Capítol 29

Virrei de Formentera.

Després de rematar aquesta gran victòria, Tàrrec va tornar a dirigir-se al sud-est amb el seu exèrcit, cap a La Mola, quan començava a faltar la llum del dia. Li varen baixar el pont llevadís i li varen obrir els grans portalons, que estaven clavetejats de plata i tenien reforços d’adamant, i va entrar en el castell de La Mola cavalcant amb els seus amb gran ostentació, sobre la calçada construïda de grans blocs de roca viva. La major part del seu exèrcit estava en els campaments de Jasíone, davant el castell, però tres-cents homes el varen acompanyar a la seva entrada a La Mola, amb els fills de Ronsac i els senyors Gèum i Narcís al seu costat, doncs l’armada havia creuat la badia per fondejar allí quan varen adonar-se’n que havien vençut. Carduus els va saludar amablement, ignorant la mirada turmentosa de Narcís, i els va convidar a llevar-se els arreus i posar-se roba neta i de festa abans del sopar. Però Tàrrec es va excusar, dient:

—No hem menjat gens des del desdejuni. Per tant, deixem-nos de cerimònies; dueu-nos directament a la sala de banquets.

Tàrrec va entrar el primer al costat de Carduus, envoltant-li afectuosament els muscles amb el braç, tot ple de pols i de sang coagulada. Doncs no havia esperat ni a rentar-se les mans. I això no feia cap bé a la capa brodada de tafetà púrpura del duc Carduus. Però Carduus, tot i el lleu gest de repugnància que no va poder evitar de tot d’una, va fer com que no ho advertia. Quan varen haver entrat en el saló, i Carduus va veure que rere Tàrrec entraven tots els seus oficials, i rere aquests entraven també els soldats rasos, va gargamellejar i va dir:

—Benvolgut amic Tàrrec, amb aquesta multitud que has dut amb tu no queden seients per a molts dels meus, que són gent de compte. Hauries de manar als més plebeus que facin lloc, perquè tot pugui fer-se amb ordre. Els meus oficials no han d’amuntegar-se en el tinell.

—Senyor meu —va respondre Tàrrec—, els meus xicots han dut el major pes de la batalla. Ordena a tots els que no han lluitat avui que facin lloc, i poc m’importa si acaben als estables, sempre i quan no molestin als cavalls, que mereixen tantes cures com la resta dels que avui hem arribat al vostre rescat.

Això no va agradar gens al vell duc, però es va beure el seu parer, i, amb prou feines, va assolir somriure. Es varen asseure i els varen servir el sopar: cabrits farcits de nous, ametlles i festucs; faraones en salsa de camelina; llom de porc, i les aus més exquisides, i gerres i més gerres de vi de color de robí. Ben necessitats estaven Tàrrec i la seva gent del banquet, i durant una estona no es va escoltar res en el saló, excepte el soroll dels plats i el mastegar de les boques dels comensals. Al cap, Tàrrec, després de trasbalsar d’un glop un gran got de vi, va parlar i va dir:

—Avui hi ha hagut una batalla en els prats al nord, al costat del penya-segat de Sa Pedrera, el meu senyor duc. Has estat en ella?

Les galtes pesades de Carduus varen enrogir un poc.

—Bé saps que no hi he estat —va respondre—. És que et vols riure de mi?

—Oh senyor meu! —va dir Tàrrec—. Au va, ara et mostraré lo molt que t’honro.

Dit això, va donar una ordre al xaval que estava dempeus darrere de la seva cadira, i aquest va regressar a l’instant amb un coixí de vellut vermell sobre el qual descansava una diadema d’or polit, amb una petita figura de Caribdis encastada de diamants que havien passat pel foc. El jove es va situar al costat del senyor Tàrrec, que va extreure de la seva faldriquera un document, i després d’apartar amb el braç els plats i les copes, el va posar sobre la taula molt ostentosament. Duia el segell de la Caribdis, sobre lacre escarlata, i la rúbrica del rei Lladern.

—El meu senyor Carduus —va dir—, i vosaltres, fills de Carduus, i a tots els parelladencs aquí presents, us faig a saber que el rei nostre senyor m’ha fet arribar des de Parellada aquesta corona i aquesta carta, nombrant-me per la qual virrei seu en aquesta la seva província de Formentera Prodigiosa, i és el seu desig que porti aquesta corona i que per ella dugui nom de virrei en aquesta terra.

Carduus, contemplant la corona i el decret del rei, va adquirir a l’instant una pal·lidesa mortal, per posar-se vermell com la sang immediatament després.

—I ara, oh Carduus —va dir Tàrrec—, et concedeixo l’honor de coronar-me com a virrei de Formentera.

Tots varen quedar en silenci, esperant que Carduus parlés. Però no va dir paraula, ni tampoc era capaç de dominar completament la seva expressió; finalment, va aconseguir empassar-se les injúries que havia estat a punt de pronunciar. I va complir amb certa dignitat la seva missió de posar en el cap de Tàrrec la nova corona de Formentera, malgrat que en el moment de posar-l’hi tenia al seu rostre una expressió assassina.

Tàrrec, fent veure que no s’adonava de les mirades airades de Carduus i dels seus fills, es va asseure en el setial de Jasíone, del que s’havia retirat Carduus per fer-li lloc; el setial d’honor de Jasíone estava tallat delicadament i encastat de safirs amb llustre de vellut; i els amples muscles de Tàrrec omplien tot l’espai entre les columnes del setial. Semblava home temible com a enemic, revestit de formosor, joventut i força, armat de cap a peus i encara fumejant després de la batalla. Carduus, assegut entre els seus fills, va dir a mitjana veu:

—Herbes! Porteu-me licor d’herbes mallorquines per purgar-me d’aquesta còlera!

Però Drexus li va murmurar:

—Silenci. Feu que es senti segur; no era Càrex un home tan gran com aquest?

A Carduus li varen brillar els ulls. Va alçar una copa curulla de vi per brindar a la salut de Tàrrec. I Tàrrec li va retornar el brindis i va dir:

—El meu senyor duc, la meva gent i jo estem cansats. Et prego que donis ordre que preparin les meves estances —i va afegir amb mirada temible—. I que siguin les mateixes que va tenir Càrex quan estava a La Mola.

Era lo que li faltava al vell duc: Carduus tot just va poder evitar emetre un grunyit en escoltar això. Però Tàrrec tenia els ulls clavats en ell, i va donar l’ordre. Mentre esperava que estiguessin disposades les estances, el senyor Tàrrec va estar molt alegre, demanant que es servís més vi i noves delícies als senyors de Parellada: olives, confitura de pebre vermell, pa de xeixa i fetge d’ànec preparat amb moltes espècies, pres tot dels armaris de rebost ben assortits de Jasíone. Mentrestant, Carduus parlava en veu baixa amb els seus fills.

—No m’agrada que hagi nomenat a Càrex.

—Però sembla descurat, com si no temés traïcions —li va respondre Drexus a cau d’orella.

I varen riure. I el banquet va concloure amb gran plaer i alegria. Varen entrar servents amb torxes per acompanyar-los a les seves estances. I, quan es varen aixecar per donar-se la bona nit, Tàrrec va dir:

—Senyor, em penso que tu i els teus fills, que heu passat tant de temps tancats en el castell de La Mola, ja deveu trobar-vos de mala gana en ell. Per tant, és la meva voluntat que partiu immediatament cap a la vostra casa a Parellada. Narcís té un vaixell amatent per dur-vos allí. Us acompanyarem al vaixell per acabar la festa en pau i amistat.

Carduus es va quedar bocabadat. Però va aconseguir moure la llengua el bastant per dir:

—Senyor meu, sigui com vulgueu. Però feu-me saber els vostres motius. Sens dubte, la meva espasa i les dels meus fills no són de tan poc valor per a Parellada com perquè les embeinem i tornem a la nostra casa. Prendrem consell sobre això al matí.

Però Tàrrec li va respondre:

—No, senyor. El taujà baleàric ara és el virrei de Formentera.

I li va dirigir una mirada hostil, i va afegir:

—Així i tot, formularé la meva ordre en un to amable: senyor, molt us prego que em perdoneu: cal que pugeu a bord aquesta mateixa nit.

Carduus no va dir paraula. Però Gardus, el seu fill menor, que estava borratxo, va saltar i va dir:

—Tàrrec, en mala hora has arribat a aquesta terra per demanar-nos homenatge. I molt malament t’han informat de mon pare si ens tens por per lo de Càrex.

Drexus va llançar a un costat al seu germà petit, i va dir a Tàrrec:

—No facis cas al meu germà; les seves paraules són precipitades i rudes, doncs parla carregat de vi. Però és molt cert, oh Tàrrec, i t’ho jurarà mon pare el duc i t’ho jurarem i confirmarem tots nosaltres: Càrex va voler usurpar l’autoritat per lliurar tot el nostre exèrcit a l’enemic. I només per això el va matar Carduus.

—És mentida! —va dir Narcís, i per primera i única vegada Tàrrec li va fer un gest amistós, posant-li una mà sobre l’espatlla—. Menteixes desvergonyidament.

Tàrrec va treure mitja espasa de la beina i va avançar un pas cap a Carduus i els seus fills.

—Digueu-me «senyor» quan em parleu! —va dir, torçant el gest—. Vosaltres, fills de Carduus, no sou prou homes per fer-me caure en un parany, ni per sortir-vos amb la vostra. I a tu —va dir, mirant feroçment a Carduus—, més et val no alçar-me la veu. Neci! Creus que sóc com Càrex? Tu que el vas matar no em mataràs a mi. Aquí està la guàrdia que t’acompanyarà al navili. I dóna gràcies que no et talli el cap. I si passes ànsia de Narcís perquè sigui el teu guardià, estigues tranquil. No n’hauries d’estar si Càrex hagués estat el meu germà.

Carduus i els seus fills varen dubtar en el seu cor durant una estona si seria millor caure amb les seves armes sobre Tàrrec, jugant-se la seva fortuna a l’atzar del combat en el saló de La Mola, o fer de la necessitat virtut i baixar fins al vaixell. I els va semblar que el millor acord era pujar a bord mansament; doncs allí estaven Tàrrec i Narcís amb els seus homes, i de la gent de Carduus n’hi havia pocs per plantar-los cara; i dubtava que estiguessin disposats a enfrontar-se al ferotge capità baleàric. De manera que, per fi, amb ira i amb amargor en els cors, varen obeir la seva voluntat; i varen passar la nit fondejats a sotavent de l’illa, i amb les primeres llums de l’alba varen navegar duent a Carduus i als seus fills a casa seva.

Diguem de Xipell que no va deixar de complir l’encàrrec de Jasíone, doncs va reunir ràpidament un exèrcit de més de mil d’infanteria i de cavall entre les valls del sud d’Eivissa, i tornà corrents creuant el Puig de Can Gros. Però, quan Tàrrec va saber d’aquests moviments, va marxar amb tres mil guerrers per rebre’ls al costat de l’Estany del Peix, per tancar-los el pas cap a S’Estanyol. Xipell, que havia partit per reclutar més espases cap a la resta de Balearia, s’havia mogut amb tanta lleugeresa que era en els congosts superiors de Ternelles quan va tenir les primeres notícies de la gran matança del penya-segat de Sa Pedrera, i de com les forces de Jasíone i d’Abatzer havien quedat desfetes i disperses, i ells dos juntament amb Falcó s’havien refugiat a les petites muntanyes de la zona de Barbaria, no gaire lluny de les famoses vinyes que Bordiol tenia allí. Com li va semblar que no era convenient presentar batalla a Tàrrec amb un exèrcit tan reduït, va tornar enrere sense més i va retrocedir de pressa. Tàrrec va enviar forces lleugeres per fustigar-lo mentre es retirava, però, com que no tenia intenció de seguir-los en aquells dies cap al nord, va manar plantar un campament que dominava el pas en el seu lloc més estret, va deixar en ell una guarnició suficient i va regressar de nou a La Mola.

Els qui estaven a Formentera amb Tàrrec, entre els de terra i els dels vaixells, ja eren més de cinc mil guerrers: un exèrcit que costava molt de mantenir, doncs part de la flota es dedicava exclusivament al seu abastiment, puix que amb prou feines havien trobat gra emmagatzemat ni animals per matar, la qual cosa feia sospitar que els dimonis havien estat a temps d’emprar les Portes Màgiques per guarir els seus tresors a l’altre costat; però els parelladencs tenien alhora un exèrcit tan gran i temible com cap altre abans per dominar la petita Formentera. Amb aquestes forces, aprofitant que el temps era bo, va sotmetre en poc temps tota Formentera menys S’Estanyol, trobant poca o ninguna resistència, lo qual va fer pensar a Tàrrec que, efectivament, algunes de les Portes Màgiques seguien en poder dels dimonis, tan secretes i amagades que els parelladencs no les havien pogut localitzar, i els dimonis les empraven a voluntat. D’altra banda, Bruc de Bóquer defensava S’Estanyol de tots els atacs en nom del senyor Càrritx amb només setanta homes. De manera que Tàrrec, considerant que ja cauria en les seves mans com una fruita madura quan hagués collit totes les altres, va decidir marxar amb el gruix del seu exèrcit cap a la regió sud-occidental de Balearia, deixant una força petita perquè mantingués en pau la Formentera conquerida i contingués a Bruc a S’Estanyol.

El varen moure a prendre aquest acord tot tipus de principis del bon art militar, que també donaven suport molt afortunadament a les seves pròpies inclinacions. Doncs, a més dels preceptes militars, altres dos imants gairebé tan poderosos l’atreien cap al nord-oest: en primer lloc, la mala voluntat que tenia des d’antic al senyor Adonis Adiant, que feia que Alaior fos la seva presa més cobejada; i, en segon lloc, la seva pròpia sensualitat, que el feia cremar de desig per la senyora germana d’Adonis Adiant, Magnòlia; doncs, rabiós pel seu enfrontament amb Jasíone, i en part penedit d’haver-li perdonat la vida, havia entrat a La Mola en la seva cambra, i havia començat a registrar les seves pertinences. I com el que Tàrrec sentia per Jasíone estava a mitges entre l’odi mortal i la luxúria més brutal, només de veure, palpar i olorar els rics vestits i joies d’aquella dama guerrera l’embogia.

Però, aleshores, va trobar un retrat en miniatura de la senyora Magnòlia entre les andròmines de Jasíone; i, en mirar-lo una sola vegada, va jutjar que aquella dama de bellesa tan espectacular potser podria ser el clau que li tragués l’altre clau, el que la senyora Jasíone li havia clavat al cor amb la seva bravura i la seva bellesa violenta i salvatge. I així, davant el retrat de la senyora germana d’Adonis Adiant, havia jurat fer-la la seva amant si el cel ho volia; o encara que no ho volgués, si calia.

Així, un matí lluminós i fred, va marxar amb el gruix del seu exèrcit creuant el Puig de Can Gros, i va embarcar en el Port de La Savina, per no haver de creuar per S’Estanyol, i va avançar cap al nord creuant Eivissa i tota Mallorca Prodigiosa. Per allí varen arribar els parelladencs a la divisòria d’aigües i es varen desviar cap a La Codolada. No varen trobar allí ni a Xipell ni a la seva senyora esposa ni a ningú de la seva gent, sinó que es varen trobar la casa deserta. De manera que varen robar i varen cremar i varen seguir el seu camí. I varen saquejar i varen cremar un castell de Càrritx que estava a Alaró, a la Serra de Tramuntana, i una residència d’estiu de Jasíone en un petit pujol sobre el llac de Cúber.

Així varen seguir victoriosament, i ningú s’oposava al seu avanç, sinó que tots fugien davant l’arribada d’aquell gran exèrcit, i s’amagaven en racons secrets de les muntanyes, per lliurar-se de la mort i de la perdició.

Quan Tàrrec va haver travessat la Serra de Tramuntana fins a arribar a la comarca d’Alaior, va manar assentar els pavellons, al peu dels vessants coberts de cingleres que s’alçaven verticalment fins a l’alta cara occidental de la muntanya, on els penyals estrets i emmerletats s’alcen molt alts com una murada, sobre el cel. Tàrrec encara es meravellava de com distintes eren les coses a l’altre costat del Mur Màgic, amb aquelles muntanyes on a Balearia tan sols hi havia pujols, i li comentava les seves impressions al senyor Gèum, que mai no havia estat a la Balearia Genuïna i li agradava sentir parlar d’altres països. I Tàrrec li va dir que en realitat no li estava parlant d’un altre país, sinó que era el mateix, però era com dues cases idèntiques moblades amb mobles diferents. Amb la confiança que li havia arribat a agafar al boiet, Tàrrec li va dir:

—Em faràs d’ambaixador davant aquesta Magnòlia. Aniràs amb una bandera de pau per guanyar l’entrada al castell. Que vegi bé el gran poder que m’acompanya, i li dius que no li faré cap mal a ella ni a ningú de la seva fortalesa, a canvi de que s’uneixi a mi en dolç matrimoni, per fer-la així la meva virreina de Formentera. I si diu que sí a això, sant i bo: llavors pujarem a Alaior en to de pau i posseirem el castell i a la dona. Però, si m’ho nega, llavors li diràs molt feroçment que em llançaré sobre el castell com un lleó, i no descansaré ni recularé fins que l’hagi reduït a ruïnes davant els seus ulls i hagi passat per l’espasa a la seva gent. I el que em va negar quan l’hi vaig demanar amablement, ho prendré per la força, perquè sàpiguen ella i els seus dimonis enrederats que jo sóc el virrei, i senyor de tot el que tenen, i que els seus mateixos cossos no són més que béns de la meva propietat, amb els quals faig la meva voluntat.

—El meu senyor Tàrrec —va dir Gèum—, no se suposa que vas arribar de la teva terra per la curolla de matar dimonis? I ara et vols unir a una dels seus en matrimoni?

—I qui ets tu per qüestionar els meus actes? Fes el que t’he dit!

Així, Gèum va consentir per fi, i aquella mateixa hora va pujar fins a les portes d’Alaior; i duia davant una bandera blanca de pau.

Va enviar al seu herald a la porta perquè demanés parlar amb la senyora Magnòlia. I al cap d’una estona es varen obrir les portes i va aparèixer aquesta amb el seu seguici, per reunir-se amb el senyor Gèum en el jardí obert que hi havia davant la porta del pont. Aleshores ja queia la tarda, i el senyor Gèum, en veure aquella senyora dempeus en la porta, amb la seva enlluernadora pell blanca i els seus cabells bruns com la divina caçadora, alta, orgullosa i encantadora, va quedar un instant sense paraules. Magnòlia, en veure’l sense parla, va dir per fi:

—Senyor, veig que un gran exèrcit ha alçat els seus pavellons sota els darrers estreps de la Tramuntana, i he escoltat que des de fa moltes llunes caminen solts per tota Balearia lladres i malfactors que han arrasat la bella Formentera; no espero paraules toves. Per tant, cobra ànim i declara’m obertament els mals que vols comunicar-me.

Gèum, commogut per aquella dama, tan bella que semblava endolcir l’aire que l’envoltava, i tan majestuosa que semblava la causa directa del foc gloriós de ponent que l’enlluernava, va respondre i va dir:

—Digues-me primer si tu que em parles ets en veritat la senyora Magnòlia, perquè sàpiga si parlo amb un ésser terrenal o amb alguna deessa que ha baixat del cel de sòls lluents.

—Estalvia’t els compliments, senyor, doncs gens tinc que fer amb ells —va respondre ella.

—Senyora —va dir el senyor Gèum—, no us hauria portat aquest missatge si no hagués sabut bé que, si em negava, un altre el portaria en el meu lloc, amb menys respecte i menys dolor que jo.

Magnòlia l’escoltava amb el cap alçat. Quan va acabar de parlar, ella va guardar silenci un moment, observant-lo encara. Després va dir:

—Crec que ja et conec. Tu que em portes aquest missatge ets el senyor Gèum, de Terra Daurada.

—Senyora —va respondre Gèum—, el qui nomenes va deixar aquest món fa anys. Jo sóc el senyor Gèum de Parellada.

—Això sembla, per la teva manera de parlar. Pel que veig, aquest rei de Parellada té costum d’atreure cap a ell a homes de vàlua d’altres països i altres terres, i conquerir-los perquè li serveixin. És el que va provar de fer amb Falcó d’Alanzell, però amb ell va fracassar —va dir ella, i va tornar a guardar silenci.

La mirada fixa dels ulls d’aquella senyora era per a ell com un ganivet que li raspés la pell sensible; de manera que estava tan incòmode que gairebé no podia suportar-ho més, i Gèum es va quedar mirant-la, confús, com si hagués pres un narcòtic.

—Parla’m d’aquest Tàrrec —va dir ella—. És tan gran guerrer com diuen?

—És un dels capitans més coratjosos que han existit mai —va dir Gèum—. Això no ho poden negar ni els seus pitjors enemics.

—Però no és d’aquí. Ve de Balearia, segons diuen. Creus que seria bon cònjuge per a una dama de la Balearia Prodigiosa? —va dir Magnòlia—. Aquestes terres canvien als qui s’atreveixen a venir de l’altre costat. Potser si consentís a les seves pretensions, en menys d’un any ell no tingués més voluntat que un bolet pixacà.

—No confieu en això, senyora. El rei de Parellada és el seu protector, i és un gran bruixot.

—Vull saber la teva opinió, doncs no hi ha dubte que és amic íntim teu, en vista de que t’ha nomenat matrimonier seu.

Gèum va adonar-se’n que es burlava, i li va doldre de cor.

—Senyora —va dir amb veu una mica tremolosa—, no em menyspreeu massa per aquesta vil missió que he de complir. En veritat que aquest missatge que us porto és fart vergonyós, i us ho porto molt al meu pesar. Però, posat en tal destret, què podia fer jo sinó pegar-me tocs pel cap i repetir-vos el meu encàrrec paraula per paraula? El que sí que us puc dir, que no el mou l’amor ni l’admiració per la vostra bellesa, sinó un sentiment de frustració perquè el veritable objecte de la seva luxúria és la senyora Jasíone, contra qui ha lluitat i a qui odia i admira alhora. Si hi ha en aquest món una dama que ell desitja per sobre totes les coses, aquesta és ella, però no la pot tenir perquè la va ferir en combat i potser fins i tot que sigui morta, i encara que fos viva Tàrrec sap del cert que mai no la podrà sotmetre a la seva voluntat, i aquesta certesa li ennuvola l’enteniment.

—La teva llengua ha marcat el meu rostre com un ferro ardent —va dir Magnòlia—. Torna al teu senyor. Si vol una resposta, digues-li que vingui en persona a buscar-la, i si no es vol acostar prou, la pot veure escrita en lletres d’or sobre la porta.

—El teu noble germà, senyora —va dir Gèum—, no està aquí per fer veritat aquesta resposta.

I es va acostar a ella dient en veu tan baixa que només ella va poder escoltar-li:

—No t’enganyis. Aquest Tàrrec és un jove entremaliat, malvat i luxuriós, que conquerirà el castell d’Alaior i llavors et tractarà sense respecte algun. Seria més judiciós que donessis mostres de voler rebre’l; potser puguis escapar amb bones paraules i donant-li llargues.

Però Magnòlia va dir:

—Ja tens la meva resposta. No tinc oïdes per a la seva petició. Diràs també que la meva cosina la senyora Jasíone vindrà a agarrar a aquest Tàrrec per la cua i atonyinar-lo com a un gos malcriat abans que passin molts de dies. I el meu germà i els meus cosins cauran sobre tots vosaltres amb tot el foc de l’Infern.

Dit això, va tornar a entrar en el castell amb grans mostres de menyspreu. I el senyor Gèum va regressar als campaments i va acudir a Tàrrec, que molt es va enfadar amb la resposta de Magnòlia.