòria Ortega, la portera, el va mirar com si la pregunta fos estranya.

O absurda.

—Bé —va dir—, no sé pas quin va sortir abans, però evidentment van néixer el mateix dia.

L’últim batec que li va fer el cor va ser eixordador.

«Oblidar-se de la lògica i començar a buscar allò que no és lògic».

Però hi havia res més lògic que tenir un germà?

—Vol dir que són…?

—Bessons, sí —va confirmar la portera tornant a somriure—. Ja ho veu, com dues gotes d’aigua.