7

En Miquel va deixar que les paraules d’en Pere Humet flotessin entre tots dos, com una boira grisa que, de mica en mica, en lloc d’esfumar-se, es feia més impenetrable. En va tenir prou amb la mirada del seu interlocutor per saber que no era un acte de desesperació o un rampell de ràbia, sinó una realitat freda, calculada i serena. La boira els va separar i els va situar a banda i banda dels seus respectius mons. Dos supervivents, amb diferents camins. La determinació d’un home que ja no tenia res a perdre, davant la retrobada pau de qui volia viure els darrers anys de la seva vida abraçat a l’esperança.

—Escolti, Humet… —va trencar el silenci en Miquel.

—No li he explicat això perquè em faci desistir, senyor —el va aturar—. L’hi explico perquè necessito fer-ho, i perquè potser vostè sap alguna cosa d’en Piñol.

—No, res. Veure’l a vostè ja ha estat tota una sorpresa.

—M’ho jura?

—Vinga, Humet.

—No se l’ha trobat pel carrer, alguna cosa… el que sigui?

—No. Des que vaig sortir, visc la meva vida i res més —li va respondre, passant per alt la quantitat d’embolics en què s’havia ficat a causa del seu passat com a inspector de policia en els temps de la República.

En Pere Humet no li va amagar un deix de frustració.

—Merda —va exclamar clavant els ulls al got d’aigua—. Quan el vaig veure ahir, vaig pensar… Va ser un raig d’esperança. No he fet res més que anar a cegues des que vaig arribar.

—Quan va ser?

—Fa unes tres setmanes. Com ja es deu haver imaginat, travessar la frontera i arribar a Barcelona no va ser gens fàcil.

—Per on l’ha buscat?

—El primer que vaig fer va ser anar a veure les famílies d’en Rexach, l’Arnella i en Matarrodona, tot i que ja no queda gaire gent. Era un deute moral que havia contret amb ells.

—Sabien alguna cosa de com havien mort tots tres?

—No, com podien saber-ho? Es van quedar esbalaïts. Aquests dotze anys, des del final de la Guerra Civil, han acabat d’arrasar tot el que encara mantenia ferms alguns. Les esperances han anat caient, una per una. Pel que sé, encara hi ha reclusos a les presons franquistes —va apuntar en Pere Humet, que va agafar ell mateix la gerra i va tornar a omplir el got d’aigua. En va fer un glop, el va deixar damunt la taula i va continuar—: De la família de l’Eudald Matarrodona, només resten els avis paterns. Són en un asil, al carrer Saleta, prop de Vallespir. Van ser els qui més em va costar de trobar, fins que una veïna me’n va donar els detalls. En Joan Rexach només té la seva mare i una germana. Continuen al carrer Escuder, a la Barceloneta. La mare de l’Arnella i el seu fill petit viuen, o malviuen, com poden, en una petita caseta al peu del Tibidabo, on comença la carretera de la Rabassada. També hi ha la seva vídua. L’Arnella i jo érem els únics que estàvem casats durant la guerra.

—Ha hagut de ser dur.

—Ja s’ho imaginaven, però no se sap mai. Els vaig estalviar els detalls més escabrosos llevat d’un: que en Piñol ens va vendre a tots. Ara, almenys, ja no esperaran res. La mare d’en Rexach va ser qui em va fer més pena. Ella ja sabia que el seu fill era homosexual. Nosaltres no ens en vam assabentar fins a Mauthausen.

—En Rexach?

—Sí, ja ho veu. Ho tenia ben guardat. Tampoc no és una cosa de la qual un vagi parlant sense més ni més.

—Com va poder trobar les tres famílies, o el que en queda?

—Vam parlar molt al camp, de les nostres cases, dels nostres éssers estimats… Sempre he tingut bona memòria, per això aspirava un dia a ser inspector de policia, com vostè. No m’ha costat mai recordar detalls, noms, números, adreces…

—I amb en Piñol, doncs, què va passar? No parlava de casa seva i dels seus?

—És clar que en parlava, però ara m’adono que ho feia molt menys que els altres. Ja li he dit que era prudent. Feia moltes preguntes, però en canvi deixava anar poques coses. Amb prou feines deia alguna cosa de la seva mare, del seu germà… Per quedar bé, sense entrar en detalls. Era molt seu. Vaig anar a la seva adreça i vaig parlar amb els veïns, els botiguers del barri, qualsevol que el pogués conèixer o recordar, però res. La mare havia deixat la casa quan es va acabar la guerra, i això és tot. Aquests dies m’he tornat boig anant d’un costat a l’altre. Ja no sé on més buscar.

—I si s’ha canviat el nom i viu amb papers falsos?

—És possible.

—Dubto que es lliurés a les autoritats o ingressés a la presó per quedar net i ja n’hagués sortit. Pel que m’ha explicat, no crec que sigui dels qui corren riscos.

—En Piñol era llest. I deu continuar sent-ho. Si és aquí i va per aquests mons de Déu tan tranquil, deu ser perquè se sent segur. Suposo que tard o d’hora el trobaré, però… —va dir ell, amb un posat de desànim—. Inspector —va tornar a fer servir el seu antic càrrec—, vostè no m’ajudaria pas a buscar-lo, oi?

—No, Humet. Em sap greu.

—Ho entenc, tranquil.

—Comprengui que…

—Vaig veure la seva dona, embarassada. No cal que em digui res.

—Tinc una nova vida, i ja m’he ficat en prou embolics des que vaig sortir el juliol del 47, l’hi ben asseguro. El que tinc ara és una oportunitat que no vull perdre. Això i la responsabilitat de ser pare, a la meva edat.

—L’envejo.

—No es pot oblidar de tot i buscar una mica de pau?

—No —va ser categòric.

—Ells no tornaran a la vida.

—Ja li he dit que si estiguessin enterrats en tombes, s’hi regirarien. Si en Piñol és viu, haig de fer que descansin en pau. Abans que es convertís en un traïdor i un delator, vam fer aquell pacte entre tots. Ens vam conjurar: si un de nosaltres sobrevivia, havia de fer el que fos per la memòria dels altres. He sobreviscut jo, i el que haig de fer és justícia.

—Probablement jo faria el mateix al seu lloc —va reconèixer en Miquel.

—Se li acut alguna cosa, senyor? —va preguntar l’Humet amb un deix de desesperació—. He mirat la guia telefònica per veure si hi sortien… El 36, en Piñol tenia una nòvia, una tal María Aguilar. És el que investigaré aquesta tarda. Potser és la meva última pista. Si fracasso…

—On viu la seva cosina?

—Al carrer Rosselló, 303, tocant a la cantonada amb Girona, al costat d’un edifici amb vidrieres molt boniques. Ja veu que és a prop. Per això a vegades vinc a aquest bar. La truita de patates és molt bona.

—La seva cosina sap el risc que corre tenint-lo a casa?

—La Isabel està una mica boja, i no m’estranya gens amb el que ha passat, però és una bona dona. No em deixaria mai a l’estacada. Tampoc no m’estaré amb ella gaire temps més —va contestar l’home abaixant els ulls afligit, abans de refer-se tot seguit—. Quan em va veure a la porta del seu pis, va estar a punt de morir-se de l’ensurt. Imagini-s’ho. Després de tants anys…

—On anirà després?

No va dir «després de matar en Piñol», ni després «del que fos». Simplement «després».

—Senyor Mascarell —va reaparèixer el dolor, l’angoixa a la mirada—, jo ja estic mort.

—No digui això.

—Ho estic —va replicar amb serenitat—. Ni tan sols em queda gaire vida. Algunes setmanes a tot estirar.

—Està…?

—Sí. Càncer.

Durant un moment, en Miquel va pensar en la Quimeta.

—Ho sento. —Va sospirar.

—Ja no tinc res a perdre, comprèn? Crec que si he continuat viu ha estat, precisament, per això, i que si la Isabel ha vist viu en Piñol, justament ara, és pel mateix. Una mena de cita amb el destí.

—No el podré convèncer, oi?

—No.

—Com el matarà si el troba?

—No ho sé. Ja hi pensaré quan arribi el moment. No deu tenir pas una pistola per casualitat?

—Ara no.

—Ha matat mai ningú, senyor Mascarell?

En Miquel no sabia si dir-l’hi. Era una cosa que duia molt endins.

Una cosa que ni tan sols ell mateix entenia a vegades, si bé, en aquell moment, quan va disparar aquell tret, va saber que era el millor que podia fer.

Un acte de justícia.

Com el que pretenia dur a terme en Pere Humet.

—Jo vaig disparar l’últim tret de la Barcelona republicana —va confessar—. El matí del 26 de gener del 39 vaig disparar un assassí, només perquè no es deslliurés impunement d’haver mort una nena.

En Pere Humet no va fer cap comentari.

Semblava que ja estava tot dit.

En Miquel va entendre que tenia davant seu una altra classe de producte de la guerra i la derrota. Un home sense res a perdre. Un home carregat d’odi, amb el pes d’una gran tragèdia a l’esquena.

Un home amb un sol destí.

Va sentir una pena profunda per ell.

Per ell i per tots els qui havien passat per aquell lloc anomenat Mauthausen.

—Per què no vénen vostè i la seva cosina demà a dinar a casa cap a dos quarts de tres?

—Em vol convèncer?

—No, no. Ni tan sols diré a la meva dona res de tot això. És només… Bé, no ho sé.

—Pels vells temps?

—Sí.

—D’acord —va acceptar—. Però vindré sol.

—Com vulgui.

—Intento mantenir-ne la Isabel al marge —va confessar—. A més, ha tingut complicacions personals darrerament i no vull ficar-la en més problemes —va afegir en Pere Humet somrient per primera vegada, si bé de manera molt lleu—. Tenia un nòvio, gelós, molt gelós. Un tal Rogelio Maldonado. Va trencar amb ell, perquè era violent i la maltractava, i el paio no es va resignar. Va començar a espiar-la. Quan vaig aparèixer jo i em vaig quedar a casa d’ella, va pensar que era un altre nòvio i que vivíem junts. —El somriure se li va eixamplar—. No vulgui saber la baralla que vam tenir fa tres dies. Al mig del carrer, davant l’edifici. Quin fanfarró. Jo amb por que vingués la policia i em detingués, la Isabel cridant-li que jo era el seu cosí, ell que no s’ho creia, i apa!, vinga a clavar-me empentes. N’hauria tingut prou amb mitja bufetada per matar-me, perquè és un home robust. Cregui’m —ara sí que va somriure obertament—: si va a comprar carbó a la carboneria de Provença amb Roger de Flor, vagi amb compte amb el paio.

—Un carboner?

—Sí, ja ho veu. Bé, la meva cosina tampoc no és cap rosa, ja.

—Qui ho és avui dia?

En Pere Humet li va respondre:

—La seva dona. Pel que vaig veure, ella sí que és una rosa, senyor.

En Miquel hi va estar d’acord.

En acabat, tots dos van comprendre que ja estava tot dit, que ja no hi havia gaire més de què parlar i que la resta de temes, fossin els que fossin, quedaven per a l’endemà.