33

Mentre caminava cap a la rambla de Sant Josep per trobar un taxi, en Miquel es va treure el barret imaginari que no duia mai en homenatge a l’home que perseguia.

Aliat amb la sort, en Sebastián Piñol havia estat molt llest.

Arribava a Barcelona al mateix temps que el seu germà bessó patia una apoplexia. Fingia un accident que el deixava parcialment desmemoriat i s’intercanviaven els papers. Tot d’una, el malalt era el nouvingut que havia viscut un infern als camps d’extermini nazi. En cas d’un retorn il·legal, cap autoritat el ficaria a la presó per haver lluitat amb les tropes de la República si estava impedit en una cadira de rodes. Així, en Sebastián Piñol es convertia en l’Ismael Piñol i passava a viure a casa seva i a regentar un petit negoci de berenars. Tot el que «no recordava» era atribuïble al seu «accident».

Veritablement genial.

Fins que de sobte apareixia el passat en forma d’un venjatiu Pere Humet, la María Aguilar avisava en Sebastián que el buscava, i aquest optava per la via ràpida, sabent que no aturaria pas l’Humet amb bones paraules.

Va arribar a la Rambla i va esperar pacient que passés un taxi.

Va trigar una mica i es va entretenir a contemplar el bullici del passeig, ple de vida, gent que aprofitava el vespre per passejar pels quioscos, per les parades de flors. Allà no semblava que existissin paraules com «boicot», «vaga» o «por». Cada pedra, cada casa, cada racó tenia la seva història. Però les pedres, les cases i els racons no parlaven, eren muts. Les persones que anaven d’un costat a l’altre trepitjaven les pedres, ignoraven les cases i deixaven enrere els racons perquè la seva vida era una altra.

Dotze anys de dictadura.

Fins quan?

Fins quan els milers i milers d’afusellats esperarien a les cunetes i als boscos, a les parets de les esglésies o les fosses comunes dels cementiris, on havien estat enterrats sense més ni més?

Quan desapareixeria l’odi dels Humet o els Piñol?

Era a la cantonada de Cardenal Casañas i va caminar un xic cap amunt, fins a arribar a Portaferrissa. Allà va tenir més sort i el taxi va sorgir del no-res al seu costat. El va aturar, s’hi va ficar a dins i li va donar l’adreça del carrer Dalmases.

—Quin número, senyor?

No en tenia ni la més petita idea.

—De quin carrer a quin carrer va?

—Doncs… comença a Ganduxer i acaba a Anglí.

—Deixi’m a la cantonada amb Ganduxer —va dir ell, arronsant les espatlles.

Els taxistes es dividien en dos tipus, els callats i els xerraires, i semblaven estar repartits al cinquanta per cent. El d’aquell trajecte era del primer tipus. Es va limitar a portar-lo sense badar boca i, quan el va deixar a la seva destinació, l’única cosa que va fer mentre li cobrava la carrera va ser donar-li les gràcies i desitjar-li bona nit. Els dies encara no eren tan llargs com al juny i les primeres ombres s’apoderaven de la ciutat a tota velocitat. Per això, el carrer Dalmases, mal il·luminat i buit de vida, li va semblar llarg i fosc.

Va començar a buscar el reixat de ferro amb la porta forjada.

Les cases que hi havia a banda i banda eren unifamiliars, tenien un jardí, petit o gran, en uns casos cuidat, d’altres no. La majoria les va veure en penombra, com si estiguessin buides o deshabitades. Les que tenien llum en alguna finestra eren silencioses. Les passes li ressonaven a la vorera, excepte als llocs en què no n’hi havia. Un fanal que amb prou feines il·luminava un cercle als seus peus mostrava de tant en tant la presència d’un entramat urbà.

Quan ja arribava gairebé al final, a prop del carrer Anglí, va localitzar el seu objectiu a uns vint metres del carrer següent, el de Pomaret. El cementiri de Sarrià li quedava a l’esquerra.

La casa de l’Ismael Piñol, ocupada ara per en Sebastián després d’haver-li usurpat la identitat, era discreta. Una sola planta, amb un jardí petit i descuidat, i al primer cop d’ull buida, ja que no es veia el més mínim vestigi de llum en cap finestra. En Miquel es va aturar davant del barri del jardí. Hi havia una bústia a un costat i un timbre a l’altre.

Hi trucava?

Així, sense més ni més?

En Sebastián Piñol havia matat dues persones, a sang freda.

L’única cosa que li quedava per fer era tornar a casa i fer una trucada anònima a la policia:

—L’assassí del carrer Rosselló viu al carrer Dalmases i es diu Ismael Piñol.

Que se n’ocupessin ells.

Però, i si no era tan fàcil?

Va romandre un minut davant del reixat.

La casa de la dreta estava tan fosca com la d’en Piñol. A la part esquerra, en canvi, el que hi havia era un solar.

Un solar amb la tanca mig enderrocada.

Allà no hi havia porteres amatents ni veïnes xerraires a qui enganyar fent veure que era una altra cosa per obtenir-ne informació. Encara més, al carrer, aturat davant d’una casa, no passava, precisament, desapercebut.

Tot d’una va recordar una altra torreta, semblant a aquella, amb jardí, al carrer Gomis. Era el 8 de desembre del 1949.

També s’hi havia esquitllat i, si no hagués estat per la Patricia Gish, estaria mort, si bé al final, el mort va ser el terrible comissari Amador, l’home que l’hi tenia jurada des que havia tornat a Barcelona.

La seva vida havia estat una mica millor des de llavors.

En Miquel es va dirigir al solar, va travessar la tanca enderrocada, després d’assegurar-se que no el veia ningú, i va caminar amb compte pel terreny desigual, provant de veure on trepitjava. Si ficava un peu en un forat o ensopegava, seria pitjor. La bardissa que separava els dos jardins tampoc no era uniforme, i el mur de pedra sobre el qual se sustentava es podia salvar fàcilment. Va buscar el punt més accessible i el va trobar gairebé al final.

—Som-hi! —va remugar sabent que la sort ja estava tirada.

Va intentar no esgarrinxar-se amb les dures branques de la frontera verda, ni estripar-se el vestit si se li enganxava. Un cop al jardí de la casa, es va moure encara amb més compte. Una filera de testos amb algunes flors pansides i arbustos secs s’alineaven sota la bardissa. Algun, fins i tot, era massa gros per ser allà, ja que tallava la comoditat del pas. La certesa que no hi havia ningú el va tranquil·litzar.

Va voltar la casa a poc a poc, per estar-ne segur. Cap llum, les finestres tancades, les persianes abaixades, les cortines tirades… tret d’una, l’última finestra de la dreta, que només estava ajustada.

Ni tan sols la va empènyer per enretirar la cortina i mirar a dins. No valia la pena. L’únic que volia era veure en Piñol, de prop o de lluny, identificar-lo. Si no hi era, arriscar-se més suposava una temeritat. Tampoc no venia d’un dia.

—Ja el tens —es va dir en un xiuxiueig—. No es mourà d’aquí. Ara tot encaixa.

Tot encaixava, sí, però volia estar segur que aquell era, veritablement, en Sebastián Piñol.

El seu incorregible tarannà de policia.

Va tornar per on havia vingut, amb compte, passant prop dels testos mal col·locats. I en creuar la tanca del solar, abans que res va treure el cap.

Un ciclista passava per sota d’un dels cercles lluminosos del carrer, mentre s’allunyava a bon ritme del lloc on es trobava ell en direcció a Ganduxer.

Va esperar que es fes fonedís.

Ho va fer per les Escoles Pies.

En acabat, va tornar a convertir-se en un vianant que caminava en silenci per un tros de la Barcelona més ombrívola.

Va arribar fins a Anglí i va pujar els pocs metres que el separaven del passeig de la Bonanova. Per allà passaven el 22 i el 64, però novament va alçar la mà al cap de pocs minuts per aturar un taxi. Així que hi va entrar es va adonar que acabava de caure en un parany, perquè allò semblava un santuari. Un rosari penjant del retrovisor, mitja dotzena de verges sobre el davantal del cotxe, estampes al sostre i als costats de la zona del conductor…

—Bona nit —li va dir l’home.

—Bona nit —li va correspondre la salutació ell, sense estar gaire segur de si quedar-se o baixar del taxi fingint un sobtat oblit—. Al carrer València amb Girona.

—És clar —va confirmar l’home mentre arrencava el cotxe.

Els primers tres minuts van ser de calma.

Fins que el taxista va dir:

—Ja arriba Setmana Santa.

En Miquel no va saber si era una informació o una manera d’iniciar la seva tasca proselitista.

—Sí, sí, com cada any —el va secundar ell, sense comprometre’s a res.

No era una informació: era proselitisme.

—Dies per resar, de recolliment, per mirar a Déu i dir-li: «Oh, senyor, he pecat, però sóc teu!». Si no fos per aquesta setmana que ens permet acostar-nos a Ell…

En Miquel es va remoure incòmode al seient.

Si li deia el que pensava, el taxista era capaç d’aturar-se al costat d’un policia i denunciar-lo per ateu.

—Vostè sembla bona persona —va afirmar l’home—. Se li nota a la cara. Porta Déu al cor.

Se li notava a la cara?

En Miquel va obrir la boca.

Va tancar-la.

I si baixava en un semàfor i arrencava a córrer?

—Jo conec les persones així que entren al meu taxi —va continuar el presumpte psicòleg—. Intento ajudar els qui encara no entenen que la vida no és més que un lloc de pas. Hi ha tanta llum que molts no veuen!

Inútil.

En Miquel es va fondre al seient, disposat a suportar el calvari. Després de tants anys al Valle de los Caídos, ja hi estava acostumat, tot i que es pensava que un cop fora no tornaria a haver d’enfrontar-se a una d’aquelles arengues tan afins al Règim.

El trajecte se li va fer llarg.

Quan van arribar a la cantonada de València amb Girona, l’home li va dir l’import i, amb un somriure angelical, li va allargar una estampeta.

Sant Cristòfol.

—Per una pesseta, l’ajudarà a travessar el riu de la vida fins al paradís.

En Miquel va tenir ganes de portar-lo a un paradís més proper amb un senzill cop de puny.

—Li compro sant Cristòfol per una pesseta si vostè me’n dóna cinc per ajudar els nens de la meva parròquia que, com que encara són orfes de guerra, tenen una mica de gana.

L’estampeta va desaparèixer de la vista.

Va lliurar-li l’import exacte, per si de cas, i va baixar del taxi amb més frustració que ràbia.

Estaven segurs que Franco havia guanyat gràcies a Déu.

Al capdavall, ho proclamaven fins i tot les monedes.

Va mirar al cel.

Va fer un esbufec i va entrar al portal de casa seva.

En arribar a dalt, encara estava furiós. Ni el fet d’haver trobat en Sebastián Piñol eliminava, de moment, l’escena esperpèntica que acabava de viure. El taxista es passava el dia venent estampetes a una pesseta i fent discursos que envejarien molts capellans des de les seves trones.

Espanya.

La reserva espiritual d’Occident.

Cinisme, hipocresia…

Quan va entrar al pis es va trobar la Patro al llit, aleshores es va oblidar de tot, i també d’en Piñol.

—Estàs bé? —li va preguntar espantat, acostant-s’hi.

—Sí, és que em feien mal les cames.

—No m’estranya gens, si et passes el dia dreta a la merceria.

—No m’hi estic pas dreta. I ja saps que m’agrada. Parlo amb la gent, m’expliquen coses… —Va deixar de ser una esposa submisa i va passar a l’atac—. I tu? Per què has tornat a sortir?

—Volia comprovar una cosa.

—I ho has fet?

—Sí, després t’ho explicaré.

—Ara.

—Haig d’anar a fer un riu, dona.

—Ja.

Es va inclinar damunt d’ella i li va besar el front.

—Un petó de pare? —va protestar la Patro.

—Perdona —es va disculpar ell, repetint el petó, però ara als llavis.

Va ser el moment oportú perquè ella li recordés:

—No t’oblidis que demà vénen l’Agustí i la Mar a dinar.

En Miquel va tancar els ulls, però els va obrir de seguida per evitar que ella ho notés.

—Ho tinc apuntat a l’agenda —va dir de broma—. I marcat com l’esdeveniment del mes.

—No siguis burleta —va protestar la Patro sospirant amb cansament—. Et fas tu el sopar? Jo ja he pres alguna cosa.

—Sí, descansa.

—Però després m’explicaràs què has fet, eh?

Sabia que no se’n deslliuraria pas.