Capítol 9

Rencontre.

Càrritx va entrar a la cambra on Falcó reposava, i va veure’l amb el cap tirat enrere sobre els coixins, la barbeta apuntant al cel, mostrant el coll fort i la mandíbula embenada. El senyor de Formentera Prodigiosa es va acostar per mirar-lo de prop; va veure que dormia profundament; i, sabent bé que el somni és un poderós remei per a tots els mals, va contemplar-lo durant una bona estona abans de decidir-se a aprofitar la seva quietud per destapar-li la ferida i fer-li la cura, de forma tan suau i delicada que Falcó no es va despertar. La ferida ja tenia un aspecte molt millor, les vores ja no estaven quasi inflamades gràcies a la pomada feta amb oli d’oliva, fulles tendres d’hipèric i escorça de salze que li havia aplicat, per la qual cosa Càrritx va suposar que la inflor de la llengua també hauria davallat. Ja no li feia falta l’embenatge compressiu, i li va cobrir la ferida amb un apòsit tractat amb una pasta adhesiva feta amb el fluid de l’atzavara. Si tot anava bé, en pocs dies podria llevar-li els punts a Falcó, i aquest podria tastar el menjar sòlid i així recuperaria les forces aviat.

Quan Falcó es va despertar per fi, va mirar cap on solia estar Càrritx assegut a la vora del llit, i els seus ulls s’alegraren en veure’l allí. Càrritx li va somriure i va dir:

—Mira qui ha vingut a veure’t, Falcó.

I Falcó es va tornar cap a l’altre costat, i se li va fondre el cor d’alegria en el seu pit quan va reconèixer les dues figures que estaven allí dempeus, i que no eren altres que Bordiol i Jasíone. Va llençar a un costat la flassada amb molta més energia del que Càrritx esperava, i es va aixecar del llit sense que li ho poguessin impedir, i els tres es varen abraçar com s’abraçaria a uns que s’haguessin donat per morts i que s’alcessin de la tomba, i l’alegria sincera del jove d’Alanzell, mostrada d’aquella forma tan espontània, va acabar de conquerir els cors dels dimonis allí presents, de tal forma que fins i tot Càrritx va sentir com se li humitejaven els ulls. Després del primer instant d’efusivitat, a Falcó de sobte li va sobrevenir un gran cansament, tant, que les cames amb prou feines el sostenien, i la vista se li ennuvolà per un instant, però Bordiol i Jasíone el sostenien. I Jasíone va dir:

—Crec que vares ensopegar amb l’espasa de Tàrrec.

I Falcó va riure suaument, com qui té l’ànima en pau, cuidant de no obrir la boca, encara que la sentia molt millor.

—M’alegro de veure-us —va assolir embarbollar, i eren les primeres paraules que aconseguia pronunciar des que havia travessat el Mur Màgic.

—No et cansis parlant —va dir Jasíone, i li va somriure—. Ets viu de miracle.

—Torna al llit —li va dir Càrritx.

—Sí —va afegir Bordiol alegrement—, i fes el favor de tapar-te davant de la meva germana.

I aquí Falcó va enrogir, o al menys es podia dir que una lleugera coloració rosada va tenyir les seves pàl·lides galtes, doncs l’alegria l’havia trastocat i no s’havia parat a pensar que estava despullat. Ajudat pel propi Bordiol es va ficar al llit, i Jasíone es va inclinar sobre ell i el va besar suaument a la galta:

—Que descansis.

I Bordiol va fer igual que la seva germana, però el va besar als llavis, agafant a Falcó tan de sorpresa que va quedar engalavernat al llit, i Càrritx, amb una gran riallada, va dir abans de tancar la porta de la cambra:

—Tracta de dormir. Demà et traurem de passeig!