Capítol 12

La batalla d’Es Graus.

La nit vestida amb un mantell d’estrelles caminava sobre el mar quan el vaixell que conduïa als dimonis al Port de Maó, on havien de desembarcar per continuar el viatge a cavall fins a Alaior, s’acostava al final del seu viatge. Els mantells del senyor Bordiol i de la senyora Jasíone, que dormien en la popa, estaven humits de rosada. Falcó no podia dormir, i passejava amunt i avall pel vaixell. Varen navegar afablement durant aquella nit encantada, en la qual els vents s’havien quedat dormits i no s’escoltava més que les ones que parlaven sota la quilla del vaixell, la cançó cadenciosa i invariable del timoner, i el cruixit, el capbussat i el xipolleig dels rems, que seguien la cadència del seu cant. Vega brillava com un safir prop del zenit, i Venus estava baixa, com un far col·locat sobre Mallorca, les costes orientals de la qual quedaven a estribord mentre seguien navegant cap al nord, en direcció a la província de Menorca. Al llarg de la nit Falcó va poder comprovar que realment a aquell costat del Mur Màgic hi habitaven estranyes criatures.

Cap a la mitjanit li havia paregut que escoltava rialles dins el mar, i en guaitar per sobre la borda va veure un grup de sirenes que nedaven al costat del vaixell. Tenien la pell translúcida i una mica fosforescent, com si part de la seva naturalesa fos de medusa, i els cabells llargs i gelatinosos com els tentacles d’aquest animal. Quan varen veure la seva silueta, les sirenes el saludaren i començaren a fer-li bromes, convidant-lo a prendre un bany amb elles i rient de forma escandalosa mentre descrivien la festa que podien muntar plegades amb ell de protagonista.

—Què fa un humà a un vaixell dels senyors de Formentera? —va dir una d’elles.

—Sóc Falcó d’Alanzell, de Balearia a l’altre costat del Mur Màgic. Qui sou vosaltres?

—Jo sóc Saladina, i elles les meves germanes, Tanarida, Maia, Jonça, Aspèrula i Dauca. Digues, Falcó d’Alanzell, com és que vas de passatger en el Jasíone, si no és perquè et duen a alta mar per tirar-te per la borda?

—No digueu aquestes coses! Sóc amic dels dimonis.

Elles varen riure amb gran batibull.

—Tens gens de fruita terrestre, amable viatger? —li va dir una d’elles—. Ens agrada molt la fruita!

Falcó va despertar a Xipell perquè li arrambés un parell de peces de fruita de les provisions que duien, i Xipell, encara endormiscat, li va dir:

—Ens segueix alguna sirena?

—Un simpàtic grup de mitja dotzena.

—Sempre demanen fruita, per a elles és una exquisidesa molt exòtica. Anem.

I durant una estona Xipell i Falcó jugaren amb les sirenes, a les quals tiraven pomes, dàtils confitats, taronges, gínjols i nesples que elles emparaven habilidosament, rient i pegant salts sobre l’aigua.

—Teniu, gentils navegants —va dir una de les sirenes mentre per dues vegades seguides llençava quelcom cap al vaixell—, en agraïment a aquestes delícies amb les quals ens heu obsequiat!

I Falcó i Xipell caçaren enlaire allò que la sirena els havia llençat, i en obrir la mà tenia cada un una preciosa perla de la mida d’un ou de perdiu. Quan alçaren la vista, les sirenes ja no hi eren.

A l’endemà arribaren a Maó. Falcó coneixia el bell port natural a la Balearia Genuïna, però ni això va poder preparar-lo per la seva visió a la Balearia Prodigiosa, on, per començar, la terra era prou més elevada. Al principi la llum encara pàl·lida tan sols li deixava entrellucar els contorns de l’entrada, més aviat estreta. En despuntar el dia, les boires que envoltaven les faldilles de les muntanyes que rodejaven tot el port es varen aixecar en masses ondulants que creixien, minvaven i tornaven a créixer, pertorbades per la brisa porfidiosa que el matí despertava en els vessants encaixonats del port, i escampades per ells en flocs i en esquinçalls. Alguns eren arrossegats cap amunt, ascendint pels grans barrancs que descendien cap a l’aigua, mentre de tant en tant una bocada de núvol onejava lliurement durant una estona, surava com amatent a volar al cel, i després tornava a caure indolentment fins a la platja per cobrir-la amb una capa insubstancial de vapor daurat. Entre els esquinçalls de la màgica boira va poder distingir a babord el perfil de la fortalesa de La Mola, i l’Illa del Llatzeret, i a l’altre costat l’alegre poble de pescadors que els dimonis també anomenaven Es Castell, que també a aquell costat del Mur Màgic era la població més oriental de Balearia, excepte en les èpoques en que sorgia de la mar l’illa màgica de Parellada, que, encara que era un reialme independent, devia vassallatge a la Corona de Balearia per un antic tractat.

El color rosat de l’aurora, en reflectir-se en el mar, conferia al port una transfiguració de formosor que va deixar a Falcó embadalit. El port s’eixamplava, i a les seves ribes hi havia petites construccions arraulides entre la vegetació i les roques. Varen passar devora la Illeta del Rei, i a l’esquerra i cap al fons del port, formosíssima baix dels raigs del sol ixent, coronada de torres i cúpules dels seus temples i repleta de gracioses vivendes amb arcades als balcons que miraven cap al port i arribaven fins a la platja, la ciutat de Maó.

—Llàstima que no tinguem temps per passejar avui —va dir Jasíone al seu costat.

Falcó es va girar per mirar-la. Estava esplèndida, amb una lluentor com de rosada als seus rínxols vermellosos; la finíssima pelussa daurada que li cobria la pell també brillava, i conferia extraordinaris reflexes als seus prodigiosos ulls.

Al port varen ser rebuts pel senyor Xenixell, germà del senyor Abatzer, i una força de cinquanta genets l’acompanyava.

—Hi ha dues hores de camí fins al castell d’Alaior, amics meus —va dir Xenixell després d’abraçar al seu germà i als seus amics, i mirant de dalt a baix a Falcó, amb estranyesa—. Podem parlar davant aquest?

—Parla —va dir Bordiol.

—Adonis Adiant espera les noves i a vosaltres —va dir Xenixell—, però mentre us esperàvem ens ha arribat la notícia d’un altre atac. Em disposava a enviar-hi una patrulla per investigar.

—Quan? —va preguntar Jasíone.

—Abans de l’alba —va respondre Xenixell—, mentre molts encara dormien.

—Víctimes?

—Quasi tot el poblat. Ha estat també a la costa, no gaire lluny: un llogaret de pescadors anomenat Es Graus, habitat principalment per follets. Diuen que l’atac ha vingut de Parellada.

Bordiol i Jasíone es miraren, silenciosos de sobte. En veure l’expressió d’estranyesa de Falcó, Xipell es va inclinar cap a ell i li va dir:

—Es Graus pertany al senyoriu de Favàritx, zona de follets. Heu sentit a parlar de l’Illa de Parellada?

—És una llegenda molt popular a Balearia —va contestar Falcó—. Gràcies al meu tutor sé que no és tan sols una llegenda. Parellada existeix de debò.

Xipell va fer la mitja, i li va explicar:

—L’habiten majoritàriament humans i renegats d’altres països, i està protegida amb encanteris, però de tant en tant l’illa es fa visible en aquest món de prodigis. El Rei de Parellada és un personatge obscur i misteriós, diuen que immortal, i és hàbil en les arts de la bruixeria. De tant en tant li pega per escometre campanyes bèl·liques durant les quals mata o esclavitza a les seves víctimes, i saqueja de riqueses i recursos als països atacats, però nosaltres els senyors de Formentera el solem mantenir a ratlla aquí a Balearia, encara que mai no hem aconseguit derrotar-lo completament, doncs quan es veu estret replega els seus exèrcits i la seva poderosa armada i desapareix d’aquest món amb tota la seva illa. No obstant, és estrany que ataquin la zona de Favàritx, doncs els follets paguen tributs a Parellada i li reten homenatge a canvi de la seva protecció.

El cavall de Jasíone es va alçar de mans, contagiat de la impaciència de la seva amazona.

—Què esperem? Anem d’una vegada!

I sense mirar si la seguien o no va dirigir al seu cavall cap al camí d’Es Graus.

Molt abans d’arribar-hi la brisa de la mar els va dur l’olor dels incendis. L’estendard amb el nom i l’escut del poble penjava del monòlit usual que els menorquins posaven a l’entrada, fet esquinçalls. La gent caminava arrossegant els peus, com qui camina a les palpentes en la foscor, tot just amb la força suficient per evitar caure al terra. Tot el poble semblava quelcom que ha passat per la flama d’una espelma monstruosa, doncs estava cremat i brut de sutja. Gran part dels edificis estaven aixafats, i tots estaven cremats i estellats. Els edificis que encara es mantenien dempeus cruixien, amenaçant de caure, i molts dels qui es movien per allò que quedava dels carrers estaven ferits, i hi havia molts de morts als carrers, a la platja, i sota les restes dels edificis. Les runes encara fumejaven, tot i que els focs s’havien extingit quan ja no trobaren res per seguir cremant. Arribava gent de les granges properes i dels poblats, per ajudar als supervivents, però poca cosa es podia fer. La partida guerrera que encapçalaven Jasíone i Bordiol va col·laborar retirant els cadàvers i cavant fosses al petit cementiri. L’interrogatori a que Xenixell va sotmetre als supervivents no fou de gaire utilitat. Falcó va veure que Bordiol feia un gest de desànim i, allunyant-se de la resta, va anar fins a la platja i es va posar a contemplar l’horitzó per on havien vingut i fugit els atacants. Falcó s’hi va acostar.

—Estic enamorat de la pau i del buf suau de la brisa del matí —va dir el dimoni—. Deixa’m; o, si vols quedar-te, no trenquis l’encant.

—Com pots parlar de la pau i del buf suau de la brisa, en un moment com aquest?

—I per què hauria d’explicar-ho a un com tu, que segurament no m’entendria?

—Tant és el teu menyspreu?

—Els qui han fet això són humans. Vénen de l’Illa de Parellada i coneixen i tracten amb les arts obscures, però la seva naturalesa inicial era humana. Es convertiren en bruixots per poder sobreviure en aquesta terra, però vingueren aquí atrets pels tresors que tant us fan embogir.

—Pots dir el que vulguis. No crec que aquesta destrucció hagi estat causada només per humans.

—I teniu raó, senyor —va dir un follet, acostant-se a ells. Tenia un braç en cabestrell i coixejava—. Un monstre els va ajudar.

I el follet, tremolant de por, va contar com, quan encara no s’havia alçat el sol i els pescadors acabaven d’arribar a la platja, havien vist uns quants pigargs que volaven per la zona, i més tard havien escoltat un soroll com el batre d’unes ales que abastessin d’un extrem del cel a l’altre, i en un moment el mar tranquil s’havia aixecat i tornat a caure, i tot el mar havia copejat i rugit, i algunes de les barques arravatades de la platja es varen enfonsar. I hi havia hagut al seu voltant un aldarull de trons i aigües tempestuoses, i nit negra i llampecs en la nit; i entre els llampecs, varen veure una bèstia de l’infern que els estava atacant, i juntament amb la bèstia arribaren cinc o sis barques des les quals varen començar a sortir guerrers de les mateixes goles de l’infern, i mataven tot el que trobaven, homes, dones, nens o gossos, a cops d’espasa, llança o destral. I, després de passar allò i una vegada dissipada la foscor, el mar havia quedat solitari fins a on arribava la vista.

—Doncs ara ja sabem per què han atacat un poblat de follets, i no un de dimonis —va dir Jasíone.

—Ah, sí? —va demanar Falcó.

—Sí. Aquest monstre no pot ser més que un enviat del rei Lladern IX, del que varen dir els auguris que seria un gran artífex de la nigromància, major que cap altre que s’hagi vist en aquest món. Els emissaris deien la veritat. Per què han atacat Es Graus? El missatge és clar per a les altres Races Ocultes, i el rei Lladern de Parellada vol impedir que en aquesta guerra tinguem aliats. El monstre era un drac de foc. Aquestes bèsties tan sols poden escopir foc per tres vegades: llavors han de dormir cent anys. I hi ha una cosa, no per certa menys misteriosa: un drac mai no escup foc sobre un dimoni. I si ho fa, el seu foc és incapaç de fer-li més mal que una suau brisa marina.

—I això per què?

Jasíone va arronsar els muscles per tota resposta. Aleshores el follet va enfonsar el rostre entre les mans i va començar a plorar, i Jasíone se’l va endur perquè fos atès. Falcó va veure que Bordiol s’havia posat pàl·lid.

—Tens por?

Bordiol va contemplar a Falcó de dalt a baix.

—He vist coses que mai podries ni imaginar. He vist en els mars del sud, a la llum d’Aquernar i Canopus, cavalls marins gegants que lluitaven contra calamars que semblaven illes, en els remolins del Foscanegra. I no vaig tenir por. Estava a Filfla quan va esclatar la fúria del volcà d’aquella illa i la va trencar com es trenca amb una destral un crani, i les golfes verdes del mar es varen empassar aquella illa, i la mala olor i el vapor varen quedar en l’aire durant dies on havien espurnejat a la mar les roques i la terra candent. I no vaig tenir por. He vist castells abandonats on caminaven figures prodigioses pels seus salons a la llum de la lluna, i he vist bruixots que feien desaparèixer del cel el sol amb un encís. I no vaig tenir por. He viatjat jo sol pel Cuscuta, a Binissarmenya Superior, on tot just hi havia estat mai una ànima vivent; i allí, els éssers malvats que poblen l’aire d’aquell desert em seguien els passos i es mofaven de mi en la foscor. I no vaig tenir por. No em tornis a ofendre amb una pregunta com aquesta.

I Bordiol es va tornar per anar-se’n, però Falcó el va prendre pel braç amb força.

—No és la meva intenció ofendre’t, però si el que he vist al teu rostre no era por digues-me què era.

Bordiol, geniüt, es va desprendre de la mà que li aferrava el braç.

—Estem sols aquest cop contra Parellada, i encara no ens hem recuperat de l’última guerra. Qui podia esperar que ells sí?

Un crit de guerra va perforar l’aire, seguit per molts més crits esfereïdors.

—Ens ataquen! —va cridar Jasíone.

—A les armes! —va ordenar Bordiol, mentre empunyava la seva espasa i corria cap a la seva germana.

D’improvís, es varen encendre flamarades tot al voltant del petit llogaret de pescadors, i malgrat que era gairebé migdia es va fer fosc, de manera que les flames els enlluernaven i els il·luminaven brillantment a la vista dels atacants, que ocupaven els penya-segats que envoltaven el poblet, i es varen posar a llençar-los llances i fletxes i pedres. En aquell mateix instant uns cent cinquanta guerrers els envestiren per la part oest, comandats per un que Jasíone va reconèixer de seguida:

—Tàrrec!

Tàrrec de Son Bou, que era efectivament el que conduïa l’atac, lluitava com un alienat, copejant a banda i banda amb una destral de dues mans amb el seu mànec folrat de bronze; semblava que el seu principal objectiu era arribar a on estava Jasíone, i els homes que tractaven de frenar el seu avanç no eren capaços de resistir-lo i anaven cedint terreny. Falcó va reconèixer també a Ronsac i al menys a un o dos dels seus fills sobre el camp de batalla, i va tractar d’obrir-se camí en la lluita, doncs malgrat que Jasíone demostrava la gran lluitadora que era, temia per ella, ja que la bogeria posava una llum esgarrifosa en els ulls de Tàrrec, que deixava el seu camí cap a la dimoniessa folrat de morts. I un d’aquests va ser Tamarell, un dels preferits de la guàrdia personal de Jasíone, que, volent protegir a Jasíone de Tàrrec, va descuidar-se a ell mateix amb l’escut, i Tàrrec va fer rodar el seu cap sobre l’arena. Mentre avançava, sense parar de lluitar, Falcó va veure un vaixell que navegava cap a ells vorejant la costa, al qual no havien vist perquè segurament s’ocultava en alguna cala propera o gràcies a qualque encís. El vaixell es va acostar tot el que podia sense córrer perill d’embarrancar, i estava estranyament il·luminat; una obscura figura apareixia, dempeus, en el castell de proa, observant el combat. Va veure una bandera negra sobre la qual hi havia brodada una espantosa Caribdis vermella. Era el blasó de Parellada.

Bordiol va donar ordres als seus millors homes, doncs s’havia adonat que part de la trampa, molt ben ordida contra ells, consistia en fer-los a ells el màxim mal mentre els engrunaven entre la platja i la mar, alhora que els atacants tractaven d’arribar a les barques que ja es dirigien cap a la cala des del vaixell, per recollir els atacants i els possibles presoners.

Mentrestant, Tàrrec va assolir el que volia, i va arribar fins a Jasíone, a la qual va atacar amb la gran destral. Jasíone va desviar el cop amb la seva espasa, i li va enflocar a Tàrrec una puntada de peu al pit que el va desestabilitzar un instant, prou perquè ella retrocedís una mica per resistir millor. Quan Falcó es va obrir camí entre la multitud i va arribar a l’abast de Tàrrec, va llançar-li una partisana que havia agafat a un dels atacants als quals havia mort. Però Tàrrec va desviar el projectil i es va tornar a girar cap a Jasíone, totalment obsessionat, i va creuar amb ella molts de cops que feien vacil·lar a ambdós, fins que Tàrrec va donar a Jasíone a l’elm un gran tall amb la seva destral, de dalt a baix, i ella es va salvar tan sols gràcies al bon casc que duia, i tot i que va quedar un poc entabanada encara va tenir forces per dirigir la seva espasa contra Tàrrec i li va fer perdre la destral. Aleshores, Tàrrec va tirar mà de l’espasa i va saltar davant d’ella, com home que ha perdut la raó, dirigint-li un gran tall a dues mans que bé podia haver-la obert en canal fins a la faldilla de l’armadura. Però Jasíone no estava tan tocada com el bergant de Son Bou havia cregut, i va furtar el cos al cop amb la lleugeresa amb la qual un alció que vola sobre un rierol a l’ombra dels alisos evita una branca en ple vol, i va fer un profund tall a Tàrrec en el canell dret amb la seva espasa. I Tàrrec va quedar fora del combat.

Tot això va succeir en les primeres trobades de la batalla, però Falcó i Bordiol es varen avançar poderosament i els seus seguidors cobraren ànims amb el seu exemple, i la seva embranzida fou tan forta que partiren en dues les forces dels atacants, i uns començaren a fugir cap a les barques que els venien a buscar, però els altres trobaren tots la mort baix de les espases dels dimonis, que no en deixaren escapar ni un, malgrat la màgica boira que es va aixecar de sobte sobre el camp de batalla.

Alguns dels atacants varen recollir a Tàrrec, i es varen obrir camí per la platja fins a les barques i varen escapar d’una destrucció despietada, tot i que Tàrrec, fora d’ell mateix, cridava que quan acabés el combat faria panades amb el desgraciat capsigrany, fos qui fos, que l’havia apartat del combat contra Jasíone.

Falcó, que usava els seus faussars en una tècnica molt ofensiva, demostrà en aquella batalla que era molt destre en el maneig d’aquella parella de sabres: i cap enemic res podia fer per arribar-li, car usava els sabres amb gran mestria i era ràpid i àgil com un felí. Tot i així, el desavantatge era massa gros en el seu sector, però just en el moment en que el combat se li havia posat més costa amunt, una veu ressonà dintre el cap de Falcó:

«Senyor, si no surts d’aquesta trampa la batalla està perduda per a tu».

—Làndoc! —exclamà Falcó, i aixecà la vista en sentir a la cara la brisa que les ales de l’alicorn aixecaven, fent que alhora la boira s’esqueixés.

—Vatua l’olla! —va exclamar Xipell, que lluitava a prop de Falcó—. És un alicorn reial!

«Seguiu-me, senyor, vós i el vostre grup, doncs no cal que moriu avui: encara no ha arribat la vostra hora!».

Falcó feu un xiulo breu i penetrant, i els guerrers dimonis que lluitaven a prop d’ell i que estaven com ell atrapats i superats pel nombre d’enemics el varen veure gesticulant.

—Per aquí!

El formós alicorn reial atacà amb la seva banya des de l’aire als enemics que ofegaven la resistència del grup de Falcó, i els dimonis aprofitaren el desconcert per recollir els ferits i escapar per la bretxa que els havia obert Làndoc. Tots, menys el duc Falcó d’Alanzell, que s’obrí pas a cops de sabre fins a arribar on els altres dimonis seguien lluitant devora Bordiol i Jasíone, i Falcó s’hi afegí amb un poderós crit de guerra.

El rei Lladern estava efectivament en el vaixell, amb la seva armadura completa damasquinada en or; i va contemplar com lluitaven sobre la platja aquells tres, i com els seus guerrers els escometien pertot arreu sense que poguessin sotmetre’ls de manera alguna. I el rei va dir a Tàrrec, que acabava d’arribar amb una de les barques i estava sent atès de la seva ferida:

—Se m’enlluernen els ulls en la boira i amb la llum de les fogueres. Qui són aquells que es defensen dels meus campions amb avantatge tan sagnant?

—Sens dubte, oh rei, no són altres sinó els qui esperàvem, Bordiol i la seva germana Jasíone de Formentera Prodigiosa. I el dels dos sabres és el duc Falcó d’Alanzell, aquell a qui el Taumaturg estima com a fill propi, i al qual creu mort, i per aquest motiu ens ha proporcionat a mi i als meus els poderosos encisos per poder travessar el Mur Màgic i venir a defensar la vostra causa contra els dimonis, als quals creu responsables de la seva mort —li va respondre Tàrrec.

—Així, el Taumaturg pateix sense motius, ja que Falcó és viu.

—No per molta estona, senyor, si em permeteu que us ho digui. Doncs és molt mala cosa tenir en contra a Tàrrec de Son Bou, i a aquest Falcó la hi tinc jurada, i a la dimoniessa fetillera també. I a vós no us convé tampoc que Falcó torni sa i estalvi a Balearia, doncs si ho fa s’acabarien els motius que han portat al Taumaturg a ser el vostre aliat.

—Que torni sa i estalvi, dius? No serà així si continua molt més temps a la Balearia Prodigiosa. Pel que fa al Taumaturg, vol comandar tant al seu costat com en el meu. Que aprengui a vetllar per lo seu, i em deixi tranquil! O si no, el destruiré a ell també, i al Mur Màgic, i ja no hi haurà mai més dues Balearies, sinó tan sols aquella en la qual jo sigui rei i senyor!

Tàrrec no va contestar, encara que els ulls se li enfosquiren. I, quan va haver observat durant una estona, el rei va riure amb fatxenderia, i va dir a Tàrrec:

—És un dolç espectacle contemplar com dos-cents dels meus millors homes retrocedeixen i furten el cos davant aquests. Jo havia cregut que el Taumaturg m’enviava algunes bones espases, però ja he vist que Tàrrec de Son Bou és poca cosa més que un simple fanfarró sense forces ni valor, doncs sembla un nen assotat que ha fugit d’una dona.

Però Tàrrec, al qual havien arravatat de la batalla per la força, carregat de malenconia i amb el canell ple de sang, va exclamar:

—Em jutgeu malament, oh rei. Més just seria que lloéssiu la meva gran feta en prendre per sorpresa a aquesta poderosa companyia d’enemics vostres i matar tots els que he pogut. I no es meravelli la vostra majestat que jo no pogués vèncer a aquesta Jasíone, ja que ella ha vençut segons diuen amb facilitat a altres més poderosos que jo, alguns d’ells bons capitans vostres, oh rei. Per la qual cosa, crec que jo he tingut més sort que ells, doncs n’he sortit viu, encara que amb el canell acoltellat. I a aquests tres no és possible ferir-los amb punta ni tall, per més que s’intenti, doncs aquesta Jasíone és una gran fetillera. Bé faríeu d’enviar contra ells el vostre drac.

—Ignorant baleàric. Abans crec que tots us heu tornat gallines —va dir el rei—. Però ja no suporto aquesta comèdia. Anem: avui, la batalla és seva.

I la nau va partir, mentre els pocs que quedaven dels de Parellada eren massacrats pels dimonis.

Ronsac el baleàric, amb el casc a la mà i l’armadura coberta de sang i arena, contemplava la matança mentre el vaixell s’allunyava mar endins.